Zacaries

En el cristianisme, Zacaries fou un sacerdot jueu marit d'Elisabet, cosina de Maria, la mare de Jesús, i pare de sant Joan Baptista.

En l'Evangeli segons Lluc l'arcàngel Gabriel se li aparegué, i li anuncià que tindria un fill (Joan). Zacaries dubtà de la paraula del missatger diví, perquè Elisabet era una dona gran i estèril. Com a càstig per la seva incredulitat, Zacaries perdé la capacitat de parlar i només la va recuperar en el moment en què sant Joan fou circumcidat.

Segons diu l'Evangeli segons Lluc:

«En temps d'Herodes, rei de Judea, hi havia un sacerdot del torn d'Abia que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d'Aaron, es deia Elisabet. Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observacions del Senyor. Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril i tots dos eren ja d'edat avançada.»
«Un dia mentre Zacaries era en el temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, segons el ritual dels sacerdots, li tocar per sorteig d'entrar al santuari del Senyor a oferir l'encens. Mentre l'oferia, tot el poble era a fora pregant. Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor a la dreta del altar del l'encens. Zacaries en veure'l es va torbar i la por s'apodera d'ell.»
«—No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan [...] quedaràs mut, sens poder dir res, fins al dia que passi tot això: tu no as cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran [...] Al cap de poc temps la seva muller Elisabet va quedar embarassada.»[1]

En l'Alcorà, amb el nom de Zakariyyà, se'l considera un profeta.

Tomb of Avshalom in the Kidron Valley;

Tomba d'Absalom, a Jerusalem, on sembla que va ser enterrat Zacaries, i on, el 2003 va ser trobada la inscripció: "Aquesta és la tomba de Zacaries, el màrtir, el sant prevere, el pare de Joan"

Aleppo - Prophet Zakariyya

Tomba de Zacaries a la mesquita d'Alep

Tomb of Zaccaria and Saint Athanasius

Tomba del sant a San Zaccaria (Venècia)

Folio 43v - The Archangel Gabriel Appears to Zachary

L'arcàngel Gabriel s'apareix a Zacaries, miniatura del s. XV

Infotaula de personaZacaries
Annunciation to Zechariah
Anunciació a Zacaries, icona de Semen Nekhleba'ev, 1798
Biografia
Naixement grec: Ζαχαρίας
segle I aC
Palestina
Mort segle I
Palestina
Lloc d'enterrament Tomba d'Absalom (Vall de Kidron, Jerusalem); segons la tradició catòlica, a l'església de San Zaccaria de Venècia; Gran Mesquita d'Alep (Síria), segons la tradició islàmica 
Religió Monoteisme
Activitat
Ocupació Sacerdot
sacerdot, profeta, sant
Celebració Església Catòlica, Església Ortodoxa, esglésies orientals, Islam (n'és un profeta)
Canonització Antiga
Festivitat 23 de setembre (catòlics), 5 de setembre (ortodoxos i luterans); 24 de juny (ortodoxos grecs)
Esdeveniment significatiu Pare de Sant Joan Baptista
Iconografia Amb les robes de summe sacerdot jueu; amb un àngel que li anuncia el naixement de Joan
Família
Cònjuge Elisabet
Fills Sant Joan Baptista

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zacaries Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Lluc, 1, 5-25Lc 1:5-25
Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebrees (també anomenades la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. La designació 'Antic Testament' prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d'Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s'obté per contraposició amb el "nou pacte" ('Nou Testament') entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l'ordre ni en els noms.

Artavasdos

Artavasdos (nom llatinitzat de l'armeni Արտավազդ, Artavazd) fou emperador romà d'Orient, autoproclamat durant el regnat del seu cunyat Constantí V el juny del 741. Per ser defensor del culte amb imatges fou reconegut com a emperador pel papa Zacaries I. Constantí no va acceptar aquesta usurpació i dos anys després va reunir un exèrcit que el va enderrocar. Va acabar els seus dies en un monestir i cegat.

Dejuni de Guedalià

El Dejuni de Guedalià (en hebreu צום גדליה : Tsom Guedalià), és un dejuni ritual jueu, que se celebra el tercer dia del mes de Tixrí, immediatament després de la festa de Roix ha-Xanà. Anomenat a la Bíblia el dejuni del setè mes. (Zacaries 8:19)Va ser instituït al retorn de l'exili de Babilònia, al segle cinquè abans de Crist, per commemorar l'assassinat del governador de Judea, Guedalià, fill d'Ahicam.

