Navegació

La navegació és l'art i la ciència de conduir una embarcació o vehicle d'un lloc a un altre, eficientment i amb responsabilitat.[1] És art, ja que és el terme utilitzat per al coneixement especialitzat utilitzat pels navegants per realitzar les tasques de navegació.[2] És ciència perquè es basa en coneixements físics, matemàtics, oceanogràfics, cartogràfics, astronòmics, metereològics, etc. La navegació pot ser aèria, superficial o submarina. Totes les tècniques de navegació inclouen la localització de la posició del navegador en comparació amb llocs coneguts o patrons.

Table of Geography and Hydrography, Cyclopaedia, Volume 1
Taula de geografia, hidrografia i navegació, de la Cyclopaedia de 1728.
Confluencia 23 S x 49 W - GPS
Model de GPS de butxaca.

Història

La navegació costanera va ser practicada des de l'antiguitat. Els fenicis van ser els primers que van navegar per alta mar al rem i la vela, guiant-se pel sol durant el dia, i per l'estrella polar durant la nit. Els fenicis van ensenyar la navegació als grecs, els quals no van trigar a igualar-la.

El coneixement de la brúixola transmès als europeus pels àrabs (que l'havien obtingut dels xinesos) va permetre els llargs viatges des del segle XIV. L'any 1492 Cristòfor Colom va fer contacte amb Amèrica, el 1498, Vasco da Gama sobrepassà el cap de Bona Esperança per anar a les Índies, des de 1519 a 1521 l'expedició comandada pel portuguès Fernando de Magallanes i després per l'espanyol Juan Sebastián Elcano (tots dos al servei d'Espanya) donava la volta al món .[3]

Com relata Felipe Picatoste en "Apunts per a una biblioteca científica espanyola del segle XVI: estudis biogràfics i bibliogràfics de ciències exactes físiques i naturals i les seves immediates aplicacions en aquest segle" (1891), premiat per la Biblioteca Nacional de Madrid i on reuneix les dades biobibliogràfiques dels científics espanyols que durant el segle XVI, aquests van despuntar en els seus camps respectius, sense oblidar-se que fins al segle XVI l'hegemonia espanyola va ser patent en camps com la geografia, cosmografia i la navegació (tan els pilots anglesos com els francesos van aprendre a navegar en els textos de Pere de Medina, Fernández de Enciso i Martín Cortés, entre d'altres).

Navegació aèria

La navegació aèria és el conjunt de tècniques i procediments que permeten conduir eficientment una aeronau al seu lloc de destinació, assegurant la integritat dels tripulants i passatgers i dels que estan en terra. La navegació aèria es basa en l'observació del cel i el terreny i en les dades aportades pels instruments de vol.

Navegació terrestre

La navegació terrestre és el conjunt de tècniques i procediments que permeten a una persona arribar al seu lloc de destinació d'una forma eficient, assegurant la seva integritat física. La navegació terrestre es basa en l'ús de mapes i en l'observació del cel i del terreny i actualment també en les dades aportades pels GPS. Un dels casos més coneguts on s'empra és el Ral·li Dakar.

Navegació espacial

En els vehicles que viatgen per l'espai, a més de la posició de la nau en un espai tridimensional, és important conèixer l'orientació (orientació denominada actitud) respecte d'un horitzó virtual i d'un pla meridià virtual. Dit d'una altra manera: cal conèixer tres coordenades espacials i tres angles d'orientació.[4]

Instruments

Un dels instruments més importants és l'anomenat "star tracker" en anglès.[5]

Tècniques de navegació

Són els mètodes que s'utilitzen en navegació, per donar solució als quatre problemes del navegant:

  1. Determinar la seva posició.
  2. Determinar el rumb
  3. Determinar el temps, la velocitat i distància, mentre duri el viatge.
  4. Conèixer la profunditat en què s'està navegant per a no encallar.

Navegació costanera

Navegació i situació del vaixell per tècniques de posicionament basades en l'observació de demores o distàncies a punts notables de la costa per mitjans visuals (Fars, caps, boies, etc.) o mètodes electrònics (Demores de radar, transpondedors, etc.).

Navegació per estima

Navegació i situació de la nau per mitjans analítics, un cop tinguts en compte els següents elements: situació inicial (So), rumbs portats, ja siguin rumbs veritables (Rv), rumbs de superfície (Rs) o rumbs efectius (Re), velocitat (es), així com els factors externs que han influït durant tot o una part de la derrota, com per exemple el vent (abatiment ) i/o el corrent (direcció del corrent i intensitat horària del corrent). El punt resultant dels càlculs és anomenada situació d'estima, amb la seva latitud i longitud d'estima (li i Le). A aquest punt també és conegut com a punt de fantasia.

La navegació per estima té en compte una superfície molt petita del globus terrestre, i assumeix una aproximació al suposar la superfície plana, aquesta aproximació no és possible quan es tracta de determinar rumbs i distàncies entre punts molt distants entre si.

Es distingeixen dos tipus: L'estima directa i l'estima inversa. L'estimació directa es basa en 3 fórmules bàsiques trigonomètriques: A = Sin R x D, on A = apartament, R = rumb; D = Distància. Diferencial de latitud = cos R x D. Per al càlcul de la Diferencial de Longitud, necessitarem la lm = Latitud de sortida + Latitud d'arribada/2, sent lm = latitud mitjana. El diferencial de Llargada = A/Coslm[6]

Navegació loxodròmica

Loxodrome
Loxodromia

Navegació loxodròmica és la que es fa seguint un mateix rumb, és a dir, tots els meridians són tallats amb el mateix angle. A la projecció de Mercator, que és amb què estan construïdes totes les cartes nàutiques, una loxodròmia es representa per una recta. Aquest tipus de navegació és útil per a distàncies no gaire grans, ja que ofereix la conveniència de mantenir un rumb constant, però no és la que ofereix la distància més curta, per la qual cosa no sol ser adequat per a grans distàncies.

Navegació ortodròmica

És la que segueix la distància més curta entre dos punts, és a dir, és la que segueix un cercle màxim. Per fer els càlculs de rumb i distància entre dos punts és necessari resoldre un triangle esfèric els vèrtexs són l'origen, la destinació i el pol.[7]

Navegació astronòmica

És la navegació i situació del vaixell per tècniques de posicionament basades en l'observació de les estrelles i altres cossos celestes. Les variables mesurades per trobar la situació són: l'alçada angular observada dels astres sobre l'horitzó, mesura amb el sextant (antigament amb l'astrolabi o un altre instrument), i el temps, mesurat amb el cronòmetre.

Conceptualment, el procés no és complex d'entendre. Sabent el moment de l'observació, i amb les dades contingudes en l'almanac nàutic, és possible determinar les coordenades astronòmiques de l'astre observat. Sabent les coordenades de l'astre observat i l'altura sobre l'horitzó amb què va ser observat, podem deduir que la posició de l'observador està situada en un cercle el centre està situat al punt geogràfic situat directament sota l'astre. Qualsevol observador situat en qualsevol punt d'aquest cercle observarà l'astre amb la mateixa altura sobre l'horitzó. L'observador pot saber per tant que la seva posició està en algun punt d'aquest cercle.

A la pràctica, el procés matemàtic, anomenat de "reducció" de l'observació, pot resultar complex per als no iniciats. A l'altura observada amb el sextant, cal aplicar una sèrie de correccions per compensar la refracció atmosfèrica, paralatje i altres errors. Un cop fet això, cal resoldre per mètodes matemàtics i trigonomètrics un triangle esfèric. Hi ha molts mètodes per fer això. Els mètodes manuals s'utilitzen taules (trigonomètriques, logaritmes, etc.) Per facilitar els càlculs. L'aparició, a finals del segle XX, de les calculadores i ordinadors electròniques, va facilitar en gran el càlcul, però l'aparició del GPS, va treure importància a la navegació astronòmica, relegant a un segon pla com a mètode alternatiu en cas de fallida de l'electrònica de bord, o com a hobby d'interès científic.

Navegació electrònica

És la navegació i situació del vaixell per tècniques de posicionament basades en els ajuts obtinguts pels sistemes de posicionament global, com el GPS, GLONASS, o el futur sistema espacial europeu Galileu. És el sistema més estès i de major facilitat d'ús, malgrat els errors que poden derivar.

Navegació inercial

És la navegació i situació de la nau, per mitjà de la integració de les dades ofertes per acceleròmetres i/o giroscopis situats a bord, que integren en complexos sistemes electrònics les acceleracions sofertes, que convertides en velocitats (en els 3 eixos possibles de desplaçament) i en funció dels Rumbs observats, possibiliten l'obtenció de la posició.

Tractats de navegació

Sense oblidar ni menystenir les tècniques de navegació polinèsies i d'altres cultures, la navegació en alta mar en època de les grans exploracions es basava en tècniques occidentals. Els procediments principals (la navegació astronòmica i la navegació per estima) es recolliren en diversos tractats , necessàriament relacionats amb la Cosmografia.

  • Cal distingir entre les tractats especialitzats (manuals de navegació) i les obres generals relacionades que, sense explicar els aspectes pràctiques de la navegació, exposen les bases teòriques imprescindibles (món esfèric, coordenades de posició, geometria, cartografia, ...).

