Oxford University Press

Oxford University Press (OUP) és l'editorial universitària més gran del món.[1] És un departament de la Universitat d'Oxford i està regida per un grup de 15 acadèmics dirigits pel vicecanceller (Vice-Chancellor).[2]

La universitat va començar a imprimir l'any 1480.[3] A la fi del segle xix, va emprendre el projecte de fer el que seria l'Oxford English Dictionary.[4] Des dels darrers cent anys edita llibres de tota mena (n'hi ha de destinats als infants, d'específics de música, etc.). Ja el 1896 l'editorial va obrir la delegació de Nova York. Darrerament, s'ha hagut d'adaptar a la nova tecnologia informàtica i per això el 1989 va tancar la impremta d'Oxford i el 2004 el seu molí paperer. Actualment publica uns 6.000 nou títols cada any i dóna feina a unes 4.000 persones arreu del món. El 2011 publicà a Internet el lloc web Oxford Bibliographies Online.[5]

Infotaula d'organitzacióOxford University Press
OUP logo
Oxford University Press
Epònim Universitat d'Oxford
Dades
Nom curt OUP
Tipus Editorial
Forma jurídica
Creació Oxford, AnglaterraOxford
Activitat
Produeix Llibres
Serveis Publicar llibres
Organització i govern
Seu 
  • Oxford, Anglaterra, UK
Empresa matriu University of Oxford
Propietat de Universitat d'Oxford
Sucursal opera en 60 països

Lloc web www.oup.com
IMDB: nm5886112 Facebook: OUPAcademic Twitter: oxunipress Instagram: oxunipressbookshop LinkedIn: oup iTunes: 307250511 Discogs: 4599118

Notes

  1. Balter, Michael «400 Years Later, Oxford Press Thrives». The New York Times, 16-02-1994 [Consulta: 21 octubre 2009].
  2. Harry Carter, A History of the Oxford University Press (Oxford, 1975) p. 137
  3. Carter passim
  4. Peter Sutcliffe, The Oxford University Press: an informal history (Oxford 1975; re-issued with corrections 2002) p. 53, 96-7, 156
  5. Bivens-Tatum, Wayne «The compleat philosophy librarian». Reference & User Services Quarterly, 50, 4, 2011, pàg. 318 [Consulta: 29 octubre 2016].

Bibliografia

  • Harry Carter, A History of the Oxford University Press, (Oxford: Clarendon Press, 1975).
  • Duncan Hinnells, An Extraordinary Performance: Hubert Foss and the Early Years of Music Publishing at the Oxford University Press, (Oxford: OUP [[[Special:BookSources/978-0-19-323200-6|ISBN 978-0-19-323200-6]]], 1998).
  • Oxford University Press Music Department, Oxford Music: The First Fifty Years '23−'73, (London: OUP, 1973).
  • Peter Sutcliffe, The Oxford University Press: An Informal History, (Oxford: Clarendon Press [[[Special:BookSources/0-19-951084-9|ISBN 0-19-951084-9]]], 1978).
  • Peter Sutcliffe, An Informal History of the OUP (Oxford: OUP, 1972).

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oxford University Press Modifica l'enllaç a Wikidata
Akbar

Jalal-ud-Din Muhammad Akbar, també conegut com a rei dels reis Akbar-e-Azam o Akbar el Gran (14 d'octubre del 1542 – 27 d'octubre del 1605), fou el tercer emperador mogol. Era descendent de Tamerlà; fill de l'emperador Humayun, i nét de l'emperador mogol Zahiruddin Muhammad Babur, governant que va fundar la dinastia mogol a l'Índia. Al final del seu regnat, el 1605, l'Imperi mogol cobria la major part de l'Índia septentrional i central. És apreciat per tenir un punt de vista liberal en totes les seves creences i fe i, durant la seva època, la cultura i l'art van arribar al zenit quan es compara amb els seus predecessors, tot i que ell era analfabet.

Akbar tenia 13 anys quan va ascendir al tron mogol a Delhi (febrer del 1556), després de la mort en accident del seu pare Humayun. Durant el seu regnat, va eliminar les amenaces militars dels poderosos descendents paixtuns de Xer-Xah Suri, i en la Segona Batalla de Panipat va guanyar clarament l'autodeclarat nou rei indi Hemu.

