Unió Europea

La Unió Europea (UE) és la unió econòmica i política de 28 estats independents,[2] localitzats majoritàriament a Europa. Es va establir en el Tractat de Maastricht el 7 de febrer de 1992,[3] sobre els fonaments de la preexistent Comunitat Econòmica Europea. L'últim tractat que va modificar la base constitucional de la Unió Europea va ser el Tractat de Lisboa, el 2009. Amb gairebé 500 milions d'habitants, la Unió Europea genera aproximadament el 30% del producte interior mundial nominal.[4]

La Unió Europea ha desenvolupat un mercat únic mitjançant un sistema de lleis estandarditzades vigents en tots els estats membres i que garanteixen les quatre llibertats de la Unió: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital.[5] La Unió Europea també té una política comercial única,[6] polítiques agrícoles i pesqueres comunes,[7] i una política de desenvolupament regional.[8] Divuit dels estats membres han adoptat una moneda comuna, l'euro. La Unió Europea ha desenvolupat un paper important en la política exterior, en representar els seus membres en organitzacions internacionals entre les quals l'Organització Mundial del Comerç i les Nacions Unides, així com en les cimeres del G8. Vint-i-un dels estats membres també són membres de l'OTAN. La Unió Europea també s'ha organitzat en temes de justícia i afers interiors i ha abolit les verificacions de passaport i immigració entre els estats membres de l'Acord de Schengen, el qual també inclou altres estats no membres.[9]

La Unió Europea opera institucionalment amb un sistema híbrid d'intergovernalisme i supranacionalisme.[10][11][12] En molts casos, les seves decisions depenen del consens de tots els estats membres. Tanmateix, també hi ha cossos supranacionals amb la facultat de prendre decisions sense la necessitat de la unanimitat de tots els governs nacionals que la integren. Algunes institucions importants són la Comissió Europea, el Parlament Europeu, el Consell de la Unió Europea, el Consell Europeu, la Cort de Justícia Europea i el Banc Central Europeu. Els ciutadans de la Unió Europea elegeixen els membres del Parlament cada cinc anys.

La Unió Europea té els seus orígens en la declaració Schumann i la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer formada per sis estats el 1951, i en el Tractat de Roma de 1957. Des d'aleshores, la unió ha crescut amb l'admissió de nous estats membres i la creació de diverses institucions supranacionals. El 23 de juny de 2016, el Regne Unit va votar a favor de abandonar la UE.

L'any 2012 va guanyar el Premi Nobel de la Pau per l'avanç de la pau i la reconciliació a Europa, així com l'establiment de la democràcia i els drets humans.[13] El juny de 2017 fou guardonada amb el Premi Princesa d'Astúries de la Concòrdia.[14]

Infotaula d'organitzacióUnió Europea
Flag of Europe
bandera d'Europa
EC-EU-enlargement animation
EU on a globe
Estats membres de la Unió Europea

Lema In varietate concordia (llatí)
'Units en la diversitat'
Himne Cant de la Joia
Dades
Nom curt EU, EU, UE, UE, EU, UE, 🇪🇺, ЕС, ЄС, UE i EL
Idioma oficial
Història
Reemplaça Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, Comunitat Econòmica Europea i Unió Europea Occidental
Creació 8 abril 1965
Fundador Itàlia, França, Luxemburg, Bèlgica, Regne dels Països Baixos i Alemanya Occidental

18 d'abril de 1951 Tractat de París
25 de març de 1957 Tractat de Roma
7 de febrer de 1992 Tractat de Maastricht
13 de desembre de 2007 Tractat de Lisboa
Activitat
Superfície 4.475.757 km²
Organització i govern
Centre territori 
President del Consell Donald Tusk (PPE)
Comissió José Manuel Durão (PPE)
Parlament Martin Schulz (PSE)
Format per
Altres dades
Superfície 4.381.376 km²
Població 507.890.191 (Estimació 2012)[1]
Moneda Euro (€ EUR); altres divises en estat membres (des de maig 2004): DKK (dins del SME II), SEK, GBP, PLN, HUF, EEK, LTL, CZK, BGL, RON, HRK
Domini .eu

Lloc web europa.eu

Concepte

El motiu original per la fundació, del que més tard seria la Unió Europea, va ser el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra.

Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infraestructura que travessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i més eficient, perquè els estats membres poden crear una única unió duanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats on la gent no pot posar-se mai d'acord a l'hora de menjar poden no obstant arribar a acords sobre els estàndards d'etiquetatge i higiene.

El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres car, per vendre-hi, és útil seguir els seus estàndards (CE, conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un país no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduïts al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (a l'eliminar els costos duaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis.

En l'actualitat, la Unió Europea és un conjunt de 28 estats (a data de juliol de 2013), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració.

Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única, l'euro (€) per tots els estats membres (la denominada Eurozona).

Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateix Ordenament jurídic, superior a les legislacions nacionals, i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels Estats membres.

Tal com el canviant nom de la Unió Europea (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE. Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contraresta amb dos fets. En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comitè de les regions com a part del tractat de Maastricht.

A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferents formes de cooperació:

  • Procés de decisió autònom: Els estats membres han concedit a la comissió europea poder per prendre decisions en algunes àrees com a defensa de la competència, control a les ajudes estatals i liberalització.
  • Harmonització: Les lleis dels estats membres s'harmonitzen a través del procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència és que la llei comunitària està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membre.
  • Cooperació: Els estats membres, que es reuneixen en el consell de ministres es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors.

La tensió entre la UE i els estats membre sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. Els instruments jurídics de la Unió Europea són:

  • Reglament: és d'abast general, obligatori i directament aplicable.
  • Directiva: obliga als estats quant al resultat, però la forma i els mitjans són escollits pels estats membres.
  • Decisió: és d'obligat compliment per l'estat destinatari.
  • Recomanació i dictamen: no són vinculants.

Tots els estats membre han d'adaptar la seva legislació per acostar-la amb la del marc legal comú europeu, conegut com a Acquis Communautaire.

Geografia

Geografia física

Dôme du Goûter depuis la gare des glaciers
Mont Blanc als Alps el punt més elevat de la UE
Bay of Balos
Platja a l'illa de Creta, Grècia

El territori de la Unió Europea es correspon al territori combinat dels vint-i-vuit estats membres, amb algunes excepcions. No es correspon amb el territori geogràfic del continent europeu, ja que hi ha territoris europeus que no en són part, com ara Islàndia, Noruega i Suïssa. Per altra banda hi ha territoris associats amb algun dels estats membres que, tanmateix, no són part de la Unió tot i ser a Europa, com ara les illes Fèroe. Groenlàndia, Aruba, les Antilles Neerlandeses i els territoris no europeus associats al Regne Unit, tot i ser territoris associats d'un estat membre, no formen part de la Unió Europea, mentre que altres territoris que tampoc no són part d'Europa, com ara les Açores, les illes Canàries, Ceuta, la Guaiana Francesa, Guadeloupe, Madeira, Martinica, Melilla, Réunion, entre altres, sí que són part de la Unió Europea.[15][16][17]

La superfície total de la Unió Europea és de 4.422.773 km², el qual és inferior al de sis estats independents del món. El seu punt més elevat és el Mont Blanc, als Alps, amb 4.804 m. El clima és molt variat i influenciat per la seva extensa costa, de 69.343 km. Els estats membres de la Unió Europa tenen fronteres amb 21 estats no membres; la longitud total de les fronteres és de 12.441 km.[18][19][20]

Incloent-hi els territoris d'ultramar dels estats membres, la Unió Europea tindria la major part dels tipus de clima, segons la classificació de Köppen, des del clima àrtic al tropical. La majoria de la població, tanmateix, viu en regions amb climes mediterranis (al sud d'Europa), temperats marítims (a l'oest) o hemiboreals (a l'est).[21]

Geografia política: els estats membres

La Unió Europea està integrada per 28 estats sobirans i independents, coneguts com a "estats membres": Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Grècia, Hongria, la República d'Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, els Països Baixos, Polònia, Portugal, Romania, Suècia, el Regne Unit, la República Txeca i Xipre.[22]

Hi ha dos candidats oficials a integrar-s'hi: Macedònia del Nord i Turquia. Islàndia i els països balcànics occidentals, Albània, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Sèrbia també són reconeguts oficialment com a candidats potencials.[23] Kosovo també es troba en la llista de la Comissió Europea com a candidat potencial, però la Comissió no el cita com a estat independent, car no tots els estats membres el reconeixen com a estat sobirà i independent separat de Sèrbia.[24]

Per a unir-se a la Unió Europea, un estat ha de complir amb els criteris de Copenhagen, definits en el Consell Europeu de Copenhagen de 1993. Alguns requeriments són una democràcia estable que respecta els drets humans i l'estat de dret, una economia de mercat en funcionament amb la capacitat de competir dins la Unió Europea, i l'acceptació de les obligacions dels membres, inclosa la llei europea. L'avaluació del compliment dels criteris per un estat candidat és feta pel Consell Europeu.[25] L'estructura legal actual no especifica la manera en què un estat pot sortir de la Unió Europea (tot i que Groenlàndia, territori de Dinamarca, se'n separà el 1985), però el Tractat de Lisboa, encara no aprovat per tots els estats membres, inclou un procediment formal per deixar la Unió.

