Rússia

Rússia (en rus: Росси́я, Rossia) o la Federació Russa[1] (en rus: Росси́йская Федера́ция, Rossískaia Federàtsia)[2] és un estat transcontinental d'Euràsia. És una república semipresidencialista integrada per subjectes federals. Rússia limita amb Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Bielorússia, Ucraïna, Geòrgia, Azerbaidjan, Kazakhstan, la República Popular de la Xina, Mongòlia i Corea del Nord. L'extrem oriental del país —i del continent asiàtic— és molt a prop de l'estat dels Estats Units d'Alaska. Amb una superfície de 17.075.400 quilòmetres quadrats, Rússia és el país més extens del món; la superfície de Rússia és la vuitena part de la superfície terrestre total i conté la reserva més gran de recursos minerals i energètics del món.[3] Amb 142 milions d'habitants, és el novè país més poblat.

La història de Rússia comença amb els eslaus orientals. Els eslaus emergiren com a grup ètnic a Europa entre els segles III i IV dC.[4] Fundat i governat pels víkings i els seus descendents, el primer estat eslavooriental, la Rus de Kíev, sorgí en el segle IX, i adoptà el cristianisme de l'Imperi bizantí el 988, donant inici a la síntesi de les cultures bizantina i eslava que definiria la cultura russa dels següents mil anys.[5] Rus de Kiev es desintegrà i les terres foren dividides entre petits estats feudals. El successor més poderós fou el gran ducat de Moscou, que fou la força principal del procés de reunificació russa en la seva lluita d'independència en contra de l'Horda d'Or. Moscou reunificà, a poc a poc, els principats russos que l'envoltaven i finalment dominà el llegat cultural i polític de la Rus de Kíev. Al segle XVIII, ja s'havia estès per mitjà de conquestes, annexions i exploracions, i es transformà en l'Imperi rus, que s'estenia des de Polònia cap a l'oest a l'oceà Pacífic. Rússia es convertí en el país constituent més gran de la Unió Soviètica, l'estat socialista constitucional més gran del món i superpotència mundial, fins a la seva dissolució a la fi de la guerra freda.

Amb la dissolució de la Unió soviètica el 1991, la Federació Russa fou fundada, però és reconeguda com la personalitat legal de continuïtat de la Unió Soviètica. Així doncs, Rússia és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i membre principal de la Comunitat d'Estats Independents. Rússia és un país amb armament nuclear i té la reserva d'armes de destrucció massiva més gran del món.

És un dels estats coneguts en l'economia internacional com a BRIC.

Infotaula de geografia políticaRússia
Россия (ru)
Российская Федерация (ru)
Bandera de Rússia Escut de Rússia
Bandera de Rússia Escut de Rússia
Russia 87.74494E 66.20034N

Himne Himne de la Federació Russa (27 desembre 2000)

Epònim Rus de Kíev
Localització
Russian Federation (orthographic projection)
 62° N, 100° E / 62°N,100°E

Capital + Ciutat més gran Moscou
Conté la subdivisió
Població
Total 146.804.372 (2017)
• Densitat 8,57 hab/km²
Gentilici rus, russa, russos
Idioma oficial rus
Geografia
Part de estats postsoviètics
Superfície 17.125.191 km²
• Aigua 0,5%
Banyat per mar Bàltica, oceà Pacífic, oceà Àrtic i mar Negra
Punt més alt Elbrús  (5.642 m)
Punt més baix mar Càspia  (-28 m)
Història i celebracions
Anterior República Socialista Federada Soviètica de Rússia
Independència  
- Declarada 26 desembre 1991
Organització política
Forma de govern democràcia representativa, república federal i sistema semipresidencialista
Òrgan executiu Govern de Rússia
Òrgan legislatiu Assemblea Federal de Rússia
• president de Rússia Vladímir Putin
• Primer ministre Dmitri Medvédev (2012)
Economia
PIB nominal 1.577.524.145.963,2 $ (2017)
PIB per càpita 10.749 $ (2017)
Reserves totals 432.730.507.964 $ (2017)
Exportacions totals 333.500.000.000 $ (2015)
Índex de Desenvolupament Humà 0,798 (2014)
Moneda ruble rus
Identificador descriptiu
Domini de primer nivell .ru, .рф i .рус
Prefix telefònic +7
Codi país RU
Altres

Lloc web Lloc web oficial

Toponímia

El nom de Rússia es deriva de Rus (Русь, 'Rus'), nom que es referia a la Rus de Kíev. No hi ha una teoria generalment acceptada pel que fa a l'origen etimològic del mot. Segons la teoria normanista, que és la més acceptada a Occident, el mot Rus va ser adoptat pels eslaus de l'arrel nòrdica roðr o roþs- en paraules compostes (roths-), de manera directa, o per mitjà del finès Ruotsi. El terme nòrdic significava 'gent que rema', ja que remar era el principal mètode per a navegar els rius russos i que es relaciona amb l'àrea costanera sueca de Roslagen o Roden, d'on havien sortit els varegs segons la Crònica russa primària, i que s'havien fusionat amb els eslaus, i formarien així el poble rus. Segons aquesta teoria el nom Rus hauria tingut el mateix origen que els noms finès i estonià per a referir-se a Suècia: Ruotsi i Rootsi.

Les teories antinormanistes, que van sorgir des del segle XVIII però que cobrarien més força en el segle XX, suggereixen que, atès el nivell cultural dels varegs, la cultura avançada dels eslaus no els podia convidar pas. Així, els elsavicistes neguen o reinterpreten la Crònica primària russa, que diu que els varegs foren "convidats". Borís Ribakov, el principal proponent contemporani de la teoria, afirma que Nèstor, l'autor putatiu de la Crònica, havia fet diverses manipulacions proescandinaves que revelaven la seva predilecció política i el seu antagonisme al partit progrec de Vladímir Monomakh. Les teories no normanistes suggereixen que el nom de Rus prové d'un nom eslau antic que significava 'poble del riu'. L'arrel russa s'ha preservat en les paraules eslava i russa modernes de ruslo i rusalka. Per altra banda, altres teories suggereixen que es deriva de la paraula eslava rusi, 'ros'.

Història

La història de Rússia, com a tal, comença amb l'arribada dels eslaus orientals, el grup ètnic de què posteriorment derivarien els russos, ucraïnesos i bielorussos.

El primer estat eslau oriental va ser el Rus o principat de Kíev, que va adoptar el cristianisme per la important influència de l'Imperi bizantí el 988, començant així la fusió entre les cultures eslava i bizantina que caracteritzaria la russa durant els següents set segles. El Rus de Kíev es desintegraria finalment en diversos regnes que competirien entre si per figurar com a hereus de la seva civilització i pel predomini territorial a la zona i que van acabar sota domini mongol.

