Mosterià

El mosterià és una cultura o període que es desenvolupa a partir del 70.000 aC aproximadament, a la part final del paleolític inferior, durant els períodes glacials Würm I i Würm II i el període interglacial entre ambdós. Rep aquest nom pel jaciment a la cova de Lo Mostièr, situada a Paisac lo Mostièr (Peyzac-le-Moustier), al Perigord (departament de Dordonya, Aquitània).[1]

Deriva directament, amb tota probabilitat, de la cultura anomenada acheulià i les seves contemporànies.

Apareixen destrals bifacials, triangulars o cordiformes, puntes, peces amb mosques, rascadors, peces denticulades, ganivets de dors rebaixat tallats en amples ascles de pedra, burins, raspadors i perforadors.

Els investigadors Henri Breuil, Denis Peyrony, François Bordes, L. i S. Binford, P. Mellars, N. Rolland, H. Dibble i E. Böeda van analitzar aquest període i, finalment, es va establir una classificació del mosterià en els cinc tipus següents: de tradició aucheliana (A i B), mosterià típic, charentià o Quina Ferrassie, mosterià de denticulats i basconià o Olha.

De tradició aucheliana

  • Tipus A: arcaic. Bifaços cordiformes i triangulars en proporció entre el 5 i el 40%, índex de rascadors entre 20 i 45%, baix percentatge de ganivets de dors.
  • Tipus B: evolucionat. Pocs bifaços, gran desenvolupament de ganivets de dors, làmines, descens d'eines mosterianes llevat els denticulats.

Mosterià típic

Caracteritzat per l'escassetat de rascadors i peces bifacials, i l'abundància de puntes.

Charentià o de La Quina-La Ferràssie

Os à Impression MHNT PRE 2009.0.206.3 fond
Impressió d'os del Museu La Quina, de Tolosa

Caracteritzat per l'escassetat de destrals bifacials, i amb rascadors convexos grossos i d'altres d'ampli retoc bifacial.

Mosterià de peces denticulades

Caracteritzat per l'escassetat de rascadors i puntes. Abunden les peces amb mosques i denticulades. Absència de bifaços.

Basconià o Olha

El va proposar Bordes per explicar la presència abundant de tallants al País Basc i Cantàbria. Es caracteritza per uns conjunts de tipus Quina o charentià evolucionat.

A Catalunya, el que es presenta és el mosterià amb peces denticulades.

Referències

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.108. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 desembre 2014].

Vegeu també

Bibliografia

Alimen, Maria-Henriette; Marie-Joseph Steve, P. Prehistoria (en castellà). 1a ed., 1970, p. . ISBN 84-323-0034-9.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mosterià Modifica l'enllaç a Wikidata
Aterià

L'aterià —nom derivat del jaciment del Bir-el-Ater (al sud de Tunísia)— és el tipus d'indústria prehistòrica originada, durant el Paleolític mitjà i fins a un període no definit del paleolític superior, a l'Àfrica del Nord i estesa pel Magrib i part del Sàhara. Tipològicament s’assembla al mosterià, però té tipus propis com la punta amb peduncle.

Balma

Una balma o bauma, és un abric rocós en una cova natural poc profunda, en la qual penetra la claror. Es distingeix per això de les cavernes. Es troba en parets rocoses, sovint en la seua base. En zones muntanyenques, aquest tipus de refugi pot també ser important per als muntanyencs.

Els abrics rocosos es formen quan un estrat de roca arenosa, que és resistent a l'erosió i al desgast, pel temps ha format un penya-segat, però un estrat més bla, més susceptible a l'erosió i als estralls de la climatologia, queda just a sota, i d'aquesta manera talla el penya-segat. Són especialment freqüents en els massissos de calcària, en contextos càrstics, on es va excavant la roca durant mil·lennis amb l'erosió que produeixen les gelades i el desglaç, a més de l'erosió química (dissolució). Més rares vegades, es troba en altre tipus de roques com les volcàniques (per exemple, basalts). Aquest mateix fenomen esdevé normalment amb les cascades i, de fet, molts abrics rocosos es troben sota cascades.

