Monestir d'El Escorial

El monestir d'El Escorial o monestir de San Lorenzo de El Escorial (en castellà Real Monasterio de San Lorenzo de El Escorial[1]) és una residència històrica de la Família Reial Espanyola. És un gran complex monumental que inclou el monestir i la basílica, el palau reial, el museu i la biblioteca. És també el lloc d'enterrament dels monarques espanyols. La seva titularitat i administració correspon a l'ens Patrimoni Nacional, que gestiona els béns de l'Estat al servei de la Corona. Ubicat al municipi de San Lorenzo de El Escorial, a la comunitat autònoma de Madrid, es troba a 45 quilòmetres de la capital espanyola. El topònim sembla provenir d'uns antics dipòsits d'escòria ubicats a la població d'El Escorial, pròxima al monestir.

El 2 de novembre de 1984 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.[2]

Infotaula d'edifici
Monestir d'El Escorial
Vista aerea del Monasterio de El Escorial
Dades
Tipus Monestir
Arquitecte Juan Bautista de Toledo
Juan de Herrera
Creació 1563
Data de finalització 1584
Característiques
Estil arquitectònic Renaixement
Material granit i pissarra
Construcció arquitravat i voltat
Mesura 55 (Alçada) × 152 (Amplada) × 192,5 m  (Llargada) m
Superfície 94 ha
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaComunitat de Madrid
MunicipiSan Lorenzo de El Escorial
Localització San Lorenzo de El Escorial
Comunitat de Madrid
Flag of Spain.svg Espanya
 40° 35′ 21″ N, 4° 08′ 52″ O / 40.589167°N,4.147778°O
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Data 1984
Bé d'interès cultural
Data 3 juny 1931
Identificador RI-51-0001064
Plànol
Escorial traza def

Activitat
Fundador Felip II
Lloc web Lloc web

Localització i funció

Situat al mont Abantos, a la Serra de Guadarrama, aquest monumental complex fou construït per ordre del rei Felip II d'Espanya per tal de commemorar la Batalla de Sant Quintí, en la qual les seves tropes s'imposaren a les del rei Enric II de França, el dia 10 d'agost de 1557 a les proximitats de París a la localitat de Saint-Quentin.

En un primer moment, el monestir tenia la voluntat de servir com a Panteó Reial on enterrar-hi els reis Carles I d'Espanya i la seva esposa, Isabel de Portugal, així com els descendents del monarca. Tanmateix, Felip II hi va fixar la seva residència.

La forma amb què es construí el monestir, de graella, ha provocat que tradicionalment es parlés que es va fer en honor de Sant Llorenç, martiritzat pels romans en una graella i del qual se celebra la seva festivitat el dia 10 d'agost, dia en què va tenir lloc la Batalla de Sant Quintí.

L'edifici

El monestir es divideix, principalment, en les següents estances:

BasílicaElEscorialRetablo
Retaule dins la basílica

Basílica: peça central de l'organigrama del Monestir al voltant del qual s'organitzen les dependències restants.

Palau de Felip II: format per una sèrie d'estances decorades amb austeritat. Fou residència de Felip II. Està situat al costat de l'altar major de la basílica, la qual cosa permetia al monarca seguir la missa des de les seves habitacions.

Biblioteca: projectada per l'arquitecte Juan de Herrera. Els frescos de les voltes foren pintats per Pellegrino Tibaldi. La biblioteca posseeix més de 40.000 volums d'extraordinari valor, molts dels quals van pertànyer a les biblioteques privades dels Àustries espanyols.

Sala de Batalles: sala on s'exposen a través de frescos les principals batalles guanyades per l'exèrcit espanyol als camps de batalla europeus.

Sales capitulars: espais on els monjos del monestir celebren els seus capítols.

Pinacoteca: està formada per col·leccions reials de pintura italiana, castellana, alemanya i flamenca dels segles XV, XVI i XVII.

Panteons reials

El escorial blick von oben
Vista del Monestir de l'Escorial

La Cripta Reial, coneguda també com a Panteó dels reis, fou construïda per Juan Gómez de Mora segons els plànols de Gianbattista Crescenzi. Consta de 26 sepulcres de marbre. A banda de la cripta, l'estança està formada per un podrimener, sala on s'ubiquen els cossos per espai d'anys i es deixen descompondre.