Millennium of Russia Monument in Nowgorod, 2005
Monument al mil·lenari de Rússia, a la ciutat de Nóvgorod, obra de Mikhaïl Mikeixin i Víktor Gàrtman (1862)

Després del segle XIII, Moscòvia va arribar progressivament a dominar l'antic espai cultural. Arribat el segle XVIII, el principat de Moscou havia arribat a convertir-se en el vast Imperi rus, incloent-hi des de Polònia a l'est fins a l'oceà Pacífic a l'oest. L'expansió cap a l'oest va avivar la consciència russa de retard respecte als països europeus i va acabar amb l'aïllament dels primers temps. Els successius règims del segle XIX van respondre a les esmentades pressions amb una combinació d'un tímid reformisme i fortes repressions. El feudalisme rus va ser abolit formalment el 1861, però en uns termes desfavorables per a la pagesia i va servir per a incrementar les pressions revolucionàries. Entre l'abolició de la servitud i el començament de la Primera Guerra mundial el 1914, les reformes de Piotr Stolipin, la constitució de 1906 i la duma estatal van introduir notables canvis en l'economia i la política del país; tanmateix, els tsars no van estar a l'altura de les circumstàncies per a cedir poder autoritari. L'últim monarca, el tsar Nicolau II, va regnar fins al 1917.

La derrota militar en la Primera Guerra mundial i l'escassetat de menjar va aplanar el camí de la Revolució russa de 1917, que va col·locar en el poder els bolxevics dirigits per Vladímir Lenin. Entre 1922 i 1991, la història de Rússia és essencialment la història de la Unió Soviètica, un estat federal que va ocupar una extensió territorial similar a la de l'antic Imperi rus. La Unió Soviètica es va configurar com un estat socialista de partit únic sota la direcció del Partit Comunista, abolint-se la propietat privada dels mitjans de producció i instaurant-se un sistema d'economia planificada. A finals dels anys 80, sent crítica la debilitat de la seva estructura econòmica i política, certs canvis en l'executiva del partit i en l'economia van marcar el final de la Unió Soviètica.

La història de la Federació Russa pròpiament dita és curta, i es remunta el seu naixement a la dissolució de la Unió Soviètica a finals del 1991. Tanmateix, Rússia ha existit com a estat durant més de mil anys, i fou durant bona part del segle XX el nucli de l'URSS, de qui Rússia ha reivindicat ser el successor legítim en l'escena internacional. De tota manera, diversos analistes sostenen que amb la dissolució de la Unió Soviètica, Rússia va perdre la seva condició de superpotència en haver d'emprar grans esforços per a consolidar el nou sistema econòmic i polític.

Rússia va intentar construir una economia de mercat mitjançant l'abandonament de la planificació centralitzada i la propietat estatal i cooperativa que constituïen la base de l'organització econòmica soviètica, amb resultats sovint traumàtics. Malgrat els vaivens, Rússia encara conserva avui una continuïtat cultural i social amb el seu passat tsarista i després socialista. Roman la incògnita de com evolucionaran les seves noves institucions federals amb el pas del temps, ja que el poder executiu continua mantenint gran influència sobre el parlament, els governs regionals i la societat civil en general.

Geografia

Rússia és l'estat més gran del món i s'estén per gairebé tot el nord del supercontinent d'Euràsia: ocupa el nord d'Àsia (1/3 del total continental) i l'est d'Europa, respectivament el 74,7% i el 25,3% del seu territori. Està separada del continent americà per l'estret de Bering.

Rs-map
Rússia

A causa de la seva grandària, Rússia mostra tanta monotonia com diversitat i, igual que la seva geografia, el seu clima, vegetació i sòls abasten grans distàncies. De nord a sud de la plana d'Europa oriental, es dóna una seqüència de tundra, boscos temperats de coníferes (taiga), boscos mixts caducifolis, prades (estepa) i semidesert (la franja del mar Caspi), amb canvis en la vegetació que reflecteixen els grans canvis en el clima. Sibèria té una seqüència similar, encara que sense taiga. El país té 40 reserves de la biosfera declarades per la UNESCO i vuit àrees naturals han estat declarades també Patrimoni de la Humanitat.

Vasyugan
Planes de Sibèria occidental, el riu Vasyugan
River near Saranpaul
Riu a prop de Saranpaul

Rússia està situada a cavall de l'Europa oriental i l'Àsia septentrional (precisament la divisòria entre els dos continents, la serralada dels Urals, es troba en territori rus), i a l'extrem oriental està separada de l'estat nord-americà d'Alaska per l'estret de Bering.

Limita al nord amb l'oceà Àrtic per la mar de Barentsz, la mar de Kara, la mar de Làptev, la mar de la Sibèria Oriental i la mar dels Txuktxis. Allí es troben els arxipèlags de Nova Zembla, Terra de Francesc Josep, Terra del Nord i Nova Sibèria i l'illa de Wrangel.

A l'est, limita amb l'estret de Bering, que la separa d'Amèrica i amb l'oceà Pacífic per l'estret de Bering, la mar d'Okhotsk i la mar del Japó. Aquí es troben l'illa de Sakhalín i les Kurils; i al sud d'aquestes, hi ha l'illa japonesa de Hokkaido.

Al sud, té límits terrestres amb Corea del Nord, la Xina, Mongòlia i el Kazakhstan. Al sud-oest, limita amb la mar Càspia i les muntanyes del Caucas, que separen Rússia de l'Azerbaidjan i Geòrgia.

A l'oest, els seus límits són la mar Negra i la mar d'Azov, Ucraïna, Bielorússia, Letònia, Estònia, la mar Bàltica pel golf de Finlàndia, Finlàndia i Noruega. Separat de Rússia es troba l'óblast o província de Kaliningrad, que limita al nord i a l'est amb Lituània, al sud amb Polònia i a l'oest amb el Bàltic.

Rússia s'estén per la major part del nord d'Euràsia i, per tant, existeixen una gran varietat de paisatges i climes. La major part del paisatge consisteix en planes enormes, tant en la part europea com en la part asiàtica, que són àmpliament conegudes com, per exemple, Sibèria. Aquestes planes són predominantment estepa al sud i arbrat dens al nord, amb la tundra al llarg de la costa del nord. Es troben cadenes muntanyenques al llarg de les fronteres del sud, com el Caucas (que conté l'Elbrús, el punt més alt de Rússia, amb 5.633 m) i l'Altai. A l'est, hi ha la serralada Verkhoiansk i els volcans de la península de Kamtxatka. A la part central hi ha els Urals, que són la divisió principal entre Europa i Àsia.

Rússia té una extensa línia de costa de més de 37.000 quilòmetres al llarg dels oceans Àrtic i Pacífic, així com mars interiors com la mar Bàltica, la mar Negra i la mar Càspia. Els mars més petits són part dels oceans; la mar de Barentsz, la mar Blanca, la mar de Kara, la mar de Làptev, la mar de la Sibèria Oriental i la mar dels Txuktxis són part de l'Àrtic, mentre que l'estret de Bering, la mar d'Okhotsk i la mar del Japó pertanyen a l'oceà Pacífic. Les illes principals que s'hi troben inclouen Nova Zembla, la Terra de Francesc Josep, la Terra del Nord, les illes de Nova Sibèria, l'illa de Wrangel, les illes Kurils i Sakhalín.