Tres estats d'Europa occidental que han optat per no unir-se a la Unió Europa, tanmateix, estan integrats a l'economia de la Unió i compromesos amb les seves regulacions: Liechtenstein i Noruega—que formen un mercat comú amb l'Àrea Econòmica Europea—i Suïssa, que també ha signat tractats bilaterals similars.[26] Els microestats europeusAndorra, Mònaco, San Marino i la ciutat del Vaticà— han adoptat l'euro i han signat altres acords de cooperació.

Govern i política

La Unió Europea és l'associació econòmica i política de vint-i-vuit estats europeus independents. La Unió Europea té tres àrees de responsabilitat, conegudes com els "tres pilars". Les polítiques de la Comunitat Europea que la va antecedir conforma el primer pilar; el segon pilar és la política exterior i de seguretat comuna; el tercer pilar són els afers interiors i de justícia i consisteix en la cooperació policial i judicial en els afers criminals.

Institucions

Les activitats de la Unió Europea són regulades per diverses institucions encarregades de les tasques i polítiques establertes en els tractats de la Unió. Les institucions de la Unió Europea són:[27]

  • El Parlament Europeu és la "veu del poble".[27] És una de les parts integrants del "cos legislatiu" de la Unió. Està integrat per 785 membres de tots els estats membres proporcionalment amb llur població. Els membres s'elegeixen cada cinc anys pels ciutadans europeus. La funció principal del Parlament és aprovar lleis, responsabilitat que comparteix amb el Consell de la Unió Europea. Les propostes de llei provenen de la Comissió Europea. El Parlament i el Consell també són responsables d'aprovar el pressupost anual de la Unió. Els membres del Parlament Europeu (MPEs) no s'agrupen en blocs nacionals sinó en set blocs polítics europeus; els més grans són el Partit Popular Europeu (els cristianodemòcrates, de centredreta), els socialistes, els liberals i els verds.
  • El Consell de la Unió Europea és la "veu dels estats membres"[27] i és l'altra part del "cos legislatiu de la Unió". És la institució principal per a la presa de decisions de la Unió i comparteix, amb el Parlament Europeu, la responsabilitat d'aprovar les lleis que es proposin. És responsable de la presa de decisions en qüestions de justícia i llibertat. A més a més, dirigeix les polítiques de seguretat, de defensa i exterior. Està integrat pels ministres de tots els governs nacionals dels estats membres—raó per la qual es coneixia anteriorment com a "Consell de Ministres". A les seves reunions només hi participen els ministres responsables dels temes a discutir. El nombre de vots de cada estat membre és proporcional a la seva població, tot i que la ponderació afavoreix els estats petits. Algunes decisions només requereixen la majoria dels vots, mentre que d'altres requereixen unanimitat. El Consell és encapçalat per la Presidència del Consell de la Unió Europea una funció rotativa per a cada estat membre per un període de sis mesos. El Consell es reuneix típicament quatre vegades a l'any en les cimeres europees.
  • La Comissió Europea és la branca executiva de la Unió, responsable de fer propostes de llei i del funcionament diari de la Unió.[27] La Comissió representa i defensa els interessos de la Unió a diferència del Consell que representen els interessos dels estats membres. Per tant, és independent dels governs nacionals i és el motor de la integració europea. Està integrada per vint-i-set membres o comissionats un per cada estat membre, i cadascú amb funcions diferents. El President de la Comissió i els altres membres són nomenats pel Consell—aquests últims proposats pels governs nacionals—i confirmats pel Parlament.[28] El president i els membres són nomenats per un període de cinc anys que ha de coincidir amb el període del Parlament Europeu.
  • Els Tribunals de Justícia de les Comunitats Europees, de Primera Instància i de la Funció Pública són les institucions que conformen la branca judicial de la Unió. Cadascuna té responsabilitats específiques. El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees vetlla per l'estat de dret comunitari; que la interpretació i aplicació del dret sigui la mateixa en tots els estats membres i que les sentències dels tribunals nacionals no discrepen entre si. La séu és a Luxemburg. El Tribunal de Primera Instància és responsable dels casos dels individus i les companyies que siguin referides per alguna de les corts dels estats membres.[29] El Tribunal de la Funció pública és la institució especialitzada de l'àmbit del contenciós de la funció pública de la Unió.
EP Strasbourg hemicycle l-gal
L'hemicicle del Parlament

Altres institucions de la Unió Europea són el Banc Central Europeu, el Comitè Econòmic i Social, el Comitè de les Regions, el Banc Europeu d'Inversions, el Defensor del Poble Europeu i l'Europol.

Ciutadania de la Unió Europea

PasaporteEspaňol2006
Passaport espanyol

La ciutadania de la Unió Europea es va introduir en el Tractat de Maastricht el 1992. La ciutadania de la Unió Europea coexisteix i complementa la ciutadania estatal però no la substitueix ni la reemplaça.[30]

Segons els tractats esmenats, els ciutadans de la Unió Europa gaudeixen de diversos drets, entre els quals:

  • el dret de circular i residir lliurement en el territori de qualsevol estat membre;
  • el dret del sufragi actiu i passiu en les eleccions al Parlament Europeu i en les eleccions de l'estat membre on visquin, amb les mateixes condicions que els nacionals del mateix estat;
  • el dret de ser protegit dins el territori d'un país no membre on no hi hagi cap representació de l'estat de llur ciutadania, per les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol estat membre amb les mateixes condicions que els nacionals d'aquest estat;
  • el dret de no ser discriminat a causa de la seva nacionalitat en cap de les estipulacions dels tractats de la Unió, incloent-hi les condicions laborals ni de contractació.

Afers exteriors

La cooperació en els afers exteriors entre els estats membres va començar amb l'establiment de la Comunitat el 1957, ja que els estats membres negociaven com a bloc els tractats internacionals sota una política comercial comuna.[31] El 1970 es va establir la Cooperació Política Europea la qual va crear un procés de consulta informal entre els estats membres per tal de formar polítiques exteriors comunes. No va ser sinó fins al 1997 que la Cooperació Política Europea es va formalitzar amb l'Acta Única Europea. La Cooperació Política Europea va ser reanomenada "Política Exterior i de Seguretat Comuna" (PESC) segons el Tractat de Maastricht.

En el Tractat de Maastricht la PESC promou tant els interessos de la Unió com els interessos de la comunitat internacional. Això inclou la promoció de la cooperació internacional, el respecte dels drets humans, la democràcia i l'estat de dret.[32]

El Tractat d'Amsterdam va crear la funció de l'Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, actualment encapçalada per Javier Solana, per tal de coordinar la política exterior de la Unió Europea.[33] L'Alt Representant, amb l'actual Presidència del Consell de la Unió Europea parlen en representació de la Unió en temes de política exterior. La Política Exterior i de Seguretat comuna requereix la unanimitat entre els ara vint-i-set estats membres. A més del sorgiment d'una política exterior de la Unió Europea, la influència internacional de la Unió també s'ha vist en la seva ampliació. Els beneficis percebuts en fer-s'hi membre són incentius per a la reforma política i econòmica als estats que volen complir amb els requeriments d'unió i es consideren un factor important que va contribuir a la reforma dels països de l'antic bloc comunista de l'Europa oriental.[34]

A més de la PESC, la Comissió també té una representació única en les organitzacions internacionals mitjançant les funcions del Comissari Europeu de Relacions Exteriors i Política Europea de Veïnatge. Al G8, la Unió té els drets d'un membre i és representat pel president del Consell i de la Comissió en funcions.[35] A l'Organització Mundial de Comerç (OMC), on els vint-i-set estats membres són representants, la Unió Europa també hi és representada per Comissari Europeu per al Comerç.[36]

Ajuda humanitària

L'Oficina de l'Ajuda Humanitària de la Comunitat Europea proveeix ajuda humanitària als països en vies de desenvolupament. El 2006 el seu pressupost va ser de 671 milions d'euros, dels quals el 48% es van destinar als països d'Àfrica, el Pacífic i el Carib.[37] En comptar les contribucions de la Unió Europa i les contribucions separades dels estats membres, la Unió Europa és el donador més gran d'ajuda humanitària del món.[38]

Tanmateix, l'ajuda humanitària europea no ha estat exempta de crítiques. L'organització euroescèptica Open Europe la considera ineficient i relacionada amb objectius econòmics.[39] Algunes organitzacions de caritat han argumentat que els governs europeus inflen les quantitats de diners destinades a l'ajuda en incloure-hi els diners destinats als estudiants internacionals i els refugiats. Si s'eliminassin, la Unió Europa no aconseguiria els seus objectius del 2006.[40]

