Shasu

Shasu és la paraula egípcia per designar els nòmades que van sorgir a l'Orient Mitjà, del segle XV aC al Tercer Període Intermedi. El nom va evolucionar d'una transcripció de la paraula egípcia š3 su, que significa "els que es mouen a peu", i és el terme per designar els beduïns vagabunds. Es va utilitzar en una llista d'enemics inscrita en una de les columnes del temple de Soleb construït per Amenhotep III. Copiada posteriorment per Seti I o bé Ramsès II a l'oest d'Amara, la llista menciona sis grups de Shashu: els Shasu de S'rr, els Shasu de Lbn, els Shasu de Sm't (ximatites, un clan dels quenites[1]), els Shasu de Wrbr, els Shasu de Yhw, i els Shasu de Pysps.[2][3]

Les llistes de Soleb i Amara (a Núbia), datades al final del segle XV aC (Dinastia XVII i XVIII) suggereixen, doncs, que hi havia una concentració original d'assentaments Shasu al sud de Transjordània, a les planes de Moab i el nord d'Edom. En altres textos de la Dinastia XIX i XX, el vincle constant dels Shasu amb llocs d'Edom i l'Arabà (Timna) situa les identificacions de les anteriors llistes fora de tot dubte.[4]

Infotaula de grup humàShasu

Shasu de Yhw

Ancient carving - Shasu spies being beaten by Egyptians
Espia shasu és colpejat pels egipcis en un gravat de paret de la Batalla de Cadeix.

Tot contemplant els Shasu de Yhw, Astour va observar que "la transcripció dels jeroglífics té una correspondència molt precisa amb el tetragramamaton hebreu YHWH, o Yahweh, i és anterior a l'aparició més antiga d'aquest Nom Diví - en l'Estela de Moab - en uns cinc-cents anys."[5] Donald B. Redford[6] creu que és raonable concloure que el gentilici 'Israel' gravat a l'Estela de Merneptah es refereix a un enclavament dels Shasu, ja que la tradició bíblica posterior retrata Jahvè "sortint de Se'ir".[7] Els shasu, originalment de Moab i el nord d'Edom, van passar a constituir un element important en l'amalgama que anava a constituir "Israel", que més tard va crear el Regne d'Israel. Rainey manifesta un punt de vista similar en la seva anàlisi de les Cartes d'Amarna.[8]

No obstant això, la connexió proposada entre israelites i Shasu està menyscabada pel fet que en els baixos relleus d'època de Merenptah, els israelites no són descrits ni representats com a Shasu. Això ha orientat a altres erudits, com Frank J. Yurko i Michael G. Hasel, a identificar els Shasu en els baixos relleus de Merenptah, a Karnak, com a individus diferents dels fills d'Israel, ja que ells porten robes i pentinats diferents, i són denominats de forma diferent pels escribes egipcis.[9] A més, la paraula "Israelita" determina a persones, o un grup soci-ètnic, i la designació més freqüent per als "enemics Shasu" és el determinatiu de turó-país;[10] així són diferenciats dels cananeus, que viuen a les ciutats fortificades d'Ascaló, Guèzer, i Yenoam.[11]

Vegeu també

Notes

  1. 1 Cròniques 2:55
  2. Sivertsen (2009), p. 118
  3. Hasel (1998), p. 219
  4. Redford, Donald B. (1992)
  5. Astour (1979), p. 18
  6. Redford (1992), p. 272-3,275.
  7. Jutges 5:4
  8. Rainey (2008)
  9. Yurco (1986), pp. 195, 207; Hasel (2003), pp. 27-36.
  10. Hasel (2003, pp. 32-33
  11. Stager (2001), p. 92