Rússia és travessada per grans rius. Els de la part europea que desemboquen a les mateixes costes russes són el Volga, el Don, el Kama, l'Okà i el Dvinà septentrional, mentre que els que desemboquen en altres països són el Dnièper i el Dvinà occidental. A l'Àsia, s'hi troben l'Obi, l'Irtix, el Ienissei, l'Angarà, el Lena i l'Amur. Els llacs principals inclouen el llac Baikal, el llac Làdoga i el llac Onega.

Divisió administrativa

La Federació Russa està integrada per 85 subjectes federals.[6] Els subjectes tenen la mateixa representació al Consell Federal: 2 delegats cadascú.[7] Tanmateix, difereixen en el grau d'autonomia que gaudeixen:

  • 46 óblasts (o províncies): és el tipus més comú dels subjectes federals, amb un governador designat pel govern federal, i un parlament local;
  • 22 repúbliques: nominalment autònomes, cadascuna amb una constitució, un president i un parlament propis; les repúbliques tenen el dret a seleccionar llur llengua local cooficial amb el rus, però no tenen cap mena de representació internacional; les repúbliques, en essència, són la llar de les minories ètniques;
  • 9 krais (o territoris): essencialment amb les mateixes característiques que les óblasts; la designació de "territori" és històrica i feia referència a les regions de frontera i, després, a les divisions administratives que integraven els ókrugs i les óblasts autònomes;
  • 4 ókrugs autònoms (o districtes autònoms): originàriament entitats autònomes dins les óblasts i els krais, creats per a les minories ètniques; llur estatus s'elevà al nivell dels subjectes federals durant la dècada de 1990; amb l'excepció de l'ókrug autònom de Txukotka, tots els altres estan subordinats administrativament al krai o a l'óblast al qual pertanyen;
  • 1 óblast autònoma: l'Óblast Autònoma dels Hebreus; originàriament les óblasts autònomes eren unitats administratives subordinades als krais; el 1990, totes, llevat de l'óblast autònoma dels Hebreus, foren elevades a l'estatus de república; i
  • 3 ciutats federals: Moscou, Sant Petersburg i Sebastòpol.

Els districtes federals

Els subjectes federals s'agrupen en nou districtes federals, cadascú administrat per un equip designat pel president de Rússia.[8] A diferència dels subjectes federals, els districtes federals no són un nivell subnacional de govern, ans són un nivell administratiu del govern federal. Els equips de govern designats són els enllaços entre els subjectes federals i el govern federal, i supervisen el compliment de les lleis federals dins els subjectes federals.

El 26 de març del 2014, s'afegeixen a la Federació Russa la República de Crimea i la ciutat federal de Sebastòpol amb un resultat favorable (96,77%) en un referèndum.

Субъекты Российской Федерации 2014
Els subjectes federals de la Federació Russa

Geografia humana

StBasile SpasskayaTower Red Square Moscow.hires
Ciutat de Moscou
Russia-Moscow-Cathedral of Christ the Saviour-6
Catedral de Crist el Salvador, destruïda durant l'època soviètica, reconstruïda entre el 1990 i el 2000

Dinàmica de població

Segons les estimacions preliminars, la població russa l'1 de gener del 2007 era de 142 milions de persones. El 2007, la població havia decrescut 0,17% i el 2006 0,37%. Rússia és una societat diversa i multiètnica, la llar de més de 120 grups ètnics i indígenes.[9] El 2006, 186.380 immigrants van arribar a Rússia, dels quals el 95% provenien dels països de la Comunitat d'Estats Independents, molts d'aquests de parla russa. Tot i que la població russa és relativament gran, la densitat de població és molt baixa, atesa l'extensió territorial del país. La major part de la població es concentra en la Rússia europea a prop dels Urals i al sud-oest de Sibèria. El 73% de la població és urbana.[10] Segons les dades del cens del 2002, les ciutats més grans del país són Moscou (10,1 milions) i Sant Petersburg (4,7 milions). Onze ciutats més tenen una població entre l'1 i els 2 milions d'habitants: Txeliàbinsk, Kazan, Novossibirsk, Nijni Nóvgorod, Omsk, Perm, Rostov del Don, Samara, Ufà, Volgograd i Iekaterinburg.

La població russa va arribar a un màxim de 148,7 milions d'habitants el 1991,[11] però des d'aleshores la població ha estat decreixent; de fet, el 2007, el nombre de morts va ser superior el nombre de naixements.[12] La taxa de creixement poblacional estimada per al 2008 és de –0,474%.[13] Les causes principals del creixement negatiu de la població són una alta taxa de mortalitat i una baixa taxa de natalitat (de 16 per mil habitants i d'11 per mil habitants respectivament).[13] No obstant això, el Ministeri de Salut de Rússia preveu que el 2011 les taxes de natalitat i mortalitat seran iguals.[14]

Evolució demogràfica

Euràsia del Nord

No s'hi inclouen regions de l'Àsia central, el Caucas ni Crimea sota domini persa i després sota domini romà o xinès:

  • Any 0: 2 a 4 milions
  • Any 1000: 4 a 7 milions
  • Any 1300: 7 a 7,5 milions

Imperi rus

  • Any 1500: 6 milions
  • Any 1550: 11 milions (uns altres 7 a Ucraïna, encara no conquerida)
  • Any 1600: 13 milions
  • Any 1650: 15 milions
  • Any 1722: 14 milions
  • Any 1750: 23 milions
  • Any 1789: 25 milions
  • Any 1795: 29 milions
  • Any 1800: 35,5 milions
  • Any 1810: 40,7 milions
  • Any 1815: 45 milions
  • Any 1820: 48,6 milions
  • Any 1830: 56,1 milions
  • Any 1840: 62,4 milions
  • Any 1850: 68,5 milions
  • Any 1860: 74,1 milions
  • Any 1870: 84,5 milions
  • Any 1880: 97,7 milions
  • Any 1890: 118 milions
  • Any 1900: 132,9 milions (67 milions de russos)
  • Any 1914: 175 milions (85 milions de russos)

URSS

En aquest segment, s'hi donen dades de la població de tota l'URSS i entre parèntesis la població pròpiament russa:

  • Any 1917: 184,6 milions (91 mil. russos)
  • Any 1926 (cens): 147 milions (93,5 mil. russos) la reducció es deu a la Guerra Civil.
  • Any 1939 (cens): 170 milions (108,4 mil. russos)
  • Any 1941: 191 milions (111,5 mil. russos)
  • Any 1950: 164 - 157 milions (101,4 mil. russos): la reducció es deu a la Segona Guerra mundial, en què van morir de 26 a 34 milions de soviètics
  • Any 1959 (cens): 214,2 milions (117,8 mil. russos)
  • Any 1970 (cens): 242,8 milions (130,1 mil. russos)
  • Any 1979 (cens): 265,5 milions (137,6 mil. russos)
  • Any 1989 (cens): 288,6 milions (147,8 mil. russos)

Rússia

  • Any 1991: 148,6 milions
  • Any 1996: 147,7 milions
  • Any 1999: 146,2 milions
  • Any 2001: 145,5 milions

Llengües

Es parlen a Rússia a prop de 100 llengües diferents.[4] Segons el cens del 2002, a més del rus, llengua oficial parlada en tots els subjectes federals, s'hi parlen també el tàtar (5,3 milions de persones) i l'alemany (2,9 milions).[15] El rus és l'única llengua oficial de l'estat, però la constitució atorga a les repúbliques el dret a escollir llur llengua pròpia cooficial amb el rus.[16] A pesar de la seva extensió —el rus és la llengua més estesa geogràficament d'Euràsia—, la llengua és relativament homogènia. El rus és la llengua eslava amb el nombre més gran de parlants.[17] El rus és una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides.

