Osees

A la Bíblia Hebrea, Osees (en hebreu הוֹשֵׁעַ) fill de Beeri, era un profeta del segle VII aC a Israel i autor del Llibre d'Osees que inclou les seves profecies. És un dels dotze profetes de la Bíblia hebrea jueva, anomenats els profetes menors a l'Antic Testament cristià.

Sembla que va exercir de sacerdot i profeta en algun santuari de Samaria, abans que la ciutat fos conquerida per Sargon II, cap al 721 aC. Per la seva manera d'expressar-se es creu que va ser educat en una escola sapiencial. Osees és sovint vist com un "profeta de la destrucció", però per sota del seu missatge de destrucció és una promesa de la restauració.[1] Es caracteritza per les seves profecies contra la cort del rei i contra totes les estructures de l'estat (culte del Temple, sacerdoci, etc.). Per a Osees l'època dorada d'Israel va ser la del desert, quan no hi havia reis ni funcionaris de palau, ni sacerdots.[2] Al Talmud (Pesaixim 87a) s'afirma que va ser el profeta més gran de la seva generació. El període del ministeri d'Osees es va estendre una seixantena d'anys i fou l'únic profeta d'Israel del seu temps que va deixar profecies escrites.[1] Una atrevida expressió, "esperit de prostitució", que aplica al regne d'Israel, pot haver tingut l'origen en l'experiència personal del profeta, ja que Osees estimava una dona, Gomer, devota dels cultes de Baal i Astarté, i segurament prostituta sagrada d'aquestes divinitats.[2] El nom "Osees", significa "salvació", o "ell salva", o "ell ajuda". Podria ser una contracció d'una forma més gran dels quals en formaren el nom diví (YHWH), així com per significar "YHWH ajuda".

D'acord amb a la Bíblia Nombres 13:8, 13:16 Osees era també el nom que tenia de Josuè, fill de Nun, abans que Moisès li posés el nom teòfor Yehoshua, "Jehovà és salvació" [1]

Infotaula de personaOsees
Hosea
Biografia
Naixement 784 aC
Mort Després de 722 aC
Activitat
Ocupació Profeta
Alumnes Amós
profeta
Festivitat 17 d'octubre
Esdeveniment significatiu Autor del Llibre d'Osees
Família
Duccio di Buoninsegna 063
El profeta Osees, pintat per Duccio di Buoninsegna a la Catedral de Siena (c. 1309-1311)

Notes

  1. 1,0 1,1 1,2 «www.Bibler.org - Dictionary - Hosea», 30-05-2012.
  2. 2,0 2,1 Montero, Santiago. Diccionario de adivinos, magos y astrólogos de la antigüedad. Valladolid: Trotta, 1997, p. 231. ISBN 8481641618.

Enllaços externs

17 d'octubre

El 17 d'octubre és el dos-cents norantè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents noranta-unè en els anys de traspàs. Queden 75 dies per finalitzar l'any.

Amós

Amós fou el primer profeta del que s'han conservat oracles a l'Antic Testament. Donà el seu nom al Llibre d'Amós. En aquest llibre (7, 14a) afirma que certament ell és un profeta (nabí), però no un profeta professional (ben nabí), cosa que ha fet pensar que potser era un funcionari del culte dedicat a l'endevinació, o un profeta no d'ofici, és a dir cridat directament per Jahvè.

Bíblia

La Bíblia és el conjunt de textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material.

Un tema al llarg de la Bíblia és l'adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d'acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu. L'exegesi o interpretació d'aquest missatge central és una branca tradicional de la teologia.

El català esdevingué, l'any 1478, la quarta llengua del món a tenir una Bíblia impresa, amb la Bíblia Valenciana. La Santa Inquisició, però, n'encetà un procés de persecució i hom arribà a dubtar de la seva existència, fins al s. XIX.Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 451 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.185 idiomes més, i porcions del text traduïdes en prop de 848 altres. En total 2.479 llengües disposen de traduccions completes o parcials del llibre.Fou també el primer llibre imprès per Gutenberg.

Fets dels Apòstols

Els Fets dels Apòstols és el cinquè llibre del Nou Testament de la Bíblia.

