Peter Lindbergh

Peter Lindbergh (Leszno, Polònia, 23 de novembre de 1944[1] - 3 de setembre de 2019[2]), nascut amb el nom de Peter Brodbeck, va ser un fotògraf de moda i director de cinema alemany.

Tot i néixer en la regió de Wartheland a Polònia, Lindbergh va créixer en plena postguerra a la granja del seu oncle, situada en una petita localitat anomenada Duisburg,[3] Alemanya. Als 15 anys va decidir abandonar l'escola i posar-se a treballar com a aparadorista en les botigues departamentals Karstadt i Horten. Després de passar pel servei militar, les seves intencions van canviar i es va matricular en una escola d'art a Berlín, tot i que la rutina i la monotonia el van portar a marxar cap a Arles, d'on era el seu ídol, Vincent Van Gogh. Després d'uns mesos, abandonà Arles per anar-se'n a recórrer Espanya, França i Marroc.

De tornada a Alemanya, va estudiar pintura al Col·legi d'Art de Krefeld a Renània del Nord-Westfàlia. Encara sent estudiant va muntar la seva primera exposició l'any 1969 a la Galeria Denise René-Hans Mayer. Tot i així, l'art conceptual el va influenciar en la fase final dels seus estudis d'arts visuals i l'any 1971 escull la fotografia com el seu mitjà d'expressió.

Va treballar durant dos anys com a assistent del fotògraf Hans Lux a la ciutat de Düsseldorf, fins que va començar a dedicar-se a la fotografia publicitària de manera independent. L'any 1978 es va mudar a París per concentrar-se en l'alta costura. Va fotografiar diverses models com Christy Turlington, Naomi Campbell, Linda Evangelista, Cindy Crawford, Stephanie Seymour, Isabella Rossellini, Nastassja Kinski i Tatiana Patitz, així com altres projectes amb Karl Lagerfeld, Giorgio Armani i molts més. A París es va iniciar la seva fama i el seu reconeixement mundial.

Lindbergh estava casat en segon matrimoni amb Petra Sedlaczek i fou pare de quatre fills: Benjamin Brodbeck-Lindbergh, Jeremy Brodbeck-Lindbergh, Simon Brodbeck-Lindbergh i Joseph Brodbeck-Lindbergh. En els darrers anys de la seva vida residí a París, Nova York i Arles.

Infotaula de personaPeter Lindbergh
Peter Lindbergh 2015.jpeg
Biografia
Naixement (de) Peter Brodbeck
23 novembre 1944
Leszno
Mort 3 setembre 2019 (74 anys)
París
Activitat

Lloc web Lloc web oficial
IMDB: nm1165976 Musicbrainz: be67a5de-0f63-454a-8eef-68dd03de600b

Tècnica i temàtica

Peter Lindbergh, New York, 2016 (© Stefan Rappo)
Lindbergh, Nova York, 2016

Peter Lindbergh és considerat com un dels fotògrafs del món de la moda per excel·lència, sobre tot en blanc i negre, i se'l relaciona amb ajudar a crear el fenomen top model de la dècada de 1990. Ell prefereix que la seva model tingui un maquillatge mínim i un pentinat senzill, Wim Wenders és un admirador de la seva obra.

El seu enfocament humanista i la seva idealització es diferencien dels altres fotògrafs, ja que prioritza l'ànima i la personalitat. Va canviar dràsticament els estàndards de la fotografia de moda en temps de retoc excessiu considerant que hi ha alguna cosa més que fa que una persona sigui interessant, més enllà de la seva edat. Explica: "Aquesta ha de ser la responsabilitat dels fotògrafs d'avui per alliberar les dones i, finalment, a tothom, del terror de la joventut i de la perfecció".[4]

Una composició elegant, un enquadrament tancat, la cerca de bellesa, la serenitat, la naturalitat, el contrast, i un espai construït per dos plans: figura i fons. Aquesta és la mescla que Lindbergh utilitza per a crear el seu propi estil.[5]

Les seves fotografies, sempre en blanc i negre, tenen un punt de cruesa realista, de retrat despullat d'artificis, cosa que ell mateix reconeix al afirmar que a les seves instantànies “Les dones sempre són més importants que la roba”.[6]

Obra

Publicacions[7]