Va trigar prop de dues dècades més a consolidar el seu poder i posar sota el seu reialme totes les parts septentrionals i centrals de l'Índia. Akbar va influir tot el subcontinent indi, la major part del qual formava part del seu regne. Com a emperador, va consolidar el seu poder amb una intensa activitat diplomàtica amb la poderosa casta hindú rajput i casant-se amb princeses rajputs, a més de musulmanes i cristianes.El Regne d'Akbar va influenciar molt l'art i la cultura al país. Era un gran mecenes de l'art i l'arquitectura. Va tenir un gran interès en la pintura, i tenia les parets dels seus palaus adornades amb murals. A banda de fomentar el desenvolupament de l'escola mogol, també va patrocinar l'estil de pintar europeu. Era afeccionat a la literatura oral -no sabia llegir- i tenia obres en sànscrit traduïdes al persa i escriptures perses traduïdes al sànscrit, a part de tenir força obres perses il·lustrades per pintors de la seva cort. Durant els primers anys del seu regnat, es mostrava intolerant cap als hindús i altres religions; però, més tard, va exercir tolerància cap a fes no islàmiques i revertí algunes de les estrictes lleis de la xara. En realitat, era un musulmà força heterodox que barrinava crear la seva pròpia religió eclèctica, cosa que va esperonar la revolta del seu germà, rei de Kabul, que l'acusava d'heretge i d'afavorir els cristians i altres fes. La seva administració incloïa nombrosos brahmans, a més de mogols. Akbar va començar una sèrie de discussions en què els erudits musulmans debatien qüestions religioses amb hindis, jainistes, budistes tantrics, sufís, zoroastrians i jesuïtes catòlics que havia fet venir des de Goa, singularment el català Antoni de Montserrat i l'italià Rodolfo Acquaviva. Va tractar aquests sacerdots amb gran consideració sense distinció de fe.

Cantata, BWV Anh. 192

De la Cantata, BWV Anh. 192 de Bach, no se'n conserva res; estava dedicada a l'elecció d’un nou Consell Municipal de Leipzig.

Claude Debussy

Achille-Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, 22 d'agost de 1862 - París, 25 de març de 1918) fou un compositor francès, considerat un dels principals compositors del segle XX i el precursor de la música contemporània. Admirador en un principi de l'obra de Wagner, va trencar amb el corrent romàntic del segle XIX per desenvolupar un sistema d'harmonia i estructura musical molt original anomenat Impressionisme musical, que va expressar en molts aspectes els ideals als quals aspiraven els pintors i escriptors impressionistes i simbolistes de la seva època. Entre els seus principals treballs destaquen Clair de lune (a Suite bergamasque, 1890-1905), Prélude à l'après-midi d'un faune (1894), l'òpera Pelléas et Mélisande (1902) i La Mer (1905).Debussy va crear un món de timbres i colors que va perfilar els senyals d'identitat del modernisme musical francès, després de la humiliació gal·la a la Guerra francoprussiana.

Creació

La Creació és l'acte pel qual una divinitat forma el món, el cosmos o la vida. Constitueix una creença bàsica de les principals religions i mitologies. En l'època moderna s'ha intentat conjugar amb les explicacions científiques (creacionisme). Suposa una cosmogonia basada en una força sobrenatural o intel·ligent, que exclou l'atzar.

Cristià

Un cristià és una persona que forma part del Cristianisme, una religió abrahàmica monoteista que es basa en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret. "Cristià" deriva de la paraula Crist del grec antic, una traducció del terme Messies de l'hebreu clàssic, el terme "cristians" i fou usat per primer cop pels pagans a Antioquia.El tret central de la fe cristiana són els evangelis, els ensenyaments que han de portar als humans a la salvació a través del missatge i l'obra de Jesús, particularment la seva expiació, crucifixió i resurrecció. Els cristians també creuen que Jesús és el messies que anunciaren les profecies de la bíblia hebrea. La majoria dels cristians creuen en la doctrina de la Santíssima Trinitat, una descripció de Déu Pare, Déu Fill i Esperit Sant.

Hi ha diverses interpretacions al cristianisme que a vegades entren en conflicte perquè n'hi ha diverses branques. El terme "cristià" també es fa servir com a adjectiu per descriure tot el relacionat amb el cristianisme, o en un sentit proverbial "tot el que és noble i bo com Crist"." El terme també es fa servir com una etiqueta per identificar les persones associades amb la cultura cristiana, independentment de les creences o pràctiques religioses personals.

Escocesos

Els escocesos (gaèlic escocès Albannaich, també scots) són un grup ètnic nadiu d'Escòcia. Històricament sorgiren de la fusió dels pictes i gaels, incorporant els veïns britans del sud, així com pobles germànics com els anglosaxons i els nòrdics. Més tard també hi deixaren la seva influència el normands.

En l'ús modern, "escocesos" o "escots" es refereix a qualsevol persona els orígens lingüístics, culturals, ancestrals o genètics del qual són d'Escòcia. La paraula llatina Scotti originàriament s'aplicava només a una tribu goidèlica del segle V que vivia a Irlanda.

