Segle IX aC

El segle IX aC és un període que transcorre des de l'any 900 aC fins al 801 aC i està marcat pel desenvolupament de les civilitzacions d'Orient i el sud del Mediterrani mentre Europa entra en l'Edat del ferro.

segle x aC - segle ix aC - segle viii aC
Dècades:
890 aC·880 aC·870 aC·860 aC·850 aC
840 aC·830 aC·820 aC·810 aC·800 aC
Mil·lenni I aC

Política

Segons la llegenda, l'any 814 aC es funda Cartago per part de la reina Dido (coneguda sobretot per la seva aparició com a personatge a l'Eneida). Esdevé ben aviat una potència comercial, com altres ciutats fenícies, fent tractes amb pobles de les dues ribes de la Mediterrània. Més a l'est, Egipte continua dins l'anomenat Tercer període intermedi d'Egipte, amb una guerra civil conseqüència de les inundacions i posterior crisi d'aliments. Aquesta divisió interna no impedeix el seu domini sobre la zona, on sotmet diversos regnes i controla el tràfic amb el centre d'Àfrica.

Assíria, dins el període neoassiri, ha de lluitar per mantenir la seva hegemonia a Mesopotàmia amb petits regnes, com el de Manna i amb noves potències, com el recentment unificat Urartu. El regnat d'Assurnasirpal II és dels més potents des del punt de vista militar. La submissió progressiva de Babilònia portarà a la fusió posterior de les dues cultures. Al Llevant floreixen diverses ciutats-estat a Israel i el Regne d'Aram a Damasc. A Orient, la Dinastia Zhou continua al poder a la Xina, amb guerres frontereres diverses, entre les quals destaquen les que van derrotar els hien-yun, avantpassats dels huns.

La major part d'Europa entra en l'Edat del ferro, amb una transició progressiva cap a la Cultura de Hallstatt. Els pobles del sud són els més avançats. A la península Ibèrica, Tartessos comença la seva expansió per Andalusia mentre que al Mediterrani central sorgeixen els etruscs com a nova potència. A Grècia, contínua el creixement d'Atenes, al mateix temps que neix la seva futura antagonista: Esparta.

Entre els pobles precolombins, cal destacar la civilització maia, dins el període preclàssic ple, i l'auge de la civilització olmeca, la qual a la nova seu de La Venta construeix piràmides i domina la regió des del punt de vista militar i cultural.

Economia i societat

La majoria de pobles s'organitzen entorn de ciutats-estat més o menys autònomes, que en el cas de les civilitzacions més poderoses depenen d'un rei únic que habita la capital o la ciutat més gran. Aquestes ciutats comercien amb aliats i es defensen de les incursions enemigues, per la qual cosa afavoreixen la divisió del treball: hi ha una classe guerrera, una artesana, una agrícola (el gruix de la riquesa prové sens dubte del camp), una comercial i una sacerdotal o funcionarial, que combina funcions religioses, administratives i intel·lectuals (com els homes-jaguar olmeques, o els escribes egipcis). La piràmide social s'articular al voltant dels llinatges dels monarques, posteriorment els nobles o classes privilegiades i al final la resta del poble, que sovint comprèn serfs, esclaus i presoners de guerra que fan les tasques més feixugues. En alguns casos aquesta divisió es codifica, com el cas de les quatre ocupacions xineses.

Un refredament del clima va fer retrocedir gran part del comerç europeu, mentre que els pobles mediterranis no es veien afectats. Els principals intercanvis es feien a les colònies marítimes i ports, perquè la navegació va continuar millorant durant el segle IX aC. El comerç interior, en canvi, era sobretot terrestre, a lloms d'animals de càrrega que anaven als mercats.

Invents i descobriments

Durant aquest període augmenta el coneixement del cel. Així, es perfecciona el rellotge de sol i es recullen fites astronòmiques com els eclipsis o la posició de determinades estrelles, tant a l'Orient Mitjà com a la Xina. A l'Índia comencen a usar mètodes per operar amb nombres força elevats (les futures potències), adequats per als còmputs astronòmics però també religiosos.

L'alfabet grec va aparèixer aproximadament en aquesta època, imposant-se com a sistema d'escriptura del grec i altres llengües veïnes.

Art, cultura i pensament

Les llengües celtes comencen la seva expansió a Europa. El grec és l'idioma de cultura al sud, ja que en aquesta època es creu que viu Homer (però és una datació controvertida), el qual crea l'Odissea i la Ilíada, poemes èpics que faran de la literatura hel·lènica el model durant segles (formant part del cànon de l'anomenada Antiguitat clàssica). Aquest grec no està encara plenament estandarditzat, ja que els dialectes de cada zona presenten variacions rellevants.