Els abrics rocosos solen ser importants arqueològicament. A causa del fet que ofereixen un refugi natural, en estar protegits mitjançant una cornisa, els humans prehistòrics que cercaven refugis ventilats i de fàcil accés, els usaven sovint, de manera tant permanent (hàbitat, sepultura) com ocasional (campament estacional, parada en una partida de caça, taller) i deixaven al seu darrere restes de menjar, utensilis i objectes artístics d'interès arqueològic. L'ocupació d'un abric rocós pot durar diversos milers d'anys, durant els quals van usant-lo tribus diferents amb fins distints. Els dipòsits que resulten d'aquestes ocupacions successives se superposen i saturen a poc a poc l'abric. Excavant aquests sediments que es van anar superposant uns sobre uns altres, els arqueòlegs trauen a la llum els rastres del passat, estableixen una estratigrafia, i els interpreten, intentant reconstruir la història de l'abric.

Són exemples de balmes el paratge on fou construïda l'església romànica de Sant Miquel del Fai, a Riells del Fai (Vallès Oriental), totalment situada al dessota (és a dir, dins) d'una balma, o la masia del puig de la Balma, del terme municipal de Mura, al Bages i el santuari de la Mare de Déu de la Balma, del terme municipal de Sorita, als Ports, totalment edificat en una balma. Són llocs destacats a nivell arqueològic Lo Mostièr (a Aquitània, França), epònim del mosterià, cultura del paleolític inferior; l'abric de Cròs Manhon, on es van trobar les primeres restes de l'humà de Cromanyó; i l'abric Romaní de Capellades

Bòbila de Sugranyes

La Bòbila o forn de Sugranyes és un jaciment arqueològic a Reus, a l'aire lliure, on s'han trobat restes del Paleolític mitjà o període mosterià, vora la carretera de Castellvell, entre el camí de les Ànimes i el camí de la pedrera del Coubi. El 1952, el doctor Salvador Vilaseca en va trobar les restes, sobretot estris confeccionats amb tècnica Levallois, i a partir d'aquest jaciment, va efectuar estudis sobre el període de Würm al camp de Tarragona. Força prop, a la Bòbila dels Cavallets, s'han trobat també estris de pedra. Els dos jaciments tenen expectatives però encara no han estat explorats adequadament. A Reus hi ha una altra bòbila del mateix nom, la Bòbila del Sugranyes o Forn del Manxa, vora la carretera de Tarragona.

Cau del Duc

El cau del Duc és una cova càrstica al vessant sud de la muntanya de santa Caterina, al massís del Montgrí. Hi ha diferents maneres d'arribar-hi, ja que l'austeritat d'aquest vessant de la muntanya limita el creixement de la vegetació, però la més accessible prové del coll de Santa Caterina o de la Creu, seguint per les "roques planes". Hi ha una gran obertura a la cara sud que és visible des de la vila de Torroella de Montgrí, a uns pocs metres sota el cim. El sostre té uns quants metres d'alçada i el terra fa un lleuger pendent cap enfora. Es tracta d'un abric rocós que fou ocupat per homínids durant el paleolític. Dins de la cova es va trobar el pic del Montgrí.

Cova de les Toixoneres

La Cova de les Toixoneres o Cova de les Teixoneres és un jaciment arqueològic i paleontològic del Pleistocè superior. El 16 d'agost de 2016 s'hi van descobrir les primeres restes d'un homínid en aquest jaciment: un caní inferior i un parietal d'un neandertal, que s'estima podrien ser d'un individu d'entre 7 i 9 anys d'edat, batejat pels arqueòlegs com "el nen de Moià". La troballa es va fer pública el dia 20.La cova era refugi de diferents carnívors, en especial de hienes, i hi trobem restes d'ossos tant de carnívors morts com de preses d'aquests animals, així com copròlits. La presència de carnívors es veu trencada per la presència de neandertals que ocupaven temporalment la cova, sobretot a l'entrada, on hi ha residus de la seva presència.

Per incrementar l'interès per la visita de les coves, s'està reconstruint un poblat Neolític, en un espai proper, que reprodueix diferents tipus de cabanes i la manera de viure en un poblat d'aquesta època. És una manera de donar a conèixer la vida al neolític conjuntament amb la visita del museu on, a més de les troballes que s'han fet a les coves, hi ha una reproducció de la manera de viure en el Neolític i de l'arquitectura megalítica trobada a la rodalia.

Cova del Rinoceront

El jaciment arqueològic i paleontològic de la cova del Rinoceront es localitza dins el terme municipal de Castelldefels (comarca del Baix Llobregat, província de Barcelona), entre els barris de Bellamar i Montmar. Se situa en els primers estreps més suaus del massís calcari del Garraf, just on aquest entra en contacte amb l'extrem meridional de la plana holocena del delta del riu Llobregat.

