Regne dels sueus

El Regne dels sueus fou un estat que va existir de facto al nord-oest de la península Ibèrica del 410 al 585, si bé del 410 al final de l'Imperi Romà (entre 475 i 480) els sueus només van tenir la consideració de federats.

Infotaula de geografia políticaRegne dels sueus

Localització
Sueben-Reich
 41° 33′ 04″ N, 8° 25′ 42″ O / 41.551111°N,8.428333°O

Capital Braga
Població
Història i celebracions
Anterior Hispània
Dissolució 585 (Gregorià)
409
411
Següent Regne de Toledo
Regne dels sueus
Regne dels sueus (s. V-VI)
  • Límits del Regne dels sueus
  • Àrea amb canvi de domini
  • Límits de les províncies romanes
  • Antecedents històrics del regne

    El 406, grups d'alans, vàndals, sueus, burgundis i hèruls, agrupats a l'entorn d'un cap anomenat Radagais, van envair Itàlia, però foren derrotats i van passar a les Gàl·lies. Simultàniament, les legions de Britània es van rebel·lar i van proclamar successivament dos emperadors, als quals després van assassinar, i proclamaren finalment un tercer emperador anomenat Constantí III (406 o 407), l'elecció del qual sembla deguda a la coincidència de nom amb el primer emperador cristià. Constantí va travessar el canal amb forces britones, desembarcà a Boulogne, i va aprofitar el caos creat per la invasió dels bàrbars per fer-se reconèixer en algunes províncies (407) i finalment en tota la Gàl·lia (408). Constantí va designar cèsar el seu fill Constant, que abans havia estat monjo. Cap al 408, en circumstàncies desconegudes, o almenys dubtoses, els governants de les províncies d'Hispània també se li van sotmetre.

    Però, l'emperador Honori comptava amb molts suports a Hispània, car pertanyia a la dinastia teodosiana, fundada per l'hispà Teodosi I el Gran. Sembla que uns cosins d'Honori, anomenats Didim i Verià, van organitzar un exèrcit amb els esclaus i colons de les seves propietats (exèrcit al qual havien d'alimentar a costa del seu patrimoni) i van ocupar els passos pirinencs, per aïllar Hispània de la Gàl·lia, bé per impedir l'arribada de tropes de Constantí III o per prevenir un atac bàrbar. Constantí va enviar a Hispània el seu fill Constant, al qual va elevar a la dignitat d'august, i nomenà cèsar un altre fill, Julià. Didim i Verià van demanar ajuda a Honori, però aquest es va limitar a concedir honors teòrics.

    Constant va vèncer Didim i Verià (probablement a principis del 409), les tropes dels quals segurament tenien escassa capacitat de combat, i Honori no va tenir més remei que reconèixer Constantí com a August.

    Constant, que no confiava en les milícies de les províncies d'Hispània, va encarregar la custòdia dels passos pirinencs amb la finalitat d'impedir corregudes dels bàrbars, a uns mercenaris bàrbars d'incert origen, que eren coneguts com els honoriaci, i va donar el comandament al general (probablement d'origen germànic) Geronci, que, amb el suport de les forces regulars, es va oposar que la missió de vigilància fos encarregada als honoriaci, cosa que li va costar la destitució.

    Constant va confirmar l'encàrrec als honoriaci. No se sap què va ocórrer, però aquests mercenaris bàrbars, bé fóra per negligència, per traïció o per incapacitat, van permetre el pas dels sueus, vàndals i alans cap a Hispània, avançat ja l'any 409 (les dates més probables en són el 28 de setembre o el 13 d'octubre).

    Assolada Hispània, Geronci es va rebel·lar i va proclamar emperador el seu amic, el general Màxim, de qui se sap que va encunyar moneda a Barcino. Constant va fugir a la Gàl·lia. Geronci va reunir les seves tropes i va passar a la Gàl·lia, i capturà Constant a Viena del Delfinat. Constant va ser executat poc després. Constantí, que tenia previst envair Itàlia, es va veure obligat a suspendre els seus plans, i va quedar assetjat per Geronci a Arlè. Mentrestant, els alans (al comandament d'Atax), els asdings (governats per Gunderic), els silings (dirigits per Fridibald) i els sueus (liderats pel rei Hermenric), van saquejar les regions per les quals passaven.

    Els sueus federats

    Probablement, l'emperador Màxim (i a través d'ell, Geronci) va pactar amb ells reconeixent-los la condició de federats, i els va cedir totes les províncies d'Hispània, llevat de la Tarraconense (410).

    El 411, l'emperador Honori va enviar a la Gàl·lia el Magister Militium Constanci, amb un exèrcit. Geronci es trobava encara a Arlè, on mantenia el setge de Constantí. Atacat Geronci per Constanci, va haver de fugir a la Tarraconense, i Constantí va haver de rendir-se a Constanci (i fou executat juntament amb el seu fill, Cèsar Julià).