Precedents

  • c 140. Ptolemeu fou autor de la primera descripció de l'astrolabi en la seva obra Planispherium.[8]
    • Segons altres opinions fou Teó d'Alexandria (astrònom) qui primer va descriure un astrolabi.[9][10]
    • Ptolemeu s'hauria referit a l'astrolabi esfèric, mentre que Teó (en el seu tractat desaparegut) parlava de l'astrolabi pla.
  • 1285. Ramon Llull. Arbre de sciència.[11]
    • El tema de la navegació en Ramon Llull és particularment important. Entre les seves obres s'esmenta un tractat de navegació perdut: Ars navigandi.
    • En altres obres hi ha un parell de fragments que donen molta informació en poques paraules. En el més important, Llull defineix indirectament la navegació: saber la posició del vaixell mentre navega, en tot moment, amb referència a una geografia coneguda.
« La navegació naix i se deriva de la Geometria i de l’Aritmètica, doncs la nau que a un temps donat es troba en un lloc, en un altre temps se troba en un altre lloc diferent. »
« Lo mariner consira galera e nau e barca, e consira vela e arbre e nàuxer, e les altres coses qui a nau se pertanyen; e enaprés consira temps de navegar e·ls ports a los quals ha refugi, e la estela e la agulla e la caramida, e·ls vents, e les milles e les corses d'aquells, e les altres coses qui·s pertanyen a la sua art.[12] »
Marine sandglass wm
Compass img 2605
Jacobstaff
Maggiolo - Portolankarte - 1541

Tractats

  • 1464. Benedetto Cotrugli fou autor d’un llibre de navegació (De navigatione; Nàpols 1464) que no es va arribar a publicar, però que es conserva en forma de manuscrit. Es tracta d’una obra que pot consultar-se en una transcripció digitalitzada a cura de Piero Falchetta[1]. També el manuscrit original pot llegir-se de forma gratuïta (Manuscrit Beinecke MS 557, Yale University Library, Beinecke Rare Book and Manuscript Library).
    • Tracta de la navegació per estima.
  • 1478. Abraham Zacut. Ha-ḥibbur ha-gadol (La Compilación Magna).[16][17]
    • Traducció castellana de 1481 (Zacut i Juan de Salaya).[18]
    • Traducció al llatí de José Vizinho (publicada amb el títol: Almanach Perpetuum o Tabule tabularum celestium motuum astronomi Zacuti).
  • 1491. Cosmografia d’ Antonio de Nebrija?[19]
    • Aparentment no hi va haver cap llibre de cosmografia. Només una dedicatòria als lectors en un llibre de geografia de Pomponi Mela.[20][21]
  • 1492. Andrés de Li. Reportorio de los tiempos.[22]
  • 1496. José Vizinho. Traductor de Zacut (de l’hebreu al llatí).[23]

Any 1500

  • c 1500. Tractat de navegació de Antonio Pigafetta. Inclòs en una de les edicions de la seva relació de l'Expedició de Magalhães-Elcano (Il viaggio fatto dagli Spagnoli atorno al mondo).[24]
    • Pigafetta era cavaller de l'Orde de Malta, com altres navegants importants (Jorge Juan entre altres). L'orde dels Hospitalers era famosa pels seus vaixells de guerra i la seva escola de navegació.
  • c 1509. Regimiento do estrolabio e do quadrante.[25]
  • 1514. Joao de Lisboa. “Livro de marinharia”.[26]
  • 1519. Martín Fernández de Enciso. Suma de geografia … Sevilla.[27][28]
  • 1537. Pedro Nunes. ”Tratado da sphera com a theorica do sol e da lua”.[29]
  • 1540. Petrus Apianus. ”Astronomia cesárea”.[30]
  • c 1540. Alonso de Chaves. Espejo de navegantes.[31]
  • 1542. Jan Rotz of Dieppe. Boke of Ydrography.[32]
  • 1545. Pedro de Medina. Arte de navegar.
    • 1552. Regimiento de navegación. Versió resumida de l'obra anterior (Vegeu més avall).
  • 1545. Jerónimo de Chaves. Tractado de la sphera.[33]
  • 1545. “Les letres reals fetes a mossen Jaume Ferrer”.[35]

Any 1550

Bujaraloz - Ayuntamiento - Placa Martín Cortés
Placa commemorativa dedicada a Martín Cortés de Albacar a l'Ajuntament de Bujaraloz.

Any 1600

  • 1602. Pedro de Syria. Arte de la verdadera navegacion. En que se trata de la machina del múdo, es a saber, Cielos, y Elementos: de las mareas, y señales de tépestades: del Aguja de marear: del modo de hazer cartas de nauegar: del vso dellas: de la declinacion y rodeo, que comunmente hazen los pilotos: del modo verdadero de nauegar por circulo menor: por linea recta sin declinacion ni rodeo: el modo como se sabra el camino, y leguas que ha nauegado el piloto, por qualquier rumbo: y vltimamente el saber tomar el altura del Polo. Dirigida a la S.C.R.M. del Rey Don Phelippe el tercero, señor nuestro. Compvesta por.. ., natvral de la ciudad de Valencia, y Letrado en la dicha ciudad. Con privilegio Real... Vendese en casa de Francisco Miguel librero, a la calle de Caualleros, Valencia, 1602, En casa de Iuan Chrysostomo Garriz, junto al molino de Rouella, 4º, 200 x 150 mm.[47]
  • 1606. Andrés García de Céspedes. Regimiento de nauegación.[48]
  • 1619. José Sesse y Piñol. Libro de la cosmographia universal del mundo y particular descripcion de la Syria y Tierra Santa.[49]
  • 1628. António de Naiera (o de Nájera). Navegacion especulativa y pratica.[50][51]
  • c 1650. Juan Martínez Población. Tratado y uso del astrolabio.[52]
  • 1691. Seamans Grammar. Cap. John Smith. Governor of Virginia &Admiral of New England

Any 1700

  • 1749. Juan Sánchez Reciente. Tratado de navegacion theorica y practica.[53]
  • 1754. John Robertson. The Elements Of Navigation.[54]
  • 1754. Mungo Murray. A Treatise on Ship-building and Navigation: In Three Parts Wherein the Theory, Practice, and Application of the Necessary Instruments are Perspicuously Handled.[55]
  • 1762. Manoel Pimentel. Arte de navegar, em que se insinao as regras praticas...[56]
  • 1796. Gabriel Siscar i Siscar . Tratado de cosmografía, para la instrucción de los guardias marinas.[57]

El mètode de les distàncies lunars

Encara que el sistema podia haver estat emprat per astrònoms anteriors la primera referència documentada és de 1499: indicada una "carta d'Aimeric Despuig a Lorenzo de Mèdici sobre les illes novament trobades en els seus quatre viatges".[58][59][60] El 1755 en Tobias Mayer de Göttingen va idear un instrument molt útil, corregint diversos errors en la geometria pràctica, per poder calcular els moviments de la Lluna amb una precisió admirable, i va guanyar, per les seves taules lunars, el gran premi lliurat per l'Oficina de longituds de Londres.

El 1787 l'oficial de l'armada i matemàtic Josef de Mendoza y Ríos va publicar diverses taules emprant el mètode del haversine de la seva invenció[61] per facilitar els càlculs d'astronomia nàutica i molt útils en la navegació per calcular la latitud d'un vaixell al mar per dues mesures d'altura del sol, i la longitud pel sistema de les distàncies lunars d'un cos celeste.

Navegació als Països Catalans

Escoles de nàutica

Resultats pràctics

Una de les condicions bàsiques de l'èxit en les operacions marítimes, mercants o militars, és el domini de les tècniques de navegació.

Època medieval

Segons testimoni de Benedetto Cotrugli els catalans tenien fama de ser els millors amb les galeres.

Lepant

Només de la vila de Sant Feliu participaren en la batalla 80 oficials sota el comandament de Joan Camisó.[62][63][64]

Segle XVIII

La llibertat de comerciar lliurement amb Amèrica va permetre una expansió molt important de la marina mercant catalana. Segons Laborde (1827) hi havia catalans i barques catalanes en molts indrets del món. I no eren rars els viatges d’aquelles barques cap a Amèrica.[65] Les barques catalanes podien ser contemplades i comparades amb altres embarcacions semblants o diferents. Velocitat, solidesa, qualitats marineres,... I molts testimonis foren favorables a les embarcacions catalanes i als pilots catalans.[66][67]

  • A la vila de Masnou, entre una població d'uns 4000 habitants, hi havia 800 capitans de vaixell.
  • Segons testimoni de Joseph Tastu, un pilot català de 14 anys (un pràctic) es disposava a fer el seu tercer viatge a l'Havana en una tartana.[68]

Iconografia

Els antics navegaven sota l'emblema d'Isis sostenint amb les dues mans una vela inflada. El presagi d'una navegació feliç era el dofí per la qual cosa va venir la seva representació a ser el símbol que portaven totes les naus. Més recentment, la navegació es va representar com una dona coronada de popes de nau els draps estan agitats pels vents. Recolza una mà en un timó i l'altra té l'instrument de prendre alçada. Als seus peus, es veuen l'ampolleta, la brúixola, el trident de Neptú i les riqueses del comerç mentre que en l'horitzó, acabat per un far s'albira el mar solcat per naus que es desplacen a tota vela.[3]

