Partit Comunista dels Pobles d'Espanya

El Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (en castellà Partido Comunista de los Pueblos de España) és un partit comunista marxista-leninista en l'àmbit de l'Estat Espanyol que es va fundar al "Congrés d'Unitat Comunista" de Madrid, celebrat els dies 13, 14 i 15 de desembre del 1984, per la fusió del Partido Comunista de España-Unificado (PCEU), el Movimiento de Recuperación del PCE (MRPCE), el Movimiento para la Recuperación y Unificación del PCE (MRUPCE), la Candidatura Comunista (CC) i altres grups menors, tots ells escindits del PCE en els darrers 15 anys per la deriva revisionista i eurocomunista del PCE.

A Catalunya el PCC (Partit dels Comunistes de Catalunya) el va agafar com a referent i al País Valencià es va anomenar Partit Comunista del Poble Valencià; més tard el PCPE i el PCC van trencar per les tesis reformistes d'aquest últim i es va fundar el Partit Comunista del Poble Català (PCPC). El 1987 el PCPE es va incorporar a Izquierda Unida però per poc temps. Les seves revistes són Nuevo Rumbo i Unidad y Lucha i l'òrgan teòric Propuesta Comunista.

La secció juvenil són els Colectivos de Jóvenes Comunistas (CJC), que a Catalunya s'anomenen CJC-Joves Comunistes del Poble Català (CJC-JCPC). La bandera és vermella amb la falç i el martell i un estel buit, amb les lletres PCPE, que canvien a algunes nacions de l'estat espanyol (per exemple a Catalunya PCPC, a Andalusia PCPA, a Euskadi i Nafarroa PCPE-Euskal Komunistak, a Castella PCPC o a Astúries PCPE-Astúries).

Unidad PCPE-PCOE
Cartell del Congrés d'Unificació entre el PCPE i el PCOE, celebrat el 2000 a Madrid
Infotaula d'organitzacióPartit Comunista dels Pobles d'Espanya
(es) Partido Comunista de los Pueblos de España
Partido Comunista de los Pueblos de España (logo)
Dades
Nom curt PCPE
Història
Creació 15 desembre 1984
Organització i govern
Seu 
Secretari general Carmelo Suárez Cabrera

Lloc web Lloc web
Facebook: pcpe.web Twitter: webpcpe

Història

Després de la crisi oberta en el si del Partit Comunista d'Espanya després del fracàs electoral en les eleccions generals de 1982, el sector prosoviètic del PCE, liderat per Ignacio Gallego, va promoure la celebració d'un «Congrés d'Unitat dels Comunistes». Gallego, expulsat a final de 1983 del PCE, va ser triat secretari general del nou Partit Comunista (PC), nascut d'aquest congrés que va tindre lloc a Madrid entre el 13 i el 15 de gener de 1984. En ell van participar, a més del sector prosoviètic escindit del PCE, el Partit dels Comunistes de Catalunya, el Partit Comunista d'Espanya Unificat, el Moviment per a la Recuperació del PCE, el Moviment per a la Reconstrucció i Recuperació del PCE i les Cèl·lules Comunistes.[1] El nou PC (denominat col·loquialment per a diferenciar-ho del PCE com a «pe ce punt») va nàixer amb uns deu mil militants i va ser reconegut pel Partit Comunista de la Unió Soviètica i els partits comunistes dels països del Pacte de Varsòvia.[2]

Aquest procés va ser posterior al viscut en el si del Partit Socialista Unificat de Catalunya referent del PCE a Catalunya 1981 i que es va saldar amb l'expulsió del sector prosoviètic encapçalat per Pere Ardiaca i la fundació del Partit dels Comunistes de Catalunya. Entre 1984 i 1986 el PCC seria el referent català del PC fins que se'n va separar per divergències polítiques i tàctiques.

