Noè

Noè o Noé[1] (en hebreu נוֹחַ בן-לֶמֶך Nōah ben Lemech i en àrab نوح بن لمک Nūh ibn Lamak) és, segons el judaisme, el cristianisme i l'islam, el constructor de l'Arca de Noè i antecessor de tota la humanitat, ja que fou el patriarca de la família que se salvà del Diluvi universal.[2] És citat en el Gènesi, capítols cinquè al desè.

Infotaula de personaSant Noè
Französischer Meister um 1675 001
Arca de Noè, Französischer Meister, Magyar Szépművészeti Múzeum, Budapest. 1675.
Nom original (he) נֹחַ
Biografia
Naixement hebreu: נוֹחַ בן-לֶמֶך (Nōah ben Lemech); àrab: نوح بن لمک (Nuh ibn Lamekh)
ca. 4000 aC?
Mort 3500 aC ?
Religió Monoteisme
Activitat
Ocupació Pagès
patriarca
Celebració Judaisme, Església Catòlica, Església Ortodoxa, esglésies orientals, esglésies protestants, Islam (n'és profeta), Fe Baha'i
Canonització Antiga
Festivitat 18 de novembre (catòlics, ortodoxos i luterans)
Esdeveniment significatiu Patriarca, únic home just salvat del Diluvi universal
Iconografia Ama l'arca; construint-l'arca, deixant anar el colom des de l'arca
Obra
Obres destacables
Família
Fills Sem, Cam i Jàfet
Pare Lèmec
Cronologia
mort

IMDB: ch0031818

Naixement de Noè

Noè era la desena generació des d'Adam; era fill de Lèmec i d'ell descendeix tota la humanitat a través dels seus fills Sem, Cam i Jàfet. Segons una tradició apòcrifa jueva, Noè va néixer circumcís, amb els cabells i la pell blanca com la neu i els ulls tan clars que semblava que brillaven. Quan el seu avi Matusalem va veure el nounat, va viatjar fins a la fi del món per parlar amb el seu pare Henoc, qui li va posar al nadó el nom de Noè (que significa descans o consol) i va predir que durant la seva vida es produiria un cataclisme d'àmbit mundial.

Noè i el diluvi

Al cap de sis-cents anys Déu li va manar que construís una gran arca de fusta de xiprer on hi posaria una parella de cada animal a fi de salvar-los d'un gran diluvi universal que havia de negar el món i fer desaparèixer la maldat que pujava en els homes. Déu l'escollí a ell per ser l'únic pur que quedava.

Quan l'Arca estigué carregada amb les parelles d'animals i la família de Noè, va començar a ploure i no va parar durant quaranta dies i quaranta nits en què les aigües van arribar fins a set metres per damunt de les muntanyes. Quan va parar la pluja, no es veia terra enlloc, només aigua. I així durant 150 dies. El dia dissetè del setè mes, l'arca quedà varada al mont Ararat[3] però no fou fins al primer dia del desè mes que veieren per primer cop terra ferma.

Tot just desembarcar, Noè va preparar un altar i va oferir sacrificis a Jahvè. Noè i la divinitat van fer un pacte: Déu es comprometia a no eliminar mai més la raça humana i a canvi, els descendents de Noè podrien menjar tots els animals i totes les plantes de la Terra però no podrien menjar la seva pròpia sang.

Noè, pare de la humanitat

Noè va ser qui va plantar la primera vinya. Un dia va beure massa i es va emborratxar i despullar. El seu fill Cam ho va veure i ho va dir a Sem i Jàfet qui el van tapar sense veure'l, motiu pel qual Noè maleí Canaan (fill de Cam) perquè fos esclau de Sem i Jàfet, en un episodi conegut com la maledicció de Cam.

Després del diluvi encara va viure tres-cents cinquanta anys de manera que va morir als nou-cents cinquanta anys. Ell fou l'últim dels grans patriarques antediluvians que van tenir tanta longevitat, perquè després del diluvi universal, Déu va reduir dràsticament la durada de la vida dels homes fins a arribar, en poques generacions, als 120 anys.