Actualment, la cavitat es troba seccionada verticalment pel darrer front d'explotació de la pedrera de ca n’Aymerich, anteriorment coneguda com a pedrera Altissent. L'extracció massiva de pedra calcària ha desfigurat enormement el relleu original i ha destruït la major part de la cova del Rinoceront, així com la seva entrada originària.

Coves del Toll

Les coves del Toll són unes coves prehistòriques situades al municipi de Moià, al Moianès. Es divideixen en dos sectors: la galeria sud (108 m), zona ocupada per l'home prehistòric, i la galeria est (80,55 m), que voreja sobre un curs fluvial intermitent. En total fan 1.148 m de profunditat, no obstant això la part visitable, en forma d'ela, és de 180 m.

Emirà

L'emirà és una cultura del paleolític superior que es va desenvolupar al llevant mediterrani vers el 50.000-40.000 BP. Es tracta de la més antiga de les cultures del paleolític superior conegudes i sembla correspondre a les etapes inicials de l’expansió dels humans moderns des de l’Àfrica cap a Europa i l'Àsia, a través del Pròxim Orient.

Estació Agut

L'Estació Agut és un jaciment arqueològic situat a Capellades, comarca de l'Anoia. Popularment es coneixia com la Bauma del Fossar Vell.

Font-de-Gaume

Font de Gaume (Font-de-Gaume en francès) és una cova amb mostres d'art paleolític que es troba al municipi occità de Las Eisiás de Taiac (nom oficial d'Eyzies-de-Tayac), a la Dordonya.Va ser descoberta el 12 de setembre del 1901 per Denis Peyrony, Henri Breuil i Louis Capitan, només quatre dies després de la descoberta de la cova de Combarelles.

Els materials elaborats pels humans primitius en pedra (indústria lítica) pertanyen essencialment a les cultures del xatelperronià i a l'aurinyacià, i més rarament al mosterià, al solutrià i al magdalenià.

La cova presenta la forma d'un passadís de 125 metres de llarg relativament estret. Les primeres pintures es troben a uns seixanta metres de l'entrada, on hi ha escassa circulació d'aire, cosa que n'ha permès la conservació, ja que altres pintures dins del passadís han desaparegut per l'acció de l'aire.

En total, hi ha uns 200 gravats i pintures que, en alguns casos, presenten policromia. Es tracta de signes geomètrics d'animals, en concret urs (Bos primigenius), bisons, mamuts, cavalls, rens i també lleons. Les figures antropomòrfiques que apareixen són siluetes i, possiblement, vulves.

En no haver una datació absoluta, aquestes obres d'art parietal són assignades a l'art magdalenià sota la base de comparacions estilístiques.

Des del 1979, aquestes coves estan inscrites com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, junt amb altres de la vall de la Vézère.

La cova de la Font de Gaume és oberta al públic.

Indústria lítica

La indústria lítica és un conjunt d'utensilis de pedra derivats de l'activitat humana. S'utilitzaven en l'època anterior a l'ús dels metalls i comprèn típicament els següents estadis successius:

el paleolític (1200000-10000 aC) amb indústria lítica de còdols i objectes de sílex.

el mesolític (10000-5000 aC), en què s'especialitzen eines per a foradar (perforadors, trepants), en puntes de sageta (puntes amb peduncle i aletes), en micròlits geomètrics (segments de cercle, trapezis, triangles) i sobretot en la producció de multitud de làmines petites que eren fixades amb resines a falçs primitives fetes de banya, os o fusta.

el neolític (5000-2000), en què utilitzen el sílex, l'or, la plata i el coure, que anaven perfeccionant a mesura que milloraven la seva destresa manual.És la indústria més antiga que es coneix; els homínids, almenys els ancestres de l'ésser humà, han fet servir aquest tipus d'eines des de fa almenys 2.800.000 anys. Es pot dir que les eines lítiques van constituir una adquisició important per al desenvolupament de la nostra espècie, ajudant a l'adaptació de nous ambients en permetre modificar la dieta alimentària (incorporant tubercles o proteïnes procedents de grans herbívors).La capacitat de producció d'eines s'ha desenvolupat des de les primeres pedres tallades per una cara, fins als complexos ordinadors i màquines de l'actualitat, passant per tot un seguit de tècniques molt diverses, però tractant sempre d'aprofitar les seves qualitats i fenòmens per a la consecució d'uns objectius concrets en la tasca: primer, per adaptar-se al medi i després per adaptar el medi a pròpies necessitats.