Al gener de 1986, després d'una pugna judicial amb el PCE, el PC es va veure obligat a canviar la denominació per la de Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE).[3] L'abril d'eixe mateix any va participar en la fundació de la coalició Esquerra Unida, i va participar en les seues llistes electorals en els comicis generals d'eixe any i municipals, autonòmics i europeus de 1987. A les eleccions generals de 1986, Ignacio Gallego va ser elegit diputat per Màlaga com a cap de llista de IU.[4]

A final de 1988 començava a prendre força el sector que reivindica el reingrés en el PCE. Al setembre van ser expulsats quinze dels vint-i-cinc membres del Comité Regional de Madrid i al novembre va ser destituït el president Ignacio Gallego, que s'havia mostrat favorable a un procés de volta al PCE. Al gener de 1989 es va celebrar un Congrés Extraordinari en què el sector de Gallego es va reincorporar en el PCE, junt amb uns vuit mil militants, 48 membres del Comité Central i la majoria de càrrecs públics del PCPE.[5] S'hi va quedar el sector encapçalat pel seu secretari general, Juan Ramos Camarero, que va abandonar IU. Des de llavors va ser una formació política sense gaire pes en la política espanyola. Esta situació coincidiria a més en el temps amb la crisi i dissolució dels règims socialistes d'Europa oriental i de la Unió Soviètica i van perdre tot el suport polític i financer que subministraven.

El 2000 es va celebrar a Madrid el Congrés d'Unificació entre el PCPE i un nucli de València del Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE) fundat per Enrique Líster el 1973, que en la pràctica va suposar la integració del segon en el primer, que va mantindre intacta la seua denominació.

En els últims anys el PCPE ha realitzat un acostament a partits nacionalistes a Galícia, Astúries, Castella i Lleó, Andalusia i Canàries que en general ha acabat en desavinences: entrada i posterior eixida del Partit Comunista del Poble Castellano (nom del PCPE a part de Castella i Lleó) en Esquerra Castellana; creacions de coalicions electorals a Astúries i Andalusia (amb la integració del Partit Comunista del Poble Andalús en el Bloc Andalús d'Esquerres) posteriorment avortades; impossibilitat de crear una coalició electoral amb partits nacionalistes gallecs en les últimes eleccions, etc.

A les últimes eleccions municipals (27 de maig de 2007) va obtindre 16 regidors, principalment a través de la seua participació en la Unitat Popular Andalusa. Al maig de 2006 es va celebrar el VIII Congrés del PCPE, en el que va marcar la seua línia política a seguir en els pròxims quatre anys. A les eleccions generals de març de 2008 el PCPE va obtindre 19.141 vots (0,08%), una petita millora faç a les anteriors eleccions generals (en els que havia aconseguit 12.979 vots). Va collir els seus millors resultats en les circumscripcions d'Álava, Barcelona, Cadis, Astúries, Canàries, Cantàbria, Tarragona i Biscaia.[6]

En l'última època el PCPE ha augmentat les seues relacions internacionals amb diferents partits i organitzacions comunistes i progressistes del món i especialment d'Europa, on ha participat de la Festa Avant 2008 del PCP portugués amb una edició íntegrament en portugués del seu òrgan d'expressió, Unidad y Lucha, així com la participació en el 90 aniversari del KKE i el 40 de la KNE grecs.[7] També ha participat durant 2008 en els congressos de diferents partits comunistes i sindicats a l'Índia a través del responsable de relacions internacionals, Quim Boix.

Resultats electorals

Eleccions i data
Vots
%
Diputats (d)
Regidors (r)
Parlament europeu, Juny 1989 79.970 0,50 -
Congrés dels Diputats, Octubre 1989 62.664 0,31 -
Eleccions municipals de 1991 6.488 0,03 17 r.
Congrés dels Diputats, Juny 1993 10.233 0,04 -
Parlament europeu, Juny 1994 29.692 0,16 -
Eleccions municipals de 1995 4.633 0,02 07 r.
Congrés dels Diputats, Març 1996 14.513 0,06 -
Parlament europeu, Juny 1999 26.189 0,12 -
Congrés dels Diputats, Març 2000 12.898 0,06 -
Congrés dels Diputats, Març 2004 12.979 0,05 -
Parlament europeu, Juny 2004 4.281 0,03 -
Eleccions municipals de 2007 21.634
(més 4.317 en
coalició a Aragó)
- 16 r.

