Sorra

La sorra o arena és un exemple de matèria granular. La sorra es crea per un procés natural dividint la roca finament, en partícules o grànuls que comprenen unes mides de 0,063 a 2 mil·límetres. Una partícula individual en aquest rang de mides s'anomena gra de sorra. La següent mida més petita en geologia és el llim: que són partícules per sota de 0.063 mm de mida. La següent classificació segons la mida per damunt de la sorra és la grava, amb partícules que s'estenen fins a 32 mm.[1]

El material més comú que forma la sorra en els continents i escenes costaneres no tropicals és el sílice (diòxid de silici), normalment en forma de quars que a causa del seu principi químic i duresa considerable és bastant resistent a la meteorització. Tanmateix, la composició de la sorra fa variar segons la roca local, fonts i condicions. La sorra de corall trobada en escenaris costaners tropicals i subtropicals són reduïts en pedra calcària. Arkose és una sorra o gres amb considerable feldespat contingut que es deriva de la meteorització i l'erosió del granit pròxim normalment. Algunes localitzacions tenen sorres que contenen magnetita, clorita, glauconita, o guix. Les sorres riques en magnetita són de color fosc tirant a negre, ja que s'obtenen de basalts volcànics.

Les sorres de glauconita-clorita són típicament de color verd, com les sorres s'obtenen de basalts (laves) amb un contingut d'olivina alt. Les dunes de sorra de guix al Monument Nacional de les Sorres Blanques a Nou Mèxic són famoses pel seu color blanc brillant. Els dipòsits de sorra en algunes àrees contenen minerals resistents, incloent-hi algunes petites gemmes.

La sorra és transportada pel vent i l'aigua i dipositada en forma de platges i dunes. En un desert, per exemple, es poden formar mars de dunes anomenats erg. Els compost més comú que forma la sorra és el SiO2.

Differences in the size of sand
Sorra
KelsoSandMarch2010
Sorra

Granulometria

Dins de la classificació granulomètrica de les partícules del sòl, les sorres ocupen el següent lloc en l'escalafó:

Granulometria
Partícula Mida
Argiles < 0,002 mm
Llims 0,002-0,063 mm
Sorres 0,063-2 mm
Graves 2-32 mm
Còdols 32 mm-25 cm
Blocs >25 cm

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sorra Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.34-35. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 8 novembre 2014].

Aiguamoll

En geografia, un aiguamoll, aiguamoix, maresma/maresme, marenda, mareny, marjal, mullera o patamoll és un terreny impermeable i planer amb herbes, joncs, canyes, typha (bova) i altres plantes herbàcies (a vegades, amb la presència també de plantes llenyoses d'alçada reduïda, com els tamarius) en un medi d'aigües someres.

La paraula «aiguamoll» era un mot en desús fins que el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos la va rescatar utilitzant-la en la campanya «Els últims aiguamolls de l'Empordà en perill» l'any 1976.

Se sol usar el mot «aiguamoll» per a aquells ecosistemes pantanosos on dominen les canyes, les herbes i les plantes baixes, i «pantà» per a aquells on predominen els arbres. L'aigua d'un pantà pot ser també d'aigua dolça, salobre o salada.

Els aiguamolls costaners, també anomenats «maresmes» i, sobretot al País Valencià, «marjals» i «marenys», poden estar associats amb estuaris o amb petits estrets o graus entre bancs de sorra i la costa, també coneguts com a albuferes. Originàriament, les marjals valencianes estaven ocupades per joncars, que posteriorment foren convertits en arrossars (la Plana, Camp de Morvedre, Ribera Baixa, Safor, Marina Alta) i després a costa de grans esforços, en tarongerars. A la llenca arenosa que separa les marjals de la mar, lliure d'inundacions, hi foren establerts els graus. A la Catalunya Nord s'usa el terme «estany» per als de vora mar, i «mullera» o «aiguamoix» per als altres, de menys extensió. Els aiguamolls són un ecosistema de vital importància, ja que sovint serveixen com a terreny de cria per a una gran varietat de vida animal.

Un maresme és format pels marges dels rius o rieres quan s'inunden amb l'aigua del mar.

