Penìsula Ibèrica

Flag of Sardinia, Italy.svg
Artìculu in LSC
Flag of Sardinia, Italy.svg

Iberian peninsula gmt ua
Penìsula Iberica

Sa penìsula Ibèrica (in asturianu, galitzianu, leonesu, mirandesu, portughesu, ispangnolu: península Ibérica; in catalanu: península Ibèrica; in aragonesu, otzitanu: peninsula Iberica; in frantzesu: péninsule Ibérique; in bascu: iberiar Penintsula), narada fintzas Ibèria est sa de tres penìsulas europeas prus istèrridas (a segus de s'Iscandinàvia e de sa penìsula Balcànica), chi s'agatat a su sud-uestu estremu de su cuntinente.

Tenet subrafache de unos 582,000 km2 e contat populatzione de unos 60 milliones de bividores chi acusorgiados mescamente in is costeras e a manu de is tres biddas majores de Madrid, Lisbona e Bartzellona.

Est partzida in tres istados: Ispagna, Portugallu, Andorra. Una parte minore de sa Frantza (s'Arta Cerdagna) s'agatant in sa penìsula, comente fintzas su territòriu britànnicu de Gibraltar.

Coordinatas: 40°14′24″N 4°14′21″W / 40.24°N 4.239167°W

Catalugna

Catalugna (in catalanu: Catalunya, in otzitanu: Catalonha e in ispagnolu: Cataluña) est una comunidade autònoma de s'Ispagna. Cuformamente a s'Istatutu d'autònomia bàlidu de su 2006, est reconnota che « natzionalidade ».

Geograficamente est situada a su nord-est de sa penìsula ibèrica. Sa capitale de sa Catalugna est Bartzellona. In su 2008 sa populatzione de Catalugna est istada de 7.364.078 abitantes. Est partzida in bator provìntzias: sa de Bartzellona, sa de Tarragona, sa de Lleida, sa de Girona.

Sa Catalugna làcanat in su sud cun sa Comunidade Valenciana, in s'ovest cun s'Aragona, in su norte cun sa Frantza e cun Andorra.

Comunidade Valenciana

Sa Comunidade Valenciana (uffitzialmente in valentzianu Comunitat Valenciana; in castillianu Comunidad Valenciana) est una de is deghesette comunidades autònomas de s'Ispagna e una regione istòrica de sa penìsula Ibèrica, nodìa fintzas che Paisu Valencianu (País valencià).

Su territòriu benit a èssere difatis, foras pro carchi diferèntzias, su de s'antigu rènniu de Valencia, fundadu in su 1239 de Jacu I d'Aragona. Su cabulogu est Valencia, is limbas uffitziales sunt su cadalanu in sa bariante locale, narada valencianu, e su castillianu.

Is istitutziones de autoguvernu costituint sa Generalidade Valenciana (Generalitat Valenciana), chi est formada de su guvernu (Consell) e su Parlementu Valencianu (Corts). Cuformamente a s'Istatutu d'autònomia bàlidu de su 2006, est reconnota che « natzione istòrica ».

Sa Comunidade valenciana tenet istèrrida de 23 255 km2 (a cara de sa Lombardia) e contat unos 4 807 000 bividores, su 10,75% de sa populatzione de totu s'Ispagna. Valencia, su cabulogu, cun prus de 800.000 bividores e un'àrea urbana de 1,7 milliones de residentes est sa bidda prus manna, sighint Alicante e Elche. Sa comunidade est partzida in tres provìntzias: Valencia, Alicante, Castellón.

S'agatat ins s'estu de s'Ispagna, in sa costera mediterrània e allàcanat cun Aragona e Catalugna in su norti, cun Castìllia-La Mancha in s'uestu, e cun sa comunidade autònoma de Murcia in su sud.

Sa limba valenciana est faeddada de unas 2,3 milliones de pessones, duncas una metade de sa populatzione totale, s'àtera metade faeddat su castillianu.

Su rèdditu mèdiu est a cara de is regiones italianas de Liguria e Piemonte.

Comunidade de Madrid

Sa comunidade de Madrid (in ispagnolu: Comunidad de Madrid [komuniˈðað ðe maˈðɾið]) est una de is deghessete comunidades autònomas de s'Ispagna.