Vegeu també

Portal

Portal: Nàutica

Referències

  1. Bowditch, 2003:799
  2. Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica. Actes de la VII Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica: Barcelona, 14, 15, 16 i 17 de novembre de 2002. Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 57–. ISBN 978-84-7283-710-2 [Consulta: 6 agost 2011].
  3. 3,0 3,1 Diccionari enciclopèdic popular ilustrado Salvat (1906-1914)
  4. J.R. Wertz. Spacecraft Attitude Determination and Control. Springer Science & Business Media, 6 desembre 2012, p. 853–. ISBN 978-94-009-9907-7.
  5. B. Hofmann-Wellenhof; K. Legat; M. Wieser Navigation: Principles of Positioning and Guidance. Springer Science & Business Media, 28 juny 2011, p. 135–. ISBN 978-3-7091-6078-7.
  6. Ensenyament nàutica en línia (castellà)
  7. L'origen, la destinació i el pol (en portuguès)
  8. Claude Ptolémée. Ptolemaei Planisphaerium. Iordani Planisphaerium. Federici Commandini Vrbinatis in Ptolemaei Planisphaerium commentarius.... Paolo Manuzio, 1558.
  9. Manuel Falconi Magaña. Instrumentos Y Matematicas. Historia, Fundamentos Y Pespectivas Educativas. UNAM, 2005, p. 38–. ISBN 978-970-32-2510-1.
  10. O. Neugebauer. A History of Ancient Mathematical Astronomy. Springer Science & Business Media, 17 setembre 2004, p. 878–. ISBN 978-3-540-06995-9.
  11. Lluís Cifuentes i Comamala. La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement. Edicions Universitat Barcelona, 2006, p. 447–. ISBN 978-84-475-3120-2.
  12. Yoro K. Fall. L'Afrique à la naissance de la cartographie moderne: les cartes majorquines, XIVe-XVe siècles. KARTHALA Editions, 1982, p. 61–. ISBN 978-2-86537-053-5.
  13. Bernard R. Goldstein. The Astronomy of Levi ben Gerson (1288–1344): A Critical Edition of Chapters 1–20 with Translation and Commentary. Springer Science & Business Media, 6 desembre 2012, p. 164–. ISBN 978-1-4613-8569-1.
  14. Brian Lasater. The Dream of the West, Pt II. Lulu.com, 2008, p. 355–. ISBN 978-1-4303-1382-3.
  15. Vicenç M. Rosselló i Verger. Cartografia històrica dels Països Catalans. Univ. de València, Inst. d'Estudis Catalans, 2008, p. 75–. ISBN 978-84-370-7088-9.
  16. José Chabás; Bernard R. Goldstein Astronomy in the Iberian Peninsula: Abraham Zacut and the Transition from Manuscript to Print. American Philosophical Society, 2000, p. 7–. ISBN 978-0-87169-902-2.
  17. Abraham Rubio Celada; Real Academia de la Historia (Spain) Isabel la Católica en la Real Academia de la Historia. Real Academia de la Historia, 2004, p. 242–. ISBN 978-84-95983-54-1.
  18. Iván Fernández Pérez. Aproximación histórica al desarrollo de la astronomía en España.. Univ Santiago de Compostela, 2010, p. 32–. GGKEY:ESJ8ZXYFD14.
  19. Francisco Méndez. Typographia espanola: o' Historia de la introduccion, propagacion y progresos del arte de la imprenta en Espana. la viuda de D. J. Ibarra, 1796, p. 251–.
  20. David Clement. Specimen bibliothecae Hispano-majansianae, siue Idea noui catalogi critici operum scriptorum Hispanorum quae habet in sua bibliotheca Gregorius Majansius .... impensis Jo. Guil. Schmidii, 1753, p. 11–.
  21. Manuel du libraire et de l'amateur de livres contenant un nouveau dictionnaire bibliographique ... une table en forme de catalogue raisoné ...: L-Q. 3. chez Silvestre, 1843, p. 808–.
  22. Andrés de Li. Reportorio delos tie[m]pos, nueueuamen[n]te impresso y añadido ciertas cosas muy necessarias, especialmente del octauo cielo y lo que contiene ... assi mesmo vna figura por la qual podran conoscer de noche porel norte que hora es .... Joan Jofré, 1534.
  23. Charles Verlinden; Florentino Pérez-Embid Cristóbal Colón y el descubrimiento de América. Ediciones Rialp, 2006, p. 41–. ISBN 978-84-321-3585-9.
  24. Antonio Pigafetta. Primo viaggio intorno al globo terracqueo ossia ragguaglio della navigazione alle Indie orientali per la via d'occidente Fatta sulla squadra di Magaglianes negli anni 1519-1522. Ora Dubblicato per la prima volta e corredato di note da Carlo Amoretti. Con un transunto del trattato di navigazione dello stesso autore. (Con mappe.). Galeazzi, 1800.
  25. Nieto Olarte, Mauricio. Las máquinas del imperio y el reino de dios: Reflexiones sobre ciencia, tecnología y religión en el mundo atlántico del siglo XVI. Ediciones Uniandes-Universidad de los Andes, 2013, p. 58–. ISBN 978-958-695-913-1.
  26. João de Lisboa. O "Tratado da agulha de marear". UC Biblioteca Geral 1, 1982, p. 130–. GGKEY:7ZW6CLSCS19.
  27. Martin-Fernandez de Enciso. Suma de geographia, que trata de todas las partidas e provencias del mundo: en especial de las indias e trata largamente del arte del marcar (etc.). Jacobo Cronberger, 1519, p. 17–.
  28. Martín Fernández de Enciso. Suma de geographia…Sevilla, 1519.
  29. Pedro Nunes. Tratado da sphera com a theorica do sol e da lua. E ho primeiro liuro da geographia de Claudio Ptolomeo Alexadrino. Tirados nouamente de latim em lingoagem pello doutor Pero Nunez cosmographo del Rey do Ioao ho terceyro deste nome nosso senhor. E acrecentados de muitas annotacoes e figuras per que mays facilmente se podem entender. Item dous tratados que o mesmo doutor fez sobre a carta de marear. Em os quaes se decrarao todas as principaes duuidas da nauegacao. Co as tauoas do mouimento do sol: e sua declinacao. E o regimeto da altura assi ao mejo dia: co mo nos outros tempos ... (Acabouse de emprimir a presente obra na ... cidade de Lixboa per Germao Galharde empremidos, ao primeiro dia do mes de dezembro, 1537), 1537.
  30. LA ESCUELA CARTOGRAFICA DE MALLORCA. E. GARCIA CAMARERO.
  31. Alonso de Chaves. Libro cuarto de la "Cosmografía práctica y moderna llamado espejo de navegantes", 1977. ISBN 978-84-400-3087-0.
  32. Joseph Needham. Science and Civilisation in China: Volume 3, Mathematics and the Sciences of the Heavens and the Earth. Cambridge University Press, 1959, p. 532–. ISBN 978-0-521-05801-8.
  33. Antonio Quilis. Filología y lingüística: estudios ofrecidos a Antonio Quilis. Editorial CSIC - CSIC Press, 2005, p. 804–. ISBN 978-84-00-08401-1.
  34. Jerónimo de Chaves. Chronographia o Reportorio de tiempos: el mas copioso y precisso que hasta ahora ha salido a luz. en casa de Fernando Diaz ... : a costa de Faustino de Magariño, 1584, p. 1–.
  35. Recueil complet des traités, conventions, capitulations, armistices et autres actes diplomatiques de tous les états de l'Amérique latine compris entre le golfe du Mexique et le cap de Horn, depuis l'année 1493 jusqu'à nos jours: précédé d'un mémoire sur l'état actuel de l'Amérique, de tableaux statistiques, d'un dictionnaire diplomatique, avec une notice historique sur chaque traité important. A. Durand, 1868, p. 77–.
  36. La organización que conviene dar a la enseñanza de las ciencias cosmológicas considerada bajo el doble punto de vista teórico y práctico, o de aplicación a las artes técnicas e industriales: discurso pronunciado en la solemne inauguración del año académico de 1864 a 1865 en la Universidad Central. Imprenta de José M. Ducazcal, 1864, p. 52–.
  37. Pedro de Medina. Regimiento de navegación.
  38. Libro de las longitudes y manera que hasta agora se ha tenido en el arte de navegar, con sus demostraciones y ejemplos por Alonso de Santa Cruz.
  39. Mariano Cuesta Domingo. Alonso de Santa Cruz y su obra cosmográfica. Editorial CSIC - CSIC Press, 1983, p. 101–. ISBN 978-84-00-05409-0.
  40. Patentes de invención españolas en el siglo de oro. Oficina Española Patentes Ma, 1994, p. 60–. ISBN 978-84-86857-36-3.
  41. María M. Portuondo. Secret Science: Spanish Cosmography and the New World. University of Chicago Press, 1 agost 2009, p. 228–. ISBN 978-0-226-67537-4.
  42. Juan Tous Meliá. La Isla de El Hierro y el meridiano origen. Instituto de Estudios Canarios, p. 32–. GGKEY:QXL7LD61364.
  43. Gerónimo Girava. La cosmographia y geographia. Por Iordan Zileti, 1570, p. 7–.
  44. Egnatio Danti. Trattato dell'uso et della fabbrica dell' astrolabio. Con l'aggiunta de planisferio del Rojas. Giunti, 1569.
  45. Franciscus Barozzi. Cosmographia in quatuor libros distributa. Gratiosus Perchacinus, 1585.
  46. Thomas Curtis (of Grove house sch, Islington). The London encyclopaedia, or, Universal dictionary of science, art, literature, and practical mechanics, by the orig. ed. of the Encyclopaedia metropolitana [T. Curtis]., 1839, p. 496–.
  47. Pedro de Syria. Arte de la verdadera navegacion: en que se trata de la machina del mũdo, es a saber, cielos, y elementos : de las mareas, y señales de tẽpestades : del aguja de marear : del modo de hazer cartas de nauegar .... En casa de I.C. Garriz, 1602.
  48. Andres-Garcia de Cespedes. Regimiento de navegacion. Juan de la Cuesta, 1606.
  49. José Sesse y Piñol. Libro de la cosmographia universal del mundo y particular descripcion de la Syria y Tierra Santa. Por Juan de Larumbe en la Cuchilleria, 1619.
  50. Navegacion especulativa y pratica, reformadas sus reglas y tablas por las Observaciones de Ticho Brahe, etc, 1628, p. 128–.
  51. Agustín Palau Claveras. Ensayo de bibliografía marítima española. Editorial MAXTOR, 5 octubre 2010, p. 25–. ISBN 978-84-9761-795-6.
  52. Tratado y uso del astrolabio y utilidad de aquel con la declaración de sus partes [Juan Martínez Población; traducido de latín en el vulgar español por Roberto Deuport .]
  53. Juan Sánchez Reciente. Tratado de navegacion theorica, y practica: segun el orden, y methodo, con que se enseña en el Real Colegio Seminario de Sr. S. Telmo, extramuros de la ciudad de Sevilla .... en la Imprenta Castellana con inteligencia Latina de Francisco Sanchez Reciente, 1749, p. 1–.
  54. John Robertson. The Elements Of Navigation; Containing The Theory and Practice: With All the Necessary Tables : To which is Added, A Treatise of Marine Fortification ; For the Use of the Royal Mathematical School at Christ's Hospital, and the Gentlemen of the Navy ; In Two Volumes. Nourse, 1754, p. 2–.
  55. Mungo Murray. A Treatise on Ship-building and Navigation: In Three Parts Wherein the Theory, Practice, and Application of the Necessary Instruments are Perspicuously Handled. ... By Mungo Murray. ... To which is Added by Way of Appendix, and English Abridgment of Another Treatise on Naval Architecture, ... by M. Duhamel, .... D. Henry and R. Cave, 1754, p. 3–.
  56. Manoel PIMENTEL. Arte de navegar, em que se insinao as regras praticas ... e Roteiro das viagens, e costas maritimas de Guiné, Angola, Brazil, Indias .... M. Manescal da Costa, 1762, p. 8–.
  57. Gabriel Ciscar. Tratado de cosmografía, para la instruccion de los guardias marinas. en la Oficina de Marina de este Departamento, 1796.
  58. Amerigo Vespucci; Angelo Maria Bandini Vita e lettere di Amerigo Vespucci, gentiluomo fiorentino. Stamperia all' insegna di Apollo, 1745, p. 72–.
  59. Stanislao Canoval. Viaggi di Amerigo Vespucci: con la vita, l'elogio e la dissertazione giustificativa di questo celebre navigatore, di Stanislao Canovai .... Dai torchi di A. Tofani, 1832, p. 1– [Consulta: 31 octubre 2011].
  60. Adrien Richer. Vite de' più celebri marini: prima versione italiana considerevolmente accresciuta di altre vite che mancano all'originale francese. Stamp. P. Tizzano, 1823, p. 77–.
  61. Taules de Mendoza i Rios 1856
  62. Ernesto Zaragoza Pascual. Recull de documents i articles d'història guixolenca. L'Abadia de Montserrat, 2007, p. 275–. ISBN 978-84-8415-893-6.
  63. Ferran Soldevila. Història de Catalunya. Editorial Alpha, 1962, p. 924–. GGKEY:WN6PGFTYDS4.
  64. Antonio de Capmany Surís y de Montpalau. Memorias historicas sobre la marina comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona publicadas... y dispuesta por D. Antonio de Capmany y de Montpalau.... En la imprenta de D. Antonio de Sancha, 1779, p. 183–.
  65. Alexandre de Laborde. Itinéraire descriptif de l'Espagne. Firmin Didot, 1834, p. 185–.
  66. The British Journal. Aylott & Jones, 1853, p. 132–.
  67. Rogerson and Tuxford. The Farmer's Magazine, 1852, p. 75–.
  68. Société de géographie (France). Bulletin de la Société de géographie. Delagrave, 1837, p. 334–.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Navegació Modifica l'enllaç a Wikidata
Administració Federal d'Aviació