Bibliografia

  • Dever, William G. (1997). "Archaeology and the Emergence of Early Israel". In John R. Bartlett (Ed.), Archaeology and Biblical Interpretation, pp. 20–50. Routledge. ISBN 0-415-14113-3
  • Hasel, Michael G. (1994). “Israel in the Merneptah Stela,” Bulletin of the American Schools of Oriental Research, No. 296, pp. 45-61.
  • Hasel, Michael G. (1998). Domination and Resistance: Egyptian Military Activity in the Southern Levant, 1300–1185 BC. Probleme der Ägyptologie 11. Leiden: Brill, pp. 217-239. ISBN 90-04-10984-6
  • Hasel, Michael G. (2003). "Merenptah's Inscription and Reliefs and the Origin of Israel" in Beth Alpert Nakhai ed. The Near East in the Southwest: Essays in Honor of William G. Dever, pp. 19–44. Annual of the American Schools of Oriental Research 58. Boston: American Schools of Oriental Research. ISBN 0-89757-065-0
  • MacDonald, Burton (1994). "Early Edom: The Relation between the Literary and Archaeological Evidence". In Michael D. Coogan, J. Cheryl Exum, Lawrence E. Stager (Eds.), Scripture and Other Artifacts: Essays on the Bible and Archaeology in Honor of Philip J. King, pp. 230–246. Louisville, KY: Westminster John Knox Press. ISBN 0-664-22364-8
  • Redford, Donald B. Egypt, Canaan and Israel In Ancient Times. Princeton: Princeton University Press, 1992. ISBN 0-691-00086-7.
  • Stager, Lawrence E. (2001). "Forging an Identity: The Emergence of Ancient Israel". In Michael Coogan (Ed.), The Oxford History of the Biblical World, pp. 90–129. New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-508707-0
  • Yurco, Frank J. (1986). "Merenptah's Canaanite Campaign." Journal of the American Research Center in Egypt 23:189-215.
Hikses

Els hikses foren un poble asiàtic, probablement semita, que va governar Egipte des d'aproximadament el 1750 fins al 1550 aC.

El nom d'hikses deriva de l'egipci heqa-khase o hikau kahusul, «governants estrangers» o «governants (originaris) d'una altra terra» i el donaren els egipcis a una sèrie de reis que van governar el delta del Nil des del 1750 aC fins al 1550 aC. Eren probablement semites cananeus, potser hebreus (ancestres parcialment dels israelites), i madianites, edomites, moabites i ammonites (anomenats en conjunt pels egipcis Shasu (Shosu) i que formaven el grup cananeu del sud). La paraula heqa khase fou recollida per Manetó i convertida en la paraula grega hyksos. Generalment, s'ha aplicat com a derivada d'una paraula egípcia equivalent a «reis pastors».

Una primera onada d'hikses va entrar a Egipte abans del 1800 aC i es va establir al país i, vers la meitat del segle XVIII aC, ja tenia el poder a la zona del delta (dinastia XIV) amb seu a Xois. Es pot considerar que la dinastia XIV va abraçar l'època de govern simultani de la dinastia XIII a Memfis i Itjtawi, mentre la dinastia XVI fou una dinastia vassalla (i probablement no hikse) després de la conquesta del poder per part d'una segona dinastia dels hikses (coneguda per Grans Hikses) establerta a Avaris i que va acabar per dominar tot el delta, formada per una segona onada d'emigrants cananeus. Després del 1600 aC, els hikses van arribar a Tebes, però posteriorment no van poder mantenir les seves conquestes i foren expulsats del delta per la dinastia XVII cap al 1550 aC

El seu domini fou relativament breu en el temps històric egipci, però van aportar nous elements: de caràcter militar, com l'arc i l'espasa pròpies, el cavall i el carro de combat; de caràcter religiós, amb déus cananeus (que no van imposar-hi) i conceptes religiosos. Progressivament, els hikses van quedar seduïts i culturalment absorbits pels egipcis.

La seva derrota final fou a Sharuhen, a Canaan, després d'un setge de tres anys i la completa derrota dels hikses.