S'agatat in sa parte de mesu de sa natzione, de sa penìsula Ibèrica e de sa Meseta, sa campura chi c'isterret in sa Castìllia tzentrale. Sa regione est cumposta de una sola provìntzia e tenet a cabulogu Madrid, chi est fintzas sa capitale de istadu.

Tenet istèrrida de 8,030.1 km² e contat populatzione de unos 6.369.000 bividores, cuntzentrados pro sa prus parte in s'àrea metropolitana de Madrid. Allàcanat in su sud e in s'estu cun Castìllia-La Mancha e in su norti e s'uestu cun Castìllia e Léon.

Sa costitutzione de sa comunidade autònoma de Madrid est sighida a unu dibatimentu longu. Su sensu de istituire is comunidades autònomas fiat su de permitere de iscerare àreas cun identidades regionales diferentes. Sende chi Madrid fiat parte de sa regione istòrica de sa Castìllia, in is ordìngios de inghitzu sa provìntzia sua depiat èssere parte de sa comunidade autònoma de Castìllia-La Mancha, mancari cun carchi cunsideratzione ispetziale iscasi chi fiat sa capitale.

Is provìntzias de Castìllia-La Mancha si fiant però opostas a sa possibilidade che tenneret istatutu ispetziale e, a fatu de cunsideratziones subra sa possibilidade de intrada in sa comunidade de Castìllia e Léon o de sa costitutzione che una entidade simbillante a unu distretu federale, si fiat detzìdidu chi sa pròvìntzia de Madrid diat èssere una comunidade autònoma, apellende·si·nche a s'artìculu 144 de sa costitutzione, segundu chi su parlamentu podet autorizare sa criatzione de una comunidade autònoma, mancari custa no satisfet is caraterìsticas de tènnere identidade istòrica pretzisa, chiest in s'"interèssiu de sa natzione".

Sa comunidade autònoma de Madrid fiat duncas istituida in su 1983. S'istatutu suo reconnoschet su ligamene de sa comunidade a sa Castìllia e su fatu de èssere membru de sa regione castilliana.

Sa bidda de Madrid (in ispagnolu: 'Villa de Madrid') est istada designada che cabulogu de sa comunidade e fentzamentas capitale de istadu. Fatuvatu sunt istados fatos proponimentos bàrios de mòvere su cabulogu de comunidade a àteraos tzentros, ma no sunt mai istados realizados.

Corona de Aragona

Sa Corona de Aragona (Corona Aragonensis) est istadu su nùmene de s'impare de rènnios e territòrios sugetos a sa giurisditzione de sos soberanos de Aragona de su 1134 a su 1715.

Naschida dae sa unione dinàstica intre su Rènniu de Aragona e sa Contea de Bartzellona (a pustis naradu Printzipadu de Catalugna), sa Corona de Aragona si fiat ammanniada in sos sèculos de unos àteros territòrios: sos rènnios de Majorca, Valencia, Nàpoli, Sardigna, Sitzìlia, Contea de Proventza, e fintzas sos ducados de Atene e de Neopatria.

Europa meridionale

S'Europa meridionale currispondet a sa parte de su continente europeu postu in is tres penìsulas majores chi si ghetant in su mare Mediterràneu: penìsula ibèrica, sa penìsula italiana, sa penìsula balcànica e sa parte parte prus meridionale de sa Frantza, impare a sa Còrsica.

Sa definitzione de custa regione geogràfica podet nointames èssere variàbile, segundu bisura climàtica (clima mediterràneu), geogràfica (metade meridionale de su continente), o linguìsticu-culturale. Est fitianu cumprendere in s'Europa meridionale is istados insulares mediterràneos de Malta e Tzipru, comente fintzas sa Tràchia orientale, chi benit a èssere su cantone europeu de sa Turchia.

Fenìtzios

Is Fenìtzios fiant unu pòpulu de s'antighidade originàriu de sa regione de su Mediterràneu chi currespondet aprossimadamente a s'atuale Lìbanu. Is novas prus antigas chi nde fàghent fentomu remontant a su de 21 sèculos a.C.

