Samaria

Samaria (en llatí Samaria, en grec Σαμαρεῖιτις, en hebreu שומרון Xomeron, en àrab سامريّون, Sāmariyyūn o ألسامرة, As-Samara o جبال نابلس, Jibal Nablus) fou un districte de Palestina entre Judea i Galilea, entre Jenin (antiga Ginaea) i la toparquia d'Acrabatta (entre Nablus i Jericó); el límit nord estava marcat per les muntanyes que des del mont Carmel anaven cap al sud-est. Foren els territoris de les tribus d'Efraïm i de Manasès. Literalment vol dir Muntanya de Vigilància, o Torre de Vigilància i es fa servir per a la part muntanyosa del nord de Cisjordània.

Segons la Bíblia, el territori de Xèmer fou comprat al seu propietari pel rei Omrí d'Israel, per la construcció d'una ciutat, que es va dir Shomeron (Samaria) com a nova capital del regne en comptes de Tirsà (vers 884 aC). En assiri fou coneguda com a "Beth-khumri" ("La casa-palau d'Omri").

Durant el regnat d'Acab fou assetjada per Ben Hadad II de Damasc i 22 reis vassalls, però fou rebutjat. Un segon atac també va fracassar al següent any. En temps de Joram, Ben Hadad va atacar altre cop la ciutat i quan estava a punt de conquerir-la va aixecar el setge en tenir notícies de què s'acostava un exèrcit desconegut.

Salmanassar V va envair el Regne d'Israel i va assetjar Samaria el 723 aC durant tres anys i fou finalment capturada per Sargon II. Les tribus de la zona foren deportades a Assíria.

La ciutat va existir sota assiris i babilonis però només va agafar importància sota els perses a partir de la segona meitat del segle VI aC quan Pèrsia va permetre el retorn dels jueus. La família local dels Sanballat i el govern dels sacerdots de Jerusalem van tenir considerables diferències.

El 332 aC la ciutat va esdevenir ciutat hel·lenística i quan els samaritans es van revoltar s'hi van establir milers de soldats macedonis. La ciutat fou destruïda per Joan Hircà el 108 aC però sota Alexandre Janeu tornava a estar poblada.

El 63 aC fou incorporada a la província romana de Síria i l'any 30 aC fou reanomenada Sebaste (Sebastos en grec és equivalent a Augustus). A finals del segle II fou reconstruïda quan Septimi Sever la va convertir en colònia.

Al segle V s'hi va fundar una basílica, ja que se suposa que fou el lloc d'enterrament de Sant Joan Baptista, i més tard s'hi va afegir un monestir; al segle XII els croats hi van construir una catedral que al segle XIII va esdevenir mesquita.

S'hi han fet excavacions el 1908, 1909, 1910, 1931, 1935 i als anys 60.

Gaza WestBank panorama

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Samaria Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 32° 08′ 35″ N, 35° 15′ 38″ E / 32.14306°N,35.26062°E

Acab

Segons la Bíblia, Acab (en hebreu, אַחְאָב בֶּן־עָמְרִי ˀAħəˀāb ben Omriyyāh) fou el setè rei del Regne d'Israel, succeint el seu pare Omrí.

Antoni Fèlix

Antoni Fèlix (en llatí Antonius Felix) va ser procurador romà de Judea.

Era germà del llibert Pal·les (Pallas) i ell mateix era llibert de l'emperador Claudi. A Suides se l'esmenta com a Claudi Fèlix pel nom del seu patró i Antoni pel nom de l'emperadriu mare Antònia de la qual va rebre la manumissió.La data en què va ser nomenat procurador és incerta però no lluny de l'any 52. Segons Tàcit va ser procurador amb Ventidi Cumà, i aquest va governar Galilea mentre Fèlix governava Samaria. Els dos governs cobreixen un període entre els anys 48 i 61. Es deia que tots dos es van enriquir amb les exaccions sobre el provincials. El governador de Síria Gai Ummidi Quadrat va ser comissionat per obrir un expedient sobre aquests fets i Cumà va ser condemnat però Fèlix va ser absolt. En canvi segons Flavi Josep, Cumà va ser l'únic governador i finalment va ser deposat i condemnat. Fèlix va ser enviat des de Roma com a successor probablement cap a l'any 51 o 52, amb autoritat sobre Judea, Samaria, Galilea i Perea.Fèlix es va casar amb Drusil·la, germana de Ptolemeu de Mauritània. Després es va casar amb Drusil·la, filla d'Herodes Agripa i esposa d'Azizus rei d'Emesa (al qual va abandonar). El seu govern va ser fort però cruel i opressiu. Va netejar el país de lladres i de falsos profetes. Entre el 60 i el 62 va ser cridat a Roma i el va succeir Porci Fest. Els caps jueus de Cesarea, la capital de la província, el van acusar a Roma, però es va salvar per la influència que tenia seu germà Pal·les amb Neró. Tàcit esmenta el seu matrimoni amb Drusil·la de Mauritània i amb una néta de Marc Antoni i Cleòpatra.

