Plom

El plom és un metall conegut per l'home des de fa milers d'anys. És per això, segurament, que les seves aplicacions han anat canviant i ha estat un material molt complet pel que fa al seu ús. Malgrat que les seves propietats mecàniques no siguin gaire bones, la importància del plom rau en el seu pes. És un material molt dens i per tant molt adequat per tot tipus d'instruments i utensilis que necessitin pesar molt, tenir contrapesos... Una altra de les propietats, molt lligada també a la densitat, i que fa del plom un element indispensable, és la seva capacitat per absorbir les radiacions que s'emeten a les centrals nuclears. Tot i aquestes importants aplicacions l'ús de plom està decreixent. I avui dia només s'usa per allò indispensable, degut, sobretot, a la seva alta toxicitat, que fa que sigui un element poc adequat per tot el que estigui en contacte amb humans. Ja no es construeixen tubs de plom per l'aigua potable, cada cop s'utilitza menys com a component de la gasolina (per tal de rebaixar l'índex d'octanatge) i gairebé ja no es fan pigments amb plom. La normativa pel que fa al plom també és molt estricta i gran part dels països del món el seu ús està molt regulat.

Plom
82Pb
tal·liplombismut
Sn

Pb

Fl
Aspecte
Gris metàl·lic
Lead electrolytic and 1cm3 cube

Plom electrolític i un cub d'1 cm3

Lead spectrum visible

Línies espectrals del plom
Propietats generals
Nom, símbol, nombre Plom, Pb, 82
Categoria d'elements Metalls del bloc p
Grup, període, bloc 146, p
Pes atòmic estàndard 207,2
[Xe] 4f14 5d10 6s2 6p2
2, 8, 18, 32, 18, 4
Configuració electrònica de Plom
Propietats físiques
Fase Sòlid
Densitat
(prop de la t. a.)
11,34 g·cm−3
Densitat del
líquid en el p. f.
10,66 g·cm−3
Punt de fusió 600,61 K, 327,46 °C
Punt d'ebullició 2.022 K, 1.749 °C
Entalpia de fusió 4,77 kJ·mol−1
Entalpia de vaporització 179,5 kJ·mol−1
Capacitat calorífica molar 26,650 J·mol−1·K−1
Pressió de vapor
P (Pa) 1 10 100 1 k 10 k 100 k
a T (K) 978 1.088 1.229 1.412 1.660 2.027
Propietats atòmiques
Estats d'oxidació 4, 3, 2, 1

(òxid amfòter)

Electronegativitat 2,33 (escala de Pauling)
Energies d'ionització 1a: 715,6 kJ·mol−1
2a: 1.450,5 kJ·mol−1
3a: 3.081,5 kJ·mol−1
Radi atòmic 175 pm
Radi covalent 146±5 pm
Radi de Van der Waals 202 pm
Miscel·lània
Cúbica centrada en la cara
Plom té una estructura cristal·lina cúbica centrada en la cara
Ordenació magnètica Diamagnètic
Resistivitat elèctrica (20 °C) 208 nΩ·m
Conductivitat tèrmica 35,3 W·m−1·K−1
Dilatació tèrmica (25 °C) 28,9 µm·m−1·K−1
Velocitat del so (barra prima) (t. a.) (recuit)
1.190 m·s−1
Mòdul d'elasticitat 16 GPa
Mòdul de cisallament 5,6 GPa
Mòdul de compressibilitat 46 GPa
Coeficient de Poisson 0,44
Duresa de Mohs 1,5
Duresa de Brinell 38,3 MPa
Nombre CAS 7439-92-1
Isòtops més estables
Article principal: Isòtops del plom
Iso AN Semivida MD ED (MeV) PD
204Pb 1,4% >1,4×1017 a α 1,972 200Hg
205Pb sin 1,53×107 a ε 0,051 205Tl
206Pb 24,1% 206Pb és estable amb 124 neutrons
207Pb 22,1% 207Pb és estable amb 125 neutrons
208Pb 52,4% >2×1019 a α 0,5188 204Hg
210Pb traça 22,3 a α 3,792 206Hg
β 0,064 210Bi

Història

Per la seva fàcil utilització, el plom va ser un dels primers metalls usats per l'home, i se sap que prop de l'any 5000 aC els egipcis ja l'usaven en cosmètica. Els xinesos foren els primers a utilitzar-lo en el seu sistema monetari. Els grecs l'usaren a les seves colònies i els fenicis a les seves factories van explotar prop de l'any 2000 aC mines de plom a tota la península Ibèrica, que posteriorment, durant la dominació de la Península pels romans se seguiren explotant, degut a l'ampli ús que se'n donava a l'antiga Roma. El seu nom i símbol químics provenen precisament del món romà, en concret de la paraula llatina plumbum. El plom s'utilitzava per elaborar vaixelles, varetes per escriure, en el sistema monetari, en les mesures de pes, en el refinatge de l'argent i principalment, en tubs per desplaçar l'aigua pels aqüeductes. El plom és esmentat diverses vegades a la Bíblia i a Babilònia on fou emprat en làmines soldades per aguantar la terra i la humitat dels famosos jardins suspesos. Considerat com a pare de tots els metalls per als alquimistes a l'edat mitjana, es pretenia transformar-lo en or. A partir de l'edat mitjana i fins a la Revolució Industrial el plom var ser utilitzat com a material de construcció de canals de teulada i de conduccions d'aigua. Malgrat tot, no va ser fins després de la Revolució Industrial quan el seu ús es va difondre àmpliament, sobretot en la indústria de guerra (fins al punt que avui en dia el 90% dels projectils contenen plom de forma directa o indirecta).