Etnografia

Rússia és una societat diversa i multiètnica. Els russos comprenen el 80% de la població total de la Federació Russa. Tot i així, hi viuen més de 120 grups ètnics. Alguns d'aquests pobles, però, són molt petits, amb menys de 1.000 individus; de fet, a més dels russos, només els tàtars, els ucraïnesos, els txuvaixos, els baixkirs, els txetxens i els armenis superen el milió de persones.[4] La Federació Russa reconeix la diversitat ètnica en ser conformada per 21 repúbliques de minories, 10 districtes autònoms i una regió autònoma. En aquestes regions, la nacionalitat epònima, tanmateix, és inferior, en nombre, als russos que hi viuen.[4] Algunes minories nacionals demanen major autonomia, i fins i tot independència.

Grups ètnics

Segons el cens realitzat el 2002, el 79,83% de la població és ètnicament russa. Aquesta llista reuneix tots els grups ètnics que mostra el cens del 2002 agrupats per idioma:

Religió

El cristianisme, l'islam, el budisme i el judaisme són les religions tradicionals de Rússia i considerades, segons una llei aprovada el 1997, com a part de l'"herència cultural" de l'estat.[18] L'Església ortodoxa russa és la religió dominant.[19] Segons una enquesta realitzada pel Centre d'Investigació d'Opinió Pública Rus, el 63% dels enquestats es consideraven russos ortodoxos.[20] Tanmateix, només el 15-20% és practicant; un altre 10-15% practica l'islam.[13] Un gran percentatge de la població russa no és practicant o és atea o agnòstica, un llegat del seu passat soviètic.[13]

Política i govern

Estructura de govern

Segons la constitució russa, adoptada per referèndum el 12 de desembre del 1993, després de la crisi constitucional, Rússia és una federació governada segons un sistema semipresidencialista. Constitucionalment, el govern és regulat per un sistema de separació de poders definit per la constitució, la qual és el document legal suprem i el contracte social del poble de la federació russa. Les tres branques del govern són:

  • la branca legislativa: l'Assemblea Federal bicameral, integrada pel duma estatal i el Consell de la Federació; l'Assemblea crea les noves lleis, té la facultat de declarar la guerra, aprovar els tractats internacionals i la facultat de destituir el president;[21]
  • la branca executiva: el president, comandant en cap de l'exèrcit i cap d'estat; té la facultat de vetar les lleis aprovades per l'Assemblea, designa els membres del gabinet i altres funcionaris, i administra i aplica les lleis i les polítiques federals;[22]
  • la judicatura: la Cort Constitucional, la Suprema Cort de Justícia, la Suprema Cort d'Arbitratge i les corts federals, els jutges de les quals són designats pel Consell Federal sota la recomanació del president; tenen la facultat d'interpretar les lleis i poden revocar-les si les consideren anticonstitucionals.

Segons la constitució, la justícia constitucional a la cort es basa en la igualtat de tots els ciutadans, els jutges són independents i només se sotmeten a la llei, els judicis són oberts i a l'acusat se li garanteix la defensa. Des de 1996, Rússia ha establert una moratòria sobre l'aplicació de la pena capital, encara que aquesta no ha estat abolida per llei.

El president s'elegeix per votació popular per un mandat de sis anys (des de les modificacions constitucionals de 2008; l'actual mandat és de quatre anys), amb l'opció de ser elegit per a un segon mandat consecutiu (no hi ha restricció sobre el nombre total de vegades que la mateixa persona pot ser escollida). Els ministeris del govern estan compostos pel president del Govern (primer ministre) i els seus viceprimers ministres, ministres i d'altres, tots són designats pel president per recomanació del primer ministre amb requeriment del consentiment de la duma estatal. El legislatiu és l'Assemblea Federal consistent en dues cambres, la duma estatal amb 450 diputats i el Consell de la Federació amb 178 representants. Els principals partits, els únics representats en la duma estatal, són Rússia Unida, el Partit Comunista de la Federació Russa, el Partit Liberal Democràtic de Rússia i Rússia Justa.

Relacions exteriors

BRIC leaders in 2008
Líders del BRIC el 2008 (d'esquerra a dreta): Manmohan Singh de l'Índia, Dmitri Medvédev de Rússia, Hu Jintao de la Xina i Luiz Inácio Lula da Silva del Brasil

La Federació Russa és reconeguda en el dret internacional com la successora de la personalitat jurídica de l'antiga Unió Soviètica. Rússia continua implementant els compromisos de l'URSS, i encara té el seient permanent de l'URSS en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, així com l'afiliació a altres organitzacions internacionals, a més dels drets i obligacions sota els tractats internacionals, les propietats i deutes. La política exterior de Rússia és polifacètica. Rússia manté relacions diplomàtiques amb 178 estats i té 140 ambaixades. La política exterior de Rússia la dirigeix el president i la implementa el Ministeri d'Afers Exteriors.

Com un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides, Rússia juga un important paper en el manteniment de la pau i seguretat internacional, i juga un paper important resolent conflictes internacionals participant en el quartet de l'Orient Mitjà, en les converses a sis bandes amb Corea del Nord, promovent una solució al conflicte de Kosovo i resolent assumptes sobre la proliferació nuclear. Rússia és membre del G8, Consell d'Europa, OSCE i APEC, a més de jugar un rol de lideratge en organitzacions regionals com la CEI, EurAsEC, OTSC, i l'OCS. Rússia, juntament amb Bielorússia, formen l'anomenat estat de la Unió. El president Vladímir Putin va advocar per una aliança estratègica amb major integració en diverses dimensions, incloent-hi l'establiment dels quatre espais comuns entre Rússia i la Unió Europea.

Forces Armades

9P140 Uragan
Llançacoets 9P140 Uragan van ser usats durant la Segona Guerra txetxena

La defensa de Rússia, la garanteixen les forces armades de la Federació Russa, una organització militar estatal que, segons la llei federal núm. 61-ФЗ de 31 maig 1996 «Sobre la defensa», serveix per a rebutjar les agressions dirigides contra la Federació Russa, per la defensa armada de la integritat i inviolabilitat del territori de la Federació Russa, així com per a la realització de tasques d'acord amb les lleis constitucionals federals, lleis federals i acords internacionals de la Federació Russa.

El comandant en cap de les forces armades és el president de la Federació Russa (actualment Vladímir Putin), i el Ministeri de Defensa serveix com a cos administratiu d'aquest. Avui en dia les tropes actives són aproximadament 1.037.000 i tots els soldats disponibles en total sumen 3.037.000.