    A la Tarraconense, les tropes de Geronci es van rebel·lar; Geronci va acabar suïcidant-se amb la família, i l'emperador Màxim es va refugiar segurament amb els aliats bàrbars (probablement, amb els alans).

    L'exèrcit d'Hispània es va sotmetre al general Constanci i, per tant, a l'emperador Honori. Les tropes van ser enviades poc després (413) a Àfrica, segurament per sufocar la rebel·lió iniciada aquell any pel governador Heraclià, i més tard van passar a Itàlia. Per tant, des del 413, la Tarraconense no va tenir forces regulars romanes, per la qual cosa es dedueix que Honori va ratificar (formalment o tàcita) el pacte concertat entre Màxim i els alans, vàndals i sueus, reconeixent a aquests la possessió de quatre províncies com a federades, car d'altra forma no hauria pogut deixar-se desguarnida la Tarraconense sense que fos ocupada (i no ho va ser durant els dos anys que romangué sense tropes). Però, segurament, Honori i Constanci no renunciaven a expulsar-los quan la situació millorés.

    El 415, Honori va reconèixer al rei visigot Walia la condició de Magister Militium a Hispània i li va encarregar combatre als sueus, vàndals i alans, probablement en els termes que ja havia planificat anteriorment Ataülf i que Honori no havia acceptat. Des del 416 fins al 418, Walia va combatre contra els bàrbars que ocupaven quatre de les cinc províncies d'Hispània.

    Durant aquests anys, els visigots van combatre amb èxit els vàndals silings, el rei dels quals era Fridibald (que el 417 va ser capturat i lliurat a Honori), i els expulsaren de la Bètica. Al seu torn, els alans, dels quals el rei era Atax, van ser també derrotats cap al 417 o 418 i es van fusionar amb els vàndals silings, formant-se un únic grup que, al seu torn, es va unir als vàndals asdings (cap al 418), que dominaven el nord de la província de Galècia. Amb això, part d'Hispània quedà pacificada i l'imperi va recobrar un control aparent sobre la Bètica, Lusitània i Cartaginesa. Els sueus van conservar el sud de Galícia i de la regió d'Astúries (pertanyent a la Tarraconense), i al nord dels sueus van romandre els asdings, reforçats amb alans i silings. Les forces visigodes van tornar en la major part al sud de la Gàl·lia, on es van establir com a federats amb capital a Tolosa.

    El 419, es va morir Walia i els vàndals asdings (reforçats amb la unió dels silings i alans) van emigrar des dels seus assentaments cap al sud i es van apoderar de la Lusitània i segurament de la Cartaginesa, almenys parcialment (418?-419?), mentre que els sueus s'estenien a les zones que aquells deixaven a Galaecia i Astúries. Després d'un atac als sueus (420?) que va ser rebutjat, potser van haver d'abandonar posicions en les dues províncies (Lusitània i Cartaginesa) i es van desplaçar a la Bètica, que ocuparien amb rapidesa (cap al 421), mentre que els sueus, probablement, van poder agafar el control de part de Lusitània, en la resta de la qual segurament els vàndals es van mantenir.

    Gunderic o Gonderic, el rei vàndal, es va morir el 427 o 428 i el seu germà i successor Genseric va decidir passar a Àfrica, on el governador Bonifaci s'havia rebel·lat, i estava erigit, de fet, en un sobirà regional independent. Els vàndals van travessar l'estret (429) cap a Àfrica, encara que van conservar els seus dominis hispans (La Bètica completament i les províncies de Lusitània i Cartaginesa parcialment). Aprofitant la sortida dels vàndals, el rei dels sueus, Hermingar, va avançar cap al sud i va ocupar la Lusitània (430), però Genseric va tornar a corre-cuita i inesperadament i va derrotar el rei sueu a Mèrida, i morí Hermingar (Hermengari) ofegat al Guadiana. El domini sueu no era ben acollit pels propietaris gallegoromans, els quals, aprofitant la mort del rei van enviar una ambaixada al Magister Militium Aeci el 431, demanant la seva ajuda contra ells, ambaixada que va estar presidida per l'historiador Hidaci. El nou rei sueu fou Hermeric.

    No obstant l'acció de Genseric per retenir Lusitània, sembla que la política africana va absorbir els vàndals, que el 432 es van retirar d'Hispània (abandonant la Bètica i Lusitània i tots els territoris que dominaven a la Cartaginesa) i sembla que els romans van poder restablir el seu domini sobre la totalitat de la Cartaginesa, i sobre la Lusitània i la Bètica, i fins i tot els habitants romans de Galècia van concebre esperances de deslliurar-se del domini sueu, el rei dels quals, Hermeric, va organitzar diverses expedicions després del 432, probablement en la seva majoria cap a Lusitània, que potser va aconseguir ocupar parcialment.