Com a resultat de la mort de Guedalià es van destruir els darrers vestigis d'autonomia de Judea, després de la conquesta babilònica molts milers de jueus van ser assassinats, i els jueus restants van ser conduïts a l'exili.

Quan Nabucodonosor II Rei de Babilònia, va destruir el Santuari del Temple de Jerusalem i va exiliar als jueus a Babilònia, va permetre a uns pocs jueus romandre a la terra i va nomenar Guedalià Ben Ahikam com el seu governador, molts jueus que havien fugit a Moab, el país dels moabites, i altres països veïns, van tornar a la Terra d'Israel i plantaren vinyes, i van poder gaudir d'una treva després de la repressió anterior.

El malvat rei dels Ammonites però, va enviar a un jueu traïdor; Ixmael, fill de Netanià, per assassinar a Guedalià.

En el setè mes de Tixrí, Ixmael es va trobar amb Guedalià a la ciutat de Mispà, i va ser rebut cordialment. Guedalià havia estat advertit de la intenció assassina del seu convidat, però es va negar a donar crèdit als seus informants en la creença que el seu informe era simple calúmnia.

Ismael va assassinar a Guedalià, juntament amb la majoria dels jueus que estaven amb ell, i va assassinar també a molts babilonis que estaven amb Guedalià. (Jeremies 41:3)És considerat un dejuni menor, del matí fins al vespre, excloent-hi les hores nocturnes. Si el dejuni és en dissabte, es trasllada al diumenge següent, ja que segons els preceptes del judaisme, quan és Sàbat no es pot fer dejuni. Tanmateix, quan coincideixen el Sàbat i Yom Kippur aleshores cal fer dejuni.

Donació de Pipí

La Donació de Pipí, coneguda també com el Tractat de Quierzy, va ser la restitució a l'Església l'any 754 per part del primer monarca carolingi Pipí el Breu de les terres que havien perdut a mans dels llombards. Els territoris entregats es convertiren en la base dels emergents Estats Pontificis, que estendrien el poder temporal del Papat més enllà de la ciutat i la diòcesi de Roma.

Elisabet

Elisabet és un personatge bíblic del Nou Testament, cosina de la Verge Maria, esposa del sacerdot Zacaries i mare de Sant Joan Baptista. És venerada com a santa a tota la cristiandat.

Escut d'Israel

L'escut d'Israel, adoptat pel Consell d'Estat Provisional el 10 de febrer de 1949 (11 de xevat de 5709, segons el calendari hebreu), reprodueix una menorà o canelobre de set braços, voltada a banda i banda per una branca d'olivera i a sota per la inscripció amb el nom de l'Estat en hebreu: ישראל (Yisra'el). El fons de l'escut sempre és de color blau, mentre que els elements interiors poden ser blancs (tal com apareixen a la senyera presidencial) o bé de color daurat.

L'Estat d'Israel va adoptar el seu emblema oficial arran d'un concurs convocat expressament per a aquest objectiu el 1948. Es basa en el projecte guanyador, obra dels dissenyadors Gavriel i Maxim Shamir, amb elements provinents d'altres dissenys, com ara el d'Oteh Walisch i W. Struski i el d'Itamar David i Yerachmiel Schechter.

La menorà és un símbol del judaisme des de fa 3.000 anys; ja es feia servir a l'antic Temple de Jerusalem. Les branques d'olivera, símbol de pau, recorden també la visió del profeta Zacaries de dues oliveres al voltant de la menorà, que auguraven la restauració d'Israel i la reconstrucció del Temple (Zacaries 4:1-14).

Esmirna

Esmirna (en turc i oficialment: İzmir) és una ciutat de l'oest de Turquia, situada a la regió de l'Egeu (turc: Ege Bölgesi), capital de l'àrea metropolitana (turc: büyükşehir belediyesi) i de la província d'Esmirna. El 2009, la població de tots els districtes urbans era de 3.276.815 habitants, la qual cosa la converteix en la tercera ciutat més gran de Turquia, després d'Istanbul i Ankara.