Exposicions

  • Shots of Style, Victoria and Albert Museum, Londres, 1985.
  • Centre Georges Pompidou, París. Exposició de les fotografies de Lindbergh per la marca Comme des Garçons by Rei Kawakubo.
  • Smoking Women, Galerie Gilbert Brownstone, París, 1992; traslladada a Bunkamura Gallery, Tokyo, 1994; Schirn Kunsthalle, Frankfurt, 1996.
  • Bunkamura Museum of Art, 1996.
  • Peter Lindbergh: Images of Women, Hamburger Bahnhof, Berlin, 1997; recorregut pels museus d'Hamburg, Milan, Roma, i Viena el 1998; Festival Internacional de fotografia, Japó, 1999 and 2000; Pushkin Museum of Fine Arts, Moscow, 2002. Lindbergh va ser el primer fotògraf en exposar allà.
  • Models As Muse, The Metropolitan Museum of Art, Nova York, 2009
  • On Street, C/O Berlin, 2010. Hi van assistir 90,000 visitants.
  • The Unknown, Ullens Center for Contemporary Art, Beijing, Xina, Abril-Maig 2011. Hi van assistir més de 70,000 visitants.
  • The Unknown and Images of Women, Meštrović Pavilion HDLU Museum, Zagreb, Abril-Maig, 2014.
  • Vogue Like a Painting, Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid, Juny–Octubre 2015. El treball de Lindbergh va ser exposat junt amb el d'Irving Penn, el de Horst P. Horst i el d'Erwin Blumenfeld.
  • Gagosian Paris, Setembre–Desembre 2014.
  • Gagosian Athens, Febrer-Abril 2016.
  • A Different Vision On Fashion Photography, Kunsthal Rotterdam, des de setembre de 2016 a Febrer de 2017. A l'exposició s'hi podia trobar material mai vist anteriorment, com: notes personals, storyboards, accessoris, polaroids, fulls de contacte, pel·lícules, gravats monumentals,... Després va ser presentada al Kunsthalle München in Germany (sota el títol "From Fashion To Reality") i al Reggia di Venaria a Turin. Aquesta exposició va ser visitada per aproximadament 400,000 persones d'arreu del món.

Pel·lícules

Referències

  1. «Biography - Peter Lindbergh». [Consulta: 13 juny 2019].
  2. «Fashion photographer Peter Lindbergh dies at 74» (en en-gb). BBC, 04-09-2019.
  3. «Los grandes fotógrafos» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2019].
  4. «Best Fashion Photographer Ever» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2019].
  5. «Peter Lindbergh: el fotógrafo de moda» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2019].
  6. «Peter Lindbergh, el padre de las supermodelos» (en castellà). [Consulta: 14 juny 2019].
  7. «Peter Lindbergh» (en anglès). [Consulta: 14 juny 2019].
2019

2019 és l'any actual, que ha començat en dimarts en el calendari gregorià. Les Nacions Unides l'han designat com a Any Internacional de les Llengües Indígenes i Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics.

69è Festival Internacional de Cinema de Berlín

El 69è Festival Internacional de Cinema de Berlín va tenir lloc entre el 7 i el 17 de febrer de 2019. L'actriu francesa Juliette Binoche va servir com a presidenta del jurat. El festival va obrir amb la pel·lícula The Kindness of Strangers de Lone Scherfig. L'Ós d'Or fou atorgat a la pel·lícula dramàtica francoisraeliana Synonymes dirigida per Nadav Lapid, que ta,bé va clausurar el festival.

Adriana Karembeu

Adriana Karembeu, nascuda Adriana Sklenaříková Brezno, Eslovàquia (llavors Txecoslovàquia, 17 de setembre de 1971), és una model, actriu i presentadora de televisió eslovaca francòfona.

Llista de fotògrafs

Aquesta és una llista de fotògrafs rellevants, endreçada alfabèticament.

Especialitats fotogràfiques:

art: artística

arq: arquitectura

doc: documental

ero: eròtica, nu, BDSM

esp: esportiva

fp: fotoperiodisme

gue: guerra

int: interiors

mod: moda

nat: natura

pai: paisatge

pic: pictorialista

pub: publicitària

ret: retrat

Naomi Campbell

Naomi Elaine Campbell (Londres, 22 de maig de 1970) és una model anglesa, que ha fet d'actriu entre altres a Empire. Té ancestres africans i xinesos.

Nu (art)

