Tabernacle

El tabernacle és un terme d'origen llatí que significa "Tenda de campanya". Fa referència a la tenda que servia de santuari als israelites en el desert durant l'èxode. S'hi guardava l'arca de l'aliança amb les tauletes de la Llei. També és anomenada "tenda de l'aplec sagrat" (Dt 31,14) i "tenda de l'aliança" (Nm 9,15). Era el lloc de la manifestació de Déu, el signe de la seva presència enmig del poble; Moisès hi entrava per trobar-se amb Déu i fer-li consultes. El llibre de l'Èxode en descriu les característiques principals (Ex 26,1-27,19;33,7-11). Els nòmades viuen en tendes. Al desert, després de la sortida d'egipte, els israelites viuen en tendes. Al mig del campament s'hi aixeca una tenda especial: és el Tabernacle, un santuari mòbil on el poble es troba amb el senyor. El tabernacle també s'anomena la "tenda del trobament".

Stiftshuette Modell Timnapark
Model del tabernacle a Israel, Timna Park

Referències

Vegeu també

Enllaços externs

Vegeu Tabernacle en el Viccionari, el diccionari lliure.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tabernacle Modifica l'enllaç a Wikidata
Aaron

Aaron o Aaró —en hebreu אַהֲרֹן בן-עַמְרָם, Ahărōn ben Amrām; en àrab هارون بن عمران, Hārūn ibn ʿImrān— fou, segons la Biblia i l'Alcorà, el germà gran de Moisès i un col·laborador clau per dur el poble hebreu a la terra promesa. Segons una tradició fou rival de Moisès en rebel·lar-se contra aquest, mentre que segons una altra tradició fou el primer summe sacerdot d'Israel.

Acadèmia Bezalel d'Art i Disseny

Bezalel - Acadèmia d'arts i disseny és l'escola nacional d'art d'Israel, fundada el 1906 per Boris Schatz; va ser la primera acadèmia d'art del segle xx. El seu nom prové de la figura bíblica de Bessalel, fill d'Urí (en hebreu בְּצַלְאֵל בֶּן - אוּרִי, Betsalel ben Urí), qui va ser designat per Moisès, per supervisar el disseny i la construcció del Tabernacle (Èxode 35:30).

Anunciació Cavalcanti

L’Anunciació Cavalcanti de Donatello és una escultura en pedra grisa, en algunes parts policromada i daurada; té una mida de 218 x 168cm. Es troba a la nau dreta de la basílica de la Santa Creu (Florència). Datada prop de 1435, és una de les rares obres del gran escultor que es troba encara en el seu lloc original.

Bargello

El Museu Nacional del Bargello (en italià, Museo Nazionale del Bargello) és un museu de Florència situat des del 1786 al Palazzo del Bargello, dedicat principalment a l'escultura.

Exhibeix els dissenys del Sacrifici d'Isaac que Lorenzo Ghiberti i Filippo Brunelleschi van presentar al concurs convocat per a la construcció de la segona porta del Baptisteri florentí (1401).

Altres obres mestres exposades al Bargello són:

el Bacus de Miquel Àngel

el Brutus de Miquel Àngel

el David de Donatello

el Tabernacle de Sant Jordi de Donatello

el Bacus de Sansovino

L'Arquitectura de Giambologna

Cor del Tabernacle Mormó

És el conjunt coral que representa i és patrocinat per L'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies, és considerat un dels grups corals més famosos dels Estats Units i del món. L'actual director musical del cor és Mack Wilberg.Està compost per uns 360 membres d'aquesta congregació religiosa, i va ser format el 1847. Gairebé totes les seves actuacions les realitzen en el Tabernacle Mormó a Salt Lake City, Utah, i són recolzades per un famós i impressionant òrgan d'11.623 tubs.

Edicle

Un edicle o edícula (del llatí aediculum) és un edifici de petites dimensions. També es pot anomenar templet.Al món antic, es tractava sovint de petits altars o capelles afegides a les parets dels temples i d'algunes cases que servien com a tabernacle o reliquiari. Sovint, les edícules adjuntes a les cases incloïen els penats de la casa, i altres vegades el déu del carrer on es trobaven. Petits templets semblants, nomenats naiskos es trobaven a la religió grega, però el seu ús era estrictament religiós.En les esglésies cristianes, els edicles que cobreixen els altars reben el nom de baldaquï.En l'art neoclàssic, els edicles són bastant freqüents, especialment per aixoplugar estàtues que serveixen d'ornamentació als jardins. Destaquen, per exemple, els que es troben al Parc del Laberint d'Horta, a Barcelona.