El nom İzmir prové del seu antic nom grec (Smyrni), i és el nom oficial des de 1930. Hi va morir l'arqueòleg Carl Humann, descobridor de l'altar de Pèrgam.

Esmirna és la ciutat més gran de la costa Egea i la tercera més gran del país, ocupant una superfície de 12.019 km2. Té una posició geogràfica estratègica com a port sent la porta a Occident.

Esteve II (papa)

Esteve II va ser papa de l'Església Catòlica des del 26 de març de l'any 752 fins al 26 d'abril del 757. El seu antecessor fou Esteve, que morí tres dies després de ser escollit papa i sense temps a ser coronat formalment. Per això, a vegades se l'anomena Esteve II (III), ja que formalment és el Papa Esteve II però és el tercer Esteve en ser escollit Papa.

Al començament del seu pontificat, el poder de l'Imperi Romà d'Orient estava en declivi a la península Itàlica i la ciutat de Roma va ser atacada per l'exèrcit llombard, comandat pel rei Astolf. Per resoldre la situació, Esteve va nomenar rei a Pipí el Breu, i instaurar així la dinastia carolíngia al reialme dels francs, els quals van llançar dues campanyes contra els llombards per tal de defensar el papa. En agraïment, Esteve II va nomenar Pipí patrici del romans i li va concedir el títol de rei per la gràcia de Déu, el primer sobirà a rebre'l.

Llavors Esteve va treure's de la màniga un suposat document de l'emperador Constantí I el Gran datat de l'any 313, en el qual entregava al papa Silvestre I de Roma, Itàlia i totes les províncies de l'Imperi Romà d'Occident (la Donació de Constantí).

Evidentment, el rei franc no li va poder atorgar el que demanava, però va conquerir les ciutats de Ravenna, Ferrara, Bolonya i el Ducat de la Pentàpolis, format per les ciutats de Rimini, Fano, Senigallia, Pesaro i Ancona i les va donar al Papa perquè hi regnés. D'aquesta manera, Esteve II va esdevenir el fundador dels Estats Pontificis, que es mantindrien sota l'autoritat dels pontífexs romans fins a la unificació d'Itàlia el 1870.

Va ser succeït pel seu germà Pau.

Evangeli segons Lluc

L'Evangeli segons Lluc és el tercer dels evangelis canònics i sinòptics (acceptats per l'església cristiana i referint els fets consensuats sobre Jesús de Natzaret). Va ser escrit al voltant de l'any 80 dC. És l'evangeli més pastoral, destinat a les comunitats cristianes. Dóna relleu a la bondat de Jesús. Va basar-se en l'evangeli de Marc, l'anomenada Font Q i altres recerques personals, com proclama el manuscrit.

Focea

Focea (llatí Phocaea, grec Φώκαια, Phôkaia) fou una ciutat de la Jònia a l'Àsia Menor, la situada més al nord de Jònia; era a una península entre el Sinus Cymaeus i el Sinus Hermaeus. Suposadament, fou fundada per colons de Fòcida sota la direcció dels caps atenencs Philogenes i Damon. El territori els fou donat com a regal pels habitants de la regió. Tenia dos bons ports, Naustathmos i Lampter, i entre aquests se situava l'illa de Baccheion, on hi havia temples i edificis.

Fou governada per una línia reial derivada de Codros i no va ingressar a la confederació de ciutats de Jònia. Aviat va agafar una certa preeminència entre les ciutats marítimes d'Àsia Menor i els foceus van fer viatges d'exploració i colonització a la mar Adriàtica, a la mar Tirrena i a la costa d'Ibèria. Foren els primers a visitar al rei Argantoni de Tartessos, amb el qual van estar aliats, i que els va oferir abandonar Jònia i establir-se a Tartessos i els va donar diners per ajudar a les fortificacions de la ciutat contra els perses, diners amb què es van construir les muralles.

Cir II el gran va assetjar la ciutat sota la direcció del seu general Harpagos. Els foceus, en veure que no podien resistir, es van embarcar cap a l'illa de Quios, on van intentar ocupar les illes Oenusses, que pertanyien a Quios, però no se'ls va permetre i van marxar cap a Còrsega, on 20 anys abans s'havia establert la colònia d'alàlia, però abans van passar per Focea, on van sorprendre la guarnició persa a la qual van exterminar i on es van quedar la meitat dels foceus i la resta va sortir cap a Còrsega. A l'illa, foren ben rebuts pels seus compatriotes; la colònia fou atacada per una aliança d'etruscs i cartaginesos i va haver de ser finalment evacuada i se'n van anar a Rhegion, i allí van establir la colònia de Vèlia.

