Teodosi I el Gran

Teodosi I el Gran (en llatí Flavius Theodosius; 11 de gener del 347 - 17 de gener del 395) fou emperador d'Orient (379395).

Fou escollit per l'emperador d'Occident Gracià. A la mort de Gracià i del seu germà Valentinià II, va passar a ser emperador de les dues parts de l'Imperi Romà (392 al 395), situació que només va durar tres anys, ja que a la seva mort l'imperi es va tornar a dividir entre els seus fills. Aquesta separació seria definitiva i les dues parts romandrien separades definitivament; va ser, per tant, l'últim emperador que governà a tot el món romà.

Respecte de la política religiosa, va prendre la decisió històrica de fer del cristianisme, en especial del catolicisme, la religió oficial de l'Imperi Romà mitjançant l'Edicte de Tessalònica el 380, i per tant suposà la fi de la religió romana tradicional i la seva prohibició. És venerat com a sant per l'Església Ortodoxa, mentre que altres el veuen com a un fanàtic religiós.

Infotaula de personaTeodosi I el Gran
Theodosius I. Roman Coin
Moneda amb la imatge de Teodosi I
Nom original Flavius Theodosius (llatí)
Biografia
Naixement Flavius Theodosius, Theodosius I
11 de gener de 347
Cauca
Mort 17 de gener de 395 (als 48 anys)
Mediolanum
Lloc d'enterrament Església dels Sants Apòstols 
  Emperador d'Orient
379 – 395
Valent
Arcadi
  71è emperador de l'Imperi Romà
392 – 395
Activitat
Ocupació Polític
Període Imperi Romà
Sant
Celebració Església Ortodoxa
Festivitat 17 de gener
Esdeveniment significatiu instaurar el cristianisme com a religió oficial i prohibir els altres cultes
Iconografia Com a rei
Família
Dinastia Teodòsia
Cònjuge 1-Èlia Facil·la
2-Gal·la
Fills Arcadi
Honori
Pulquèria
Gal·la Placídia
Territoris de Teodosi
Aquest gràfic il·lustra com Teodosi el Gran va adquirir els territoris de tot l'Imperi Romà

Orígens i carrera

Retrato de Teodosio en Coca
Bust de Teodosi al municipi de Coca (Espanya).

Teodosi va néixer a Cauca, (Hispània),[1] fill d'un oficial militar, Teodosi el Vell, conegut aleshores com el comes Theodosius.[2] Va acompanyar el seu pare a Britània per ajudar a acabar amb la Gran Conspiració el 368. Era comandant militar (dux) de Mèsia, una província romana al Danubi inferior, el 374. Tanmateix, poc després, i pels volts d'aquella època, el seu pare fou executat per traïció a Cartago, i Teodosi tornà a Hispània. La raó de la seva retirada, i la relació entre ell i la mort del seu pare és un afer que no ha quedat gens clar.[3] És possible que fos cessat per l'emperador Valentinià I després de la pèrdua de dues de les legions de Teodosi contra els sàrmates a les acaballes del 374.

La mort de Valentinià I el 375 creà un pandemònium polític. Bo i tement més persecucions a causa de les seves relacions familiars, Teodosi romangué a les seves propietats hispanes, on s'adaptà a la vida d'un aristòcrata provincial.

Des del 364 fins al 375 l'Imperi Romà estigué governat per dos coemperadors, els germans Valentinià I (a càrrec d'Occident) i Valent (a càrrec d'Orient); quan Valentinià morí el 375, els seus fills, Valentinià II i Flavi Gracià, van succeir-lo com a governants de l'Imperi Romà d'Occident. El 378, després que Valent morís a la batalla d'Adrianòpolis, Gracià, per substituir l'emperador caigut, nomenà Teodosi co-august d'Orient. Poc després, Gracià fou assassinat en una rebel·lió el 383, i Teodosi designà el seu fill gran, Arcadi, co-august d'Orient. Després de la mort el 392 de Valentinià II, a qui Teodosi havia donat suport contra una sèrie d'usurpadors (entre ells Magne Màxim), Teodosi governà com a emperador únic, nomenant coaugust d'Occident el seu fill petit Honori, i derrotà l'usurpador Eugeni el 6 de setembre del 394 a la batalla del Frígid (al riu Vipava, actualment a Eslovènia).[4]