Abundància

El plom rares vegades es troba en el seu estat elemental. El mineral més comú és la galena (sulfur de plom). Els altres minerals d'importància comercial són la cerusita (carbonat de plom) i l'anglesita (sulfat de plom), que són molt més rars. També es troba plom en diversos minerals d'urani i de tori, ja que prové directament de la desintegració radioactiva. Els minerals comercials, aproximadament, solen contenir un 10% en plom, tot i que se n'exploten mines de fins només el 3%. Aquests minerals es concentren fins a arribar a un contingut de plom de 40% o més abans d'iniciar la seva fusió o exposar-los a fonts de calor extremes perquè alliberin el plom.

Obtenció

El plom rares vegades es troba en el seu estat natiu i és relativament escàs (ocupa el lloc 36 en abundància entre els elements de l'escorça terrestre i constitueix el 10-4% del pes de l'escorça terrestre). És normalment localitzat en dipòsits extensos, la qual cosa en facilita notablement l'extracció. La mena més important és la galena (PbS, sulfur de plom) i altres de menys importants són l'anglesita (PbSO4), la cerussita (PbCO3) i el mini (Pb3O4).

L'extracció del plom de la galena es pot du a terme de diverses maneres:

  • Per la calcinació de la mena en un forn reverber fins que part del sulfur de plom es transforma en òxid de plom i sulfat de plom. Després s'elimina l'aire del forn i s'eleva la temperatura, de manera que el sulfur de plom original reacciona amb el sulfat i l'òxid de plom donant com a resultat el plom: 3 PbS + 5 O2 = 2 SO2 + PbO + PbSO4. Com que aquesta reacció és incompleta i no tot el PbS ha reaccionat, el producte sobrant reacciona amb els productes de l'anterior equació de la següent manera: 2 PbS + 2 PbO + PbSO4 = 3 SO2 + 5 Pb.
  • Un altre dels mètodes, que s'aplica quan el mineral conté molt silici consisteix a fondre la mena en presència de ferro en un alt forn, de manera que el plom queda alliberat: PbS + Fe = FeS + Pb.
  • Però no tot el plom que s'utilitza és de primer ús, una de les fonts més importants d'obtenció d'aquest mineral és a partir dels materials de rebuig industrials, que es recuperen i es fonen.

Un cop obtingut, el refinatge del metall és efectuat mitjançant un procés electrolític.

Propietats

Propietats físiques

El plom té un color blanc blavós característic i és molt tou, mal·leable i dúctil. Si s'escalfa lentament pot fer-se passar a través de qualsevol forat. Presenta una baixa resistència a la tracció i és un mal conductor de l'electricitat (4,81 x 106 m-1 •Ω-1), però un bon absorbent del so, de les vibracions, i per la seva elevada densitat, de la radiació γ. En tallar-lo, la seva superfície presenta un llustre platejat brillant, que es torna ràpidament de color blanc blavós opac, característic d'aquest metall.

Propietats químiques

El plom té en molts casos un comportament semblant al dels metalls nobles, i és el més resistent a la corrosió dels metalls comuns, principalment a causa de la formació a l'inici de l'atac, de compostos insolubles que el protegeixen superficialment i de l'elevada sobretensió d'hidrogen que presenta. D'aquesta manera, no es dissol en l'àcid sulfúric diluït ni en l'àcid clorhídric concentrat, però és atacat per l'àcid nítric. S'oxida i carbonata superficialment en l'aire humit, i en presència d'aigua pura i oxigen forma l'hidròxid de Pb(OH)2, lleugerament soluble.

El plom forma dues sèries de composts amb les valències II i IV. Els compostos de plom II són iònics, mentre que els de plom IV són covalents i en medi àcid, fortament oxidants. Presenta caràcter amfòter, actuant com a catió en la constitució de sals i originant espècies aniòniques anomenades plumbits i plumbats.

Pel que fa a les seves propietats d'adsorció, el seu radioisòtop Pb-210 té un comportament similar al del cesi-137 i s'adhereix molt fàcilment i forta al sòl, amb especial afinitat per partícules sedimentàries.[1]

Antigues aplicacions del plom

El plom és un dels metalls més antics emprat per l'home, ja sigui per la seva abundància o per la seva facilitat per fondre, es coneix la seva utilització des de la civilització dels egipcis des del 5000 aC.

En el món antic s’utilitzava per a encunyà monedes, com a mesura de pes, per ornamentació, per envernissar ceràmica, per refinar l’argent, etc. A Egipte l’òxid de plom fou usat en cosmètica.

A Roma, a Pompeia i en altres indrets de l’imperi Romà, han trobat tubs extensibles de plom de fins a tres metres de llargària usats com a canonades.

A partir de l’edat mitjana s’utilitzà per a la construcció de vitralls, per a fer-hi teulades i canals, conduccions d’aigua, medallons, mascarons per a fons, etc.

Un cilindre de plom unit a una llarga corda va ser fonamental per als mariners en la tasca de determinar la profunditat de l'aigua per fer la sonda d’intervals regulars.[2]

En èpoques més recents el plom ha vist la màxima utilització, sobretot en la indústria de guerra.