Altres colònies fundades pels foceus anteriorment havien estat Massàlia i Maenaca a la Bètica. Foren els fundadors de la colònia d'Empúries a l'actual costa catalana.

La ciutat va subsistir sota domini persa, però el seu comerç i prosperitat es va reduir. Durant la revolta jònia (499-494 aC), només va poder aportar tres vaixells a la Batalla de Lade.

Després, pràcticament desapareix de la història i esdevingué una ciutat jònia de segon ordre, que va passar als macedonis, a Antígon, als selèucides (per un temps breu als Ptolemeus) i finalment a Roma el 189 aC. En aquesta ocasió, la ciutat fou assetjada per la flota romana i conquerida; el pretor Emili en va permetre el saqueig, però la ciutat fou reconeguda lliure i aliada de Roma.

El 133 aC, va donar suport a Aristònic, el pretendent del tron del Regne de Pèrgam, i només van evitar el càstig per la intercessió de Massàlia davant els romans. Després, va romandre en poder de romans i bizantins sense cap esdeveniment especial.

El 1288, Benet I Zacaries va obtenir el monopoli comercial de Focea i, el 1304, l'emperador bizantí va reconèixer el feu de Focea als Zaccaria o Zacaries. Tedesi Zacaries va ser nomenat governador. El 1313, a la seva mort, va tornar a Bizanci, però el 1314 va tornar als Zaccaria, que en van nomenar governador Andreolo Cattaneo (1314-1331) i Domenicco Cattaneo (1331-1334). Des del 1330, la revolta del Zaccaria va suposar la confiscació dels feus, que en el cas de Focea es va fer el 1334. En aquests anys, al costat de la vella ciutat de Focea va sorgir una Nova Focea.

Focea vella fou ocupada pels Giustiniani el 16 de setembre del 1346 i Focea Nova el 20 de setembre del 1346 (un cos expedicionari dirigit per Pietro Recanelli Giustiniani). El 1348, Joan Cantacuzè va demanar la restitució de Focea sense èxit. La societat dels Giustiani, la Maona, acceptà hissar-hi bandera imperial, afavorir el comerç imperial i pagar tribut, però realment no va tenir cap efecte. L'imperial Joan Cybo va fracassar en l'intent d'ocupar Quios als Giustiani, però en canvi va poder ocupar les dues Focea, si bé efímerament, ja que Andrea Petrila, al servei de la Maona, les va recuperar el mateix 1348.

El 8 de juny del 1363, Bizanci va renunciar a les illes i ciutats ocupades pels Giustiani (Quios, Samos, Oenusses, Santa Panàgia i Focea). Els Giustiniani van rebre el títol reial hereditari per a mascles i femelles. Aquestos privilegis foren renovats el 14 de juny del 1367. La república de Gènova va prorrogar la concessió comercial fins al 21 de novembre del 1418, perquè l'estat no podia tornar el deute que tenia amb la societat. El 1379, Venècia va ocupar Focea temporalment durant una guerra amb Gènova.

El 1386, la ciutat d'Enos, que era dels Giustiniani, es va unir al feu dels Gattiluso de Lesbos voluntàriament i, gairebé a continuació, l'emperador va donar als Gattilusio el feu de Focea (formalment, la Maona va continuar tenint l'administració), al qual van seguir Tasos, Lemnos, Imbros i Samotràcia. Vers el 1390, les dues Focees van haver d'obrir les portes als otomans. La Maona va pagar tribut als otomans, i va poder conservar l'administració fins al 1455.

Ihr Menschen, rühmet Gottes Liebe, BWV 167

Ihr Menschen, rühmet Gottes Liebe, BWV 167 (Homes, exalceu l'amor a Déu), és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al dia de Sant Joan, estrenada a Leipzig el 24 de juny de 1723.