Els descendents dels seus fills s'escamparen per la Terra i la repoblaren. Tradicionalment es creu que:

El segle XVIII va sorgir la teoria racista i pro-esclavatge que els fills de Cam foren ennegrits de pell per Déu per recordar permanentment el pecat que havia comès Cam en veure nu el seu pare.

La llegenda del diluvi universal és una de les creences que s'ha pogut establir amb més gran consens que el judaisme va absorbir de la mitologia sumèria.

Articles relacionats

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Noè Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Noé en pronúncia occidental i Noè en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil
  2. «Noè». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Sagona, Antonio. The Heritage of Eastern Turkey: From Earliest Settlements to Islam (en anglès). Macmillan Education AU, 2006, p. 25. ISBN 1876832053.
Abraham

Abraham és el patriarca del judaisme, reconegut pel cristianisme i un profeta molt important de l'islam. La història de la seva vida és relatada al llibre del Gènesi i a l'Alcorà, però no hi ha cap prova històrica de la seva existència. Les dates tradicionals de la seva biografia se situen entre el 2166 aC i el 1991 aC. Segons la tradició jueva, va néixer l'any 1948 de la Creació, o sia l'any 1812 aC.

El seu nom original era Abram (en hebreu אַבְרָם Avram), i era descendent del fill de Noè, Sem. Tot i que la seva dona era estèril, Déu va prometre-li que de la seva descendència faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per "Abraham", que significa pare de multituds. El truncat sacrifici d'Isaac és una de les escenes més representades de la seva vida en les arts, que esdevé un dels passatges bíblics més coneguts.

El Gènesi, el llibre de l'Antic Testament que registra la vida d'Abraham, presenta el seu paper com un individu que ha de complir un pacte monoteista establert entre ell i Déu (Jehovà o Jahvè). L'Alcorà presenta històries sobre Abraham i els seus descendents que són similars a les que hi ha a la Bíblia.

Arca de Noè

L'arca de Noè o Noé, és l'embarcació que Noè va construir seguint les instruccions de Déu per salvar-se del diluvi universal segons el relat de la Bíblia.

Cam

Al Gènesi, capítol desè, Cam (en hebreu חָם בן-נוֹחַ Hām ben Nōah i en àrab حام بن نوح Ḥām ibn Nūh) és el fill de Noè i pare de Cuix, Misraim, Put i Canaan.

Va sobreviure al Diluvi universal gràcies a l'Arca de Noè, on Déu digué a Noè que hi dugués la seva esposa, els seus fills i llurs esposes.[Gn 6:9-22] Segons algunes tradicions, la seva dona es deia Ne'elatama'uk, Na'eltama'uk, Nahalath o Zedkat Nabu. Tradicionalment es considera que Cam i els seus descendents poblaren l'actual Àfrica.

Fou maleït pel seu pare a què el seu fill Canaan fos esclau de Sem i Jàfet (els seus germans), per haver-lo vist despullat quan estava begut.

Al segle XVIII va sorgir la teoria racista i pro-esclavatge que els fills de Cam foren ennegrits de pell per Déu per recordar permanentment el pecat que havia comès Cam en veure nu el seu pare.

Canaan

Canaan (cananeu: כנען, hebreu (dialecte cananeu meridional): כְּנַעַן, [kə.ˈna.ʕan], hebreu modern: Knàan; grec: Χαναάν; llatí: Canaan; arameu: ܟܢܥܢ; àrab کنعان) era la terra promesa del poble jueu, corresponent aproximadament a l'actual Israel i els territoris de Gaza i Cisjordània, juntament amb algunes zones del Líban i Síria. Abastava tota la franja sirofenícia. La frontera dels cananeus anava des de Sidó, anant cap a Guerar, fins a Gaza; i girant cap a Sodoma, Gomorra, Admà i Seboïm, fins a arribar a Leixa. Els cananeus realment foren un poble semita resultat de l'emigració del 3000 aC, establert per tota la franja de Llevant, amb un idioma comú central (el cananeu) i dos dialectes principals: l'ugarític al nord i l'hebreu al sud.