Dux de Mèsia

El jove Teodosi fou nomenat dux (comandant militar) de Mèsia el 374, i en aquest temps el seu pare fou executat per traïció, i Teodosi va retirar-se a Cauca, probablement destituït per Valentinià I, després de la pèrdua de dues legions enfront dels sàrmates el 374. En aquesta època es va casar amb Èlia Flacil·la.[5]

El 376 els visigots, empesos pels huns que havien sotmès els ostrogots, van penetrar a l'imperi, i van demanar d'establir-s'hi com a federats. Van obtenir el permís de Valent, sobirà d'Orient, però el 377 va esclatar el conflicte i els visigots van vèncer a la batalla d'Adrianòpolis el 9 d'agost de 378, en la qual Valent va morir i el camí de Constantinoble va quedar obert als invasors. Flavi Gracià, l'emperador d'Occident, va heretar tot l'imperi i va cridar a Teodosi a combatre als bàrbars, i en diversos combats parcials va aconseguir l'extermini d'una part dels visigots i la salvació de la capital.[6]Mentre estava a Tessalònica va caure greument malalt i, pensant que podia morir, es va fer batejar, cerimònia que en aquell temps els cristians acostumaven a posposar, ja que això implicava portar una vida més pura i penedir-se dels pecats. Després de tot, es va salvar de la malaltia.[7]

Emperador d'Orient

Flavi Gracià va cedir l'Imperi Romà d'Orient al general Teodosi com a august el 19 de gener de 379 i es va reservar per a si mateix la Prefectura de les Gàl·lies. Després de dos anys de combat, Teodosi va retornar a Constantinoble el 24 de novembre del 380 i als dos dies va expulsar el patriarca Demòfil que s'oposava a les directius del concili de Nicea. Va publicar l'edicte de Tessalònica proclamant la fe de Nicea com a oficial de l'Estat i va prohibir les altres religions i les dissidències cristianes.[8]El fet que defensés l'ortòdoxia establerta a Nicea, va suposar una bona notícia pels qui desitjaven purgar Constantinoble dels arians i apol·linaris dels càrrecs eclesiàstics.[9] El grup d'exiliats nicens van tornar gradualment a la ciutat. El bisbe Basili, poc abans de morir, va recomanar Gregori Nazianzè, confiant en la seva capacitat per defensar el trinitarisme a Constantinoble.[10] i Teodosi el va nomenar patriarca.

El 381 Atanaric, rei dels visigots, que era massa vell per continuar guerrejant, va anar a Constantinoble per negociar amb l'emperador però va morir allí; Teodosi li va fer un funeral digne, en els fons els unien les mateixes creences religioses, i li va fer erigir un monument.[8] El 3 d'octubre del 382 es va signar el tractat final amb els visigots pel qual es van establir com a aliats a Panònia, Mèsia, Tràcia i Macedònia.[11] Els visigots van acceptar pagar un tribut anual als romans i l'enviament de tropes auxiliars sempre que es requerís.[12]

Restabliment de Valentinià II a Occident

Aprofitant el descontentament creat per les decisions favorables als arrians de Valentinià II, successor de Flavi Gracià, Magne Màxim va envair Itàlia a instàncies de la seva mare, d'on va fer fugir a Valentinià II que es va refugiar a l'Imperi Romà d'Orient amb Teodosi. Màxim va establir la seva capital a Augusta Treverorum. Teodosi, que estava vidu, es va casar amb Gal·la, germana de Valentinià. Aquesta va incitar el seu marit a restaurar el sobirà deposat, que va envair Itàlia el 388 per restablir Valentinià, derrotant Màxim a la riba del Sava, que fou capturat i executat a Aquileia, i Valentinià II fou restablert.[13]

Excomunicació i perdó. Prohibició del paganisme

El 390 Teodosi va fer reconstruir l'obelisc de Karnak que Constantí el Gran havia traslladat a Alexandria, i un cop erigit a Constantinoble el va adornar d'escenes de l'imperi.[14]