L'Administració Federal d'Aviació (FAA, Federal Aviation Administration) és una agència governamental depenent del Departament de Transport del Govern federal dels Estats Units. És l'entitat encarregada de la regulació de tots els aspectes de l'aviació civil als Estats Units.Les principals funcions de la FAA són:

Regulació del transport espacial comercial als EUA

Regulació de les infraestructures de navegació aèria i les normes d'inspecció de vols

Fomentar i desenvolupar l'aeronàutica civil, incloses les noves tecnologies de l'aviació

Concessió, suspensió o revocació dels certificats de pilot

Regulació de l'aviació civil per promoure la seguretat, especialment a través de les oficines locals

Desenvolupar i operar un sistema de control del trànsit aeri i de navegació per a avions civils i militars

Recerca i desenvolupament de l'aeronàutica nacional de l'espai aeri del sistema i la societat civil

Desenvolupar i dur a terme programes de control de soroll de les aeronaus i altres efectes ambientals

Aviació

L'aviació és el desplaçament controlat a través de l'aire d'aparells que usen per a desenvolupar el seu vol la força sustentadora de superfícies fixes o mòbils, sovint auxiliats per mitjans mecànics com avions i helicòpters i sense components mecànics com els planadors.

El concepte d'aviació inclou les infraestructures, indústria, personal i les organitzacions l'activitat principal de les quals és l'aviació.

No ha de confondre's l'aviació amb l'aeronàutica, terme més general que comprèn qualsevol element dedicat a la navegació aèria.

Els dirigibles i els globus aerostàtics no s'inclouen en aquest concepte, per tractar-se d'enginys la navegació aèria dels quals es basa en el Principi d'Arquimedes. Són anteriors en el temps als aerodines o aparells voladors més pesants que l'aire, el vol dels quals es fonamenta en l'ús de superfícies que els sustentin en l'aire. A aquests últims se'ls va conèixer al principi com els més pesats que l'aire.

Bauprès

El bauprès (o també bauprés

)

és un pal inclinat cap endavant, gairebé horitzontal, que surt de la proa d'alguns velers, i que serveix per a subjectar els estais del trinquet i orientar els flocs.De vegades duu una vela anomenada civadera.

Brúixola

La brúixola és un instrument que serveix per a l'orientació geogràfica mitjançant una agulla que assenyala aproximadament la direcció nord-sud, i est-oest i que es basa en les propietats de les agulles magnetitzades. La seva agulla imantada assenyala el Nord magnètic, que és diferent per a cada zona del planeta, i diferent del nord geogràfic. Utilitza el magnetisme terrestre. L'agulla imantada indica la direcció del camp magnètic terrestre, apuntant cap als pols nord i sud. No funciona correctament en les zones polars nord i sud, a causa de la convergència de les línies de força del camp magnètic terrestre.

Tècnicament, la brúixola és un giny magnètic amb una agulla que indica la direcció del pol Nord magnètic de la magnetosfera del planeta. Qualsevol aparell de mesura amb una barra o agulla magnetitzada capaç de voltar lliurement sobre un piu per tal d'apuntar en la direcció del Nord o del Sud la podem considerar una brúixola.

És un aparell de mesura que serveix per determinar qualsevol direcció de la superfície terrestre per mitjà d'una agulla imantada lliure que sempre s'alinea amb el camp magnètic terrestre. A la brúixola hi ha marcats els punts cardinals: Nord, Sud, Est i Oest. La primera forma de brúixola va ser inventada a la Xina al segle II, i es va començar a usar per a l'orientació en terra el 1044.Les brúixoles usades pels exèrcits solen utilitzar altres sistemes d'escala (veure classificació, també anomenat gon mil·lèsima)

Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona

Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, actualment anomenada Cambra de Comerç de Barcelona, és una corporació de dret públic fundada el 1886 amb seu a Barcelona, i regulada per la llei 3/93 i per la llei 14/2002 de Catalunya que té com a funció principal defensar els interessos generals de les empreses i proporcionar les actuacions necessàries per al foment del comerç i la indústria. Els seus antecedents històrics, però, es remunten al Consolat de Mar o la Reial Junta Particular de Comerç, que es remunten directament fins a l'edat mitjana. Té la seu a la Llotja de Mar. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya

Canal navegable

Un canal navegable és una via d'aigua creada de forma artificial per tal de facilitar el transport de persones i mercaderies normalment entre masses d'aigua ja existents, com llacs, rius o oceans i mitjançant diferents tipus d'embarcacions.

Es pot tractar d'una estructura completament artificial, o d'un riu canalitzat al llarg de part o la totalitat del seu curs. En aquest últim cas, fent ús de la tècnica, es modifiquen les característiques geomètriques i hidràuliques del curs d'aigua, mitjançant neteges, excavacions, rectificacions o engrandiments. La canalització dels grans rius (Rin, Roine) ha estat acompanyada pel rebliment de meandres. Generalment s'ha tractat de traçar un curs rectilini dels canals, per tal de facilitar la navegació, a expenses de la natura i la riquesa ecològica i funcional de les zones humides preexistents.

Els canals interiors van precedir el desenvolupament del ferrocarril durant la revolució industrial i alguns d'ells van ser posteriorment assecats i utilitzats com a passos lliures per construir vies fèrries.

L'estudi de la utilització dels canals s'ha desenvolupat al llarg dels segles i molts genis hi han dedicat molta energia per al seu millorament, Leonardo da Vinci no ha estat l'excepció. Entre altres coses ha aportat diverses idees per al desenvolupament dels canals que circumden Milà, (els anomenats "Navigli") completament artificials, aquests connecten la ciutat amb els rius Ticino, i Adda. A través d'aquests últims, indirectament es podia arribar per vies fluvials fins al llac Maggiore cap al nord, utilitzant el riu Po, fins a la mar Adriàtica a l'est. Utilitzant aquestes vies fluvials, relativament petites i poc profundes, el transport de mercaderies es feia pel mig de barcasses de fons quasi pla, per aquest mitjà es va transportar els materials de construcció que es van utilitzar per a la construcció de la ciutat.

Entre els exemples de grans canals que han canviat sobre manera l'economia continents sensers, estan certament el Canal de Suez i el Canal de Panamà. Amb l'obertura d'aquestes grans obres d'enginyeria, els temps de transport intercontinentals es van reduir dràsticament i van marcar un creixement exponencial del comerç d'occident amb l'Extrem Orient.