Sa denominatzione si depet a autores gregos chi ant iscritu de issos. Sa Fenìtzia est semper istada partida intre unas cantas tzitades, de sas cales is prus importantes fiant Byblos, Sidone, Tyros e Arwas e non s'ischit chi custas teniant cussèntzia de una identidade comuna. Is istòricos ant torradu a pigare s'agetivu « fenìtziu » pro desinniare sa tziviltade chi est frorida in sa regione intre su 1200 e su 300 a.C.

Is raighinas de sa tziviltade fenìtzia s'agatant in is culturas de s'àrea mediterrànea de Oriente Mèdiu a partire de su segundu millènniu a.C. Totu is biddas de sa benidora Fenìtzia esistiant giai. Capitales de rènnios minore, fiant tzitades de mercados importantes, e ddi perteniant una cultura de chi is fenìtzios diant èssere is erederis deretos. A fatu de cuntronos chi aiant tocadu s'Oriente Mèdiu a manu de su 1200, si fiat aberta una era noa pro issas. Liberas de s'amparu de is antigos poderios chi ddos dominaiant (Impèriu egitzianu nou, Impèriu hitita), aiant tentu a disponimentu unu perìodu de autonomia chi ddis aiat permitidu de istèrrere meda is retzas cummertziales issoro, fintzas a s'imbiare in unu movimentu de ispaniadura a manu de totu su Mediterràneu. Is fenìtzios emigrados aiant fundadu tzitades in unos cantos logos de Tzipru, Sitzìlia, Sardigna, de sa penìsula Ibèrica, de sa Grèghia antiga ( in territòriu de s'atualeTurchia) e de s'Àfrica de su norte.

A partire dae su de 8 sèculos a.C. is tzitades fenìtzias aiant pèrdidu autonomia, e fiant a fatu dominadas dae sos Assiros, sos Babilonesos, sos Persos, sos Matzèdones e a pustis de sos Romanos. In s'intertantu aiant sighidu a mantènnere importu cummertziale e a persighire s'ispaniadura issoro. Parallelamente, sas cussòrgias fenìtzias de su Mediterràneu otzidentale fiant rutas suta ròdia de sa tzitade de Cartàgine, dende inghitzu a una tziviltade ispetzìfica, narada « cartaginesa » o « punica ». Sa tziviltade cartaginesa diat rapresentare una variedade de sa fenìtzia chi, surbende elementos de culturas indìgenas, aiat connotu evolutzione pròpia. Fiat istada noantimes derrotada de is romanos in su segundu sèculu, a fatu de is gherras pùnicas. Cun tantu de custu fatu, siat in Fenìtzia, siat in Àfrica de su norte is culturas locales cunderbaiant aspetos peculiares fintzas a sos primos sèculos de s'era nostra.

Is fenìtzios fiant navigadores arriscados, etzellentes mercaderis e artesanos. Est dificultosu andare prus a in antis de is testimonias esteriores subra de issos, ca is funtes chi aproliant de sa Fenìtzia sunt meda limitadas: s'agatat meda pagos testos iscritos e pagos sitos.

Sa conchista prus connota de sa tziviltade fenìtzia est sa codìfica de un'alfabetu propiu, a chi chene duda si depet a s'orìgine de sos alfabetos prus usados de su mundu antigu (alfabetu gregu, alfabetu arameu), mancari non siat su primu alfabetu. Sa tziviltade fenìtzia presentaiat puntos numerosos a comunu cun is populatziones chi ddos aiant pretzididos in su Levante (ragrupados fatu·fatu suta su tremene de Cananeos), cosa chi permitet de cumprèndere megius unos aspetos de is istitutzione polìticas e fintzas prus de is creèntzias e pràticas religiosas issoro.

Gibraltar

Gibraltar (pronùntzia in inglesu [dʒɨˈbrɔːltər]; pronùntzia in ispagnolu [xiβɾalˈtaɾ]; in italianu Gibilterra) est unu territòriu ultramarinu britànnicu chi s'agatat in su sud de sa penìsula Ibèrica, a sa buca de su mare Mediterràneu cun s'otzèanu Atlànticu. Sa limba uffitziale faeddada est s'inglesu ma est connotu fintzas s'ispagnolu. Sa limba de impitu comune intre is residentes est su Llanito (pronuntziadu [ʒaˈnito]), unu dialetu andalusu cun medas prèstidos de s'inglesu e àteras limbas.

