Segle XI aC

El segle XI aC a Europa forma part del període de l'edat del ferro on continuen els canvis engegats al segle anterior, de manera que les antigues civilitzacions de l'edat del bronze cedeixen el control a nous pobles.

segle xii aC - segle xi aC - segle x aC
Dècades:
1090 aC·1080 aC·1070 aC·1060 aC·1050 aC
1040 aC·1030 aC·1020 aC·1010 aC·1000 aC
Mil·lenni II aC

Política

Cabinet des Médailes, Paris - Michaux Stone
Pedra de Michaux, una estela amb inscripcions en accadi trobada prop de Bagdad datada de principis del segle XI aC

Es produeix la fundació de l'Estat de Jin de l'antiga Xina, amb l'adveniment de la Dinastia Zhou. El regnat de Codros a Atenes és el darrer del període absolutista (i mític) de la història de la regió. Per contra Israel comença el seu període monàrquic amb Saül i després David. L'Imperi Nou d'Egipte arriba a la seva fi. Es produeix l'auge de Tartessos.

Economia i societat

Els fenicis aconsegueixen el control del comerç a la Mediterrània, actuant com a intermediaris de diversos pobles i imposant tributs al transport per mar. Ajuden a avançar pobles de l'oest d'Europa i nord-oest d'Àfrica fins al moment amb poc contacte amb la resta de la civilització.

Invencions i descobriments

Els fenicis desenvolupen l'alfabet, que serà la base de la majoria de sistemes d'escriptura occidentals posteriors. La correlació entre so i grafia i no entre concepte i ideograma fa que sigui més fàcil d'aprendre i transmetre.

S'inventa una ballesta de repetició (data probable) a la Xina, que permet disparar més ràpidament als enemics.

Art, cultura i pensament

La cultura dels camps d'urnes arriba a Catalunya des del centre d'Europa, com proven els enterraments de cendres de gent de diversa classe socials a les entrades dels pobles.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segle XI aC Modifica l'enllaç a Wikidata
Agíades

Els agíades foren els membres de la dinastia agíada que va governar Esparta juntament amb els euripòntides. El seu ancestre fou el mític rei Agis (segle XI aC).

Assurnasirpal I

Assurnasirpal I o Ashurnasirpal I (Aššur-nâṣir-apli I, Aššur-nâṣir-pal I o Assur-nasir-pal I, que vol dir: "[el déu] Assur protegeix al seu fill") fou rei d'Assíria vers 1050 a 1031 aC. Era fill de Shamshi-Adad IV al que va succeir a la seva mort- Va regnar prop de 20 anys.

Al començament del seu regnat la situació econòmica era dolenta i els atacs del nòmades semites (arameus, els akhlamu dels assiris) combinat amb revoltes a la perifèria del regne, feien la situació difícil. Només consten dues inscripcions d'aquest rei.

Als primers anys del regnet sembla haver estat afectat per una greu malaltia, ja que fa unes pregàries a la deessa Ishtar en les quals li demana la raó del seu mal estat de salut i li recorda que ja ha arranjat diversos temples destruïts i ídols caiguts; per obtenir el favor de la deessa li va fer construir a Nínive un llit nupcial sumptuós.

Posteriorment els afers sembla que van millorar doncs la segona inscripció inclou un agraïment no gaire precís, dirigit a la deessa Ishtar per l'èxit de les seves acciones.

No hi ha informacions sobre les seves campanyes o altres activitats. A la seva mort el va succeir el seu fill Salmanassar II.

Bengalí

El bengalí (বাংলা, bangla) és una llengua indoeuropea del grup índic oriental parlada per la majoria de la població de l'estat de Bengala Occidental (Índia), a l'estat de Tripura, i a Bangla Desh, on és l'idioma oficial. Els habitants de Bangladesh li diuen bangla, mentre que els parlants indis li diuen bengalí. El Bangla o Bengalí és una llengua nadiua de la regió de l'Índia coneguda com a Bengala que comprèn avui dia Bangladesh, i l'estat indi de Bengala Occidental.