Secretaris generals

Període Secretari general
1984-1988 Ignacio Gallego
1988-2002 Juan Ramos Camarero
2002- Carmelo Suárez Cabrera (disputa)
2017- Ástor García (disputa)

Personalitats destacades

  • Antonio Gades, ballarí i membre de la direcció fins a la seva mort
  • Juana Doña. Dirigent comunista, miliciana i guerrillera.
  • Quim Boix. Sindicalista, membre destacat de la direcció i RRII.
  • Pepa Flores. Cantant i actriu.
  • Fernando Sagaseta, advocat i polític canari, membre del Comitè Central i del Comitè Executiu del PCPE.
  • Agustín Millares Sall, poeta canari, militant uns anys del PCPE.
  • Francisco García Salve, conegut com a Paco el Cura, sacerdot i sindicalista expulsat del PCE en 1981, membre del Comitè Central del PCPE.

Referències

  1. Vera Jiménez, Fernando «La diáspora comunista en España». Asociación de Historia Actual (HAOL), 20, tardor 2009, pàg. 34-48. ISSN: 1696-2060 [Consulta: 13 febrer 2014].
  2. Prieto, Joaquín «El congreso de los comunistas prosoviéticos eligió por unanimidad a Ignacio Gallego como secretario general» (en castellà). El País, 16-01-1984.
  3. Francisco Bonal García,«Notas sobre el "prosovietismo" en la primera mitad de los ochenta en España», 25 de mayo de 2007.
  4. «Izquierda Unida y Coalición Popular presentaron sus listas en medio de fuertes tormentas internas» (en castellà). El País, 14-05-1986.
  5. «Ignacio Gallego, dirigente del Partido Comunista de España» (en castellà). El País, 24-11-1990.
  6. Resultats del PCPE en les eleccions de 2008 al Congrés dels Diputats
  7. Informació del CC del PCPE sobre la presentació el document conjunt dels 21 partits comunistes europeus

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Comunista dels Pobles d'Espanya Modifica l'enllaç a Wikidata
Antonio Gades

Antonio Esteve Rodenas, més conegut amb el nom artístic d'Antonio Gades (Elda, Vinalopó Mitjà, 14 de novembre de 1936-† Madrid, 20 de juliol de 2004), fou un ballarí valencià i coreògraf de dansa espanyola.

Carmelo Suárez Cabrera

Carmelo Antonio Suárez Cabrera (Las Palmas de Gran Canaria, 1949) és un arquitecte, polític i sindicalista canari, d'ideologia comunista.

Estudià arquitectura a la Universitat de Sevilla, on fou representant dels estudiants durant les lluites estudiantils dels anys 1970. Els seus inicis polítics, des de molt jove, va estar lligats a les Joventuts Comunistes, i immediatament al PCE i Comissions Obreres; llavors organitzacions en la clandestinitat a causa de la dictadura franquista.

Leninista convençut, durant la Transició va abandonar el PCE per dissentir amb la línia política eurocomunista del Partit, incorporant-se a Poble Canari Unit i Unión del Pueblo Canario, formacions nacionalistes d'esquerra.El 1984 es va fundar en el seu despatx professional de Las Palmas de Gran Canària el Partit Comunista del Poble Canari (PCPC), secció canària del PCPE, del que va resultar escollit secretari polític.

El 1986 va prendre part activa en la campanya pel no en el referèndum sobre l'OTAN. Aquest mateix any contribuiria a la creació de la coalició Izquierda Canaria Unida (ICU), primer referent que va tenir Izquierda Unida a les illes.

En 2002 va ser escollit secretari general del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya.

En 2007 va ser un dels creadors de la Fundació Obrera d'Investigació i Cultura, amb seu a Madrid.

