Os Pinos

Os Pinos és l'himne nacional de Galícia. El text són les dues primeres parts del poema Queixumes dos pinos d'Eduardo Pondal i la música està composta per Pascual Veiga.[1] Va ser adoptat oficialment com a himne després de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Galícia el 1981.

Infotaula himneOs Pinos
Himne Nacional de Galícia Galícia
Lletra de Eduardo Pondal, 1907
Compositor Pascual Veiga, 1907
Adoptat 1981

Història

Es va estrenar a l'Havana en 1907 i, com la Bandera de Galícia, és fruit de l'emigració. Des de 1907 fins a 1923, l'himne gallec va ser cantat per regionalistes i agraristes en els seus actes i a poc a poc va anar sent acceptat. Quan es va prohibir l'ús durant la dictadura de Primo de Rivera, les societats gallegues d'Amèrica van intensificar el seu interès per la seva interpretació pública. Amb la Segona República va adquirir reconeixement oficial.

Es va evitar durant el franquisme i fins i tot durant l'etapa d'aperturisme només es cantava, com a màxim, en actes culturals i com una cançó més dintre del folklore gallec. Des de 1960 comença a interpretar-se de manera més explícita, encara que dissimulant els seus aspectes ideològics. En concret, es cantava només la primera part.

En 1975, mentre tenien lloc uns actes folklòrics en la festa de l'Apòstol, la gent va començar a aixecar-se per a cantar-lo. A l'any següent es va instaurar aquest costum de manera definitiva en la Praza da Quintana, ratificat també per les autoritats assistents. Els centralistas l'assumirien, finalment, en la campanya electoral de 1977.

La primera gravació de la qual es té constància la va realitzar el Coro Cantigas e Aturuxos de Lugo el 19 de novembre de 1918.

Lletra

El 1890, quan es va escriure el poema original, encara no existia una norma ortogràfica establerta del gallec. La lletra de l'himne oficialitzada el 1984 segueix la normativa ortogràfica vigent en aquell any, motiu pel qual existeixen certes diferències gràfiques entre la lletra oficial de l'himne i la versió original del poema d'Eduardo Pondal.

Lletra original de 1890

Que din os rumorosos
Na costa verdecente,
Ó rayo trasparente,
Do prácido luar...?
Que din as altas copas
D'escuro arume arpado,
Co seu ben compasado,
Monótono fungar...?
Do teu verdor cingido,
É de benígnos astros,
Confin dos verdes castros,
E valeroso clán,
Non dés a esquecemento,
Da injuria o rudo encono;
Despérta do teu sono,
Fogar de Breogán.
Os boos e generosos,
A nosa voz entenden;
E con arroubo atenden,
O noso rouco son;
Mas, sós os ignorantes,
E férridos e duros,
Imbéciles e escuros
No-nos entenden, non.
Os tempos son chegados,
Dos bardos das edades,
Q'as vosas vaguedades,
Cumprido fin terán;
Pois donde quer gigante,
A nosa voz pregóa,
A redenzón da bóa
Nazón de Breogán.

Lletra de 1984

Que din os rumorosos
na costa verdecente,
ao raio transparente
do prácido luar?
Que din as altas copas
de escuro arume arpado
co seu ben compasado
monótono fungar?
Do teu verdor cinguido
e de benignos astros,
confín dos verdes castros
e valeroso chan,
non des a esquecemento
da inxuria o rudo encono;
desperta do teu sono
fogar de Breogán.
Os bos e xenerosos
a nosa voz entenden
e con arroubo atenden
o noso ronco son,
mais sóo os iñorantes
e féridos e duros,
imbéciles e escuros
non nos entenden, non.
Os tempos son chegados
dos bardos das edades
que as vosas vaguedades
cumprido fin terán;
pois, donde quer, xigante
a nosa voz pregoa
a redenzón da boa
nazón de Breogán.

La lletra original de 1890 va ser el primer text que es va publicar d''Os Pinos, que va aparèixer el 22 de maig de 1890 al fullet amb les obres presentades al certamen musical convocat per l'Orfeó núm. 4 de la Corunya que dirigia Pascual Veiga.