    Hermeric va abdicar el 438 (probablement es va morir el 441) i el va succeir el seu fill Requila, que es va assegurar la possessió de Lusitània (ocupació de la capital, Mèrida, el 439), va ocupar la Bètica (presa de Sevilla el 441, pel que sembla sense resistència) i va entrar a la Cartaginesa. Segurament, després de la presa de Mèrida, Aeci va enviar a la zona (responent a la petició d'ajuda dels propietaris gallecs?) el comes Censorí, que el 440 va ser derrotat pels sueus, i executat després a Sevilla (441?). El 446, va ser enviat contra ells el Magister Militium Vit, que els va combatre a la Cartaginesa i a la Bètica amb forces auxiliars visigodes; però, derrotades les seves tropes per Requila, Vit va ordenar una ignominiosa retirada.

    El 448 es va morir Requila, que era pagà. El va succeir el seu fill Requiari, que ja era catòlic. Amb el nou rei, el poble sueu va assumir pràcticament en la seva totalitat, la nova religió, i es van abandonar les pràctiques paganes. Pel que sembla, a finals del 448, va efectuar una primera incursió a la Tarraconense, que va repetir després a principis del 449. Finalment, en aquest últim any, es va ajustar un acord amb els visigots, les forces auxiliars dels quals defensaven la província atacada, i Huneric, fill del rei sueu, es va casar amb la filla del rei Teodoric I de Tolosa.[1]

    Després de la Batalla dels camps catalàunics (20 de setembre del 451), en què va morir el rei visigot Teodoric I de Tolosa, va pujar al tron visigot el seu fill Turismon. El rei sueu Requiari, ja vinculat familiarment a la dinastia reial visigoda, va concertar una aliança amb Roma (Valentinià III), mitjançant la qual se li va reconèixer la possessió de Galècia i Lusitània, però va haver d'abandonar la Cartaginesa i renunciar a qualsevol pretensió sobre la Tarraconense. En canvi, no és segur què va ocórrer amb la Bètica, car segons uns va haver se ser tornada de la mateixa manera que la Cartaginesa, mentre per a d'altres van poder conservar-la de la mateixa manera que la Lusitània.

    Assabentats els sueus de la marxa dels visigots a Itàlia, Requiari va trencar la pau, al·legant probablement que l'havia signada amb el mort Valentinià III, i va envair la Cartaginesa, que pel que sembla va ocupar, però quan va intentar fer el mateix amb la Tarraconense, les tropes romanes van rebre l'eficaç auxili dels visigots i van obligar Requiari a retirar-se. Requiari va ser derrotat en la Batalla del riu Órbigo,[2] (456) prop d'Astorga, i les tropes visigodes arribaren a Braga, que va ser saquejada (28 d'octubre). Requiari, fugitiu, va ser descobert a finals de l'any 456 i capturat, i Teodoric II, malgrat que era el seu cunyat, va ordenar la seva execució (desembre).

    L'anarquia es va apoderar del regne sueu, on diversos caps es van disputar la corona. Va ser proclamat rei un tal Maldras (o Maldràs o Masdra o Masdrà), "fill de Masila", però a les zones ocupades pels visigots va ser instal·lat Frantàs (o Frantas o Tantra o Tantrà o Franta o Frantà). Un altre partit es va decantar per Frumari. També apareix en la crònica d'Hidaci un rei anomenat Aivulf o Agilulf, que es creu que era un got renegat. Agilulf i Tantrà van ser els primers a desaparèixer (el mateix 457 o al 458). Tantrà havia mort, però el seu lloc fou ocupat per Requismon.

    Des del 456-457, els sueus van perdre el control de la Bètica, Lusitània i Cartaginesa (i fins i tot de part de Galècia), que va passar de nou a Roma. Se sap que, a finals del 456, Teodoric va arribar a Mèrida, però el 457 havia tornat de nou a la Gàl·lia.

    Maldràs es va morir vers el 460 i el va succeir el seu fill Remismon, que probablement va obtenir suport visigot.

    Requismon (vers el 461), i Frumari (vers el 464) van ser eliminats i Remismon es va convertir en rei únic (cap al 464) i va abraçar l'arrianisme defensat pels visigots, arrossegant rere seu el seu poble.[3] Remismon estava casat amb una filla de Teodoric II, la qual era arriana i, probablement, va contribuir a la conversió del seu espòs juntament amb el gàlata Aiaz. Aquest retorn dels sueus a l'arrianisme ha estat considerat per alguns autors com una mostra de supeditació dels sueus als visigots.[4]

    El període desconegut

    Després del 469, no es tenen notícies del que va ocórrer en el territori dominat pels sueus, encara que sembla probable un ressorgiment nacional i una identificació notable amb la població gallegoromana, que els va permetre tornar a disputar la possessió de les províncies d'Hispània als visigots (segurament ja extingit l'Imperi Romà) i va obligar aquests a una emigració important des de la Gàl·lia per crear assentaments que asseguressin la possessió dels territoris de frontera amb sueus, àsturs, càntabres i vascons (probablement ja després del 490).