Un altre tipus de canal molt característic és el que permet la navegació a l'interior de les ciutats. Un exemple de canals navegables interns a la ciutat poden ser els canals de Taranto, on els canals permeten l'accés dels vaixells de guerra fins a l'Arsenal Militar Marítim, a la ciutat. Però el millor exemple és naturalment el de Venècia: encara que d'altres ciutats (per exemple Amsterdam) posseeixen diversos quilòmetres de vies navegables en el seu interior, Venècia és l'únic exemple en el món d'una ciutat en la qual l'única manera de moure's, a més a més del per als vianants, és a través de la seva intricada xarxa de canals.

EGNOS

El sistema EGNOS (European Geostationary Navigation Overlay System) és un sistema d'augmentació basat en satèl·lit (SBAS, segons les seves sigles en anglès) desenvolupat per l'Agència Espacial Europea, la Comissió Europea i EUROCONTROL. Es va dissenyar com a complement de les xarxes GPS, GLONASS i la futura Galileo per a proporcionar un posicionament molt més precís que el que aquests mètodes ofereixen.

Consta de tres satèl·lits geoestacionaris i en una xarxa d'estacions terrestres (anomenades RIMS) que analitzen contínuament les dades enviades pels satèl·lits i controlen el seu funcionament i posició, a més de corregir els errors de precisió.

Existeixen altres sistemes locals de navegació com el WAAS dels Estats Units, MSAS al Japó amb els quals EGNOS és totalment compatible; altres països desenvolupen actualment els seus sistemes TRAN (Terrestrial Regional Augmentation Network) que milloren la precisió dels sistemes de navegació convencionals.

Una de les importants millores que proporciona EGNOS és una alta precisió en vertical (Galileo millora molt les prestacions de GPS però encara és insuficient) que permet aterratges instrumentals d'alta precisió que fins ara no eren possibles. Una altra millora és la compatibilitat amb sistemes locals de posicionament (com xarxes urbanes de geoposicionament de precisió).

Galileo (navegació per satèl·lit)

Galileo és un sistema de navegació per satèl·lit, construït per la Unió Europea (UE) i l'Agència Espacial Europea (ESA), que va iniciar els seus serveis el 15 de desembre de 2016. És un projecte dirigit per l'enginyer català Xavier Benedicto amb un pressupost de 5.000 milions d'euros que porta el nom de l'astrònom italià Galileo Galilei. Un dels objectius del Galileo és proporcionar un sistema de posicionament d'alta precisió sobre la qual els països europeus poden confiar, independentment dels sistemes GLONASS rus, GPS americà, i Compass xinès, que poden ser deshabilitats en temps de guerra o de conflicte. Les proves del febrer de 2014 van demostrar que la funció de recerca i rescat (SAR) del Galileo, operant com a part del Programa internacional Cospas-Sarsat, permet localitzar el 77% de les ubicacions de socors simulades en l'entorn de 2 km, i el 95% en 5 km.Galileo utilitza dos centres d'operacions terrestres, el d'Oberpfaffenhofen prop de Munic a Alemanya i el de Fucino a Ortucchio (Província de L'Aquila) a Itàlia. El desembre de 2010, els ministres europeus a Brussel·les van votar Praga, a la República Txeca, com a seu del projecte Galileo.

Dels quatre satèl·lits necessaris per fixar una posició, requisit per a validar el sistema amb unes proves completes, els dos primers van ser llançat l'any 2011 i els altres dos el 12 d'octubre de 2012. Un cop finalitzada l'anomenada fase de validació en òrbita (In-Orbit Validation o IOV), es llançaren satèl·lits addicionals per a la fase de capacitat d'operació inicial (Initial Operational Capability o IOC) durant cinc anys. La primera determinació d'una posició basada en senyals emesos només des de satèl·lits Galileo va ser assolida el 12 de març de 2013. La finalització del sistema constarà de 30 satèl·lits (27 operacionals i tres recanvis actius) programat pel 2019.Els serveis de navegació bàsica pretenen ser gratuïts. Galileo té com a objectiu proporcionar les mesures de posició horitzontal i vertical dins de la precisió d'un metre, i millors serveis de posicionament en altes latituds que altres sistemes de posicionament. Com una característica addicional, Galileo proporciona una única funció global de recerca i rescat (search and rescue o SAR). Els satèl·lits estan equipats amb un transponedor per transmetre senyals de socors des del transmissor de l'usuari al Centre de Coordinació de Rescat (Rescue Co-ordination Centre), que després iniciaria l'operació de rescat. Alhora, el sistema proporciona un senyal als usuaris, que les informa que la seva situació ha estat detectada i que l'ajuda està en camí. Aquesta última característica és nova i es considera una important actualització en comparació amb els sistemes existents GPS i GLONASS, que no proporcionen informació a l'usuari. L'ús dels serveis bàsics (de baixa precisió) del sistema Galileo serà gratuït i obert a tothom. Les capacitats d'alta precisió estaran disponibles per a usuaris comercials mitjançant pagament i per a ús militar.

Glossari de termes nàutics

Aquest és un glossari de termes nàutics utilitzats pels mariners i per l'entorn nàutic:

Alcàsser o castell de popa: la superestructura que es troba a la popa.

Aleta: part del vaixell compresa entre el través i la popa. Existeix l'aleta de babord i l'aleta d'estribord.

Almanac nàutic: sabent l'hora exacta serveix per poder determinar la posició geomètrica d'un astre, Això és necessari per al càlcul de la longitud geogràfica.

Amainar: recollir o arriar les veles

Ampolleta: utilitzada per determinar el temps a partir del migdia, així com la velocitat de la nau amb relació a l'aigua.

Amura: Amplada d'un vaixell en la vuitena part del seva eslora comptant a partir de la proa, és a dir, la part dels dos costats del vaixell on s'estrenyen per formar la proa, existint per tant una amura de babord i una amura d'estribord, el mateix que passa en la part de popa amb les aletes.

Àncora: peça primitiva de pedra - modernament de ferro acabada en dues ungles i una argolla a l'extrem oposat - connectada a un troc de cadena lligada a una corda que s'usa per a fixar l'embarcació al fons del mar, rius, llacs.. etc. També se l'anomena ferro.

Anullo: o anell, instrument utilitzat per mesurar l'altura del sol sobre l'horitzó.

Aparell conjunt de pals i eixàrcies

Aparellar: posar els instruments de treball com timons, cabrestant, àncores...

Arqueig: és la mesura convencional de la capacitat o volum intern del vaixell. També anomenat port. Es mesura actualment en tones Moorson, tones d'arqueig brut (GT) o tones d'arqueig net (NT), segons el cas. A l'època medieval i moderna es mesurava principalment en bótes, i en altres casos en quintars, salmes o cafisos.

Artimó: Vela llatina de les embarcacions medievals, la més gran. També utilitzada per les galeres durant l'Era Moderna.

Astrocompass: instrument de navegació per trobar el nord real mitjançant un astre i taules astronòmiques;

Astrolabi: Instrument de navegació utilitzat per mesurar l'angle del sol i altres astres sobre l'horitzó, l'observador està en el vèrtex de l'angle;

Avant: és l'espai situat davant de l'embarcació;

Babord: és el costat esquerre del vaixell quan un observador mira cap a la proa. En català el terme tradicional era senestra.

Baluma: caiguda de popa.

Banc: (bancada) Peça de fust travessera lleugerament corbada, que va d'un costat a l'altre de la barca, donant-li consistència, i que a la vegada té la funció de seient. El banc on es recolza el pal mestre del llaüt s'anomena banc d'arbre o d'arborar, i és més reforçat que la resta.

Bau: són peces transversals que complementen les quadernes i serveixen per a sostenir a les cobertes. El terme tradicional és el de llata.

Bauprès: pal molt inclinat que surt de proa, en el qual s'aferma l'estai de l'arbre de trinquet als vaixells de tres pals. En català medieval apareix també com a bouprés. Prové de l'anglès 'bowsprit', arribat a les costes catalanes a principis del segle XIV.

Bergantí goleta: vaixell de dos pals, el de davant, que és de tres peces i encreuat, i el de darrere, que és de dues peces i com de pailebot.

Bergantí pollacra: vaixell de dos pals encreuats, el de davant, que és de tres peces, i el de darrere, que és de dues peces.

Bergantí: vaixell de dos pals de tres peces, tots encreuats.

Bergantí-goleta: de tres pals: vaixell de tres pals, el de davant, que és de tres peces i encreuat, i el del mig (pal mestre o major) i el de darrere (pal de mitjana), que són de dues peces i com de pailebot.

Bermudiana: vela de tall molt corrent que ha substituït el conjunt que formaven artimó i escandalosa.

Bites: Són dues peces de fusta embiaixades que sobresurten uns 10 o 12 cm. per damunt l'orla. Estan clavades als laterals dels escalemots de la part de proa. Serveixen per envoltar i fermar.

Bodega: espai interior d'una nau, sota la coberta principal. Tradicionalment dit el pallol o la cala.

Boia, objecte flotant lligat a un mort que serveix per marcar la ubicació d'un cos submergit (ancoratge, nansa, roca...), o per marcar un camí a seguir (baixos, triangle d'una regata..).

Bolina, Navegar de: tècnica de navegació contra el vent.

Boneta: vela quadra suplementària que es fixa per sota del treu a l'arbre mestre.

Botaló: Masteler del bauprès.

Botavara: perxa horitzontal on s'enverga el pujament d'un artimó o d'una vela bermudiana.

Braçola: brocal que envolta l'escotilla per impedir la caiguda d'aigua i objectes a l'interior del vaixell.