Joan Baptista

Joan Baptista (Judea, v. 4 aC? - v. 30), segons els textos religiosos, fou un predicador que va liderar un moviment baptismal a Judea. És considerat un profeta en el cristianisme, l'islam, el mandeisme i la fe bahà'í. Seguint l'exemple d'anteriors profetes hebreus, vivia de forma austera, demanava el penediment dels pecats i anunciava la justícia de Déu. Recorria al bateig per simbolitzar el perdó dels pecadors penedits, d'acord amb el costum jueu. Entre els que foren batejats per ell hi hagué Jesucrist, motiu pel qual Joan és considerat com el precursor de Jesús.

Llibre de Zacaries

El Llibre de Zacaries és un llibre profètic de l'Antic Testament, probablement escrit pel Profeta Zacaries al segle VI aC. Els crítics només l'hi atribueixen amb seguretat els vuit primers capítols. Els demés semblen obra d'un autor anònim posterior (Deutero-Zacaries). Les prediccions de la primera part es poden datar entre els anys 520 i 518 aC. El Llibre de Zacaries s'orienta cap a un planteig escatològic de la salvació i busca l'organització de la comunitat en aquesta direcció escatològica. En aquest sentit segueix les línies d'altres profetes: Osees, Amós, Isaïes i Jeremies.

El contingut té dues parts diferenciades. La primera (llibres I-VIII) fa un repàs històric d'Israel en clau metafòrica a partir de vuit visions. La segona, a partir del llibre IX fins al XIV anuncia el triomf futur d'un líder, un Messies, (interpretat com a Jesús pels escriptors cristians). L'objectiu del Llibre és consolar els jueus després de l'exili babilònic, recordant el passat gloriós del seu poble i anunciant-los que Déu els ajudarà si es mantenen fidels.

Les imatges de les vuit visions apocalíptiques que es descriuen procedeixen tant de concepcions religioses jueves com de cultes estrangers. Els àngels mitjancers fan de guies en aquestes visions. La primera és la intervenció de l'àngel de Jehovà, que diu que les nacions enemigues seran aniquilades i es restaurarà el Temple de Jerusalem. La segona mostra quatre banyes, símbols de les potències hostils, vençudes per quatre àngels que prenen la forma de ferrers. A la tercera visió, no s'han alçat les muralles de Jerusalem, els barris estan destruïts i hi ha molt pocs habitants. Un àngel anuncia que a partir d'aquell moment Jerusalem serà una ciutat oberta, sense muralles que impedeixin l'accés. La quarta diu que el summe sacerdot Josuè, denunciat per Satan l'acusador, és rehabilitat i cobert amb vestits de glòria. La següent visió explica com el canelobre sagrat, símbol de Déu, és flanquejat per dos olivers que representen Zorobabel i Josuè, que vetllen sobre la terra. les profecies sisena i setena parlen de la necessitat de purificació d'Israel i la vuitena diu que els carros, missatgers de Déu, portaran el seu esperit per tota la terra.

Nens del Vendrell

Els Nens del Vendrell són una colla castellera del Vendrell, al Baix Penedès, fundada l'any 1926. És una colla històrica que descarregà el primer 3 de 8 del segle XX l'any 1951, el primer pilar de 7 amb folre del segle XX l'any 1969, i el primer 2 de 8 amb folre del segle XX l'any 1970. Aquests dos darrers castells li van permetre guanyar la cinquena edició del concurs de castells de Tarragona celebrat l'any 1970. Guanyà també el concurs de l'any 1952 empatant en el primer lloc amb la Muixerra de Valls, i es classificà en segona posició l'any 1954 i en tercera l'any 1956.

Papa Gregori III

Sant Gregori III (? - Roma, 28 de novembre de 741) fou Papa de l'Església Catòlica entre el 18 de març de 731 i la seva mort, el 741. La seva festa es celebra el 10 de desembre.

Nascut a Síria, va ser elevat pel poble a la cadira pontifícia durant els funerals del papa Gregori II. Va combatre els llombards i iconoclastes però va morir sense haver erradicat l'heretgia d'aquests últims. Va guanyar per la seva caritat el sobrenom d'"Amic dels pobres" tot i que va excomunicar l'emperador d'Orient, Lleó III, per heretge iconoclasta i a més el va insultar en diferents cartes tractant-lo de bàrbar i indigne de regnar.

