Sacerdot

Sacerdot és una persona dedicada a ser el mitjancer entre les persones i la divinitat.[1]

En el catolicisme també s'anomena capellà, prevere, pel seu tractament de mossèn, rector i, col·loquialment, retor.[2] El terme pot variar, però en general el sacerdot és la persona que exerceix com a intermediari entre l'ésser humà i la divinitat. En moltes cultures del món la casta sacerdotal constituïx una veritable classe social. El cos de sacerdots rep altres noms com clergat en les esglésies cristianes, i els sacerdots es designen també com clergues.

Battesimi0113
Un sacerdot catòlic durant un baptisme

El sacerdot en les religions naturals

Les religions naturals que adoren esperits i divinitats de la naturalesa, practicades fins al dia de hui per nombrosos pobles, consagren al sacerdot com la persona que s'encarrega de mantindre un equilibri entre eixes forces misterioses i les persones. En vista a això, naix el concepte del sacrifici ritual i altres formes litúrgiques en les quals s'establix un diàleg entre el poble i els esperits. En molts pobles antics el sacrifici podia ser fins i tot humà, i era realitzat al mig d'una festivitat popular dirigida a complaure i mantindre en harmonia les forces de la naturalesa. D'estes manifestacions primigènies de la humanitat, es troben restes en les mateixes Escriptures judeocristianes i es pot evidenciar en ella una lluita constant entre el politeisme, aspecte elaborat de les religions naturals i el monoteisme que conquistava.

El sacerdot en les religions politeistes

Durant la prevalença de les religions politeistes, de les quals es poden posar com a exemples destacats la dels antics grecs, els romans, els asteques, els antics egipcis i altres, el sacerdoci es diversifica i cada divinitat té la seua pròpia casta. D'això trobem rastre en les Escriptures quan per exemple en el Llibre dels Reis es parla dels "sacerdots de Baal". Així mateix en la cultura grecoromana es podien trobar sacerdots dedicats al culte de Zeus i en les civilitzacions indoamericanes els sacerdots del culte solar, com els Txibtxes. La casta sacerdotal que es dedicava al culte d'un déu en particular, s'encarregava del temple, dels sacrificis i l'administració de les ofrenes dedicades al mateix. S'ha de destacar el culte romà a la deessa Vesta, que s'encomanava a sacerdotesses molt apreciades pel poble romà, les vestals, que gaudien de nombrosos privilegis.

La dona en el sacerdoci

La consideració de la dona ha estat un tema discutit des d'antic. Vista en el rol d'ama de la casa, els pobles d'estil patriarcal, han cregut que els assumptes religiosos corresponen també al baró. En la història de la humanitat, això no obstant, es poden trobar exemples de "sacerdotesses" com en alguns cultes grecoromans i egipcis, entre ells el de les vestals, ja citat. Les religions monoteistes van excloure definitivament el paper de la dona com a intercessora entre el poble i la divinitat i el tema només ha estat rebatut a partir del segle xx amb l'ordenació de dones en esglésies com l'anglicana.

El sacerdot en el judaisme

Rabbi Michael Melchior
El rabí és més una funció magisterial i no és entesa pròpiament com un "sacerdot"

El sacerdoci en el judaisme naix de l'experiència del poble d'Israel i el seu alliberament d'Egipte per institució divina tal com ve relatat en el Pentateuc. Déu triaria a una de les dotze tribus, la de Leví, representada per Aaron, germà de Moisès, per a dedicar-se a cuidar de l'Arca de l'Aliança i del culte a la divinitat, encara que sorgix també el concepte de tota l'Assemblea d'Israel com a poble sacerdotal, l'única nació mediadora entre tota la humanitat i Déu, la nació santa i triada. El mateix Aaron seria el primer sacerdot hebreu. La dita responsabilitat seria hereditària i passaria de generació en generació. D'entre els sacerdots, el cap de la casa d'Aaron (el seu primogènit, a qui seguiria el seu primogènit) seria el Summe Sacerdot, és a dir, el màxim representant de la tribu de Leví per a conduir el culte. Esta nova organització sacerdotal que ve de la primera religió monoteista del món, aconseguiria la seua esplendor durant els regnats de David i Salomó els quals construirien el temple de Jerusalem. Esta organització influiria posteriorment el naixement del cristianisme. La ruptura de la successió levítica, especialment de l'elecció del Summe Sacerdot, el qual tindria una figura política tan fort com la del rei d'Israel, portaria seriosos conflictes. Cap al segle ii aC (any 152 aC), per exemple, l'elecció de Jonatan del llinatge Macabeu, però no levític, com a Summe Sacerdot, crearia la secessió de la comunitat esenia de Qumrán i la completa enemistat del partit dels Fariseus. La desaparició del temple de Jerusalem destruït pels romans durant la caiguda de Jerusalem de l'any 70, va donar com a conseqüència el final del culte monoteista judaic i la diàspora jueva. La religió es desenvoluparia al que hui coneixem com el rabinisme que, entre altres coses, no és pròpiament el sacerdoci tal com s'entén modernament. El rabí és l'home dedicat a la ciència de les Escriptures (la Torah), però no complix funcions culturals. El judaisme contemporani encara respecta la disposició divina de l'elecció levítica com l'única autoritzada per a la celebració del culte i l'esperança és que amb la reconstrucció del temple de Jerusalem, només els levites, de la tribu de Leví, continuaran la labor interrompuda fa dos mil anys.