Amb uns 220 milions de parlants nadius i uns 250 milions de parlants en total, el bengalí és una de les llengües més parlades del món (en concret, ocupa el sisè lloc) del món. La cançó nacional i l'himne nacional de l'Índia, i l'himne nacional de Bangladesh foren compostos en bengalí.

El bengalí és caracteritzat per una gran simplificació morfològica. Posseeix un sistema d'escriptura, l'alfabet bengalí, de tipus abugida, emparentat amb el devanagari, i provinent de l'antic brahmi, que té els seus orígens cap al 1100 aC (protobengalí). La direcció de l'escriptura és d'esquerra a dreta. Té nombrosos dialectes i dos registres extrems, el sādhu-bhāsā, per a la literatura, i el calit-Bhāsā, propi de la parla popular.

Des de finals del segle XI aC, algunes inscripcions en nagari de l'Índia oriental mostren una evolució que anuncia la moderna escriptura bengalí. Es pot parlar d'una escriptura protobengalí, caracteritzada en particular per la presència de petits triangles a l'esquerra d'algunes lletres. Va evolucionar de les llengües magadhi pràcrit i del sànscrit. Al segle XIX i XX la literatura en aquesta llengua va gaudir d'un renaixement que la va situar entre les millors del sud d'Àsia. Hi van sorgir personalitats com ara Rabindranath Tagore, el primer asiàtic nominat a un premi Nobel.

Dècada

Una dècada és un espai de temps de deu anys. A sota hi ha una llista de dècades amb informació detallada per cada una d'elles. Vegeu també els segles i el calendari d'esdeveniments.

Viccionari

Edat del ferro

L'edat del ferro és l'últim període principal de la tradicional divisió de les tres edats, establerta el 1820 per Christian Jürgensen (que establí una classificació segons els materials emprats en cada període), i és posterior a l'edat del bronze. Actualment, el terme ha perdut valor com a etapa històrica, car és tan sols aplicable dins l'àmbit europeu.

El període de l'edat del ferro es divideix en període de la cultura de Hallstatt i període de la cultura de La Tène.

L'edat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro com a metall, utilització importada d'Orient per l'emigració de tribus indoeuropees que, a partir del 1200 aC començaren a arribar a Europa occidental. Sembla que no van creuar els Pirineus abans del 900 aC.

Aquests emigrants indoeuropeus, anomenats normalment celtes encara que el poble d'aquest nom era només un més dels que formaven part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d'emigracions parcials de grups molt diferents entre si, encara que conservaven certs elements homogenis com una sèrie de llengües indoeuropees i uns hàbits culturals similars.

La primera aparició coneguda de societats amb nivell cultural i tecnològic corresponent a aquesta edat són datades del segle XII aC en dues localitzacions diferents: a l'Índia (cultura Veda, posterior a la Rig-Veda) i a Europa, durant l'edat fosca grega. En altres regions europees, l'inici de l'edat de ferro fou molt posterior: a l'Europa central no es desenvolupà fins al segle VIII aC amb la cultura de Hallstatt, mentre que al nord d'Europa ho feu al segle VI aC amb la cultura de Jastorf. Al continent africà, el primer exponent conegut de la utilització del ferro mitjançant la fosa i la forja el trobem en la cultura Nok, en l'actual Nigèria, vers el segle XI aC.Les diferències temporals en relació amb l'inici de l'edat del ferro també es mantenen en la seva desaparició, acaba en diferents períodes segons la regió: en la zona del mar Mediterrani, acabà amb l'inici de la tradició històrica durant el període hel·lenístic i l'Imperi romà; a l'Índia, amb l'arribada del budisme i el jainisme; a la Xina, amb l'inici del confucianisme; i al nord d'Europa, es mantingué fins a l'alta edat mitjana.

L'edat del ferro es correspon, aproximadament, amb el moment en què la producció d'eines de ferro era la manera més sofisticada de metal·lúrgia. La duresa del ferro, la seva alta temperatura de fusió i l'abundància de fonts del mineral de ferro, el convertiren en un material molt més desitjable i barat d'obtenir que el bronze, fet que contribuí de manera decisiva a fer del ferro el metall més emprat.