En principi era una part de l'Evangeli segons Lluc, però els textos se separaren abans de ser escrits els manuscrits que ens han arribat fins avui dia. Són de gran interès i valor històric.

Llibre d'Abdies

El llibre d'Abdies, escrit pel profeta menor Abdies al segle IX aC, és un llibre de l'Antic Testament, el més breu de tots. Narra la destrucció d'Edom, enemic d'Israel, com a prova del poder diví quan el poble jueu li és fidel. El llibre ha atret els estudiosos de la Bíblia per la menció de llocs aparentment anacrònics.

Llibre d'Osees

El llibre d'Osees és un llibre de l'Antic Testament, anomenat així pel profeta menor Osees. En les bíblies cristianes es troba entre els llibres de Daniel i Joel.

Llibre de Daniel

El Llibre de Daniel és un llibre bíblic de l'Antic Testament i de la Tanakh o Bíblia Hebrea. En les bíblies cristianes es troba entre els llibres d'Ezequiel i Osees. S'atribueix al profeta Daniel, protagonista de la narració.

Els jueus el posen entre els Escrits (Ketuvim). Diverses de les seves parts són deuterocanòniques i només les inclouen les bíblies catòliques.

Pel seu gènere literari, pertany a la Literatura apocalíptica, de difícil comprensió.

Llibre de Joel

El llibre de Joel forma part de l'Antic Testament, dins dels grup dels profetes. Es considera que fou escrit pel profeta Joel. La data de composició no està clara per les al·lusions històriques a diferents èpoques i perquè el nom Joel és força comú, però estaria compresa entre els segles VIII i IV aC. Narra la profecia d'una plaga de llagostes que afectarà les collites per la mala conducta del poble jueu, que ha de demanar perdó a Déu per conjurar el perill. Posteriorment fa una profecia sobre un futur més llunyà sobre el judici final i l'arribada del Paradís a la Terra, llegida com un anunci de la vinguda del Messies.

Llibre de Nehemies

El llibre de Nehemies és un llibre de l'Antic Testament que segueix al Llibre d'Esdres i en continua la història. De fet, l'alternança entre la primera i le tercera persona han portat als estudiosos a afirmar que podria haver estat escrit per ambdós, Esdres i Nehemies (si els noms representen els personatges reals), ja que els llibres de Nehemies i d'Esdres eren un únic volum indivisible fins al segle XV, quan es van separar en dos. El llibre de Nehemies ha estat anomenat també llibre II d'Esdres i el conjunt dels dos llibres d'Esdres. La data de composició estaria al voltant del 430 aC.

El llibre, en forma de recull, se centra en els fets històrics dels jueus al seu retorn de la deportació babilònica, amb especial èmfasi en els canvis de govern i la reconstrucció de Jerusalem (i del temple). L'autor argumenta a favor de la teocràcia i de la unió de tots els jueus, així com reivindica la figura del rei David.

Llibre de Zacaries

El Llibre de Zacaries és un llibre profètic de l'Antic Testament, probablement escrit pel Profeta Zacaries al segle VI aC. Els crítics només l'hi atribueixen amb seguretat els vuit primers capítols. Els demés semblen obra d'un autor anònim posterior (Deutero-Zacaries). Les prediccions de la primera part es poden datar entre els anys 520 i 518 aC. El Llibre de Zacaries s'orienta cap a un planteig escatològic de la salvació i busca l'organització de la comunitat en aquesta direcció escatològica. En aquest sentit segueix les línies d'altres profetes: Osees, Amós, Isaïes i Jeremies.

El contingut té dues parts diferenciades. La primera (llibres I-VIII) fa un repàs històric d'Israel en clau metafòrica a partir de vuit visions. La segona, a partir del llibre IX fins al XIV anuncia el triomf futur d'un líder, un Messies, (interpretat com a Jesús pels escriptors cristians). L'objectiu del Llibre és consolar els jueus després de l'exili babilònic, recordant el passat gloriós del seu poble i anunciant-los que Déu els ajudarà si es mantenen fidels.