Argamassa

L'argamassa o morter de calç és una mena de morter que es fa servir com a material de construcció, compost per una mescla de calç, sorra i aigua.També s'anomena argamassa a la mescla de calç i grava que s'empra per a la construcció de murs. L'argamassa per a les obres hidràuliques és una mescla de sorra i macada de mar batuda amb ciment L'argamassa d'argila és una mescla de cinc parts d'argila i una d'aigua (en pes) que s'utilitza com a revestiment en certes obres hidràuliques. L'element que actua com conglomerant de la mescla és la calç, que en assecar-se pren i adquireix una constitució molt dura, però menys que la del formigó.

Antigament va ser molt emprada com a morter per unir les pedres o maons en la construcció de murs i cases. Ja es feia servir des del neolític, per exemple a Çatal Höyük, a l'actual Turquia. La seva consistència és més elàstica que la dels morters de ciment, però és menys resistent, fet pel qual els antics romans progressivament varen substituir l'argamassa pel morter de ciment. Tot i això, per la seva elasticitat, l'argamassa té l'avantatge que es formen menys fàcilment esquerdes quan el terra o la paret es mou amb el pas del temps.

Austràlia Occidental

Austràlia Occidental és el més gran dels estats d'Austràlia, situat a l'oest d'Austràlia Meridional i el Territori del Nord. Ocupa el terç sencer del continent australià i és la segona circumscripció territorial més gran del món. Té 2,2 milions d'habitants (un 10% del total de la nació), un 85% dels quals viuen al cantó sud-oest de l'estat.

La ciutat capital de l'estat és Perth. Els autòctons d'Austràlia Occidental són col·loquialment coneguts com a sandgropers, nom comú d'un insecte que es troba a les dunes de sorra al voltant de Perth.

Administrativament, l'estat es divideix en nou regions i l'àrea metropolitana de Perth. I aquestes se subdivideixen en 141 àrees de govern local.

Bentos

Els bentos, organismes bentònics són aquells organismes demersals que viuen als fons marins, també anomenat la zona bèntica o simplement el bentos. N'hi ha que són fixos, d'altres que efectuen desplaçaments curts i d'altres que recorren distàncies llargues.Les algues marrons, vermelles i verdes són unes de les components més importants del bentos. Les formes i coloracions d'aquestes són molt variades, així com la seva consistència. A més de les algues, al mar mediterrani té una importància especial una planta fanerògama marina anomenada posidònia que forma grans praderies submarines, les anomenades "cintes".

Els mol·luscs bivalves, com el musclo, la cloïssa, l'ostra, la navalla recta, etc. també són bentònics. Les larves d'aquests éssers vius són sempre plantòniques. Els mol·luscs són el grup d'organismes bentònics que té una gamma més variada de coloracions vives. També es poden trobar diversos tipus de cucs, que de vegades presenten plomalls branquials molt vistosos. Els eriçons de mar i les estrelles de mar són altres components importants dels bentos. Tot i que poden semblar immòbils, realitzen lents desplaçaments i són excel·lents depredadors. Les esponges i coralls són dos grups d'organismes filtradors propis del bentos. El corall vermell és un animal que està especialment protegit i que és molt preuat per les seves aplicacions en joieria. Té un creixement molt lent. Són famoses les estructures coral·lines de les Illes Medes. Molts crustacis d'interès pesquer són bentònics: llagostes, gambes, llagostins, escamarlans, llamàntols, galeres, crancs, etc. Molts d'ells mantenen el cos amagat a la sorra o en forats.

Els peixos bentònics comprenen una part important de les espècies més valorades per a l'alimentació humana (lluç, moll de fang, moll de roca, llenguado, rèmol, rap, lluerna rossa, escatós, aranya blanca, etc.) i per a la pesca esportiva (com ara l'anfós bord i el dot). Les morenes i els congres són peixos carnívors que s'amaguen dins els forats. Altres peixos bentònics són l'ase mossegaire, l'escolà, el verat volador, el cabot de roca, etc.