Les cartes d'Amarna esmenten Canaan (acadià Kinaḫḫu) en relació amb les ciutats fenícies (sobretot Sidó) i l'alta Galilea. Campanyes egípcies (l'estela de Menerptah al segle xiii aC) esmenten també la terra de Ka-na-na. L'excavació principal és la d'Ugarit a Síria on es van trobar importants arxius. El seu nom derivaria de l'hurrita Kinahhu (vestit blau o porpra, que es fabricava en aquelles terres) que és esmentat a una tauleta trobada a Nuzi des del començament del segon mil·lenni. La Bíblia el deriva del nom del fill de Cam i nét de Noè i esmenta diverses tribus cananees com els jesubites, el hetites, amorrites, girgashites, hivites, arkites, sinites, arvadites, zemarites i Hamathites (i probablement altres). És esmentat també a un document del segle xviii aC trobat a Mari de què resultaria l'existència d'una confederació d'algunes ciutats-estats de Canaan, de la qual no es té cap més notícia. Al nord Iamkhad i Qatna exerciren certa hegemonia i al sud fou Hazor. Les inscripcions egípcies defineixen Canaan entre la mar, Hamath al nord, el Jordà a l'est i al sud fins al Nègueb. Pels egipcis Canaan era sinònim de Retenu, és a dir el Llevant, mentre que per a la Bíblia és més limitat (n'exclou els parlants d'ugarític).

Dins la regió de Canaan en el sentit limitat del terme, hi havia cinc zones principals:

La costa. No era cananea més que en punts concrets. La major part era fenícia. El sud de la costa era domini dels filisteus, un poble indoeuropeu no semita.

Galilea, al nord de Canaan. Zona rica en aigua, amb les fonts del Jordà, i el llac Tiberíades. Zona rica en agricultura, culturalment potent, amb la plana de Jasrael, la ciutat de Megiddo i Legio, el Golan (zona elevada i poc poblada però que és com una balconada que domina tota la Galilea).

Cisjordània, al sud. És la zona central, amb Samaria com a capital. No hi ha un tall de separació amb la Transjordània; el riu Jordà és una via de comunicació. Zona rica i famosa pels seus ramats.

Menys important és Xfelà. Zona intermèdia que fa de frontera entre els pobles de la costa i els cananeus.

Judà, al sud, és un desert de muntanyes, sense aigua, sense minerals, però amb la important ciutat de Jerusalem.Aquestes terres foren ocupades pels israelites (actualment són israelites). Els cananeus foren absorbits o expulsats.

Deu

El deu és el nombre natural que segueix el nou i precedeix l'onze. S'escriu 10 en xifres àrabs, X en les romanes i 十 en les xineses. L'ordinal és el dècim o desè/desé. El quantitatiu és deu (en tinc deu). L'agrupament és la desena (Una desena de ...). El múltiple és dècuple. El divisor és un desè/desena part.

El 10 és un nombre compost, que té els següents factors propis: 1, 2 i 5. Com la suma dels seus factors és 8 < 10, es tracta d'un nombre defectiu.

El 10 és la base del sistema decimal.

El 10 és el quart nombre triangular, després del 6 i abans del 15.

Un polígon de 10 costats rep el nom de decàgon.

Ocurrències del deu:

El nombre 10 és un dels més antics en la història de la humanitat. Molts pobles primitius comptaven a base d'utilitzar els dits de les dues mans, amb el que arribaven fins a deu.

La filosofia pitagòrica concebia el deu com mostra de la perfecció i el relacionaven amb el Ser suprem. És conegut que juraven per tetractis, (deu), com si ho feren pel més sagrat.

És la nota màxima dels treballs escolars a Espanya.

El percentatge que es quedava l'església de les collites (delme) a l'edat mitjana.

