Tiwanaku

Tiwanaku o Tiahuanaco és el recinte arqueològic més important de Bolívia i un dels més destacats d'Amèrica del Sud. Coneguda com la "Ciutat del sol" o "Ciutat dels Déus", està ubicada en un paratge desèrtic, a 3.844 m sobre el nivell del mar i a 72 km de La Paz, capital de Bolívia.[1]

Tiwanacu va ser una ciutat, possiblement capital, d'una civilització que va sorgir a la vall Pampa Koani, al sud-est del llac Titicaca, a l'actual Bolívia. S'estima que aquesta ciutat ja existia al segle V aC i va perdurar durant més de 1.500 anys.

La civilització de Tiwanacu va destacar pels seus extensos camps de cultiu. S'estima que la seva agricultura era capaç d'abastir la població actual de Bolívia. També eren bons guerrers i van arribar a conquistar totes les altres cultures del voltant del llac i gran part de l'altiplà. Van realitzar intercanvis comercials amb altres regions: arribaren fins a les costes de Xile i les zones tropicals de la conca amazònica.

La civilització Tiwanacu va abandonar les seves ciutats i temples al segle XII. Existeixen teories de terratrèmols, atacs d'altres cultures i sequeres. És possible que Tiwanacu hagi estat víctima d'una d'aquestes desgràcies, però també és molt possible que la seva desaparició fos causada per una revolució interna.

Actualment Tiwanacu és un reclam turístic per les seves restes arqueològiques. Segons els experts, tan sols n'han estat recuperades una mínima part i valoren que encara poden estar-ne soterrades el 80%.

Restes més destacades:

  • Acapana. Piràmide de 15 m d'alçada i 152 de costat
  • Porta del Sol. Monument de pedra
  • Kalasasaya. Centre cerimonial
  • Monòlit Bennett
Plein Tiwanaku
Restes d'un edifici Tiwanaku

Vegeu també

Referències

  1. «Artes Figurativas I». A: Enciclopedia Temática Sopena (paper) (en castellà). Traducció de l'Enciclopedia Generale "Le Nove muse" de S.A.I.E. Editrice. Barcelona: Editorial Ramon Sopena, S.A., 1982, p.43. ISBN 84-303-0967-5 [Consulta: 15 desembre 2014].

Enllaços externs

Coord.: 16° 33′ 17″ S, 68° 40′ 24″ O / 16.554722222222°S,68.673333333333°O

Anacroneuria

Anacroneuria és un gènere d'insectes plecòpters pertanyent a la família dels pèrlids.

Anacroneuria tiwanaku

Anacroneuria tiwanaku és una espècie d'insecte plecòpter pertanyent a la família dels pèrlids.

Bolívia

L'Estat Plurinacional de Bolívia (quítxua: Bulibiya Suyu; aimara: Bulibiya, Buliwya; guaraní: Tetã Volívia) (en castellà i oficialment: Estado Plurinacional de Bolivia, anomenat fins al 2009 República de Bolívia) és un dels dos únics estats de l'Amèrica del Sud sense sortida a l'oceà, és una de les regions més altes del món. Limita al nord i a l'est amb les regions més selvàtiques del Brasil, al sud amb el Paraguai i l'Argentina, al sud-oest amb Xile i a l'oest amb el Perú. La capital oficial i seu del poder judicial és Sucre i la seu del govern (poder executiu i legislatiu) és La Paz.

Amb 9.947.418 habitants, Bolívia té força població indígena (d'un 56% a un 70% segons dades del 2001) i manté reivindicacions territorials amb Xile per la franja d'Arica, que li permetria la sortida a l'oceà Pacífic.Bolívia és un país multicultural amb molta riquesa cultural, natural i arqueològica. Se la coneix com al bressol de la cultura Tiwanaku que aportaria els seus coneixements avançats en multitud de matèries al posterior imperi Inca.

Té una superfície d'1.098.581 km², la qual cosa el converteix en el cinquè país més gran de l'Amèrica del Sud després del Brasil, l'Argentina, el Perú i Colòmbia. Políticament, Bolívia es constitueix com un estat pluricultural, descentralitzat i amb autonomies. Es divideix en nou departaments. La ciutat de Sucre és la capital i seu de l'òrgan judicial, mentre que la ciutat de La Paz és la seu dels òrgans executiu, legislatiu i electoral.