Referències

  1. Pérez de Lama, Ernesto (dir.). Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998, p. 538. ISBN 84-930048-0-4.

Bibliografia

  • Baldomero Cores Trasmonte: Los Símbolos Gallegos, Santiago de Compostel·la, 1986.
  • Manuel Ferreiro. De Breogán aos Pinos. O texto do Himno Galego, 2007. ISBN 84-8487-132-0. (primera edició de 1996)
  • Xosé Filgueira Valverde: O Himno Galego. Da "Marcha do Reino de Galicia" a "Os Pinos", Pontevedra, 1991.
  • Fernando López Acuña: Pascual Veiga Iglesias, Gran Enciclopedia Gallega, vol 30.
  • Manuel Ferreiro, Fernando López Acuña et al.: Os símbolos de Galicia, Consello da Cultura Galega, 2007.

Enllaços externs

Breogán

Breogán és el nom d'un mític rei celta de Galícia, segons les tradicions irlandeses recollides en una compilació del segle XI anomenada Leabhar Ghabhála Érenn ("Llibre de les conquestes d'Irlanda"), que explica les diverses invasions que va patir l'illa.

Segons aquesta llegenda, el rei Breogán va fer construir a la ciutat de Brigantia, situada a la península Ibèrica, una torre de suficient alçada perquè els seus fills, Ith i Bile, poguessin veure des del punt més elevat la verdor de tota la costa. La visió d'aquesta llunyana terra els portà cap al nord fins a Irlanda, on Ith fou assassinat. Com a venjança, els fills de Mil, nét de Breogán i nebot d'Ith, van navegar des de Brigantia fins a Irlanda per a conquerir-la.

Els monjos irlandesos del segle XI que van dur a terme la compilació van relacionar Brigantia de Breogán amb la ciutat gallega de Brigantium, l'actual La Corunya. En el segle XIX, el mite fou difós per historiadors romàntics gallecs, que arribaren fins i tot a identificar la torre de Breogán amb la torre d'Hèrcules de La Corunya (en la qual s'hi ha erigit al costat una estàtua de Breogán). De la mateixa manera, Breogán és representat como el pare mitològic del poble gallec (a vegades, Galícia és descrita poèticament com la "llar" o "nació de Breogán", com és en el cas de l'himne gallec (Os Pinos), basat en el poema homònim d'Eduardo Pondal.

Eduardo Pondal

Eduardo González-Pondal Abente (Ponteceso, 1835 - la Corunya, 1917) fou un escriptor en llengua gallega, un dels principals promotors del Rexurdimento amb Rosalía de Castro i Manuel Curros Enríquez. Era fill d'una família acomodada i estudià a Santiago de Compostel·la, on coincidí amb Rosalía de Castro en el Liceo de la Juventud. Pel seu discurs Brindis en el banquet de Conxo (1856) fou desterrat a les Illes Marianes. El 1861, participaria en els primers Xogos Florais de Galícia, i el 1862 va exercir de metge militar, però uns anys més tard ho deixà per dedicar-se plenament a la literatura. Fou membre i un dels fundadors de la Real Academia Gallega.

Es va inspirar en els poemes ossiànics de James Macpherson i en el celtisme de Manuel Murguía, i va recrear una mitologia gallega precristiana, basant-se en el paisatge natal, les landes de la comarca de Bergantiños, i en la gràcia arcaica dels topònims.

Considerat com el poeta ossiànic més característic de la península, és anomenat o bardo da lírica galega do Rexurdimento. La seva poesia és aristocratitzant, i es caracteritza per la rudesa i precisió dels adjectius, per la seva constant exaltació de la llibertat i la reivindicació apassionada de Galícia. El més fonamental de la seva obra es troba recollit en Queixumes dos pinos (1886). Deixà inacabat un poema èpic, Os Eoas.

Galícia

Galícia (en gallec: Galicia o Galiza; en castellà: Galicia) és un país del nord-oest de la península Ibèrica, constituït com a comunitat autònoma d'Espanya. Geogràficament, limita al nord amb el mar Cantàbric, al sud amb Portugal, a l'oest amb l'oceà Atlàntic i a l'est amb Astúries i Castella i Lleó. Està formada per 4 províncies: la Corunya, Lugo, Ourense i Pontevedra, que engloben un total de 53 comarques i 313 municipis. La seva capital és Santiago de Compostel·la i el municipi més poblat és Vigo.