Economia

Mercat comú

Dos dels objectius bàsics de la Comunitat Econòmica Europea van ser el desenvolupament d'un mercat comú, que es va anomenar posteriorment com a mercat únic, així com la creació d'una unió duanera entre tots els estats membres. El mercat únic inclou la lliure circulació de béns, capital, persones i serveis dins la Unió.[41] i la unió duanera és l'aplicació de tarifes a la importació comunes a tots els estats membres. Tan bon punt els béns han ingressat al mercat per qualsevol port d'entrada, ja no són subjectes a tarifes duaneres, impostos discriminatoris ni a quotes d'importació internament. Els estats d'Islàndia, Noruega, Liechtenstein i Suïssa, que no són membres de la Unió, participen en el mercat comú però no pas en la unió duanera.[42]

El moviment lliure de capital té com a propòsit permetre el moviment de les inversions com ara les compres de propietat i d'accions i participacions d'empreses entre els països.[43] El moviment lliure de persones significa que els ciutadans de la Unió Europea es poden moure lliurement entre els estats membres per a viure, treballar, estudiar o jubilar-se en qualsevol país. Això inclou la reducció de les formalitats administratives i el reconeixement de les qualificacions personals entre els ciutadans dels estats membres.[44]

Unió monetària

European Central Bank 041107
El Banc Central Europeu
Vegeu també: Eurozona

La creació d'una moneda única per a Europa es va convertir en un objectiu oficial el 1969. Tanmateix, no va ser sinó fins a la signatura del Tractat de Maastricht el 1993 que els estats membres van obligar-se a crear una unió monetària, a tot tardar, l'1 de gener de 1999. Aquest dia, l'euro va ser introduït en quinze dels estats membres de la Unió tot i que els bitllets i monedes no van començar a circular sinó fins a l'1 de gener de 2002, entre, aleshores, els dotze estats que van acceptar-les. El 2009, setze estats membres pertanyen a la unió monetària. Tots els altres estats membres, llevat del Regne Unit i Dinamarca estan obligats, legalment, a unir-se a la unió monetària tan bon punt compleixin les condicions econòmiques requerides, però pocs estats han fixat dates específiques per a fer-ho.

L'euro, i les polítiques monetàries dels estats que l'han adoptat dins la Unió Europea, són controlades pel Banc Central Europeu.[45] Encara hi ha onze altres monedes en circulació a la Unió Europea. Per altra banda, altres estats no membres utilitzen la moneda oficialment o sense cap acord amb la Unió.

Dades econòmiques

Internament, les polítiques de la unió europea tenen com a propòsit assolir la convergència dels estàndards de vida dels estats membres.[46] Tanmateix, ateses les diferències en la renda per capita dels estats membres (des de $7.000 als $69.000), hi ha dificultats per a dissenyar i aplicar polítiques econòmiques comunes.[46] El 2004 i el 2007 la Unió Europea va admetre deu i dotze països, respectivament, que són, en termes generals, menys desenvolupats tecnològicament i econòmicament que la resta.[46]

El Producte interior brut (PIB) estimat de la Unió Europea el 2008 va ser de $14.960 bilions, poc més del 20% del Producte brut mundial, estimat en paritat de poder adquisitiu, equiparable al PIB dels Estats Units d'Amèrica, estimat en $14.580 bilions el mateix any.[47] El PIB per capita estimat mitjà dels estats membres el 2008 va ser de $33.800.[46] El 2009, atesa la crisi financera i econòmica global, la Unió Europea s'ha vist severament afectada. Les grans economies, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia i Espanya, totes cinc han entrat oficialment en recessió econòmica.

Polítiques de desenvolupament econòmic

Agricultura

ClosLaPlanaEdit
Vinya catalana

La Política Agrícola Comuna és una de les polítiques més antigues de la Comunitat Europea i un dels seus propòsits originals.[48] La política té com a objectius incrementar la producció agrícola, assegurar la certesa del subministrament dels aliments així com la qualitat de vida dels agricultors, i estabilitzar els mercats en assegurar preus raonables pels consumidors. Fins fa poc, operava mitjançant un sistema de subsidis i d'intervenció en el mercat; fins a la dècada de 1990 la política representava el 60% del pressupost anual de la Comunitat Europea i encara en representa el 35%.

Els controls de preus i la intervenció en els mercats van tenir com a resultat la sobreproducció que s'emmagatzemaven per tal de mantenir els nivells mínims de preus. Per tal de disposar d'aquest superàvit, sovint es venien en el mercat mundial a preus per sota dels preus garantits per la Comunitat o, per altra banda, els agricultors sovint rebien subsidis que equivalien a la diferència entre els preus mundials i de la Comunitat. Aquest sistema ha estat criticat per vendre més barat que la producció dels països en vies de desenvolupament.[49] La sobreproducció també ha estat criticada pels ambientalistes a causa dels mètodes de producció intensius.[49] Per altra banda, els que donen suport a la Política Agrícola Comuna, argumenten que l'ajuda econòmica per als agricultors, els assegura un estàndard de vida raonable impossible econòmicament si no existís.

Des del començament de la dècada de 1990, la política s'ha anat reformant. Al principi, aquestes reformes incloïen la política de separar una porció de terra de la producció, imposar quotes en la producció de llet i, recentment, la dissociació dels diners que reben els agrícoles de la UE de la quantitat de producció. Les despeses agrícoles abandonaran els subsidis relacionats amb la producció específica per relacionar-los amb la mida del ranxo o la terra, per tal de permetre que el mercat estableixi els nivells de producció i alhora assegurar la renda dels agricultors.[48] Les reformes també inclouen l'abolició del règim de sucre entre els estats membres i les nacions africanes i caribenyes i llur relació privilegiada.[50]

Energia

Producció d'energia primària de la UE
46% del consum total d'energia de la UE
Energia nuclear 29,3%
Carbó i lignit 21,9%
Gas 19,4%
Energia renovable 14,6%
Petroli 13,4%
Altre 1,4%
Importació neta d'energia primària
54% del consum d'energia de la UE
Productes derivats del petroli 60,2%
Gas 26,4%
Altre 13,4%

El 2006, els 27 estats membres de la UE tenien un consum intern d'energia de 1.825 milions de tones d'equivalent de petroli.[51] A prop del 46% del consum d'energia es va produir als estats membres i el 54% va ser importada.[51] La UE ha tingut una política energètica comuna des de les seves arrels a la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer. La introducció d'una política obligatòria i extensiva es va aprovar en la reunió del Consell Europeu l'octubre de 2005, i el primer esborrany es va publicar el gener de 2007.[52]

La Comissió té cinc punts clau de la seva política energètica: augmentar la competència en el mercat interior, fomentar la inversió i augmentar les interconnexions entre les xarxes d electricitat; diversificar els recursos energètics amb els millors sistemes per a respondre a una crisi, establir un nou tractat marc per la cooperació energètica amb Rússia, mentre que la millora de les relacions amb els estats rics en energia en Àsia Central[53] i el nord d'Àfrica; utilitzar els subministraments d'energia més eficient, mentre que l'ús creixent de les energies renovables i, finalment, augmentar el finançament de noves tecnologies energètiques.[52]

La UE importa actualment el 82% del petroli i el 57% del gas natural.[54] S'ha expressat una preocupació per la dependència energètica de la UE d'altres nacions, en especial de Rússia, la qual cosa ha portat a una sèrie d'enfrontaments entre Rússia i els seus veïns. Com a resultat la UE assaja de diversificat el subministrament d'energia.[55]

Infraestructura

La UE prova de millorar la infraestructura interestatal entre els estats membres de la UE, per exemple, mitjançant les Xarxes Transeuropees. Alguns dels seus projectes són l'eurotúnel, l'LGV ESt, el Túnel ferroviari de Mont-Cenis, el Pont d'Oresund i el Túnel de Brennero. El 2001 s'estima que el 2010 la xarxa inclourà 75.200 km de carreteres, 78.000 de vies fèrries, 330 aeroports, 270 ports marítims i 210 ports interns.[56][57]

Les polítiques de desenvolupament del transport europeu augmentaran la pressió sobre el medi ambient. Abans de l'ampliació de la UE el 2004, el problema principal del transport eren la congestió i la contaminació. Després de l'ampliació, el problema actual és incorporar els nous membres a l'agenda del desenvolupament del transport.[58]

Un altre projecte d'infraestructura, tot i ser projectat i dissenyat per l'Agència Espacial Europea (ASE), és el sistema de localització Galileu. Galileu és un Sistema Global de Navegació per Satèl·lit impulsat per la UE i que començarà a funcionar el 2010. El projecte de Galileu va ser dissenyat per reduir la dependència de la UE del sistema nord-americà de posicionament (GPS) i alhora proveir d'un servei més acurat atesa l'edat del GPS.[59] Ha estat criticat per altres pels costs elevats, el seu naixement militar (el Galileu serà civil), les demores i la redundància percebuda en tenir sistema alternatiu al GPS.[60]

Desenvolupament regional

Hi ha grans disparitats econòmiques entre els estats membres de la Unió Europea. Tot i ajustar la renda per capita amb la paritat de poder adquisitiu, la diferència entre les regions més riques i més pobres (en NUTS-2 i NUTS-3) és d'un factor de deu. Per una banda, Frankfurt té una renda per capita de 71.476€, París de 68.968€ i el Londres Intern de 67.798€, mentre que els NUTS més pobres, tots tres a Romania, són Vaslui amb 3.690€, Botoşani amb 4.115€ i Giurgiu amb 4.277€.[61] La renda per capita dels Estats Units és 35% superior a la renda de la mitjana dels estats membres de la Unió Europea, i la del Japó és 15% superior.[62]

Hi ha un gran nombre de Fons Estructurals i Fons de Cohesió per donar suport a les regions subdesenvolupades de la Unió Europea localitzades principalment al centre i a l'est.[63] Altres fons proveeixen de suport per a les emergències i altres es destinen als candidats per transformar llur economia als estàndards de la UE.