Aquell mateix any el governador militar de Tessalònica fou assassinat per la multitud perquè havia abusat del seu poder contra un pilot de carros de l'hipòdrom. Teodosi va ordenar una matança indiscriminada a la ciutat i per aquesta raó Sant Ambròs, bisbe de Mediolanum, el va excomunicar; durant mesos Teodosi li va implorar el perdó i va fer penitència pública fins que el càstig li fou aixecat. Aquest fet va fer créixer el prestigi i poder del bisbe milanès.[15][16]

El 391 un decret va abolir els subsidis que encara tenien algunes restes de paganisme i es va apagar el foc etern del temple de Vesta al Fòrum Romà, i les vestals foren dispersades; també es van prohibir els auspicis i la bruixeria. El 391 va prohibir els sacrificis amb sang i es tancaren els temples pagans que foren declarats abandonats i així van poder ser demolits pels bisbes catòlics sota la direcció de Teòfil d'Alexandria per construir-hi esglésies.[17] Fou destruït, entre molts d'altres, el temple de Serapis d'Alexandria junt amb la seva biblioteca el 392, amb autorització de Teodosi (extirpium malum). Es va oposar a la restauració de l'altar de la victòria al senat romà [18] i després del 393 va prohibir els jocs olímpics.[19]

Reunificació de l'Imperi

Theodosius I's empire
L'imperi de Teodosi

Valentinià II va morir el 392 en estranyes circumstàncies i el nou emperador Eugeni va restablir el paganisme a l'Imperi Romà d'Occident, i per això Teodosi va tornar a Itàlia el 394 sent derrotat inicialment a la batalla del Frigidus pel general Arbogast, però va capgirar la situació i va obtenir la victòria reunificant l'imperi. Immediatament va ordenar el tancament, destrucció o confiscació de tots els temples pagans, i la prohibició del seu culte (gentilitia supertitio). Els pagans van ser privats d'alguns drets civils. Des d'aleshores el paganisme va iniciar un descens numèric relativament ràpid.[20]

Teodosi va reorganitzar l'exèrcit que va quedar compost d'un total de 135 legions i 108 cossos auxiliars que formaven un total de 140 unitats d'infanteria. Hi havia a més 88 regiments de cavalleria (en total 180.000 soldats d'infanteria i 44.000 de cavalleria). D'aquests efectius hi havia 22.000 cavallers a l'Occident, és a dir aproximadament la meitat, i la resta a l'Orient. Les altres tropes estaven repartides desigualment. A les ordres del Magister Militium de la prefectura de les Gàl·lies hi havia uns 40.000 homes. A part de les forces militars existien les forces de defensa de les fronteres compostes de 317 unitats d'infanteria i 258 de cavalleria, i deu flotilles fluvials, amb un total d'uns 250.000 homes per a la infanteria i 25.000 per a la cavalleria aproximadament. D'aquestes forces frontereres la major part es trobaven a Orient (154 unitats de cavalleria enfront de 96 a Occident).[21]

Teodosi va morir a Mediolanum el 17 de gener de 395 i els seus fills el van succeir. Arcadi el va succeir a l'Imperi Romà d'Orient i Honori a l'Imperi Romà d'Occident sota la tutela del seu magister militium el vàndal Estilicó.

Matrimonis i descendència

Es va casar en primeres núpcies amb Èlia Flacil·la i van tenir dos fills i una filla: Arcadi, Honori i Pulquèria. Pulquèria i Èlia Flacil·la van morir el 385. Es va casar en segones noces amb Gal·la, filla de Valentinià I, amb la qui va tenir una filla: Gal·la Placídia, que seria mare de Valentinià III.

Veneració

Per la seva contribució a l'expansió del cristianisme i la prohibició dels cultes pagans, l'Església Ortodoxa el considera sant. La seva festivitat litúrgica és, en aquesta confessió cristiana, el 17 de gener.