Bricbarca: vaixell de tres o més pals de tres peces i encreuats, excepte el de darrere, que és de dues peces i com d'un pailebot. També anomenada corbeta:.

Brúixola solar: instrument de navegació per trobar el nord real mitjançant un astre i taules astronòmiques.

Brúixola: instrument de navegació que indica el nord magnètic.

Brúixola magnètica: per determinar el rumb magnètic.

Brusca: fregar l'obra viva del buc per fer-la llisa.

Buc: és el cos d'una embarcació. Ha de tenir una forma tal que afavoreixi la seva velocitat, impermeabilitat i li proporcioni les millors qualitats marineres per a la navegació.

Cabrestant: maquinària que serveix per hissar la cadena o el cap de l'àncora i treballar amb els caps de bord. Exerceix grans esforços. Tradicionalment també anomenat argue.

Caient: el dos laterals. S'identifiquen com a caient de sobrevent i caient de sotavent (amb el vaixell navegant).

Calafatar: "Fer-la negra", és l'operació d'impermeabilitzar o fer estanc el buc, tapant els coments de les taules del folre perquè no hi entri l'aigua.

Calat: mesura de la profunditat a la que arriba la quilla d'un vaixell, o també la distància entre l'extrem inferior de la quilla i la línia de flotació del vaixell, la immersió del vaixell dins l'aigua

Cangrea: o aurica Vela de tall de format trapezoïdal de forma asimètrica,, que s'enverga al pic, al pal i a la botavara, usada en algunes embarcacions esportives com a vela major.

Caravel·la: vaixell del segle XV, d'una sola coberta, tres pals i veles llatines o rodones.

Carraca: vaixell gran dels segles XV i XVI. En català el terme que s'utilitzava era el de 'nau grossa'.

Cartes nàutiques: que són mapes o plànols a escala de les zones en què el vaixell navega. Sinònim de 'carta de navegar'.

Castell: és la superestructura de proa o de popa.

Cercle de reflexió: instrument de navegació per mesurar l'altura dels astres sobre l'horitzó;

Cinta: Andana de taules del folre de l'embarcació que van de proa a popa, per sobre de la línia de flotació. Sol ser la que té més gruix i alhora no només va clavada a les quadernes sinó també als elements longitudinals interiors com el contubal.

Clíper: Veler ràpid de tall fi i gran superfície vèlica concebut en el segle XIX.

Coberta: són les superfícies horitzontals que divideixen l'interior del vaixell.

Coca: Embarcació medieval de procedència atlàntica que s'utilitzà a partir de finals del segle XIII fins al XV. La seva funció era de nau mercant. En principi duia un sol arbre a vela quadra i timó de roda, a finals del segle XIV dos arbres, amb vela quadra a l'arbre mestre, a proa i vela llatina a l'arbre de mitjana, a popa.

Codast: Terme castellà. És preferible fer servir el terme 'roda de popa'.

Coferdam: emprats en els vaixells de guerra. Són espècies de llargs calaixos que protegeixen el buc en cas d'una via d'aigua.

Combès: és la superestructura que es troba al centre del vaixell.

Compàs de marcacions: serveix per determinar marcacions: magnètiques d'objectes observats

Compàs de puntes: per mesurar distàncies.

Congo: Peça de bronze o llautó en forma d'argolla que va fixada a la roda de proa i serveix per fixar el barbiquell del botaló o l'aparell de treure la barca.

Contraroda: Peça de fusta col·locada darrere de la roda d'on queden clavats els extrems de les taules del folre. Serveix per donar solidesa a la unió de la roda i la quilla.

Corredora: utilitzada per determinar la velocitat de la nau amb relació a l'aigua. Avui ha caigut en desús en ser reemplaçada per la corredora electrònica.

Cossia: Està composta de dues fustes en forma de biga, col·locades de cantell damunt les llatres i la bancada, que formen els dos costats llargs de l'escotilla de la barca.

Cossia: passadís que recorria, de proa a popa, la part central d'una galera. També anomenat cruixia.

Costat: Una part del revestiment exterior del buc del vaixell per sobre de la línia de flotació amb el vaixell a plena càrrega. (Durant la construcció del buc del vaixell es defineix com la part que va fins a la vora de la coberta).

Cronòmetre nàutic: utilitzat per determinar l'hora amb gran precisió la qual cosa és necessari per a la determinació de la longitud geogràfica.

Desplaçament: el pes d'un vaixell, és a dir el pes del volum d'aigua que desallotja.

Deriva: Resultat del vent o corrents que modifiquen el rumb. Es contraresta amb un angle de deriva.

Doble fons: consisteix a col·locar un segon folre interior entre les quadernes, dividint en cel al fons de la nau.

Eixarciar: posar els pals, l'eixàrcia ferma i la de treball.

Embonar: "metre els embons", posar les taules del folre, començant pels embons.

Enramada: conjunt de peces que formen l'esquelet del buc d'una embarcació. Està format per l'eix longitudinal (carena i rodes de proa i de popa), pels elements transversals (quadernes) i pels elements longitudinals interiors (paramitjal, sobrescoes, contubal, trencanell) i exteriors (escoes i cintes).

Envasar: posar els vasos, és a dir l'estructura de fusta col·locada a cada costat del buc d'una galera o una nau, per tal de facilitar la varada.

Escàlem: tija de fusta o de ferro que serveix de punt de suport al rem.

Escalemera: peça de fusta dura que va posada sobre l'orla i pel mig del qual passa l'escàlem.

Escalemot: Barrot de fusta que sobresurt de la taula de claus i on són clavades les taules que folren l'orla.

Escandall: Aparell per a mesurar la profunditat de l'aigua, antigament una corda amb un plom a l'extrem.

Escandalosa: Vela de tall, triangular, dels mastelers d'un pailebot, del masteler del pal de mitjana d'una bricbarca, etc.

Escoa: 1. Part corbada del buc o d'una quaderna entre el pla i el costat. 2. Punt d'unió del madís amb l'estamenera. 3. Quilla lateral. 4. Taula del folre reforçada que per l'exterior ressegueix tot el final del pla i està reblada als madissos i alhora amb perns o cavilles a les sobre-escoes. 5. Punt que marca el final del pla d'una embarcació.

Escobar: forats practicats a la roda que permeten el pas de la cadena de l'àncora.

Escota: corda que es lliga a la botavara o al puny d'escota d'una vela mitjançant la qual es controla l'angle de la vela amb el vent;

Escotilla: obertures practicades a les cobertes, que serveixen per comunicar i donar pas a la llum i l'aire.

Eslora: és la longitud del vaixell mesurada en el pla longitudinal. Existeix l'eslora màxima i l'eslora entre perpendiculars. També es pot dir llargada, n'hi ha dues de principals, la de roda a roda i la de carena.

Espalmar: netejar i untar l'obra viva de sèu fos perquè llisqués bé en navegar, fase imprescindible en la construcció, reparació o posada a punt. Principalment a les galeres i embarcacions afins, propulsades a rem.

Espiga de gratanúvols:

Espiga de sobregoneta:

Estai: Cap de l'eixàrcia ferma que subjecta l'arbre en sentit longitudinal, de proa a popa.

Estamenera: Són les dues peces, muntades una a cada banda, que junt amb el medís componen la quaderna d'una embarcació.

Estribord: és el costat dret del vaixell quan un observador mira cap a la proa. Tradicionalment dit destra.

Floc: Qualsevol vela triangular hissada a proa del trinquet, especialment la vela que en una fragata s'amura al pont intermedi entre el cim del botaló i el tamboret del bauprès.

Fogonadura: són les obertures de les cobertes per on travessen els pals.

Folre de coberta: Conjunt de taules que van clavades damunt les llatres i constitueixen la coberta de l'embarcació.

Folre exterior: és la part exterior del buc, format per taulons o planxes, de fusta o ferro segons el vaixell.

Folre: Conjunt de taules que van clavades a les quadernes per la part exterior i formen el cos del buc d'una embarcació.

Forcat -Espai protegit sota el senó.

Fragata: 1. Embarcació a rem i vela, de la família de la galera. 2. Model de fragata és un vaixell amb tres arbres, el de trinquet i mestre a vela quadra i el de mitjana a vela llatina. Model que s'imposa a partir de mitjans del segle XV. 3. Al segle XVIII i XIX la fragata és un vaixell de guerra i de comerç que està situat entre el navili i la corbeta.

Gàbia de caprici: La que té una faixa més de rínxols.

Gàbia volant: La de posar i treure.

Gàbia: 1. Mena de caixa o gàbia on es posa el gabier o vigilant dalt de l'arbre mestre. 2. Dóna nom a la vela que es situa per sobre de la gàbia.

Galera: vaixell de guerra de rems i veles.

Galió: 1. A la Baixa Edat Mitjana, vaixell de la família de la galera. 2. A partir del segle XVI fins al XVIII, vaixell de càrrega o de guerra, gran, alterós, propulsat a vela, amb tres o quatre pals.

Girocompàs: instrument de navegació que indica el nord real emprant l'efecte giroscòpic;

Goleta: vaixell, la forma clàssica de la qual té dos pals de dues peces i va aparellada principalment amb veles de tall.

Goneta: vela quadrada situada damunt del velatxo o del velatxo alt de l'arbre de trinquet, o damunt la gàbia de l'arbre mestre.

Gràtil alt: el gràtil de dalt

Gràtil d'escota: el de baix.

Gràtil: caiguda de proa, la que va al pal.

Gràtil: el de dalt, que va a la verga.

Instruments: i eines de càlcul per a la realització dels necessaris càlculs matemàtics. Avui dia han estat substituïts per calculadores i ordinadors digitals però tradicionalment es feien servir taules (trigonométrics, logaritmes, etc.), Regla de càlcul: etc.