Les imatges de les vuit visions apocalíptiques que es descriuen procedeixen tant de concepcions religioses jueves com de cultes estrangers. Els àngels mitjancers fan de guies en aquestes visions. La primera és la intervenció de l'àngel de Jehovà, que diu que les nacions enemigues seran aniquilades i es restaurarà el Temple de Jerusalem. La segona mostra quatre banyes, símbols de les potències hostils, vençudes per quatre àngels que prenen la forma de ferrers. A la tercera visió, no s'han alçat les muralles de Jerusalem, els barris estan destruïts i hi ha molt pocs habitants. Un àngel anuncia que a partir d'aquell moment Jerusalem serà una ciutat oberta, sense muralles que impedeixin l'accés. La quarta diu que el summe sacerdot Josuè, denunciat per Satan l'acusador, és rehabilitat i cobert amb vestits de glòria. La següent visió explica com el canelobre sagrat, símbol de Déu, és flanquejat per dos olivers que representen Zorobabel i Josuè, que vetllen sobre la terra. les profecies sisena i setena parlen de la necessitat de purificació d'Israel i la vuitena diu que els carros, missatgers de Déu, portaran el seu esperit per tota la terra.

Miquees

Miquees, de l'hebreu מִיכָה Mikah (Qui com Yahvéh? Miquees 7:8). Va ser un profeta d'origen camperol de finals del segle VIII aC., provinent de Moreset (Miquees 1:14) un petit llogarret de la fèrtil plana de Sefela a uns 30 quilòmetres al sud-oest de Jerusalem. Va ser autor del llibre de la Bíblia que porta el seu nom.

La seva tasca es va realitzar en temps dels reis Jotam, Acaz i Ezequies i va ser contemporani dels profetes Isaïes (profeta), Osees i Amós. Va demostrar un gran zel pel pacte amb Yahvéh i va considerar que la infidelitat a l'amor de Déu es fa sentir en l'explotació del proïsme. Va estimar el seu poble camperol i pastoral i va veure en ell l'interès de Yahvéh. Va denunciar els rics i poderosos i els sacerdots i falsos profetes que actuaven per aconseguir poder i privilegis. Va rebutjar l'abús dels aristòcrates de Jerusalem contra la majoria del poble camperol i la instrumentalització de la religió per ocultar les injustícies socials.

La predicació de Miquees va ser de tal abast que va influir perquè Ezequies intentés algunes reformes al Regne de Judà (2Reyes 18:1-4).

Especial significat i valor representa el passatge Miq 5, 1. citat expressament en l'Evangeli segons Mateu Mat 2, 5 com a profecia del lloc del naixement del Messies, Betlem.

S'ha assenyalat que aquest passatge ha estat manipulat amb males intencions pels cristians, ja que es parla de la dinastia Betlem Efrata, no d'una ciutat, i així mateix, s'al·ludeix a un guerrer que suposadament venceria Assíria (v.6). Llavors, no és una profecia cristiana, sinó una profecia fallida sobre un guerrer jueu.

Nom teòfor

Un nom teòfor és un nom propi que fa referència a la divinitat. Aquests noms propis els trobem en totes les cultures. Alguns cognoms catalans d'origen medieval són d'aquesta mena:

De Déu (generalment escrit "Dedeu"): aplicat a un infant considerat un do de Déu.

Deó: del cognom francès "Déon", adaptació del llatí "Deum".

Déu-lo-féu (generalment escrit "Deulofeu"): s'aplicava a persones sense pares coneguts.

Deusdat: grafia aglutinada de "Deus dat", és a dir, "donat per Déu"; equival a Déu-lo'm-dé i es correspon a l'espanyol "Diosdado" i al francès "Dieudoné".

Déu-lo'm-dé (generalment escrit "Deulonder"): significa "Déu me'l va donar" i es devia aplicar a un infant molt desitjat.

Déus-lo'm-dé (generalment escrit "Deuslomdé"): variant de l'anterior.

Dellonder (a vegades escrit "Dellunder"): variant dels anteriors.

Déu-lo-sal (generalment escrit "Deulosal"): nom d'auguri que significa "Déu el salvi".

Déu-lo-vol (generalment escrit "Deulovol"): és un nom d'auguri de vida santa o com a recordança del crit dels participants a la primera croada; significa "Déu el vol", i té un equivalent francès: "Dieuleveult".