Geografia humana

Demografia

Segons les ultimes estadístiques de l'any 2018, la població total dels 28 estats membres era de 512.596.403,[64] més de la meitat dels 710 milions que habiten tot el continent europeu. S'espera un increment poblacional en els anys futurs degut principalment a la immigració.[65][66]

La població de la Unió Europea representa el 7,3% de la població mundial tot i que la seva superfície representa el 3% de la superfície terrestre sobre el nivell del mar; la densitat de població és, per tant, de 114 habitants per quilòmetre quadrat, fent-la una de les regions més densament poblades del món. Un terç dels habitants de la Unió viuen en ciutats amb més d'1 milió d'habitants, i prop del 80% de la població viu en àrees urbanes.[67] A la UE es troben diverses ciutats globals més que no pas en altra regió del món.[68] Hi ha setze ciutats amb més d'1 milió d'habitants.

Llengües

Report de les llengües de la Unió
Llengua Parlants nadius Total de parlants
Anglès 13% 51%
Alemany 18% 32%
Francès 14% 26%
Italià 12% 16%
Castellà 8% 15%
Català .
Polonès 7,5% 8,5%
Neerlandès 4,5% 5,5%
Romanès 4,5% 5%
Hongarès 2,5% 2,5%
Grec 2,5% 2,5%
Txec 2% 3%
Suec 2% 3%
Portuguès 2% 2%
Búlgar 1,5% 1,5%
Català 1% 2%
Eslovac 1% 2%
Danès 1% 1%
Finlandès 1% 1%
Lituà 1% 1%
Eslovè 1% 1%
Parlants nadius: Llengües nadiues[69]

Total: Total dels ciutadans de la Unió Europea que la parlen[70]

El règim lingüístic de la UE estableix que vint-i-quatre llengües són oficials i de treball de les institucions europees: alemany, anglès, búlgar, castellà, danès, eslovac, eslovè, estonià, finès, francès, irlandès, grec, hongarès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès, serbocroat, suec i txec.[71][72] Els documents amb valor jurídic, com ara les directives i reglaments que s'aproven, es tradueixen a totes les llengües oficials. El Parlament Europeu també realitza traduccions a totes les llengües oficials de tots els documents i les seves sessions plenàries. Algunes institucions només en fan ús d'unes poques, com a llengües de feina interna.[73] Les polítiques lingüístiques són la responsabilitat dels estats membres, però les institucions de la UE promouen l'aprenentatge d'altres llengües.[74][75]

L'alemany és la llengua nadiua més parlada, amb 88,7 milions de parlants el 2006, seguida de l'anglès, el francès i l'italià. L'anglès, per altra banda, és la llengua estrangera més parlada, per més de la meitat de la població de la Unió (51%), seguida de l'alemany i el francès. El 56% dels ciutadans europeus poden conversar en alguna altra llengua a més de llur llengua materna.[76] La majoria de les llengües oficials de la UE pertanyen a la família indoeuropea, llevat de l'estonià, el finlandès i l'hongarès, que pertanyen a la família de les llengües uralianes, i del maltès que és una llengua semita. La majoria de les llengües oficials de la UE fan ús de l'alfabet llatí, llevat del búlgar, que fa ús de l'alfabet ciríl·lic i del grec, que fa ús de l'alfabet grec.

A banda de les 23 llengües oficials, hi ha 150 altres llengües i comunitats lingüístiques: llengües constitucionals, llengües regionals i minoritàries, parlades per 50 milions de persones. D'aquestes, només les llengües constitucionals espanyoles, el català, el basc i el gallec, arran de les Conclusions del Consell de 13 de juny de 2005,[77] així com el gaèlic escocès i el gal·lès,[78] poden ser utilitzades pels ciutadans per comunicar-se amb les institucions de la Unió.[79] Tot i que els programes de la UE poden donar suport a les llengües regionals i minoritàries, la protecció dels drets lingüístics són afers de cada estat membre.

A més de les llengües regionals, una gran varietat de llengües d'altres parts del món són parlades per les comunitats d'immigrants als estats membres, com ara el turc, l'àrab magrebí, el rus, l'urdú, el bengalí, l'hindi, el tàmil, l'ucraïnès, el panjabi i les llengües dels Balcans. La majoria de les persones de les comunitats d'immigrants més antigues són bilingües o plurilingües. Les llengües dels immigrants no tenen cap mena de reconeixement ni estatus a la UE ni als estats membres, tot i que des del 2007 poden rebre suport de la secció d'ensenyament de llengües del Programa d'Aprenentatge de l'EU.

Religió

EU belief in god
Percentatge dels europeus de cada estat membre que creuen en alguna deïtat.[80]

La UE és una entitat secular sense cap connexió formal amb cap religió, i cap religió s'esmenta en cap dels tractats vigents ni proposats. En els debats dels esborranys de la Constitució Europea i del Tractat de Lisboa es va incloure una menció del cristianisme i/o de Déu en el preàmbul, però aquesta idea va ser oposada, i no es va incloure en el text final.[81]

L'èmfasi del cristianisme és degut a la seva posició com a religió més practicada en l'actualitat i històricament d'Europa i inclou el catolicisme, el protestantisme i el cristianisme ortodox. Altres religions, tanmateix, també són practicades, actualment i històricament, com ara el judaisme i l'islam. La població estimada musulmana de la UE el 2006 era de 16 milions,[82] i la població jueva es va estimar en poc més d'un milió.[83]

Les enquestes d'opinió de l'eurobaròmetre, organitzats per l'Eurostat mostren que la gran majoria dels ciutadans de la Unió tenen algun tipus de creença, però només el 21% la considera important. L'ateisme i l'agnosticisme continuen creixent entre la població europea, i l'assistència a les esglésies està decaient en diversos països.[84] L'Eurobaròmetre del 2005 va mostrar que dels ciutadans europeus (dels 25 estats membres d'aleshores), el 52% creia en "un" déu, el 27% en "algun tipus d'esperit o força de vida" i el 18% no tenia cap mena de creença. Els països amb el menor nombre de persones amb creences religioses van ser la República Txeca (19%) i Estònia (16%).[85] Els països més religiosos van ser Malta (95% i predominantment catòlic), Xipre i Romania, amb el 90% de la població creient en Déu.

Història

Després de la Segona Guerra Mundial les propostes d'integració europea eren considerades per molts com una manera d'evitar un altre conflicte bèl·lic entre posicions extremistes i alhora promoure el desenvolupament econòmic de la postguerra. Ja durant la guerra, Altiero Spinelli, polític italià membre del Partit Comunista Italià i responsable de l'embrió que avui coneixem com Unió Europea, va posar de manifest aquesta via en un manifest, el "Manifest per una Europa Unida i Lliure". El va escriure a la presó i en el document s'hi pot llegir la idea que l'existència d'estats-nacions és un factor que porta fàcilment a la confrontació i que només a través d'una Europa federal s'arribaria a una pau duradora. Si bé la idea comença del cantó comunista, no caldrà esperar perquè el 1944 es formi un primer moviment no comunista que defensi ja una Europa federal. D'aquest moviment sortirà finalment el Consell d'Europa, que si bé és un organ independant de la Unió Europa, deixa clara aquesta intenció d'unir els països europeus. De fet, l'any 1944 es crea el Benelux, mostrant de certa manera, el pas que havia d'emprendre Europa. Churchil, primer ministre britànic també va contribuir en aquesta idea pronunciant un cèlebre discurs l'any 1946 on parlava ja d'uns "Estats Units d'Europa", frase que apel·la a la presència d'un país que col·laborarà de certa forma en aquest projecte. Els EUA en sortir de la guerra, i tenint únicament l'Europa Occidental com a únic comprador per una indústria desenvolupada, com l'americana, havien de trobar alguna solució perquè Europa es reconstruís i que, endemés, s'hi fomentés la pau de manera a, precisament, ajudar l'intercanvi comercial entre els EUA i Europa. Així, l'any 1947, després que fos aprovada la constitució italiana, George Marshall, secretari d'estat dels EUA, va desvetllar el seu programa per a la recuperació econòmica. Segons ell, una recuperació que ajudaria a lluitar contra la fam, la pobresa i la desesperació. Es tractava del Pla Marshall mitjançant el qual els EUA injectaven diners a Europa perquè aquesta es recuperés econòmicament, això sí, a canvi d'organitzar els diners en comunitat. Això va suposar la creació de l'OECE, és a dir, l'Organitzaicó Europea per a la Cooperació Econòmica que va suposar ja un punt d'inici per establir lligams i cooperacions entre països. El 1949, en esclatar la Guerra de Corea, França, Anglaterra i els països que formen el Benelux s'uneixen en la Unió Occidental que no fou altra cosa que una aliança de protecció militar davant la possible amenaça soviètica. D'aquesta unió i dels fruits de L'OECE, Jean Monnet, economista francès, proposa al Ministre d'Afers Exteriors francès la CECA. La Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, tot i tenir només el propòsit modest de centralitzar el control de les indústries nacionals dels estats membres, fou declarada com el primer pas cap a una federació a Europa.[86] Els membres fundadors foren Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Alemanya Occidental.[87]

EC-EU-enlargement animation
Ampliacions de la Unió Europea al llarg de la història.