En la indústria de la pintura els pigments de plom s'utilitzaven per a la fabricació de pintura de plom pels colors; blanc, groc, taronja i vermell. La majoria dels seus usos en pigmentació de pintures han quedat suprimits a causa dels perills de la intoxicació per plom. El cromat de plom encara es troba en l’ús industrial.

El plom també s’utilitzava en la pintura de joguines, ara està totalment restringit a Europa i als Estats Units per la Directiva RoHS (Restriction of Hazardous Substances), aquesta directiva aprovada per la Unió Europea el febrer del 2003 limita certes substàncies perilloses en aparells electrònics i elèctrics.

Per la pintura a l’oli el carbonat de plom, blanc, s'ha reemplaçat en gran manera pels pigments de zinc i òxid de titani. També va ser reemplaçat en mitjans de pintura a base d'aigua. El blanc de carbonat de plom va ser molt utilitzat per les geishes japoneses i en altres indrets, com a maquillatge per a blanquejar la cara, sent perjudicial per a la salut.[3][4][5]

Pel farciment de carrosseries s’utilitzava la soldadura de plom, que va ser utilitzat en molts cotxes personalitzats en els anys 40 i 60.

Com el plom és un superconductor a baixa temperatura IBM, una empresa d’informàtica dels Estats Units, va tractar de fer un equip d'efecte Josephson amb un aliatge de plom. L’efecte Josephson es manifesta per mitjà de l’aparició d’un corrent entre dos superconductors separats per una capa d’un mitjà aïllant, S-A-S (superconductor - aïllant - superconductor), o metàl·lic no superconductor, S-M-S (superconductor - metall - superconductor), si la capa que separa els dos superconductors és prou prima, el corrent pot travessar la barrera per efecte túnel i conservar la seva coherència de fase.[6]

El plom va ser el component principal de l'aliatge utilitzat en la composició tipogràfica de metall calent. Va ser utilitzat per a la plomeria (d'aquí el nom), així com recipient per a conservar aliments i begudes.[7]

El plom també es va utilitzar en els pesticides abans de la dècada de 1950, quan els horts de fruites van ser tractades especialment contra el cuc de la poma.[8]

Fins a principis de la dècada de 1970, el plom es va utilitzar per a la unió de canonades d'aigua de ferro fos i s'utilitzà com un material per a canonades d'aigua de petit diàmetre. Actualment està prohibida la seva instal·lació i les velles s'estan substituint per canonades de coure.

El tetraetilo de plom va ser utilitzat en els combustibles amb plom per reduir la detonació del motor, però aquesta pràctica va ser eliminada en molts països del món en els esforços per reduir la contaminació i els efectes del plom que afectar els éssers humans i el medi ambient. En Catalunya a partir de 1993 els vehicles nous van estat obligats a funcionar amb gasolina sense plom i en 2002 aquesta gasolina es va deixar de vendre.[9][10][11][12]

El plom s'ha usat i s’usa per fer bales i cartutxos de perdigons. En l’àmbit de la caça esportiva, la caça d'aus aquàtiques als EUA amb perdigons de plom és il·legal i ha estat substituït per l'acer i altres perdigons no tòxics per a tal fi. Als Països Baixos, l'ús de plom per a la caça i tir esportiu va ser prohibida el 1993, el que va provocar una gran caiguda en les emissions de plom, de 230 tones en 1990-47,5 tones el 1995, dos anys després de la prohibició. A Catalunya està prohibit l’ús del cartutx de plom a les zones humides del Parc Natural del Delta de l’Ebre i al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà des de l’any 2003.[13]

El plom i els seus compostos presenten una elevada toxicitat, acumulant-se en l’organisme, per tant algunes de les aplicacions, han estat abandonades completament, com l’ús en conductes per aigües potables, recipients per alimentació, pintures i gasolines.

Aplicacions

A causa de les seves propietats mecàniques pobres, el plom no té gairebé cap aplicació estructural. Però això no vol dir que no la indústria no en faci un ampli ús. El plom té, avui en dia, moltes aplicacions, des de bateries, fins a barreres acústiques, passant per recobriments de cables... Del plom utilitzat a la indústria, el 40% s'usa en forma metàl·lica, el 25% en aliatges i el 35% restant en compostos químics.

En forma metàl·lica ha estat usat, sobretot, en la fabricació de tubs de conducció de l'aigua; malgrat que es consideri un metall pesant tòxic, causant del saturnisme. Això és degut al fet que en contacte amb aigües calcàries es cobreix d'una capa de calç que impedeix que l'aigua potable entri en contacte amb el plom. No obstant això, el risc d'intoxicació segueix existint i és per això que actualment ja no s'usa. Avui en dia, el plom és emprat, principalment, en:

  • La fabricació d'acumuladors i bateries de plom, degut a les seves propietats electroquímiques.
  • Municions; a causa de la seva tenacitat i el seu pes.
  • Recobriments per a cables
  • Blindatge
  • Barreres impermeables i barreres acústiques
  • De membrana antiradiació en reactors nuclears i aparells de raigs X, perquè d'isòtop més corrent del plom absorbeix neutrons i transmuta en un isòtop radioactiu de vida molt llarga i, per tant, poc perillós

Aliat amb altres materials el plom també té un gran ús. Mesclat amb l'estany, que li rebaixa notablement el punt de fusió, és emprat com a metall de soldadura, i amb l'antimoni que li ofereix duresa i el fa resistent a la corrosió, s'utilitza en la construcció, en particular en la indústria química; és resistent a l'atac de molts àcids, perquè forma el seu propi revestiment protector d'òxid, per això s'usa molt en la fabricació i maneig de l'àcid sulfúric (cambres de plom, indispensables en el procés de fabricació d'àcid sulfúric, metall d'impremta i en aliatges antifricció).