Eldad i Medad

Eldad i Medad són dos profetes que s'esmenten al Llibre dels Nombres i que profetitzaven entre els israelites, tot i que no havien anat al Tabernacle amb els setanta ancians per anar a rebre l'esperit de Jehovà que els donava el do de la profecia. Van ser beneits amb l'esperit profètic fins al dia de la seva mort directament per Déu en el lloc on es trobaven. La narració diu que Josuè va demanar a Moisès que no els deixés profetitzar, però Moisès va contestar que era bo que profetitzessin, i que era possible que tot el poble d'Israel pogués profetitzar algun dia. Eldad i Medad van ser afavorits amb el do de la profecia per haver-se quedat al marge i haver actuat amb humilitat.

En la tradició rabínica es diu que Eldad i Medad van profetitzar sobre la guerra amb Gog i Magog, amb el rei de Magog ajudat per enemics dels jueus atacant les terres d'Israel. Però Déu els enviaria un Messies guerrer que ajudaria al poble jueu.

Jaume Serra

Jaume Serra (segle XIV) fou un pintor català d'estil italo-gòtic.

Va estar associat amb Bartomeu Bassa, fill de Ferrer Bassa, l'introductor de l'estil italo-gòtic de l'escola senesa. Amb ell va contractar el 14 de desembre de 1358 la pintura d'un tabernacle, una imatge de sant Miquel i dos retaules per a la ciutat de Cardona. El 21 de gener de 1366, Bartomeu va avalar Jaume en el compromís adquirit per pintar el retaule major del monestir gironí de Sant Pere de Galligants.Provenia d'una família de pintors actius a Catalunya al segle XIV. També ho foren els seus germans Pere, Francesc i Joan. Els germans Serra van conrear l'anomenat estil italo-gòtic, d'influència especialment sienesa, com era per altra banda típic del segle XIV català. Realitzen figures petites, estilitzades, d'ulls rasgats i boca petita. Jaume va difondre un model de Verge de la Humilitat, lactant, asseguda al sòl amb donant a un costat, de caràcter funerari.

L'Esperança (Donatello)

L'Esperança és una escultura de Donatello de bronze daurat (altura 52 cm), que forma part de la decoració escultòrica de la pica baptismal del Baptisteri de San Giovanni a Siena. Data de 1427-1429.

La Fe (Donatello)

La Fe és una escultura de Donatello de bronze daurat (altura 52 cm), que forma part de la decoració escultòrica de la pica baptismal del Baptisteri de Sant Giovanni a Siena. Data de 1427-1429.

Menorà

La Menorà (en hebreu: מנורה) és un canelobre o llum d'oli de set braços, un dels elements rituals del judaisme i així mateix un dels seus símbols més antics; representaria els arbustos en flames que va "veure" Moisès al Mont Sinaí (llibre de l'Èxode, 25).

Segons la Bíblia, el va manar construir Jahvè, ensems amb l'Arca de l'Aliança. Totes dues eren dipositades al sancta sanctorum del temple de Jerusalem. Simbòlicament cada un d'aquests set braços correspon a cada un dels set dies de la Creació, i volia representar l'esbarzer ardent que va veure Moisès al Sinaí.

És un dels símbols més estesos del judaisme, i és usada per l'estat d'Israel com a símbol oficial, per exemple en el seu escut d'armes.

La Menorà va desaparèixer durant el saqueig del Temple per Titus, l'any 70, i se la pot veure a l'arc de Titus, a Roma, entre els trofeus obtinguts. A partir d'aquest moment el seu fat és incert: l'any 455 els vàndals van saquejar Roma i s'endugueren els tresors del Temple, tot i que es desconeix si la Menorà encara es trobava entre ells. El 533 foren recuperats per Belisari i duts a Constantinoble. Segons l'historiador Procopi, Justinià (527-565) va enviar-los de retorn a Jerusalem, però en aquest punt la pista del tresor es perd.

De vegades es confon amb la Hanukkiyyà, un canelobre de nou braços usat en la hanukkà que és erròniament anomenat menorà.

Segons la història, es trobava al Tabernacle, i després al temple de Salomó.

Coneixem la seva aparença entre altres coses perquè després que els romans van ocupar el temple i van destruir Jerusalem, es van emportar el canelobre a Roma.

Es pot apreciar en els baixos relleus de l'Arc de Titus de l'emperador Titus.

Roix Hodeix

Roix Hodeix (en hebreu: ראש חודש; literalment en català: cap del mes) és el primer dia de cada mes, en el calendari hebreu.

Sagrari

En la religió catòlica el sagrari o tabernacle és el lloc de l'església on es guarda l'eucaristia o Santíssim Sagrament, constituint l'anomenada "reserva eucarística".El sagrari o tabernacle s'afegeix amb freqüència al retaule i pot tenir-se com a part integrant d'aquest des del segle XV en què es troba generalitzada aquesta pràctica. Anteriorment les seves ubicacions podien ser molt variades: a l'era de les persecucions es guardava el sagrament en llenços o en capses que portaven a les seves cases els fidels. A l'època constantiniana i als segles posteriors immediats, se suspenia en una capsa sobre l'altar i penjant del baldaquí. Sovint aquesta capsa tenia forma de colom i s'anomenava "columba eucarística".