El procés continuà l'any 1957, quan els sis països de la CECA van firmar el Tractat de Roma, que va significar el naixement de Comunitat Econòmica Europea (CEE). Aquesta organització es convertia així en un mercat comú o unió duanera que permetia la lliure circulació de persones i de mercaderies en el seu si. Els objectius de l'organització eren, a més de fomentar la cooperació econòmica, l'enfortiment de les relacions entre els estats membre i l'elevació del nivell de vida dels ciutadans. També es va fomentar un seguit de mesures com la llibertat de competència i el desenvolupament d'unes lleis comunes per a les quals es governarien els estats membres.

L'any 1973 es féu la primera ampliació de la CEE amb l'ingrés de Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit. Després s'hi adheriren Grècia (1981), Espanya i Portugal (1986). La incorporació d'aquests països es va retardar perquè a començaments dels anys setanta no complien una de les condicions imprescindibles per a l'ingrés: tenir un règim de drets i llibertats democràtiques.

La incorporació d'Espanya i Portugal va coincidir amb la firma de l'Acta Única Europea, que significà un nou aprofundiment en la integració econòmica i l'enfortiment de les institucions europees comunes.

El 1992 la firma del Tractat de Maastricht suposà un salt qualitatiu fonamental en el procés d'integració europea, ja que els estats cedien importants parcel·les de sobirania en benefici de les institucions europees. Amb aquest tractat, pel qual la CEE es convertí en Unió Europea, es reforçà la integració econòmica i s'avançà cap a la integració política i social. Els aspectes més innovadors del tractat eren: la culminació del procés d'unificació monetària amb la creació del Banc Central Europeu i l'Euro, la creació de la ciutadania europea, la cooperació mútua en les àrees de justícia i interior, i l'establiment d'una política exterior comuna. L'any 1995 Suècia, Finlàndia i Àustria es van incorporar a la Unió Europea (UE 15)

El 1997 se signà a Amsterdam el Nou Tractat per Europa en què es fixà com a criteri fonamental l'aprofundiment en el procés cap a l'Europa social i política establert a Maastricht. Els objectius fonamentals del nou tractat eren: fer de l'ocupació i dels drets dels ciutadans l'eix de la Unió, suprimir els últims obstacles a la lliure circulació, reforçar la seguretat, refermar la posició d'Europa al món i millorar l'eficàcia de les institucions europees.

Aquest últim objectiu era fonamental per fer possible l'adhesió de nous membres a la Unió. El funcionament de les institucions i l'administració europees es veuria abocat al col·lapse si es produís una incorporació massiva de nous membres.

El procés d'unificació europea féu un salt endavant qualitatiu amb l'establiment de la moneda única el 1998 i l'entrada en circulació de l'euro el 2002, adoptat com a divisa nacional per 10 estats de la UE. Un any abans d'aquesta fita, en el Tractat de Niça del 2001 s'acordaren les bases que van fer possible l'ampliació de l'any 2004, amb el que la Unió Europea passà a tenir 25 membres (UE 25).

L'1 de gener de 2007, s'incorporaren dos nous estats membres: Bulgària i Romania, convertint-se l'Europa dels 25 en la UE 27.

Els assumptes més importants que preocupen la Unió Europea en l'actualitat són l'ampliació cap al sud i l'est (vegeu més avall), la constitució europea, proposada per la Convenció, la relació de la unió amb els Estats Units d'Amèrica i la participació en l'Euro d'aquells estats membres actualment fora de la zona euro.

L'1 de juliol de 2013 Croàcia entra a formar part de la Unió Europea, esdevenint el 28è estat membre.[88]

El 29 de març de 2017 va començar el procés de sortida de la Unió Europea per part del Regne Unit anomenat Brexit, arran del corresponent referèndum el 23 de juny de 2016.

Tot i això, hi ha alguns països en els quals hi ha un interés, major o menor, per tal de formar part de la Unió Europea, com: Turquia, Sèrbia, Montenegro Albània i Islandia.

Fets històrics més importants:

  1. Com a precedents importants cal destacar la Declaració Schuman (9 de maig de 1950) i el Tractat de París (18 d'abril de 1951), pel qual es constitueix la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) entre sis Estats: Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
  2. Comunitat Econòmica Europea (1957-1986)
  3. Comunitat Europea (1986-1992)
    • Acta Única Europea (1986).
    • La CE es va ampliar amb la incorporació del territori de l'Alemanya de l'Est el 1990, a conseqüència de la reunificació alemanya.
  4. Unió Europea (des de 1992)
  5. Ús oficial de la llengua catalana