In passadu fiat nòdida cun nùmene de Calpe, una de is Colonnas d'Ercole. Su nùmene atuale ddu depet a s'àrabu Tariq ibn Ziyad ( طارق بن زياد, mortu in su 720), cònnoschidu in Ispagna comente Taric el Tuerto, chie aiant cunchistadu d'Ispagna in nùmene de s'Islam. De issu dependet Jabal Ţāriq (جبل طارق), chi in àrabu cheret nàrrere "Monte di Tariq".Gibraltar portat àrea de 6.0 km2 e tenet populatzione de unos 30.000 bividores. Allàcanat in su norti cun sa povìntzia ispagnola de Cádiz, in s'Andalusia.

Sa cunchista de sa roca a s'Ispagna est acuntèssida in su 1704 de tropas anglo-olandesas, durante sa Gherra de Sutzessione Ispagnola, a contu de su pretendente de aràntzia de is Habsburg. Su territòriu suo fiat a coa tzèdidu sa sa corona britànnica cun su tratadu de Utrecht de su 1713.

Est istada una base navale importante de sa flota britànnica. Oe s'economia s'apoderat mescamente subra turismu, giogu de azardu, servìtzios finantziàrios e trasportos marinos.

Sa soberania subra Gibraltar est galu chistione de perricas intre Rènniu Aunidue Ispagna, sende chi custa pretendet chi ddi siat torrada. Is residentes ant però rebusadu craramente su proponimentu de èssere torrados a tzedere a s'Ispagna in un referendum de su 1967 e un'àtera borta in su 2002.Segundu sa costitutzione de su 2006, Gibraltar guvernat is affàrios suos, mancari carchi pòdere comente relatos internatzionales abarrant de cumpetèntzia de su guvernu britànnicu. Is bividores de Gibraltar intre issos e issos si narant Llanitas/os.

Impèriu ispagnolu

S'impèriu ispagnolu (in castillianu: Imperio español) est istadu unu de sos prus istèrridos de s'istòria. Fiat arribbadu a su pòdere econòmicu, militare e polìticu suta sa dinastia de sos Asburgos, durante sa prus parte de sos de 16 e 17 sèculos. Sa màssima istèrrida fiat imbetzes atzunta cun sos Borbones in su de 18 sèculos, època cando fiat su prus mannu impèriu de su mundu. S'impèriu ispagnolu fiat divènnidu su prus importante de su tempus e su primu a chi si li podiat narare impèriu subra su cale su sole no calat mai.

S'orìgine sua remontat a s'època de s'iscobertas geogràficas a fatu de is viàgios de Cristolu Columbu. Contaiat territòrios e colònias de sa monarchia ispagnola in Amèrica, Àsia, Otzeània e Àfrica, intre chi is Antillas Majores, sa prus parte de su Sudamèrica, de s'Amèrica Tzentrale, parte de su Nordamèrica (sa Flòrida, sos atuales Istados Unidos sud-otzidentales), unos cantos archipèlagos de s'Otzèanu Patzìficu (sas Filipinas). At duradu fintzas a sos primìtzios de su de 19 sèculos cun sas gherras de indipendèntzia ispano-americanas, a fatu de sas cales ddi abarraiant petzi Cuba, Puerto Rico, is Filipinas e unos cantos territòrios de Àfrica. In cunsighidu de sa gherra ispano-americana de su 1898, s'Ispagna aiat tzèdidu a sos Istados Unidos is ùrtimas colònias de sos Caràibes e de su Patzìficu. A is ùrtimas colònias africanas fiat dada indipendèntzia o fiant abandonadas durante sa decolonizatzione de s'Àfrica, agabbada in su 1976.

Todos sos territòrios fiant integrados in sa Corona de Castìllia e prus a tàrdiu in sa de Ispagna. A comintzu fiant organizados in visurreinados, su de Noa Ispàgna e su de Perù. Cun s'iscoberta e s'ocupatzione unos bàrios archipèlagos de su Patzìficu a sa fine de su de 16 sèculos, ddi fiant incorporadas sas Ìndias orientales ispagnolas, formadas dae sas Filipinas, sas Ìsulas Mariannas (intre chi Guam) e sas Carolinas (intre chi Palau), suta giurisditzione de sa Noa Ispagna. A pustis, su visurreinadu de Perù fiat partidu in duos: su de Noa Granada e su de Perù, e in intertantu fiat creadu su de su Río de la Plata.