Més endavant, quan es van establir els retaules fixos, es posava en un sagrari al peu del retaule. El desenvolupament del culte eucarístic va comportar un augment creixent de les dimensions i la visibilitat dels sagraris. Alguns retaules barrocs van incorporar una fornícula anomenada manifestador per a realçar l'exposició als fidels del Santíssim Sagrament. Es pot trobar, per exemple, als retaules de Santa Maria d'Arenys de Mar i de Santa Maria de Cadaqués, ambdós obra de Pau Costa. També es troba al Retaule barroc del Miracle.

Sobretot a partir del Concili de Trento, a les esglésies dotades de diverses capelles, es va estendre el costum de destinar-ne una per al sagrari i el culte a l'eucaristia. És l'anomenada Capella del Santíssim o, popularment, capella fonda.La capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona va ser destinada i decorada amb aquesta finalitat a la fi del segle XVI.

Algunes capelles del Santíssim han estat objecte de notables intervencions per part d'artistes contemporanis com la de Josep Maria Subirachs al monestir de Montserrat o la de Miquel Barceló a la catedral de Mallorca.

Sancta sanctorum

A la religió jueva el sancta sanctorum, de vegades citat com a sanctasantorum, amb el significat de "El Sant dels Sants" o "Santíssim" (en hebreu kodesh ha-kodashim) era el lloc sagrat més important del tabernacle i Temple de Salomó, en el qual s'hi custodiava l'Arca de l'Aliança. A l'Antic Egipte, el sancta santorum era el lloc més sagrat i recòndit del temple, situat al seu eix principal, i on només els sacerdots i el faraó hi tenien accés. Allà hi havia el naos i la imatge de la divinitat. Per extensió, ell sancta sanctorum ha quedat com a un terme per designar el santuari més reservat i fins i tot secret dels temples de diferents religions.

Igual que a tots els temples de l'antiguitat, en el Sancta sanctorum del Temple de Jerusalem hi havia una primera cambra, anomenada "santa" en la Bíblia, i una segona, anomenada "sancta santorum". La progressió d'una càmera a una altra és una manera de simbolitzar l'accés al món transcendent. Estava cobert per un drap de color vermell-púrpura i només podia entrar-hi el Summe Sacerdot d'Israel un cop l'any durant el Yom Kippur, per oferir encens en el ritual de l'expiació i pronunciar el Tetragramaton sagrat, només conegut pel gran sacerdot, o pel seu següent successor. Els peus del gran sacerdot es lligaven a una corda per si li sobrevingués un atac per l'emoció, en pronunciar el Tetragramaton.

La Bíblia diu que el dia en què Jesús va morir a la creu, el vel que separava l'estructura principal del temple del sancta sanctorum, es va esquinçar com ja s'havia anunciat a les Sagrades Escriptures.

Els treballadors encarregats de les reparacions, s'havien de deixar caure en el sancta santorum per la part superior, perquè no estaven autoritzats a entrar o romandre en la superfície sagrada. El sancta santorum estava separat per cortines de la resta del santuari i dins hi havia la pedra de la fundació del món, la shetiyyah. Segons la tradició, aquesta pedra es trobava en el centre del món, i va ser la base sobre la qual es va crear el món.

Fins a finals del període del Primer Temple, es van mantenir en el sancta sanctorum, un pot de mannà i la vara d'Aaron, però durant el Segon Temple, la zona estava completament nua, ja que fins i tot l'Arca havia estat amagada abans del captiveri Babiloni.

Sant Marc (Donatello)

L'escultura de Sant Marc de Donatello forma part del cicle de catorze estàtues dels protectors de les Arts de Florencia, col·locades a nínxols a l'exterior de l'església d'Orsanmichele. Va ser encarregat per l'Art de la Llana i es data a 1411-1413. És de marbre i mesura 248 cm d'altura. Es troba a l'interior del museu d'Orsanmichele, mentre que a l'exterior es va substituir per una còpia.

Santuari

En un sentit ampli, un santuari és un lloc respectat o sagrat que correspon a una determinada cultura. El mot santuari designa primerament un lloc sagrat natural —una gruta, un tossal, una font, etc.— sacralitzat per una teofania i que es constitueix per l'erecció d'un altar, d'una pedra, d'una imatge, d'un edicle, etc., i més tard per la construcció d'un temple.