    Segle VI

    Els sueus comencen a reaparèixer en la història a mitjans del segle VI. Per aquesta època, el rei Carriaric (c. 550- 559) va introduir el catolicisme, segons Gregori de Tours en invocar sant Martí de les Gàl·lies, abat de l'illa de Lerins, gràcies a la intercessió del qual un fill del rei s'hauria curat d'una greu malaltia, després de la qual cosa es van portar unes relíquies del sant a Galícia; la substitució de l'arrianisme pel catolicisme va poder comportar situacions de tensió de les quals, no obstant això, no tenim notícies. Isidor de Sevilla esmenta com a primer rei catòlic Teodomir (559- 569).

    Dins el regnat de Carriaric (o Khariaric), sembla haver predicat a Galícia un altre Martí (c. 520- 580), després arquebisbe de Braga, de qui es diu que va realitzar la conversió de molts sueus arrians (potser Gregori de Tours confongui els dos sants) i que va influir notablement en Teodomir, al principi del regnat del qual (cap al 560), quan ja s'havia consolidat el catolicisme, va establir diversos monestirs en el regne, entre aquests el de Dumium, prop de Braga, del qual va ser abat fins que els bisbes del regne el van aclamar com a bisbe metropolità de Braga, el 567. Quan, el 561, sota el rei catòlic Ariamir o Teodomir, després de molts anys sense efectuar-se cap reunió religiosa rellevant, es va reunir un concili a Braga, el metropolità Lucreci va culpar de la manca de reunions anteriors els reis arrians.

    Els avanços del rei visigot Leovigild (període 572-575) va posar nerviós el rei sueu Miró (successor de Teodomir), que va començar a témer per la seguretat del seu territori, i va enviar ambaixadors al rei franc Gontran, que van ser interceptats per un altre rei franc, Khilperic I.

    Vers el 576, es va signar un tractat de pau amb els visigots (que segons alguns implicava, de fet, un vassallatge al Regne de Toledo). El 582, va intervenir en les lluites entre l'arrià Leovigild i el seu fill rebel, el catòlic Hermenegild, però no se sap a favor de quin d'ells, si bé el més probable és que fos a favor de Leovigild com a vassall. Va entrar a Sevilla i va morir allí el 583 (segons Gregori de Tours, va arribar a tornar al seu regne on va morir només arribar). El va succeir el seu fill Eboric.

    Miró havia jurat fidelitat a Leovigild abans de morir.[5] Cap a l'any 584, el rei sueu va ser destronat pel seu cunyat Audeca o Andeca (Odiacca) i tancat en un monestir. El nou rei es va casar amb la dona d'Eboric, anomenada Sisegútia, sense que se sàpiga si Andeca es va separar o havia enviudat del seu matrimoni anterior (amb la germana d'Eboric). Però Leovigild va reaccionar i el 585 va envair el Regne sueu, va devastar Galícia i va capturar Andeca, al qual va fer tonsurar (cosa que l'inhabilitava per a regnar) i el va enviar a Pax Julia (Beja). A més, les naus que feien les travessies comercials entre Galícia i territoris francs pertanyents a Gontran de Borgonya van ser destruïdes. El tresor reial sueu va caure en poder del vencedor, i Galícia va passar a ser possessió visigoda, convertint-se en una nova província. Com que els sueus s'havien convertit al catolicisme durant el regnat de Teodomir (el pare de Miró), Leovigild va restaurar l'arrianisme, i se sap que bisbats arrians es van restablir a Galícia (segurament dotze), ja que quatre bisbes es van convertir després al catolicisme en el III concili de Toledo del 589; els bisbes arrians nomenats pel rei visigot van conviure amb els bisbes catòlics. Una gran part dels sueus van tornar a l'arrianisme.

    Només el rei visigot va sortir del país; els sueus es van rebel·lar i van aclamar com a rei un noble anomenat Malaric. Però la rebel·lió va ser sufocada per forces visigodes sense que calgués la intervenció de Leovigild. Des de llavors el regne va deixar d'existir.

    Llista de reis

    • 409- vers 410: Hermeric I
    • vers 410-430: Hermingar (Hermengari)
    • 430-438: Hermeric II
    • 438-448: Requila, fill de l'anterior
    • 448-456: Requiari
    • Divisió del regne en dues parts
    • 456-457: Aguiulf, zona sud
    • 456-457: Frantà, zona nord
    • 457-459: Maldrà, zona sud
    • 459-463: Requismon, zona nord
    • 459-463: Frumari, zona sud
    • 459-469: Remismon, unió del reialme el 463
    • 469-550: període desconegut, tan sols es coneix el nom del rei Teodemon
    • 550-559: Carriaric
    • 559-569: Teodomir
    • 569-583: Miró
    • 583-584: Eboric
    • 584-585: Andeca
    • 585: Malaric

    Referències

    1. Goldsworthy, Adrian. The Fall of the West (en anglès). W&N, 2009, p. 330. ISBN 978-0-297-84563-8.
    2. Thompson, E. A.. The Conversion of the Spanish Suevi to Catholicism (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 1980, p. 163. ISBN 0-19-822543-1.
    3. D'Emilio, James. Culture and Society in Medieval Galicia (en anglès). Brill, 2015, p. 219. ISBN 9004288600.
    4. VILLARES, R. Historia de Galícia Madrid 1995 Alianza Editorial (1a Ed. 1985) (castellà) Traducció de l'original A Historia (gallec)
    5. Sant Martí de Braga. Opera Omnia (en anglès). Yale University Press, 1950, p. 6.