Arquelau de Judea

Arquelau de Judea (Archelaus, Arkhélaos Ἀρχέλαος) fou fill d'Herodes el Gran i de Malthace una dona samaritana. Herodes va pensar a fer-lo hereu però Antípater, el fill gran d'Herodes, va aconseguir que fos desheretat; més tard les maquinacions d'Antípater foren descobertes, i Arquelau fou restablert en els seus drets hereditaris i a la mort del pare (4 aC) fou saludat com a rei per l'exèrcit. Arquelau va renunciar al títol fins que no li fos donat per August.

Va esclatar una revolta que Arquelau va reprimir en sang i després va anar a Roma per obtenir la confirmació del títol, però allí se li va oposar Herodes Antipes i Salomé (la germana d'Herodes el gran) així com, naturalment, Antípater, que van presentar ambaixadors vinguts de Judea per explicar la crueltat d'Arquelau i demanaren l'annexió del regne a la província de Síria. August tot i així va ratificar l'elecció del pare, però va repartir el regne: Judea, Samaria i Idumea foren entregades a Arquelau amb el títol d'etnarca i la promesa d'un regne.

Va tornar a Judea i va desafiar la llei jueva casant-se amb Glafira, filla d'Arquelau de Capadòcia, vídua del seu germà Alexandre de Judea, de qui ella tenia fills vius. Sigui per aquesta ofensa o perquè realment era cruel, fou acusat de tirania i al cap d'un temps van tornar a acusar-lo de crueltat quan portava uns deu anys governant (7) i com que no es va poder justificar fou desterrat a Viena a la Gàl·lia on va morir.

Canaan

Canaan (cananeu: כנען, hebreu (dialecte cananeu meridional): כְּנַעַן, [kə.ˈna.ʕan], hebreu modern: Knàan; grec: Χαναάν; llatí: Canaan; arameu: ܟܢܥܢ; àrab کنعان) era la terra promesa del poble jueu, corresponent aproximadament a l'actual Israel i els territoris de Gaza i Cisjordània, juntament amb algunes zones del Líban i Síria. Abastava tota la franja sirofenícia. La frontera dels cananeus anava des de Sidó, anant cap a Guerar, fins a Gaza; i girant cap a Sodoma, Gomorra, Admà i Seboïm, fins a arribar a Leixa. Els cananeus realment foren un poble semita resultat de l'emigració del 3000 aC, establert per tota la franja de Llevant, amb un idioma comú central (el cananeu) i dos dialectes principals: l'ugarític al nord i l'hebreu al sud.

Les cartes d'Amarna esmenten Canaan (acadià Kinaḫḫu) en relació amb les ciutats fenícies (sobretot Sidó) i l'alta Galilea. Campanyes egípcies (l'estela de Menerptah al segle xiii aC) esmenten també la terra de Ka-na-na. L'excavació principal és la d'Ugarit a Síria on es van trobar importants arxius. El seu nom derivaria de l'hurrita Kinahhu (vestit blau o porpra, que es fabricava en aquelles terres) que és esmentat a una tauleta trobada a Nuzi des del començament del segon mil·lenni. La Bíblia el deriva del nom del fill de Cam i nét de Noè i esmenta diverses tribus cananees com els jesubites, el hetites, amorrites, girgashites, hivites, arkites, sinites, arvadites, zemarites i Hamathites (i probablement altres). És esmentat també a un document del segle xviii aC trobat a Mari de què resultaria l'existència d'una confederació d'algunes ciutats-estats de Canaan, de la qual no es té cap més notícia. Al nord Iamkhad i Qatna exerciren certa hegemonia i al sud fou Hazor. Les inscripcions egípcies defineixen Canaan entre la mar, Hamath al nord, el Jordà a l'est i al sud fins al Nègueb. Pels egipcis Canaan era sinònim de Retenu, és a dir el Llevant, mentre que per a la Bíblia és més limitat (n'exclou els parlants d'ugarític).