A excepció dels reis Felip V d'Espanya i de la seva muller, la reina Isabel Farnese (enterrats a La Granja de San Ildefonso), Ferran VI d'Espanya i la reina Maria Bàrbara de Bragança (enterrats al Convent de las Salesas Reales de Madrid), Josep I d'Espanya (a Els Invàlids de París) i Amadeu I d'Espanya (a la Basílica de Superga, prop de Torí), tots els monarques espanyols des de l'any 1504 descasen en aquesta cripta. Actualment es troben al podrimener els cossos de la reina Victòria Eugènia de Battenberg i dels comtes de Barcelona (Joan de Borbó i Maria de la Mercè de Borbó), amb la qual cosa la Cripta quedarà completa.

També hi reposen les restes de les reines consorts mares de rei. A més de l'únic rei consort que ha tingut Espanya, Francesc d'Assís de Borbó, espòs d’Isabel II.

Reis d'Espanya soterrats al Panteó
EscorialPanteo
Altar i sepulcres del Panteó Reial
EscorialPanteo2
Sepulcres de reines
EscorialAustria
Carles I i Felip II, III i IV
  1. Isabel de Portugal i d'Aragó (4/10/1503 - 1/5/1539) – (Esposa del rei Carles I)
  2. Carles I, rei (24/2/1500 - 21/9/1558)
  3. Anna d'Àustria, reina d'Espanya (2/11/1549 - 26/10/1580) – (Quarta esposa del rei Felip II)
  4. Felip II, rei (21/5/1527 - 13/9/1598)
  5. Margarida d'Àustria, reina d'Espanya (25/12/1584 - 3/10/1611) – (Esposa del rei Felip III)
  6. Felip III, rei (14/4/1578 - 31/1/1621)
  7. Isabel de Borbó, reina d'Espanya (22/1/1602 - 6/10/1644) – (Primera esposa del rei Felip IV)
  8. Felip IV, rei (8/4/1605 - 17/9/1665)
  9. Maria Anna d'Àustria, reina d'Espanya (24/12/1635 - 16/5/1696) – (Segona esposa del rei Felip IV)
  10. Carles II, rei (6/11/1661 - 1/11/1700)
  11. Lluís I, rei d'Espanya (25/8/1707 - 31/8/1724)
  12. Maria Amàlia de Saxònia, reina d'Espanya (24/11/1724 - 27/9/1760) – (Esposa del rei Carles III)
  13. Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, reina d'Espanya (1688 - 1714) – (Primera esposa del rei Felip V)
  14. Carles III, rei d'Espanya (20/1/1716 - 14/12/1788)
  15. Maria Lluïsa de Borbó-Parma, reina d'Espanya (9/12/1751 - 2/1/1819) – (Esposa del rei Carles IV)
  16. Carles IV, rei d'Espanya (12/11/1748 - 19/1/1819)
  17. Ferran VII, rei d'Espanya (14/10/1784 - 29/9/1833)
  18. Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, reina d'Espanya (27/4/1806 - 22/8/1878) – (Quarta esposa del rei Ferran VII)
  19. Alfons XII, rei d'Espanya (28/11/1857 - 25/11/1885)
  20. Francesc d'Assís de Borbó, rei consort d'Espanya (13/5/1822 - 16/4/1902) – (Espós de la reina Isabel II)
  21. Isabel II, reina d'Espanya (10/10/1830 - 9/4/1904)
  22. Maria Cristina d'Habsburg-Lorena, reina d'Espanya (21/7/1858 - 6/2/1929) – (Segona esposa del rei Alfons XII)
  23. Alfons XIII, rei d'Espanya (17/5/1886 - 28/2/1941)
  24. Victòria Eugènia de Battenberg, reina d'Espanya (24/10/1887 - 15/4/1969) – (Esposa del rei Alfons XIII) encara al podrimener; en rigor, no ha estat mare de rei.
  25. Joan de Borbó, comte de Barcelona (20/6/1913 - 1/4/1993) – (Pare del rei Joan Carles I). No regnà mai, encara que va retenir els drets dinàstics durant la dictadura del general Franco.
  26. Maria de la Mercè de Borbó-Dues Sicílies, comtessa de Barcelona (consort) (23/12/1910 - 2/1/2000) – (Mare del rei Joan Carles I).