El sacerdot en el cristianisme

La religió cristiana, que es considera hereva del judaisme, concep el sacerdoci des d'una perspectiva també bíblica que, de totes les maneres, arriba a ser una altra interpretació de la doctrina levítica. Abans que res, des de la perspectiva jueva, Jesucrist no era un sacerdot perquè no pertanyia a la tribu de Leví, sinó que era fill de David de la tribu de Judà. El judaisme en conciliació amb el cristianisme reconeix en canvi en Jesús a un rabí, és a dir, un mestre, més que qualsevol altra cosa. Els cristians creuen en canvi que Jesús es va oferir en sacrifici pels pecats de la humanitat per la seua mort en la creu i, per tant és l'únic mediador entre Déu i les persones. Però la visió de la participació del poble en este sacrifici varia entre les distintes branques del cristianisme. Si bé Jesús és dins de la lògica i la teologia cristiana l'únic sacerdot, ell mateix instituïx als apòstols com els anunciadors de la fe a les nacions i en el dit magisteri es construïx la nova lògica levítica. El cristianisme hereta llavors de l'antiga tradició jueva el concepte de "Poble de Déu", "nació Santa" i "Poble Sacerdotal" i este s'estendria a tots aquells que entren dins de la dinàmica del "Nou Poble de Déu".

Per a les ensenyances cristianes, és important la doctrina continguda en l'Epístola als Hebreus, que justifica la major perfecció del sacerdoci de Jesucrist sobre l'antic sacerdoci d'Aaron. En està Epístola s'anomena al nou sacerdoci el sacerdoci de Melquisedec, per a indicar que és un sacerdoci no vinculat a l'herència levítica.

En el catolicisme

Clerical clothing
Sacerdots catòlics

Per als cristians catòlics i ortodoxs tots els batejats participen del sacrifici de Crist (corredempció) en oferir els seus dolors i patiments per a la remissió dels pecats seus i dels altres, atès que són part de l'església, Cos de Crist. Aquesta participació és coneguda com a sacerdoci comú dels fidels. A més a més, Jesús va instituir un sacerdoci ministerial com a successió dels apòstols per a la celebració dels sagraments, especialment l'Eucaristia, i realitzar altres tasques pastorals. Als que participen d'aquest ministeri se'ls denomina clergues. Aquest sacerdoci es rep sacramentalment (orde sacerdotal) en tres graus: el diaconat (els diaques), el presbiterat (els capellans o preveres) i l'episcopat (els bisbes), que es considera el sacerdoci ple. Són ordenats sacerdots només els homes batejats que, a més a més, en el ritu llatí, adquireixen el compromís del celibat.

Històricament en el ritu llatí s'han distingit entre Ordes menors (ostiariat, acolitat, lectorat i exorcistat), i Ordes majors (subdiaca, diaconat i presbiterat), a més de la tonsura (ritu pel qual s'ingressava en el clero; es conferia abans dels ordes menors) i episcopat, si bé ni els ordes menors ni el subdiaconat es conferixen per mitjà del sagrament de l'Orde, sinó simplement per un acte de potestat eclesiàstica. El papa Pau VI va abolir els ordes menors, reemplaçant-les per diversos ministeris, i deixant entre les ordes només els tres graus del sagrament (diaconat, presbiterat i episcopat) com s'ha descrit més amunt. Actualment s'ingressa en el clero per mitjà de l'ordenació diaconal.