Dins la regió de Canaan en el sentit limitat del terme, hi havia cinc zones principals:

La costa. No era cananea més que en punts concrets. La major part era fenícia. El sud de la costa era domini dels filisteus, un poble indoeuropeu no semita.

Galilea, al nord de Canaan. Zona rica en aigua, amb les fonts del Jordà, i el llac Tiberíades. Zona rica en agricultura, culturalment potent, amb la plana de Jasrael, la ciutat de Megiddo i Legio, el Golan (zona elevada i poc poblada però que és com una balconada que domina tota la Galilea).

Cisjordània, al sud. És la zona central, amb Samaria com a capital. No hi ha un tall de separació amb la Transjordània; el riu Jordà és una via de comunicació. Zona rica i famosa pels seus ramats.

Menys important és Xfelà. Zona intermèdia que fa de frontera entre els pobles de la costa i els cananeus.

Judà, al sud, és un desert de muntanyes, sense aigua, sense minerals, però amb la important ciutat de Jerusalem.Aquestes terres foren ocupades pels israelites (actualment són israelites). Els cananeus foren absorbits o expulsats.

Cisjordània

Cisjordània o Judea i Samaria és el territori de l'Orient Mitjà, localitzat a la vora occidental del riu Jordà, delimitat a l'est pel Jordà i la Mar Morta, i a l'oest per la línia verda, la línia d'alto el foc que separa el territori palestí de l'estat d'Israel. El territori de la Cisjordània és administrat per Israel, però governat com a nació autònoma per l'Autoritat Nacional Palestina.

Consell Regional de Gush Etzion

El Consell Regional de Gush Etzion es troba en l'Àrea de Judea i Samaria. Aquest consell regional és l'organisme que administra els assentaments israelians de la regió de Gush Etzion, al sud-est de Jerusalem. Segons l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel, els 19 assentaments tenen una població d'uns 21.200 habitants (2014). La seu administrativa del consell està situada en l'assentament d'Alon Shvut i el seu actual president és Davidi Perl.

Consell local (Israel)

El consell local és un tipus d'administració territorial d'Israel, semblant a una ciutat en estructura i mode de vida, però que no ha aconseguit la condició administrativa de ciutat. Aquest estatus requereix complir determinats requisits, com per exemple un mínim de població. En general, els consells locals administren poblacions entre 2.000 i 20.000 habitants. Actualment existeixen a Israel 141 consells locals.

El Ministeri de l'Interior d'Israel reconeix tres tipus d'administració local: ciutat, consell local i consell regional. És l'organisme que posseeix la potestat per decidir quan una localitat ha aconseguit l'estatus de municipi (o ciutat). El ministre atendrà les al·legacions dels residents que, malgrat aconseguir els requisits administratius, poden desitjar mantenir-se com a consell local, o bé com a part d'un consell regional.

Consell regional (Israel)

El consell regional és un tipus d'administració territorial d'Israel que governa pobles i comunitats rurals localitzades en una àrea relativament propera. Cada comunitat, que no sol superar els 2.000 habitants, és gestionada per un comitè local que envia representants al consell administratiu regional. El Ministeri de l'Interior israelià reconeix tres tipus d'administració local: ciutat, consell local i consell regional. Existeixen 54 consells regionals.

Districte de Jerusalem

El districte de Jerusalem (en hebreu: מחוז ירושלים), amb capital a Jerusalem, és un dels sis districtes d'Israel. Té 652 km² (incloent-hi Jerusalem Est, annexionat per Israel el 1967) i una població d'unes 831.900 persones (31/12/2004). El districte es troba a prop de l'Àrea de Judea i Samaria.

Felip l'Evangelista

Sant Felip l'Evangelista apareix diverses vegades en els Fets dels Apòstols. Va ser un dels Set triats per tenir cura dels pobres de la comunitat cristiana de Jerusalem. [Ac 6]. Va predicar i va realitzar miracles a Samaria, i es va reunir i va batejar un eunuc etíop a Gaza, la qual tradicionalment marca l'inici de l'Església Ortodoxa Etíop. [Ac 8] Més tard, va viure a Cesarea Marítima amb les seves quatre filles que profetitzaven, on va ser visitat per Pau. [Ac 21]

Gush Etzion

Gush Etzion (hebreu: גוש עציון ) és un conjunt d'assentaments israelians localitzats en l'Àrea de Judea i Samaria, en la Cisjordània ocupada. Els assentaments van ser construïts després de la Guerra dels Sis Dies. Com altres poblats d'aquest tipus, la seva legalitat ha estat tema de permanent controvèrsia: segons alguns sectors de la comunitat internacional, aquests han de ser considerats il·legals segons les normes del dret internacional; tanmateix, Israel no reconeix aquesta afirmació. L'any 2011, Gush Etzion tenia 22 assentaments amb una població de 70.000 habitants.

