Salvació

La salvació (del llatí salus, "ajuda" o "salut" i del grec Σοτεριος soterios, "redempció", "rescat") és l'alliberament de la condemnació de l'ànima humana gràcies a la intervenció de Déu. Les religions del llibre l'assimilen a una vida eterna al Paradís o apartar-se del pecat, mentre que a Orient s'interpreta com la sortida del cicle de reencarnacions o la fusió amb el cosmos. Em ambdós casos, hi té un paper cabdal l'acció de bones obres durant la vida.

Cristianisme

La doctrina de la salvació en el cristianisme s'anomena soteriologia i constitueix una disciplina teològica. Segons aquesta religió, la Bíblia s'ha de llegir en clau teològica com una història de la salvació: l'home és pecador per natura però la seva ànima, creada per Déu, busca retrobar-se amb la divinitat. Déu promet repetidament ajuda fins que envia el seu propi fill, Jesús, que mor per redimir els pecats de tota la humanitat i permetre la salvació col·lectiva. Si una persona creu en Jesús i segueix els seus ensenyaments, podrà allunyar-se del pecat i així aconseguir la màxima felicitat possible: estar amb Déu al Cel per a tota l'eternitat.

El debat cristià acostuma a assumir que la salvació afecta tots els éssers humans, ja que tots són fills de Déu,[1] però hi ha corrents que afirmen que aquesta salvació no és possible fora de l'església, ja que conèixer Crist i no voler seguir-lo és el més gran dels pecats i es comet de forma voluntària (a diferència dels antics, que en haver nascut abans que Jesús no podien venerar-lo i per tant no es condemnen sinó que se salven o van als llimbs).

El paper de la gràcia divina i dels propis actes és una de les principals diferències entre el catolicisme i el protestantisme.

Els catòlics creuen que la gràcia arriba a l'home a través dels sagraments: el baptisme neteja el pecat original, la confessió esborra per absolució els pecats que puguin allunyar la persona de Déu i la comunió posa en contacte directe amb la divinitat, ja que s'està ingerint el seu cos i la seva sang i així es rep directament la gràcia.[2] Acostumen a posar més èmfasi en la necessitat de pertànyer a l'església per salvar-se, perquè és la institució fundada pel mateix Jesús.

El protestantisme, en canvi, insisteix en la salvació com un do de Déu, al qual estan destinades o no les ànimes (doctrina de la predestinació calvinista) o bé es guanya amb les bones obres. Accepta per tant la salvació dels no creients al judici final.

Els ortodoxos, per la seva banda, adopten una postura intermèdia: pensen que Déu proporciona la gràcia i la possibilitat de salvar-se a tots els homes, pel seu amor infinit, però cadascú, en l'exercici del lliure albir, pot acceptar-la o no (negant la fe o actuant a consciència contra la llei divina). Tampoc no creuen en el pecat original.

Judaisme

El judaisme és la religió abrahàmica que dóna menys importància a l'altra vida, ja que se centra en l'existència terrenal[3] i en la vinguda del messies, que alliberarà les ànimes per sempre. Els homes, per tant, se salven només creient en Déu i actuant correctament i encara que pugui haver premis i càstigs després de la mort, aquests arriben usualment durant la vida terrestre, com proven les històries dels profetes (quan Israel s'allunya de Déu, de la seva aliança, s'esdevé un desastre). La justícia divina, en conseqüència, afecta tant el món present com futur i per aquest motiu el creient ha de viure sempre respectant la llei.

El concepte de "poble escollit" té un paper important per a la majoria de corrents del judaisme: els infidels o gentils estan fora del pla diví. Aquesta elecció apareix a la Bíblia amb el primer pacte amb Abraham, segellat amb els seus descendents, i s'oposa sovint als pobles veïns, derrotats per adorar falsos ídols.

Islam

L'islam creu que l'entrada al Paradís etern s'aconsegueix per la creença en Déu i amb la suma de les bones obres i que cada persona és responsable en exclusiva de la seva pròpia salvació, en consonància amb la llibertat que té. El musulmà ha de buscar l'equilibri entre el temor de Déu, per la condemna, i l'esperança en la seva misericòrdia que perdonarà els pecats si el penediment és sincer. Mai no hi ha una garantia absoluta de salvació, que es decideix en el moment de la mort, per tant tota la vida ha d'estar orientada a buscar-la seguint els preceptes de l'islam: practicar els cinc pilars de la religió i acceptar el credo islàmic (aqida). La salvació islàmica admet graus, a diferència de la cristiana o la jueva: no tothom està igual al Cel ni a l'infern, sinó que se situa en una esfera o una altra segons el seu mèrit, ja que Déu és per damunt de tot just. La majoria de creients musulmans rebutgen que la salvació sigui possible entre els infidels.