L'edat de ferro, com a tal, no es donà a Amèrica i Australàsia. En aquestes regions, les tecnologies per a explotar l'ús i la manipulació del ferro foren introduïdes per la colonització europea.

Edom

Edom (hebreu אֱדוֹם) o Idumea (grec antic Ἰδουμαία, llatí Idūmaea) fou una regió de Judea, situada al sud d'Hebron i fins a la mar Morta a l'est. Va formar el regne d'Edom des d'aproximadament el segle XI aC fins al segle III aC. Edom fou anomenat Udumi o Udumu pels assiris. Eusebi i Sant Jeroni donen a les muntanyes el nom de Mont Seir i el suposen el lloc on va viure Esaú i els seus descendents.

Eriba-Adad II

Eriba-Adad II fou rei d'Assíria vers 1055 a 1054 aC. Era fill d'Ashurbelkala al que va succeir a la seva mort el 1055 aC.

Va regnar només dos anys, al final dels quals el seu oncle (germà del seu pare, i per tant fill de Teglatfalassar I) Shamshi-Adad IV, amb el suport de forces babilònies, va agafar el control d'Assur i es va proclamar rei al seu lloc.

Grec jònic

El jònic era un dialecte del grup dialectal àtic-jònic del grec antic. Aparentment es va estendre originalment des de la Grècia continental a través de l'Egeu durant l'etapa de les invasions dòriques, al voltant del segle XI aC.

Cap al final de l'edat fosca grega al segle VIII aC, la Jònia pròpiament dita la formaven la costa occidental de l'Àsia Menor i les illes de Quios i Samos. El grec jònic es parlava també a les illes de l'Egeu central i a la gran illa d'Eubea, al nord d'Atenes. Aviat es va estendre, gràcies a la colonització jònica, cap a àrees del nord de l'Egeu, el Mar Negre i el Mediterrani occidental.

Se sol dividir el dialecte jònic en dos períodes de temps principals: el grec jònic vell i el grec jònic nou. El punt exacte de transició es desconeix, però una bona aproximació seria el 600 aC.

Les obres d'Homer (la Ilíada, l'Odissea i els himnes) i les d'Hesíode van ser escrites en un dialecte literari anomenat grec homèric o grec èpic, consistent en gran part de vell joni amb manlleus dels subdialectes de l'eoli que confrontaven pel nord. El poeta Arquíloc va escriure en grec jònic vell.

Els autors més famosos en nou joni són Heròdot i Hipòcrates.

Indra

Indra era el déu principal de la primitiva religió vèdica (prèvia a l'hinduisme) a l'Índia. Apareix com un heroi i figura central en el llibre Rigveda (vers el segle XI aC). És considerat el déu de l'atmosfera i del cel visible.

Posteriorment, en l'hinduisme, es convertí en el rei de tots els déus inferiors i fou superat pels déus Brama, Vixnu i Xiva.

Llengua ammonita

L'ammonita va ser un antic dialecte canaanita utilitzat pels ammonites. Se situaven al nord de l'actual Jordània (la capital de la qual, Amman, ha pres d'ells el seu nom).

De l'idioma ammonita sobreviuen solament alguns fragments. Destaca sobretot la inscripció de la ciutadella d'Amman, del segle XI aC, l'ampolla de bronze de Tell Siran (segle VII-VI aC) i uns pocs ostrakons.

Fins on pot determinar-se en funció del reduït corpus trobat, l'ammonita era extremadament similar a l'hebreu bíblic, amb certes possibles influències aramees. Aquestes inclourien l'ús del verb ʿbd (עבד) en lloc de la més comuna ʿśh (עשה). L'única diferència notable amb l'hebreu bíblic és la retenció esporàdica de la marca -t del femení singular (p. ex. ʾšħt, «cisterna» però ʿlyh «elevada»).

D'acord amb Glottolog no era un idioma diferenciat de l'hebreu.