El nu és un gènere artístic, que consisteix en la representació en diversos mitjans artístics -pintura, escultura o, més recentment, cinema i fotografia- del cos humà nu. És considerat una de les classificacions acadèmiques de les obres d'art. La nuesa en l'art ha reflectit per regla general els estàndards socials per a l'estètica i la moralitat de l'època en la qual es va realitzar l'obra. Moltes cultures toleren la nuesa en l'art en major manera que la nuesa en la vida real, amb diferents paràmetres sobre què és acceptable: per exemple, en un museu en el qual es mostren obres amb nus, en general no s'accepta la nuesa del visitant. Com a gènere, el nu és un tema complex d'abordar per les seves múltiples variants, tant formals com estètiques i iconogràfiques; hi ha historiadors de l'art que el consideren el tema més important de la història de l'art occidental.Encara que s'acostuma a associar a l'erotisme, el nu pot tenir diverses interpretacions i significats, des de la mitologia fins a la religió, passant per l'estudi anatòmic, o bé com a representació de la bellesa i ideal estètic de perfecció, com a l'antiga Grècia. L'art ha estat de sempre una representació del món i l'ésser humà, un reflex de la vida. Per això, el nu no ha deixat d'estar present en l'art, sobretot en èpoques anteriors a la invenció de procediments tècnics per captar imatges del natural (fotografia, cinema), quan la pintura i l'escultura eren mitjans per a representar la vida. Tanmateix, la seva representació ha variat de conformitat amb els valors socials i culturals de cada època i cada poble, i així com per als grecs el cos era un motiu d'orgull, per als jueus -i, per tant, per al cristianisme- era motiu de vergonya, era la condició dels esclaus i els miserables.L'estudi i representació artística del cos humà ha estat una constant en tota la història de l'art, des de la prehistòria (Venus de Willendorf) fins als nostres dies. L'ésser humà ha sentit des d'antany la necessitat d'aprofundir en la seva essència, de conèixer-se a ell mateix, tant en l'aspecte exterior com interior. El cos proporciona plaers i dolors, tristor i alegria, però és un company present en totes les facetes de la vida, amb el qual l'ésser humà transita pel món, i pel qual sent la necessitat d'indagar en el seu coneixement, en els seus detalls, en el seu aspecte tant físic com receptiu del seu «jo interior». Des de la seva faceta més mundana, relacionada amb l'erotisme, fins a la més espiritual, com a ideal de bellesa, el nu ha estat un tema recurrent en la producció artística pràcticament en totes les cultures que s'han succeït en el món al llarg del temps. Kenneth Clark, en la seva obra El nu. Un estudi de la forma ideal (1956), emfasitza la distinció en llengua anglesa de dos tipus de nu: la forma humana natural (naked) i la transcripció d'aquesta forma d'una manera idealitzada (nude). Aquesta distinció entre nu corporal i nu artístic prové dels crítics anglesos del segle XVIII, per als que l'essència de la pintura i l'escultura era el cos humà nu.El nu ha tingut des de temps antics -especialment des de les formulacions clàssiques de l'antiga Grècia- un marcat component estètic, ja que el cos humà és objecte d'atracció eròtica, i constitueix un ideal de bellesa que va canviant amb el temps, segons el gust col·lectiu de cada època i cada poble, o també el particular de cada espectador. La sexualitat més o menys implícita d'aquestes imatges ha portat el gènere del nu a ser objecte d'admiració o bé de condemna i rebuig, i arribà a estar prohibit en èpoques de moral puritana, encara que sempre ha gaudit d'un públic que ha adquirit i col·leccionat aquest tipus d'obres. En temps més recents, els estudis al voltant del nu com a gènere artístic s'han centrat en les anàlisis semiòtiques, especialment en la relació entre obra i espectador, així com en l'estudi de les relacions de gènere. El feminisme ha criticat el nu com a utilització tipus objecte del cos femení i signe del domini patriarcal de la societat occidental. Artistes com Lucian Freud i Jenny Saville han elaborat un tipus de nu no idealitzat per eliminar el concepte tradicional de nu i cercar la seva essència més enllà dels conceptes de bellesa i gènere.

Ara com ara, el nu artístic és àmpliament acceptat per la societat -si més no en l'àmbit occidental-, i la seva presència cada vegada més gran als mitjans de comunicació, cinema, fotografia, publicitat i altres mitjans, l'ha convertit en un element icònic més del panorama cultural visual de l'home i la dona actual, encara que per a algunes persones o alguns cercles socials continua sent un tema tabú, a causa de convencionalismes socials i educatius, generant un prejudici cap a la nuesa, que és conegut com a gimnofòbia o nudofòbia.

Rencontres d'Arles

Els Rencontres d'Arles (literalment, Trobades d'Arle, anteriorment anomenats Rencontres internationales de la photographie d'Arles) és un festival de fotografia fundat el 1970 pel fotògraf Lucien Clergue, l'escriptor Michel Tournier i l'historiador Jean-Maurice Rouquette, i que té lloc cada any entre juliol i setembre a Arle (Provença). L'actual comissari és François Hébel.

Les mostres són sovint produïdes en col·laboració amb museus i d'altres institucions culturals, tant franceses com estrangeres, i tenen lloc en diversos indrets de la ciutat; alguns d'ells, com capelles del segle XII i edificis industrials del XIX, són oberts al públic només durant el festival.

Amb una programació composta essencialment de produccions inèdites, les Rencontres d'Arles tenen un gran impacte internacional. Durant l'edició de 2011 el festival va acollir 84.000 espectadors. Nombrosos fotògrafs han estat descoberts gràcies a les Rencontres d'Arles, cosa que confirma la importància del festival i en el seu paper de trampolí per a la fotografia i la creació contemporània.

En el transcurs dels últims anys, les Rencontres d'Arles han convidat nombrosos comissaris i confiat una part de la seva programació a personalitats com Martin Parr (2004), Raymond Depardon (2006) o el modista originari d'Arle Christian Lacroix (2008). El títol del programa de les Rencontres d'Arles 2013 serà "Le noir et blanc".Des de 2002, la identitat corporativa està dissenyada per Michel Bouvet.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.