Amb el rei de la Llombardia, Luitprand, va tenir un tracte doble: primer es va fer amic seu perquè no s'apoderés de Roma i perquè li cedís els pobles de la seva província, després va acollir els rebels ducs de Spoleto i de Benevent, per lluitar contra Luitprand. I com que aquest va tractar de venjar-se, Gregori va reconèixer la seva debilitat i va enviar una sèrie d'ambaixadors al duc de França Carles Martell perquè l'ajudés contra Luitprand.

Al llarg del seu pontificat va promoure l'església al nord d'Europa, especialment en l'establiment de missions de Bonifaci de Fulda a Germània i a Bohèmia.

Papa Zacaries

Zacaries (690? - 752) va ser papa de l'Església Catòlica (741-752). Amb prou feines se sap res de la seva vida abans de ser coronat papa. En els primers anys del pontificat, Zacaries va aconseguir que els llombards (poble germànic que va ocupar el nord de l'actual Itàlia), tornessin algunes ciutats a l'Església.

Fora de la península Itàlica, Zacaries va contribuir a fer que Pipí el Breu, destronés a Khilderic III, últim rei merovingi. Pipí el breu, majordom de palau, era l'home fort que governava en la pràctica al poble franc, i Khilderic III un rei dèbil amb el qual s'acabaria el llinatge de Clodoveu. En aquesta situació, per legitimar la seva planejada usurpació del tron, Pipí el Breu va fer al papa una comprometedora consulta carregada en aparença d'ingènua recerca de la conducta ortodoxa: «Qui ha de ser el rei dels francs? Aquell que exerceix la reialesa en la pràctica o aquell que l'ostenta nominalment?». El papa va acabar la qüestió amb aquest veredicte «Qui ho és de fet, sigui-ho de dret».Així va néixer una forta relació de vincles polítics i religiosos entre el papat i la dinastia carolíngia, fundada per Pipí. Zacaries va enviar l'arquebisbe Bonifaci perquè coronés Pipí el Breu com a rei dels francs en nom seu.

Profeta Zacaries

Zacaries (en hebreu זְכַרְיָה Zekjar·yáh) , és l'onzè del profetes Menors, segons la Bíblia i autor del Llibre de Zacaries.Era fill de Baraquies o Berec, el qual ho era d’Addo. Va viure cap al segle VI aC, i hauria rebut la inspiració de Jehovà al mes vuitè de l'any segon del rei persa Darios I el Gran (520 aC).

Va cridar els jueus a reconstruir el Temple de Jerusalem, ja que s'havien paralitzat les obres a conseqüència de l'oposició dels samaritans. La reconstrucció va començar a l'inici del govern de Darios, cap a l'any 520 aC, i es van acabar pocs anys després.

Zacaries era contemporani del profeta Ageu. El seu avi Addo, era probablement un sacerdot amb aquest nom mencionat entre els sacerdots que en temps de Cir el Gran van tornar del desterrament amb Zorobabel, segons refereix el llibre II d’Esdras (XII,4). No se sap gaire cosa de la vida de Zacaries. Sobre la seva mort, hi ha un passatge als evangelis sinòptics (Mt., XXIII, 35; Lc., XI, 51) que diu: «fins que la sang de Zacaries, fill de Baraquies, al que vau matar entre el temple i l'altar…», que ha donat lloc a importants controvèrsies. Però els exegetes catòlics actuals tendeixen a creure que les paraules de Jesucrist es referien al profeta i summe sacerdot Zacaries, fill de Joiada, que «apedregaren per ordre del rei Joàs en l'atri del temple» (2 Par., XIV, 21), ja que no és versemblant que el poble d’Israel, que feia molt poc que havia tornat de l'exili i era devot de Déu i obedient als profetes, segons diu el profeta Ageu (I, 12 i següents) i el mateix Zacaries (6 i 7), pogués cometre en aquell temps tan horrible homicidi.

Quatre Evangelistes

Els Evangelistes o també Els Quatre Evangelistes, són els autors respectius dels evangelis (Mateu, Marc, Lluc i Joan).

Personatges del Nou Testament
Jesús Crist
Evangelis
Apòstols
Fets
Pere, Pau
Romans &
Família d'Herodes
Epístoles
Apocalipsi

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.