    Enllaços externs

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne dels sueus Modifica l'enllaç a Wikidata

    Coord.: 41° 32′ 0″ N, 8° 25′ 0″ O / 41.53333°N,8.41667°O

    Andeca

    Andeca o Odiacca va ser rei dels sueus de l'any 584 al 585. Va pujar al tron després d'alçar-se contra el seu cunyat i aleshores rei Eboric. Per tal d'obtenir certa legitimitat es va casar amb l'esposa del rei Miró, Siseguntia. Hom creu que el seu alçament és una reacció contra els pactes de vassallatge fets per Miró i Eboric amb el rei visigot Leovigild. Aquest rei va envair el 585 el Regne dels sueus i va deposar Andeca. Posteriorment el va tonsurar, impedint que pogués exercir la reialesa, i el va tancar a Pax Iulia (Beja). Tot i que podria esser considerat l'últim rei sueu, el mateix any 585, un cop Leovigild havia abandonat la Gallaecia els sueus s'alçaren novament i nomenaren un nou rei, Malaric.

    Braga

    Braga (del llatí Bracara Augusta) és una ciutat i un municipi portuguès, capital del districte de Braga, situat a la regió del Nord i a la subregió del Cávado. L'any 2004 tenia 170.858 habitants i uns 800.000 a l'àrea metropolitana. Forma part de la Grande Area Metropolitana do Minho.

    Braga és travessada pels rius Este i Cávado. Limita al nord amb el municipi d'Amares, a l'est amb Póvoa de Lanhoso, al sud amb Guimarães i amb Vila Nova de Famalicão, i a l'oest per Barcelos i Vila Verde.

    Eboric

    Eboric va ser rei dels sueus des del 583 al 584. El 583 succeí el seu pare Miró, i segons Gregori de Tours va signar un tractat amb Leovigild. Se suposa segons aquest el rei sueu seguiria essent vassall del rei visigot. Vers l'any 584 va ser destronat pel seu cunyat Andeca (Odiacca) i tancat en un monestir, es creu que l'aixecament seria una reacció a la política portada per Eboric i el seu pare d'aliança amb el regne visigot. Leovigild va reaccionar, i el 585, i mentre el seu fill Recared portava la guerra contra Borgonya va envair el Regne dels sueus, va devastar la Gal·lècia, i va capturar Andeca. Després de tonsurar-lo, fet que l'inhabilitava per regnar, el va exiliar a Pax Iulia (l'actual Beja). A més a més va aprofitar per destruir les naus borgonyones que realitzaven intercanvis comercials amb els sueus. El tresor real sueu també va ser capturat, i la Gallaecia va passar a ser possessió visigoda. Un cop, Leovigild, va abandonar la regió els sueus es van aixecar i van aclamar com a rei un noble anomenat Malaric. Però la rebel·lió va ser sufocada per les forces visigodes poc després, sense la intervenció reial.

    Gal·lècia

    La Gal·lècia (en llatí Gallaecia) fou una regió, i més tard província romana, situada al nord-oest de la península Ibèrica, abraçava bàsicament l'actual Galícia i el nord de Portugal. Estava poblada per les tribus dels galaics bràcars (gallaeci bracarii) o callaics bràcars (callaici bracarii); i dels galaics lucenses (callaici o gallaeci lucenses); els àrtabres també hi vivien però eren considerats un poble diferenciat. Astúries i part de Lleó són atribuïdes a aquesta província (el convent jurídic d'Asturiga, avui Astorga).

    La província tenia dos convents jurídics: Bracara Augusta (Braga), a la part sud; i Lucus Augusti (Lugo), a la part al nord del riu Miño. Lucus Augusti comprenia 16 ciutats dels celtes, a més de la ciutat dels àrtabres (considerats no celtes o, si més no, un poble diferenciat) i la dels lebuns, amb una població entre 150 i 200 mil habitants. El convent de Bracara Augusta tenia 24 ciutats de població celta i una població similar a l'altre convent.

    Gauteric

    Gauteric fou un comes (cap militar) visigot enviat pel rei Euric a conquerir la Tarraconense central i oriental i altres regions fins al Regne dels sueus vers el 481.

    Gauteric va travessar els Pirineus procedent d'Aquitània probablement pel pas de Roncesvalls, per la via de Bordeus a Saragossa per Pamplona. A diferència d'altres vegades abans, aquesta vegada no entraven a Hispània al servei de l'Imperi Romà (ja desaparegut el 476), sinó com a conqueridors.