Els compostos químics del plom es poden dividir en diversos grups, que tenen cada un diferents aplicacions. Els més importants són:

  • Compostos inorgànics del plom:
  • Òxids: litargiri (monòxid de plom)(usat sobretot per tal de millorar les propietats magnètiques dels imants de ceràmica, de ferrita de bari, etc.), diòxid de plom (emprat com a oxidant, com a reactiu analític i com a accelerador de polimeritzacions) i mini (tetraòxid de plom)(en la producció de pintures anticorrosives)
  • Sals: sulfur, clorur, iodur, acetat (usat com a mordent en tinció de cotó, com a impermeabilitzant, en la medicina i com a reactiu analític), cromat, sulfat, carbonat, arsenat (emprat com a insecticida), silicat i nitrat de plom (utilitzat en la preparació d'altres sals, com a mordent, en la preparació d'explosius i com a pigment)
  • Compostos orgànics:
  • Sals del plom. S'usen com a lubricants i com a assecants per pintures i vernissos. Són: oleat, lactat, naftenat, aftalat i estearat
  • Compostos alquilats de plom; usats en gran part com a antidetonants per a gasolines: Plom tetrametil i tetraetilplom

Avui dia, pel seu caràcter verinós i contaminant està sent substituït com a additiu per a la gasolina i com a pigment per a tintes i pintures.

Intoxicació per plom

El plom ingerit en qualsevol de les seves formes és altament tòxic. Els seus efectes solen sentir-se després d'haver-se acumulat en l'organisme durant un període. Els símptomes d'enverinament són anèmia, debilitat, restrenyiment i paràlisi en canells i turmells. Les escates de pintures amb base de plom i les joguines fabricades amb compostos de plom es consideren molt perillosos per als nens, per als quals el plom resulta especialment nociu, fins i tot a nivells que abans es consideraven innocus. El plom pot produir disminució de la intel·ligència, retard en el desenvolupament motor, deteriorament de la memòria i problemes d'audició i equilibri. En adults, el plom pot augmentar la pressió sanguínia. Els enverinaments per plom es tracten administrant una sal de sodi o calci de l'àcid etilendiaminotetraacètic (EDTA). El plom s'elimina de l'organisme desplaçant el calci o el sodi i formant un complex estable amb EDTA que s'evacua per l'orina.

El plom a la cultura

El plom s'associa a la mort per diversos motius,[14] tant per preservar el cadàver de la putrefacció com pel color gris apagat que té connotacions de destrucció, tristesa i absència de vida (absència de llum). També es lliga a la profecia del destí, probablement per aquest vincle amb la mort, amb el coneixement del futur. Diversos ritus populars, com el Bleigiessen alemany, celebrat la nit de cap d'any, impliquen el plom per predir esdeveniments, en una tècnica coneguda com a molibdomància.[15]

S'oposa a l'or en la mitologia, essent l'or la part positiva i el plom la negativa o més pobra. Aquesta connotació es manté en les històries populars, com ara El soldadet de plom d'Andersen. L'oposició va ser explorada per l'alquímia, que buscava transmutar el plom en or com a part de la recerca de la pedra filosofal.

Vegeu també

Referències

  1. IAEA. Guidelines for using fallout radionuclides to assess erosion and effectiveness of soil conservation strategies. (en anglès). Viena: Agència Internacional de l'Energia Atòmica, 2014, p. 84 (IAEA-TECDOC series; 1741). ISBN 978-92-0-105414-2.
  2. Burney A New Universal Dictionary of the Marine: Being, a Copious Explanation of the Technical Terms and Phrases ... With Such Parts of Astronomy, and Navigation, as Will be Found Useful to Practical Navigators. ... Together with Separate Views of the Masts, Yards, Sails, and Rigging. To which is Annexed a Vocabulary of French Sea-phrases and Terms of Art, 1830, p. 490.
  3. Nakashima, T; Matsuno, K; Matsushita, T «Lifestyle-determined gender and hierarchical differences in the lead contamination of bones from a feudal town of the Edo period». Journal of occupational health, 49, 2, 2007, pàg. 134–9. DOI: 10.1539/joh.49.134. PMID: 17429171.
  4. Nakashima, Tamiji; Hayashi, Haruki; Tashiro, Hiraku; Matsushita, Takayuki «Gender and Hierarchical Differences in Lead-Contaminated Japanese Bone from the Edo Period». Journal of Occupational Health, 40, 1998, pàg. 55. DOI: 10.1539/joh.40.55.
  5. Ashikari, Mikiko «The memory of the women's white faces: Japaneseness and the ideal image of women». Japan Forum, 15, 2003, pàg. 55. DOI: 10.1080/0955580032000077739.
  6. Henkels, W. H.; Geppert, L. M.; Kadlec, J.; Epperlein, P. W.; Beha, H. «Josephson 4 K-bit cache memory design for a prototype signal processor». Journal of Applied Physics (ISSN 0021-8979). Harvard University, 58, 6, September 1985, pàg. 2371. Bibcode: 1985JAP....58.2371H. DOI: 10.1063/1.335960.
  7. Hernberg, S «Lead poisoning in a historical perspective». American journal of industrial medicine, 38, 3, 2000, pàg. 244–54. DOI: 10.1002/1097-0274(200009)38:3<244::AID-AJIM3>3.0.CO;2-F. PMID: 10940962.
  8. Tollestrup, Kristine; Daling, Janet R.; Allard, Jack «Mortality in a Cohort of Orchard Workers Exposed to Lead Arsenate Pesticide Spray». Archives of Environmental Health: an International Journal, 50, 3, 1995, pàg. 221. DOI: 10.1080/00039896.1995.9940391.
  9. «Lead replacement petrol phase-out – Information to motorists». Department for Transport (gov.uk).
  10. «National phase out of leaded petrol: Some questions and answers». Department of the Environment and Heritage, Australian Government, 2001.
  11. «Oregon Stations Phase Out Use of Leaded Gasoline.(Originated from The Register-Guard, Eugene, Ore.)». Knight Ridder/Tribune Business News, 04-10-1995 [Consulta: 23 setembre 2008].
  12. Seyferth, Dietmar «The Rise and Fall of Tetraethyllead. 2». Organometallics, 22, 25, 2003, pàg. 5154. DOI: 10.1021/om030621b.
  13. «Lood en zinkemissies door jacht» (PDF) (en dutch), abril 2010.
  14. Aldersey Williams, Hugh. La tabla periódica, la curiosa historia de los elementos. Ariel, 2013. ISBN 978-84-344-0597-4.
  15. de Givry, Grillot (1931). Witchcraft, magic & alchemy. Courier Dover Publications. p. 303. ISBN 0-486-22493-7