Al territori bolivià es van desenvolupar civilitzacions antigues. Els imperis Inca i Espanyol van conquerir el territori fins que el país es va independitzar d'aquest últim el 1825. Bolívia, en haver heretat les tradicions del mestissatge colonial i les cultures precolombines, és un país multiètnic i pluricultural, ric en la barreja de tradicions i folclore d'habitants mestissos, indígenes colles, iungas i guaranís, blancs descendents de criolls, afrobolivians, i en menor proporció, d'emigrants europeus i asiàtics.

Bronze

El bronze és qualsevol dels diferents aliatges compostos, sobretot per coure i estany. Ni els bronzes moderns ni els antics contenen només aquests dos metalls. El bronze és més resistent i dur que qualsevol altre aliatge comú, excepte l'acer, que el supera en resistència a la corrosió i facilitat de lubricació. Per aquest motiu, va suposar un important avenç tecnològic que donà nom a l'edat del bronze.

El bronze es coneix des de l'antiguitat. Els grecs i els romans van afegir zinc, plom i plata als aliatges de bronze per utilitzar-los en eines, armes, monedes i objectes d'art.

El zinc, el plom i altres metalls es troben ocasionalment en el bronze que actualment es fabrica. Les propietats del bronze varien segons els seus components. Així, quan conté almenys un 10% d'estany, l'aliatge és dur i té un punt de fusió baix. Els noms de les varietats del bronze provenen dels components addicionals, com per exemple, el bronze d'alumini, el bronze de manganès, i el bronze de fòsfor. El bronze modern s'utilitza en la foneria artística i en la fabricació d'instruments musicals.

Cal destacar-ne, entre les aplicacions actuals, el seu ús en parts mecàniques resistents al frec i a la corrosió, en instruments musicals de bona qualitat com ara campanes, gongs, platerets, saxòfons, i en la fabricació de cordes de pianos, arpes i guitarres.

Construcció ciclòpia

La construcció ciclòpia és un tipus de maçoneria característica de l'arquitectura micènica, construïda amb enormes roques calcàries, mínimament desbastades, que encaixen entre si i sense argamassa (construcció en pedra seca). Les roques podien ser utilitzades en brut, però a vegades es troben més o menys treballades; en poques ocasions, es troben completament escairades. Els espais entre els carreus se solien omplir amb petits trossos de pedra calcària. Aquest tipus de construcció no s'ha de confondre amb la tècnica megalítica.

Cultura kallawaya

La cultura Kallawaya (també Callahuaya i Kolyawaya) és una cultura aborigen originària de les poblacions de Corba, Chajaya, Khanlaya, Huata Huata, Inka i Chari, contornada de Charazani, província de Bautista Saavedra, Departament de La Paz, Bolívia. Immemorialment la cultura kallawaya s'ha centrat en l'estudi i exercici de la medicina tradicional itinerant, i els seus sanadorés recorren els camins de l'Inca a la cerca de plantes medicinals.La medicina kallawaya exercida actualment per uns 2 mil hòmens, utilitza plantes, animals, productes humans, minerals, amulets i teràpies. Els coneixements, transmesos pels pares i iaios als xicots i xiquets, en el seu conjunt conformen un patrimoni intangible. A més dels seus coneixements en matèria de medicina natural, els Kallawalla compartixen una cosmologia, un conjunt de coherents creences, rituals, mites, valors i expressions artístiques que li proporcionen una visió original del món, de la qual depèn la seua concepció de la salut, que unix la naturalesa, l'espiritual, la societat i la persona. Els Kallawalla han conservat una detallada classificació antiga de les plantes i animals, que pot procedir de l'època incaica. D'altra banda, al mateix temps que metges viatgers, els Kallawaya són agricultors. Usen inclús els seus vestits tradicionals i en el cas dels hòmens els identifiquen els seus ponxos rojos amb franges d'altres colors i el barret.