Les forces armades de la Federació Russa tenen tres branques principals: les forces terrestres, l'armada, i la força aèria. A més, hi ha tres cossos independents de les tres branques anteriors: les forces coeterils estratègiques, les forces espacials i les tropes aerotransportades.

Economia

Rosneft-azs
Estació de servei de Rosneft

Des del començament del segle XXI, amb la pujada dels preus del petroli, l'increment en la inversió estrangera directa i un major consum intern han donat un impuls al creixement econòmic de Rússia. El 2007 va ser el novè any de creixement consecutiu, amb una mitjana del 7% anual des de la crisi financera de Rússia de 1998. El producte interior brut (PIB) de Rússia el 2007 va ser d'US$ 2.076 bilions en paritat de poder adquisitiu, convertint-se en la setena economia més gran del món.[23] El salari mitjà de Rússia a principis del 2008 era d'US$ 640 al mes; el 2000 era d'US$ 80.[24] El 15,8% dels russos vivia sota el llindar de la pobresa el 2007,[25] i la taxa d'atur era del 6,8%.[25]

Rússia té les reserves més gran de gas natural, les segones més grans de carbó i les vuitenes més grans de petroli. És l'exportador més gran de gas natural i el segon exportador de petroli. Les exportacions de tots dos, a més dels metalls i la fusta, representen el 80% de totes les exportacions russes.[25] Tot i els preus elevats dels hidrocarburs, les vendes del petroli i del gas només representen el 5,7% del PIB, i el govern prediu que aquesta xifra es reduirà a 3,7% per al 2011.[26] El govern ha mantingut superàvits en el pressupost federal des del 2001. Les reformes fiscal, financera i de propietat de la primera administració del president Vladímir Putin han tingut un efecte positiu, augmentat la confiança dels inversors: la inversió estrangera directa s'ha incrementat d'US$ 14.600 milions el 2005 a US$ 45.000 milions el 2007.[25] El PIB va créixer 8,1% el 2007, un augment a causa dels béns i serveis del mercat intern i no pas per l'extracció i exportació d'hidrocarburs.[25] Tot i així, la inflació encara és elevada: el 2007 va ser del 12%.[25]

El desenvolupament econòmic del país ha estat, tanmateix, molt desigual geogràficament. L'àrea de Moscou contribueix amb un alt percentatge del PIB rus.[27] La major part de Rússia, en especial les comunitats indígenes i rurals de Sibèria no n'han rebut els beneficis.

Cultura

Peter Tschaikowski
Piotr Ilitx Txaikovski (1840–1893), compositor

Els nombrosos grups ètnics de Rússia tenen llurs tradicions característiques en música folklòrica. La música a la Rússia del segle XIX estava definida per la tensió entre el compositor clàssic Mikhaïl Glinka i els seus seguidors, que defensaven la identitat nacional russa i afegiren elements religiosos i folklòrics a les seves composicions, i la Societat Musical Russa, liderada pels compositors Anton i Nikolai Rubinstein, que defensaven el punt de vista conservador. La tradició romàntica de Txaikovski, un dels més destacats compositors de l'era romàntica, la música del qual seria coneguda i estimada pel seu caràcter distintiu rus, així com per les seves riques harmonies i commovedores melodies, fou introduïda al segle XX per Serguei Rakhmàninov, un dels últims grans abanderats de l'estil romàntic de la música clàssica europea.

Els mundialment famosos compositors del segle XX inclouen Skriabin, Stravinski, Rakhmàninov, Prokófiev i Xostakóvitx. Durant la major part de l'era soviètica, la música era escrupolosament examinada i mantinguda dins del conservatori, accessible modisme en conformitat amb la política estalinista del realisme socialista. Els conservatoris russos impulsaren generacions de solistes mundialment coneguts. Entre els més reconeguts estan els violinistes David Oistrach i Kremer, violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx, pianistes Vladímir Horowitz, Sviatoslav Richter i Emil Gilels, i la vocalista Galina Vixnévskaia.

El compositor rus Piotr Ilitx Txaikovski compongué les més famoses obres de ballet del món: El ball dels cignes, El trencanous i La bella dorment del bosc. Durant els principis del segle XX, els ballarins russos Anna Pàvlova i Vàtslav Nijinski es feren famosos, i l'empresari Serguei Diàguilev i els seus ballets russos viatjaren per l'estranger, influenciant el desenvolupament de la dansa. El ballet soviètic mantingué i perfeccionà les tradicions del segle XIX, i les escoles de coreografia de la Unió Soviètica produïren estrelles de fama internacional l'una rere l'altra, incloent-hi Maia Plissétskaia, Rudolf Nuréiev i Mikhaïl Baríxnikov. El Teatre Bolxoi de Moscou i el Ballet Mariïnski de Sant Petersburg són, sens dubte, famosos arreu del món.

A Rússia també és molt estesa la música i la dansa popular. Les danses tradicionals inclouen danses zíngares (gitanes eslaves), algunes de les quals van incorporar la dansa clàssica en els seus ballets. Altres danses menys conegudes inclouen el khorovod (хоровод) i la troika (тройка), per exemple.

Notes i referències

  1. Rússia. Enciclopèdia Catalana. Data d'accés: 14 d'agost, 2008
  2. «The Constitution of the Russian Federation». De l'article primer:Els noms "Federació Russa" i "Rússia" seran iguals". [Consulta: 26 desembre 2007].
  3. Microsoft® Encarta® Online Encyclopedia 2007. «"Russia"». [Consulta: 26 desembre 2007].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «Russia». Encyclopedia Britannica.
  5. excerpted from Glenn E. Curtis (ed.). «Russia: A Country Study: Kievan Rus' and Mongol Periods». Washington, DC: Federal Research Division of the Library of Congress, 1998. [Consulta: 20 juliol 2007].
  6. «La Constitució de la Federació Russa». Aritcle 65, paràgraf 1. El 1993, quan s'adoptà la constitució russa, hi havia 89 subjectes federals, alguns dels quals, tanmateix, es fusionaren.. [Consulta: 27 desembre 2007].
  7. «La Constitució de la Federació Russa». (Article 95, para.2). [Consulta: 27 desembre 2007].
  8. "Общероссийский классификатор экономических регионов" (ОК 024–95) введённый 1 января 1997 г., в ред. Изменения № 05/2001. Секция I. Федеральные округа (Classificació Russa de les Regions Econòmiques (OK 024–95) de l'1 de gener, 1997 segons les esmenes #1/1998 fins a la #5/2001. Secció I. Districtes Federals)
  9. «1 juny 2007: A great number of children in Russia remain highly vulnerable». United Nations Children's Fund. [Consulta: 27 desembre 2008].
  10. «Resident population». Federal State Statistics Service. [Consulta: 27 desembre 2007].
  11. «Demographics». Library of Congress. [Consulta: 16 gener 2008].
  12. «Demography». Federal State Statistics Service. Arxivat de l'original el 2008-02-25. [Consulta: 5 març 2008].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 People. Russia. CIA - The World Factbook. Data d'accés: 8 d'agost, 2008
  14. «Russia's birth, mortality rates to equal by 2011 - ministry». RIA Novosti. [Consulta: 10 febrer 2008].
  15. «Cens Rus del 2002». 4.3. Població per nacionalitat i coneixement del rús; 4.4. Coneixement de les llengües (llevat del rus). Servei d'Estadística de l'Estat Federal. [Consulta: 16 gener 2008].
  16. «La Constitució de la Federació Russa». (Article 68, para. 2). [Consulta: 27 desembre 2007].
  17. «Russian». University of Toronto. [Consulta: 27 desembre 2007].
  18. Bell, Imogen. «Eastern Europe, Russia and Central Asia». [Consulta: 27 desembre 2007].
  19. «Religion In Russia». Embassy of the Russian Federation. Arxivat de l'original el 2001-02-08. [Consulta: 27 desembre 2007].
  20. «(rus) Опубликована подробная сравнительная статистика религиозности в России и Польше». religare.ru, 06-06-2007. [Consulta: 27 desembre 2007].
  21. «La Constitució de la Federació Russa». (Article 94). [Consulta: 27 desembre 2007].
  22. «La Constitució de la Federació Russa». (Article 80, para. 1). [Consulta: 27 desembre 2007].
  23. Rank Order - GDP (purchasing power parity). CIA - The World Factbook. Data d'accés: 7 d'agost, 2008
  24. «Russians weigh an enigma with Putin's protégé». MSNBC. [Consulta: 9 maig 2008].
  25. 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 Economy. Russia. CIA - The World Factbook. Data d'accés: 8 d'agost, 2008
  26. «Russia fixed asset investment to reach $370 bln by 2010 - Kudrin». RIA Novosti. [Consulta: 27 desembre 2007].
  27. (rus) «Producte regional brut per subjecte federal de la Federació Russa 1998-2006». Servei d'Estadística de l'Estat Federal. [Consulta: 30 juny 2008].