Com ja s'ha indicat, els sacerdots de l'Església Catòlica es trien entre barons fadrins; en les Esglésies Catòliques orientals, igual que en les ortodoxes, s'admet al sacerdoci a barons casats. Els sacerdots catòlics en general dediquen el seu ministeri a la celebració de l'Eucaristia, l'administració de sagraments (especialment la Penitència), predicació, vida d'oració, visites de malalts i organització d'obres de caritat en el seu àmbit, etc.

A més, s'ha restaurat en l'Església Catòlica el diaconat permanent. A ell accedixen generalment barons casats, i exercixen una funció de col·laboració amb els preveres, especialment a través de l'organització de les obres de caritat, visites a malalts i la predicació. També administren el sagrament del baptisme i del matrimoni.

L'Església Catòlica considera el sacerdoci com una vocació o crida de Déu. El candidat al sacerdoci ingressa en un seminari, institució educativa reservada a esta finalitat. Per a ingressar en el seminari se solen exigir els mateixos requisits que per a accedir a estudis superiors en cada país. La formació en el seminari té una funció de discerniment vocacional (el candidat ha de comprovar durant els anys de seminari si té veritable vocació) i de formació acadèmica i pastoral. El pla d'estudis és distint en cada país, però solen ser dos cursos de Filosofia i quatre de Teologia.

Els graus tradicionals de l'orde sagramental al catolicisme
Els ordes menors Porter Lector Exorcista Acòlit
Els ordes majors Sotsdiaca Diaca Prevere Bisbe

En el cristianisme oriental

Ethiopian Religious
Sacerdot de l'Església etiòpica

Superposable en el catolicisme, si bé els homes casats poden ser sacerdots en l'ortodòxia oriental i les Esglésies Catòliques Orientals, però en cap cas poden casar-se després de l'ordenació, fins i tot si esdevenen vidus. Els candidats a bisbe es trien només d'entre els cèlibes.

En l'anglicanisme

Chasublepurple
Un sacerdot anglicà

El paper d'un sacerdot a la Comunió Anglicana és en gran manera el mateix que dins de l'Església Catòlica Romana i el cristianisme oriental, excepte que la llei canònica en gairebé totes les províncies anglicanes restringeix l'administració de la confirmació al bisbe, igual que amb l'ordenació. Mentre que els sacerdots anglicans que són membres d'ordes religiosos han de romandre cèlibes (encara que hi ha excepcions, com sacerdots en l'Ordre Anglicana dels Cistercencs), els clergat secular: bisbes, sacerdots i diaques que no són membres d'ordes religiosos, se'ls permet casar-se abans o després de l'ordenació. Les esglésies anglicanes, a diferència de les tradicions catòlica o cristianes orientals, han permès l'ordenació de dones com a sacerdotesses en algunes províncies des de 1971.[3] No obstant això, aquesta pràctica continua sent controvertida; una minoria de províncies (10 de les 38 en tot el món) mantenen un sacerdoci exclusivament masculí.[4] La majoria de les esglésies anglicanes segueixen sense ordenar dones al sacerdoci.

En el protestantisme

El protestantisme denega un sacerdoci diferent del del comú dels fidels (en diuen Sacerdoci Universal, doctrina que va defendre Martí Luter) i més aïna desvirtua la successió apostòlica.

En l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (Mormons)

Per a l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies, també coneguda com a Església mormona, el sacerdoci es considera com una autoritat especial per a administrar certs ritus (com el baptisme mormó) que va ser restaurat durant una visió que el fundador d'eixa religió, Joseph Smith, va dir haver tingut, per mitjà de la imposició de mans de Joan el Baptista i de Pere, Jaume, i Joan l'any 1829. En eixa comunitat, el sacerdoci es transmet generalment a tots els barons a partir dels 12 anys per mitjà d'un ritu d'imposició de mans.

El sacerdoci en l'islam

Speakers corner - Muslim preacher - 2005-01-30
Predicador musulmà

L'islam reconeix com a únic mediador al Profeta, Mahoma, el qual va rebre el Sant Alcorà de les mans de Déu i ho va delegar com a responsable d'anunciar l'autèntic culte diví a tots els pobles. Tot home és responsable de la seua pròpia disciplina interior pel que fa a les seues relacions amb Déu i les funcions de l'Imam no són altres que les de custodiar la disciplina religiosa i l'estudi dels textos sagrats.

El sacerdoci en l'hinduisme

En l'hinduisme hi ha una casta sacerdotal dedicada a un determinat déu, com succeïx ara com ara en un país com L'Índia.