Déu-nos-ajut (generalment escrit "Deunosajut"): nom d'auguri que significa "Déu ens ajudi".

Deusovol: grafia aglutinada de "Deus ho vol"; equival a "Déu-lo-vol".

Dodat: equival a "Deusdat".

Dóna-Déu: (generalment escrit "Donadeu"): significa "do de Déu" i es devia aplicar a un infant molt desitjat.

Donadiu: variant de "Dóna-Déu".Casos dubtosos:

Deu: potser prové de "deu", font, i no pas de Déu, malgrat que el fet que es diguin amb e tancada fa pensar el contrari.

Masdeu: forma aglutinada de "Mas" i "Deu".Els noms teòfors també eren molt abundants en l'antroponímia hebrea pel fet que aquest poble, a més de ser profundament religiós, era dels pocs de l'antiguitat estrictament monoteista. Aquests noms han arribat als nostres dies usats com a prenoms cristians i ocasionalment com a cognoms.

Alguns dels possibles noms teòfors hebreus són al·lusius a divinitats paganes, com Ester (a la deessa babilònica Istar), Maria (que pot venir de l'egipci i voler dir "estimada d'Ammó" i Melquisedec, "el déu Melek és just". Però la majoria fan referència al Déu únic.

N'hi ha que expressen agraïment, com aquests: Amós, que prové d'Amasya, significa "Jahvè ha sostingut"; Anna, nom derivat d'Annanies i que vol dir "Déu ens beneficia", Llàtzer i Eliseu (amb les variants Elisa i Elisabet, que en català esdevé Isabel) signifiquen "Déu ens ha ajudat"; Isaí i la variant Jessè, Jessica (la forma femenina), vol dir "home de Jahvè", és a dir "home de Déu"; Isaïes "Déu tiba"; Jesús, el nom de Crist, era la forma aramea de Josuè (l'arameu -llengua encara parlada avui dia- era l'hebreu de la seva època, modern en relació a l'hebreu dels primers llibres de l'Antic Testament) i vol dir "Déu és salut" (la variant Joshua, la més propera a l'hebreu (J(eh)oshua) és molt corrent en els països anglosaxons); Joaquim, "Jahvè construirà"; Jonatan, "Déu dóna"; Josafat, "Déu jutja"; Josies, "Déu guareix"; Jaire, "(Déu) vulgui lluir"; Jafet, "Déu li dóni espai"; Osees, "Déu socore"; Joan (i la variant russa Ivan) vol dir "Déu és propici" o bé "Déu s'ha compadit"; Malaquies, "el rei Déu"; Mateu, Maties i Macià, que n'és una variant catalana, també present com a cognom (a vegades escrit erròniament "Masià")- vol dir "Déu dóna" (tot i que també podria voler dir "home de Déu" o "fidel a Déu"); Miquees, que prové de Mikaya, significa "qui com Jahvè"; Nahum, que prové de Nehemya, "Jahvè consola"; Simeó, "Déu m'ha escoltat", que és el que va exclamar sa mare Lia en parir-lo (tot i que segons altres vol dir "complidor"); Sofonies, "Jahvè ha guardat"; Zebedeu, "regal de Déu", Zacaries, i la variant Zaqueu, "Déu se'n recorda".

Altres dels noms teòfors feien referència a la divinitat mateixa, com Jeremies, que vol dir "Déu", o a algun dels atributs de la divinitat, com passa amb Tobies, que significa "Déu és bo"; o Elies, que equival a una curiosa tautologia "Déu és Déu"; d'altres consisteixen en una pregària, com Josep, que significa "renovi'm (Déu) la família" (mots que va dir sa mare Raquel en parir-lo).

Hi ha noms teòfors que inclouen de forma explícita el nom de Déu. Són els que acaben en El (el terme semític que significa "Déu", d'on ve també la denominació àrab Al·là). En aquest cas es troben el nom dels tres arcàngels: Miquel, vol dir "Déu és just", Rafael, "Déu ha guarit" i Gabriel, "home de Déu" o "força de Déu". Altres noms amb la mateixa terminació són Emmanuel (d'on deriven Manuel i els hipocorístics Manel i "Manolo"), el nom de Jesús segons l'àngel anunciador, i que significa "Déu és amb nosaltres"; Ezequiel, "Déu enforteix"; Ismael "Déu tiba" o "Déu escolta"; Israel ("força de Déu"); Daniel, "Dan de Déu" (Dan, el nom del cinquè fill de Jacob, significa "Déu m'ha fet justícia, amb aquest fill"); Samuel, "Déu escolta" (tot i que no se sap del cert), i finalment Joel, "Jahvè és Déu".