Isaïes (profeta)

Isaïes (en hebreu: ישעיהו) (transliterat: Yeshayahu), és un nom que en català es pot traduir com: Jehovà és salvació. Va ser el primer dels grans profetes d'Israel. Nascut al Segle VIII aC, probablement entre el 770 i el 760 aC, a Jerusalem, dins d'una família acomodada, estava emparentat amb la família reial (cosí d'Azaries segons la tradició talmúdica). Profetitzà durant la crisi causada per l'expansió de l'imperi assiri. Per les seves pròpies declaracions se sap que va estar casat amb una profetessa i que tingué dos fills. Va ser "profeta de la cort" al Temple de Jerusalem, i va ser sacerdot de diversos reis. Va actuar durant els regnats de Jotam (745-742 aC9, Acaz (741-726 aC) i Ezequies (725-697 aC). Va ser un període molt agitat, i el profeta hi al·ludeix en els seus escrits: la guerra sirio-efraïmita, la mort del rei assiri Teglatfalassar III, la rebel·lió del regne del Nord contra Salmanassar V, els intents independentistes d'Ezequies ajudat per Egipte, i l'amenaça a la ciutat de Jerusalem per Sennàquerib.

Se'l considera un dels profetes majors. S'estima que el ministeri profètic d'Isaïes va arribar a durar a prop de mig segle. Durant la seva primera etapa va predicar molts dels temes dels quals havia fet menció el profeta Amós, censurant el luxe excessiu de les dones de l'alta societat, condemnant la injustícia dels tribunals i atacant la corrupció dels savis i polítics. Isaïes va escriure com a mínim la primera part del llibre de la Bíblia que coneixem com a Llibre d'Isaïes. La seva obra mostra que era un gran poeta, amb estil brillant i de composició harmoniosa. Els crítics coincideixen que és l'autor dels capítols 1 a 12, 15 a 24 i 33 a 35, i es discuteix l'autoria de la resta del llibre. Els capítols 36 a 39 estan escrits en tercera persona i possiblement foren escrits per altres autors.Una de les seves profecies més conegudes va donar-la l'any 735, quan els reis d'Aram i d'Israel van fer una coalició contra Judà, i pretenien substituir el rei Acaz per un sobirà favorable a una coalició antiasiriana. El profeta va dir a Acaz que tingués fe i confiança en Jehovà, l'únic que el podria salvar. Però el rei, sense fer cas dels signes del cel, va immolar el seu fill a les divinitats paganes. Isaïes va donar aleshores l'anomenat "oracle d'Emmanuel", que més endavant va tornar a repetir al llarg del llibre. Deia que la prova de que Déu estava amb el seu poble era el naixement d'un nen a l'harem reial que es diria Emmanuel, al·ludint potser a Ezequies, el fill d'Acaz. Aquesta profecia va influir en el pensament cristià posterior que va considerar que Emmanuel seria el Messies. La incredulitat del rei i del poble van portar un càstig diví, i Samaria va ser capturada i es va arruïnar. Ezequies va voler arribar a un pacte amb Egipte per a sortir dels domini dels assiris, però Isaïes va predir que no seria possible. A la mort del rei assiri Sargon II, que s'havia apoderat de Samaria, va dir que el seu successor seria encara més terrible, però que Jerusalem se'n sortiria. En efecte, Sennàquerib, el successor, va haver de retirar-se del setge de Jerusalem a causa de diverses epidèmies al seu exèrcit i la sublevació d'algunes províncies al seu regne.

Com a profeta, Isaïes era un home inspirat per la divinitat. Entrava en èxtasi quan "la mà de Jehovà" el tocava, i unes vegades tenia visions i altres escoltava "la veu de Déu". En els seus oracles anunciava dates concretes sobre quan passarien els fets. Era el profeta de la santedat purificadora de Déu, entesa sempre com a glòria i majestat de Jehovà. El poble sempre és mostrat com a ingrat cap al seu Déu.

La part del llibre anomenat Deutero-Isaïes, que comprèn els capítols 40 a 55, està format per una sèrie de profecies destinades a donar forces als jueus desterrats a Babilònia, poc abans de què el rei Cir el Gran els permetés tornar a la seva pàtria. Els capítols 56-66 tracten de la reconstrucció del Temple.