Deu anys té una dècada.

És una xifra important per als hebreus, ja que és la xifra de la primera lletra del nom de Déu. Apareix sovint en passatges de la Càbala i als temples.

Les generacions entre Adam i Noè i entre Noè i Abraham segons la Torà.

Les plagues d'Egipte mediades per Moisès a segons l'Èxode.

Els manaments que Déu va donar a Moisès.

El número que porta usualment el davanter centre en futbol.

El número del signe Capricorn.

Segons la teoria de les supercordes, l'espaitemps té deu dimensions.

És el nombre atòmic del neó.

Anys: 10 aC i 10 i les dècades del 1910 i del 2010.

Diluvi universal

El diluvi universal és un mite recurrent a diverses cultures, que indica que una gran inundació va destruir tota la vida (o gairebé) en temps remots.

Gènesi

El Gènesi és el primer llibre de la Torà, i per tant el primer llibre del Tanakh, la Bíblia Hebrea, i de l'Antic Testament cristià. El nom del llibre en hebreu és בראשׁית Bərêšîth, que és la primera paraula que fou escrita i que significa «en el principi de». Els cinc llibres de la Torà han estat anomenats en hebreu amb la primera paraula del text. En grec s'anomena Γένεσις Genesis, que significa "naixement", "creació", "causa", "principi", "font" o "origen".

Henoc

En el Gènesi capítol cinquè Henoc (en hebreu חֲנוֹךְ בן-ירד Hănōkh ben Yered i en àrab خنوخ بن یارد Ḫanūẖ ibn Yārid, tot i que és més conegut pel nom que adoptà com a profeta: Idrís) és fill de Jèred i nét de Mahalalel. Un besnét seu va ser Noè.

Va ser pare de Matusalem als seixanta-cinc anys, vivint després tres-cents anys més engendrant altres fills i filles fins que va morir a l'edat de tres-cents seixanta-cinc anys.

En el Nou Testament i en tradicions jueves s'afirma que Henoc no va morir, sinó que fou ascendit directament al cel. Per aquest motiu, Henoc va tenir una vida terrenal de "només" 365 anys, mentre que totes les altres generacions des d'Adam a Noè vivien entre vuit i nou-cents anys.

Segons una tradició apòcrifa jueva, un dia es va presentar a la fi del món (lloc on residia Henoc) el seu fill Matusalem. Li va explicar que li acabava de néixer un nét que tenia els cabells i la pell blanca com la neu i els ulls tan clars que semblava que brillaven. Henoc li va posar al nadó el nom de Noè (que significa descans o consol) i va predir que durant la seva vida es produiria un cataclisme d'àmbit mundial, el diluvi universal.

Judaisme ortodox

El judaisme ortodox és una de les grans branques de la religió jueva, junt amb el judaisme conservador (masortí) i el judaisme reformista. Es distingeix d'elles per la seva adhesió rigorosa a la llei jueva (halacà). Tanmateix, la manca d'una autoritat doctrinal central, permet una certa variació en la pràctica religiosa.

D'acord amb la seva actitud envers la cultura contemporània, el judaisme ortodox es divideix de manera informal en el judaisme ortodox modern, un moviment que cerca adequar fins a cert punt les seves pràctiques i estudis amb la situació social contemporània, encara que és ferm amb els afers que estan relacionats l'halacà (la llei jueva), el sionisme religiós, un moviment que uneix el judaisme ortodox modern amb la ideologia del sionisme, i el jueus ultraortodoxes (haredim), que rebutjen quansevol innovació contrària a les ensenyançes religioses de la Torà.

Les divisions doctrinals en aquest sentit no s'hi van fixar fins prop del segle XVIII, que sota l'influx de la il·lustració jueva uns certs sectors de la comunitat jueva van rebutjar la segregació imposada per les pràctiques religioses convencionals i van cercar integrar-se -malgrat l'aleshores dominant antisemitisme- a les comunitats nacionals, replantejant en termes moltes vegades racionalistes, les tradicions i les creences religioses. El rebuig a aquest moviment va definir l'ortodòxia. L'ortodòxia és un moviment creat en el segle XIX en contra dels rabins i dirigents que assajaven maneres de fer compatible el judaisme i la modernitat.