El sacerdoci en el budisme

En el budisme no es reconeix un sacerdoci de manera doctrinal, sinó un magisteri exercit pels monjos com guies cap a la veritat. Però no hi ha un intermediari per al budisme entre l'home i el seu propi destí.

Vegeu també

Enllaços externs

Referències

  1. «Sacerdot». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «"Retor", variant col·loquial de "rector" segons l'AVL». Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Consulta: 26 abril 2018].
  3. Emma John «Should women ever be bishops?». The Observer [Londres], 04-07-2010.
  4. Sulaiman Kakaire. «Male bishops speak out on female priests».

Aaron

Aaron o Aaró —en hebreu אַהֲרֹן בן-עַמְרָם, Ahărōn ben Amrām; en àrab هارون بن عمران, Hārūn ibn ʿImrān— fou, segons la Biblia i l'Alcorà, el germà gran de Moisès i un col·laborador clau per dur el poble hebreu a la terra promesa. Segons una tradició fou rival de Moisès en rebel·lar-se contra aquest, mentre que segons una altra tradició fou el primer summe sacerdot d'Israel.

Bisbe

Un bisbe (del grec επίσκοπος, vigilant) és un càrrec de la jerarquia de l'Esglèsia catòlica, tot i que també és un càrrec present en altres esglésies cristianes com l'Església Ortodoxa, les Esglésies ortodoxes orientals, la Comunió anglicana i algunes esglésies protestants. Quan un sacerdot és ordenat bisbe se li atorga una diòcesi sobre la qual té poder. Depèn directament de Roma i el Papa, tot i que està sota la influència d'altres estaments eclesials com els cardenals. El Papa és el bisbe de Roma. Els símbols del càrrec són: la mitra; l'anell pastoral com a símbol de la seva unió amb l'Església (se'ls col·loca durant la cerimònia de consagració episcopal); el bàcul pastoral com a símbol de pastor del poble cristià.

Diòcesi titular

Una seu titular a l'Església Catòlica Romana és una Diòcesi o Arxidiòcesi que avui només existeix en el títol. Està a càrrec d'un bisbe o arquebisbe titular, que no és un bisbe diocesà ordinari sinó que és un oficial de la Santa Seu, o un bisbe auxiliar d'una diòcesi territorial, o el cap d'una jurisdicció que és equivalent a una diòcesi sota el dret canònic.

Les seus titulars corresponen a antics bisbats que al llarg dels segles van desaparèixer per qualsevol causa. Abans del Concili Vaticà II algunes d'aquestes diòcesis eren anomenades in partibus infidelium (en llocs d'infidels), epítet que va ser suprimit per a no ofendre ningú.

Atès que segons l'esmentat dret canònic tots els cardenals han de ser bisbes, quan és elevat a la porpra qualsevol eclesiàstic que només és sacerdot immediatament se'l consagra i se li atorga una diòcesi titular.

Església (arquitectura)

Una església (del llatí: ecclesia, que alhora ve del grec: ἐκκλησία, que significa assemblea) és un temple cristià construït específicament per al culte religiós. Conté un altar, on es celebra l'eucaristia per part del sacerdot i un espai per als fidels.

Esmendes I

Esmendes I (en grec Smendes I, d'origen incert), nom egipci Nesbanebdjed I (que vol dir "El de l'anyell senyor de Mendes"), nom de tron Hedjkheperre Setepenre/Setepenamun (que vol dir "Llum és la manifestació de Ra, Escollit de Ra/Amon", nom que després també van portar diversos faraons), fou el primer faraó de la dinastia XXI d'Egipte. Sota Ramsès XI es va produir la descomposició del país, amb la disminució de les collites al delta, la misèria, el pillatge de tombes reials i la ruïna de la ciutat de Pi-Ramsès; al mateix temps augmentava la influència dels sacerdots d'Amon. El general Herihor va usurpar de fet el poder a l'alt Egipte com a gran sacerdot d'Amon i a la mort de Ramsès XI el seu gendre va agafar el títol de faraó i es va establir a Tanis. Més tard Piankhi va succeir a Herihor, deixant al seu fill Pinedjem I el càrrec de gran sacerdot i general en cap de l'exèrcit de l'Alt Egipte i Núbia. Pinedjem va acabar prenent el títol reial i a partir del 16è any va regnar conjuntament amb Smendes.