Hi ha diversa hipòtesi sobre l'origen dels Kallawaya. L'arqueologia de la zona està influenciada pel Tiwanaku expansiu i la subsegüent cultura Mollo. Se sap per les cròniques, que en l'Imperi Inca els sabers del qual metge religiosos van sintetitzar els kallawaya tenien un estatus especial, practicaven la medicina tradicional portat plantes medicinals d'un lloc a un altre i eren encarregats de carregar el camina de l'Inca. Se'ls reconeixia un territori autònom molt més ampli que la regió que habiten actualment, en una franja de pisos ecològics que van dels 1.000 fins als 5.000 m.s.n.m. la qual cosa els proporcionava accés a una varietat de plantes medicinals i una interrelació amb cultures de l'altiplà i les terres baixes, que va poder haver sigut la base de la seua medicina itinerant.

S'han donat diverses interpretacions per al significat del seu nom que per a alguns, a partir de l'aimara, significa País dels Metges o simplement metges o medicina. Altres, des del quítxua l'interpreten com "els qui porten plantes a l'esquena" o com una referència a una planta medicinal de la família polipodiàcia, kalawala (Polypodium pycnocarpum).

Kallawalla actuals parlen a més de quítxua, aimara i castellà, una llengua pròpia, usada entre ells i en els rituals i pràctica medicinal. És esta llengua, kalliawayai vol dir "iniciat" en el saber. Els lingüistes han aconseguit demostrar que esta llengua amb una base morfològica quítxua integra paraules i afixos procedents de l'idioma puquina que es parlava a l'Imperi Inca i que està present a la toponímia andina boliviana.

La cultura kallawaya va ser declarada per la UNESCO com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat, l'any 2003.

Cultura tiahuanaco

La cultura tiahuanaco és una cultura arqueològica que es va desenvolupar als actuals estats de Bolívia, Perú i Xile entre els anys 1580 aC i 1187 dC. La seva àrea d'influència, visible en objectes amb una peculiar iconografia, comprèn la conca del llac Titicaca com a regió nuclear, des d'on es distribueix cap a les valls i costa de l'oceà Pacífic per l'oest, la regió del Chapare per l'est, l'altiplà bolivià meridional i l'oasi de Sant Pere d'Atacama pel sud. La seva capital i principal centre religiós va ser la ciutat de Tiwanaku, situada en les riberes del riu homònim, a pocs quilòmetres al sud del llac Titicaca, en l'actual departament bolivià de La Paz.

Edat del bronze

L'edat del bronze és un període del desenvolupament de la civilització caracteritzat pel fet que la metal·lúrgia més avançada ha desenvolupat les tècniques d'extracció del coure dels minerals i en fa aliatges per a aconseguir bronze. L'edat del bronze forma part de la prehistòria i segueix el neolític a la major part del món.

La data exacta d'arribada a l'edat del bronze varia entre cultures i llocs del món. La tecnologia del bronze era coneguda vers el 4500 aC, prop de Bang Chieng (Tailàndia). Posteriorment, fou elaborat al Pròxim Orient; a l'Àsia Menor es data abans del 3000 aC; a l'Antiga Grècia s'inicià el seu ús al voltant del 3000 aC; a l'Àsia Central el bronze es coneix vora el III mil·lenni aC (2000 aC), a l'Afganistan, Turkmenistan i Iran; metre que a la Xina s'incorporà més tardanament, dins la dinastia Shang, vora el 1800 aC. A Amèrica, la civilització de Tiwanaku fou l'encarregada d'encetar aquesta edat, descobrint el bronze en provar amb diversos metalls.

Aquesta fase del desenvolupament humà no és present a totes les regions del globus terraqüi: a l'Àfrica subsahariana no existeix una edat del coure ni del bronze, car els pobladors d'aquesta zona feren un salt directe entre el període neolític i l'Edat del Ferro.

L'edat del bronze se situa generalment a Europa entre el 1800 aC i el 700 aC dividida en tres fases:

El Bronze Antic, del 1800 aC al 1500 aC.

El Bronze Mitjà, del 1500 aC al 1200 aC.

I el Bronze Final, del 1200 aC al 700 aC.Per la seva banda, al Pròxim Orient hom ha establert les següents dates:

Bronze Antic (3500 aC-2000 aC).

Bronze Mitjà (2000 aC-1600 aC).

Bronze Final o tardà (1600 aC-1200 aC).Les característiques generales de l'edat del bronze són el creixement demogràfic, l'abandonament parcial de la transhumància i la lenta tendència al sedentarisme de la gent.