Panteó d'infants

Acabat de construir el 1888, està destinat a prínceps, infants i reines que no han estat mares de reis. És remarcable el de l'infant Joan d'Habsburg i Blomberg. Hi ha ocupats 36 dels 60 nínxols que té. Entre les persones soterrades, hi ha:

Cripta San Lorenzo de El Escorial
Panteó d'Infants a l'Escorial.
Camara infantes San Lorenzo de El Escorial
Mausoleu poligonal dels nens a la sisena cambra del Panteó d'Infants.
  1. Maria de Portugal, Princesa d'Astúries (15/10/1527 - 12/7/1545) – (Primera esposa del rei Felip II)
  2. Elionor d'Habsburg, reina de Portugal (15/11/1498 - 18/2/1558) – (Esposa del rei Manuel I de Portugal)
  3. Maria d'Habsburg, reina d'Hongria i Bohèmia (15/9/1505 - 18/10/1558) – (Esposa del rei Lluís II d'Hongria i Bohèmia)
  4. Don Carles, príncep d'Astúries (8/6/1545 - 24/7/1568) – (fill del rei Felip II)
  5. Isabel de Valois, reina d'Espanya (2/4/1545 - 3/10/1568) – (Tercera esposa del rei Felip II)
  6. Don Joan d'Àustria (24/2/1547 - 1/10/1578) – (fill natural del rei Carles I)
  7. Felip Manuel, de Savoia, príncep del Piemont (1586 - 1605) – (fill del duc Carles Emmanuel de Savoia)
  8. príncep Filibert de Savoia (1588 - 1624) – (fill del duc Carles Emmanuel de Savoia)
  9. Infant Ferran, Cardenal (16/5/1609 - 9/11/1641), governador dels Països Baixos i virrei de Catalunya – (fill del rei Felip III)
  10. Infant Baltasar Carles (17/10/1629 - 9/3/1646) – (fill del rei Felip IV)
  11. Joan Josep d'Àustria (7/4/1629 - 17/9/1679) – (fill natural del de rei Felip IV)
  12. Maria Lluïsa d'Orleans, reina d'Espanya (27/3/1662 - 12/2/1689) – (Primera esposa del rei Carles II)
  13. Marianna del Palatinat-Neuburg, reina d'Espanya (28/10/1667 - 16/7/1740) – (Segona esposa del rei Carles II)
  14. Infant Lluís, arquebisbe de Toledo (25/7/1727 - 7/8/1785) – (fill del rei Felip V)
  15. Infant Gabriel de Borbó (12/5/1752 - 23/11/1788) – (fill del rei Carles III)
  16. Lluís I d'Etrúria, príncep de Parma, rei d'Etrúria (5/8/1773 - 27/5/1803) – (Espós de la Infanta Maria Lluïsa)
  17. Maria Antonia de Nàpols i Sicília, reina d'Espanya (14/12/1784 - 21/5/1806) – (Primera esposa del rei Ferran VII)
  18. Maria Isabel de Portugal, reina d'Espanya (19/5/1797 - 26/12/1818) – (Segona esposa del rei Ferran VII)
  19. Maria Lluïsa, reina d'Etrúria (6/7/1782 - 13/3/1824) – (Filla del rei Carles IV)
  20. Maria Josepa de Saxònia, reina d'Espanya (6/12/1803 - 17/5/1829) – (Tercera esposa del rei Ferran VII)
  21. Infant Francesc de Paula de Borbó, duc de Cadis (10/3/1794 - 13/8/1865) – (fill del rei Carles IV)
  22. Príncep Antoni d'Orleans, duc de Montpensier (31/7/1824 - 4/2/1890) – (fill del rei Lluís Felip I de França)
  23. Infanta Lluïsa Ferranda (30/1/1832 - 2/2/1897) – (Esposa del príncep Antoni d'Orleans)
  24. Infanta Maria Cristina (5/6/1833 - 19/1/1902) – (Filla de Francesc de Paula de Borbó, duc de Cadis)
  25. Infanta Maria de la Mercè, Princesa d'Astúries (11/9/1880 - 17/10/1904) – (Filla del rei Alfons XII)
  26. Infant Gonçal (24/10/1914 - 13/8/1934) – (fill del rei Alfons XIII)
  27. Alfons, príncep d'Astúries (10/5/1907 - 6/9/1938) – (fill del rei Alfons XIII)
  28. Infant Alfons (3/10/1941 - 29/3/1956) – (Germà de rei Joan Carles I)
  29. Infanta Eulàlia (12/2/1864 - 8/3/1958) – (Filla de la reina Isabel II)
  30. Infant Jaume, duc de Segòvia (23/6/1908 - 20/3/1975) – (fill del rei Alfons XIII)

Rodalies

Molt a prop del cos central del Monestir hom hi pot localitzar la Caseta del Príncep, destinada al futur rei Carles IV d'Espanya, i la Caseta de l'Infant, destinada a l'infant Gabriel d'Espanya i que foren dissenyades a la dècada de 1770 per l'arquitecte Juan de Villanueva.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Monestir d'El Escorial Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Muñoz Corbalán, Juan Miguel. «3.1 Fray José de Sigüenza: La fundación del Monasterio de San Lorenzo del Escorial por Felipe II, ms, ca.1602 i ss.». A: Les Fonts de la història de l'art d'època moderna i contemporània. Edicions Universitat Barcelona, 2005, p. 103. ISBN 8447530086.
  2. http://whc.unesco.org/en/list/318
Amanung d'Àvila