Cecili Buele i Ramis

Cecili Buele i Ramis (Palma, 4 de desembre de 1944) és un activista social i polític mallorquí. Fill de pare guineà i de mare arianyera, estudià Humanitats (1955 – 1959), Filosofia (1960 – 1962) i Teologia (1963 – 1968) al Seminari Diocesà de Mallorca. Fou ordenat sacerdot l'any 1968.Llicenciat en Educació per l'Escola Normal Superior "Marcelino Champagnat" de Chosica (Perú). Es matriculà i cursà estudis de Filologia Hispànica a la Universitat de Palma de Mallorca, i de Ciències Polítiques i Sociologia a la UNED-Balears.Fou consiliari del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca (1968 – 1971); missioner a Burundi (1971 – 1974) i al Perú (1975 – 1978). L'any 1979 implantà a Mallorca el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i va fer renàixer la Secció local d'Amnistia Internacional. Hi mantengué actiu el Grup cristià de Drets Humans.Després d'haver militat durant tres anys en el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE), milità des de 1988 en el Partit Socialista de Mallorca (PSM) fins al 2003, quan s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya. Regidor a l'Ajuntament de Palma entre el 1995 i 1999 pel PSM-Entesa Nacionalista, fou també diputat al Parlament de les Illes Balears i conseller de Cultura i Joventut del Consell Insular de Mallorca. Va ser candidat al Congrés dels Diputats en representació del PSM-Entesa Nacionalista (2000). El 2004 fou candidat al senat per la coalició Progressistes per les Illes Balears. Intervengué en ocasions diverses al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu.

Vicepresident del Patronat de la Fundació Maria Ferret, lligada al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, inicià la seva col·laboració amb l'entitat Fòrum Musicae, impulsant la creació de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i del Cor Jove dels Països Catalans.

Participà activament en la preparació i realització del II i III Fòrum Social de Mallorca (FSMa) realitzats a Palma.

Eleccions a les Corts d'Aragó de 2015

Les eleccions a Corts d'Aragó de 2015, que van donar lloc a la IX Legislatura, es van celebrar el 24 de maig de 2015, en el marc de les eleccions autonòmiques d'Espanya de 2015.

Esquerra Unida i Alternativa

Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), fundada el 1998, és una coalició d'esquerres, anticapitalista, ecologista i feminista d'àmbit català escindida de la coalició Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), que el 1997 va trencar els seus vincles respecte Izquierda Unida. Els escindits van mantenir-hi els vincles i van fundar el Partit Socialista Unificat de Catalunya Viu, perquè el PSUC havia quedat pràcticament dissolt dins Iniciativa per Catalunya Verds.

El 1998 el PSUC Viu es va unir en federació amb el Partit dels Comunistes de Catalunya (partit que també integrava IC+EV abans de l'escissió de 1997, d'àmbit català, que tenia com a referent espanyol el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, fins a l'escissió anomenada Partit Comunista del Poble Català), i amb altres partits més petits, el Partido Revolucionario de los Trabajadores-Izquierda Revolucionaria (trotskista, d'àmbit espanyol, que ja no forma part d'EUiA), el Partit Obrer Revolucionari (trotskista, també d'àmbit espanyol), el Partit d'Acció Socialista de Catalunya (d'àmbit català però que tenen com a referent espanyol el PASOC), i el Col·lectiu per una Esquerra Alternativa (derivació del Moviment Comunista de Catalunya i de la Lliga Comunista Revolucionària, el primer d'àmbit català però amb actuació a tot Espanya com a Moviment Comunista, i el segon d'àmbit espanyol).

Tots aquest grups van formar Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), però van fracassar a les primeres eleccions a les que van concórrer el 1999 sense obtenir representació (44.000 vots). A les eleccions al parlament de Catalunya van augmentar el nombre de vots fins prop de 80.000 (quan IC-V en va treure 114.000). El 2003, feren coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds i van contribuir a l'èxit electoral de la coalició (augment de 3 a 9 diputats, i prop del doble de suport popular). El coordinador general d'EUiA, Jordi Miralles fou elegit diputat al Parlament de Catalunya. Tanmateix, ICV i EUiA mantenen estructures orgàniques separades, i no es plantegen de moment cap projecte d'unitat orgànica atès les diferències programàtiques en diversos aspectes essencials.

A les eleccions de 2006, EUiA va obtenir 2 diputats al Parlament de Catalunya (Jordi Miralles i Mercè Civit) i un senador, Joan Josep Nuet.

A les eleccions municipals de 2007, va obtenir una alcaldia (Martorelles) i 70 regidors i regidores.