Nesibanebdjedet o Smendes era potser fill d'una dona anomenada Hrere. Hrere era l'esposa principal d'Amon-Ra o sigui probablement l'esposa del gran sacerdot d'Amon. Si Hrere fou la mare de Nesibanebdjedet, llavors aquest fou germà de Nodjmet i a través d'ella, cunyat dels grans sacerdots Herihor i Piankhi. Nesibanebdjedet (Smendes) es va casar amb Tentamon II, probablement una filla de Ramsès IX i per tant fou gendre d'aquest. Smedes i Tentamon II haurien estat els pares del seu successor Amenemnisu. El faraó hauria tingut una altra esposa, Henuittaui I, una altra filla de Ramsès XI, però una part dels erudits la consideren no esposa, sinó filla.

Smendes destaca en l'informe de Wenamun, datat l'any 5 de la Renaixença o era Whm Mswt (l'any 23 de Ramsès XI), on se l'esmenta com una persona important. Wenamun diu que va visitar Tanis i personalment va presentar les cartes d'acreditació a Smendes per rebre el permís d'aquest per anar al nord, al modern Líban per obtenir fusta de cedre per utilitzar als grans temples d'Amon a Tebes. Smendes va donar un vaixell a Wenamun pel seu viatge.

La seva nominal autoritat sobre l'Alt Egipte està testimoniada en una sola estela trobada a una pedrera a Ed-Dibabiya, a l'altre costat de Gebelein, a la riba dreta del Nil, així com en una inscripció de tipus grafiti en una muralla del temple de Monthu a Karnak datada del regne de Tutmosis III. L'estela de pedra descriu com Smendes "mentre residia a Memfis, va sentir del perill d'inundacions dels temple de Luxor i va donar ordes de fer reparacions i va rebre notícies de l'èxit de la tasca.

Smendes té assignat per Manetó un regnat de 26 anys; també diu que fou el marit de Tentamun; aquestos anys estan recolzats per l'any 25 esmentat a una estela en la que es diu que el gran sacerdot Menkheperre va suprimir una revolta local a Tebes l'any 25 del regnat, que no pot ser altre que el regnat Smendes, ja que els grans sacerdots no comptaven els seus propis anys de regnat ni quan van assolir el títol reial (Pinedjem I); Menkheperre va exiliar als caps de la revolta als oasis occidentals; anys després foren perdonats en el regnat del successor d'Esmendes, Amenemnisu. Smendes governava doncs sobre un Egipte dividit i només tenia el control efectiu del Baix Egipte mentre els grans sacerdots d'Amon dominaven la resta.

Va morir vers el 1051 aC i fou enterrat a Tanis. El va succeir Neferkare Amenemnisu que se suposa que era el seu fill.

Ezequiel

Segons la Bíblia Ezequiel (en hebreu: יְחֶזְקֵאל [jəħɛzəˈqeːl]; en hebreu modern [jəħezˈqel]. Significat: "Déu enfortirà"; en àrab حزقيال, Ḥizqiyāl; llatí: Ezechiel -elis; grec: ᾿Ιεζεκιήλ) va ser un sacerdot i profeta jueu exiliat a Babilònia. Les seves profecies avisen de la destrucció imminent de Jerusalem, també féu oracles sobre la condemnació de les nacions estrangeres, i la restauració d'Israel. Els musulmans el consideren un profeta sota el nom de Dhul Kifl.

Llista de Creus de Sant Jordi

Llista de persones i institucions premiades amb la Creu de Sant Jordi.

Luteranisme

El luteranisme és una tendència imperial protestant cristiana basada en els ensenyaments i les doctrines establertes a l'Antic i el Nou Testament. Martí Luter va ésser un sacerdot catòlic que volia reformar les pràctiques i les doctrines desvirtuades i humanitzades que l'Església Catòlica duu a terme. Per això, es considera que el començament del luteranisme és el començament de la branca protestant del cristianisme

L'inici del luteranisme, i per conseqüència de la Reforma Protestant, va ser el 31 d'octubre de 1517, el dia en què el professor Martí Luter va clavar un escrit amb 95 tesis (declaracions) relacionades amb els dogmes i les pràctiques catòliques sobre la porta de l'Església de Tots els Sants (una pràctica comuna per a convidar a altres professors als debats universitaris), al costat del castell de Wittenberg, Saxònia (Alemanya).

El luteranisme es basa en la doctrina exclusiva de la Paraula de Déu, és a dir, la Santa Bíblia. Els pilars bàsics del Luteranisme són: La Gràcia, la Fe i la Paraula.

Gràcia: La gràcia és l'actitud i predisposició de bondat i compassió de Déu, ensenyada a l'home pecador que no pot salvar-se per si mateix.