Amanung, o també citat erròniament com Amanur, fou un religiós hispanovisigot, bisbe d'Àvila aproximadament entre 650 i 660.Apareix documentat al VIII Concili de Toledo, al qual assistí el 653, i signant dels Cànons com a Abelensis Episcopus en la posició 33a, per davant de 19 prelats, pel que es creu que hauria estat consagrat vers l'any 650. Va assistir també al X Concili de Toledo el 656, segons el que Enrique Flórez comenta de les còpies dels còdexs conciliars existents a la Biblioteca Reial del monestir d'El Escorial i a les de Toledo, relatant la dificultat quan no apareixen els subscriptors dels cànons conciliars. En aquest nou concili, Amanung apareix com a signant en la posició número 24, pel que pot ser creïble, en ser aquest de caràcter general per al regne de Toledo. Enrique Flórez també esmenta que probablement va assistir també al Concili Provincial Emeritense, celebrat en temps del rei Recesvint i de l'arquebisbe de Mèrida Oronci vers l'any 656.

Arquebisbat de Madrid

L'Arquebisbat de Madrid és una de les diòcesis en les que es divideix l'Església Catòlica a Espanya. És el cap de les tres diòcesis de la comunitat de Madrid, amb els bisbats d'Alcalá i Getafe com a sufraganis. La seu és la Catedral de l'Almudena. L'arxidiòcesi cobreix una part de la comunitat autònoma de Madrid. El territori està dividit en 476 parròquies. La seu arquebisbal és a la vila de Madrid, on hi ha la catedral de Santa Maria de l'Almudena i l'antiga catedral; actualment la Col·legiata de San Isidro. L'arxidiòcesi compta amb les següents basíliques:

Basílica de San Francisco el Grande (a la vila de Madrid).

Basílica de Jesús de Medinaceli (Madrid).

Basílica d'Atocha (Madrid).

Basílica de San Miguel (Madrid).

Basílica de San Vicente de Paul (Madrid).

Basílica de la Asunción de Nuestra Señora en Colmenar Viejo.

Monestir d'El Escorial a San Lorenzo de El Escorial.

Basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos a San Lorenzo del Escorial.

Col·legi d'Espanya a París

El Col·legi d'Espanya a París és una institució depenent de la Secretaria General d'Universitats del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats d'Espanya.

Està situat en el recinte de la Ciutat Universitària Internacional, situada en el Districte XIV de París (França), enfront del parc Montsouris, i realitza les funcions de difusió de la ciència, l'art i la cultura espanyols i de fomentar les relacions d'intercanvi internacional. Així mateix és residència d'estudiants, artistes i investigadors.

Va ser una prolongació en l'exterior de la labor de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i de la Residencia de Estudiantes de Madrid. L'arquitecte de l'edifici va ser Modesto López Otero, que li va imprimir un disseny de cert nacionalisme, inspirat en el Monestir d'El Escorial i al Palau de Monterrey de Salamanca. L'edifici va obrir les seves portes a l'abril de 1935.

El Escorial

El Escorial, conegut en el segle XVI com El Escurial, és un municipi de la Comunitat de Madrid. Està situat en la zona nord-oest de la Comunitat de Madrid, 43 km al nord-oest de la vila Madrid. Limita al nord amb el municipi de San Lorenzo de El Escorial, on hi ha el Monestir d'El Escorial, a l'oest amb San Lorenzo de El Escorial i Zarzalejo, al sud amb Robledo de Chavela i Navalagamella i a l'oest amb Valdemorillo, Colmenarejo i Galapagar. Històricament està vinculat a San Lorenzo de El Escorial.

Felip Jaume i Andreu

Felip Jaume i Andreu (Granollers, el Vallès Oriental, 1727 - Montserrat, el Bages, 1770) fou un monjo benedictí i compositor català. Es coneix també, en alguns manuscrits pel nom de Felip Andreu o Felip Jaumandreu. Estudià a l'Escolania de Montserrat sota el mestratge dels pares Benet Julià i Ros i Antoni Soler i Ramos, futur monjo jeroni del monestir d'El Escorial. D'ell es coneixen dues composicions litúrgiques: una Tèrcia per als dilluns, a sis veus i acompanyament, i una lamentatio segona del Dijous Sant, a tres veus amb instruments, còpies que es troben, la primera, a la Biblioteca de Catalunya, i la segona, a l'arxiu d'El Escorial.