Regió de Frígia

Frígia (Phrygia) fou una regió del centre de l'Àsia Menor habitada pels frigis (phryges). Era el centre dels dominis hittites; aquests foren enderrocats al segle xi aC i la població reduïda a la part de Capadòcia i les muntanyes del Taure, mentre pobles procedents de l'oest assolaven la resta de l'Àsia Menor. Aquest frigis podrien ser els ancestres dels georgians. De moment, els frigis van establir un regne a l'Àsia Menor central, que va subsistir fins que fou destruït pels escites i les seves restes van acabar a mans dels perses, el 546 aC.

Els grecs distingien dues Frígies: la Frígia Menor o Hel·lespòntica (Mísia i altres territoris), i la Frígia Major.

La Frígia Major, al centre de la península d'Anatòlia, tenia al nord Bitínia i Paflagònia, a l'est Capadòcia i Licaònia (amb frontera a l'Halis), al sud Psídia i Cilícia (frontera amb les muntanyes del Taure) i a l'oest les muntanyes Tmolos i Messogis, però sense un límit gaire precís que la separés de Mísia, Lídia i Cària. La part principal n'era la fèrtil vall del Sangarios. Iconium n'era la ciutat més oriental, i incloïa la regió al nord-oest d'aquesta ciutat amb el llac Tatta o de la Sal.

El país produïa or, marbre (el principal marbre era el de Synnada), i vi.

El país va passar als perses vers el 546 aC i la major va formar la satrapia III de l'Imperi persa. La Frígia Menor va formar una satrapia coneguda pels grecs com a Frígia Hel·lespòntica, i també satrapia de Mísia, o Satrapia de Dascilios, del nom de la seva capital.

Vegeu: Satrapia de Frígia i Satrapia de Dascilios.

El 333 aC, van passar ambdues a Alexandre el Gran, que en va donar el govern a Antígon el Borni. En la primera divisió de l'imperi, el 323 aC, Antígon va conservar Frígia, a la qual es va afegir Lícia i Pamfília. Frígia Menor fou donada a Lleonat. El 321 aC, Perdicas d'Orèstia va donar Frígia Major i, probablement, també la Menor a Èumenes de Cardia, però Triparadiso Antígon fou ratificat en la possessió de Frígia Lícia i Pamfília, i Frígia Menor fou donada a Arrideu, però Antígon se'n va apoderar el 319 aC.

Antígon la va conservar fins al 301 aC. Llavors, la Frígia Menor va passar a Lisímac i la Frígia Major a Seleuc I Nicàtor, però el 282 aC Seleuc es va apoderar de la Frígia Menor. El governador selèucida aviat es va independitzar i va formar el Regne de Pèrgam, mentre Bitínia afermava la seva independència. Llavors, van arribar a la zona els gàlates procedents de Tràcia i es van apoderar de la vall del Sangarios, on van acabar per formar la Galàcia, separant així Frígia de Bitínia i Paflagònia. Les antigues ciutats de Frígia de Gordium, Ancyra i Pessinus van quedar dins dels dominis dels gàlates. A la frontera est, Licaònia també es va estendre a l'oest de la costa de Frígia.

Vers el 240 aC, el dinasta de Pèrgam va derrotar els gàlates, als quals va arrabassar territoris de Frígia Menor i va agafar el títol reial. Antíoc III el Gran va reduir el domini de Pèrgam a la zona entre el Sinus Elaeus i la badia d'Adramitium, però després de la derrota del selèucida davant els romans a Magnèsia del Sipilos (191 aC), el rei de Pèrgam, aliat de Roma, va obtenir tota la Frígia Menor, Lídia, Frígia Major i potser altres territoris. Un d'aquests fou el districte que separava els seus dominis de Frígia menor de Bitínia, i que eren anomenats Mísia i que Estrabó anomena com a Frígia Epicteta; la possessió d'aquesta zona va comportar una guerra entre Èumenes II de Pèrgam i Prúsies I i, finalment, per decisió de Roma fou donat a Pèrgam, amb el nom de Frígia Epicteta. Frígia (Major, Menor i Epicteta o Mísia) va passar a Roma a la mort del darrer rei, Àtal II de Pèrgam, el 133 aC, en virtut del seu testament.