Vegeu també

Enllaços externs

  • Duma Lloc oficial del parlament de Rússia (rus).
  • Govern Lloc oficial del govern de Rússia (rus).
  • Kremlin (rus) (anglès).
Biblioteca Estatal de Rússia

La Biblioteca Estatal de Rússia (en rus: Российская государственная библиотека), és la biblioteca nacional de Rússia, situada a Moscou. No s'ha de confondre amb la Biblioteca Nacional Russa, situada a Sant Petersburg. És la tercera biblioteca més gran del món per nombre de llibres, amb més de 17 milions de volums. És la biblioteca més gran del país, i remunta els seus orígens fins al juliol de 1862, quan es va inaugurar com a primera biblioteca pública de Moscou, la Biblioteca Rumiàntsev, dins el Museu Rumiàntsev. Després de la revolució bolxevic, es van ampliar els seus fons i es va buscar nou espai per a ella. Des del 1922 es va anomenar Biblioteca Estatal de l'URSS V.I. Lenin, i va conservar aquest apel·latiu fins a la caiguda del règim soviètic en 1991, quan es va rebatejar amb la seva denominació actual. El 1927 s'encarregà una ampliació, el 1930 començà a construir-se i el 1945 es completà l'edifici, projectat pels arquitectes Vladimir Shchuko i Vladimir Gelfreikh. Ocupa diversos edificis, donada la gran grandària dels seus col·leccions, que inclouen publicacions periòdiques (13 milions), mapes (150.000), partitures musicals i registres sonors (350.000). Els seus fons s'estenen a més de 200 idiomes, el percentatge total de fons de la biblioteca en altres idiomes gairebé arriba al 30%. Entre 1922 i 1991, va existir l'obligació de dipositar un exemplar de cada llibre publicat a l'URSS, pràctica que continua avui referida a la Federació de Rússia.

Bielorússia

Belarús (en belarús: Белару́сь, transcrit: Biełarúś), tradicionalment esmentada en català com a Bielorússia és una república de l'Europa oriental. Té fronteres amb Rússia al nord-est i a l'est, amb Ucraïna al sud, amb Polònia a l'oest i amb Lituània i Letònia al nord-oest. La capital és Minsk.

La major part de la població de Belarús, de 9,49 milions, viu en les àrees urbanes al voltant de Minsk i les capitals de les províncies. Més del 80% de la població són nadius bielorussos, amb minories importants de russos, polonesos i ucraïnesos. Des del referèndum del 1995, el país té dos idiomes oficials: el belarús i el rus. La Constitució de Belarús no declara una religió oficial, encara que la principal religió al país és el Cristianisme Ortodox Eslau, i la segona més popular és el catolicisme romà. Tant els ortodoxos com els catòlics respecten les festes nacionals de Nadal i Pasqua.

Geòrgia

Geòrgia (en georgià საქართველო, transcrit Sakartvelo) és un estat de l'Europa de l'Est. Limita al nord amb Rússia, al sud amb Armènia i Turquia, al sud-est amb l'Azerbaidjan, i a l'oest amb la mar Negra.

Imperi Rus

L'Imperi Rus (Российская империя (rus), transliteració: Rossískaia Impéria) fou un estat que va existir des del 1721 fins a la declaració de la república l'agost del 1917. Va ser un dels imperis més extensos del planeta després de l'Imperi Britànic i l'Imperi Mongol. El seu territori s'estenia, des de l'expansió iniciada per Pere I fins al regnat de Nicolau II, el darrer tsar, i l'inici de la Revolució Russa de 1917, estenent-se per tant per dos continents. Els seus territoris comprenien des de l'Oceà Àrtic al nord fins a la Mar Negra al Sud, i des del mar Bàltic a l'oest fins a l'Oceà Pacífic. Entre el 1732 i el 1867 l'Imperi Rus també incloïa Alaska, a l'altra banda de l'estret de Bering.

La capital de l'imperi era Sant Petersburg (després de 1914 rebatejada com a Petrograd). Al final del segle XIX la grandària de l'imperi era propera a 22.400.000 km2. D'acord amb el cens de 1897 la seva població era de 128.200.000 persones, essent també el tercer imperi més poblat del planeta després de la Xina Quing i l'Imperi Britànic. Tanmateix, la majoria d'ells (93,4 milions) vivien a la Rússia europea. Més de 100 diferents grups ètnics hi vivien plegats (l'ètnia russa era vora el 45% de la població). Afegits a l'actual territori de Rússia, el 1917 l'Imperi Rus incloïa territori dels estats bàltics, Bielorússia, part de Polònia (Regne de Polònia), Moldàvia (Bessaràbia), el Caucas, Finlàndia la major part de l'Àsia Central i una part de Turquia (avui les províncies de: Ardahan, Artvin, Tsolakert, i Kars).

En 1914 l'Imperi Rus estava dividit en 81 províncies (Óblasti) i 20 regions (gubèrnies). Vassalls i protectorats de l'imperi incloïen l'Emirat de Bukharà, el Khanat de Khivà i després de 1914 Tuva.