Referències

  1. «Total population as of 1 January» (en anglès). Eurostat. [Consulta: 2 juliol 2013].
  2. «Croàcia ingressa a la Unió Europea com a soci número 28 amb una celebració multitudinària». 324.cat. [Consulta: 1r juliol 2013].
  3. Craig, Paul; Grainne De Burca, P. P. Craig. EU Law: Text, Cases and Materials. 4a ed.. Oxford: Oxford University Press, 2006, p15. ISBN 978-0-19-927389-8.; «Treaty of Maastricht on European Union». Activities of the European Union. Europa. [Consulta: 20 octubre 2007].
  4. «Report for Selected Country Groups and Subjects (European Union)». World Economic Outlook Database, April 2008 Edition. International Monetary Fund, April 2008. [Consulta: 3 maig 2008].
  5. «The EU Single Market: Fewer barriers, more opportunities». Europa, European Commission. [Consulta: 27 setembre 2007]. «Activities of the European Union: Internal Market». Europa. [Consulta: 29 juny 2007].
  6. «Common commercial policy». Europa Glossery. Europa. [Consulta: 6 setembre 2008].
  7. «Agriculture and Fisheries Council». The Council of the European Union. [Consulta: 6 setembre 2008].
  8. «Overview of the European Union activities: Regional Policy». Europa. [Consulta: 6 setembre 2008].
  9. «Abolition of internal borders and creation of a single EU external frontier». Europa, 2005. [Consulta: 24 gener 2007].
  10. Enciclopèdia Britànica, European Union "international organisation comprising 27 European countries and governing common economic, social, and security policies...." [Consulta: 2 de febrer del 2011]
  11. CIA, European Union "Although the EU is not a federation in the strict sense, it is far more than a free-trade association such as ASEAN, NAFTA, or Mercosur, and it has many of the attributes associated with independent nations: its own flag, anthem, founding date, and currency, as well as an incipient common foreign and security policy in its dealings with other nations." [Consulta: 2 de febrer del 2011]
  12. Anneli Albi (2005). "Implications of the European constitution" EU enlargement and the constitutions of Central and Eastern Europe. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2008. p. 204. ISBN 90-6704-285-4 : "In practical terms, the EU is perhaps still best characterised as a ‘supranational organisation sui generis': this term has proved relatively uncontroversial in respect of national constitutional sensitivities, being at the same time capable of embracing new facets of integration."
  13. Notícia al Periódico
  14. «Unión Europea Premio Princesa de Asturias de la Concordia 2017» (en castellà). www.www.fpa.es, 21-06-2017.
  15. EUR-Lex: Official Journal. «Treaty of Amsterdam». Europa. [Consulta: 29 juny 2007].
  16. EUR-Lex. «Consolidated Treaties on European Union and establishing the European Community» (PDF). Europa. [Consulta: 25 juny 2007].
  17. «Where is the euro legal tender?» (PDF). European Central Bank, 2006. [Consulta: 25 juny 2007].
  18. «European countries». Europa, 2007. [Consulta: 29 juny 2007].
  19. «European Union». The World Factbook. Central Intelligence Agency. [Consulta: 8 agost 2007].
  20. «Countries of the Earth». home.comcast.net, 2006. Arxivat de l'original el 2003-08-04. [Consulta: 8 agost 2007].
  21. «Humid Continental Climate». The physical environment. University of Wisconsin-Stevens Point, 2007. [Consulta: 29 juny 2007].
  22. «European Countries». Europa. [Consulta: 5 setembre 2007].
  23. «European Commission - Enlargement - Candidate and Potential Candidate Countries». Europa. [Consulta: 26 juny 2007].
  24. «Enlargement Newsletter». Europa. [Consulta: 24 novembre 2008].
  25. «Accession criteria (Copenhagen criteria)». Europa. [Consulta: 26 juny 2007].
  26. «The EU's relations with Switzerland». Europa. [Consulta: 16 setembre 2007].
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 ¿Cómo estamos organizados? Panorama de la Unión Europea. La UE en breve. Data d'accés: 1 de febrer de 2009
  28. «Institutions: The European Commission». Europa. [Consulta: 25 juny 2007].
  29. «The Court of Justice of the European Communities». Europa. [Consulta: 14 setembre 2007].;«The Court of First Instance». Europa. [Consulta: 14 setembre 2007].; «Institutions: Court of Justice». Europa. [Consulta: 25 juny 2007].
  30. Article 9 del Tractat de la Unió Europea.
  31. «Qualified-Majority Voting: Common commercial policy». Europa. [Consulta: 3 setembre 2007].
  32. «European Union consolidated treaty, (article 11, common foreign policy)» (PDF). Europa author=EUR-Lex. [Consulta: 8 novembre 2007].
  33. «Common Foreign and Security Policy (CFSP) - Overview». Europa, 2002. [Consulta: 26 juny 2007].
  34. «EU enlargement - voices from the debate». British Foreign and Commonwealth Office. Arxivat de l'original el 2006-04-12. [Consulta: 27 juny 2007].
  35. Delegation of the European Commission to Japan. «EU and the G8». Europa. [Consulta: 26 setembre 2007].
  36. European Commission. «The EU and the world trade organisation». Europa. [Consulta: 26 juny 2007].
  37. Comissió Europea. «DG for humanitarian aid - ECHO, financial report 2006» (PDF). Europa, 2006. [Consulta: 13 agost 2007].
  38. Comissió Europea. «Commission calls for a European consensus to boost impact of humanitarian aid». Europa, 13-06-2007. [Consulta: 13 agost 2007].
  39. Mulvey, Stephen. «EU attacked for 'inefficient' aid». BBC News, 30-05-2007. [Consulta: 13 agost 2007].
  40. Taylor, Jerome. «EU accused of artificially inflating its aid figures». The Independent, 11-05-2007. [Consulta: 13 agost 2007].
  41. «The Single Market». Europa. [Consulta: 27 juny 2007].
  42. Comissió Europea. «The European Economic Area (EEA)». Europa. [Consulta: 21 juliol 2007].
  43. Comissió Europea. «A Single Market for Capital». Europa. [Consulta: 27 juny 2007].
  44. Comissió Europea. «Living and working in the Single Market». Europa. [Consulta: 27 juny 2007].
  45. «ECB, ESCB and the Eurosystem». Banc Central Europeu. [Consulta: 15 setembre 2007].
  46. 46,0 46,1 46,2 46,3 European Union. Economy. The CIA Factbook. [Data de consulta: 12 de febrer de 2009]
  47. Rank Order. GDP. The CIA Factbook. [Data de consulta: 12 de febrer de 2009]
  48. 48,0 48,1 Stead, David; Robert Whaples (eds). «Common Agricultural Policy». EH.Net Encyclopedia, 22-06-2007. [Consulta: 30 agost 2007].
  49. 49,0 49,1 Jeffery, Simon. «The EU common agricultural policy». Guardian, 26-06-2007. [Consulta: 30 agost 2007].
  50. «Sugar: Commission proposes more market-, consumer- and trade-friendly regime». Europa, 14-04-2007. [Consulta: 30 agost 2007].
  51. 51,0 51,1 Eurostat (2008-07-10). "Energy consumption and production: EU27 energy dependence rate at 54% in 2006: Energy consumption stable" (PDF). Nota de premsa. Consulta: 12 de setembre de 2008. “Una tona equivalent de petroli és una mesura estandarditzada basada en el valor calorífic net de 41,868 gigajoules.”
  52. 52,0 52,1 «Q&A: EU energy plans». BBC News, 09-03-2007. [Consulta: 13 juliol 2007].
  53. Yenikeyeff, Shamil Midkhatovich. Kazakhstan's gas : export markets and export routes (pdf). Oxford: Oxford Institute for Energy Studies, novembre 2008. ISBN 978-1-901795-79-0 [Consulta: 2 gener 2014].
  54. «'Low-carbon economy' proposed for Europe». MSNBC. [Consulta: 24 gener 2007].
  55. Parlament Europeu. «Ukraine-Russia gas dispute – call for stronger EU energy policy». Europa. [Consulta: 27 febrer 2008].
  56. Comissió Europea. «The trans-European transport network: new guidelines and financial rules» (PDF). Europea, 01-10-2003. [Consulta: 15 agost 2007].
  57. Mirea, Silvia. «The trans-European transport network: new guidelines and financial rules». The Railway Journal. [Consulta: 15 agost 2007].
  58. «White Paper on Transport». Euractiv, 22-09-2004. [Consulta: 15 agost 2007].
  59. Barrot, Jacques. «Jacques Barrot Home Page, Commission vice president for transport». Europa. [Consulta: 21 juliol 2007].
  60. McKie, Robin. «Sat-nav rival could crash and burn». Guardian, 15-07-2007. [Consulta: 11 agost 2007].
  61. Eurostat. «Table: E3GDP95 = Gross domestic product (GDP) at current market prices at NUTS level 3». [Consulta: 11 agost 2008].
  62. Eurostat. «GDP per capita in the Member States ranged from 48% to 251% of the EU25 average in 2005». Europa, 18-12-2006. [Consulta: 13 juliol 2007].
  63. «EU Structural and Cohesion Funds». Business 2000. [Consulta: 27 juny 2007].
  64. «World Population Review» (en anglès). WorldPopulationReview.com. [Consulta: 10 març 2019].
  65. Eurostat. «EU25 population rises until 2025, then falls» (PDF). Europa, 08-04-2005. [Consulta: 14 juliol 2007].
  66. Muenz, Rainer. «Europe: Population and Migration in 2005». Migration Information, 2006. [Consulta: 14 juliol 2007].
  67. «A densely populated area». Telsat Guide. [Consulta: 22 juliol 2007].
  68. «The World According to GaWC». Loughborough University. [Consulta: 29 juny 2007].
  69. Comissió Europea. «Europeans and their Languages» (PDF). Special Eurobarometer 243 pp. 141–143. Europa, 2006. [Consulta: 19 novembre 2008].
  70. Comissió Europea. «Europeans and their Languages» (PDF). Special Eurobarometer 243 pp. 142–154. Europa, 2006. [Consulta: 19 novembre 2008].
  71. EUR-Lex. «EEC Council: Regulation No 1 determining the languages to be used by the European Economic Community, OJ 17, 6.10.1958, p. 385–386 (DE, FR, IT, NL). Last revision, 2006». Official Journal of the European Union]. Europa, 12-12-2006. [Consulta: 2 febrer 2007].
  72. Web de la UE: les 23 Llengües oficials
  73. «Languages and Europe. FAQ: Is every document generated by the EU translated into all the official languages?». Europa, 2004. [Consulta: 3 febrer 2007].
  74. EUR-Lex. «Consolidated version of the Treaty establishing the European Community, Articles 149 to 150». Official Journal of the European Union. Eruopa, 2004. [Consulta: 1r febrer 2007].
  75. Parlament Europeu. «European Parliament Fact Sheets: 4.16.3. Language policy». Europa, 2004. [Consulta: 3 febrer 2007].
  76. Comissió Europea. «Special Eurobarometer 243: Europeans and their Languages (Survey)» (PDF). Europa, 2006. [Consulta: 3 febrer 2007].
    Comissió Europea. «Special Eurobarometer 243: Europeans and their Languages (Executive Summary)» (PDF). Europa, 2006. [Consulta: 3 febrer 2007].
  77. "Conclusiones del Consejo, de 13 de junio de 2005, relativas al uso oficial de otras lenguas en el Consejo y, en su caso, en otras instituciones y órganos de la Unión Europea. Diario Oficial n° C 148 de 18/06/2005 p. 0001 - 0002
  78. "Welsh and Gaelic are official EU tongues". Times Online.
  79. «Mercator Newsletter - n. 29». Mercator Central, 2006. [Consulta: 1r febrer 2007].
  80. Comissió Europea. «Social values, Science and Technology» (PDF). Special Eurobarometer 225 p. 9. Europa, 2005. [Consulta: 19 novembre 2008].
  81. Castle, Stephen. «EU celebrates 50th birthday-with a row about religion». The Independent, 21-03-2007. [Consulta: 4 març 2008].
  82. «In Europa leben gegen­wärtig knapp 53 millionen Muslime». Islam.de, 25-02-2006. [Consulta: 21 juliol 2007].
  83. Jewish population figures may be unreliable. Sergio DellaPergola. «World Jewish Population (2002)». American Jewish Year Book. The Jewish Agency for Israel. [Consulta: 3 maig 2007].
  84. Ford, Peter. «What place for God in Europe». USA Today, 22-02-2005. [Consulta: 4 març 2008].
  85. Eurostat. «Eurobarometer 225: Social values, Science & Technology» (PDF). Europa, 2005. [Consulta: 21 juliol 2007].
  86. «Declaration of 9 May 1950». Comissió Europea. [Consulta: 5 setembre 2007].
  87. «A peaceful Europe - the beginnings of cooperation». Comissió Europea. [Consulta: 25 juny 2007].
  88. EFE Zagreb. «Croàcia celebra l'entrada a la Unió Europea, un club que s'amplia a 28 socis». Diari Ara. [Consulta: 1r juliol 2013].