S'impèriu ispagnolu fiat arribadu a s'istèrrere pro unos 20 milliones de chilòmetros a sa fine de su de 18 sèculos, mancari su tempus de sa màssima ispainada remontat a sos annos intre 1580 e 1640, suta sos rènnios de Filipu II, Filipu III e Filipu IV, perìodu cando aiat tentu logu s'unione dinàstica cun su Portugallu. Durante sos de 16 e 17 sèculos, s'impèriu funtzionaiat segundu una istrutura pròpia visurreinale, e non coloniale. Custu sistema, meda diferente dae àteros impèrios europeos, basadu in su cussideru de sos territòrios camba de mare che istèrriduras de sa metròpoli, e duncas uguales in deretos a sos de sa penìsula Ibèrica, aiat sighidu a s'agatare fintzas a su 1768. Fintzas a s'ùrtimu perìodu de s'Impèriu, in su de 19 sèculos, comente chi siat no aiat achiridu istrutura puramente coloniale.

S'ispagnolu fiat su primu impèriu de s'istòria a lòmpere a istèrridas mannas de territòriu chi non comunicaiant pro mèdiu de terra in totu sos cuntinentes, diferentemente de àteros impèrios mannos prus antigos, comente su romanu e su mòngolu. Pro fintzas, aiat abertu s'istrada a s'iscoberta otzidentale de sos duos otzèanos inesplorados de Atlànticu e Patzìficu (cust'ùrtimu iscobertu dae Vasco Núñez de Balboa).

Impèriu romanu de Otzidente

Cun Impèriu Romanu de Otzidente si faghet riferimentu a sas provìntzias de ponente de s'impèriu romanu in su tempus cando fiant amministradas dae una corte imperiale indipendente, paris in balida a cudda chi amministrait sa mitade orientale, denominada oe in die impèriu romanu de oriente. Is tremenes "Impèriu Romanu de Otzidente" e "Impèriu Romanu de Oriente" de imbentu modernu, serbint pro descriere sas entidades polìticas chi fiant de facto indipendentes; cuntantu custu fatu, sos romanos no aiant tentu mai in cunsideru ca s'Impèriu si fiat ischirriadu in duos istados separados, siacasu sighiant a ddu cunsiderare che unu istadu solu, guvernadu dae duas cortes imperiales de interèssiu amministrativu. Unu sistema de guvernu cun custas trassas est nodiu che diarchia.

Su territoriu suo cumprendiat totu s'àrea de s'impèriu chi tocaiat a Itàlia, Illìria otzidentale, Àfrica de su Norte (foras de sa Tzirenàica e de s'Egitu), penìsula ibèrica, Gàllia e Britannia. S'istèrrida màssima sua fiat istada de unos 2.5 milliones de km² intre su 395 e 405 p.C., e in su 400 p.C. contaiat unos 20-25 milliones de bividores. Milanu fiat istada capitale intre su 286 e su 402 p.C., a pustis Ravenna fintzas a su 476.