A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012, la coalició ICV-EUiA va obtenir 13 diputats, tres dels quals són d'EUiA: Joan Mena, Lorena Vicioso i David Companyon, tots tres per la circumscripció de Barcelona. A les de 2015, fent part de la coalició Catalunya Sí que es Pot.

En referència al Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya, el Consell Nacional d'EUiA, reunit dissabte 16 de setembre, es va mostrar partidària de cridar a la participació, amb un 76% de vots a favor, un 16% en contra i un 8% d'abstencions.

Gabriel Arrom i Julià

Gabriel Arrom i Julià (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1911 - Madrid, 1990) fou un economista i polític mallorquí.

El seu pare, Gabriel Arrom Oliver, nascut a Sencelles, era guàrdia civil, casat amb Francesca Julià Duran de Palma. Va estudiar el professorat mercantil i es llicencià en dret a Barcelona, passant a treballar com a funcionari en el Ministeri d'Hisenda a Girona. Durant la guerra va ser tinent d'artilleria a l'exèrcit republicà i membre del comitè politicomilitar del PSUC. El febrer de 1939 passà la frontera de França i es va exiliar a la Unió Soviètica, on va estudiar economia amb Evgeny Varga. Es doctorà en Ciències Econòmiques a l'escola Superior de Comerç Exterior de Moscou, on impartí classes com a catedràtic a partir de 1945. Va publicar nombrosos articles a les revistes teòriques del PCE i del PSUC com "Nuestra Bandera", "Nuestras Ideas" i "Nous Horitzons". Va dedicar una especial atenció a les transformacions de l'economia catalana sota el franquisme, però també es va ocupar d'altres aspectes de l'economia espanyola, com l'agricultura, i de l'economia internacional. N'és un exemple A l'entorn de certs problemes de l'economia catalana, publicat el 1965 a "Nous Horitzons". El 1957, de manera clandestina, retornà a Catalunya per incorporar-se a la lluita antifranquista. Dirigí les comissions del PSUC d'economia, agricultura i petita i mitjana empresa. Col·labora a Treball (PSUC) amb el pseudònim de Gaspar Aribau i estudià les crisis de 1957-1959 i de 1973.

En els anys seixanta, ja a París, va influir en Emili Gasch, Antoni Montserrat i Carme Sans, nucli del col·lectiu d'economistes "Enric Cerdà". Va ser membre del Comitè Central del PCE. Davant la crisi dels comunistes es passà al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, partit del qual fou membre (1989) del Comitè Central.

Jaime Ballesteros Pulido

Jaime Ballesteros Pulido (Granada, 1932 - Madrid, 13 d'agost de 2015) fou un polític comunista espanyol, un dels líders del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en la clandestinitat durant el franquisme i la Transició democràtica.Membre del Partit Comunista des de la seva època d'estudiant de Dret a la Universitat Complutense de Madrid, així com a la de Granada i la de Sevilla, va ser un actiu membre de la direcció clandestina del PCE a l'interior. En finalitzar els seus estudis va ser detingut a nombroses ocasions. Va arribar a ser empresonat per la seva militància política i va ser torturat. En obtenir la llibertat, va marxar a França i va tenir el seu primer contacte amb Santiago Carrillo, llavors secretari general del PCE, amb qui va travar una forta amistat. Va tornar a Espanya i va anar-se incorporant a tots els òrgans de direcció comunista des de 1965 (Comitè Central, Comitè Executiu i Secretariat). Així es va anar conformant l'equip dirigent del PCE a Espanya amb Armando López Salinas, Simón Sánchez Montero, Francisco Romero Marín i ell mateix. Posteriors líders de l'esquerra espanyola es van integrar al partit de la seva mà, com Pilar Brabo o Enrique Curiel. En el període de Transició política, va jugar un paper fonamental en la comunicació entre el president del govern llavors, Adolfo Suárez, i el mateix Carrillo a través de José Mario Armero. Va participar activament en la direcció política comunista fins al 1982, va ser elegit diputat al Congrés per la circumscripció de Granada a les eleccions generals de 1979. La derrota, amb una notable disminució d'escons del PCE, a les eleccions de 1982, el va fer distanciar de Carrillo i de tota la direcció, donant-se de baixa del PCE i passant a formar part del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, formació escindida sota la direcció d'Ignacio Gallego. Es va allunyar de l'activitat política, va fundar l'Editorial Ciencia Nueva i va dirigir una organització solidària que, segons les seves paraules, «ajuda als pobles immersos en conflictes armats aferrissats». També va treballar com a traductor i a diferents institucions culturals.