Referències

  1. Hidaci Chronicon
  2. Zòsim Historia Nova 4.24.4
  3. Thomas, 2013, p. 2115.
  4. Katz, 2004, p. 147.
  5. Smith,, p. 1063.
  6. Wolfram; Dunlap, 1990, p. 128-131.
  7. Treadgold, 1997, p. 71.
  8. 8,0 8,1 Smith, 1872, p. 1063.
  9. McGuckin, 2001, p. 235.
  10. McGuckin, 2001, p. 235-326.
  11. Wolfram; Dunlap, 1990, p. 133.
  12. Wolfram, 1975, p. 262.
  13. Smith, 1872, p. 1064-1065.
  14. Jeffreys, 2012, p. 39.
  15. Teodoret de Cir Història Eclesiàstica, 5.17
  16. Smith, 1872, p. 1066.
  17. Treadgold, 1997, p. 73.
  18. Sheridan, 1966, p. 186-206.
  19. Toohey, 2007, p. 24.
  20. Smith, 1872, p. 1067.
  21. Treadgold, 1997, p. 75.

Bibliografia

  • Jeffreys, David. Views of Ancient Egypt since Napoleon Bonaparte. Taylor & Francis, 2012.
  • Katz, Morris. The Journey. Trafford Publishing, =2004.
  • McGuckin, John. Saint Gregory of Nazianzus: An Intellectual Biography. Crestwood, 2001.
  • Sheridan, James J. «The Altar of Victory - Paganism's Last Battle». L'Antiquité clasique, 35, 1, 1966.
  • Smith, William. "Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology", volum 3. John Murray, 1872.
  • Thomas, Joseph. The Universal Dictionary of Biography and Mythology. Cosimo, Inc., 2013.
  • Toohey, Kristine. The Olympic Games. CABI, 2007.
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.
  • Wolfram, Herwig «Athanaric the Visigoth: monarchy or judgeship. A study in comparative history». Journal of Medieval History, 1, 1975.
  • Wolfram, Herwig; Dunlap, Thomas J. History of the Goths. University of California Press, 1990.
17 de gener

El 17 de gener és el dissetè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 348 dies per finalitzar l'any i 349 en els anys de traspàs.

Arcadi

Arcadi (en llatí:Flavius Arcadius, 377/378-1 de maig del 408), fou el primer emperador romà d'Orient, des del 395 fins a la seva mort, nomenat pel seu pare Teodosi I el Gran. La seva manca de caràcter va fer que el poder efectiu sobre l'imperi el tinguessin altres.

Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident

La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi romà d'Occident l'any 476.

Cap al segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia.

El triomf del cristianisme, que va ser convertit en religió oficial per l'emperador Teodosi I el Gran a finals del segle IV, consolidava encara més aquesta unitat. Però, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.

Alguns símptomes d'aquesta decadència eren:

la corrupció dels alts càrrecs de l'administració,

la passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions,

el retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans,

la decadència de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves vil·les d'esbarjo,

crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals,

un greu descens demogràfic.L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.

A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus limes o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient Valent l'any 378 enfront dels visigots, en la Batalla d'Adrianòpolis, en va ser un seriós avís.

El seu successor Teodosi I el Gran (379-395) tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un renaixement teodosià. Però, quan va morir, tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.

Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a Flavi Honori l'Occident i a Arcadi l'Orient. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents.

L'última exhalació de Roma es va produir quan els visigots es van revoltar el 395. Liderats per Alaric I, van intentar prendre Constantinoble, però van ser repel·lits i en el seu lloc van saquejar gran part de Tràcia, al nord de Grècia. El 402, van assetjar Mediolanum, la capital de l'emperador romà Honori, defensada per tropes godes romanes. L'arribada del romà Estilicó i el seu exèrcit va forçar Alaric a trencar el setge i traslladar-se cap a Hasta (l'Asti actualment), a l'oest d'Itàlia, on Estilicó el va atacar en la Batalla de Pollentia, i capturà el campament d'Alaric. Estilicó li va oferir tornar els presoners a canvi dels quals els visigots tornarien a Il·liria, però en arribar a Verona, Alaric va aturar la seva retirada. Estilicó va tornar a atacar-lo en la Batalla de Verona i de nou va derrotar Alaric, obligant-lo a retirar-se d'Itàlia.