La Fe: La fe és l'acceptació de Jesucrist, per part del pecador penedit, com a seu únic Salvador. La fe salvadora és aquella que creu i fa seu allò que Crist va aconseguir per nosaltres i el que ens ha promès. La fe és dipositar la confiança en el perdó dels pecats i la salvació, únicament en Jesucrist. La fe no és un acte o mèrit humà, és obra de l'Esperit Sant. La salvació sense fe és impossible.

La Paraula: Els Luterans ensenyen que, en tots els seus termes, la Bíblia és la Paraula de Déu. Tots els fets escrits en ella són veritablement certs. La Bíblia s'interpreta així mateix. És l'única font d'ensenyances i normes de conducta de l'Església. El seu missatge principal és la Salvació per Fe en Jesucrist, per la qual cosa ha de ser diligentment escoltada i estudiada.Quant als sagraments, se celebra el baptisme, i el Sant Sopar (Comunió). En el Sant Sopar, el cos i la sang de Jesucrist són presents (no simbòlicament) mitjançant la fe. Dintre de l'estructura eclesial, no hi ha jerarquies. Les congregacions (esglésies luteranes locals) s'autoadministren econòmicament. Tots els membres són tractats en el mateix nivell de respecte. En contrast amb les doctrines catòliques, els luterans neguen les indulgències, el purgatori, la intervenció dels sants i la validesa de les oracions per als difunts, entre altres aspectes de la doctrina.

Martí Luter (1483-1546) va ser un teòleg i reformador alemany. El 1505, preocupat per la seua salvació, va entrar a l'orde dels agustins, on va ser ordenat sacerdot el 1507. A la Universitat de Wittemberg es va dedicar a l'estudi de les Sagrades Escriptures entre els anys 1508 i 1510, en què va marxar a Roma. Els abusos i defectes de la Cúria van influir en ell. Va interpretar el text de sant Pau "sereu salvats per la gràcia i per la fe" de manera que les bones obres no serveixen per a res, sinó que només justifiquen la fe en Crist. Va reaccionar contra les indulgències que es feien a Alemanya per recollir fons per a la construcció de la basílica de sant Pere i va manar posar el 1517 les seues 95 tesis en llatí a les portes de la catedral de Wittemberg, cosa que va motivar l'inici de la Reforma -el luteranisme-. La seua intenció no era provocar un cisma, sinó lluitar contra els abusos i els errors. Invitat a retractar-se per la butlla Exurge, la va cremar a la plaça de Wittemberg, i va ser condemnat pel Papa. Des d'aleshores va publicar els seus escrits bàsics que van servir de fonament de l'Església reformada: exhorta el poble alemany a fer-se conscient per a salvar l'Església i la pàtria, a oposar-se al poder papal, a l'exclusivitat de la interpretació de la Sagrada Escriptura per part del clergat, al dret del Papa de convocar un Concili Universal; exigeix la reforma de la Cúria Pontifícia, la supressió del celibat dels capellans i no admet més sagraments que el Bateig i la Comunió, però retirant-li el caràcter de sacrifici. No admet la transsubstanciació, sinó la impanació. El 1521 va rebre la butlla papal d'excomunicació definitiva i, per no retractar-se, es va recloure al castell de Wartburg, on va començar la traducció de la Bíblia, que va acabar el 1534.

El 1522 va introduir reformes al culte de la nova Església. El 1525 va trencar amb l'humanisme d'Erasme de Rotterdam i va combatre els moviments anabaptistes. Es va casar amb l'exmonja Caterina Bora. Als anys següents es va dedicar a l'organització de la litúrgia de la seua Església i va resumir la seua doctrina en dos catecismes, els Articles d'Esmalcalda i la Confessió d'Augsburg. Roma encara va intentar que es retractés, però ell va contestar amb virulentes diatribes contra el Papat.

L'església catòlica va contraatacar amb el Concili de Trento i la Contrareforma.

Malc (servent de Caifàs)

A l'Evangeli de Joan, Malc o Malcus és el criat del Summe Sacerdot jueu, Caifàs, que va participar en la detenció de Jesús. Segons Joan, un dels deixebles, Simó Pere, que anava armat amb una espasa, va tallar l'orella del servent en un intent d'evitar l'arrest de Jesús.

El miracle de Jesús es relata en els quatre evangelis, a Mateu 26:51, Marc 14:47, Lluc 22:50-51 i Joan 18:10-11, però el servent i el deixeble es nomenen només a Joan. A més, Lluc és l'únic evangeli que diu que Jesús va curar l'orella.