Guerra araboisraeliana de 1948

La guerra araboisraeliana de 1948 coneguda pels israelians com la Guerra de la Independència (en hebreu מלחמת העצמאות, Milhemet ha-Atsmaüt) o Guerra de l'alliberament (מלחמת השחרור, Milhemet ha-Xihrur) i pels àrabs com la Catastròfe (en àrab النكبة, al-Nakba), va ser la primera d'una sèrie de guerres entre el període de la declaració d'Indepedència d'Israel i per tant la formació de l'estat d'Israel i els seus veïns àrabs dins del llarg conflicte araboisraelià.

Ihr wallenden Wolken, BWV Anh. 197

Ihr wallenden Wolken, BWV Anh. 197 (Ondulants bancs de núvols) és una cantata perduda de Bach, de l'època de Köthen, estrenada probablement per al dia de Cap d'Any d'un any entre 1718 i 1723. No es coneix l'autor del llibret, la música s'ha pedut i tampoc pot assegurar-se l'autoria de Bach.

Jazz

El jazz és un estil musical nascut a Nova Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica) a principis de la dècada del 1900, on es barreja una rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets).

Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobretot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins a arribar, a les dècades de 1980 i 1990 a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.

Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instruments que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora, bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir de la dècada de 1930 s'incorporaren al jazz.

Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en què tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals de la dècada de 1920 i fins a 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (Big Bands) de dotze o catorze instrumentistes.Després de la II Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free-jazz, en què no se segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica.Des de la fi de la dècada de 1960 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky (nu Jazz), que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fussion.

Leb ich oder leb ich nicht, BWV Anh. 191

Leb ich oder leb ich nicht, BWV Anh. 191 (Visc o no visc) és una cantata perduda de Bach, estrenada probablement a Weimar el 19 de maig de 1715, per al quart diumenge després de Pasqua; el text és de Salomo Franck.

Mahoma

Mahoma o Muhàmmad —de l'àrab محمد, Muḥammad ( ? i escolteu-ne la pronunciació en àrab)— de nom complet Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Múttalib ibn Haixim ibn Abd-Manaf ibn Qussayy —en àrab أبو القاسم محمد بن عبد الله بن عبد المطلب بن هاشم بن عبد مناف بن قصي, Abū l-Qāsim Muḥammad b. ʿAbd Allāh b. ʿAbd al-Muttalib b. Hāxim b. ʿAbd Manāf b. Quṣayy—, fou el fundador de l'islam. D'acord amb les biografies tradicionals musulmanes (anomenades sunnah en àrab), va néixer vers 570 a la Meca i morí el 8 de juny de 632 a Medina. Els musulmans consideren Mahoma com el darrer profeta i missatger enviat per Déu (en àrab Al·là) per a restaurar de manera incorrupta i definitiva la fe original monoteista d'Adam, Noé, Abraham, Moisès, Jesús i altres profetes. Alhora cap religiós, polític i militar, unificà Aràbia, la qual cosa va possibilitar les conquestes aràbigues i la creació dels posteriors imperis islàmics.

La cultura musulmana té en gran reverència a Mahoma. Després d'esmentar o escriure el seu nom, o el d'un altre profeta, com Jesús o Moisès, un musulmà afegeix La pau sia amb ell (صلى الله عليه و سلم - Sal·là Al·lahu alay-hi wa-salam). En llengües d'escriptura llatina, de vegades aquesta expressió s'indica simplement amb les inicials, de forma abreujada. Segons la creença islàmica més generalitzada, Mahoma és la persona ideal, que tot musulmà ha de prendre com a model en la seva vida; tothom ha d'adherir-se als codis ètics i morals atribuïts al Profeta perquè així ho mana Déu. Mahoma és la persona perfecta, un regal de Déu al món, que uneix l'esfera divina amb la humana, igual com l'alba uneix la nit i el dia. Malgrat això, l'islam considera igualment que Mahoma fou un simple profeta, el transmissor de la revelació però sense cap qualitat divina.La derivació del nom a Mahoma té origen cristià i medieval, en el context de les croades. Algunes teories afirmen que és una derivació de la paraula Maozim, originari dels texts d'Alvaro de Córdova (856).

Mein Gott, nimm die gerechte Seele, BWV Anh. 17

Mein Gott, nimm die gerechte Seele, BWV Anh. 17 (Déu meu, accepta l'esperit just) és una cantata perduda de Bach, estrenada a Leipzig el 5 de juny de 1732, per a un funeral. No es coneix l'autor del text i hi ha dubtes sobre l'autoria de Bach.

Peter Singer

Peter Albert David Singer (Melbourne, Victòria, Austràlia, 6 de juliol de 1946) és un filòsof utilitarista i professor australià.

