Ordes

Ordes és un municipi a la província de la Corunya a Galícia. Pertany a la comarca d'Ordes. Limita amb els municipis d'Oroso, Tordoia, Cerceda, Carral, Abegondo, Mesía i Frades. És a la conca del riu Tambre.

Evolució demogràfica
19001930195019812004
7.2608.20510.45011.07612.287
Fonts: INE i IGE (Els criteris de registre censal variaren i les dades de l'INE i de l'IGE poden no coincidir.)
Infotaula de geografia políticaOrdes
Bandeira de Ordes A Coruña Galiza Escudo de Ordes
Ordes Galiza Spain

Localització
Situacion Ordes
 43° 04′ 36″ N, 8° 24′ 26″ O / 43.076666666667°N,8.4072222222222°O
EstatEspanya
AutonomiaGalícia
Provínciala Corunya
Capital de
Població
Total 12.632 (2018)
• Densitat 80,34 hab/km²
Predom. ling. gallec
Geografia
Superfície 157,23 km²
Altitud 292 m
Limita amb
Organització política
• Alcalde valor desconegut
Identificador descriptiu
Codi postal 15680
Fus horari
UTC+01:00
Codi de municipi INE 15059
Altres

Lloc web Lloc web

Parròquies

  • Ardemil (San Pedro)
  • Barbeiros (Santa María)
  • Beán (Santa María)
  • Buscás (San Paio)
  • Leira (Santa María)
  • Lesta (Santo André)
  • Mercurín (San Clemente)
  • Ordes (Santa María)
  • Parada (Santa Mariña)
  • Pereira (Santaia)
  • Poulo (San Xulián)
  • Santa Cruz de Montaos (Santa Cruz)
  • Vilamaior (Santiago)

Economia

La indústria tèxtil és una de les activitats més puixants; existeixen diverses fàbriques de tèxtil com TMX, Deus o Viriato (la de major tradició), entre altres, que a part de les seves pròpies col·leccions, en molts casos subministren roba a El Corte Inglés, Inditex i a diverses empreses de moda espanyoles.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ordes Modifica l'enllaç a Wikidata

Alfons X de Castella

Alfons X de Castella, dit el Savi (Toledo, 23 de novembre de 1221 - Sevilla, 4 d'abril de 1284), fou rei de Castella (1252-1284).

Convent

El convent (de cum venire, "trobar-se") és l'edifici que acull els religiosos, frares o monges, especialment dels ordes mendicants, que no s'aparten dels homes o dones sinó que viuen entre ells. A l'empara d'un superior, prior o pare guardià, tenien com a missió la predicació i s'ubicaven al costat de les naixents ciutats. En aquest sentit el convent es contraposa al monestir, lloc de monjos, i d'estructura feudal, que establien una vida en comú reclosos. Malgrat això, el terme convent també s'aplica, impròpiament, als monestirs. Quasi de manera tradicional, l'edifici d'un convent consta d'una capella o església, les cel·les dels religiosos, un menjador o refectori, i una sala de reunions o sala capitular, tot això rodejant un pati tancat, el claustre. A més té els locals necessaris per als serveis, cuines, magatzems, etc.

Família benedictina

S'anomena família benedictina al conjunt de grups i comunitats catòlics (instituts de vida consagrada o grups de seglars) que segueixen en la seva vida la Regla de Sant Benet o alguna de les regles que se'n deriven. Tenen el seu origen en l'orde monàstic fundat per Benet de Núrsia cap a l'any 520.

Estrictament, no es pot parlar dels benedictins com d'un orde religiós, ja que està format per monestirs que segueixen la regla, però que són autònoms i per tant, independents i mancats d'un superior general o autoritat central. Només a efectes de facilitar la comunicació entre monestirs i una certa unitat, els monestirs s'agrupen en congregacions, també autònomes. El superior de les congregacions, però, tampoc no té autoritat directa sobre els monestirs que la formen: només hi ha un vincle espiritual de pertinença al mateix grup, que pot variar segons les circumstàncies de cada casa.