Religions orientals

L'hinduisme té com a màxim objectiu l'assoliment de la mokxa o salvació, és a dir, aconseguir que l'ànima personal (atman) surti del cicle etern de reencarnacions, obligant-se a existir dins un cos mortal i pecador. Per a arribar a la mokxa cal fer bones obres, practicar la meditació i els ritus religiosos que ajuden l'ànima a concentrar-se en la força suprema.

El budisme recull la idea d'allunyar-se del sofriment, en un estat de pau eterna anomenada nirvana, que es pot assolir amb l'assumpció de les Quatre Nobles Veritats de manera íntima.

Referències

  1. Parry, Robin A. Universal salvation? The Current Debate. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2004
  2. «Catechism» (en anglès). [Consulta: 18 desembre 2017].
  3. «SALVATION - JewishEncyclopedia.com». [Consulta: 18 desembre 2017].
Calvinisme

El calvinisme és una denominació cristiana protestant basada en els ensenyaments teològics del reformador Joan Calví (Jean Cauvin).

Comitè de Salvació Pública

L'expressió comitè de salvació pública fa referència a un grup de persones que actuen en temps de greu crisi per obligar el govern a adoptar les disposicions legals necessàries per restablir la situació. En molts casos, en primer lloc a la Revolució Francesa, quan era un òrgan de govern. El significat d'aquesta expressió pot fer referència, doncs, al següents termes:

Comitè de salvació pública, en francès:Comité de salut public, un dels principals òrgans del govern revolucionari establert per la Convenció Nacional el 6 d'abril de 1793, en substitució d'una "comissió de salvació pública" que es va formar, ella mateixa el 25 de març de 1793 per tenir èxit el Comitè de Defensa general (creat el primer de gener de 1793). renovada periòdicament, va sobreviure fins a la creació del Directori l'octubre de 1795. Vegeu a sota.Hi havia també durant la Revolució Francesa "comitès de salvació pública dels departaments" constituïts a una trentena de departaments pels jacobins locals o representants en missió. Organismes encarregats, originalment, de recopilar informació sobre el departament i desenvolupar el civisme, veuen les seves competències ampliades en matèria de vigilància i requisició.Comitè de Salvació Pública (1871), òrgan de govern creat en el si del Consell de la Comuna el 28 d'abril de 1871, a la Comuna de París.Comitè de Salvació pública (1958), nom donat als comitès insurreccionals formats a Alger, i a continuació, a les principals ciutats d'Algèria a partir del 13 de maig de 1958, i a Còrsega el 24 de maig.El "Comitè de Salvació Pública" (en holandès: Comité voor Openbare Veiligheid ') és un organisme creat el 9 de gener de 1919 pels republicans a Luxemburg per formar un govern provisional. El "Comitè de Salvació Pública i Acció Cívica del Gabon" és un moviment d'oposició que es va formar durant el moviment per la independència del Gabon presidit pel Príncep Louis Berre, líder mpongwe, contra el govern de Léon Mba.El "Comitè de Salvació Pública", és un òrgan de govern que consta de 120 membres constituït a Burkina Faso el 1982 després de l'enderrocament del Cap d'Estat, el coronel Saye Zerbo, i dirigit pel capità Thomas Sankara.

Cristià

Un cristià és una persona que forma part del Cristianisme, una religió abrahàmica monoteista que es basa en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret. "Cristià" deriva de la paraula Crist del grec antic, una traducció del terme Messies de l'hebreu clàssic, el terme "cristians" i fou usat per primer cop pels pagans a Antioquia.El tret central de la fe cristiana són els evangelis, els ensenyaments que han de portar als humans a la salvació a través del missatge i l'obra de Jesús, particularment la seva expiació, crucifixió i resurrecció. Els cristians també creuen que Jesús és el messies que anunciaren les profecies de la bíblia hebrea. La majoria dels cristians creuen en la doctrina de la Santíssima Trinitat, una descripció de Déu Pare, Déu Fill i Esperit Sant.