L'Imperi Rus era una monarquia hereditària liderada per un emperador autocràtic (tsar) des de la dinastia Romanov. El cristianisme ortodox era la religió oficial de l'imperi i era controlada pel monarca a través del Sagrat Concili. Els habitants de l'imperi eren dividits en estrats (classes) com els dvoryanstvo (noblesa), el clergat, comerciants, cosacs i camperols. Els nadius de Sibèria i Àsia Central foren enregistrats oficialment com a inorodsty (estrangers). El seu escut d'armes era el gran escut de l'Imperi Rus, i l'himne nacional era «Déu salvi al Tsar» (Боже, Царя храни) Després d'enderrocar la monarquia tsarista durant la Revolució de Febrer el 1917, Rússia va ser declarada República sota un Govern provisional

Khútor

Un khútor (en rus хутор) és un petit poble rural cosac, tradicionalment està format per una família, amb una infraestructura bàsica, com habitatges i edificis per a ús agrícola. És anàleg a altres comunitats històriques de la Mediterrània com l'alqueria o la vil·la.

Un khútor forma part administrativament d'una stanitsa, que reuneix diversos khútors en territoris del mateix iurt. És un terme administratiu jurídic que es fa servir principalment en territoris poblats per cosacs a Rússia i a Ucraïna.

Krasnodar

Krasnodar (en rus: Краснода́р) és una ciutat del sud de Rússia, al costat del riu Kuban. És el centre administratiu del territori de Krasnodar.

Es fundà l'any 1794 com a Iekaterinodar (en rus: Екатеринода́р), que significa «regal de Caterina», en reconeixement a la concessió per part de Caterina II de Rússia de la regió als cosacs de la Mar Negra. A més, es declarà Santa Caterina d'Alexandria la patrona de la població. El 1867 rebé l'estatus de ciutat. Després de la Revolució d'Octubre, el 1920 canvià el nom per Krasnodar que significa «regal dels rojos».

Krasnodar va ser una de les subseus de la Copa del Món de Futbol Masculí de 2018.

Letònia

La República de Letònia (letó: Latvijas Republika) és una república del nord-est d'Europa amb costa a la mar Bàltica. Letònia és coneguda com a un dels països bàltics, juntament amb Estònia i Lituània, que limiten amb la república pel nord i el sud, respectivament. A l'est, comparteix fronteres amb Rússia i Bielorússia.

Els letons són un poble Bàltic culturalment relacionat amb els estonians i lituans, l'idioma letó té moltes similituds amb el lituà, però no amb l'estonià. Avui en dia les llengües letona i lituana són els únics membres supervivents de les llengües bàltiques de la família indoeuropea.

Letònia és una república parlamentària i un estat unitari i es divideix en 118 municipis (109 novadi i 9 ciutats). Hi ha cinc regions: Curlàndia (Kurzeme), Latgàlia (Latgale), Riga (Rīga), Vidzeme i Zemgale. La República de Letònia es va fundar el 18 de novembre de 1918. Després del període soviètic, Letònia va declarar la restauració de la seva independència de facto el 21 d'agost de 1991.

La capital i ciutat més gran és Riga. Letònia ha estat membre de les Nacions Unides des del 17 de setembre 1991, de la Unió Europea des de l'1 de maig de 2004 i de l'OTAN des de 29 de març de 2004. Va adoptar l'euro com a moneda l'1 de gener de 2014.

Moscou

Moscou (en rus Москва́, transcrit Moskvà [mɐˈskva]) és la capital de Rússia. Està situada vora el riu Moskvà, a l'oest del país. És la capital de la província de Moscou però, arran del seu estatus de ciutat federal (com a capital de la Federació Russa), s'administra independentment de la província; es troba al districte federal Rússia Central. Va ser la capital de l'antiga Unió Soviètica i de la Rússia amb una àrea metropolitana que té més de 13 milions d'habitants.

La població de la ciutat té un creixement ràpid i amb 10.514.400 habitants (1 de març de 2009), és la ciutat més gran de Rússia i d'Europa. La superfície ocupa una extensió de 1.081 km² i també és l'àrea metropolitana més gran d'Europa, i una de les àrees urbanes més grans en el món.

Moscou és un important centre econòmic i és la llar d'una part dels grans multimilionaris del món. El 2008 Moscou va ser nomenada com la ciutat més cara del món per als treballadors estrangers, i ho va ser per tercer any consecutiu. Tanmateix, el 2009, va passar a ocupar el tercer lloc, després de Tòquio i Osaka que van assolir el primer i el segon lloc, respectivament.És la seu de nombroses institucions científiques i educatives, així com nombroses instal·lacions esportives. Té un complex sistema de transport, que inclou tres aeroports internacionals, nou terminals de ferrocarril, i el sistema de metro més actiu del món després del de Tòquio, que és famós per la seva arquitectura i obres d'art. El metro és l'únic operador actiu en el món subterrani.

Paral·lel

Els paral·lels són unes línies imaginàries paral·leles entre elles que donen la volta a la terra i són perpendiculars a l'eix de gir de la Terra. Sobre aquestes línies es mesura la latitud, que pot variar entre els 90°Nord i els 90° Sud. Es mesura en graus (°), minuts (′) i segons (″) cap al nord (hemisferi nord) o el sud (hemisferi sud) de l'equador.

Partit Comunista de la Unió Soviètica

El Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS; en rus Коммунистическая партия Советского Союза, КПСС) va ser el nom utilitzat pels successors de la facció bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus des de 1952 fins a 1991, encara que les paraules Partit Comunista estaven presents en el nom des de 1918, data en la qual va passar a anomenar-se Partit Comunista Rus (bolxevic). En 1925, ja formada la Unió Soviètica, es va convertir en el Partit Comunista de l'URSS (bolxevic). Finalment, el 1952 es va simplificar a Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Una vegada que la Tercera Internacional o Komintern es va formar en 1919, l'estructura marxista-leninista del PCUS va ser copiada per altres dels seus membres.

Durant tota la història de la Rússia soviètica i de l'URSS, el Partit Comunista va ser el partit governant i majoritari. En conseqüència, la història del PCUS i la de l'URSS s'entrecreuen i encavalquen. Veure Història de Rússia per a més detalls.

Possiólok

Un possiólok (del rus посёлок) és un dels tipus de localitat de Rússia, Bielorússia, Ucraïna i Kazakhstan. En català es pot traduir normalment per poble o vila.

A diferència d'altres poblacions, un possiólok es refereix a un assentament de tipus rural, tot i que en les legislacions russa i ucraïnesa no hi ha cap definició precisa per diferenciar el possiólok d'un seló (poble).

És una població molt petita que pertany a una de més gran (sovint una stanitsa però també pot pertànyer a un possiólok més gran), i sovint es troba a prop de municipis grans, o de zones industrials.

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc a Europa i al Pròxim Orient entre 1914 i 1918. La política exterior cada vegada més agressiva d'Àustria-Hongria, Rússia i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat de la guerra fou l'assassinat el 28 de juny de 1914 a Sarajevo, Bòsnia, de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la majoria d'estats europeus es van veure implicats en el conflicte. Rússia es va mobilitzar en suport de Sèrbia els dies 29 i 30 de juny. Alemanya va declarar la guerra a Rússia l'1 d'agost i a França el 3 d'agost. Dels 32 països bel·ligerants, els principals estats involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi britànic, Sèrbia, l'Imperi rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «potències centrals»: l'Imperi alemany, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi turc i Bulgària.

Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle xix. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.

La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.