Jaciment arqueològic d'Atapuerca

El jaciment arqueològic d'Atapuerca és un jaciment emplaçat al poble d'Atapuerca, província de Burgos (Castella i Lleó, Espanya). Situat a la serra d'Atapuerca, entre la conjunció dels sistemes muntanyencs de la Serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric, el jaciment ha estat declarat Espai d'Interès Natural, Bé d'Interès Cultural i Patrimoni de la Humanitat.

Lo Mostièr

Lo Mostièr és una cova situada al municipi occità de Saint-Léon-sur-Vézère, al Perigord, dins el departament de la Dordonya (Nova Aquitània). El 1908, un marxant d'antiguitats suís hi descobrí un fòssil humà (l'home de Lo Mostièr), que és de l'espècie de Neandertal, i el jaciment fou investigat per Édouard Lartet. La cova conté importants jaciments pertanyents al mosterià, període al qual ha donat el nom.

Mont Carmel

El mont Carmel (en hebreu: כרמל) és una muntanya situada a la costa mediterrània d'Israel, de poca altura i extensió però famosa per les troballes i per l'orde religiós dels carmelites. És propera a Haifa, de la qual protegeix el port, i avui és inclosa dins la seva zona residencial.

Conté nombroses coves on s'han fet troballes paleolítiques importants especialment a Magharat al-Tabun. A la de Magharat al-Skhul s'han trobat objectes del mosterià i els esquelets anomenats del mont Carmel, barreja entre l'home de Neandertal i l'Homo sapiens.

Mosterià evolucionat

El mosterià evolucionat és un model cultural avançat del mosterià, desenvolupat ja al paleolític superior, i que es confon i es classifica dins el solutrià.

Restes arqueològiques del Salt del riu Riquer

Situat al Salt del riu Riquer, terme municipal d'Alcoi, aquest assentament mosterià va ser descobert el 1959 per Juan Faus. La primera ocupació humana d'aquest territori s'ha documentat en el Salt, que va ser habitat per un grup de caçadors i recol·lectors neandertals al llarg de diversos mil·lennis durant el paleolític mitjà, amb una antiguitat entre 60.000 i 30.000 anys. L'assentament prehistòric del Salt comprèn uns 400 metres quadrats de superfície, on la gran seqüència arqueosedimentària de quasi quatre metres de grossària és mostra de la seua importància en tota la península Ibèrica. El Salt és, a més, un dels dos punts de la península en què s'han trobat ferramentes de caça que s'usaven més d'una sola vegada. Es troba junt al jardí de vil·la Vicenta, residència d'estiu que va ser de Juan Gil-Albert.

Santimamiñe

La cova de Santimamiñe, Kortezubi, Biscaia, País Basc és un dels jaciments arqueològics més importants del País Basc i inclou una seqüència completa des de mitjan paleolític a l'edat del ferro. La seqüència inclou les cultures:

Mosterià

Chatelperronià

Aurignacià

Gravettià

Solutrià

Magdalenià

Azilià

Solutrià

El solutrià és un període cultural del paleolític superior que va seguir l'aurinyacià i s'assembla a un mosterià evolucionat.

Es divideix en presolutrià, solutrià inferior, solutrià mitjà i solutrià superior.

Com a troballes específiques, cal destacar els xiulets d'os, òxids vermells per pintar els cossos, puntes de pedra en forma de fulles de llorer i de desmai, afiladors d'esperó i bastons perforats d'os. Algun dels elements més destacats en són el Roc de Sers (Charente) i les coves de Parpalló.

Tècnica Levallois

Es coneix amb el nom de tècnica Levallois el procediment emprat en la indústria lítica de part del paleolític. Fou batejada amb el nom del jaciment parisenc de Levallois-Perret, on per primera vegada es trobaren mostres d'aquesta tècnica. Pròpia dels períodes o cultures de l'acheulià i mosterià (pels humans del Neanderthal) del paleolític, encara que perdurà també en el paleolític superior. Es caracteritza per l'obtenció de trossos o estelles, procedents d'una forma ja predeterminada a partir d'un nucli de pedra, mitjançant unes extraccions realitzades des de fora cap endins, a fi de contornejar-los. S'obtingueren ganivets de pedra o peces més menudes com, per exemple, les anomenades puntes Levallois.

Paleolític inferior
(c. 3,3 Ma - 300 ka)
Paleolític mitjà
(300-45 ka)
Paleolític superior
(50-10 ka)

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.