Hi ha diverses interpretacions al cristianisme que a vegades entren en conflicte perquè n'hi ha diverses branques. El terme "cristià" també es fa servir com a adjectiu per descriure tot el relacionat amb el cristianisme, o en un sentit proverbial "tot el que és noble i bo com Crist"." El terme també es fa servir com una etiqueta per identificar les persones associades amb la cultura cristiana, independentment de les creences o pràctiques religioses personals.

Es ist das Heil uns kommen her, BWV 9

Es ist das Heil uns kommen her, BWV 9 (La salvació ens ha arribat), és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach, escrita per al sisè diumenge després de la Trinitat.

Església Ortodoxa

L'Església Ortodoxa és una de les tres grans denominacions del cristianisme, el cos dels cristians que, com l'Església Catòlica, declaren l'autoritat eclesiàstica per virtut de la successió apostòlica. Anomenada a si mateixa l'Església única, santa, catòlica i apostòlica, està formada per les jurisdiccions de catorze patriarcats i les seves respectives esglésies autocèfales, unides doctrinalment i litúrgicament, però amb sínodes independents respecte al Patriarcat de Constantinoble, que ostenta una primacia d'honor (primus inter pares). Per aquest fet, i per la identificació històrica del cristianisme ortodox de l'est amb la llengua oficial de l'Imperi Romà d'Orient (en oposició amb el cristianisme catòlic de l'oest que utilitzava el llatí), sovint se l'ha conegut com l'Església Ortodoxa grega. Es calcula que actualment hi ha uns 225 milions de fidels ortodoxos arreu del món, xifra que pot variar segons les fonts. Abans del Gran Cisma d'Orient ambdues esglésies compartien la mateixa doctrina segons allò que acceptaven en els concilis ecumènics, però amb diferències en l'estil d'adoració i l'ús de diferents idiomes a les misses. L'Església Ortodoxa és un cos distint d'altres esglésies orientals denominades Esglésies ortodoxes orientals que es va separar doctrinalment en no acceptar el Concili de Calcedònia.

Eucaristia

Eucaristia (del grec εὐχαριστία, eucharistia, "acció de gràcies") o sagrament de l'altar es refereix, en essència, a la celebració del sagrament cristià de la commemoració de la santa cena de Jesucrist, o al pa i al vi d'aquest sagrament. Aquest terme és utilitzat principalment en les tradicions catòliques, ortodoxes, anglicanes i luteranes. La majoria de les tradicions protestants utilitzen el terme comunió o santa comunió per a referir-se al sagrament, i els carismàtics també utilitzen el terme santa cena.

En el catolicisme a més de l'eucaristia en la missa hi ha la litúrgia de la paraula en la qual es llegeixen dos o tres texts de la Bíblia, i normalment hi ha un discurs, del sacerdot, anomenat sermó o homilia.

Gordònia (organització)

Gordònia (en hebreu: גורדוניה) va ser un moviment juvenil sionista. Les doctrines del moviment estaven basades en les creences del jueu Aaron David Gordon, és a dir, la salvació de la Terra d'Israel i del poble jueu a través del treball manual i la recuperació de l'idioma hebreu. A Gordonia, els nous membres van aprendre hebreu, i els membres més veterans es van organitzar en grups d'entrenament pendents d'emigrar a Terra Santa.

Infern

En certes religions, l'infern és l'indret o estat on residiria l'ànima de la persona un cop ha mort. El seu nom ve d'una paraula que en llatí significava "inferior", ja que es creia que estava a sota la Terra.

Ben aviat, però, l'infern va assolir un significat negatiu, ja que era el lloc on anaven a parar les ànimes condemnades després de la vida, a diferència del Paradís, lloc de l'eterna salvació. En llenguatge infantil l'infern és anomenat les "Calderes de Pere Botero". Cal remarcar que la concepció actual del que és l'infern ve donada per la barreja de diverses tradicions (incloent-hi alguns errors de traducció)

Liebster Immanuel, Herzog der Frommen, BWV 123

Liebster Immanuel, Herzog der Frommen, BWV 123 (Estimat Immanuel, Príncep dels creients), és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al dia de Reis, estrenada a Leipzig, el 6 de gener de 1725.

Llibre d'Ezequiel

El llibre d'Ezequiel és un llibre bíblic de l'Antic Testament que forma part dels llibres profètics. Pels jueus està en el Tanakh entre els Neviïm ("Profetes"), en la Bíblia Protestant s'ubica entre les Lamentacions i el llibre de Daniel, en la Bíblia Catòlica es troba entre Baruc i Daniel. El seu missatge va dirigit sobretot als exiliats, encara que a l'autor també li preocupa la situació de Judea i de Jerusalem, ciutat a la que el profeta va visitar moltes vegades en visions extàtiques segons explica el llibre.