Història de l'antic Israel

La història de l'antic Israel abasta des del segle XX aC fins a l'expulsió i Diàspora al primer segle de nostra era, en una àrea compresa entre el Mediterrani, el desert del Sinaí, les muntanyes del Líban i el desert. Es concentra especialment en l'estudi dels hebreus o israelites durant aquest període, i de forma secundària dels altres pobles que amb ell van conviure, com filisteus, fenicis, moabites, hittites, madianites, amorrites i ammonites. Les fonts sobre aquest període són principalment els escrits bíblics la Bíblia hebrea o Tanakh, coneguda pels cristians com a Antic Testament, el Talmud, el llibre etíop Kebra Nagast i escrits de Nicolau Damascè, Artaban d'Alexandria, Filó d'Alexandria i Flavi Josep. Així mateix, una altra font principal d'informació són els descobriments arqueològics a Egipte, Moab, Assíria o Babilònia, així com els vestigis i inscripcions al propi territori d'estudi de les regions.

Madianites

Els madianites foren una tribu beduïna que segons el Gènesi descendirien de Madian, que era un fill d'Abraham a través de la seva esposa Queturà: «Abraham va prendre una altra dona, que es deia Queturà i ella li va donar a llum Zimram, Jocxan, Medan, Madian, i Ishbaq i Súa».Els madianites també es creu que estan relacionats amb la Qenites (o quenites), ja que s'utilitzen indistintament en la Bíblia hebrea. Moisès germà-en-llei o el pare-en-llei són Qenites.

Els madianites foren un grup tribal semita, suposats descendents de Madian, un dels fills d'Abraham i de la seva concubina, Queturà. També són coneguts com a Agrais una tribu àrab de la regió entre la mar Roja i l'Eufrates, a la vora de les terres dels Nabateus, dels que potser només eren una branca. Els àrabs també esmenten als madianites a la seva tradició sota el nom de Madyan o Midyan.

El poble originat de Midian es va establir a l'est de la mar Morta, cap a Aràbia i part del Sinaí. Eren probablement un poble beduí, del grup que els egipcis anomenaren Shasu.

A la Bíblia, Moisès va passar 40 anys amb els madianites després de la sortida d'Egipte i en aquests anys es va casar amb Siporà, filla de Jetró, el sacerdot dels Midianites. Els madianites es van posar progressivament en contra dels israelites.

En temps dels jutges els dos prínceps madianites Oreb i Zeeb van saquejar territori dels israelites aliats als amalequites i als "fills de l'est" (els ismaïlites o àrabs), fins que foren derrotats a Gibeon. Després d'aquesta derrota els madianites desaparegueren com a poble.

Pi-Ramsès

Pi-Ramsès (Pi-Ramsès Aa- nakhtu, que significa 'casa de Ramsès, gran en la victòria') va ser la nova capital construïda pel faraó de la dinastia XIX d'Egipte Ramsès II (Ramsès el Gran, va regnar des del 1279 al 1213 aC) a Qantir, prop de l'antiga ubicació d'Avaris. La ciutat havia servit prèviament com un palau d'estiu a Seti I (c. 1290-1279 aC), i pot haver estat fundada originàriament per Ramsès I (c. 1292-1290 aC), mentre estava sota el govern d'Horemheb.

Pobles de la mar

Els pobles de la mar són un conjunt de pobles que van fer un moviment migratori entre el 1450 i el 1150 aC. El moviment dels pobles de la mar va començar després de l'any 1500 aC amb la conquesta de Creta per part dels aqueus, i l'emigració cretenca o minoica - després de la destrucció de Cnossos - cap a l'any segle xiv aC vers 1425 aC. Va continuar després amb l'arribada dels indoeuropeus doris a Grècia al segle xiv aC, un fet que va provocar l'emigració dels jonis, pelasgs i part dels aqueus. Aquesta emigració s'accentuaria el segle xiii aC, quan van anar cap a la Mediterrània oriental, van provocar un moviment general de poblacions, i van vagar durant anys a la recerca d'un lloc on establir-se.