Vegeu també

Enllaços externs

.eu

.eu és el domini de primer nivell territorial (ccTLD) introduït el 2005 per la Unió Europea (en anglès European Union). El domini és obert a ciutadans i organitzacions d'estats membres de la Unió Europea.

El domini és administrat per EURid, un consorci dels operadors de registres de Bèlgica, Suècia, Itàlia i la República Txeca.

L'ús del domini és habitual en llocs web que volen remarcar la seva condició paneuropea, o com a portal als dominis corresponent als llocs dels diferents estats. També és utilitzat per molts llocs bascos per la coincidència amb Euskadi o Euskara.

Viccionari

Agència Europea de Productes Químics

L'Agència Europea de Productes Químics (ECHA) és una agència de la Unió Europea (UE) que gestiona els asptectes tècnics, científics i administratius del moviment dels productes químics a la UE.

Comunitat Econòmica Europea

La Comunitat Econòmica Europea (CEE) fou una organització internacional creada pel tractat de Roma del 1957 (en vigor des del 1958) amb la finalitat de crear unes tarifes i mercats comuns, elaborar una política conjunta per a l'agricultura, per al moviment de mà d'obra i els transports i fundar institucions comunes per al desenvolupament econòmic. Els estats signataris foren Bèlgica, França, Països Baixos, la República Federal d'Alemanya, Itàlia i Luxemburg. L'organització fou absorbida per la Unió Europea (UE) l'any 2009 en virtut del Tractat de Lisboa de 2007.

Comunitat Europea

Comunitat Europea o Comunitats Europees són denominacions amb què hom indica un conjunt d'organitzacions creades entre els països de la Unió Europea per assolir la integració progressiva de les seves economies.

Consell d'Europa

El Consell d'Europa és una organització internacional que s'estableix pel Tractat de Londres de 1949 i que avui en dia engloba a 47 països d'Europa, i té 5 estats com observadors (el Vaticà, Estats Units, Canadà, Japó i Mèxic).

La seu del Consell d'Europa està a Estrasburg, en la frontera entre França i Alemanya. Pot ser-ne membre qualsevol estat europeu que accepti els principis de la llei i que garanteixi els drets humans fonamentals i la llibertat dels ciutadans.

El Consell d'Europa no té res a veure amb la Unió Europea. Són dues organitzacions internacionals diferents encara que molts membres siguin comuns i que tinguin acords entre elles.

La finalitat del Consell d'Europa és defensar els drets humans i les democràcies parlamentàries, així com potenciar la identitat europea entre tots els ciutadans d'Europa.

El Consell d'Europa va ser la primera organització d'integració europea, creada molt abans de la Unió Europea i anterior també a les velles Comunitats Europees (CECA, CEE i CEEA), amb la intenció d'afavorir les relacions pacífiques i d'amistat entre els diferents Estats europeus, després que quasi tota Europa es trobés en ruïnes a l'acabar la Segona Guerra Mundial.

No s'ha de confondre el Consell d'Europa amb el Consell de la Unió Europea (institució que pertany a la Unió Europea), ni tampoc amb el Consell Europeu (format pels caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea, més el president de la Comissió Europea). La Farmacopea Europea i l'estandardització de les normes per als medicaments, des del 1996 coordenades per la Direcció Europea per a la Qualitat dels Medicaments i dels Serveis Sanitaris, n'és una missió important.

La seva assemblea té la seu a Estrasburg (França) i la seva bandera és la mateixa que la de la Unió Europea.

Consell de la Unió Europea

El Consell de la Unió Europea (CUE) és el principal òrgan legislatiu i de presa de decisió de la Unió Europea, i representa els estats membres. Reuneix als ministres dels estats membres de la Unió Europea segons la matèria a tractar.

Croàcia

Croàcia (en croat: Hrvatska), oficialment República de Croàcia (Republika Hrvatska) és un Estat de l'Europa mediterrània situada a la zona de transició entre l'Europa Central i els Balcans. Limita al nord amb Eslovènia i Hongria, al nord-est amb Sèrbia i al sud-est amb Montenegro i Bòsnia i Hercegovina, i al sud i a l'oest amb la mar Adriàtica. La regió meridional de Dubrovnik queda separada de la resta del país per la sortida de Bòsnia i Hercegovina al mar per mitjà del port de Neum.

La capital és Zagreb, amb prop de 700.000 habitants, i les ciutats principals són Split, Rijeka i Osijek, amb més de cent mil.

L'1 de juliol de 2013 esdevingué el 28è estat de la Unió Europea, després d'haver format part, durant dècades, de Iugoslàvia.

Diputat

Un diputat és l'integrant d'un Parlament. Al sistemes polítics de base anglosaxona se'ls anomena Representants del Parlament. Als sistemes bicamerals, els diputats són membres de la cambra baixa del Parlament.

Són els representants de la sobirania popular. Poden ser triats pel vot directe, lliure i secret dels ciutadans, o de forma indirecta per altres representants de la sobirania popular.

Les funcions principals d'un diputat són les de:

Legislar (conjunt d'actes tendents a crear, reformar, derogar, addicionar o modificar una llei)

Fiscalitzar (vigilar l'ús i aplicació dels recursos públics)

Gestionar (ajudar als ciutadans en el tràmit dels seus assumptes ens les altres instàncies de l'administració pública).

Directiva europea

Una Directiva Europea és un instrument del dret comunitari que té conjuntament amb els Reglaments comunitaris una importància cabdal dins el sistema comunitari. Les directives europees intenten aproximar les legislacions nacionals intentant respectar la varietat producte de les peculiaritats estatals. Amb una directiva, s'intenta que de mica en mica s'eliminin les contradiccions entre el dret comunitari i el dret nacional, amb la intenció que al final, tots els estats s'imposin, en la mesura que sigui possible, les mateixes condicions. Un exemple seria el Conflicte sorgit per causa de la directiva del Parlament Europeu sobre l'ús de material pirotècnic.

Una directiva és obligatòria, per als estats membres respecte a l'objectiu que proposa, i deixa que cada estat esculli la forma i els mitjans en què aquest s'ha de materialitzar en l'ordenament jurídic intern. Una directiva no s'absorbeix directament per l'ordenament jurídic nacional, sinó que l'estat ha adequar les seves normes internes a les disposicions de la directiva.

A diferència dels reglaments, les directives no creen drets o deures automàticament a la ciutadania sinó que aquests vénen donats pels estats que compleixen amb les directives europees.

Eslovènia

La República d'Eslovènia (Slovenija en eslovè) és un país de l'Europa central i des de 2004 un estat membre de la Unió Europea. Limita amb Itàlia a l'oest, amb el mar Adriàtic al sud-oest, amb Croàcia al sud i a l'est, amb Hongria al nord-est i amb Àustria al nord.

Té una població de 2.009.000 habitants. Prop de 400.000 eslovens viuen fora del país, principalment a Itàlia, Àustria i els Estats Units.

L'actual Eslovènia es va formar el 25 de juny de 1991 després d'independitzar-se de Iugoslàvia, després d'un breu conflicte armat anomenat Guerra d'Eslovènia que la va oposar a l'exèrcit de l'antiga federació.

El 2004 va unir-se a la Unió Europea. Des de 2009 forma part de l'eurozona, l'àrea Schengen, el Consell d'Europa i està en procés de formar part de l'OCDE.

Estats membres de la Unió Europea

Un Estat membre de la Unió Europea és un dels vint-i-vuit estats que s'han sumat a la Unió Europea (UE) des de la seva creació l'any 1958 com a Comunitat Econòmica Europea (CEE). A partir dels sis estats membres originals, hi ha hagut sis ampliacions successives en la qual diversos estats s'han incorporat a la Unió, la més gran va ocórrer l'1 de maig de 2004, moment en el qual deu Estats van passar a formar part de la Unió.