Llista de personatges bíblics

El següent article mostra una llista dels personatges amb nom que apareixen en la Torà o Antic Testament.

Matusalem

En el Gènesi capítol cinquè, Matusalem (en hebreu מְתוּשֶׁלַח בן-חֲנוֹךְ Mətûšālah ben Hănōk i en àrab متوشالح بن خنوخ Matuixalakh ibn Akhanukh) és el fill del profeta Henoc i la persona més longeva de tota la iconografia mundial.

Va ser pare de Lèmec als cent vuitanta-set anys. Segons una tradició apòcrifa jueva, Lèmec va tenir un fill que va néixer amb els cabells i la pell blanca com la neu i els ulls tan clars que semblava que brillaven. Quan Matusalem va veure el nounat, va viatjar fins a la fi del món per parlar amb el seu pare Henoc, qui li va posar al nadó el nom de Noè (que significa descans o consol) i va predir que durant la seva vida es produiria un cataclisme d'àmbit mundial, el diluvi universal.

Durant els set-cents vuitanta-dos anys més que va viure va engendrar altres fills i filles amb la seva esposa Edna (font apòcrifa) fins que va morir a l'edat de nou-cents seixanta-nou anys.

Noahisme

Els Bnei Noah (en hebreu: בני נח), (en català: Els fills de Noè) són totes les persones d'entre les nacions del món que es reconeixen com a fidels i servidores d'Elohim, i que compleixen amb els set preceptes que Jehovà va ordenar al profeta Noè.

Província de Tsolakert

Tsolakert (en armeni: Ցոլակերտ; en kurd: Îdir; en turc: Iğdır) és una província de la part oriental de Turquia, situada al llarg de la frontera amb Armènia, Azerbaidjan (l'àrea de Nakhtxivan), i l'Iran. Les seves províncies adjacents són Kars al nord-oest i Ağrı a l'oest i sud. La capital provincial és la ciutat de Tsolakert. La província de Tsolakert es divideix en quatre districtes: Aralix, Tsolakert (la capital), Qaraqoyunlu i Koghb.

La muntanya més alta de Turquia, el Mont Ararat (Ağrı Dağı) és a Idğır, on es diu que va prosperar Noè després del Diluvi universal. La frontera amb Armènia segueix el Riu Araxes. Una bona part del terreny és una àmplia plana molt per sota de la muntanya. El clima és el més càlid d'aquesta part de Turquia, la qual permet el conreu del cotó.

Província de Şırnak

Şırnak (kurd Şirnex) és una província de Turquia en el límit amb l'Iraq i Síria. La capital s'anomena també Şirnak. La província limita al nord amb Siirt i Van, a l'est amb Hakkari i a l'oest amb Mardin.

Şırnak és la província més calorosa de Turquia; s'han arribat a mesurar valors de l'ordre de 50 °C. El lloc més calorós de Turquia es troba també aquí: a Cizre s'han mesurat valors de gairebé 60 °C.

Els rius importants són el Tigris, el Hezil, el Çağlayan i el Kızılsu. El Kızılsu, Hezil i Habur desemboquen al Tigris. Les muntanyes més importants són el Cudi amb 2089 m, el Gabar, el Namaz i l'Altın.

Rabí

En el judaisme, un rabí (en hebreu רַבִּי, rabbí, pronunciat ribbí per alguns sefardites; de l'hebreu רָב, «gran») és un mestre o doctor de la llei jueva. El terme s'usa, juntament amb el de hakham o «savi» (en hebreu חָכָם), per denominar els savis jueus.En hebreu l'expressió significa «mon mestre» o, més literalment, «mon major,» ja que el sufix pronominal -í denota possessiu de primera persona singular. Existeix igualment el terme rabenu, en hebreu רַבֵּינוּ, que denota el possessiu de primera persona plural.