Al passatge rellevant en l'Evangeli de Joan es llegeix:

Thornton Niven Wilder va escriure una breu obra de teatre titulada "The Servant's Name Was Malchus". Va aparèixer en la col·lecció "The Angel That Troubled the Waters and Other Plays.."

Malcus va ser interpretat per Paul Brightwell el 2013 a la minisèrie de televisió La Bíblia.

Melquisedec

Melquisedec (מַלְכִּי־צֶדֶק / מַלְכִּי־צָדֶק, hebreu estàndard Malki-ẓédeq / Malki-ẓádeq, hebreu tibaria Malkî-ṣéḏeq / Malkî-ṣāḏeq), en l'Antic Testament, és un notable summe sacerdot, profeta i líder que va viure després del Diluvi i durant els temps d'Abraham. Se l'anomenà rei de Salem (Jerusalem), Rei de pau, Rei de justícia (el significat hebreu del vocable Melquisedec) i sacerdot del Déu Altíssim.

Nau (arquitectura)

La nau és la part d'una església anant de la portada a la cruïlla del creuer i que és compresa entre els dos murs laterals, en el cas d'una única nau, o entre dues rengleres de pilars o entre una renglera de pilars i un mur lateral. També es diu nau per a les mesquites el lloc on s'acull els fidels per la pregària. A les esglésies d'Occident, la nau era el lloc d'oració durant la missa. Era sovint separada del cor per unes escales o tarima on el sacerdot pujava per predicar. La nau més ampla del món és la de la basílica de Sant Pere del Vaticà, de 25 m. La nau més ampla del món d'estil gòtic és la de la catedral de Girona, de 22,98 m.

Orde Sacerdotal

L'Orde Sacerdotal és un sagrament de l'Església Catòlica que inclou tres graus: episcopat, presbiterat i diaconat. Segons el catecisme de l'Església Catòlica editat l'any 1993, l'Orde és el sagrament gràcies al qual la missió confiada pel Crist als seus apòstols continua a ésser exercida en l'Església fins a la fi dels temps: és per tant, el sagrament del ministeri apostòlic.La paraula Orde, en l'antiguitat romana, designava uns cossos constituïts en el sentit civil, sobretot el cos dels governants. Ordinatio designa la integració en un ordo. En l'Església, hi ha uns cossos constituïts que la tradició, no sense fonament en la Bíblia anomena des dels temps antics amb el nom de taxeis (en grec), Ordines (en llatí): així la litúrgia parla de l'ordo episcoporum de l'ordo presbyterorum i de l'ordo diaconorum. Altres grups reben també aquest nom d'ordo,: els catecumens, les verges, els esposos, les viudes.

(CEC 1537).

Així, doncs, el catecisme afirma que l'orde sacerdotal és una institució divina, volguda per Déu i exercida per homes.

L'episcopat, del grec episkopos, (bisbe o dirigent) és el grau més alt al qual arriben homes escollits entre els presbyteros (preveres) i el diaconat, del grec diakonos (servidor). Aquest últim grau pot ser exercit per homes casats, idonis, que hagin donat mostres clares de saber administrar la seva llar i la seva família. El diaconat, en grau permanent, va ser reinstaurat després del Concili Vaticà II, perquè fins aleshores només era conferit als candidats al presbiterat.

La paraula “sacerdotal” ve de molt antic. Ja a la narració de l'Èxode (Ex 19,6) es troba que el poble hebreu fou escollit per ser constituït per Déu com un «reialme de sacerdots i una nació sagrada». Però a l'interior del poble d'Israel, Déu escollí una de les dotze tribus, la de Leví, posada a part per al servei litúrgic (Nm 1,48-53). Van ser consagrats amb un ritu propi els orígens del sacerdoci de l'Antiga Aliança (Ex 29,1-30; Lv 8). Els sacerdots hi són "constituïts en pro dels homes en les coses que són de Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats". (He 5,1). (CEC 1539).Però en l'església catòlica, Crist és l'únic sacerdot perquè totes les prefiguracions del sacerdoci de l'Antiga Aliança troben acompliment en Jesucrist, constituït «únic mitjancer entre Déu i els homes» (1Tm 2,5).