Amb l'entrada a la Unió de Croàcia el juliol 2013, el nombre actual de membres de la UE se situa en vint-i-vuit. També s'estan celebrant negociacions amb uns altres diversos estats, un procés que s'anomena Integració europea. Tanmateix, aquest terme s'utilitza també per a referir-se a la intensificació de la cooperació entre els Estats membres de la UE així com a la cessió per part dels governs nacionals de cedir progressivament a una centralització del poder en les institucions europees. Abans que se'ls permeti ingressar en la Unió Europea, un Estat ha de complir les condicions econòmiques i polítiques en general, conegut com el criteris de Copenhaguen: pels quals s'exigeix que per ser candidat els Estats han de gaudir d'un estat laic, un sistema democràtic de govern, i la consegüent independència de les institucions i llibertats del poble, i finalment el respecte de l'estat de dret. En virtut dels termes del Tractat de Maastricht (1992) l'ampliació de la Unió està supeditada a l'acord existent de cada Estat membre així com a l'aprovació per part del Parlament Europeu.

Euroescepticisme

L'euroescepticisme és una idea política reticent o contrària al procés d’integració de la Unió Europea. Els euroescèptics s'oposen als proeuropeus. Els euroescèptics no formen un bloc homogeni. Els adversaris dels euroescèptics són els partidaris de la Unió Europea i els partidaris del federalisme europeu.

Europa

Europa (del nom de la princesa fenícia Europa que, d'acord amb la mitologia grega, va ser segrestada per Zeus) és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del supercontinent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, la mar Negra, el Bòsfor, la mar de Màrmara, l'estret dels Dardanels i l'Egea, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic, mentre que la Mar Mediterrània i l'estret de Gibraltar el separa d'Àfrica. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia.

Segons l'historiador anglès Eric Hobsbawm, l'extrem occidental del gran continent eurasiàtic s'ha classificat com a continent, en part, per mitigar l'estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa. Al segle XVIII, un historiador i geògraf rus, V. N. Tatísxev, dibuixà la línia de separació entre Europa i Àsia: dels Urals fins a la Mar Càspia i el Caucas. Els continents poden ser a la vegada tant entitats geogràfiques com construccions històriques.

Europa és el segon continent més petit del món en àrea de superfície, amb uns 10.180.000 quilòmetres quadrats, o un 2% de la superfície de la Terra i aproximadament un 6,8% de la seva àrea terrestre. Dels aproximadament cinquanta estats d'Europa, Rússia és el més gran tant en àrea com en població, mentre que la Ciutat del Vaticà és el més petit. Andreas Kaplan descriu Europa com una màxima diversitat cultural en una superfície geogràfica mínima. Europa és el quart continent més poblat després d'Àsia, Amèrica i Àfrica, amb una població de 890 milions de persones, o un 11% de la població del món. Tanmateix, segons les estimacions mitjanes de les Nacions Unides, la proporció d'Europa podria caure a un 7% per l'any 2050.

Immigració

La immigració és l'entrada a un país o regió per part de persones que van néixer o són procedents d'un altre Estat o regió. Representa una de les dues opcions o alternatives del terme migració, que és aplicat als moviments de persones d'un lloc a altres i aquests desplaçaments comporten un canvi de residència ja sigui temporal o definitiu. Les dues opcions dels moviments migratoris són: emigració, que és la sortida de persones d'un país, regió o lloc determinats per dirigir-se a altres diferents i immigració, que és l'entrada a un país, regió o lloc determinats procedents d'altres parts, de forma que una emigració comporta una posterior immigració al país o lloc d'arribada.

Així doncs, resulta vàlid estudiar la immigració des del punt de vista del país d'acollida o més bé d'entrada, puix que la situació és molt diferent i fins i tot a vegades oposada a la del país o lloc d'emigració. Un dels problemes que planteja la immigració és la quasi sempre inevitable diferenciació cultural, econòmica i social existent entre les poblacions immigrades i les del país de recepció, i fins i tot entre els mateixos immigrants quan procedeixen de països de diferents continents.

Institucions de la Unió Europea

Les Institucions de la Unió Europea (UE) són els organismes polítics i institucions en els quals els estats membres deleguen part dels seus poders i sobirania. Amb això es busca que determinades decisions i actuacions institucionals provinguin d'òrgans de caràcter supranacional, la voluntat del qual s'aplica en el conjunt d'estats membre, desapoderant així als òrgans propis de cada país.

Com qualsevol Estat la UE disposa d'un parlament, un poder executiu i independent, que estan protegits i complementats per altres institucions.

Els tractats de la Unió Europea són els que creen les institucions i en elles es basen totes les activitats de la UE. Actualment els tractats que defineixen l'estructura institucional són el Tractat de Roma, pel qual es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE) l'any 1958, i el Tractat de Maastricht de l'any 1992.

Lituà

El lituà (lietuvių kalba) és una llengua bàltica (amb el letó són els dos darrers membres d'aquesta família) parlada per uns quatre milions de persones, tres milions dels quals a Lituània. És llengua oficial a Lituània i també a la Unió Europea arran de l'adhesió d'aquest país l'1 de maig de 2004.

Sembla que el lituà és una de les llengües indoeuropees que menys ha evolucionat des del teòric protoindoeuropeu i és, per tant, una de les més estudiades pels lingüistes.

Regne Unit

El Regne Unit (en anglès: The United Kingdom) oficialment, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord (en anglès: The United Kingdom of Great Britain and Northern Ireland) és un estat insular sobirà localitzat al nord-oest d'Europa. El Regne Unit està integrat, geogràficament, per l'illa de Gran Bretanya, una secció del nord de l'illa d'Irlanda i altres illes més petites. Irlanda del Nord és l'única regió del Regne Unit amb frontera terrestre, que comparteix amb la República d'Irlanda. A més d'aquesta frontera, el Regne Unit està envoltat per l'oceà Atlàntic, el mar del Nord, el Canal de la Mànega i el mar d'Irlanda.

El Regne Unit és una unió política de quatre nacions que el constitueixen: Anglaterra, Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les. El Regne Unit és una monarquia constitucional organitzada com a democràcia parlamentària, la seu del govern de la qual és la ciutat de Londres, i el cap d'Estat de la qual és la reina Elisabet II. Les dependències de la Corona—les illes del Canal i l'illa de Man—no són part de la Unió, però estan federats al Regne Unit. El Regne Unit també té jurisdicció sobre 14 territoris d'ultramar, que inclouen Gibraltar i les Illes Malvines. Les dependències de la corona pertanyen a les Illes Britàniques però no són part del Regne Unit. Com a monarquia constitucional, el Regne Unit està relacionat políticament amb altres 15 Reialmes de la Commonwealth amb els quals comparteix el monarca, la reina Elisabet II com a cap d'estat.

El Regne Unit és un país desenvolupat, amb el cinquè Producte interior brut nominal més gran del món. Fou la potència internacional més important durant el segle XIX i les primeres dècades del segle XX, però els costos econòmics de les dues guerres mundials i la desaparició de l'Imperi van fer disminuir el seu paper en els afers mundials. El Regne Unit té un seient permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i és membre del G8, l'OTAN, l'OMC i la Unió Europea. El juny del 2016, però, el Regne Unit va votar deixar la UE, en el referendum convocat per David Cameron, sobre la seva permenència a la Unió Europea. I el març del 2017 el govern del Regne Unit notifica oficialment a la Unió Europea la seva sortida, a través de la invocació de l'Article 50 del Tractat de la Unió Europea.

Unió d'Associacions Europees de Futbol

La Unió d'Associacions Europees de Futbol (UEFA) (en anglès Union of European Football Associations, en francès Union des Associations Européennes de Football), és l'organisme encarregat de governar el futbol a Europa. Està integrat per les diverses federacions del continent, organitza les diverses competicions entre federacions i clubs europeus, així com els premis i drets de televisió d'aquestes competicions.

És una de les sis confederacions continentals que componen la FIFA. Va ser fundada el 15 de juny de 1954 a Basilea (Suïssa), a partir de les converses mantingudes per la federació francesa, la federació italiana i la federació belga. La seu de l'organisme va ser a París fins a l'any 1959 en què es traslladà a Berna. El 1995 es traslladà a la ciutat de Nyon, també a Suïssa. Henri Delaunay va ser el primer secretari general i Ebbe Schwartz el primer president i eren membres 25 federacions. Actualment en formen part 55 associacions, incloses algunes d’euroasiàtiques com Xipre, Turquia, Geòrgia, Armènia, l'Azerbaidjan i el Kazakhstan, i d'altra no europea en el cas d'Israel.

El darrer membre en ésser admès ha estat Kosovo, el maig de 2016.

Zona euro

La zona euro és el conjunt d'estats membres de la Unió Europea (UE) que han adoptat l'euro i han creat, així, una unió monetària.

Unió Europea
Història
Geografia
Política
Economia
Cultura
Llistes
1901–1925
1926–1950
1951–1975
1976–2000
2001–actualitat

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.