Llibre d'Amós

El llibre d'Amós és un llibre profètic de l'Antic Testament escrit pel profeta Amós durant el regnat de Jeroboam II segons les referències internes. El narrador explica com va rebre l'encàrrec diví de predicar el penediment d'Israel, que s'havia allunyat de Déu per l'avarícia i que en conseqüència seria castigat amb derrotes a la guerra. Denúncia el luxe en què viuen els rics a Samaria, el formalisme cultural i la corrupció dels profetes. Destaquen també les seves profecies sobre el judici final, que Amós considera reservat a una minoria. Sense arribar a una concepció totalment monoteista, el profeta presenta Jahvè com a un Senyor de la Natura i de les Nacions, i s'anticipa així a les idees del Deutero-Isaïes. És un dels textos bíblics amb un pensament més contundent sobre la necessitat de la justícia social per seguir correctament els preceptes religiosos.

Osees

A la Bíblia Hebrea, Osees (en hebreu הוֹשֵׁעַ) fill de Beeri, era un profeta del segle VII aC a Israel i autor del Llibre d'Osees que inclou les seves profecies. És un dels dotze profetes de la Bíblia hebrea jueva, anomenats els profetes menors a l'Antic Testament cristià.

Sembla que va exercir de sacerdot i profeta en algun santuari de Samaria, abans que la ciutat fos conquerida per Sargon II, cap al 721 aC. Per la seva manera d'expressar-se es creu que va ser educat en una escola sapiencial. Osees és sovint vist com un "profeta de la destrucció", però per sota del seu missatge de destrucció és una promesa de la restauració. Es caracteritza per les seves profecies contra la cort del rei i contra totes les estructures de l'estat (culte del Temple, sacerdoci, etc.). Per a Osees l'època dorada d'Israel va ser la del desert, quan no hi havia reis ni funcionaris de palau, ni sacerdots. Al Talmud (Pesaixim 87a) s'afirma que va ser el profeta més gran de la seva generació. El període del ministeri d'Osees es va estendre una seixantena d'anys i fou l'únic profeta d'Israel del seu temps que va deixar profecies escrites. Una atrevida expressió, "esperit de prostitució", que aplica al regne d'Israel, pot haver tingut l'origen en l'experiència personal del profeta, ja que Osees estimava una dona, Gomer, devota dels cultes de Baal i Astarté, i segurament prostituta sagrada d'aquestes divinitats. El nom "Osees", significa "salvació", o "ell salva", o "ell ajuda". Podria ser una contracció d'una forma més gran dels quals en formaren el nom diví (YHWH), així com per significar "YHWH ajuda".

D'acord amb a la Bíblia Nombres 13:8, 13:16 Osees era també el nom que tenia de Josuè, fill de Nun, abans que Moisès li posés el nom teòfor Yehoshua, "Jehovà és salvació"

Quiriat-Arbà

Quiriat-Arbà (en hebreu: קריית ארבע) és un assentament israelià urbà als afores d'Hebron, en la regió de les muntanyes de Judea, a Cisjordània. Va ser fundat en l'any 1968. En el 2012, Quiriat-Arbà tenia una població de 7.593 habitants. La comunitat internacional considera que els assentaments israelians són il·legals segons el dret internacional, però el govern israelià ho nega.

Samaritana (personatge bíblic)

La Samaritana o dona samaritana del pou és la protagonista d'un episodi de la vida de Jesús, narrat només a l'Evangeli segons Joan, als versicles 4, 4-26. La tradició ortodoxa anomena aquesta dona Fotina (de photos, "llum") i en les llengües eslaves s'anomena Svetlana ("llum"). És venerada com a santa en diverses confessions cristianes.

Samaritans

Els samaritans (etnònim: Xomronim, que significa "l'observador" o "el que vigila") són els membres d'una comunitat etnico-religiosa originada de la barreja entre la població autòctona israelita de Samaria i els colons introduïts pels assiris després de la destrucció de la ciutat (722 aC) provinents de Babilònia, Cut, Avà, Hemat i Sefarvaim. Són un poble diferenciat dels israelites; són un grup d'individus que es defineixen a si mateixos com descendents dels antics israelites, i que viuen a Israel i alguns al territori de l'Autoritat Nacional Palestina, a Cisjordània. La seva religió s'anomena samaritanisme. El nom, utilitzat també com a gentilici, es dóna als habitants de Samaria.