El 405, els ostrogots van envair Itàlia, però van ser derrotats. Tanmateix, en el 406, un nombre de tribus sense precedents es va aprofitar de la congelació del Rin i la retirada de les tropes romanes per lluitar a Itàlia per creuar en massa: vàndals, sueus, alans i burgundis es van estendre creuant el riu i van trobar poca resistència en el saqueig de Moguntiacum i el saqueig de Treviris, envaint completament la Gàl·lia. Malgrat aquest greu perill, o potser a causa d'ell, l'exèrcit romà va continuar sofrint usurpacions, en una de les quals va morir Estilicó, el principal defensor de Roma en aquest període.Roma fou saquejada pels visigots l'any 410 i els vàndals el 455. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, amb el nom d'Imperi Romà d'Orient, mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.

Cardenal

Un cardenal és un clergue que ocupa el segon rang jeràrquic dins l'organigrama de l'Església Catòlica, immediatament després del papa, que és qui el nomena en unes cerimònies públiques anomenades "consistoris ordinaris". Els cardenals constitueixen el Col·legi Cardenalici, òrgan peculiar al qual correspon l'elecció del Summe Pontífex en cas de mort o de renúncia de l'anterior. En circumstàncies ordinàries els cardenals assisteixen de forma col·legiada el papa quan aquest els convoca per a tractar qüestions de màxima importància, o bé de forma individual a través dels diversos càrrecs que ostenten o dels oficis que exerceixen. Entre aquestes tasques ordinàries hi ha el govern de determinades diòcesis, la gestió dels principals organismes de la Cúria Romana, l'administració de la Santa Seu i de la Ciutat del Vaticà.

El mot cardenal, manllevat del títol que des del regnat de Teodosi I el Gran (347-395) rebien determinats alts mandataris de l'Imperi Romà, prové del llatí cardo, -inis, que vol dir eix o frontissa, cosa que defineix amb exactitud el seu paper central i de gran rellevància dins de l'Església.

Atès que originàriament els cardenals eren els clergues més destacats de la diòcesi de Roma, cada un d'ells ostenta un bisbat sufragani d'aquesta (anomenat "suburbicari", etimològicament "per dessota del de la ciutat"), o un títol de prevere o de diaca de determinats temples romans que gaudeixen d'aquest privilegi. Són exceptuats d'aquesta norma els patriarques de les Esglésies Orientals fidels al Primat Romà, els quals tenen com a títol llur respectiva seu patriarcal.

Les màximes jerarquies del Col·legi Cardenalici són el degà i el vicedegà (vegeu "Cardenals bisbes", ordre al qual pertanyen), el camarlenc (encarregat de gestionar els afers ordinaris en període de seu vacant, cardenal designat dins de qualsevol ordre) i el protodiaca (vegeu "Cardenals diaques"). El Sacre Col·legi també disposa d'un vicecamarlenc, d'un secretari i d'un tresorer, els quals tanmateix no han de ser cardenals necessàriament.

La dignitat de cardenal és vitalícia, amb independència de les circumstàncies personals del titular. Naturalment hi pot haver dimissió, però aquestes són raríssimes (la darrera va ser la de Louis Billot, S.J., creat el 1911 cardenal diaca de Santa Maria in Via Lata i que el 1927 va renunciar al cardenalat per discrepàncies amb el papa Pius XI). Més infreqüent encara és que un cardenal sigui desposseït de la dignitat: el darrer fou Louis René Édouard de Rohan, bisbe coadjuntor d'Estrasburg, creat cardenal del títol de Santa Maria in Traspontina el 1778 i destituït vuit anys després a conseqüència del famós affaire del collaret de la reina Maria Antonieta de França.

Dinastia Teodòsia

La dinastia Teodòsia va governar l'imperi romà d'occident de l'any 379 fins al 455.

El pare del fundador de la dinastia (conegut com a Comte Teodosi), un general que salvà Britania de la Gran Conspiració. El seu fill Flavi Teodosi va ser fet emperador de l'imperi romà d'occident el 379, després de la mort de Valent a la Batalla de Adrianòpolis; breument reunificà l'imperi entre 394-395 en vèncer l'usurpador Flavi Eugeni. Teodosi va ser succeït pels seus fills Honori a Occident i Arcadi a Orient. La Casa de Teodosi estava emparentada amb la Dinastia Valentiniana des que Teodosi I es va casar amb Gal·la, una filla de Valentinià I; la filla del matrimoni es va dir Gal·la Placídia.