Desert

El desert és un paisatge que es caracteritza per l'alta oscil·lació tèrmica entre el dia i la nit (hi arriba a haver variacions de fins a 50 °C), la gran incidència de raigs solars, l'absència de vegetació i la falta de precipitacions (prenent com a referència que no superin els 250 mil·límetres l'any). Una altra definició possible és la d'aquelles àrees on es perd més aigua per evapotranspiració que la que cau per precipitació.Alternativament, també es defineix desert com a un lloc despoblat, no habitat per humans ni gairebé per cap mena d'ésser viu. Segons aquesta definició, també són deserts altres climes més freds com l'àrtic o la tundra. Usualment, però, a aquestes zones hi viuen poblacions nòmades i itinerants com els beduïns.

Diòxid de silici

El compost químic conegut com a diòxid de silici o sílice és l'òxid de silici, amb fórmula química SiO2.

Es pot trobar a la natura en múltiples formes: quars, arena, cristobalita, òpal, sílex...

És el principal constituent de la sorra, principalment en forma de quars, ja que la gran duresa d'aquest el protegeix de l'erosió. Tot i això la composició de la sorra, varia en funció de la geologia i les condicions locals.

La inhalació de diòxid de silici cristal·li en la pols, pot provocar la silicosi, malaltia que afecta especialment als miners.

El diòxid de silici cristal·litzat és un material molt dur. S'empra per produir ones radioelèctriques d'una freqüència molt precisa, la qual cosa és molt útil per fabricar rellotges, aparells de ràdio, ordinadors, i qualsevol equip electrònic on cal una freqüència radioelèctrica molt precisa.

Duna

Una duna és una acumulació de sorra sobre la qual el vent ha actuat produint una forma suau i uniforme. Poden ser produïdes per canvis en el vent o per variacions en la quantitat de sorra. La granulometria de la sorra que forma les dunes, també anomenada sorra eòlica, està molt concentrada a l'entorn de 0,2 mm de diàmetre de les seves partícules.

Rep els noms populars de bony d'arena, muntanyàs, madeler/medaler munt, muntanya d'arena, muntanyar, muntell, muntinya, muntinyà/montinyà, piló, pujol, tendal o tossal.

Gat de la sorra

El gat de la sorra (Felis margarita) és un petit gat salvatge que viu als desert africans i asiàtics.

Grava

La grava és la fracció del sòl o roca sedimentària detrítica integrada per partícules compreses (per convenció) entre 2 i 20 mm, quedant la mida per sobre ( >20 mm) corresponent a les roques i la mida inferior < 2 mm corresponent a la sorra.

En mineralogia i sedimentologia els límits de la mida de les partícules varien segons els autors: entre 2 mm i 50 mm o entre 4 mm i 256 mm.

La grava és un important producte comercial amb moltes aplicacions. Els llocs on s'extreu la grava es coneixen com a graveres, de vegades són terrasses fluvials. Es pavimenten amb ella molts camins rurals i fa la base plana que reparteix les càrregues sobre la que es disposen construccions pesants.

Junt amb la sorra i el ciment constitueix el formigó.

Gres

El gres o pedra sorrenca és una roca sedimentària detrítica de color variable, que conté clasts de la mida de la sorra. Després de la lutita, és la roca sedimentària més abundant i arriba a ser fins a la cinquena part de les roques.

Aquesta es forma per una sorra cimentada amb materials generalment calcaris, silicis, ferruginosos, glauconítics, guixencs, argilosos o bituminosos. Les dimensions dels grans són com els de la sorra, i estan units per un ciment de natura variable que en condiciona la porositat, la duresa, la densitat i la resistència a l'erosió. La majoria dels grans són de quars, però també hi ha feldespats i mica, com també d'altres minerals. També pot contenir corall.

Els grans són gruixuts, fins o mitjans, ben rodons, de mida compresa entre 2 mm i 1/16 mm.

Les pedres arenoses verdes o glauconítiques contenen un alt percentatge del mineral glauconita. L'arcosa és una varietat de pedra arenosa en la que el feldespat és el mineral dominant a més del quars.

El color varia del blanc, en el cas de les pedres arenoses constituïdes virtualment per quars pur, a gairebé negre, en el cas de les pedres arenoses ferro-magnesianes.

Les pedres arenoses figuren entre les roques consolidades més poroses. Segons la mida i/o la disposició dels espais buits o porus, les pedres arenoses mostren diversos graus de permeabilitat.