Juan Ramos Camarero

Juan Ramos Camarero (Íllora, província de Granada, 6 de juliol de 1944 - Barcelona, 14 d'octubre de 2011) fou un polític comunista català d'origen andalús.

Juana Doña Jiménez

Juana Doña Jiménez (Lavapiés, Madrid, 17 de desembre de 1918 - Barcelona, 18 d'octubre de 2003) va ser una dirigent comunista, feminista, sindicalista i escriptora espanyola.

Manuel Monereo Pérez

Manuel Monereo Pérez (Jaén, 1950) és un analista polític, advocat i polític espanyol, diputat en la XII legislatura.

Nascut a la ciutat andalusa de Jaén en 1950, ha estat membre del Partit Comunista d'Espanya, formació de la qual hauria estat expulsat en 1978, Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, Esquerra Unida i Unidos Podemos

És diputat per la província de Còrdova en la XII legislatura, en obtenir escó en les eleccions de juliol de 2016, formant part del Grup Parlamentari Confederal d'Units Podem-En Comú Podem-En Marea.És autor d'obres com El Socialismo en el Che. Con su propia cabeza. El socialismo en la vida i la obra del Che (2001), sobre la figura del Che Guevara, i De la crisis a la revolución democrática (El Viejo Topo, 2013). Col·labora en les tertúlies del programa Fort Apache.

Marià Pere i Lizàndara

Marià Pere i Lizàndara (Barcelona, 2 de novembre de 1945) és un polític i arquitecte català.

Nostra Paraula

Nostra Paraula és una publicació d'ideologia comunista editada a Palma des de 1931.

La periodicitat de Nostra Paraula ha anat variant al llarg de la història. El títol ha aparegut, segons les èpoques, en castellà o en català. Entre gener i maig de 1931 aparegué com a periòdic obrer i en fou director Ateu Martí. El 1 de maig de 1931, Antoni Bauzà Cervera, va rellevar Ateu Martí en la direcció del periòdic. Entre maig de 1931 i febrer de 1932, fou l'òrgan de l'Agrupació Comunista Palmesana i del Comitè Provincial de Balears del Partit Comunista d'Espanya. Reaparegué el febrer de 1934, com a òrgan del comitè de la Federació Balear del PCE i portaveu dels sindicats partidaris de la unitat sindical. La revista for suspesa arran dels fets d'octubre de 1934, s'edità de nou entre maig de 1935 i juliol de 1936, en què desaparegué a causa de l'aixecament militar contra la Segona República. De novembre de 1936 a gener de 1939, s'edità a Maó com a òrgan del comitè provincial del PCE i en fou director Heriberto Quiñones González (1936-1937).

Durant la dictadura franquista aparegué com a full clandestí de manera intermitent, almenys des de 1946. Des de 1973, es publicà en castellà i en català. Desapareguda el 1978, reaparegué el gener de 1984 com a òrgan quinzenal de la direcció carrillista del Partit Comunista de les Illes Balears-Partit Comunista d'Espanya. Des de juny de 1984, en produir-se l'escissió dins el PCIB, fou l'òrgan del Partit Comunista de Balears-Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, encara que simultàniament n'aparegué un número editat pels renovadors del PCIB. Dirigit per Francesca Bosch adoptà una línia prosoviètica.

Partido Comunista de España-Unificado

Partido Comunista de España Unificado (PCEU) fou un partit polític espanyol creat el 1980 després de la unió del Partit Comunista dels Treballadors (PCT) i el Partit Comunista d'Espanya (VIII-IX Congressos). El PCT i el PCE(VIII-IX) eren dos grups marxistes-leninistes escindits del Partit Comunista d'Espanya (PCE) a causa dels desacords ideològics amb la política eurocomunista de la seva direcció. En 1984 el PCEU es va unir a altres grups per a fundar el Partit Comunista (PC; cridat pe ce punt per a evitar l'homofonia amb PCE), més tard denominat Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE).