Els textos religiosos més importants són els brahmana hindús i els primers llibres de la Bíblia, que segons la hipòtesi documental a partir d'aquesta data combina quatre fonts orals independents.

En l'art grec es dóna l'estil geomètric[1]

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segle IX aC Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Jacobo Storch de Gracia, El Arte Griego (I),Historia del Arte, ISBN 84-7679-403-7, Historia 16, 1999
Alfabet sud-aràbic

L’alfabet sud-aràbic o alfabet iemenita (en sud-aràbic antic ms3nd; en àrab modern musnad — المُسند), del qual prové l'alfabet amhàric, fou utilitzat per escriure en les llengües sud-aràbigues antigues. És un alfabet consonàntic (un abjad), i per tant no té símbols per a representar les vocals.

L'alfabet sud-aràbic va separar-se del protocananeu no més tard del segle IX aC. S'utilitzà per fer inscripcions en les llengües sud-aràbigues al Regne de Sabà, Qataban, Hadramaut, Ma'in i Himyar, i també el proto-gueez als regnes anteriors al d'Aksum.

Les primeres inscripcions en aquest alfabet, datades al segle X aC, es van trobar al Iemen. Les inscripcions datades al segle IX aC, foren fetes a la província d'Aquele-Guzai a Eritrea. Les inscripcions trobades a Babilònia es daten al segle VIII aC.

L'escriptura sud-aràbiga es va definir completament cap a l'any 500 dC i es va utilitzar fins al segle VII (incloses les inscripcions nord-aràbigues antigues en una de les seves variants), quan es va reemplaçar per l'àrab. A Etiòpia, el sud-aràbic evolucionà a l'alfabet amhàric, el qual, amb algunes lletres i símbols addicionals afegits en els segles posteriors, s'utilitza per escriure les llengües gueez, amhàrica, tigrinya i tigre, així com per algunes altres llengües: semítiques, cuixítiques i niloticosaharianes.

Atalia

Segons la Bíblia, Atalia (en hebreu עתליה בת-עמרי Atalyah bat Ahab) va ser reina de Judà en dos períodes diferents durant el segle IX aC. Primerament, va esdevenir reina consort de Judà quan el seu espòs el príncep Joram fou coronat rei de Judà i, després de la mort del seu espòs i del posterior òbit del seu fill Ahazià, va usurpar el tron, esdevenint reina de Judà de facto.

Caldea

Caldea (Kaldi) fou el nom que es va aplicar anteriorment a Sumer, i en general a la Baixa Mesopotàmia, quan encara no s'havia desxifrat l'escriptura cuneïforme.

El nom fou donat als emigrants arameus que hi van arribar vers 1200 aC i no als que van arribar la regió al segle IX i VIII aC; foren els primers el que van establir finalment una dinastia caldea a Babilònia. Els seus descendents actuals són cristians nestorians i viuen a Iraq, on sovint han estat perseguits pel règim de Saddam Hussein. Els cristians del nord d'origen arameu i assiri utilitzen el nom ètnic "assiri", amb preferència al de caldeu (més corrent al sud) i al d'arameu o siríac (més corrent a Síria i Turquia). Els caldeus es consideren descendents dels arameus de Babilònia, mentre els siríacs es consideren descendents dels arameus establerts a la vall de l'Eufrates mig, i els assiris de la nació assíria de la vall del Tigris mig amb barreja d'arameus. Els tres grups formen la minoria cristiana de l'Iraq.

Molts historiadors pensen que la diferència essencial entre els caldeus i els arameus emigrats a Babilònia és que els primers hi van arribar dos o tres segles abans i es van barrejar amb els sumeris, mentre els arameus que van arribar al segle IX aC mai foren caldeus, ja que tot i un origen històric comú es diferenciaven netament dels caldeus. Se suposa que els arameus "vells" haurien adoptat el nom de caldeus al segle IX aC (quan s'esmenta per primer cop el 878 aC) per distingir-se dels arameus nous, els que arribaven en onades d'emigrants durant aquell segle; però aquesta distinció mai ha pogut ser comprovada.

Caranos de Macedònia

Caranos (Caranus, Káranos o Karanós Κάρανος o Καρανός) fou un rei heracleida, fill de Temen, que va gobernar entre 808 AC i 778 AC, fundador mític de la Dinastia Argèada a finals del segle IX AC (requereix aclaració). Podría haver sigut germà del legislador Fidó de Corint (requereix aclaració), junt amb Hirneto, Falces, Cerines, Agreu i Arquelau.