    Les autoritats locals d'aquestes zones es van sotmetre segurament sense lluita, davant un exèrcit molt superior i contra el qual difícilment podien esperar cap èxit (les ciutats emmurallades, com Tarraco, malgrat els escassos mitjans militars de l'època que feien difícil franquejar muralles fortes, van ser preses pels visigots i les tàctiques guerrilleres no eren utilitzables contra un exèrcit potent).

    Les ciutats disposaven d'una administració que en els seus aspectes principals era continuadora de l'administració romana i consideraven als visigots (en procés de romanització) com aliats imperials, tal com havien actuat durant anys. Les ciutats van sotmetre's a Gauteric.

    Fou en aquesta època (cap al 482) que a la Vall de l'Ebre es van establir els primers propietaris visigots, els quals anirien acompanyats de les seves famílies, dels seus esclaus i dels seus servidors. Alguns autors sospiten que fou en aquesta època quan es va establir a la Vall de l'Ebre un magnat got ancestre del comte Casi (Casius, després Banu Qasi).

    Leovigild

    Leovigild va ser rei dels visigots entre els anys 572 a 586. Va succeir el seu germà Liuva I, al que havia estat associat el 569. El regnat de Leovigild és conegut mitjançant la Crònica escrita per Joan de Biclar, got catòlic de Scallabis (Santarem), fundador del Monestir de Biclarum, probablement el de Vallclara a Catalunya, i que més tard va ser Bisbe de Gerunda.

    Se sap que Leovigild estava casat (es discuteix si la seva dona Teodòsia era romana o goda) i havia tingut dos fills: Hermenegild i Recared. En ser associat al tron pel seu germà vers el 569 va casar en segones noces amb Gosuinda, vídua del rei Atanagild, amb la qual no va tenir fills.

    Leovigild va posar ordre en les finances del regne, i va emetre unes noves monedes, diferents de les bizantines, que mostraven el bust del rei i el seu nom, així com el de la seca on es fabricaven. Leovigild va ser el primer rei que va vestir de manera diferent dels seus súbdits, amb vestuari regis; utilitzava un tron.

    Leovigild va revisar el Codi d'Euric, encara que s'ignora a quina data. La seva reforma va tenir vigència entre els gots durant més de setanta anys, mentre els romans van seguir regint-se pel Breviari d'Alaric. No es conserva cap exemplar del Codi, però tres-centes vint-i-quatre lleis es van incloure després en el Codi de Recesvint (cap al 654).

    El 573 va associar al tron als seus dos fills, segurament perquè governessin junts a la seva mort (com l'havia governat abans amb el seu germà Liuva I).

    Malaric

    Malaric fou el darrer rei dels sueus breument durant l'any 585. Poc es coneix de la seva figura, a banda que era membre de la noblesa i que l'any 585, arran de la conquesta del Regne dels sueus per part del rei visigot Leovigild, i un cop aquest havia abandonat la Gallaecia, un aixecament dels sueus el va portar al tron. Va ser derrotat per les forces visigodes de la zona, sense necessitat d'una intervenció reial, i el seu destí final és desconegut. Amb ell finalitzà la independència sueva, poble que ja no tornà a tenir rellevància en la història d'Hispània.

    Martí de Braga

    Martí de Braga o de Dumium (Pannònia, Regne dels Ostrogots c. 520 - Braga, Regne dels sueus, c. 580) va ésser un teòleg i bisbe, una de les principals personalitats de l'Església visigòtica. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

    Neufila

    Neufila va ser un religiós hispanosueu, que va ser bisbe de Tui aproximadament entre el 576 i el 589.Probablement es va convertir al catolicisme anys abans del seu nomenament, va ser elevat al bisbat en temps de pau del regne dels sueus, designat per Miró. Això canviaria el 585, quan els visigots, aprofiten la feblesa dels sueus per annexionar-se el regne i incorporar la Gal·lècia al seu regne. Amb els nous governants s'introduí l'arrianisme, a voltes a la força, i es va perseguir els fidels catòlics i es va desterrar als seus bisbes per instal·lar a les diòcesis bisbes arrians. Sembla que Neufila no va patir una persecució, si bé el rei Leovigild va nomenar un nou bisbe de fe arriana, Garding, i va intentar prendre per la força la diòcesi de Tui. No obstant això, la mort del monarca el 586 va aturar aquest procés. El seu fill, Recared, sobirà que, al contrari que el seu pare, tenia simpatia pel catolicisme, es va convertir a aquesta religió poc després del seu ascens al tron. El 8 de maig de 589 va convocar el Tercer Concili de Toledo, on es va posar de manifest la conversió del regne al catolicisme i l'anatematització d'Arri i de les seves ensenyances. Al concili va assistir, entre altres, Neufila, que ocupà el onzè lloc després dels metropolitans, quelcom que significava la seva antiguitat com a bisbe consagrat.S'ignoren més fets sobre la seva vida posteriorment a la data del concili, probablement va morir aquell any. El va succeir l'antic bisbe intrús Garding, ja legitimitat per la seva conversió al catolicisme.

    Període visigòtic a Catalunya

    Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans. Procedents de l'est, es van anar traslladant al llarg del segle III i IV per tot el sud d'Europa d'orient a occident, empesos pels huns i els francs.