A més, al llarg dels segles s'han produït al si de l'orde molts moviments de reforma i d'escissió, que han originat diferents branques i, fins i tot, ordes que s'han separat de l'orde originari. Sovint es tractava de reformes que havien de conduir a una aplicació més rigorosa de la regla, d'acord amb l'esperit fundacional, entenent que els costums s'havien relaxat i allunyat d'aquest esperit.

Família franciscana

S'anomena família franciscana al conjunt de grups i comunitats catòlics (instituts de vida consagrada o grups de seglars) que segueixen alguna de les regles inspirades per Sant Francesc d'Assís. Tenen el seu origen en l'orde mendicant fundat per Francesc d'Assís l'any 1208.Els franciscans creuen en la pobresa de Crist i, per tant, la pobresa ha de ser l'eix de la vida de cada persona i de la comunitat com a tal, tot i que a la mort de Sant Francesc d'Assís l'any 1226, es produïren diverses escissions sobre el rigor amb què s'havia d'interpretar.

Al llarg dels segles s'han produït al si de l'orde molts moviments de reforma i d'escissió, que han donat origen a diferents branques i ordes que, en algun cas, s'han separat de l'orde originari: la majoria són reformes de l'orde franciscà, que havien de conduir a una aplicació més rigorosa de la regla, d'acord amb el seu esperit fundacional.

Institut religiós

A l'Església Catòlica un institut religiós és un institut de vida consagrada format per persones que professen una vida i estat religiós, és a dir, que fan vots religiosos públics perpetus o temporals i viuen en una comunitat religiosa. Els tipus d'Institut religiós són els ordes religiosos i les congregacions religioses. Hi ha instituts de vida consagrada que no es consideren instituts religiosos, com els instituts seculars. Hom anomena religiós al membre d'aquest instituts

Els instituts religiosos masculins inclouen quatre tipus d'ordes com són els de canonges regulars, els monàstics, els mendicants i els de clergues regulars. També inclouen les congregacions religioses de clergues i les congregacions religioses laiques. Pel que fa als instituts religiosos femenins, estan integrats per ordes monàstics i mendicants, instituts de cases autònomes i els instituts centralitzats.

Joan XXII

Joan XXII (Caors, 1249 – † Avinyó, 4 de desembre de 1334) va ser el nom que va prendre Jacques Duèze en ser elegit papa; el segon del pontificat d'Avinyó que va transcórrer des del 7 d'agost de 1316 fins al 4 de desembre de 1334).

Monjo

Un monjo o monge i una monja és una persona consagrada a la religió. En el cristianisme sol anar associat ha fet vots solemnes i públics de castedat, obediència i pobresa, a més d'altres que pot demanar cada orde monàstic. A diferència del capellà i d'altres membres del clergat, viu en comunitat a un monestir o abadia seguint la regla del seu orde. Treballa al mateix monestir, tot i que hi ha ordes monàstics que fan activitats missioneres i d'apostolat i treballen amb els habitants de ciutats o zones de religió no cristiana. Els monjos més coneguts històricament han estat els benedictins, cistercencs i cartoixans. Els monjos depenen del seu superior (prior o abat) per al dia a dia i no del bisbe, ja que els monestirs solen ésser autònoms. En els ordes monàstics femenins, però, la superior de la comunitat sol tenir una dependència d'un superior d'un monestir masculí del mateix orde, que té la direcció espiritual de la comunitat femenina, o del bisbe. Només el Papa pot aprovar o dissoldre els diferents ordes, segons l'estil de vida proposat s'adigui o no amb la teologia oficial, l'esperit de la regla original i les necessitats de l'Església.

Orde (religió)

Un orde religiós és un tipus d'institut de vida consagrada, religiós, on tots els seus membres emeten vots solemnes.