Sem (bíblic)

En el Gènesi, capítol desè i onzè, Sem (en hebreu שֵׁם בן-נוֹחַ Xēm ben Nōah i en àrab سام بن نوح Sām ibn Nūh) és el fill de Noè que va ser pare de:

Arfaxad

Elam

Aixur

Lud

AramVa sobreviure al Diluvi universal gràcies a l'Arca de Noè, on Déu digué a Noè que hi dugués la seva esposa, els seus fills i llurs esposes.[Gn 6:9-22] Tradicionalment es considera que Sem i els seus descendents, anomenats semites, poblaren l'actual Àsia.

Segons la Tradició jueva, Sem fou el rei de (Jeru-)Salem, conegut pel títol de MalquiCédeq (מַלְכִּיצֶדֶק = Rei de Justícia). Segons aquesta tradició, tant Isaac com Jacob aprengueren de Sem la Història prediluviana.

A Arfaxad l'engendrà dos anys després del diluvi, a l'edat de cent anys i després va viure cinc-cents anys en els quals naixeren els altres germans.

Segons la tradició egípcia, Sem va esdevenir el faraó Semsem de la Dinastia I i va matar Nimrod, fill de Cuix. Segons el Llibre de Jasher també va assassinar a Esaú, descendent seu.

Viccionari

Set (Gènesi)

Set (en hebreu בן-אָדָם שֵׁת Šēt ben Adam i en àrab شيث بن آدم Xays ibn Adam) és el tercer fill d'Adam i Eva engendrat després de la mort d'Abel. Apareix al Gènesi capítol quart

Set lleis dels fills de Noè

Les Set lleis dels fills de Noè (en hebreu: שבע מצוות בני נח) són segons el judaisme, el nombre de manaments bàsics d'origen diví que van ser lliurats al profeta Noè, els quals han de ser obeïts pels fills de Noè, és a dir per tota la humanitat. Aquests preceptes són citats en el Talmud com: un manament positiu pel que fa a establir corts de justícia, i sis prohibicions en contra de la idolatria, la blasfèmia, l'assassinat, la conducta sexual impròpia, el robatori, i el menjar carn d'un animal viu. Les persones que compleixen els set preceptes per a les nacions s'anomenen noahites.

El pacte d'Elohim amb Noè és anterior a l'entrega de la Torà al profeta Moisès, tant els hebreus com les altres nacions del món es guiaven sota aquests set preceptes bàsics, els patriarques d'Israel; Abraham, Isaac, i Jacob es van regir sota aquestes senzilles normes. El profeta Noè és l'avantpassat de tota la humanitat, i el dipositari dels set preceptes universals, la seva descendència ha de seguir aquestes lleis. Noè i la seva família van ser salvats del gran Diluvi, i quan van emergir de l'arca que havien construït, Jehovà va celebrar un nou pacte amb ells i amb tota la humanitat.

Sidó

Sidó, moderna Saïda en francès o en àrab صيدا, Ṣaydā (fenici צדן, Ṣydwn; grec: Σιδών; llatí: Sidon; hebreu צידון, Ṣīḏōn; turc: Sayda) és la tercera ciutat del Líban, a la costa de la mar Mediterrània, a uns 40 km al nord de Tir i altres 40 km al sud de Beirut. Es capital de la Governació del Líban-Sud. El nom correspon al modern nom àrab de 'pesca'. L'antiga Sidó fou una ciutat de Fenícia a la qual la Bíblia descriu com la terra de Canaan; al segon mil·lenni, era poblada per cananeus i era considerada l'establiment més al nord dels cananeus (i Gaza, el més al sud). El seu nom, segons Flavi Josep i d'altres, derivaria de Sidó, fill de Canaan (Gènesi, 10.15) fill de Noè.

Tanakh: genealogia des d'Adam fins a David
De la Creació al Diluvi
Origen dels Patriarques
De les Tribus al Regne

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.