L'home es manté en general en coves però també a turons estratègics i en poblets en zones abrigades. La inhumació es fa a les coves i als dòlmens probablement en part construïts abans i que ara són reutilitzats, junt amb altres de nous. Són característiques les puntes de fletxa, els punxons i objectes d'adorn. L'art es concreta en figures de pedra, i dibuixos d'escenes de mort.

El descobriment del coure primer, i de l'estany i bronze després, van fer moure alguns pobles a la recerca d'aquests metalls, emportant-se les seves regles culturals i les seves tècniques. La utilització del metall fa créixer la complexitat de l'estructura social de les comunitats, i apareixen lluites tribals. El domini del metall determinava el poder i la riquesa i va donar origen a una minoria de privilegiats enfront d'una majoria de subordinats

Les cultures neolítiques vivien als plans i gairebé no tenien armes, però ara es fan necessàries per les guerres entre grups oposats. Des d'abans del 1700 aC, les necessitats defensives dels grups fan que construeixin els seus hàbitats en llocs fàcils de defensar; a les tombes comencen a ser abundoses les armes.

A la península Ibèrica l'edat del bronze ve marcada per l'existència de dues cultures que arrenquen del Neolític:

La Cultura d'El Argar, anomenada també Cultura Almerienca - Fase III, successora de la cultura de Los Millarès o Cultura Almerienca - Fase II, d'origen oriental, potser sirià, amb possibles influències egípcies.I la Cultura del vas campaniforme

Gastronomia de Bolívia

La gastronomia de Bolívia és la gastronomia tradicional a les cultures i regions que es troben a Bolívia. És una cuina típicament americana, amb bases i ingredients americans i una influència notable de la cuina de l'Imperi Espanyol durant el seu domini del territori, bàsicament mediterrània, europea i magribina. Abans del contacte amb Europa hi van influir diverses civilitzacions com per exemple probablement la de Tiwanaku. Altres cultures europees que hi han influït inclouen la croata i la italiana, a més de la dels Balcans i la germànica, introduïdes per onades massives d'immigrants polonesos, russos, etc. La geografia i el clima influeixen als ingredients utilitzats i a la manera de preferir cuinar-los segons el gust local, diferenciant a grans trets la gastronomia de les zones tropicals, les andines dels cims dels Andes (cuina andina) i les de les valls.

Es basa en cereals (blat, blat de moro i quinoa), patates (fresques i als Andes també deshidratades) i carn. Alguns altres ingredients típics són l'arròs, l'ou, el bitxo, Altres ingredients són el tomàquet, el pebrot, la quinoa, arròs, el formatge, el pollastre, la vedella, algunes hortalisses en petites quantitats, com la ceba, la iuca en alguns indrets i molt habitualment la banana a l'àrea tropical. Hi ha productes cuinats a la graella, fregits, guisats, sopes i panades. En general dolç és menys freqüent que a la cuina europea, tot i això l'esmorzar pot ser dolç, amb bunyols o pa amb mel o melmelada, per exemple, i al berenar són típiques les galetes maria. En canvi, sí que ho són tota mena de begudes calentes, incloent cafè, te, mate, api andí i aloja, i també existeixen nombroses begudes alcohòliques tradicionals.

Història de Bolívia

Aquest article tracta sobre la història de Bolívia. El territori de Bolívia està habitat des de fa més de 12.000 anys. En aquesta zona es van formar múltiples cultures, sobretot en els Andes, destacant especialment la cultura Tiwanaku i els regnes aimares posteriors a l'expansió Wari. Aquests regnes van ser annexats a l'imperi Inca durant el segle XIII.La cultura Tiwanaku, es va desenvolupar a l'entorn del centre cerimonial homònim pròxim al llac Titicaca. La seva fundació probablement es va dur a terme abans de l'any 300. Posteriorment la cultura inca va establir un vast imperi al segle XV, poc abans de l'arribada dels espanyols. Durant aquell segle, Bolívia estava ocupada per diversos grups de llengua aimara (collas, pacajes, lupacas, omasuyos), entre els quals destacaven els collas, que van dominar un vast territori i van lluitar amb els quítxues de Cusco (Cuzco) pel control de la regió. Els collas van ser derrotats per l'inca Pachacuti, que es va apoderar de gairebé tot l'altiplà bolivià. Bolívia va constituir durant gairebé un segle una de les quatre grans divisions del Tahuantinsuyo (Imperi inca) sota el nom de Collasuyo. Aquestes antigues civilitzacions han deixat grans monuments arquitectònics i en l'actualitat les llengües aimara i quítxua són les més importants del país.