Orde Sacerdotal

L'Orde Sacerdotal és un sagrament de l'Església Catòlica que inclou tres graus: episcopat, presbiterat i diaconat. Segons el catecisme de l'Església Catòlica editat l'any 1993, l'Orde és el sagrament gràcies al qual la missió confiada pel Crist als seus apòstols continua a ésser exercida en l'Església fins a la fi dels temps: és per tant, el sagrament del ministeri apostòlic.La paraula Orde, en l'antiguitat romana, designava uns cossos constituïts en el sentit civil, sobretot el cos dels governants. Ordinatio designa la integració en un ordo. En l'Església, hi ha uns cossos constituïts que la tradició, no sense fonament en la Bíblia anomena des dels temps antics amb el nom de taxeis (en grec), Ordines (en llatí): així la litúrgia parla de l'ordo episcoporum de l'ordo presbyterorum i de l'ordo diaconorum. Altres grups reben també aquest nom d'ordo,: els catecumens, les verges, els esposos, les viudes.

(CEC 1537).

Així, doncs, el catecisme afirma que l'orde sacerdotal és una institució divina, volguda per Déu i exercida per homes.

L'episcopat, del grec episkopos, (bisbe o dirigent) és el grau més alt al qual arriben homes escollits entre els presbyteros (preveres) i el diaconat, del grec diakonos (servidor). Aquest últim grau pot ser exercit per homes casats, idonis, que hagin donat mostres clares de saber administrar la seva llar i la seva família. El diaconat, en grau permanent, va ser reinstaurat després del Concili Vaticà II, perquè fins aleshores només era conferit als candidats al presbiterat.

La paraula “sacerdotal” ve de molt antic. Ja a la narració de l'Èxode (Ex 19,6) es troba que el poble hebreu fou escollit per ser constituït per Déu com un «reialme de sacerdots i una nació sagrada». Però a l'interior del poble d'Israel, Déu escollí una de les dotze tribus, la de Leví, posada a part per al servei litúrgic (Nm 1,48-53). Van ser consagrats amb un ritu propi els orígens del sacerdoci de l'Antiga Aliança (Ex 29,1-30; Lv 8). Els sacerdots hi són "constituïts en pro dels homes en les coses que són de Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats". (He 5,1). (CEC 1539).Però en l'església catòlica, Crist és l'únic sacerdot perquè totes les prefiguracions del sacerdoci de l'Antiga Aliança troben acompliment en Jesucrist, constituït «únic mitjancer entre Déu i els homes» (1Tm 2,5).

Així gràcies a aquesta assumpció del sacerdoci del Crist, tots els batejats de l'Església cristiana són participants com a fills de l'església d'un «reialme de sacerdots per al Déu i Pare seu». (Ap 1,6). Tota la comunitat dels creients és sacerdotal. Els fidels, pel mateix fet, exerceixen el seu sacerdoci baptismal a través de la seva participació, cadascú segons la vocació pròpia, en la missió del Crist, Sacerdot, Profeta i Rei. Pels sagraments dels Baptisme i de la Confirmació, els fidels són «consagrats per a ser (...) un sacerdoci sant».

Orde Teutònic

L'Orde Teutònic (també Orde dels Cavallers Teutons, Cavallers Teutònics de l'Hospital de Santa Maria de Jerusalem i Cavallers Hospitalers, en alemany Deutscher Ritterorden en llatí Ordo domus Sanctæ Mariæ Theutonicorum Ierosolimitanorum ) fou un orde militar fundat a Palestina l'any 1190 (Tercera Croada) durant l'assetjament de la fortalesa de Sant Joan d'Acre. L'any 1198 esdevingué orde militar.

Des del segle XIX l'orde sobreviu com a una organització cristiana de caràcter caritatiu.

Orde d'Isabel la Catòlica

L'Orde d'Isabel la Catòlica és un orde civil espanyol atorgat en reconeixement als serveis en benefici del país. L'orde no és exclusiu per als espanyols, i molts estrangers l'han rebut.