Així gràcies a aquesta assumpció del sacerdoci del Crist, tots els batejats de l'Església cristiana són participants com a fills de l'església d'un «reialme de sacerdots per al Déu i Pare seu». (Ap 1,6). Tota la comunitat dels creients és sacerdotal. Els fidels, pel mateix fet, exerceixen el seu sacerdoci baptismal a través de la seva participació, cadascú segons la vocació pròpia, en la missió del Crist, Sacerdot, Profeta i Rei. Pels sagraments dels Baptisme i de la Confirmació, els fidels són «consagrats per a ser (...) un sacerdoci sant».

Osorkon III

Osorkon III. Faraó només conegut pels cartutxos de l'anomenat anell de Leyden, i que el seu pare fou Takelot I.

Un examen més detallat va demostrar a principis del segle xx que la pastilla conservada en el Museu Britànic, en la qual hi apareix el faraó adorant Ammon, el qual és representat en la forma d'un déu itifàl·lic (Amsu o Min) pertany a Osorkon I.

Vers el regnat del d'aquest monarca no se'n sap quasi res en concret, suposant-se que és el rei de Bubastis mencionat en l'estela de Piankhi que fou durant el seu regnat quan els etiòpics capitanejats per aquell aventurer imposaren la seva sobirania a la major part del país.

De l'època d'Osorkon III no ens resta records arquitectònics, si s'exceptua una modesta capella aixecada a Tebes, en la qual criden l'atenció alguns relleus de força valor artístic.

Pinedjem I

Pinedjem I (nom d'Horus Horus Kanekhet Meriamon o Kanekhet Khaemouaset, nom nesut-bity Kheperkhaure Setepenamon) fou gran sacerdot d'Amon a Tebes a l'Alt Egipte vers 1070 a 1032 aC, i governant del centre i sud del país des de 1054 aC. Fou fill del gran sacerdot Piankh i nét d'Herihor, amb algunes discussions. Segons les noves hipòtesis Pinedjem I era massa jove per succeir a Piankh com a gran sacerdot quan aquest va morir i Herihor hauria intervengut assolint el càrrec i a la seva mort Pinedjem I hauria finalment ocupat les funcions; aquesta interpretació té el suport de les decoracions del temple de Khonsu a Karnak on els relleus d'Herihor van seguits immediatament dels de Pinedjem sense que apareguin els de Piankh; Pinedjem I va tenir una llarga carrera com a gran sacerdot.

Profeta Zacaries

Zacaries (en hebreu זְכַרְיָה Zekjar·yáh) , és l'onzè del profetes Menors, segons la Bíblia i autor del Llibre de Zacaries.Era fill de Baraquies o Berec, el qual ho era d’Addo. Va viure cap al segle VI aC, i hauria rebut la inspiració de Jehovà al mes vuitè de l'any segon del rei persa Darios I el Gran (520 aC).

Va cridar els jueus a reconstruir el Temple de Jerusalem, ja que s'havien paralitzat les obres a conseqüència de l'oposició dels samaritans. La reconstrucció va començar a l'inici del govern de Darios, cap a l'any 520 aC, i es van acabar pocs anys després.

Zacaries era contemporani del profeta Ageu. El seu avi Addo, era probablement un sacerdot amb aquest nom mencionat entre els sacerdots que en temps de Cir el Gran van tornar del desterrament amb Zorobabel, segons refereix el llibre II d’Esdras (XII,4). No se sap gaire cosa de la vida de Zacaries. Sobre la seva mort, hi ha un passatge als evangelis sinòptics (Mt., XXIII, 35; Lc., XI, 51) que diu: «fins que la sang de Zacaries, fill de Baraquies, al que vau matar entre el temple i l'altar…», que ha donat lloc a importants controvèrsies. Però els exegetes catòlics actuals tendeixen a creure que les paraules de Jesucrist es referien al profeta i summe sacerdot Zacaries, fill de Joiada, que «apedregaren per ordre del rei Joàs en l'atri del temple» (2 Par., XIV, 21), ja que no és versemblant que el poble d’Israel, que feia molt poc que havia tornat de l'exili i era devot de Déu i obedient als profetes, segons diu el profeta Ageu (I, 12 i següents) i el mateix Zacaries (6 i 7), pogués cometre en aquell temps tan horrible homicidi.

Sacerdot (Església catòlica)

Un sacerdot catòlic és un ministre del culte de l'Església catòlica.

Temple de Jerusalem

El Temple de Jerusalem fou un santuari del poble d'Israel, situat a l'esplanada del mont Mòria, a la ciutat de Jerusalem, on actualment hi ha les mesquites de La Roca i d'Al-Aqsa.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.