El primer europeu a arribar a l'actual territori de Bolívia va ser Diego de Almagro el 1535, després de partir de Cuzco amb la finalitat de conquerir Xile. Mort Almagro, Francisco Pizarro va enviar el seu germà Gonzalo a colonitzar la província del Collao (Collasuyo). Pedro de Anzúrez va fundar Chuquisaca (actual Sucre) el 1538, Potosí va sorgir el 1546, La Paz el 1548 i Cochabamba el 1574.

La fundació espanyola es va caracteritzar per presentar una base miner-agrícola. La ciutat de Potosí, la més poblada d'Amèrica el 1574 (120.000 habitants), es va convertir en un gran centre miner per l'explotació de les mines de plata del Cerro Rico de Potosí i el 1611 era la major productora de plata del món. El rei Carles I d'Espanya havia atorgat a aquesta ciutat el títol de vila imperial després de la seva fundació.

Història del Perú

El Perú és un país que com molts altres països té una llarga història.

Imperi Huari

L'Imperi Huari va ser una formació política que va sorgir prop de l'any 600 en la serra central del Perú i es va prolongar durant uns 500 anys, fins a l'any 1100. Va funcionar al mateix temps que la cultura Tiwanaku i en un moment es va pensar que s'havia derivat d'ella. El 2008 els arqueòlegs van trobar una ciutat prehistòrica, les ruïnes del nord de Huari, també anomenat Cerro Pátapo, a prop de l'actual Chiclayo. La troballa va ser la primera de mostrar un extens assentament relacionat amb la cultura Huari tan al nord i demostrar que tenien un llarg lapse d'influència.

Julia Elena Fortún

Julia Elena Fortún (Sucre, Bolívia; 9 d'octubre de 1929) resideix en La Paz des de la seva joventut. És mestra d'estat, historiadora, antropòloga i entomusicóloga, pionera en aquest camp al seu país.

Va estudiar música en l'Acadèmia Eduardo Berdecio i posteriorment en el Conservatori Nacional de Música a la ciutat de la Paz. És llicenciada en antropologia a Buenos Aires, Argentina i té un doctorat en història primitiva de la Universitat Central de Madrid, Espanya, on també va assistir al Conservatori Real.

Fortún va obtenir diversos assoliments internacionals en benefici del país com ser: el desgravamen total de les exportacions d'artesanies per a països en procés de desenvolupament (Bolívia, Equador), en la III UNTAD, la Declaració de Potosí com a Ciutat Monumental d'Amèrica (Resolució n. 12 de la Conferència Intergovernamental de Polítiques Culturals), que assigna a la Secretaria General d'UNESCO la funció de centralitzar fons internacionals en acció de salvament i la Inserció del folklore –creació anònima i tradicional– en la Llei Tipus de Dret d'Autor, substituint el concepte de domini públic pel de propietat dels Estats d'on són originàries les expressions, per evitar l'apropiació indeguda tant interna com a externa.

Julia Elena Fortún, també pionera en Gestió Cultural, va crear més de trenta institucions, organismes i programes culturals en benefici del país, el seu patrimoni, els seus científics i els seus artistes, com, l'Institut Nacional d'Estudis Lingüístics (INEL), l'Institut Bolivià de Cultura (IBC), 55 Cases de Cultura camperoles i mineres (aplicant la política intercultural), el Ballet Folklòric Nacional, el Museu Nacional d'Art Popular (avui MUSEF), i els Tallers Nacionals de Teatre, entre altres.

Agregada Cultural de l'Ambaixada de Bolívia a Mèxic (1954-1956). Va treballar per tres anys com a arqueòloga de camp en Tiwanaku, descobrint, al costat de Carlos Ponce, el monòlit Ponce. Directora General de Cultura del Ministeri d'Educació (1961). Declarada Dona de les Amèriques per la Unió de Dones Americanes, amb seu a Nova York (1964). Premi Nacional de Cultura donat per l'Estat bolivià (1989).