La llegenda diu que va anar a Macedònia amb una força militar grega i va ocupar Aigae on va establir la seu del govern seguint l'Oracle de Delfos i va donar a la ciutat el nom d'Eges.

Els historiadors Diodor de Sicília i Justí el consideren el primer rei històric del Regne de macedònia.

Castell d'Edimburg

El castell d'Edimburg és una antiga fortalesa, que domina l'horitzó de la capital d'Escòcia, des de la seua posició a sobre del Castle Rock. És la segona atracció turística del país més visitada. L'habitació humana del lloc es remunta al voltant del segle IX aC. Tal com està avui, algunes de les estructures del castell daten d'abans del segle XVI durant l'Assalt Lang, amb la notable excepció de la Capella de Santa Margalida, l'edifici més antic d'Edimburg, que data de principis de segle XII.

Commagena

La Commagena fou una regió situada al sud-oest d'Armènia i nord de Síria, a la zona al sud de Melitene fins al riu Eufrates. La capital fou Samòsata que, a partir del 73, es va dir Flàvia Samòsata. La frontera oriental i del sud era l'Eufrates, i l'occidental Cilícia; al nord, estava limitada per les muntanyes Amanus. Era un país ric i fèrtil. Fou regió, satrapia selèucida, regne independent i província romana. La capital en fou Samòsata.

Sota els hittites, la regió fou coneguda per Khashshuwa o Hassuwa o Hasu. Dominada pels hittites (Hattusilis I, vers 1650-1620 aC), es va perdre en temps d'Ammunas (1550-1530 aC) i fou ocupada pels hurrites i va formar part del Regne de Mitanni. A la seva caiguda (després del 1350 aC), va tornar als hittites fins al 1185 aC, quan l'Imperi hittita es va enfonsar. Al final del segle XII aC, s'esmenta com a Kummukhi o Kummuy, en poder dels muskhis, fins que els assiris van conquerir el país a l'inici del regnat de Teglatfalassar I.

Al segle IX aC, apareix a la regió un regne dels anomenats neohittites, conegut com a Kummuhu, que es va declarar tributari d'Assíria. Va pertànyer a Assíria del començament del segle IX aC al final del segle VII aC i es coneixen els noms de cinc dels seus reis: Hattusil (vers 870 aC), Kuhdashpi (vers 854 aC), Uspilulume (vers 810 aC-770 aC), Kushtashpi (vers 750-732 aC) i Muwattalli (vers 732 aC a 708 aC). Sota domini d'Urarti a la meitat del segle IX, era anomenat pers urartians com a Qumakha. Probablement més tard, sota Sargon II, el regne fou annexionat a Assíria (Kummukh).

Vegeu: Kummukh.

Va passar a Pèrsia el 546 aC. El 332 aC, va caure en mans d'Alexandre el Gran i a la seva mort va formar part bàsicament del domini d'Antígon fins que, el 301 aC, va quedar dins els dominis de Seleuc I Nicàtor. Sembla que vers el 260 aC fou inclòs al territori de Sames, rei d'Armènia i de Sofene, el qual fou substituït el 243 aC pel seu fill Arsames, i aquest el 226 aC pel seu fill Xerxes. El seu germà Abdisar, rei d'Armènia breument vers el 212 aC, no se sap si va governar la Commagene, ni tampoc el seu successor Orontes IV (Ervant IV), que fou rei del 212 aC al tomb del 201 aC. La regió fou després assignada a un príncep selèucida, segurament com a sàtrapa, càrrec que s'esperava que fos exercit sempre per un príncep de confiança de la família selèucida. El primer esmentat és Ptolemeu vers el 201 aC o poc després, emparentat amb els arsàcides parts i segurament també amb els selèucides, que devia ser molt jove quan fou nomenat, perquè va regnar fins al 130 aC. Vers el 163 aC, aprofintant la guerra civil en l'Imperi selèucida, es va proclamar rei i va esdevenir independent. Va morir vers el 130 aC, després d'un llarguíssim regnat i el va succeir el seu fill Sames (II) Theosebes Dikaios i a aquest, el 109 aC el seu fill Mitridates I Calinicos.

El seu fill Antíoc I Theos Dikaios Epiphanes Filorhomaios Philhellen el va succeir el 86 aC i, el 84 aC, va reconèixer la sobirania de Tigranes II d'Armènia el Gran.

El 65 aC, Pompeu va posar fi al Regne selèucida i va marxar contra Antíoc, però aquest va demanar la pau i es va fer client romà i s'hi va establir des de llavors el protectorat; el regne fou augmentat amb la ciutat de Selèucia del Tigris i amb els territoris mesopotàmics ocupats per Pompeu.