    Al Danubi es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana i foren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península Ibèrica durant el segle V.

    Porto

    Porto és una ciutat i un municipi portuguès, situat al districte de Porto, a la regió del Nord i a la subregió del Gran Porto. L'any 2011 tenia 237.591 habitants i 2.479.000 a l'àrea metropolitana. Es troba al nord del país, a la riba del Douro, quan desguassa a l'oceà Atlàntic. Els seus habitants són portuencs. El centre històric està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1996

    Regne de Galícia

    El regne de Galícia designa dues entitats polítiques diferents ubicades al nord-oest de la península Ibèrica. La més antiga d’aquestes va ser creada pels sueus, poble de llengua germànica que va irrompre a l'Imperi Romà d’Occident el 406 i va constituir un estat a la província romana de Gallaecia. Aquest regne va ser annexionat pels visigots l’any 584.

    El segon regne de Galícia es va crear el 910, després de la caiguda dels visigots, de la invasió musulmana i de la formació del regne d’Astúries. A la mort d’Alfons III, el regne d'Astúries es va dividir, i Galícia li va pertocar al seu fill Ordoni. A partir d’aquest moment, es van alternar èpoques en què Galícia gaudia d’un rei privatiu amb altres en què depenia del rei de Lleó, malgrat que la noblesa gallega hi actuava sempre amb actitud independent. L'any 1128, la zona meridional, el comtat de Portugal, es desvinculà de la corona de Castella i, per tant, de la resta de Galícia. Malgrat que ja sense reis privatius, el regne de Galícia continuà existint de manera formal fins al 1833.

    Regne de Tolosa

    El Regne de Tolosa fou un territori al sud-oest d'Europa de l'antiguitat tardana nascut de les escorrialles de l'Imperi Romà d'Occident i dirigit pels visigots. En la seva màxima extensió incloïa gran part de la península Ibèrica i la meitat sud de l'actual França i va existir del 475 (formalment el 476) fins a la derrota contra els francs a la Batalla de Vouillé el 507 en què perderen gran part dels territoris del que seria en un futur França i hagueren de traslladar la capital a Toledo.

    Runcons

    Els runcons (llatí Runcones o Ruccones) eren un poble probablement àstur, però que podien haver habitar Ourense, Lleó, Astúries o Cantàbria. Alguns estudiosos els identifiquen amb els araucons sotmesos per Leovigild el 575.

    Sober

    Sober és un municipi de la província de Lugo a Galícia. Pertany a la comarca de la Terra de Lemos i a la Ribeira Sacra.

    Sueus

    Els sueus (suevi, Σοῆβοι o Σουῆβοι) són un dels pobles germànics originaris de la mar Bàltica. El seu nom derivaria de swiban, que vol dir 'moviment irregular', pel costum dels sueus de traslladar-se d'un lloc a l'altre sense arribar a fixar poblacions estables; altres teories diuen que el nom era celta o eslau. És possible que el nom els fos aplicat perquè no eren purs germànics, sinó barrejats amb eslaus i per això foren vistos com a diferents pels altres pobles germànics. Els romans els coneixien d'ençà almenys el 123 aC.

    Les notícies primitives d'aquest poble són confuses. Sembla que era el nom d'un conjunt de pobles germànics format per diferents tribus, entre les quals hi havia els sèmnons, longobards i angles. Cèsar (finals del segle I aC) els situava a la dreta del Rin, al país de Baden, quan el seu rei era Ariovist, assignant-los dos-cents mil combatents, xifra probablement exagerada (200.000 persones seria el nombre total d'integrants de la nació sueva), ja que Cèsar segurament pretenia augmentar la seva glòria per haver-los derrotats. Ariovist havia marxat a la Gàl·lia cap al 71 aC en ajut de la tribu gal·la dels sèquans (establerta al costat del Sena), en la seva guerra contra els hedus, i després es va establir al país, percebent tribut dels eduans, però exigint la cessió de terres als seus aliats sèquans; els dos pobles gals es van reconciliar, però van ser derrotats en la Batalla de Magetobriga pels sueus, per la qual cosa els gals van demanar ajuda a Roma, que va concedir la seva protecció als edus i a altres tribus, però es va abstenir d'intervenir militarment contra Ariovist per poder destinar les tropes a combatre contra els helvecis. Cèsar va derrotar aquests darrers, i va acudir per combatre contra Ariovist, al qual va derrotar, i va expulsar els sueus més enllà del Rin. Una part dels sueus, que van formar les tribus dels vangions ('els falsos'), els nèmetes, i els tribocs (o tribocis o triboques), van quedar a l'esquerra del Rin (ocupant les terres de Worms, Spira i Estrasburg, respectivament) i es van sotmetre a Roma, i perderen al cap de dos segles el seu caràcter germànic en celtitzar-se i romanitzar-se.