L'orde va ser creat el 14 de març de 1815 pel rei Ferran VII en honor de la Reina Isabel I de Castella amb el nom de Reial i Americà Orde d'Isabel la Catòlica, amb la intenció de recompensar la lleialtat a Espanya i els mèrits ciutadans i estrangers en bé de la Nació i molt especialment en aquells serveis excepcionals fets en favor de la prosperitat dels territoris americans i ultramarins. L'orde va ser reorganitzat mitjançant un reial decret el 26 de juliol de 1847 com a Reial Orde d'Isabel la Catòlica, amb un focus més ample cap a les Amèriques.

Orde de Frares Menors

L'Orde de Frares Menors (en llatí Ordo Fratrum Minorum, que fa servir les sigles O.F.M.) és un dels tres ordes mendicants masculins de dret pontifici que avui constitueixen el primer orde de la família franciscana. Tot i tenir el seu origen en l'orde fundat per Sant Francesc d'Assís en 1209, l'orde actual és el resultat de la unificació dels diferents grups reformats de l'orde, que al llarg dels segles, especialment entre els segles XIV i XVI, van originar interpretacions més rigoroses de la regla original. L'orde actual, que porta l'antic nom de Frares Menors, és el resultat de la unificació duta a terme pel papa Lleó XIII amb la butlla Felicitate quadam el 4 d'octubre de 1897. Amb ella s'unificaven en un sol orde els Frares Menors Observants, els Frares Menors Reformats, els Frares Menors Recol·lectes i els Frares Menors Descalços (o alcantarins). Van quedar fora de la unificació els Frares Menors Conventuals, tronc original de l'orde franciscà, i els Frares Menors Caputxins, orde reformat; tots dos formen avui ordes autònoms amb ministres generals propis.

Orde mendicant

Un orde mendicant és un orde religiós que, a més dels vots religiosos habituals, emet també un vot de pobresa no sols individual, sinó també de la comunitat o el convent com a tal. Per tant, per tal de mantenir-se, la comunitat depèn de la caritat. En principi, la comunitat ni els seus membres, no posseeixen cap bé: els religiosos hi renuncien per tal de consagrar-se totalment a la vocació i carisma de l'orde.

Una altra diferència essencial respecte als ordes monàstics i de canonges regulars rau en l'organització jurídica: els frares estan obligats a viure a un convent determinat, però en poden ésser traslladats per exigències de la cura de les ànimes. Les comunitats no són entitats autònomes, sinó que estan federades en províncies que tenen un cap que les governa (el mestre general dels dominics o el ministre general dels franciscans) i la jurisdicció del qual s'estén a tots els membres de l'orde. Els superiors (de cada convent, provincials o generals) són elegits directament pels membres de l'orde per un temps determinat.

Orde militar

Els ordes militars eren associacions de caràcter cristià format per personal de caràcter religiós l'objectiu dels quals era la defensa armada dels interessos de la cristiandat, combinant alhora, mètodes militars i religiosos. Per a alguns historiadors l'origen ideològic d'aquest tipus d'institucions es trobaria en la cristianització del concepte islàmic de guerra santa, mentre que per a uns altres estaria lligat simplement al de peregrinació i croada, de tota manera sembla que el seu model institucional es troba no solament en l'aspecte monacal, sinó també en la confraria hospitalària, associada al món de les peregrinacions.

En ser les croades un fenomen d'arrel religiosa i eclesiàstica, va produir conseqüències variades i importants més enllà de l'àmbit de Terra Santa. Algunes d'elles van ser duradores i van influir en aspectes molt diversos durant segles. Prenent com argument la necessitat de finançar expedicions i ajudes, el poder pontifical va augmentar el seu pes i extensió arreu d'Europa.