Schliesst die Grudt! ihr Trauerglocken, BWV Anh. 16

Schliesst die Grudt! ihr Trauerglocken, BWV Anh. 16 (Tanqueu la tomba) és una cantata perduda de Bach, estrenada a Leipzig el 9 de novembre de 1735, per al funeral de Hedwig Eleonora, duquessa de Merseburg. El llibret és de Balthasar Hoffmann. Hi ha dubtes sobre l'autoria de Bach.

Siehe, der Hüter Israel, BWV Anh. 15

Siehe, der Hüter Israel, BWV Anh. 15 (Mira, el guardià d'Israel) és una cantata perduda de Bach, estrenada a Leipzig, probablement el 27 d’abril de 1724, per a una cerimònia de graduació interpretada a l'Església de Sant Pau; d'autor desconegut. S'ha especulat que els moviments d'aquesta cantata, Bach els va parodiar en la simfonia en re major, BWV 1045, i en el cor inicial de la cantata BWV 104, intitulada Du Hirte Israel, höre.

Siehe, eine Jungfrau ist schwanger, BWV Anh. 199

Siehe, eine Jungfrau ist schwanger, BWV Anh. 199 (Heus aquí que la verge concebrà) és una cantata perduda de Bach, per a la festa de l’Anunciació, estrenada a Leipzig, probablement el 25 de març de 1724. El text, d'autor desconegut, conté sis números: dues àries, un recitatiu i tres cors. La música s'ha perdut.

Teoria de la música

La teoria de la música és la branca de les ciències de la música que es dedica a l'estudi del llenguatge musical. Aquest camp d'estudi involucra la investigació dels diversos elements musicals, entre ells el desenvolupament i la metodologia per a analitzar, escoltar i compondre música. Això implica identificar i comprendre els patrons i les tècniques pròpies de la composició musical. En un sentit més concret, la teoria de la música es dedica a l'estudi dels elements principals d'aquest llenguatge, que són el ritme, la melodia, l'harmonia i l'estructura musical.Mentre que la musicologia pot incloure qualsevol declaració, creença o concepció del que és la música, la teoria musical està limitada a les discussions concernents als esdeveniments sincrònics (o diacrònics) d'una composició específica (o diverses composicions), i als capítols musicoteòrics abstractes (per exemple teoria de conjunts, teoria de grups, teoria de la tensió tonal, etc.).

Una persona que practica la teoria musical és un teòric musical. Un d'aquests teòrics va ser Miquel Coma i Puig, l'obra del qual fou representativa de la teoria musical tradicional.Alguns teòrics musicals proven d'explicar l'ús de les tècniques compositives pels compositors establint normes i patrons. Altres, donen forma a l'experiència de l'audició o interpretació de la música. Considerant-hi l'extremada diversitat dels seus interessos i propòsits, molts teòrics musicals occidentals pensen que els actes de compondre, interpretar, i escoltar música poden ser explicats amb un alt nivell de detall (això, oposat a una concepció d'expressió musical com fonamentalment inefable, excepte en sons musicals). Generalment, els treballs de teoria musical són tant descriptius com prescriptius, doncs amb tots dos es procura definir la pràctica i influir a la pràctica posterior. D'aquesta manera, la teoria musical es queda darrere de la pràctica, però també marca la futura exploració i interpretació.

Els intèrprets estudien teoria musical per a ser capaços d'entendre les relacions que un compositor desitja que siguin enteses a la notació, i els compositors estudien teoria musical per a poder entendre com produir efectes i com estructurar les seves pròpies obres. Els compositors haurien d'estudiar teoria musical per a guiar el seu procés precomposicional i les decisions composicionals. En general, la teoria musical és la tradició occidental. Se centra en l'harmonia i el contrapunt, i les utilitza per a explicar les estructures a gran escala i la creació de melodies.

The Oxford Companion to Chess

The Oxford Companion to Chess és un llibre de referència d'escacs escrit per David Hooper i Kenneth Whyld, amb un format de diccionari enciclopèdic.

La segona edició (1992) té més de 2500 entrades, i inclou les regles dels escacs, un glossari de termes d'escacs, estratègia, i tàctica, més de 500 biografies breus de jugadors famosos, i referències a més de 700 obertures i variants d'obertura.

A més, inclou notes sobre modalitats d'escacs en altres països, (com el Shogi), variacions del joc (com els escacs tridimensionals), i d'altres escacs de fantasia.

Wo sind meine Wunderwerke, BWV Anh. 210

Wo sind meine Wunderwerke, BWV Anh. 210 (On són els meus miracles) és una cantata perduda de Bach, per al comiat de Johann Matthias Gesner, rector de l'Escola de Sant Tomas (Thomasschule), estrenada a Leipzig el 4 d'octubre de 1734. D'autor desconegut, la música tampoc no es conserva, però s'ha especulat que el primer moviment hagi servit de model per a l'ària de soprano, tercer número, de la cantata BWV 193.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.