Justí i Appià diuen que, vers el 127 aC, Frígia fou donada a Mitridates V del Pont (no queda clar quina part de Frígia li fou donada), però a la seva mort, el 120 aC, li fou confiscada al seu fill Mitridates VI Eupator i "declarada lliure", que segurament vol dir que les ciutats foren reconegudes com a lliures dins l'aliança romana. Els romans la van dividir en districtes dins la província d'Àsia, districtes dels quals tres (Laodicea, Apamea, i Synnada) van ser incorporats el 88 aC a la província de Cilícia per poc de temps, per retornar a la província d'Àsia i al cap d'uns anys retornar a Cilícia, fins al 49 aC, quan definitivament foren inclosos en Àsia. La part sud del país, coneguda com a Frígia Parorios i, en especial, les ciutats d'Apol·lònia, Antioquia i Philomelium, sembla que no van pertànyer pas mai a la província d'Àsia.

Vers el 294, es van crear les províncies de Frígia Primera i Frígia Segona. Al segle iv, la part sud de la Frígia Primera (l'antiga Frígia Parorios) fou unida a Psídia i la comarca del Meandre a Cària, i la Frígia Primera va ser reanomenada Frígia Pacatiana (apareix també com a Frígia Capatiana) i la Segona com a Frígia Salutaris (amb Synnada com a capital).

Regne d'Israel

El Regne d'Israel (en hebreu, מַמְלֶכֶת יִשְׂרָאֵל, Mamlékhet Yisra'el) d'acord amb la Bíblia, fou el regne proclamat pels israelites quan les tribus van demanar al jutge Samuel que designés un successor seu amb el títol de rei, sembla que a la segona meitat del segle XI aC.

Sil·labari xipriota

El sil·labari xipriota va ser un sistema d'escriptura usat al Xipre de l'Edat de ferro, aproximadament des del segle XI aC fins a la seva substitució per l'alfabet grec al segle IV aC.

Se solia escriure de dreta a esquerra, però existeixen inscripcions que ho fan d'esquerra a dreta.

Procedeix del sil·labari xiprominoic que al seu torn deriva del lineal A de Creta.

La majoria de texts escrits amb aquest sistema es troben en el dialecte arcadoxipriota del grec antic.

Va ser desxifrat el segle XIX.

Tercer Període Intermedi d'Egipte

El tercer període intermedi d'Egipte transcorregué aproximadament entre el 1070 i el 650 aC. Cap al segle XI aC, Egipte es va veure dividit en dues unitats polítiques, una dirigida des de Tanis al Baix Egipte, i una altra, des de Tebes a l'Alt Egipte. Ambdues eren governades per dinasties d'origen libi. Si bé eren independents entre si, i en molts casos rivals, els governants tebans només ostentaven el títol de Summe sacerdot d'Ammon. Tanis, la capital de la dinastia del nord, probablement es tracta de la mateixa ciutat, sota un altre nom, que l'Avaris dels Hikses i la Pi-Ramsès dels Rames.

Es considera, generalment, que aquest període inclou des de les dinasties líbies fins a la caiguda de la dinastia XXV, originària del Regne de Kush (Núbia), al segle VII aC.

Xamxi-Adad IV

Xamxi-Adad IV fou rei d'Assíria de vers el 1054 al 1050 aC. Era fill de Teglatfalassar I. Estava a Babilònia no se sap si exiliat o hi havia anat per buscar suport per prendre el poder. El rei de Babilònia Adadapaliddina li va donar suport i les seves tropes el van instal·lar a Assur al lloc del seu nebot, segurament intentant una cooperació dels dos estats contra els arameus que pocs anys abans s'havien atrevit fins i tot a saquejar Babilònia. Com a fill de Teglatfalassar devia néixer entre 1120 i 1100 i per tant ja era un home relativament gran, segurament poc adequat per la tasca que se li volia adjudicar. Efectivament no va viure gaire temps i va morir al cap de quatre anys en els quals no hi ha informació sobre l'activitat que va tenir contra els akhlamu o arameus.A la seva mort el va succeir el seu fill Ashurnasirpal I.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.