Les pedres arenoses de bona qualitat són duradores. La roca té una bona resistència al foc i, en això, és superior a la major part de les roques emprades per la construcció. A les Illes Balears, des de temps històrics, s'utilitzen diverses varietats locals de pedres arenoses conegudes com a marès.

També històricament era un material molt utilitzat per la fabricació de rodes de molins i moles abrasives. El gres del tipus Navajo sandstone ha originat paisatges espectaculars visitat pels turistes com la formació Antelope Canyon a Arizona.

Masia

Una masia és l'edifici central d'un mas, una explotació agrícola solitària fora del nucli d'un poble. S'ha de distingir entre masia, que significa la casa sola, i mas, el conjunt de casa, terres de conreu i boscos.És un tipus de construcció rural que abunda a la Catalunya Vella, però també té una marcada presència a les zones muntanyoses de la Catalunya Nova i el País Valencià. Estructures d'ús i aspecte semblant es troben arreu d'Europa, i reben noms com possessió (Mallorca), lloc (Menorca), pardina (Aragó), masada (l'est de la província de Terol), 'bòria' (a l'oest i nord d'Occitània) o 'bòrda' i fins i tot, gairebé homònim, mas (al Llenguadoc i sobretot a Provença; i també a la Ribagorça, el Matarranya i més al sud, els Ports, el Maestrat (País Valencià) i altres comarques valencianes) i alqueria (Horta de València).

És típica de la població disseminada de pagesos o pastors distanciada de nuclis urbans. Com denota el volum de la construcció de moltes masies, antany a les cases de pagès hi vivia molta gent: l'amo, l'hereu, els altres germans cabalers, la família extensa, mossos i pastors. Eren centres de producció, on es feia el vi, es molia la farina o es produïa oli. A més, s'engreixava el porc i s'elaboraven embotits i formatges. Mentre que en algunes masies es feien botes de vi, en d'altres es cosien espardenyes i sàrries per carregar els animals.

Maçoneria

La maçoneria o mamposteria és un tipus d'obra feta amb pedra sense treballar —a vegades palets—, pedra picada —la que no s'ha desbastat— o bocins de maons, que es disposen irregularment i es lliguen amb un material de cohesió, l'argamassa o morter. Aquests darrers estan formats per una mescla de calç, sorra, aigua, ciment...També s'anomena maçoneria l'obra dita de pedra seca, que no utilitza argamassa. Aquesta tècnica era freqüent en edificacions rústiques antigues i s'utilitza en enjubs, marges i altres construccions rudimentàries.

Peix demersal

Els peixos demersals són aquells peixos que viuen al llit marí o a prop, o al fons dels llacs. El fons marí i els llits dels llacs normalment consten de fang, sorra, grava o roques. En les aigües costaneres, es troben damunt o a prop de la plataforma continental, i en aigües profundes es troben sobre el talús continental o al llarg de l'elevació continental. Normalment no es troben en la zona abissal.

La paraula demersal prové del llatí demergere, que significa 'enfonsar-se'.

Els peixos demersals s'alimenten dels animals del fons del mar, no pas com els peixos pelàgics que viuen i s'alimenten en la columna d'aigua.

Pintura al fresc

Un fresc és una pintura realitzada sobre una superfície coberta amb dues capes de morter de calç, la primera (arricio) de major gruix, amb calç apagada, sorra de riu i aigua, i la segona (intonaco) més fina formada per pols de marbre, calç apagada i aigua, sobre la qual es van aplicant els pigments, quan aquesta darrera capa encara està humida, i per jornades (giornatas).