S'ha discutit la data en què es va escriure, i es considera que en essència conté els escrits d'Ezequiel. S'acostuma a dividir en dues, tres o quatre parts, segons els comentaristes. La divisió en tres parts presenta:

a) Entre el 593 i el 587 aC, des de la crida per Jehovà d'Ezequiel, fins a la caiguda de Jerusalem i el captiveri de Babilònia. Són profecies amb les quals el profeta intenta que els deportats per Nabucodonosor no perdin la fe en Déu i que no la facin dependre de l'existència de Jerusalem i del seu temple.

b) Entre el 586 i el 585 aC, on anuncia la salvació dels deportats si es converteixen a Déu.

c) Del 585 en endavant, on profetitza la salvació dels jueus i vaticina el culte futur a Jehovà.

Luteranisme

El luteranisme és una tendència imperial protestant cristiana basada en els ensenyaments i les doctrines establertes a l'Antic i el Nou Testament. Martí Luter va ésser un sacerdot catòlic que volia reformar les pràctiques i les doctrines desvirtuades i humanitzades que l'Església Catòlica duu a terme. Per això, es considera que el començament del luteranisme és el començament de la branca protestant del cristianisme

L'inici del luteranisme, i per conseqüència de la Reforma Protestant, va ser el 31 d'octubre de 1517, el dia en què el professor Martí Luter va clavar un escrit amb 95 tesis (declaracions) relacionades amb els dogmes i les pràctiques catòliques sobre la porta de l'Església de Tots els Sants (una pràctica comuna per a convidar a altres professors als debats universitaris), al costat del castell de Wittenberg, Saxònia (Alemanya).

El luteranisme es basa en la doctrina exclusiva de la Paraula de Déu, és a dir, la Santa Bíblia. Els pilars bàsics del Luteranisme són: La Gràcia, la Fe i la Paraula.

Gràcia: La gràcia és l'actitud i predisposició de bondat i compassió de Déu, ensenyada a l'home pecador que no pot salvar-se per si mateix.

La Fe: La fe és l'acceptació de Jesucrist, per part del pecador penedit, com a seu únic Salvador. La fe salvadora és aquella que creu i fa seu allò que Crist va aconseguir per nosaltres i el que ens ha promès. La fe és dipositar la confiança en el perdó dels pecats i la salvació, únicament en Jesucrist. La fe no és un acte o mèrit humà, és obra de l'Esperit Sant. La salvació sense fe és impossible.

La Paraula: Els Luterans ensenyen que, en tots els seus termes, la Bíblia és la Paraula de Déu. Tots els fets escrits en ella són veritablement certs. La Bíblia s'interpreta així mateix. És l'única font d'ensenyances i normes de conducta de l'Església. El seu missatge principal és la Salvació per Fe en Jesucrist, per la qual cosa ha de ser diligentment escoltada i estudiada.Quant als sagraments, se celebra el baptisme, i el Sant Sopar (Comunió). En el Sant Sopar, el cos i la sang de Jesucrist són presents (no simbòlicament) mitjançant la fe. Dintre de l'estructura eclesial, no hi ha jerarquies. Les congregacions (esglésies luteranes locals) s'autoadministren econòmicament. Tots els membres són tractats en el mateix nivell de respecte. En contrast amb les doctrines catòliques, els luterans neguen les indulgències, el purgatori, la intervenció dels sants i la validesa de les oracions per als difunts, entre altres aspectes de la doctrina.