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Plom Modifica l'enllaç a Wikidata

Aliatge

Un aliatge és una mescla homogènia de dos o més elements, dels quals com a mínim un ha de ser un metall. La substància resultant presenta unes propietats força diferents de les dels elements constitutius per separat, i de vegades n'hi ha prou d'afegir una molt petita quantitat d'un element per tal que apareguin. La tècnica de l'aliatge s'utilitza per a millorar algunes propietats dels metalls purs, com ara la resistència mecànica, la duresa o la resistència a la corrosió. Així, l'acer és molt més dur que el ferro, que n'és l'origen i al qual s'ha afegit carboni. D'altra banda, algunes propietats físiques com la densitat, la reactivitat, el mòdul elàstic o la conductivitat tèrmica i elèctrica de l'aliatge no difereixen gaire de la dels elements primaris. Alguns aliatges comuns són el llautó, fet amb coure i zinc, o el bronze, fet amb coure i estany.

Els aliatges es formen generalment per la fusió dels seus components i posterior mescla conjunta en solidificar-se. Però tret dels metalls, molts aliatges no tenen un punt de fusió determinat sinó que presenten un rang de mescla entre les fases sòlida i líquida. La temperatura en la qual comença la mescla s'anomena solidus i la temperatura en la qual finalitza rep el nom de liquidus. Tanmateix hi ha molts aliatges per als quals hi ha una certa proporció dels seus elements constitutius que presenta un punt de fusió concret (rarament dos), aquest tipus d'aliatges reben el nom d'eutèctics.

Existeix, però, un mètode de producció d'aliatges anomenat aliatge mecànic que es basa en la mòlta continuada i conjunta dels components. El material és sotmès a una sèrie de moviments i friccions que afavoreixen la formació de dissolucions sòlides a causa, entre altres motius, de la reducció de la seva mida cristal·lina.

L'exsudació, extravasació o infiltració és la presència anormal d'un dels constituents a la superfície d'un aliatge.

Arsènic

L'arsènic és un element químic de la taula periòdica el símbol del qual és As i el nombre atòmic és 33.

Bismut

El bismut és un element químic de la taula periòdica el símbol del qual és Bi i el seu nombre atòmic és 83. Aquest metall del bloc p, pesant, fàcil de trencar i blanc cristal·lí, s'assembla químicament als elements que el precedeixen al grup, antimoni i arsènic (encara que aquests se solen considerar com semimetalls). S'obté com un subproducte refinat del coure (Cu), plom (Pb) i estany (Sn). És el metall amb el major diamagnetisme i, després del mercuri, és el metall amb menys conductivitat tèrmica.

El bismut elemental pot aparèixer de forma natural, encara que la seva sulfur i òxid formen minerals comercials importants. Existeix en la natura com a metall lliure i en minerals. Els principals dipòsits estan a Sud-amèrica, però als Estats Units s'obté principalment com a subproducte del refinat dels minerals de coure i plom. Va ser un dels 10 primers metalls a descobrir-se, l'any 1660. Va tenir un paper molt destacat durant els anys de la Segona Guerra Mundial, ja que va ser un material clau per les investigacions de la bomba atòmica, i utilitzat per a soldadures, aliatges fusibles i va servir també com a remei de certes malalties sexuals i digestives com també per a curar cremades ocasionades per les bombes.

L'element lliure té una densitat que és el 86% de la del plom. És un metall trencadís amb un color blanc platejat quan està acabat de produir, però sovint es veu en l'aire amb un tint de color rosa a causa de l'oxidació de la superfície. L'òxid que aquest element té a la superfície creix de manera desproporcionada, i hi ha més gruix a les vores que a l'interior, i per aquest motiu presenta una varietat de colors tan diferents que va des del blau fins al groc. El bismut és l'element més natural diamagnètic i té un dels valors més baixos de conductivitat tèrmica entre els metalls, en excepció del mercuri.