El governador de Cilícia, Ciceró, va tenir en Antíoc un fidel aliat contra els parts; en la Guerra civil entre Cèsar i Pompeu, Antíoc fou partidari de Pompeu, al qual va ajudar amb soldats. L'any 38, Ventidius, llegat de Marc Antoni, va atacar Antíoc per prendre-li el seu tresor, i durant les operacions va arribar Marc Antoni que va establir el setge de Samòsata, però no la va poder ocupar i finalment van acordar la pau. Una filla del rei es va casar amb Orodes, rei de Pàrtia. Antíoc va morir abans de l'any 31 aC i, després de l'any 38 aC, i el va succeir el seu fill Mitridates II, del qual només se sap que fou aliat de Marc Antoni.

A Mitridates II, el va succeir el seu suposat fill Antíoc II, que va fer matar al seu germà Mitridates i un ambaixador que aquest havia enviat a Roma. August el va cridar a Roma el 29 aC i el va fer executar. August va donar el regne a Mitridates (III), el fill del germà assassinat, vers l'any 20 aC, quan era encara infant. A Mitridates III, el va succeir Antíoc III, que va morir l'any 17 dC.

A la mort del rei Antíoc III, Commagene va esdevenir província romana, però el regne fou restaurat el 38 per l'emperador Cal·lígula per a Antíoc IV Epiphanes, fill del darrer rei i amic personal de l'emperador, ampliat amb una part de Cilícia i amb les rendes de Commagene durant els 20 anys que havia estat província romana. Però, al cap d'un temps (vers el 39), fou deposat per Cal·lígula, si bé va estar restaurat el 41 per Claudi. El seu fill Antíoc Epifanes es va casar amb Drusila, filla d'Agripa. Va sufocar la revolta tribal dels clitis a Cilícia. El 55 i el 59, va posar soldats al servei de Roma en les campanyes contra els parts i va obtenir una part d'Armènia. El 70, va donar suport a Vespasià i va enviar tropes sota la direcció del seu fill per ajudar Titus durant el setge de Jerusalem. El 72, fou acusat per Petus, governador de Síria, de conspiració amb els parts i, poc després, el seu regne fou suprimit i annexionat (73). El rei es va retirar a Roma, on va viure amb els seus fill Antíoc i Cal·línic. La capital Samòsata va canviar de nom a Flavia.

Més tard, se li va unir el districte de Cyrrhestica i es va convertir en la província Eufratense o Eufratensis o Augusta Eufratense (Augustofratensis) sota un praeses.

En temps de Constantí, la capital va passar a Hieràpolis.

El 543, la província fou envaïda pels perses de Khosraw (Cosroes), però foren rebutjats per Belisari i va romandre bizantina fins a la conquesta àrab al segle VII, quan el nom de Commagene, que ja gairebé no s'usava, va desaparèixer.

Doris (grup humà)

Els doris eren un poble indoeuropeu que va envair Grècia el segle XII aC i s'imposà als aqueus. Tot i que la llegenda els feia descendir d'Hèrcules i deia que tornaven a la seva pàtria, les excavacions arqueològiques han descobert que al segon mil·lenni estaven establerts a la conca del Morava. La invasió dòrica va començar a Tessàlia, des d'on van seguir avançant cap al sud i es van apoderar de bona part del Peloponès, on van destruir la civilització micènica, i de la qual els aqueus només en van conservar una part. Seguidament, van destruir la civilització minoica a Creta; també es van estendre a Rodes i altres illes. Fins al segle IX aC, hi va haver un règim feudal a Argos i Esparta. La senyoria dòrica d'Argos es va estendre per Mègara, Corint, Sició i Egina. En canvi, Esparta va imposar sobre les terres conquerides de Messènia i Arcàdia un règim de dominació i d'esclavatge (els ilotes). Amb el temps, les restes de l'antiga població que no havia fugit i els doris es van fusionar i els orígens se'n van oblidar.

Foren territoris doris al Peloponès: Mègara, Corint, Sició, Flios, Cleones, Argos, Epidaure, Trozen, Hermíone (parcialment), Egina, Lacònia, Esparta i Messènia. Des d'allà, van passar a les illes i van ocupar Creta, Melos, Thera, Rodes i Kos i van fundar Cnidos i Halicarnàs a Cària. Corint va fundar colònies a Còrcira, Ambràcia, Anactòrios, Lèucade, Apol·lònia i Epidamne (colònia de Còrcira).Les colònies dòriques a Sicília foren: Siracusa (de Corint), Hiblea (de Mègara), Gela (de Rodes), Zancle (poblada per messenis i anomenada Messene), Agrigent (fundada per Gela) i Selinos (colònia d'Hiblea).