En aquest sentit, els estudis antropològics de les societats primitives actuals, ens diuen que aquestes tenen per sagrades determinades surgències d'aigua com pous o fonts, determinats arbres i sobretot les coves o simplement abrics sota els penyals. Per altra banda, els estudis de la prehistòria consideren que les coves de Lascaux eren un autèntic lloc sagrat per a les pràctiques de màgia associades a la cacera, durant el paleolític. En ambdós casos, l'interior de la terra, el món soterrat sembla ser l'hàbitat dels esperits que es comuniquen amb els homes mitjançant aquestes sortides o entrades al submón. Hi ha evidències que s'erigien altars on dipositar ofrenes per propiciar la intervenció benefactora dels esperits de les coves.En el judaisme al·ludeix la part més interna i sagrada del tabernacle i del temple, anomenada també “sant dels sants”. Per extensió i com a herència del judaisme, fa referència també a la part més santa d'un temple; en les esglésies ortodoxes, el presbiteri, separat de la nau per la iconòstasi.

Els primers santuaris cristians foren capelles edificades sobre les tombes dels màrtirs o dels sants més famosos. Més tard, tingueren aquesta consideració els temples que conservaven imatges miracleres o que s'havien construït per commemorar-hi aparicions.

En el catolicisme un santuari és una capella, església o indret natural el qual és considerat especialment sagrat per haver estat objecte d'una revelació (de Déu, de la Mare de Déu o d'algun sant) o bé per la presència de relíquies o d'imatges particularment venerades, i que ha esdevingut centre de devoció i de pelegrinatge. N'existeixen en totes les religions.

Sovint, al voltant dels santuaris han sorgit institucions d'assistència als pelegrins o de beneficència.

Sinagoga

Una sinagoga (del grec συναγωγή synagoge, que significa "reunió" o "assemblea") és el lloc d'estudi i oració pels jueus. El terme hebreu és בית כנסת Bet Kenésset, "Casa d'Assemblea", o בית התפילה Bet ha-Tefilà, "Casa d'Oració".

Usualment hi ha habitacions separades per a l'oració i per a l'estudi. Les habitacions d'estudi són anomenades בית מדרש Bet midraix, "Casa d'Estudi". La pregària en comunitat és una característica important del judaisme. Encara que les oracions es poden realitzar en qualsevol lloc, els jueus han de pregar tres vegades al dia, i el propòsit de la sinagoga és ser un lloc per exercir-hi aquesta activitat.

Les sinagogues (especialment a Nord-amèrica i Europa) tenen un lideratge dual: un lideratge laic presidit per un comitè i un president, electes per tots els membres, i un guia espiritual, un rabí, usualment designat pel lideratge laic.

Els rabins no són essencials, de fet, moltes sinagogues no en tenen. Es pot realitzar un ofici religiós si hi ha un minyan, és a dir un mínim de deu jueus adults (que han fet el Bar mitsvà). Per aquesta raó, i ja que la sinagoga és un lloc principalment d'estudi i oració, no es pot definir exclusivament com a "lloc de culte", sinó com a "lloc de reunió". A més, per al judaisme, l'adoració de Déu involucra les activitats diàries dels homes, i les pregàries han de realitzar-se també individualment.

En obediència al segon dels deu manaments de l'Èxode, a les sinagogues no hi ha cap imatge per representar-hi Déu.

Sucà

Sucà (en hebreu: סוכה) és un tractat de la Mixnà i del Talmud. És el sisè tractat de l'ordre de Moed. Sucá tracta principalment sobre les lleis relacionades amb la festa jueva de Sucot. El tractat té cinc capítols. En aquest tractat s'exploren els següents temes:

La Sucà, o tabernacle, a on es viu durant la festivitat de Sucot.Les lleis relatives a cadascuna de les quatre espècies de plantes que s'agiten durant les oracions en la festivitat de Sucot.La celebració de l'extracció de l'aigua (en hebreu: שמחת בית השואבה) (transliterat: Simchat Beit Hashoeva) que havia tingut lloc al Temple de Jerusalem durant les nits de Sucot.

Èxode

L'Èxode, o Segon de Moisès és el segon llibre de la Torà, i per tant de la Bíblia. Segons la tradició jueva va ser escrit per Moisès després de sortir de l'Egipte (entre els anys 1200 i 1550 aC). La hipòtesi documental, per contra, sosté que és el resultat de la fusió de diversos textos antics. Apunta que la clau per datar correctament el text final passa per identificar el faraó descrit, sobre el qual no hi ha unanimitat.

El terme èxode vol dir sortida, ja que el relat principal tracta de l'alliberament del jueus i del començament de les seves vivències els 40 anys que van passar al desert de Sinaí. En hebreu, el nom del llibre és ve-eleh shemoth, o simpelment shemoth שמות, que són les primeres paraules del llibre: "Aquests són els noms..."

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.