Martí Luter (1483-1546) va ser un teòleg i reformador alemany. El 1505, preocupat per la seua salvació, va entrar a l'orde dels agustins, on va ser ordenat sacerdot el 1507. A la Universitat de Wittemberg es va dedicar a l'estudi de les Sagrades Escriptures entre els anys 1508 i 1510, en què va marxar a Roma. Els abusos i defectes de la Cúria van influir en ell. Va interpretar el text de sant Pau "sereu salvats per la gràcia i per la fe" de manera que les bones obres no serveixen per a res, sinó que només justifiquen la fe en Crist. Va reaccionar contra les indulgències que es feien a Alemanya per recollir fons per a la construcció de la basílica de sant Pere i va manar posar el 1517 les seues 95 tesis en llatí a les portes de la catedral de Wittemberg, cosa que va motivar l'inici de la Reforma -el luteranisme-. La seua intenció no era provocar un cisma, sinó lluitar contra els abusos i els errors. Invitat a retractar-se per la butlla Exurge, la va cremar a la plaça de Wittemberg, i va ser condemnat pel Papa. Des d'aleshores va publicar els seus escrits bàsics que van servir de fonament de l'Església reformada: exhorta el poble alemany a fer-se conscient per a salvar l'Església i la pàtria, a oposar-se al poder papal, a l'exclusivitat de la interpretació de la Sagrada Escriptura per part del clergat, al dret del Papa de convocar un Concili Universal; exigeix la reforma de la Cúria Pontifícia, la supressió del celibat dels capellans i no admet més sagraments que el Bateig i la Comunió, però retirant-li el caràcter de sacrifici. No admet la transsubstanciació, sinó la impanació. El 1521 va rebre la butlla papal d'excomunicació definitiva i, per no retractar-se, es va recloure al castell de Wartburg, on va començar la traducció de la Bíblia, que va acabar el 1534.

El 1522 va introduir reformes al culte de la nova Església. El 1525 va trencar amb l'humanisme d'Erasme de Rotterdam i va combatre els moviments anabaptistes. Es va casar amb l'exmonja Caterina Bora. Als anys següents es va dedicar a l'organització de la litúrgia de la seua Església i va resumir la seua doctrina en dos catecismes, els Articles d'Esmalcalda i la Confessió d'Augsburg. Roma encara va intentar que es retractés, però ell va contestar amb virulentes diatribes contra el Papat.

L'església catòlica va contraatacar amb el Concili de Trento i la Contrareforma.

Moviment evangèlic

Les Esglésies evangèliques o moviment evangèlic són diverses congregacions cristianes protestants que es troben difoses arreu del món i presenten diferents graus de diferenciació entre si, que normalment són lleus; però, totes afirmen tres creences bàsiques dins de la seva doctrina: La Trinitat, la Salvació només per la fe en Crist i la inerrància bíblica.

Són totes esglésies de tendències protestants, caracteritzades per un èmfasi en l'evangelització, una experiència personal de conversió, amb una fe bíblicament orientada i una creença en la rellevància de la fe cristiana. Des de finals del segle XX i durant principis del segle XXI, a les persones, esglésies i moviments socials protestants comunament se'ls anomena evangèlics, en contrast al protestantisme liberal.

Nun ist das Heil und die Kraft, BWV 50

Nun ist das Heil und die Kraft, BWV 50

(Ara s’ha esdevingut la Salvació), és un fragment d’una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per a la festivitat de Sant Miquel, estrenada a Leipzig, probablement el 1723.

Passió de Jesús

La passió de Jesús (del llatí passus, 'patir') és el període de la vida de Jesús de Natzaret que, segons els evangelis, va passar entre el Sant Sopar i la seva mort i enterrament. Aquestes narracions tenen un significat central per al cristianisme, ja s'hi considera que la 'passió' és la constatació de l'acompliment de la "voluntat del Pare" anunciada en les Escriptures: pels cristians la mort de Jesús a la creu és un sacrifici sabut i consentit realitzat per a expiar els pecats de la humanitat i fer possible la seva salvació.A la Setmana Santa es rememora tota la passió i el símbol bàsic del cristianisme actual, la creu, és precisament el signe de la mort de Jesús. El Via Crucis és l'acte de rememorar cada escena de la passió mentre es prega.

La importància donada a aquests fets fa que la passió ocupi un lloc fonamental dins de l'art religiós.

Presbiterianisme

El presbiterianisme és el nom donat a la doctrina d'algunes esglésies protestants, principalment les Esglésies Reformades, basades en els ensenyaments de la Bíblia, que tenen a Joan Calví com un dels comentaristes més importants. El presbiterianisme té els seus orígens en la Reforma Escocesa, especialment en aquella que fou dirigida per John Knox. Avui dia existeixen diverses esglésies presbiterianes separades en diferents nacions.

El nom de la denominació prové del grec presbyteros, que significa "ancià", en referència al títol donat al dirigent o pastor, en oposició al títol de "bisbe". Aquest sistema d'administració o govern eclesiàstic té els seus orígens en la Reforma de Suïssa. A Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda, les esglésies protestants van adoptar el sistema presbiterià en lloc del sistema episcopal. John Knox (1505-1572), qui havia estudiat sota Joan Calví a Ginebra, va retornar a Escòcia i va dirigir el Parlament Escocès cap a l'acceptació de la Reforma Protestant el 1560.