Flavi Honori

Flavi Honori (en llatí: Flavius Honorius - 9 de setembre de 384 – 15 d'agost de 423) fou el primer emperador de l'Imperi Romà d'Occident del 395 al 423. A la mort del seu pare Teodosi I el Gran, ell i el seu germà Arcadi es van dividir l'imperi; anteriorment les províncies de l'est i l'oest ja havien estat repartides entre diversos emperadors que les cogovernaven però sense esdevenir Estats independents. Atès que va arribar al poder amb només nou anys, el govern el va exercir Estilicó, nomenat tutor per Teodosi abans de morir. El 408 va perdre el control sobre Britània, que s'havia fet independent, i d'Hispània, en part conquerida pels visigots i en part sota domini de l'emperador de Britània Constantí. Alaric, el vàndal va saquejar Roma, i la ciutat va quedar tant malmesa que els ciutadans van tardar anys a recuperar-se. Com que va morir sense descendència, l'emperador d'Orient, Teodosi II va escollir el seu cosí Valentinià III, amb el general Constanci, com a coemperador.

Imperi Romà d'Occident

L'Imperi Romà d'Occident és l'estat successor de l'Imperi Romà, quan aquest es va dividir el 395 dC a la mort de Teodosi I el gran, que va deixar la part occidental de l'imperi al seu fill Honori, i la part oriental al seu fill Arcadi.

Llista d'emperadors romans d'Orient

Llista d'emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, anomenat posteriorment per la historiografia francesa del segle XVII Imperi Bizantí. No hi ha consens sobre la data d'inici de l'imperi Bizantí. Serà l'emperador Dioclecià (284-305) qui inicia aquest procés, instaurant la tetrarquia, dividint l'imperi entre dos augustos i dos césars, quedant-se per a ell la part d'Orient. No obstant, les diferents visions es basen sobretot en:

El regnat de Constantí I el Gran (306-337).

La fundació de Constantinoble l'any 330.

La mort de Teodosi I el Gran (395), moment en què l'imperi Romà queda definitivament dividit entre Orient i Occident.

La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476.La data final és clara coincident amb la caiguda de Constantinoble el 1453, últim reducte de l'imperi, en mans de Mehmet II, soldà de l'Imperi Otomà.Els emperadors d'Orient, com a legítims hereus de l'Imperi Romà, van continuar anomenant-se a si mateixos emperadors romans i ostentaren la resta de títols lligats a aquesta dignitat. No obstant, aquests títols es van mantenir fins al regnat d'Heracli, que instaura el de Basileu i es va produint la progressiva desaparició dels tradicionalment romans, com una tendència a l'hel·lenització que va patir orient, situat en una zona culturalment grega.

Magne Màxim

Magne Màxim —Magnus Clemens Maximus (llatí)— (vers 335–388) fou emperador romà d'occident del 383 al 388.

Era originari d'Hispània i fou proclamat emperador pels soldats de Britània, davant el descontentament contra Flavi Gracià. Màxim va iniciar el seu govern dictant severes mesures contra els partidaris de l'heretgia priscil·lianista, condemnada en un concili a Cesaraugusta (380) i que afectava a les províncies de Galícia i Lusitània.

Va passar a les Gàl·lies i va entrar a París d'on Flavi Gracià va haver de fugir i refugiar-se a Lugdunum, on el governador l'entregà al seu general Andragati, que el va assassinar el 25 d'agost del 383. Sembla que va establir a uns cent mil britons, que van arribar amb ell, a l'Armòrica. Reconegut per Valentinià II i Teodosi el Gran, se li va exigir a canvi que respectés els dominis del primer. Aprofitant el descontentament creat per les decisions favorables als arrians del jove Emperador, a instàncies de la seva mare va envair Itàlia, d'on va fer fugir a Valentinià II que es va refugiar a l'Orient amb Teodosi I el Gran. Màxim va establir la seva capital a Trèveris.