L'apel·lació a la croada es va fer sovint amb finalitats diferents de les pròpies dels seus orígens, així, el desenvolupament dels ordes militars, creades en principi per a contribuir a la defensa del llevant llatí, i la seva difusió en altres territoris, va generar situacions polítiques que, al principi, no s'havien previst.

Papa Innocenci IV

Innocenci IV (Gènova, 1195 - Nàpols, 7 de desembre de 1254). papa de l'Església catòlica del 1243 al 1254.

De nom Sinibaldo Fieschi, el que serà últim representant de la teocràcia pontifícia es va formar a Parma i Bolonya, sent professor de dret canònic en aquesta última ciutat. El 23 de setembre del 1227 va ser nomenat cardenal-rector de Sant Llorenç a Lucina; el 28 de juliol del 1228, vicecanceller de Roma, en 1235 bisbe d'Albenga i llegat al nord d'Itàlia i, finalment, escollit papa el 25 de juny del 1243 després de més d'any i mig amb la seu vacant per la mort de Celestí IV.

En ocasió de la celebració del conclave que havia d'elegir-lo papa, Frederic II controlava tots els voltants de Roma, sent de facto qui dominava els Estats Pontificis. Amb aquesta situació va pretendre controlar l'elecció papal, a la qual cosa la majoria dels cardenals es va oposar. Elegit Innocenci IV, Frederic II va enviar emissaris per donar suport a la pau. Frederic II havia estat proscrit per Gregori IX i buscava tant sí com no un acord amb l'Església, però no renunciava al seu poder i influència en les decisions eclesiàstiques. Per la seva part, Innocenci era un home convençut que el poder de l'Església, i en concret de la figura papal, havia d'estar per sobre dels governants i els reis.

En aquesta situació Innocenci va exigir a Frederic el reconeixement del mal que havia causat a l'Església. Finalment van arribar ambdues parts a un acord el 31 de març del 1244. En el qual es restituïa a l'Església les seves possessions, especialment els Estats pontificis, i s'alliberava els prelats favorables al Papa que mantenia presos l'emperador. Encara que havia firmat la pau amb ell gràcies a la mediació del rei de França, es va sentir incòmode a Itàlia per la presència de la milícia imperial i va decidir refugiar-se a Lió amb el suport dels genovesos. Va convocar el 3 de gener del 1245, tot just arribar a la ciutat, el Concili de Lió I malgrat l'oposició de l'emperador.

Sentint-se fort, Innocenci va procedir a realitzar noves acusacions durant la celebració del concili contra l'emperador i va acabar excomunicant-lo el 17 de juliol per no organitzar una nova croada i va dictar la bula Agni sponsa nobilis per declarar el poder suprem de l'Església davant els governants. Frederic va organitzar tropes per a enfrontar-se al papat; Innocenci, per la seva part, va pretendre organitzar una croada contra el mateix emperador mobilitzant els prínceps alemanys. En aquest camí va pretendre l'elecció d'Enric Raspe i, encara que va ser proclamat emperador el 22 de maig del 1246, mai no va ser reconegut com tal. Alhora va provocar l'alçament contra l'emperador de moltes ciutats del nord d'Itàlia, obtenint la victòria les tropes papals el 26 de maig de 1249.

Mort Frederic II en 1250, va continuar la seva lluita contra Conrad IV d'Alemanya, fill i successor d'aquest, proposant per als alemanys Guillem d'Holanda. Va recuperar el Regne de Sicília per al papat, oferint-lo successivament a Ricard de Cornualla, germà d'Enric III d'Anglaterra, al seu fill Edmund i a Carles d'Anjou. Tots el van rebutjar mentre Conrat IV i Manfred (bastard de Federic II) controlaven per la força de les armes Nàpols i Sicília. A la mort de Conrad, la posició del seu fill Conradí era tan precària que negocià amb el papa. Per un tractat signat el setembre de 1254, Pulla va passar a ser propietat papal. El governant de Pulla, Manfred, va sospitar de la conducta del pontífex quan va visitar la seva nova terra, per la qual cosa va fugir amb els sarraïns, que el van ajudar a derrotar les tropes papals a Foggia el 2 de desembre de 1254.