Mancari s'impèriu aiat bidu perìodos cun prus imperadores cumandende impare, s'acraramentu ca fiat impossìbile pro unu imperadore solu guvernare s'impèriu intrenu fiat istabilidu dae s'imperadore Diocletzianu a fatu de is gherra tzivile disastrosas e sos isfaghimentos de sa Crise de su de tres sèculos. Is ideas suas fiant istituidas in sa lege romana peri s'intrada de sa tetrarchia in su 285 p.C., chi aiat partzidu sa posidura de Augustu (imperadore) in duos; unu in s'estu e s'àteru in s'uestu, cadaunu cun unu Tzèsare nominadu (unu imperadore pitzocheddu desinniadu che sighidore). Cun tantu ca su sistema tetràrchicu fiat collassadu in pagos annos, sa partzidura amministrativa geogràfica Estu-Uestu aiat aguantadu in carchi manera fintzas a sos sèculos a sighire. Est fintzas berus ca s'impèriu romanu de otzidente diat esìstere intermitentemente durante medas perìodos intre su de 3 e su de 5 sèculos. Mancari unos imperadores, comente Costantinu e Teodòsiu, fiant resissidos a torrare a impònnere sa figura de unu Augustu solu a cumandu de is duas mitades de s'impèriu, a pustis de mòrrere issos fiat torradu a iscontzare. A fatu de sa morte de Teodòsiu I in su 395 p.C., s'impèriu fiat partzidu intre is fìgios suos e a segus mai prus torradu a unire. Otantachimbe annos a pustis, in su 480, a sighidu de invasiones bàrias e de su collassu de su controllu tzentrale in s'otzidente, Zenu de s'impèriu de oriente aiat reconnotu sa realidade de s'efetivu controllu reduidu de s'imperiu otzidentale, chi aiat agabbadu de esìstere fintzas in sa matessi penìsula italiana a pustis de sa depositzione de Ròmulu Augustulu. Aiat duncas abolidu sa corte otzidentale e si fiat proclamadu imperadore solu de s'impèriu romanu.

S'artziada de Odoacre e de is foederati germànicos suos a pitzu de s'Itàlia in su 476, fiat istadu fatu populare in su de 18 sèculos dae s'istòricu Edward Gibbon, che s'eventu demarcadore pro sa fine de s'impèriu de otzidente e carchi borta fiat usadu che sìngia intre s'Edade antiga e s'Edade mèdia. S'Itàlia de Odoacre e is àteros rènnios barbàricos, diant mantènnere partesas de continuidade cun Roma a traessu de s'usu de su sistema amministrativu romanu e sa subordinatzione a sa corte romana orientale. Su poderiu imperiale deretu fiat torradu a impònnere in mannas partes de sos territòrios otzidentales, in particulare in is regiones pòsporas de s'Àfrica de su Norte e in su coro antigu de s'Itàlia, ma fintzas in Hispània, durante su de 6 sèculos peri s'esèrtzitu de s'impèriu de oriente, suta sa ghia de Giustinianu. Is cuntronos polìticos in sos territòrios orientales cumbinados cun sas invasiones istràngias e is chistiones religiosas, aiant fatu però dificultosu mantènnere su cuntrollu de custos territòrios, chi fiant a pagu a pagu pèrdidos, custa borta a berus.

S'impèriu de oriente aiat sighidu a mantènnere pòdere subra unos territòrios in s'itàlia meridionale, in particulare sa Sardigna, fintzas a su de 11 sèculos. S'influèntzia chi però issu teniat subra custos si fiat amminguada sinnificativamente cun sa coronada papale de su re francu Càrolu su Mannu in s'800 p.C. Sa lìnia polìtica sua si fiat a segus evòlvida in su Sacru Romanu Impèriu, chi torraiat a presentare su tìtulu de impèriu ma niunu sentidu a berus de is traditzione e istitutziones romanas. S'iscisma mannu de su 1054 intre is duas crèsias de Roma e Costantinòpoli aiat sighidu a bogare autoridade a s'imperadore de Costantinòpoli.

Judicadu de Arbaree

Su Giuigadu de Arbaree est istadu unu de is bator rennos chi partziant sa Sardigna pro sa prus parte de s'Edade Mèdia. Su nùmene giuigadu est dèpidu a s'origine bizantina de s'istitutzione: sos bator rennos sunt de fatu nàschidos a cunsighidu de sa debilesa de s'Impèriu Romanu de Oriente, de chi s'ìsula faghiat parte, in antis a sas lòmpidas barbàricas.

Sa primu capitale fiat Tharros, abandonada a cara de su 1070 pro dda tramudare in Aristanis.

Est su chi at tentu durada prus longa intre sos bator judicados, de in antis a s'annu 1000 fintzas a su 1420. At fintzas tentu rolu de importu mannu in s'istòria de Sardigna, iscerende·si·nche dae sos àteros pro istabilidade polìtica prus manna e abilesa in su mantènnere autonomia.