A banda dels prenoms teòfors d'origen hebreu, també n'hi ha algun d'escadusser d'origen llatí, tant cristià -d'origen tardà, possiblement medieval- com pagà. Un exemple del primer cas és "Amadeu", que significa "que ama Déu".

En el segon cas tenim diversos noms que malgrat l'origen pagà ens arriben a través del santoral; tots s'originen en el fet de posar l'infant al qual s'imposaven sota la protecció d'algun dels déus o deesses:

Veneri: sota la protecció de Venus.

Martí, Marçal (i les variants Marçà, Marcià, Marciau), Marc (i les variants Marcel, Marcel·lí, Marcel·lià, Marcolí, Marcús), Marció (i Marcionil·la) i Marçol: sota la protecció de Mart.

Jovita (que és tant nom d'home com de dona): sota la protecció de Júpiter.

Sadurní: sota la protecció de Saturn.Val a dir que alguns d'aquests prenoms han esdevingut cognoms: Martí, Marçal (a vegades escrit Marsal), Marc (generalment escrit March) i Sadurní.

També entrarien en aquest grup els prenoms que són els dels mateixos noms dels déus pagans:

romans: Diana, Júpiter, Venus

grecs: Zeus

fenicis: Tanit

Pentateuc

El Pentateuc, també conegut com la Torà, són els cinc primers llibres de la Bíblia o de la Tanakh תָּנָ"ךְ (la Bíblia Hebrea). Conjunt integrat a l'Antic Testament cristià, també se'l coneix com els Cinc Llibres de Moisès i, en la traducció de l'hebreu al grec en la Septuaginta, com a Pentateuc. No obstant això, sovint els jueus també es refereixen a tota la revelació i els ensenyaments jueus com la Torà.

Primer llibre de les Cròniques

El Primer llibre de les Cròniques és un llibre de l'Antic Testament que narra la vida dels regnes d'Israel. Forma un tot unitari amb el Segon llibre de les Cròniques, la divisió es deu només a l'extensió del text. La crònica, d'autor desconegut però escrita probablement al segle IV o principis del III aC, se centra en l'ascens al poder de David i el seu regnat però amb un accent religiós absent d'altres llibres com el Primer llibre dels Reis. L'objectiu central del llibre és mostrar la unitat del judaisme i exhortar a la veneració de Déu.

Salmanassar V

Salmanassar (millor: Salmanàssar) V (Shalmaneser V, accadià: Šulmanu-ašarid; hebreu: שַׁלְמַנְאֶסֶר, hebreu modern: Shalman'eser, tiberià: Šalmanʼéser; grec: Σαλμανάσαρ, Σαλαμανάσαρ, Σαλμανάσσαρ llatí: Salmanăsar) fou rei d'Assíria del 727 al 722 BC. Era suposat fill (o almenys hereu egítim) de Teglatfalassar III i fou inicialment governador de Zimirra a Fenícia, durant el regnat del seu pare. Va pujar al tron el 25 de Tebet de l'any equivalent al 727 aC (finals de desembre del 727). El seu nom original era Ululayu (Ululaya, Ululai) que va canviar a Assíria però possiblement va conservar a Babilònia, si bé això no està testimoniat en documents oficials.

No s'han conservat inscripcions del seu regnat i les poques coses que se saben són generalment externes: els regnes de Que i Tabal foren abolits i esdevingueren províncies. Els regnes de l'illa de Xipre van pagar tribut. Per la Bíblia se sap que el rei Oixea (Osees) va pagar el tribut el 727 i 726, però es va negar a fer-ho el 725 confiant en l'ajut d'Egipte Salmanàssar hauria decidit intervenir ràpidament per prevenir una extensió de la revolta per Síria. L'ajut egipci mai va arribar. Els assiris van destruir en el camí la ciutat de Shabaraim (entre Damasc i Hamath). Un exèrcit israelita va sortir a l'encontre dels assiris i fou derrotat i el rei Oixea va ser capturat en aquesta batalla i segurament enviat a Assíria com a presoner. La ciutat de Samària fou assetjada. El territori fou devastat però la ciutat resistia. El setge es va allargar i durant el mateix el rei assiri va morir el 12 de Tebet de l'any equivalent al 722 aC (inicis de gener del 722 aC).