Innocenci, malalt, va morir a Nàpols el 7 de desembre, a conseqüència de l'efecte que la notícia de la derrota va tenir en la seva malgirbada salut.

A més dels seus enfrontaments amb la dinastia Hohenstaufen, va intervenir en la política d'Anglaterra protegint Enric III; en la d'Àustria, Hongria i Portugal.

Les profecies de Sant Malaquies es refereixen a aquest papa com a Comes laurentius (el comte de Llorenç), citació que fa referència al títol nobiliari que ostentava en ser elegit pontífex, comte de Lavagna de Sant Llorenç.

Com a papa el 15 de maig de 1252 promulgà la butlla Ad extirpanda, que autoritza l'ús de la tortura per la Inquisició per obtenir confessions dels heretges.

Pius II

Pius II —nom de bateig Eneas Silvio Piccolomini— (19 d'agost de 1458–14 d'agost de 1464) va ser Papa de Roma de 1458 a 1464.

Procedia d'una família noble empobrida. Va estudiar a les universitats de Siena i Florència i el 1431 va posar-se al servei del cardenal Domenico Capranica com a secretari. Amb ell va anar al Concili de Basilea.

El 1434 va passar a servei de Nicodemo della Scala, bisbe de Frisinga, amb qui va participar en la dieta de Frankfurt. Més tard va passar a servei de Niccolò Albergati, cardenal prevere de la Santa Creu.

Enea Silvio Piccolomini va ser un gran humanista i va escriure diverses obres en llatí com ara diverses cròniques històriques, una autobiografia i una abundant correspondència. De jove fins i tot va escriure una obra eròtica: Historia duorum amantium (Història de dos amants).

El 1446 va ser nomenat vice-diaca de Viena i l'any següent va esdevenir bisbe de Trieste i el 1450 de Siena. Calixt III el va nomenar cardenal el 1456 i a la seva mort, l'agost del 1458, va esdevenir Papa.

Durant el seu pontificat va intentar deixar una empremta de la seva persona i va intentar reformar l'Església però es va topar amb l'oposició dels cardenals. Com a humanista, creia que es podia reformar la ciutat seguint els cànons clàssics i va fer-ne la prova amb el seu poble natal, Corsignano, actualment Pienza.

En el seu pontificat va continuar la tasca de Calixt III intentant convocar una croada contra els turcs que era una amenaça per la cristiandat, intentant que França, Borgonya, Hongria i Venècia s'unissin contra els turcs, però no van fer-li gaire cas. En la mateixa línia, volgué reunir els ordes militars en un de nou, l'Orde de Santa Maria de Betlem que fundà per lluitar contra els otomans, com un altre, l'Orde Sacre de la Companyia de Jesús (1459). Justament va durant un viatge a Ancona per embarcar-se a Terra Santa va morir.

Va continuar la lluita les doctrines hussites i en 1462 declarà els Compacta nuls i prohibí la comunió sota les dues espècies.

Sacerdot

Sacerdot és una persona dedicada a ser el mitjancer entre les persones i la divinitat.En el catolicisme també s'anomena capellà, prevere, pel seu tractament de mossèn, rector i, col·loquialment, retor. El terme pot variar, però en general el sacerdot és la persona que exerceix com a intermediari entre l'ésser humà i la divinitat. En moltes cultures del món la casta sacerdotal constituïx una veritable classe social. El cos de sacerdots rep altres noms com clergat en les esglésies cristianes, i els sacerdots es designen també com clergues.

Seminari

Un seminari és un centre destinat a la formació de sacerdots. Depenen dels bisbes, i en molts ordes i congregacions religioses, és la institució que forma els seus membres que es preparen per al sacerdoci. L'Església Catòlica els va crear l'any 1545 per un decret del Concili de Trento.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.