A la Magna Grècia, fou dòrica la ciutat de Tàrent, fundada per Esparta. Unes altres ciutats dòriques van ser: Potidea a Calcídia (colònia de Corint) i Selímbria, Calcedònia i Bizanci (colònies de Mègara).

Estat de Qin

Qin (778 aC - 207 aC) va ser un estat feudal xinès que existí durant el període del Primaveres i Tardors i el període dels regnes combatents de la història xinesa. Emergí com un dels dominants estats dels set regnes combatents pel segle III aC i finalment unificà Xina sota el seu control en 221 aC, després del qual és referit com la dinastia Qin.

Hananí

Hananí (en hebreu חנני) va ser un vident i profeta hebreu, pare del també profeta Jehú, que va viure cap al segle IX aC.

Cap a l'any 875 aC va amonestar durament el rei Asà de Judà perquè havia intentat una aliança amb Ben-Jadad, rei d'Aram per enfrontar-se al rei d'Israel Baixà, abans de posar la seva confiança amb Jehovà que li hauria portat la pau i la victòria. El seu atac al rei li va valdre la presó.

Homer

Homer, Ὅμηρος en grec antic, és el suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa: els poemes orals la Ilíada i l'Odissea. També se li atribueixen un seguit d'obres menors que són conegudes com els Himnes menors. Avui, els himnes es consideren obres posteriors, però molts continuen considerant Homer com l'autor o compilador de les epopeies. S'ha especulat també que Homer fos un aede.

Els antics grecs creien, en general, que Homer era un personatge històric, però alguns erudits moderns són escèptics en aquesta qüestió: G. S. Kirk, per exemple, en el sentit que "en l'antiguitat, no sabien res definitiu sobre la vida i la personalitat d'Homer", representa el consens general. Alguns estudiosos creuen que els poemes mateixos, de manera manifesta, representen la culminació de molts segles de narració oral en què es van desenvolupar "fórmules", sistemes de composició poètica, per la qual cosa, segons Martin West, "Homer no és el nom d'un poeta històric sinó un nom fictici o construït".La data de l'existència d'Homer va ser controvertida en l'antiguitat i no ho és menys al dia d'avui. Heròdot diu que Homer va viure 400 anys abans del seu temps, i aquesta referència situaria la seva vida al voltant del 850 aC, però altres fonts antigues van donar dades molt més a prop de la suposada època de la Guerra de Troia. La data de la Guerra de Troia va ser determinada el 1194-1184 aC per Eratòstenes, que es va esforçar per establir una cronologia dels esdeveniments científics i d'aquesta data, que està guanyant el suport de les recents investigacions arqueològiques.

Per als especialistes moderns, "la data d'Homer" es refereix tant a la data de creació dels poemes com a la vida del personatge en concret. El consens acadèmic és que "la Ilíada i l'Odissea, a partir de la data extrema del segle IX aC o del VIII, la Ilíada és anterior a l'Odissea, potser en algunes dècades", és a dir, una mica abans que Hesíode, i que la Ilíada és l'obra més antiga de la literatura occidental. Durant les darreres dècades, alguns investigadors han advocat per una data ja al segle VII aC. Els que creuen que els poemes homèrics es van desenvolupar gradualment durant un llarg període, en general, proposen una data posterior per als poemes; d'acord amb Nagy, només es poden situar els texts cap al segle VI aC.Alfred Heubeck destaca la repercussió de les obres d'Homer sobre la cultura grega, que han influït en la configuració de tot el seu desenvolupament, ha estat reconeguda per molts grecs que consideren Homer com el seu mestre.

Iuput I

Iuput I va ser un faraó de la dinastia XXIII de l'Antic Egipte. Del Tercer període intermedi, és un faraó del qual se'n tenen poques dades. Se sap que va ser corregent amb el seu pare Petubastis I, el primer faraó de la dinastia, com a mínim durant dos anys, per unes inscripcions que es van descobrir al nilòmetre del temple de Karnak, a l'antiga Tebes. En aquella època la capital devia ser Leontòpolis, una ciutat del Baix Egipte, al delta del riu Nil, tot i que es considera Tanis la capital de la dinastia, d'on li ve el nom de (segona) dinastia tanita (la primera va ser la dinastia XXI). Es desconeix la data exacta del seu regnat, devia ser cap al 815 aC; Jürgen von Beckerath, un egiptòleg alemany, proposa entre el 816 i el 800 aC. Un altre egiptòleg, l'escocès Kenneth Kitchen, creu que va ser un important governador del nomos de Tebes.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.