Pista dura

La pista dura és un dels quatre tipus principals de superfície de pista de tennis. És una pista força utilitzada tant en competicions exteriors com interiors. Sol estar feta de ciment o de plàstic i es considera una superfície de velocitat mitjana o ràpida, on els bots baixos i ràpids de la pilota fan que els punts siguin curts igual que passa en la pista d'herba. Aquestes pistes poden variar de velocitat depenent de la seva composició, però en general són més ràpides que les de terra batuda i menys que les d'herba. És una pista utilitzada a dos Grand Slams, el US Open, que es juga sobre DecoTurf, un tipus de pista dura acrílica, i l'Open d'Austràlia, que fins al 2007 es jugava sobre Rebound Ace i que des de 2008 es juga sobre Plexicushion, una pista dura sintètica.La diferència principal entre les pistes dures com el DecoTurf o el Rebound Ace és la seva duresa. El Rebound Ace per exemple, és més tou que el DecoTurf, de manera que quan la pilota bota a la primera superfície, gran part de la velocitat és absorbida per la superfície disminuint la velocitat de sortida del bot de la pilota. En les pistes més ràpides la pèrdua de velocitat és petita, ja que són pistes que ofereixen menys amortiment al bot de la pilota.

La quantitat de sorra que es fa servir en la pintura de la pista també determina la velocitat de la pilota. Com més sorra s'utilitza, menys velocitat tindrà la pilota després del bot. El coeficient de fricció es pot modificar i un alt coeficient produeix efectes similars als de la terra batuda, on l'efecte liftat es veu augmentat. La major adherència de la pista també fa que sigui perillosa pels jugadors perquè provoca lesions, sobretot de turmell.

Platja

Una platja és una forma de modelat o relleu que la geomorfologia defineix com una acumulació sobre la vora de la mar de materials d'una mida que va des de les sorres fins als blocs, passant per les platges de palets (còdols arrodonits pel fregament en rodolar transportats per les ones). Els materials poden ser d'origen orgànic (restes d'esquelets i closques de tipus calcari o silicatat) o inorgànic (procedent de la meteorització de roques).

Les platges es formen per l'acció de les ones i corrents marins que transporten materials a una determinada zona, però són estructures canviants que constantment pateixen aportacions i pèrdues de materials i cal que les aportacions siguin iguals a les pèrdues, o les superin, per tal que es formi la platja i continuï existint. Quan les aportacions de material no poden compensar les pèrdues, la platja desapareix. Això ho podem veure de manera clara a les platges del Maresme, la construcció de ports esportius ha fet que les aportacions de sorra que arribaven transportades pels corrents del nord ja no arribin i vagin desapareixent a poc a poc, i quan hi ha una pèrdua de material important, a causa d'una llevantada per exemple, calen grans aportacions artificials de material per regenerar-les de manera temporal. Perquè en trencar-se l'equilibri natural entre les aportacions i les pèrdues de material no poden existir de manera natural. A Catalunya hi ha 280 km de platges.

Província de Cadis

La província de Cadis (en castellà Provincia de Cádiz) és una província d'Andalusia, en la part de l'Andalucía Occidental. La seua capital és la ciutat homònima. Compta amb 1.178.773 hab. i una superfície de 7.385 km². Gaudeix un dels climes més benignes de la península Ibèrica durant bona part de l'any. Destaquen les seues platges llargues i de sorra fina, moltes d'elles encara no urbanitzades ni gaire explotades turísticament.

També cal esmentar la Serra de Grazalema, en què es troba "El Pinsapar" (declarat Parc Natural i Reserva de la Biosfera) i, en contrast amb la resta de la província, la zona amb l'índex de pluges més alt de la Península, i el Parc Natural de Los Alcornocales.

Rata de sorra diürna

La rata de sorra diürna (Psammomys obesus) és una espècie de rosegador de la família dels múrids. Té una distribució discontínua que abasta Algèria, l'Aràbia Saudita, Egipte, Israel, Jordània, Líbia, el Marroc, Mauritània, Síria, el Sudan i Tunísia. Es tracta d'un animal majoritàriament diürn. Els seus hàbitats naturals són les zones rocoses, els herbassars, els semideserts i els deserts que tinguin matolls suculents. Es creu que no hi ha cap amenaça significativa per a la supervivència d'aquesta espècie.

Salt de llargada

El salt de llargada és una prova atlètica que consisteix a agafar embranzida corrent sobre un pla horitzontal, i saltar el màxim que puguis sense fer nul. S'ha de saltar sobre un banc de sorra. La distància del salt es mesura des de la taula de batuda fins a la marca més endarrerida sobre la sorra marcada pel cos de l'atleta.

És una prova dels Jocs Olímpics en categoria masculina des d'Atenes 1896 i en femenina des de Londres 1948.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.