Gal·la, germana de Valentinià i dona de Teodosi, va incitar el seu marit a restaurar el sobirà deposat, i amb un fort exèrcit l'Emperador d'Orient va envair els dominis de Màxim l'estiu del 388, i el va derrotar a la Batalla del Sava, prop d’Emona. Màxim es va retirar a Aquileia. Andragat, el seu magister equitum, fou derrotat també prop de Siscia, i el seu germà Marcel·lí a Potovio. Màxim es va rendir a Aqueleia i va demanar el perdó, però fou executat per ordre de Teodosi el 28 d'agost del 388; la seva dona i filles foren respectades. El seu fill Flavi Víctor fou derrotat pel general Arbogast (magister peditum de Valentinià II) i executat (finals del 383).

Se'l suposa pare de Sevira, que a la inscripció de la pedra o pilar d'Eliseg a Gal·les, figura com la dona de Vortigern, rei dels britons; també seria el pare de la muller d'Enodi (Ennodius) procònsol d'Àfrica (395). El seu nét Petroni Màxim fou emperador per 77 dies al 455. Anici Olibri, emperador el 472, també era descendent seu. Altres descendents inclouen bisbes (el més destacat Sant Magne Fèlix Enodi, bisbe de Pavia el 514-521), cònsols i altres càrrecs.

El recull de llegendes de Geoffrey de Monmouth el fa rei dels britons.

Primer Concili de Constantinoble

Primer Concili de Constantinoble (381, 2n general o ecumènic) fou convocat per l'emperador Teodosi I el Gran. El Primer Concili de Constantinoble celebrat l'any 381 va confirmar el credo aprovat al Concili de Nicea I i es va centrar en l'anàlisi de la natura de l'Esperit Sant, per justificar la doctrina de la Santíssima Trinitat. Aquest concili va augmentar el poder de la seu, Constantinoble, enfront Roma i la va proclamar de facto capital del cristianisme oriental. Es van declarar heretgies les idees del priscil·lianisme i dels corrents sorgits de l'arrianisme, com les defensades per Macedoni de Tràcia o Apol·linar de Laodicea.

Fou convocat en virtut de lletres del Papa i presidit primer per Meleci d'Antioquia, i a la mort d'aquest per Gregori Nazianzè i per Nectari successivament. Concorregueren al concili 150 bisbes catòlics i 36 d'herètics. Les seves actes varen desaparèixer quasi completament, i per això el procés de les seves tasques s'ha de treure de Sòcrates, Zozomen i Teodoret. Abans de tot, es confirmà l'elecció de Gregori Nazianzè com a bisbe de Constantinoble; després es procedí a complir altres finalitats per les quals s'havia convocat, que eren: confirmar el credo de Nicea, reconciliar els semiarrians amb l'Església catòlica i posar fi a l'heretgia macedoniana.

Hi ha raons per a creure que en aquest concili es va redactar un tractat formal sobre la doctrina catòlica de la Santíssima Trinitat i contra l'apol·linarisme; però aquest important document no ha arribat fins avui. Només ha arribat el primer cànon del concili i la fórmula del famós credo nicenoconstantinopolità, que és com una amplificació del de Nicena i sembla que la data més remota, havent estat probablement composta, de 369 a 373, per Ciril de Jerusalem.

Els cànons d'aquest concili són, segons els grecs, set, i segons els més antics texts llatins. quatre. El primer és un anatema contra els matisos de l'arrianisme (eunomians, eudoxians, fotinians, apol·linaristes, i macedonians); el segon dictà lleis vers el govern de les diòcesis pels bisbes; el tercer declarà que sent Constantinoble la nova Roma, el bisbe d'ella havia de gaudir d'una certa preeminència després del bisbe de Roma. Aquest Canon fou molt debatut: els llegats pontificis del concili de Calcedònia el refusaren, i sant Lleó Magne (Ep. CVI in P. L. LIV, 1003, 1005) diu que el tal cànon no fou mai sotmès a l'aprovació de la seu apostòlica; a més, els correctors romans de Gracià (1582) digueren d'ell: canon hic ex iis est, quos apostolica Romana sedes a principio et longo post tempore non recipit (Dist. XXII, t. 3).

El cànon quart dóna per invàlida la consagració de Màxim, bisbe de Constantinoble. El caràcter ecumènic d'aquest concili de Calcedònia (451); Gregori el Magne, seguint l'exemple dels papes Virgili i Pelagi II, el reconegué per un dels quatre concilis generals, però només en les seves declaracions dogmàtiques.