Després de la invasió i ocupació assíria de Samaria al segle VIII aC els habitants de la zona foren deportats i a la regió es van establir nous habitants, àrabs, sirians i de Mesopotàmia, que barrejats amb els que van quedar al lloc van originar la nació dels samaritans.

Els samaritans ofereixen la paradoxa de ser alhora un dels grups més petits del món, ja que l'any 2007 eren només 712 persones, i els que tenen la història escrita més antiga, ja que la seva existència s'esmenta en el primer mil·lenni aC, a Samaria. Ells van dominar la regió, l'actual nord d'Israel, fins al segle VI.

La seva religió, com el judaisme, es basa en el Pentateuc. No obstant això, a diferència d'aquest, es nega la centralitat religiosa de Jerusalem. Van aparèixer abans del judaisme rabínic, i no tenen rabins, ni accepten el Talmud del judaisme ortodox. Els samaritans també neguen els llibres de la Bíblia hebrea posteriors al Pentateuc (els llibres dels profetes i llibres hagiògrafs).

Ells no es consideren jueus, sinó com els descendents dels antics israelites de l'antic regne de Samaria. En canvi, els jueus ortodoxos els consideren com a descendents de poblacions estrangeres (colons assiris de l'antiguitat) que van adoptar una versió il·legítima de la religió jueva, i com a tal es neguen a considerar-los com a jueus o, fins i tot, com a descendents dels antics israelites. Són reconeguts com a jueus per l'Estat d'Israel. A la Bíblia hi ha referències a la mala relació entre jueus i samaritans, com per exemple a la Paràbola del bon samarità.

Tulkarem

Tulkarem o Tulkarm —en àrab طولكرم, Ṭūlkarm; en hebreu טול כרם— és una ciutat de Palestina al nord de les muntanyes de Samaria a la governació de Tulkarem al nord-oest de Cisjordània: limita amb els districtes israelians de Netanya i Haifa a l'oest, i de Nablus i Jenin a l'est. La població el 2006 s'estimava en 58.962 habitants incloent els del campament de refugiats; del seu territori de 28.793 dúnams, 6.500 estan ocupats per colònies, infraestructures i el mur de separació.

Àrea de Judea i Samaria

L'Àrea de Judea i Samaria (en hebreu: יהודה ושומרון) (transliterat: Yehuda ve-Shomron ) és el nom oficial donat per l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel a la part de Cisjordània administrada per Israel des de 1967 i no annexionada. No inclou per tant Jerusalem Est, territori que es troba administrativament en el Districte de Jerusalem. Comprèn les localitats jueves situades en aquesta regió, anomenades també assentaments israelians, i la població israeliana resident en l'àrea C, definida en els Acords d'Oslo de 1995 i sota control del govern israelià.

Judea i Samaria és el nom de dues regions històriques actualment conegudes com a Cisjordània. Van ser administrades per Israel, amb excepció de Jerusalem Est i de la zona fronterera entre Israel i Jordània, des de la Guerra dels Sis Dies, fins que Israel va transferir la seguretat i la responsabilitat civil de la població palestina a l'Autoritat Nacional Palestina en virtut dels Acords d'Oslo de 1995.

En l'any 2003 el Quartet per a l'Orient Mitjà, un grup de nacions format pels Estats Units, la Unió Europea, les Nacions Unides i Rússia, van presentar un full de ruta cap a la pau que reafirmava l'establiment de l'Estat de Palestina en la regió. Les organitzacions palestines reclamen la seva sobirania des de 1967. L'ONU, el Tribunal Internacional de Justícia, la Unió Europea, i les organitzacions humanitàries com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i B'Tselem els anomenen territoris palestins ocupats, mentre que Israel els considera com a territoris en disputa. S'espera que la seva situació política definitiva sigui el resultant d'acords de pau entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina.

En 2012, el ministre israelià Naftali Bennett, líder del partit La Llar Jueva, va proposar que s'apliqués la llei civil israeliana també als assentaments de l'Àrea C de Cisjordània, i oferir la ciutadania israeliana als àrabs que viuen en aquella regió. El 4% dels àrabs palestins viuen en a la zona C, i tots els israelians de Judea i Samaria viuen en aquella zona. Però en el mes de maig de 2012 els ministres israelians, per influència de Benjamín Netanyahu, van rebutjar aquest projecte de llei, que hauria implicat annexionar l'Àrea de Judea i Samaria per part de l'Estat d'Israel.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.