Partido Comunista del Pueblo Andaluz

Partido Comunista del Pueblo Andaluz (PCPA) Partit comunista d'Andalusia, de tendència marxista-leninista i federat amb el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya. Forma part del Bloque Andaluz de Izquierdas, formació en la qual es va presentar per a concórrer a les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles de 2007 i a les eleccions al Parlament d'Andalusia de 2008.

Va sorgir, igual que el PCPE a mitjans dels anys 80, com escissió del Partit Comunista d'Espanya, el PCPA, al seu torn, com escissió del Partit Comunista d'Andalusia. La seva seu està en Sevilla, i les seves zones de major activitat dintre del territori andalús són la província de Sevilla, la de Màlaga i la localitat de Huétor-Tájar a Granada.

Partit Comunista d'Aragó-Partit Comunista

El Partit Comunista d'Aragó -Partit Comunista- fou un partit polític d'àmbit aragonès de principis dels anys 80. El PCA va sorgir d'una escissió dels comunistes ortodoxs pro-soviètics del Comitè Regional d'Aragó del PCE el 1980. En 1984 el PCA s'uniria al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya -PCPE- (nova escissió del PCE), adoptant com nova denominació Partit Comunista d'Aragó-Partit Comunista -PCA-PC-. Malgrat ser un partit en potència d'àmbit aragonès de fet la seva activitat política quedà circumscrita a la província de Saragossa. El PCA-PC no ha de confondre's amb la federació aragonesa del PCE: el Partit Comunista d'Aragó.

Partit Comunista d'Espanya (VIII-IX Congressos)

El Partit Comunista d'Espanya (VIII-IX Congressos) va ser un partit polític espanyol d'ideologia marxista-leninista (encara que alguns sectors polítics li atribueixen una ideologia estalinista) fundat el 1968 pel llavors secretari d'organització del Partit Comunista d'Espanya (PCE) Agustín Gómez a causa del seu desacord amb la condemna de la direcció del PCE a la invasió de Txecoslovàquia pel Pacte de Varsòvia.

El van formar principalment algunes desenes de militants comunistes residents a l'URSS o en països de l'est d'Europa. El 1980 es va fusionar amb el Partit Comunista dels Treballadors (PCT), donant lloc al Partido Comunista de España-Unificado (PCEU) i aquest posteriorment en 1984 amb el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya.

Partit Comunista del Poble de Catalunya

El Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) és un partit polític marxista-leninista català. Treballa conjuntament amb el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, i que el seu objectiu fonamental és la instauració del socialisme i el comunisme a Espanya, de caràcter confederal i republicana, amb processos d'autodeterminació. La seva joventut és la J-PCPC després que els Joves Comunistes del Poble Català (CJC-JCPC) passessin a ser la joventut del PCTC.

Partit Humanista

El Partit Humanista és un partit polític espanyol fundat l'any 1984. i és membre en l'actualitat de la Internacional Humanista.

Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista

El Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista va ser un partit polític espanyol. Va ser fundat per Santiago Carrillo i els seus seguidors després del seu abandó del Partit Comunista d'Espanya a l'octubre de 1985. Carrillo va inscriure a la seva formació amb el nom de Partit Comunista d'Espanya (Marxista-Revolucionari), per a més tard utilitzar el nom de PTE-UC.

No ha de confondre's amb el Partit del Treball d'Espanya, partit polític maoista amb certa implantació durant la dècada de 1970. Tampoc amb el Partit dels Treballadors d'Espanya (PTE-ORT), fruit de la unificació del Partit del Treball d'Espanya amb l'Organització Revolucionària dels Treballadors (ORT) i que va desaparèixer en 1980. Ni tampoc amb la coalició electoral de 1980 Unitat Comunista, germen del Partit Comunista d'Espanya Unificat (PCEU) que es va integrar en el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE) en 1984.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.