S'utilitza en alguns aliatges i alguns dels seus compostos s'utilitzen com cosmètics i en aplicacions farmacèutiques. Degut a l'alta toxicitat del plom, l'ús d'aliatges amb bismut com substitut del plom ha fet que aquest element tingui una creixent importància comercial.

Quan és sòlid flota sobre el seu estat líquid per tenir una menor densitat en l'estat sòlid. Aquesta característica és compartida amb l'aigua, el gal·li, l'àcid acètic, l'antimoni i el silici

Alguns minerals que contenen bismut són la galenobismutita: PbBi2S4 o la bismutinita.

Bronze

El bronze és qualsevol dels diferents aliatges compostos, sobretot per coure i estany. Ni els bronzes moderns ni els antics contenen només aquests dos metalls. El bronze és més resistent i dur que qualsevol altre aliatge comú, excepte l'acer, que el supera en resistència a la corrosió i facilitat de lubricació. Per aquest motiu, va suposar un important avenç tecnològic que donà nom a l'edat del bronze.

El bronze es coneix des de l'antiguitat. Els grecs i els romans van afegir zinc, plom i plata als aliatges de bronze per utilitzar-los en eines, armes, monedes i objectes d'art.

El zinc, el plom i altres metalls es troben ocasionalment en el bronze que actualment es fabrica. Les propietats del bronze varien segons els seus components. Així, quan conté almenys un 10% d'estany, l'aliatge és dur i té un punt de fusió baix. Els noms de les varietats del bronze provenen dels components addicionals, com per exemple, el bronze d'alumini, el bronze de manganès, i el bronze de fòsfor. El bronze modern s'utilitza en la foneria artística i en la fabricació d'instruments musicals.

Cal destacar-ne, entre les aplicacions actuals, el seu ús en parts mecàniques resistents al frec i a la corrosió, en instruments musicals de bona qualitat com ara campanes, gongs, platerets, saxòfons, i en la fabricació de cordes de pianos, arpes i guitarres.

Carbonat

Els carbonats, en química inorgànica són sals de l'àcid carbònic o èsters amb el grup R-O-C(=O)-O-R'. En química orgànica els carbonats són èsters de l'hipotètic àcid carbònic. Es poden formar a partir de fosgen (Cl2C=O) i l'alcohol corresponent.

Les sals tenen en comú l'anió CO32- i es deriven de l'àcid carbònic H2CO3. Segons l'acidesa o alcalinitat de la dissolució estan en equilibri amb e l'hidrogencarbonat i el diòxid de carboni.

Els carbonats formen part de molts minerals i roques. El carbonat més abundant és el carbonat de calci (CaCO3) que es troba en diverses formes com són la calcita i aragonita entre altres. La pedra calcària també conté carbonat de calci. Els carbonats solen tenir una duresa en l'escala de Mohs d'entre 3 i 5.

Alguns carbonats són;

Alumohidrocalcita, carbonat de calci i alumini, CaAl2[(OH)4 (CO3)2] · 3H2O

Artinita, carbonat de magnesi, Mg2[(OH)2 CO3] · 3H2O

Dawsonita, carbonat de sodi i alumini, NaAl[(OH)2 CO3]

Fosgenita, carbonat de plom i clor, Pb2[Cl2 CO3]

Leadhillita, carbonat de plom, Pb4[(OH)2 SO4 (CO3)2]

Zaratita, carbonat de níquel, Ni3[(OH)4 CO3] · 4H2OEls policarbonats basats en dialcohols com el 2,2-bis(4-hidroxifenil)-propà (HOC6H4-C(CH3)2-C6H4OH) tenen importància en la industrial com a matèria primera per a fabricar CD's o com substitut del vidre.

Un carbonat de recent descobriment, la putnisita, també conté l'anió sulfat, per la qual cosa encara no està clara la seva classificació definitiva.

Cerussita

La cerussita és un mineral de la classe dels carbonats. Wilhelm Karl von Haidinge li va donar nom el 1845 del llatí cerussa ('blanc de plom'). Pertany al grup aragonita.

Estany (element)

L'estany és un element químic de nombre atòmic 50 situat en el grup 14 de la taula periòdica dels elements. El seu símbol és Sn, del llatí stannum, i presenta característiques químiques similars a les dels seus veïns del grup 14, el germani i el plom, com per exemple els dos possibles estats d'oxidació, +2 i +4. És el 49è element més abundant a la natura i amb 10 isòtops estables és l'element amb el nombre més elevat de tota la taula periòdica. S'obté principalment del mineral cassiterita on és present en forma de diòxid d'estany (SnO2).

Aquest metall platejat és mal·leable i no s'oxida fàcilment amb l'aire per això s'utilitza per a recobrir altres metalls protegint-los de la corrosió. Un aliatge d'estany i coure, el bronze va ser el primer aliatge utilitzat a gran escala des del 3000 aC. L'estany metàl·lic pur es va produir a partir de l'any 600 aC. El peltre, un aliatge amb un contingut d'estany del 85% al 90% acompanyat de coure, antimoni i plom, va ser utilitzat per fabricar coberts des de l'Edat del bronze fins al segle XX. En els temps moderns l'estany s'utilitza en molts aliatges, un dels més destacats ha estat el de plom/estany destinat a la soldadura amb un 60% o més d'estany, però que va ser prohibit a la Unió Europea, a causa de la toxicitat del plom, en entrar en vigor la directiva 2002/95/EC el primer de juliol del 2006 Una altra gran aplicació és l'estanyat de l'acer dolç per preservar-lo de la corrosió que s'utilitza principalment per a la fabricació de pots per a conserves, les llaunes, també es pot utilitzar el coure estanyat per a fer aquest tipus de pot però no és el més habitual.