República Socialista Federada Soviètica de Rússia

La República Socialista Federada Soviètica de Rússia (RSFSR) (en rus: Российская Советская Федеративная Социалистическая Республика, РСФСР, transcrit: Rossískaia Sovétskaia Federatívnaia Sotsialistítxeskaia Respúblika, RSFSR) era la república més gran i més poblada de les quinze que formaven la Unió Soviètica. Després del col·lapse de la Unió Soviètica va passar a ser l'actual Federació Russa. La capital, Moscou, era la mateixa que la de l'URSS.

Rus

El rus és la llengua eslava més parlada i que per tant pertany al grup de les llengües indoeuropees. A partir del segle X en trobem les primeres restes d'escriptura. Tot i que conserva la majoria de l'estructura comuna de les paraules eslaves, el rus modern conté una gran quantitat de vocabulari d'origen internacional per la política, la ciència i la tecnologia. És una llengua d'importància política al segle xx, essent un dels idiomes oficials de les Nacions Unides.

El rus és l'idioma més estès geogràficament d'Euràsia, així com l'idioma natiu més gran d'Europa, amb una estimació d'entre 150 i 180 milions de parlants nadius, que el situen com el setè idioma més parlat al món per nombre de parlants nadius. Així mateix seria (el 1997) el quart idioma pel nombre total de parlants.El rus s'escriu amb una versió moderna de l'alfabet ciríl·lic, que està composta per 33 caràcters. Aquest alfabet fou ideat entre els segles IX i X a partir de l'alfabet grec. Actualment, és l'alfabet comú de les llengües eslaves i també l'utilitzen altres llengües.

És un idioma oficial a Rússia, Bielorússia, Kirguizistan, Kazakhstan, Abkhàzia i Ossètia del Sud; d'ampli ús a Ucraïna (llengua materna d'un 52% de la seva població); d'ampli ús a Estònia i Letònia (que tenen entre un quart i un terç de població russoparlant) i de facto oficial a Transnístria (regió de Moldàvia). A més, és un dels sis idiomes oficials de l'ONU. És parlat també per importants sectors de la població de les altres nacions que alguna vegada van pertànyer a la Unió Soviètica.

L'educació en rus és encara una opció freqüent per a molts dels nadius o estudiants de rus en moltes de les antigues repúbliques soviètiques. El 97% dels estudiants d'educació pública a Rússia, 75% a Bielorússia, 41% al Kazakhstan, 24% a Ucraïna, el 23% al Kirguizistan, 21% a Moldàvia, 7% a l'Azerbaidjan i 5% a Geòrgia reben totes o la majoria de les classes en rus. La llengua estàndard està basada en el dialecte moscovita.

Les llengües més similars al rus, lingüísticament parlant, són el bielorús i l'ucraïnès, llengües amb les quals forma la branca oriental de les llengües eslaves.

Sant Petersburg

Sant Petersburg (en rus Санкт-Петербу́рг, transcrit Sankt-Peterburg, 'ciutat de sant Pere' en alemany), coneguda col·loquialment com a Питер (transcrit "Píter") i abans coneguda com a Leningrad (Ленингра́д, 1924-1991) i Petrograd (Петрогра́д, 1914-1924), és una ciutat de la Rússia nord-occidental, situada al delta del riu Neva, a l'extrem oriental del golf de Finlàndia, al mar Bàltic.

Va ser fundada pel tsar Pere el Gran el 16 de maig de 1703 amb la intenció de convertir-la en la "finestra de Rússia cap al món occidental". A partir d'aleshores es va convertir en capital de l'Imperi rus durant més de dos-cents anys fins que després de la Revolució russa la capital del país va retornar a Moscou.

Actualment Sant Petersburg és la segona ciutat més gran de la Federació Russa amb 5.023.313 habitants, i una de les ciutats més grans d'Europa. El centre de la ciutat és considerat Patrimoni de la humanitat per la Unesco. Sant Petersburg és, a més, seu de la cort constitucional de Rússia.

Tsar

Per la regió armènia i melikat del Karabagh (Artsakh) vegeu Tsar (Vaikunik)

La paraula tsar prové de l'Antic eslau "ц︢рь" (normalment escrita així, amb circumflex, o "цар", "царь"), i que també es translitera com a Czar o Tzar en altres llengües d’alfabet llatí, és un mot rus que deriva de la paraula llatina Caesar (com kaiser, el cap d'estat d'Alemanya després de la unificació). Significa "rei" o "emperador" i fou utilitzada en primer lloc per a designar els reis dels búlgars. El primer monarca d'aquest país en adoptar el títol de tsar hauria estat Simeó I el Gran, després de les seves victòries sobre l'Imperi bizantí a principis del segle X. Els seus successors s'intitularen de la mateixa manera fins a l'ocupació de l'imperi búlgar per part de l'imperi otomà, el 1396. Després que Bulgària s'alliberés dels otomans el 1878, els nous monarques recuperaren el títol de tsar que usaren de 1908 a 1946.

Posteriorment, al segle XIV, els sobirans de Sèrbia, adoptaren també el tractament de tsar.

Ara bé, el títol de tsar ha estat popularitzat sobretot d'ençà que fou utilitzat per a designar els emperadors de Rússia. El primer príncep rus en adoptar la distinció de tsar fou Ivan III (1462-1505). No obstant això, cal dir que Pere I, l'abandonà el 1721 per recuperar el vell títol d'emperador, raó per la qual, en sentit estricte, aquest seria l'últim dels tsars. Tanmateix, hom fa extensiva la consideració de tsar a la resta de sobirans russos fins a arribar a Nicolau II que fou destronat i assassinat durant la Revolució russa de 1917.

El tsarisme va ser la forma de govern que primer va adoptar el principat de Moscou, i després Rússia (anomenada així des del regnat del Pere I de Rússia).

La paraula tsar deriva del llatí Caesar, pres del títol dels Emperadors Romans des Octavius Caesar Augustus (Cèsar August), que el va usar com a descendent de Caius Julius Caesar (Juli Cèsar).

Els tsars eren i es proclamaven "autòcrates", és a dir, amos de tot el poder polític i econòmic, i Protectors de l'Ortodòxia, la religió ortodoxa russa. Eren, per això, emperadors, reunien el poder absolut a Rússia.

Ucraïna

Ucraïna ( ? i escolteu-ne la pronunciació en ucraïnès) és un estat de l'Europa de l'Est. En el sentit de les agulles del rellotge, limita amb Bielorússia al nord, amb Rússia al nord-est i a l'est, amb la mar d'Azov i la mar Negra al sud, amb Romania i Moldàvia al sud-oest, i amb Hongria, Eslovàquia i Polònia a l'oest. La mar Negra també separa Ucraïna de Geòrgia, Turquia i Bulgària, així com Romania i Rússia, ja esmentats com a fronterers per terra.

Repúbliques
Territoris
(krais)
Províncies
(óblasts)
Ciutats federals
Província (óblast)
autònoma
Districtes (ókrugs)
autònoms
Europa de l'Est
Àsia Central
Caucas
Estats bàltics
Repúbliques soviètiques efímeres
Dependències:

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.