Kamal: senzill instrument d'origen àrab que servia per mesurar l'altura dels astres sobre l'horitzó. Consistia en una tauleta perforada en el seu centre amb un forat per on passava un cordill nuat que l'observador subjectava entre les dents.

Línia de flotació: intersecció del pla de nivell lliure de l'aigua amb la superfície exterior del buc.

Llata: Barrot corbat que aguanta la coberta, i que reforça l'embarcació. Són peces que van muntades damunt la serreta i serveixen per sostenir els taulons del folre de coberta.

Mampara estanca: aquella que es tanca hermèticament, mitjançant portes estanques, que impedeixen que l'aigua es comuniqui entre els compartiments en cas d'avaria.

Mampara: poden ser longitudinals o transversals, subdivideixen el buc en diversos compartiments, augmentant la seva rigidesa i resistència.

Mànega: és l'ample de la nau mesurat en el pla de la quaderna mestra. En època medieval i moderna dit oberta.

Masteler de gàbia: el que ve a continuació del pal mascle.

Masteler de goneta: el que ve a continuació del de gàbia.

Masteler de sobregoneta: el que ve a continuació del de goneta.

Medís: La part central d'una quaderna, que va fixada damunt la carena i arriba fins a l'escoa.

Messana: (o mitjana), vela triangular o trapezial —llatina, marconi o cangrea— sempre envergada al pal de popa i que serveix per estabilitzar el vaixell.

Nocturlabi: es feia servir per determinar l'hora mitjançant l'observació de les estrelles.

Bita: columnes de ferro ferms a la coberta on es prenen tornada els caps, filferros i cadenes que s'utilitzen a bord.

Obra morta: és la part emergent del buc i les superfícies laterals s'anomenen costats.

Obra viva: és la part submergida del buc, per sota de la línia de flotació.

Octant: instrument de navegació per mesurar l'altura dels astres sobre l'horitzó, essencialment el mateix instrument que el sextant amb la sola diferència dels graus d'abast

Orla: És la part del buc d'una embarcació que hi ha per sobre de la coberta i forma part de l'obra morta.

Pailebot: Goleta els pals de la qual tenen tots la mateixa alçària i només va aparellada amb veles de tall.

Pal d'artimó: pal d'un vaixell que serveix per hissar la vela homònima.

Arbre de mitjana: A l'Edat Mitjana a les naus i galeres de dos arbres a vela llatina era l'arbre situat al mig. A partir del segle XV amb la creació de naus a tres arbres, el de mitjana a vela llatina es desplaça cap a popa, essent els altres dos els de trinquet i mestre a vela quadra.

Pal major: (o mestre) el pal principal d'una vaixell.

Pal mascle: el primer tros d'un pal, que toca a la carena del vaixell.

Trinquet: pal de proa d'un xabec, d'una fragata, d'una bricbarca, d'un bergantí, d'una goleta, etc., però no d'una barca de mitjana, ni d'un iot.

Paramitjal: peça llarga de fusta que ressegueix longitudinalment el buc per l'interior. S'asseu sobre els madissos, clavat a aquests i unit també a la carena mitjançant cavilles o perns.

Paramola: És la base on s'asseu el peu d'un arbre. Pot estar feta d'una peça de fusta o un conjunt de peces de fusta, a sobre del paramitjal.

Peça de claus: Es diuen així les peces de fusta que es troben de pla damunt la cinta i les llatres, que donen la volta a tota l'embarcació i a l'altura de la coberta, és una peça de difícil col·locació que lliga les estameres i la coberta.

Peça: Peça de fusta que va de proa a popa, muntada sobre la quilla d'una embarcació per reforçar-la. Damunt s'hi planta la madissada.

Perroquet: Vela que equival a la goneta de mitjana.

Petifloc: Vela triangular més petita que el floc.

Pollacra: vaixell de dos pals de dues peces, tots encreuats.

Pols: Són els taulons de fusta que es treuen i es posen damunt les quadernes formant el paviment interior de la barca.

Popa: és la part de darrere de l'embarcació;

Proa: és la part de davant de l'embarcació;

Pujament: el faldar d'una vela rodona o d'una vela de tallant, és a dir, el costat inferior, que s'enverga normalment a la botavara.

Puntal: és l'altura del vaixell mesurada sobre la perpendicular mitjana, des de la vora inferior de la quilla fins a la coberta principal.

Puntals: són els reforços en sentit vertical.

Puny d'amura: el de baix a proa, entre el gratil i el pujament.

Puny d'amura: el de proa, entre el gràtil i el pujament.

Puny de boca: el de dalt a proa, entre els dos gràtils.

Puny de pena: el de dalt a popa, entre el gratil alt i la baluma

Puny de pena: el de dalt, al vèrtex de les dues caigudes.

Puny d'empunyidura: els dos de dalt, entre el gràtil i els caientss.

Puny d'escota: el de baix a popa, entre la baluma i el pujament.

Puny d'escota: el de popa, entre la baluma i el pujament.

Puny d'escota: els dos de baix, entre els caients i el gràtil d'escota.

Puny d'una vela: Els angles de la vela reben el nom de Puny de vela:.

Quaderna mestra: És la quaderna més gran, més ampla i més alta d'una embarcació.

Quaderna: són les peces corbes que s'afirmen a la quilla en forma perpendicular a aquesta. Serveixen per a donar forma al vaixell i sostenir els folres.

Quadrant: senzill instrument utilitzat per mesurar l'altura d'un astre sobre l'horitzó. Va ser desplaçat per altres instruments més moderns.

Quadrant de Davis: instrument de navegació per mesurar l'altura dels astres sobre l'horitzó, va reemplaçar la ballesta i va ser substituït al seu torn pel sextant.

Quarters: Són cada una de les tapes de fusta que van encaixades cada una d'elles i damunt la cossia, deixant la barca tancada i fent-la impenetrable a l'acció de l'aigua.

Quilla: peça longitudinal que corre de proa a popa a la part més baixa del vaixell, servint de lligam entre les quadernes. Tradicionalment dita carena.

Redons: (rodó) És una peça gruixuda i massissa de fusta que forma la part de dalt de l'obra morta.

Regles paral·lels: utilitzats per a traçar paral·leles sobre la carta.

Roda: peça que en prolongació de la quilla forma l'extrem de proa i de popa d'una embarcació.

Ruixó: àncora de quatre braços o marres, utilitzat sobretot per les embarcacions menors i mitjanes, i algunes de grans com les galeres.

Senó: Petita coberta situada a proa o a popa en embarcacions obertes (sense coberta principal).

Sentina: zona més baixa de l'interior o cala on s'acumulen les aigües que puguin haver entrat a l'embarcació.

Serreta: Dues taules interiors, armades a cada banda del buc d'una barca, col·locades de proa a popa a l'alçada de la cinta i fortament clavades al capdamunt de les quadernes. A més de donar solidesa a l'embarcació serveix per muntar-hi les llatres de la coberta.

Seure: posar la quilla, la roda i el codast sobre les estepes.

Sextant: instrument de navegació utilitzat per mesurar l'angle entre una línia que passa per l'observador i un estel, i la línia horitzontal, o l'angle horitzontal entre dos punts de referència;

Sobregoneta: Vela quadrada situada damunt de la goneta de l'pal trinquet, o damunt la goneta de l'pal mestre

Sobrequilla:

Sobrevent : és el costat des d'on bufa el vent (en oposició a sotavent);

Sonda nàutica: per determinar la profunditat i naturalesa del fons. Consistia en un cap a l'extrem anava un pes de plom amb una cavitat a la part inferior en la qual es posava sèu perquè en tocar fons es pegués una mostra. Aquest tipus de sonda ha caigut en desús substituït per la sonda electrònica.

Sotavent : és el costat cap on bufa el vent (en oposició a "perlovent");

Superestructura: estructura de fusta o de metall per sobre de la coberta a la tripulació d'un vaixell.

Tapa de regala (soleta) És una peça llarguera formada per diferents trossos de fusta acoblats entre ells, i clavats el voltant de l'orla damunt els rodons.

Taxímetre: cercle azimutals que serveix per determinar la demora nàutica: d'objectes observats.

Treu: Vela quadra de l'arbre mestre, la principal utilitzada per les naus baix-medievals i d'època moderna, i també per les galeres de la ruta de Flandes si calia canviar la vela llatina per una quadra.

Vara de Jacob: senzill instrument en forma de creu que servia per mesurar l'altura dels astres sobre l'horitzó.

Varar: ficar l'embarcació a l'aigua. En català varar és el contrari que varar en castellà.

Varenga:

Vas: estructura de fusta que es posa a ambdós costats del buc per tal de facilitar la varada d'una embarcació gran, ja sigui galera o nau.

Vela: estructura de propulsió de determinats tipus d'embarcacions que utilitzen la força dels vents.

Vela de tallant: Van muntades en el pla longitudinal i van envergades en els pals, pics, nervis i estais.

Vela de trinquet: La vela de proa d'un xabec, d'una fragata, d'una bricbarca, d'un bergantí, d'una goleta, etc., però no d'una barca de messana, ni d'un iot.

Vela major: La vela principal d'un vaixell.

Vela rodona: Va muntada a les vergues i té quatre costats.

Velatxo: La primera vela situada per damunt de la vela de trinquet, i si només n'hi ha una, aquesta mateixa.

Vent aparent: suma vectorial del vent real i l'induït per la velocitat del vaixell.

Xabec: vaixell de vela llatina, amb tres pals, usada a la Mediterrània per al tràfic de cabotatge.