Estrella de plom

Una estrella de plom o estel de plom és una estrella de metal·licitat feble que presenta una superabundància de plom i de bismut en relació a altres elements sorgits de la nucleosíntesi per procés S. Es tracta d'un tipus particular d'estrella CH, que és alhora un tipus específic d'estrella de carboni.

Galena

La galena és la forma mineral natural del sulfur de plom (II). Es tracta de la mena de plom més important, un dels minerals de sofre més abundants i àmpliament distribuït. El nom li va posar Plini el Vell entre els anys 77-79, de la galene grega que significa mineral de plom. Pertany i dóna nom al grup de la galena.

Gasolina

La gasolina (o essència, i popularment benzina) és una barreja d'hidrocarburs derivada del petroli que s'utilitza com a combustible en motors de combustió interna. Té un poder calorífic molt elevat, d'uns 46 MJ/kg.

Hassi

L'hassi és un element químic de la taula periòdica el símbol del qual és Hs i el seu nombre atòmic és 108.

Fou descobert l’any 1984 al laboratori de la Societat per a la Investigació en Ions Pesants (GSI) de Darmstadt, Alemanya. Els primers àtoms d’hassi s’aconseguiren en una reacció nuclear usant isòtops de plom 208 i ferro 58, però es desintegrà en poc temps en isòtops d’elements més lleugers per emissió de partícules alfa. El nom provisional de l’element fou el d’unnilocti i el definitiu fou aprovat per la IUPAC a l’agost del 1997 i té el seu origen en el mot llatí Hassias, nom llatí de l'estat federal alemany de Hessen, on es troba la ciutat de Darmstadt.

Isòtops del plom

El plom (Pb) té 38 isòtops, incloent-hi alguns sintètics molt inestables, dels quals quatre són estables, el 204Pb, el 206Pb, el 207Pb, i el 208Pb. Els radioisòtops amb períodes de semidesintegració més llargs són el 205Pb amb un període de semidesintegració de ~15,3 milions d'anys i el 202Pb amb un període de semidesintegració de ~53,000 anys. El plom és l'element amb l'isòtop estable més pesant, el 208Pb, durant molt de temps s'havia considerat que ho era el 209Bi que té un període de semidesintegració d'1,9×1019 anys.

La massa atòmica estàndard és de 207,2 u.

Els isòtops de plom provinents de cadenes de desintegració radioactivas de l'actini. El radi i el tori es coneixen com

radi G: 206Pb

actini D: 207Pb

tori D: 208Pb

radi D, radioplom: 210Pb

actini B: 211Pb

tori B: 212Pb

radi B: 214PbEl 206Pb és el darrer de la sèrie de l'urani/radi des de |238U.

El 207Pb és el darrer de la sèrie de l'actini des de l'235U.

El 208Pb és el darrer de la sèrie del tori des del 232Th.

M'Rirt

M'Rirt (àrab مريرت berber ⵎⵔⵉⵔⵜ) és un municipi de la província de Khénifra de la regió de Béni Mellal-Khénifra. Segons el cens de 2014 tenia una població total de 42.730 persones. Hi ha recursos miners a Jbel Aouam, Ighram Aoussar, Sidi Ahmed, Tighza, on s'extrau plom, zinc, argent, or i tungstè.

Matlockita

La matlockita és un mineral halur de plom rar anomenat en honor al poble de Matlock, a la regió de Derbyshire (Anglaterra), on va ser descobert per primera vegada en una mina propera. La matlockita (de fórmula química PbFCl) dóna nom al grup de la matlockita que consisteix en minerals rars de la mateixa estructura.

Metall pesant

Els metalls pesants són un grup d'elements químics que presenten una densitat relativament alta i determinada toxicitat per als éssers humans.

En realitat es tracta d'un concepte factual, industrial, sobretot empíric i amb problemes per a trobar-ne una equivalència científica, tècnica o jurídica, per exemple el Senat francès va establir en un informe que el concepte de metall pesant no té fonament científic ni aplicació jurídica.

Determinats autors defineixen els metalls pesants com els elements metàl·lics amb una massa volúmica superior a un cert valor, que varia entre 4.000 kg/m3 i 5.000 kg/m3 segons els autors.

D'altres defineixen els metalls pesants com els elements químics compresos entre el coure i el plom (fent exclusió del ferro i el crom)

Per a altres el metalls pesants serien tots els elements metàl·lics a partir del quart període de la taula periòdica dels elements.

Per confusió, tenint en compte el caràcter potencialment tòxic dels compostos dels metalls pesants (mercuri, plom i cadmi en particular), inclouen en aquesta mateixa categoria a elements tòxics com l'arsènic (metal·loïde), Seria millor parlar en aquest cas d'« elements traces ».La combustió de combustibles fòssils sòlids o líquids (carbó, productes d'origen petrolier) és també susceptible de deixar anar metalls pesants en cendres, vapors i fum

Els sòls poden quedar contaminats amb metalls pesants. En aquests casos s’acostuma a intervenir-hi conreant-hi determinades plantes amb l'única finalitat que amb el temps absorbeixin els metalls pesants. Des del 2019 s'està estudiant a Europa l’efecte dels compostos de coure usats per protegir la vinya, i s’estan establint normes restrictives amb l'objectiu d'eliminar en un futur el seu ús, com a mínim per als vins anomenats ecològics o biodinàmics. L'Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) hi té un paper destacat.Molts dels metalls que tenen una densitat alta no són especialment tòxics i alguns són elements químics essencials per a l'ésser humà encara que en determinades concentracions també poden ser tòxics..