El 1227 aC van atacar Egipte, el 1192 aC, Alashiya (probablement l'actual Xipre), el 1187, 1186 i 1185 aC el País de Hatti (Imperi Hittita) incloses Síria i Palestina. L'imperi hittita va ser destruït. El 1184 aC van tornar a Egipte, d'on en van ser expulsats el 1175 aC. Després d'això, una part s'establí a la Toscana, Sicília, Sardenya, Còrsega i potser el sud-est de la península Ibèrica, i uns altres van fundar estats a tota la costa de la Mediterrània Oriental. Es creu que emigrants que venien de Sardenya van arribar cap al 1250 aC a la península Ibèrica, probablement expulsats de l'illa per un dels grups dels pobles de la mar, els sherden, que van donar nom a l'illa de Sardenya i s'hi van establir després de ser derrotats pels egipcis.Tanmateix, la identitat dels pobles del mar és un enigma, ja que només es disposa de registres arqueològics sobre la dispersió de les civilitzacions antigues com a fonts d'informació. L'evidència mostra que les identitats i els motius d'aquests pobles no eren desconeguts pels egipcis. De fet, segons els registres escrits d'aquests segles, molts d'aquests pobles van acabar subordinats a ells o bé amb relacions diplomàtiques,.

Tuthmosis II

Tuthmosis II fou el quart faraó de la dinastia XVIII. Va regnar des d'una data propera al 1490 aC fins al 1475 aC (uns 14 anys). El seu nom Horus fou Kanakhtuserpedjti; el Nebti Neternesit; el nom d'Horus d'or Sekhemkhepere; i el seu Nesut biti Akheperenre ('Gran és la forma de Ra'). El seu nom Sa Ra o personal volia dir 'Nascut del déu Toth".

La mort prematura dels seus germans grans Wadjmose i Amenmose el va convertir en hereu. Era el fill gran nascut de Mutnefert, reina secundària i germana d'Amosis, la reina principal.

Es va casar amb la seva germanastra Hatshepsut, filla gran de Tuthmosis I i la reina Amosis, que probablement era més gran que ell. Hatshepsut va portar el títol d'"esposa d'Amon", que potser ja tenia abans de la mort de Tuthmosis I.

Tuthmosis II va tenir només un fill, Tuthmosis III, amb una dona secundària anomenada Isis o Iset. El faraó el va nomenar successor, però després de la seva mort, com que el fill era molt jove, Hatshepsut va assolir la regència i va exercir com a faraona. També va tenir dues filles, una de les quals es deia Neferure i una altra possiblement Neferubity.

Sembla que era de constitució dèbil i potser ja en el seu regnat el poder efectiu va estar en mans d'Hatshepsut. Es coneixen dues campanyes en el seu regnat per una inscripció al temple de Deir al-Bari i una estela a Sehel, al sud d'Aswan.

La primera campanya fou a Kush, que es va revoltar en pujar al tron i els egipcis es van haver de refugiar a les fortaleses. Tuthmosis va enviar un exèrcit que va aplanar la rebel·lió i va arribar a Kerma. Va matar tots els presoners i només va deixar un príncep, que fou portat a Egipte com a ostatge.

La segona fou contra els shasu, beduïns del Sinaí. En aquesta campanya, potser feta pel camí, va pujar per Síria i va arribar fins a Niya, va arribar a l'Eufrates, per tot seguit tornar a Egipte.

Va fer diverses construccions: un temple al nord de Madinet Habu conegut com a Shespet-ankh ('capella de la Vida'), que fou acabada pel seu fill i successor Tuthmosis III; construccions a Karnak (també acabades pel seu fill); i edificis a Semna, Kumma i Elefantina.

Va morir quan tenia poc més de 30 anys. La seva tomba no s'ha identificat amb certesa; la seva mòmia fou trobada com d'altres a Deir al-Bari, al dipòsit reial de mòmies.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.