    Tàcit dóna noves notícies sobre els sueus, com un dels pobles germànics que van lluitar contra l'imperi (segle I) i indica que van emigrar en dos grups: l'un que es va traslladar a Bohèmia i un altre a la regió de l'Elba (de fet, entre l'Elba i l'Oder). Tàcit dóna a la mar Bàltica el nom de Suebicum Mare (encara que també l'anomena com Oceanus Germanicus), la qual cosa fa pensar que ocupaven la costa bàltica des de l'Elba. Als pobles sueus en conjunt, se'ls dóna la denominació d’herminions o hermions (pel seu ancestre mitològic Irmí o Irminus). El seu país, l'esmenta com a Suèvia (derivat després a Suàbia), i vivien en territoris situats al nord i est dels que ocupaven sota Cèsar.

    Estrabó els situa entre el Rin i l'Elba, amb alguns grups que havien arribat al nord de l'Elba (com els hermandurs i els longobards), i els qualifica com el poble germànic més important, indicant que els ubis van ser expulsats per ells (probablement, per la tribu dels longobards sorgida dels sueus) de les seves terres entre el Rin i l'Elba, i van haver d'assentar-se en territori romà. Es creu que els longobards, quades, hermundurs, semnons, cats i d'altres incloent-hi els marcomans i els nertereans podien ser tribus esqueixades del tronc dels sueus. La capital dels sueus és fixada a la fortalesa de Buiaenum, a la selva herciniana.

    Mentre que els sueus de Cèsar eren un grup relativament petit, els de Tàcit i Estrabó eren grups molt grans i segurament abraçaven més pobles dins el grup.

    Segurament el rei marcomà Marobod o Marbod (Marobodus) va comptar amb l'aliança de diversos grups sueus en la seva lluita contra Roma. Cap a mitjans del segle primer dC, el rei sueu Bannuis, hostil a Roma, va ser enderrocat per les tribus orientals dels lugis (del grup que després va ser anomenat vàndal), aliades als hermundurs, que estaven en bones relacions amb Roma. Probablement, durant algun temps, els sueus van quedar sota influència de Roma, però més tard van tornar a desenvolupar-hi una política hostil.

    Claudi Ptolemeu considerava inclosos en els sueus els longobards, semnons i els angles de la regió de Magdeburg, esqueixats dels angles de l'antic Ducat de Schleswig.

    Quan els romans van conèixer millor Germània, el nom de sueus es va deixar d'usar per assignar a cada poble o tribu el seu propi nom.

    En temps de Domicià, s'esmenta ja els sueus a la regió del Danubi, i Trajà va lluitar contra ells en la campanya de Dàcia, sense arribar a sotmetre'ls. Amb Marc Aureli, els sueus tornen a ser citats, en ocasió de les lluites contra els marcomans. Aquestos sueus més moderns vivien a Suàbia i eren un conjunt de pobles germànics que van agafar l'antic nom. Van ser aliats generalment dels alamans i dels burgundis. Un dels personatges més destacats en fou Ricimer, que va tenir en les seves mans l'Imperi romà occidental.

    Durant el segle III, el seu nom gairebé no és esmentat, i avançat el segle IV se'ls van unir una part dels quades, pertanyents a uns dels grups afins, que van reforçar el poble, i en l'any 406 es van unir als vàndals i alans i van penetrar en l'imperi.

    Els sueus van donar el seu nom a la regió alemanya de Suàbia.

    Van migrar cap a la península Ibèrica, on el 409 es van assentar en un territori que comprèn les actuals Galícia, nord de Portugal, província de Lleó i Astúries.

    L'Imperi Romà va tolerar aquesta invasió a canvi de tributs i aviat els sueus van formar un regne independent, amb les seves lleis i fins i tot la seva moneda.

    El 449, els bagaudes vascons liderats per Basili s'havien aliat amb el rei sueu Requiari i van atacar Turiaso (Tarassona), on es trobaven els foederatis amb el bisbe Lleó, que moriren en l'atac, i amb Requiari s'encaminaren contra Ilerda i Caesaraugusta, i foren derrotats en la batalla del riu Órbigo, i Braga, la seva capital, fou saquejada. Va haver-hi diversos enfrontaments amb els visigots fins que, finalment, van ser derrotats el 584 i el regne fou eliminat i incorporat al Regne de Toledo.

    Teodoric II

    Aquest article tracta sobre el rei visigot. Pel rei franc de Borgonya i Austràsia del mateix nom, vegeu Teodoric II de Borgonya i Austràsia.Teodoric II (? 426 - Tolosa 466) fou rei dels visigots del 453 al 466, pertanyent al llinatge dels balts. Era fill de Teodoric I i germà i successor de Turismund, en l'assassinat del qual segurament participà. Tingué al seu costat, en un quasi corregnat, el seu germà Frederic fins a la seva mort el 463. Fou un home culte, deixeble i amic d'Avit, ja amic del seu pare.

    Primers Regnes Alemanys establerts després de les Invasions bàrbares

    En altres idiomes

    This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
    Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
    Images, videos and audio are available under their respective licenses.