Els metalls pesants tòxics més coneguts són el mercuri, el plom, el cadmi i el tal·li. També s'acostuma a incloure, com s'ha dit, un semimetall como és l'arsènic i en poques ocasions, un no-metall com el seleni. A vegades també es parla de contaminació per metalls pesants incloent-hi altres elements tòxics més lleugers com el beril·li o l'alumini.

Pinacle

Aquest article tracta del pinacle arquitectònic, per al joc vegeu Pinacle (joc)

Un pinacle és un element arquitectònic en forma de con, punxegut i, normalment, fet de pedra que se situa al capdamunt, com a coronament, dels contraforts d'una catedral. És característic de l'arquitectura gòtica.Pel que fa als materials utilitzats per a la seva construcció, solen ser realitzats en pedra, encara que també n'hi ha confeccionats amb plom.

La seva funció no és merament estètica o decorativa també té la finalitat de baixar les forces laterals que vénen dels arcbotants perquè es tornin verticals i baixin pel seu pes. Dóna una sensació de més altitud a l'edifici, una de les característiques de l'arquitectura gòtica. No obstant això, serveix igualment per reforçar amb el seu propi pes la resistència dels contraforts sobre els quals s'assenta, que a la vegada contraresten l'empenta dels arcbotants.

Producte de desintegració

En física nuclear, el producte de desintegració radioactiva o descendent radioactiu, és el núclid que resulta d'un procés de desintegració radioactiva.

La major part dels productes de desintegració són al seu torn radioactius (radiòisotops), per la qual cosa generalment es produïxen processos de desintegració successius, seguint una cadena de desintegració, fins que s'obté un isòtop estable. Per elements de nombre atòmic superior al del plom, gairebé sempre s'obtenen com a productes de desintegració finals isòtops estables del plom.

Conèixer amb exactitud, les cadenes de desintegració, és molt important per a la gestió adequada dels residus nuclears.

Quimera

En la mitologia grega, Quimera (en grec, Χιμαιρα Khimaira) era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, que treia foc per la boca. La seva mare era la serp Equidna i el seu pare era Tifó; els seus germans eren el ca Cèrber, Ortre, l'Esfinx i el lleó de Nemea.

Vivia a la regió de Lícia (Anatòlia, actual Turquia). Va ser criada pel rei de Cària, Amisòdar, i vivia a Patara. Iòbates, el rei de Lícia, ordenà a l'heroi Bel·lerofont que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Un oracle aconsellà a l'heroi que domés el cavall alat Pegàs perquè aquest l'ajudaria en la seva comesa. Bel·lerofont trobà Pegàs a Corint, bevent de la font de Pirene, i amb suavitat li posà al cap una brida d'or que la deessa Atena li havia regalat. El cavall va deixar que Bel·lerofont el cavalqués i s'elevà pels aires. Volaren molt temps fins que veieren la Quimera. Per a matar-la, Bel·lerofont havia construït una arma especial: a la punta d'una llança havia lligat un tros de plom, i quan la Quimera obrí la gola per llençar foc sobre l'heroi, aquest li va introduir la llança dins la boca. El foc de la boca del monstre va fondre el plom, que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort.

En la literatura, Quimera apareix entremig de déus, titans i herois al llibre Teogonia del poeta grec Hesíode, a la Metamorfosi d'Ovidi (llibre 4), a la Ilíada d'Homer, a l'Eneida de Virgili (llibre 6), i també la trobem a la Biblioteca d'Apol·lodor (llibre 1).També es deia Quimera, en algunes tradicions, la nàiade siciliana que es va enamorar de Dafnis, i que, engelosida, el va deixar cec.

Vitrall

Un vitrall o una vidriera de colors és una composició pictòrica que combina vidres de colors units mitjançant franges o tires de metall, principalment plom. El vidre pot haver adquirit el color tant durant la fusió quan s'afegeix un pigment que en fondre's el dona a la massa vitrificada o mitjançant l'aplicació d'un tint o esmalt superficial o qualsevol procediment que doni color mantenint les propietats translúcides del vidre.

Taula periòdica
H   He
Li Be   B C N O F Ne
Na Mg   Al Si P S Cl Ar
K Ca   Sc Ti V Cr Mn Fe Co Ni Cu Zn Ga Ge As Se Br Kr
Rb Sr   Y Zr Nb Mo Tc Ru Rh Pd Ag Cd In Sn Sb Te I Xe
Cs Ba La Ce Pr Nd Pm Sm Eu Gd Tb Dy Ho Er Tm Yb Lu Hf Ta W Re Os Ir Pt Au Hg Tl Pb Bi Po At Rn
Fr Ra Ac Th Pa U Np Pu Am Cm Bk Cf Es Fm Md No Lr Rf Db Sg Bh Hs Mt Ds Rg Cn Nh Fl Mc Lv Ts Og
Metalls alcalins Alcalinoterris Lantànids Actínids Metalls de transició Altres metalls Metal·loides Altres no metalls Halògens Gasos nobles

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.