Si connòschent prus de bintitres ingènneros de soberanos sutzèdidos s'unu a s'àteru a ddu guvernare, chi faghiant parte de sas iscràtzas Lacon-Gunale, Lacon-Zori, Lacon-Serra, Bas-Serra, Doria-Bas, Narbona-Bas. Sos ùrtimos ingènneros de jùdighes prus chi non sos cabudianos si sunt distinghidos pro sabiesa, chirchende de unire totu sa natzione sarda in unu rennu solu suta sa bandera issoro.Sos àteros tres judigados ant passadu a manu a manu crises graes, abbadinados a sas voluntades de sas repùblicas marineras de Genova e Pisa. S'Arbaree si fiat intames alliadu cun sos Aragonesos, decrarende·si vassallu issoro, in s'intentu de nche bogare pisanos e genovesos de s'ìsula. In tempus afatante aiat iscontzadu s'alliàntzia, e ordingiadu una gherra contra su Rennu de Sardigna, istituidu de pabadu in su 1297 e infeudadu a Jacu II de Aragona pro pònnere fine a sas gherras intre angioinos e aragonesos in Sitzìlia.

Judicadu de Càlaris

Su Judicadu de Càralis (in latinu: Iudicatus Karalintanus), fintzas naradu de Càlaris o de Plùminos, fiat unu istadu soberanu indipendente chi in s'Edade Mèdia s'isterriat in su chirru meridionale de sa Sardigna, cumprendende is atuales sub-regiones de mèdiu e bàsciu Campidanu, su Sùlcis, s'Ogiastra e sas partes prus a giosso de Barbàgia. Lacanaiat in su norte cun su Judicadu de Arbaree, e in partes minores cun sos de Torres e su de judicadu de Gaddura.

Fiat custu giuigadu erederi deretu de su rènniu unitàriu sardu dae chi si diant ischirriare a fatu sos àteros giuigados, aiat cunserbadu pro tempus longu istitutziones, limba e costùmenes gregu-bizantinos. Sa durada fiat de unos 300 annos, dae su de 10-11 sèculos a su 1258. A cabu de su logu, bi fiant su monarca, denominadu judike, e unu cussìgiu deliberativu, sa Corona de Logu. Sa capitale beniat a s'agatare in Santa Igia, distruida in su 1258 e is cales rastas s'agatant galu oe in die in sa parte otzidentale de Casteddu.

Su primu giuighe documentadu de su giuigadu de Càlaris diat èssere Marianu I Salùsiu I a cara de s'annu 1000, s'ùrtimu Gulliermu III Salusiu VI in su 1258. Su giuigadu fiat a pustis de una gherra ocupadu e ispartzidu intre su giuigadu de Arbaree, Gaddura, e sa famìllia Della Gherardesca. A su tempus de màssima istèrrida s'iscampiaiat pro unos 8.000 km² e contaiat unos 100.000 bividores.

In sa tradutzione italiana custu giuigadu est fatu·fatu naradu impropiamente Giudicato di Cagliari. Mancari etimologicamente su nùmene italianu Cagliari currespondat a su tremene Càlaris, sa moderna tzitade de oe in die est de fundatzione pisana, currespondende a s'originària Castrum Caralis o Castel di Castro o Casteddu de Càlaris, fortilesa fraigada pagu a tesu de s'antiga Santa Igia, a chi sos sardos galu narant Casteddu.

Sambenados sardos

Sos sambenados sardos sunt su grupu de sos sambenados chi s'agatant in Sardigna.

Tzeltos

Cun nùmene de Tzeltos (o Celtos o fintzas Cheltos) sunt inditados unu grupu de pòpulos indoeuropeos chi in su perìodu de lughidore majore (sèculos IV-III i.C), biviant un'àrea istèrrida de s'Europa, de is ìsulas Britànnicas, a su lutone de su frùmene Danùbiu, impare a unas cantas cussòrgias assoladas prus a sud, a manu de sa penìsula Ibèrica, Itàlia e Anatòlia.

Culturalmente fiant acomunados de is orìgines ètnicas, de limba de matessi brancu linguìsticu, e matessi religione, abarraiant noantimes ispartzidos politicamente. Intre is bàrios grupos s'iscerant Britànnos, Gallos, Pannonos, Celtiberos, Galatos, acusorgiados respetivamente in is ìsulas Britànnicas, Frantza e Itàlia tzentru-setentrionale, penìsula Ibèrica e Anatòlia.