Minut d'arc

Un minut d'arc és una unitat de mesura angular que equival a una seixantena part (1⁄60) d'un grau. Com que en una circumferència completa hi ha 360 graus, un minut d'arc és 1/21.600 de circumferència, o π/10.800 radians. Per la seva banda, un segon d'arc és una seixantena part (1⁄60) d'un minut d'arc. Aquestes unitats s'utilitzen bàsicament en camps que necessiten una mesura d'angles molt petits, tals com l'astronomia, l'oftalmologia o la navegació.

Per expressar quantitats d'angle encara més petites es poden fer servir els prefixos del SI, especialment el mil·lisegon d'arc, que s'usa en astronomia.

Nus (unitat)

El nuc o nus és una unitat de velocitat igual a una milla marina per hora. No és una unitat del Sistema Internacional d'Unitats, però sí que «se n'accepta l'ús». De fet utilitzada arreu del món tant en la navegació marítima com aèria. Sovint s'utilitza també en meteorologia per mesurar la velocitat del vent.

Popa (vaixell)

La popa és la part posterior del buc d'una nau o vaixell. Habitualment és on es disposen el timó i les eines de navegació. Solia ser la part que ocupaven els oficials. La Galera Reial, destaca la decoració de la popa, amb talles i quadres que representen escenes mitològiques.

Port

Un port és una estructura natural o artificial on a més d'estar arrecerats els vaixells, s'hi poden fer les operacions d'embarcament i desembarcament passatge i mercaderia. Pot incloure un o més molls. Tot i que normalment es troba en una costa o un estuari marítim, alguns ports es situen molts quilòmetres a l'interior, amb accés al mar a través d'un riu o un canal com a aparcament portuari connectat a una infraestructura terrestre que permet l'emmagatzematge de petites unitats, com ara vaixells de vela, així com trasllats a les xarxes ferroviàries i de carreteres.

Un port pot complir diverses funcions, però sobretot s’ha d’utilitzar per allotjar vaixells, sobretot durant les operacions de càrrega i descàrrega. També facilita les operacions de subministrament i reparació. És un lloc per allotjar-se.

En contraposició amb un ancoratge o refugi que consisteix generalment en un port a l'abric dels vents i les onades dominants per la terra. Pot requerir dragatge per mantenir la profunditat suficient.

Existeixen ports de totes les mides, que alberguen des d'algunes embarcacions fins a milers d’embarcacions i serveis o instal·lacions de producció industrials. En l'actualitat, el major creixement del desenvolupament del port es troba a Àsia, el continent amb alguns dels ports més grans i ocupats del món, com els ports xinesos de Xangai i Ningbo i el de Singapur.

Riu Po

El riu Po (en llatí: Padus, en grec: Ηριδανός /Eridanós/ i, posteriorment Πάδος /Pados/) és el més important riu italià, tant per la seva longitud, 652 km, com pel seu cabal màxim, 10.300 m³/s a Pontelagoscuro, una frazione del municipi de Ferrara. La seva conca hidrogràfica cobreix 71.057 km², o sigui, una quarta part del territori d'Itàlia. La seva conca és coneguda per la Padània. Travessa les ciutats de Torí, Cremona i Piacenza, també molts municipis petits, com Caselle Landi. El seu cabal mitjà a la desembocadura és de 1.560 m³/s.

Sistema de navegació per satèl·lit

Un sistema de navegació per satèl·lit és una tecnologia basada en satèl·lits que proveeix d'informació de posicionament geoespacial a una escala global. Permet que petits receptors electrònics calculin la localització (longitud, latitud i altitud) amb una elevada precisió (amb un marge d'error de pocs metres) utilitzant els senyals de ràdio de diversos satèl·lits amb els quals tinguin línia de visió. El receptor recull els senyals sincronitzats enviats periòdicament pels satèl·lits i a través de diferents paràmetres (retard, desfasament, variacions en la freqüència) n'estableix la distància relativa. Coneixent la posició de diversos satèl·lits i coneixent la seva posició relativa es pot determinar, mitjançant tècniques similars a la triangulació, la posició del receptor. Els senyals també permeten calcular l'hora local amb una gran precisió, permetent la sincronització horària. Un sistema de navegació per satèl·lit amb xarxa amb cobertura global (a tot el planeta) s'anomena GNSS (acrònim en anglès de Global Navigation Satellite System).

Els receptors sovint incorporen un programari avançat que permet calcular rumbs i velocitat, així com combinar les coordenades rebudes amb mapes de carreteres o rutes marítimes i que faciliten el seguiment de rutes determinades. Alguns receptors fins i tot suggereixen els camins òptims a seguir. En alguns països es combinen les dades rebudes per satèl·lit amb altres canals d'informació (sovint ràdios d'emissió terrestre) que proporcionen l'estat del trànsit en totes les vies, obtenint de forma automàtica rutes per evitar aglomeracions de trànsit.

A data d'abril de 2013 només hi ha dos sistemes de navegació per satèl·lit amb cobertura global: el NAVSTAR Global Positioning System (GPS), operat pels Estats Units, i el sistema GLONASS operat per Rússia. Xina està en procés d'expansió del seu sistema, anomenat Beidou, i té planificat arribar a una cobertura global l'any 2020. El sistema Galileo de la Unió Europea es troba en la fase de desplegament inicial, amb previsió de plena operativitat a partir del 2020.

Sistema de posicionament global

El Sistema de posicionament global, conegut com a GPS (originàriament NAVSTAR Global Positioning System o NAVSTAR GPS), és un sistema de navegació per satèl·lit que permet saber amb molta precisió la mateixa situació geogràfica i l'hora de referència amb gran exactitud en gairebé qualsevol lloc de la Terra o en una Òrbita de la Terra. Fa servir una òrbita circular intermèdia (Intermediate Circular Orbit -ICO-, en anglès) constel·lació de satèl·lits de 24 satèl·lits o més.

El GPS és un Sistema Global de Navegació per Satèl·lit (GNSS) que permet determinar a tot el món la posició d'una persona, un vehicle o una nau, amb una desviació mitjana de quatre metres. El sistema va ser desenvolupat i instal·lat, i actualment és operat, pel departament de Defensa dels Estats Units.

El GNSS funciona mitjançant una xarxa de satèl·lits que orbiten al voltant de la terra. Quan es desitja determinar la posició, l'aparell que s'utilitza per a això localitza automàticament com a mínim quatre satèl·lits de la xarxa, dels quals rep uns senyals indicant la posició i el rellotge de cadascun d'ells. Sobre la base d'aquests senyals, l'aparell sincronitza el rellotge del GNSS i calcula el retard dels senyals, és a dir, la distància al satèl·lit. Per "triangulació" calcula la posició en què aquest es troba. La triangulació en el cas del GPS, a diferència del cas 2-D que consisteix a esbrinar l'angle respecte de punts coneguts, es basa a determinar la distància de cada satèl·lit respecte al punt de mesurament. Conegudes les distàncies, es determina fàcilment la pròpia posició relativa respecte als tres satèl·lits. Coneixent a més les coordenades o posició de cadascun d'ells pel senyal que emeten, s'obté la posició absoluta o coordenades reals del punt de mesurament. També s'aconsegueix una exactitud extrema en el rellotge del GNSS, similar a la dels rellotges atòmics que des de terra sincronitzen als satèl·lits.

L'antiga Unió Soviètica te un sistema similar anomenat GLONASS, ara gestionat per la Federació Russa I que competeix amb el sistema GPS en prestacions, millorant els resultats sobretot als pols, degut a la seva distribució de satèl·lits.

Actualment la Xina també està desplegant un sistema GNSS propi, el Beidou, encara no operatiu a tot el planeta (2019).

Actualment la Unió Europea intenta llançar el seu propi sistema de posicionament per satèl·lit, denominat Sistema Galileo.

La fiabilitat depèn del nombre de satèl·lits utilitzats, del grau de dispersió que tinguin aquests, de l'existència d'efectes atmosfèrics adversos que afectin a la velocitat de transmissió del senyal i, en menor grau, dels problemes d'exactitud dels rellotges interns dels satèl·lits. Els GPS d'ús comú tenen un error de precisió de 15 metres, i si utilitzem 9 satèl·lits en lloc dels 4 necessaris com a mínim i una bona dispersió es poden aconseguir precisions inferiors als 2,5 metres un 95% del temps.

Tripulació (vaixells)

La tripulació d'un vaixell és el conjunt de persones que van en una embarcació, dedicades a la seva maniobra i servei. Es tracta d'una estructura jerarquitzada organitzada en departaments segons la seva funció.

Vela esportiva

La vela és un esport nàutic que consisteix en controlar la dinàmica d'un vaixell propulsat solament pel vent actuant sobre les seves veles (anomenat per aquest motiu veler). La navegació a vela, com a esport, pot ser d'esbarjo o de competició. Les competicions de vela reben el nom de regates.

WGS84

El WGS84 és un sistema de coordenades cartogràfiques mundial que permet localitzar qualsevol punt de la Terra (sense necessitar cap altre punt de referència) per mitjà de tres unitats donades. WGS84 són les sigles en anglès de World Geodetic System 84 (Sistema Geodèsic Mundial de l'any 1984).

Es tracta d'un estàndard en geodèsia, cartografia, i navegació, que data de 1984. L'última versió, revisada l'any 2004, és la WGS 1984-EPSG:4326.S'estima un error de càlcul menor a 2 cm, per la qual cosa és utilitzat en el Sistema de Posicionament Global (GPS).

Consisteix en un patró matemàtic de tres dimensions que representa la terra per mitjà d'un geoide i d'un el·lipsoide, un cos geomètric més regular que la Terra, que s'anomena WGS 84. L'estudi d'aquest i d'altres models que busquen la representació cartogràfica el més acuradament possible, s'anomena Geodèsia.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.