Els presbiterians es distingeixen d'altres denominacions per la seva doctrina i per l'organització institucional, anomenada per ells "ordre eclesiàstic". L'origen i la base de la doctrina és la Bíblia. Els presbiterians es caracteritzen per la seva doctrina del baptisme infantil (en oposició al baptisme adult predicat pels anabaptistes), per cantar exclusivament els salms de la Bíblia en la litúrgia, per l'ús d'una copa única per la comunió, per la prohibició de l'ordenació de dones, i per la seva acceptació completa de la doctrina de la salvació bíblica. No obstant això, hi ha hagut diferències que han provocat la secessió d'alguns grups del presbiterianisme.

Protestantisme

El protestantisme és una branca del cristianisme que agrupa diverses denominacions cristianes i generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església Catòlica arran de la Reforma del segle xvi, les derivades d'aquestes i també aquelles que hi comparteixen doctrines o ideologies similars. Es considera una de les tres branques principals del cristianisme, juntament amb el catolicisme i l'Església Ortodoxa.

Regnat del Terror

El Regne del Terror (2 de setembre de 1793 - 28 de juliol de 1794) o, simplement El Terror (en francès la Terreur) fou un període de la Revolució Francesa en què les lluites entre faccions polítiques rivals van dur a una mútua radicalització, que prengué un caràcter violent amb execucions massives a la guillotina. Iniciat amb les Massacres del 2 de setembre, i es va accentuar durant els mesos de juny i juliol de 1794 quan es visqué la Grande Terreur. La fi del Terror va venir amb el cop del 9 de termidor de l'Any II (27 de juliol de 1794), en què Robespierre, Saint-Just i d'altres dirigents del Terror acabaren condemnats a mort i executats. El nombre de morts causat pel Terror s'avalua entre 18.500 i 40.000. En el darrer mes del Terror, van ser executades unes mil nou-centes persones.

Sikhisme

El sikhisme (en panjabi: ਸਿੱਖ ਧਰਮ, transliteració: sikh dharma, del sànscrit śiṣya «deixeble, aprenent», o śikṣa, «instrucció»), conegut tradicionalment com a gurmat (literalment, «el consell dels gurus») o dharma sikh («doctrina dels sikhs»), és un sistema filosoficoreligiós basat en els ensenyaments del Guru Nanak Dev Ji i deu gurus sikhs del Panjab del segle XV.

D'un monoteisme estricte, és una síntesi del moviment bhakti hindú i del sufisme islàmic que nega l'autoritat dels Vedes, aboleix el sacrifici, el sacerdoci i el sistema de castes. Amb els ensenyaments del darrer Guru Gobind Singh Ji (1666-1708) però, el seu caràcter pacifista es va transformar en un esperit militar, rebutjant la doctrina no violenta de l'ahimsa. El principal text sagrat n'és el Guru Granth Sahib Ji, considerat pels fidels com "l'onzè i darrer guru". Els temples sikhs reben el nom de gurdwara i el principal n'és el temple Daurat de la ciutat d'Amritsar.

Els sikhs creuen en un Déu anomenat Ek Onkar, omnipresent i amb qualitats infinites i, en certa manera, són panteistes. També creuen en la reencarnació, però accepten altres creences per a després de la mort. Practiquen les virtuts de la caritat, amabilitat i humilitat contra els vicis d'enuig, gola, connexió mundana i luxúria. Mantenen que hi ha igualtat entre totes les persones, són contraris al sistema de castes, i procuren un estil de vida anomenat Chardi Kala, que es considera positiu i optimista. És la cinquena religió més important del món per nombre de devots. Segons les estimacions actuals, tindria entre 21 i 26 milions de fidels, situats principalment a l'estat indi del Panjab.

Soteriologia

La soteriologia (del grec σωτηρία sōtēria "salvació" i λογος logos, "tractat" o "discussió") és una branca de la teologia cristiana que estudia la doctrina de salvació, centrada en la persona i obra de Jesucrist i de com es fa possible la salvació espiritual en ell. En algunes esglésies i sectes, es tenen diferents conceptes derivats de la doctrina original com el purgatori en el catolicisme o la predestinació i la salvació per la fe en el protestantisme.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.