De su sèculu de 2 i.C. is tzeltos sunt istados sugetos a pressiones polìticas, militares e culturales de àteros duos grupos indoeuropeos: de norte is Germanos e de sud is Romanos. Fiant abbadinados e assimilados progressivamente, e giai de edade tàrdiu-antiga sa cultura issoro fiat in decaimentu.

S'incuida comente pobulu autònomu agatat testimonia de s'allindadura de sa limba issoro a is ìsulas britànnicas (chi s'agataiant a sa làcana ùrtima de s'impèriu Romanu).

Est in ie chi s'agatant is eredes issoro: is populos de Irlanda, de is territòrios otzidentales e setentrionales de sa Britànnia Manna e de Bretagna sighint a faeddare limbas e a aguardare culturas chi dependent de is abos antigos.

Vàndalos

Sos Vàndalos fiant una tribù germànica orientale, o unu grupu de tribùs, biventes a primìtziu in un'àrea geogràfica currespondente a s'atuale Polònia meridionale. Dae in ue fiant poi mòvidos atraessende pro s'istabilire in su de 5 sèculos intre s'Europa sud-otzidentale (Ispagna) e s'Àfrica de su norte.

Si pentzat chi fiant emigrados dae su sud de s'Iscandinàvia] a s'àrea de is frùmenes Oder e Vìstula in su segundu sèculu a.C., e chi si fiant acussorgiados in Islèsia a cara de su 120 a.C. Sunt assotziadu cun sa cultura Przeworsk e currispondent a is chi sos romanos antigos naraiant Lugis. Isparghende·si a manu de sa Dàtzia] durante sas gherras marcomànnas e a manu de sa Pannònia durante sa crise de su de 3 sèculos, sos Vàndalos fiant cunfinados in ie dae sos Gotos a cara de su 330 p.C., in ue aiant retzidu permissu de s'istabilire dae Costantinu su Mannu. A cara de su 400 p.C. fiant ispintos a manu de otzidente dae s'arribbu de is Unnos, aiant atraessadu su Rinu e fiant penetrados in Gàllia impare a àteras tribùs in su 406 p.C. In su 409 aiant atraessadu is Pireneos e finat calados a penìsula Ibèrica in ue is grupos printzipales, is Asdingos e is Silingos, si fiant acussorgiados ins is provìntzias de Galìtzia e de Bètica rispetivamente.

A pustis chi sos Visigotos aiant invàdidu sa penìsula Ibèrica, is iranianos Alanos e is Silingos si fiant voluntariamente sutamissos a sa ghia de su cabu asdingu Gundericu, chi fiat ispintu dae sa Galìtzia a sa Betica dae una coalitzione romanu-sueba in su 419. In su 429, suta su re Gensericu, is Vandalos aiant invàdidu s'Àfrica de su norte. Dae su 439 aiant istabilidu un rennu chi cumprendiat sa provìntzia romana de Àfrica, sas ìsulas Baleares, sa Còrsica, Malta, sa Sardigna e sa Sitzìlia. Aiant rebusadu medas tentavios romanos de torrare a conchistare sa provìntzia de Àfrica e aiant assachigiadu sa tzitade de Roma in su 455 p.C. Su rennu issoro fiat agabbadu cun sa gherra vandàlica (533-534 p.C.), in ue Giustinianu fiat resessidu a ddos derrotare e duncas a nde conchistare is territòrios ocupados, chi fiant andados a s'Impèriu Romanu de Oriente.

Is iscritores de su Rinaschimentu e de s'Edade Moderna aiant caraterizadu is Vàndalos che bàrbaros, "assachigende e isrobbende" Roma. Est a custu chi si depet s'impreu de su trèmene "vandalismu" pro descriere distrutziones chene sensu, susetotus in riferimentu a s'isbisurada de òperas artìsticas. Contrasemper a custa nomea, sos istòricos modernos tendent a abbaidare is Vàndalos che cunsevadores, prus chi non distruidores de sa cultura romana, durante su perìodu de transitzione intre s'Edade Tàrdiu-Antiga e s'Edade Mèdia.

Àteras limbas

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.