Llista del Patrimoni de la Humanitat d'Amèrica

Llista dels béns culturals i naturals declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al continent americà, organitzats per estats i territoris. Al començament de cada un dels béns s'indica l'any en què foren declarats Patrimoni de la Humanitat; si hi ha més d'una data vol dir que s'ha produït una rectificació (normalment una ampliació) dels béns llistats originàriament. Els marcats amb un asterisc (∗) també estan inclosos dins la llista del Patrimoni de la Humanitat en perill.

Monòlit Frare

El Monòlit Frare, també conegut com a Estela Frare o Déu de l'Aigua, és un monument que es troba a la part est del comjunt arqueològic monumental de Tiwanaku (jaciment catalogat com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des de l'any 2000) a Bolívia. El monòlit és a dins del recinte del temple de Kalasasaya (kala 'pedra', saya o sayasta 'aturada, erecta, en peus'), també denominat temple de les Pedres Deturades, i va ser construït pels integrants de la cultura Tiahuanaco, civilització ameríndia que durant el seu període de major expansió es distribuïa en part del que ara són Bolívia, Xile i Perú. Comprenia gairebé tot l'altiplà andí fins a la costa de l'oceà Pacífic per l'oest i el Chapare per l'est. La seua capital i principal centre religiós era la ciutat de Tiwanaku, situada a la riba del llac Titicaca en el departament de La Paz de Bolívia.

Perú

El Perú (Perú en castellà, Piruw en quítxua i aimara), oficialment la República del Perú, és un país de Sud-amèrica que confronta al nord amb l'Equador i Colòmbia, a l'est amb el Brasil, al sud-est amb Bolívia, al sud amb Xile i a l'oest amb l'oceà Pacífic. Té una geografia complexa dominada principalment per la serralada dels Andes i els corrents del Pacífic, que li donen climes i paisatges molt variats, d'una costa desèrtica a la Puna dels Andes o a la selva tropical de la conca de l'Amazones.

El territori peruà fou la llar de la civilització del Norte Chico, una de les més antigues del món, i posteriorment de l'Imperi inca, l'estat més gran de la Sud-amèrica precolombina. L'Imperi espanyol va conquerir el territori durant el segle XVI i hi va establir un virregnat des del qual es va governar, per un temps, tot el subcontinent. Després d'aconseguir la seva independència, el Perú va viure períodes d'inestabilitat política i econòmica, alternada amb períodes de creixement i prosperitat econòmica.

El Perú en l'actualitat és una república democràtica i representativa dividida en vint-i-cinc regions. És un país en vies de desenvolupament amb un índex de desenvolupament humà mitjà i amb una elevada desigualtat econòmica. Les activitats econòmiques principals són l'agricultura, la pesca, la mineria i la manufactura de tèxtils. La població peruana, estimada en 28 milions, és multiètnica, fonamentada en els pobles indígenes, però inclou la influència europea, africana i asiàtica. La llengua principal hi és el castellà, tot i que un percentatge significatiu de la població parla el quítxua o altres llengües ameríndies nadiues. Aquesta combinació de tradicions culturals té com a resultat una ampla diversitat d'expressions en camps com ara l'art, la cuina, la literatura i la música.

Pumapunku

Pumapunku (també conegut amb els noms de Puma Punku o Puma Puncu) és un jaciment arqueològic format per un gran complex de temples i monuments, localitzat a Tiwanaku (Bolívia), prop de la riba sud-est del llac Titicaca, a l'altiplà andí, a una altitud de 3.800 metres. El nom de l'indret, en aimara, significa 'la porta del puma'.

Segle IX

El segle IX és el període que comprèn els anys entre el 801 i el 900 dins l'edat mitjana. Suposa un període de canvis socials, ja que apareix el feudalisme, però també culturals, amb la pugna entre cristians i musulmans, els quals amplien considerablement la seva zona d'influència.

Tumi

El tumi (quítxua) és un tipus de ganivet cerimonial utilitzat per distintes cultures precolombines a l'antic Imperi inca. Aquesta eina era utilitzada tant per fer sacrificis animals i de persones, així com per a fer intervencions quirúrgiques, fins i tot al cap.

La forma habitual del tumi és amb la fulla en forma de mitja lluna, estant el mànec format per una figura humana o animal.

Avui dia es conserven distints tumis en museus de tot el món; hi ha fins i tot tumis fabricats en or, com els que es conserven al Museo Oro del Perú.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.