No se sap quasi res més del seu regnat. Flavi Josep (Josephus) relata una expedició del rei a Tir que va conquerir de mans d'un tal Menandre; segons el relat el rei de Tir, Eluleu, es va revoltar i els assiris van anar a assetjar la ciutat i no ho va aconseguir durant cinc anys. D'aquest setge no hi ha notícies en cap altre lloc i es sospita que fou un error de l'historiador jueu que es va confondre amb el setge de Tir fet per Senaquerib (705-681 aC); el fet que el setge s'allargués suposadament durant tot el regnat de Salmanàssar V, i que al final d'aquest la ciutat encara no estigués ocupada, implica que ho fou sota el successor Sargon II, del qual hi ha abundant documentació i no s'esmenta el setge a Tir.

Sargon II el va succeir. Sembla que havia estat designat successor per Salmanàssar V poc abans de morir i podria ser el seu fill; en les seves inscripcions ell mateix es declara "home nou" i no es referix als seus predecessors; el seu nom Sharru-kinu ("Vertader Rei"), fou agafat de Sargon d'Accad.

Segon llibre de les Cròniques

El Segon llibre de les Cròniques és un llibre de l'Antic Testament que formava un tot unitari amb el Primer llibre de les Cròniques, escindit en dues meitats per l'extensió del text. Se centra en els fets des de la mort del rei David fins a l'alliberament del poble jueu després de l'exili a Babilònia i el seu objectiu és exaltar la unitat del judaisme i justificar amb lleis divines les decisions dels governants. És el darrer llibre del cànon jueu, mentre que precedeix el Llibre d'Esdres en l'ordenació catòlica.

Segon llibre dels Reis

El Segon llibre dels Reis és un llibre de l'Antic Testament que segueix al Primer llibre dels Reis, amb el qual formava originàriament una unitat. En ell s'explica la història dels regnes d'Israel i Judà des de la mort del rei Salomó (de forma paralel·la). L'objectiu fonamental, però, no és fer un relat històric fidel sinó explicar com el poble jueu viu la llei divina, encarnada simbòlicament en el Temple. Això justifica que el final del llibre, que narra justament la destrucció dels regnes, sigui tan breu malgrat la transcendència de l'assumpte: és només una conseqüència, conclusió de la tesi principal que s'ha de romandre fidel a la fe o sobrevenen càstigs.

Siràcida

El llibre de Siràcida, o simplement Siràcida, també conegut com a llibre de l'Eclesiàstic (que cal no confondre amb l'Eclesiastès), és un text de l'antic testament, inspirat en la Septuaginta i inclòs a les bíblies catòliques i ortodoxes. Com els altres llibres del Deuterocanònic, no es troba a les bíblies cristianes protestants ni als texts jueus.

El nom o sobrenom de «l'Eclesiàstic» fa referència al fet que aquest llibre s'usava a les primeres assemblees (en llatí, ecclesia) cristianes. D'altra banda, el nom de «Siràcida» fa referència a l'autor, Jesús de Sira, que és l'únic autor considerat identificable dels textos de l'Antic Testament, i que hauria escrit el llibre en hebreu prop del 196 aC-175 aC. Va ser traduït al grec en Egipte cap al 132 aC.

Consta de 51 capítols, que com els altres llibres sapiencials tracten sobre temes diversos de saviesa popular.

Was soll ich aus dir machen, Ephraim, BWV 89

Was soll ich aus dir machen, Epraim, BWV 89 (Què en faré de tu, Efraïm), és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al vint-i-dosè diumenge després de la Trinitat, estrenada a Leipzig el 22 d’octubre de 1723.

Comuns
No jueus
Judaisme
Cristianisme

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.