Rex sacrorum

Rex sacrorum o Rex sacrificulus o Rex sacrificus fou el magistrat romà que després de l'establiment de la república va rebre algunes de les funcions religioses que abans corresponien als reis.

El primer rex sacrorum fou designat a petició dels cònsols pel col·legi de pontífexs i el seu mandat inaugurat pels àugurs. Era proclamat als comicis calactis sota la presidència dels pontífexs. Tots els rex sacrorum que van existir en la república foren patricis. El rex sacrorum no tenia cap influència en els afers polítics i per això els plebeus no tenien aspiracions a aquest càrrec; tenia poca importància pels mateixos patricis i algunes vegades no es va nomenar el càrrec i va restar vacant; cap al final de la república la funció havia caigut en desús; August la va reviure i va romandre durant tot l'Imperi fins al temps de Teodosi I el Gran.

Teó d'Alexandria (astrònom)

Teó d'Alexandria (grec antic: Θέων ὁ Ἀλεξανδρεύς; c. 335 - c. 405) va ser un geòmetra i astrònom nadiu d'Alexandria, pare d'Hipàtia. Va viure en temps de Teodosi I el Gran.

De la seva vida, no es coneix altra cosa que el fet que era cap del Museu d'Alexandria a Egipte, i la melancòlica història de la seva filla Hipàtia. Ambdós eren pagans i la filla ajudava el pare en els estudis matemàtics i astronòmics. Els cristians d'aquella època acostumaven a identificar la ciència amb el paganisme, però de tota manera, entre els alumnes i amistats d'Hipàtia també s'hi comptaven cristians preeminents. En establir-se un greu conflicte entre el patriarca Ciril i el prefecte d'Alexandria Orestes, Hipàtia va ser considerada una amenaça per alguns seguidors del cristianisme i la van acusar d'excessiva familiaritat amb el prefecte. El clergat la va voler forçar a abandonar aquesta relació, ja que l'acusava d'haver influït en el trencament de relacions entre Orestes i el bisbe Ciril; un dia, uns fanàtics encapçalats per un anomenat Pere el lector la van sorprendre al carrer, la van atropellar amb un carro i la van matar, probablement l'any 415.

Va escriure uns comentaris sobre els Fenòmens (Φαινόμενα) d'Arat,coneguts com a Scholia i va editar diverses obres d'Euclides. Alguns epigrames seus es conserven a l'Antologia grega.

Altres obres seves van ser:

Εἰς τὴν τοῦ Πτολεμαίου μεγάλην σύνταξιν ὑπομνημάτων βιβλία ιά. La seva obra fonamental, un comentari (parcial) sobre l'Almagest de Claudi Ptolemeu, dedicat al seu fill Epifani

Comentari a les Tables manuals de Claudi Ptolemeu

εἰς τὸν Πτολεμαίου πρόχειρον κανόνα, (les opinions de Ptolemeu explicats de manera senzilla), obra atribuïda per Suides

Πτολεμαίου, Θέωνος, κ. τ. λ., la continuació del llibre sobre les taules de Ptolemeu.

Μαθηματικά, (Matemàtiques)

Ἀριθμητικά, (Aritmètica)

Περὶ σημείων καὶ σκοπῆς ὀρνέων καὶ τῆς τῶν κοπάκων φωνῆς, (sobre l'observació del vol dels ocells i el significat del seu cant)

Περὶ τῆς τοῦ κυνὸς ἐπιτολῆς, (sobre la sortida de la Constel·lació del Ca Major)

Περὶ τῆς τοῦ Νείλου ἀναβάσεως, (sobre les crescudes del Nil)

εἰς τὸν μικρὸν Ἁστρολάβον ὑπόμνημα, (sobre la història del petit Astrolabi).

Zòsim

Zòsim ( en grec: Ζώσιμος, Zosimos,) va ser un historiador grec que va viure en temps de Teodosi II, durant la primera meitat del segle V.

Principat
27 aC – 235
Crisi
235–284
Dominat
284–395
Imperi d'Occident
395–480
Imperi d'Orient
395–1204
Imperi de Nicea
1204–1261
Imperi d'Orient
1261–1453

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.