L'himne de Galícia es referix a Galícia com a nació de Breogán; l'Estatut d'autonomia, en l'article primer, tanmateix, reconeix la identitat nacional de Galícia com a nacionalitat. Té una llengua pròpia, el gallec, d'origen comú amb el portuguès i que és cooficial a la comunitat juntament amb el castellà.

Llista d'himnes

A continuació es presenta un llistat dels himnes nacionals i regionals de cada territori, la llista està ordenada pel nom del país, això no obstant, us aconsellem utilitzar el cercador del vostre navegador.

Pascual Veiga Iglesias

Pascual Veiga Iglesias (Mondoñedo, província de Lugo, 9 d'abril de 1842 - Madrid, 12 de juliol de 1906) fou un compositor, organista i director de cor gallec.

Estudià música amb José Pacheco, mestre de capella de la catedral de Mondoñedo, i després amb l'organista santiaguenc Mariano Tafall. Fou tal la seva precocitat que, sent encara infant de cor de la catedral, va compondre un septenari de la novena dels Dolors. Fou organista a Mondoñedo i, amb posterioritat, a la col·legiata de Cuadonga (Cangues d'Onís) i en la de la Corunya. A aquesta capital féu destacar la seva personalitat artística, fundant i dirigint orfeons (institucions de què en fou entusiasta i propagador), els quals portà de triomf en triomf, no solament a Galícia, sinó també fora d'aquesta i encara d'Espanya, i pels que va escriure nombroses composicions, algunes de les quals li varen sobreviure.

També va escriure música religiosa: motets, goigs, villancets, etc. El 1880 a Pontevedra donà a conèixer, al capdavant de l'orfeó Brigantino, la seva magnifica Alborada gallega, que aconseguí un èxit clamorós. Més tard va escriure Alborada nº. 2, que, si bé conté evidents belleses, no assolí, tanmateix, eclipsar la primera, que és la que generalment s'interpreta encara avui dia. També va escriure un poema musical, Os Artrabos, sobre lletra del poeta gallec Francisco Maria de la Iglesia, i la popularíssima muñeira La Escala; el rellevant cor Os Pinos, sobre lletra del bard Eduardo Pondal, i que es convertí en l'himne gallec que s'interpreta en totes les solemnitats regionals. Així mateix escriví obres per a orfeons, barcaroles, valsos i altres peces menors, en totes les quals s'hi mostrà la seva facilitat per a compondre i la riquesa de les seves melodies.

En la ciutat d'A Corunya, dirigí, un darrere altra i des del 1877, quatre orfeons, i amb l'"Orfeón Coruñés núm. 4" aconseguí un assenyalat triomf en el "Trocadero de París", durant l'Exposició Universal de 1889, cosa que valgué al col·lectiu l'honor d'ésser premiat amb la medalla d'or i les felicitacions del Tribunal, presidit per l'eminent músic Laurent de Rillé. Veiga va ser particularment distingit pel Govern francès amb les Palmes Acadèmiques.

El 1892 aconseguí una plaça de professor al Conservatorio Nacional, que ocupà fins a la fi dels seus dies. Enterrat en el cementiri de l'Almudena, les seves cendres foren traslladades a Mondoñedo, la seva vila nadiua, el 18 de setembre de 1912, i foren dipositades amb tota la solemnitat en un mausoleu erigit a expenses dels gallecs residents a la República Argentina. També, costejada pel Centre Gallec de Madrid, es col·locà una làpida commemorativa a la llar on va morir. Per iniciativa de l'Ajuntament de Mondoñedo, se n'afixà una altra a la casa natal i es donà el seu nom a un carrer de la vila.

República de Galícia

La República de Galícia va ser un passatge efímer en la història de Galícia que va durar unes hores i va tenir lloc exactament durant el 27 de juny de 1931, un dia abans de les eleccions a les Corts Constituents de la Segona República Espanyola, quan activistes com Pedro Campos Couceiro i Antonio Alonso Ríos van declarar que la solució als problemes de Galícia no passava per integrar-se en una República espanyola, sinó per optar per la creació de la Primera República Gallega.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.