Félix Castello

Félix Castello o Castelo (Madrid, 1595 - 1651) fou un pintor espanyol, fill i nét d'artistes d'origen italià.

Membre d'una família d'artistes italians, fill de Fabricio Castello, que realitzà algunes pintores del monestir d'El Escorial al servei de Felip II, i nét de Giovanni Battista Castello, natural de Bèrgam (Llombardia) i mort a Madrid el 1569, que estigué també al servei del mateix monarca. Format els primers anys en l'àmbit familiar, quedà orfe als 15 anys i passà a formar-se amb Vicente Carducho, amb qui estigué vinculat tota la seva vida. A més, intentà seguir i imitar l'estil del mestre amb notable èxit, tant és així que artistes com Jusepe Martínez deien que les obres de Castello es confonien amb la de Carducho. Segons Ceán Bermúdez, la bona direcció dels mestres, el geni aplicació el convertiren en un dels millors pintors del moment, distingint-se per l'exactitud de la seva traça i l'expressió que donava a les figures, però no deixà de dependre totalment de Carducho. Intentà vincular-se a la cort de Madrid diverses vegades, es presentà en dues ocasions, el 1617 i 1627, per ser pintor del rei, tanmateix sense èxit. Malgrat tot, va continuar la tradició familiar i va treballar moltes vegades al servei de la monarquia: la més destacada és La recuperació de l'illa de San Cristóbal, inicialment feta per ser exposada al Salón de Reinos del Palau del Buen Retiro, com un retrat del monarca visigot Teodoric I. Altres treballs foren retrats i decoracions per a algunes estances del Reial Alcàsser de Madrid, pintures religioses a l'Hospital de Tavera de Toledo, entre altres.

Guillermo Antolín y Pajares

Guillermo Antolín y Pajares (Paredes de Nava, província de Palència, 10 de febrer de 1873 - Madrid, 13 de febrer de 1928) fou un religiós i historiador espanyol, acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història.

Ingressà a l'Orde de Sant Agustí en el Col·legi de Valladolid, on hi estudià filosofia, en 1888. Estudià teologia al Col·legi de la Vid a Burgos i el 1894 es traslladà al Monestir d'El Escorial, on va rebre les ordes sagrades. En 1900 fou nomenat lector provincial de l'Orde i en 1903 fou nomenat primer bibliotecari del monestir, càrrec que desenvolupà fins a 1925, quan fou nomenat bibliotecari de la Reial Acadèmia de la Història, en la que hi havia entrat com a acadèmic en 1921. Destacà com a bibliògraf, filòleg, historiador i paleògraf. Des de 1921 formà part de la Comissió Permanent de l'Espanya Sagrada de la RAH.

Isabel de Valois

Isabel de Valois i de Mèdici (Fontainebleau, França 1545 - Palau d'Aranjuez, Espanya 1568) anomenada també Isabel de la Pau, fou una princesa francesa de la Dinastia Valois, que va esdevenir reina consort de Castella i Aragó (1559-1568) així com dels diversos dominis del seu espòs Felip II de Castella.

Joan Gil Miralles

Joan Gil Miralles (Reus, el Baix Camp, 1823 - ibidem, 1896) va ser un pianista i compositor català.

Sense més instrucció que les primeres lletres i algunes nocions de solfeig, el seu pare, cafeter, el va fer treballar al seu establiment des de molt jove. però el cafè del seu pare tenia un piano, i Joan va començar a tocar, fins al punt que van canviar el nom de l'establiment i li van posar cafè de la Música, local on uns anys després es gestaria el Centre de Lectura. Als 17 anys marxà a Barcelona, on seguí tocant a cafès i altres establiments amb gran èxit. Marxà a Madrid, on va estudiar música i perfeccionà la seva tècnica durant uns anys, sense fer audicions públiques fins que actuà formant duo amb L.M. Gottschalk al Teatro del Príncipe. Com a solista va tocar a Saragossa, Barcelona, Girona, Tarragona, Reus i a l'estranger. Molt ben considerat a Madrid, era membre del tribunal de qualificació del Real Conservatorio d'aquella ciutat. Va dirigir l'orquestra del monestir d'El Escorial entre 1886 i 1889, on hi estrenà la Missa de Rèquiem de Josep de Letamendi el 1888. Va escriure també algunes obres per a piano.

Julián Grimaldos Grimaldos

Julián Grimaldos Grimaldos (Tresjuncos, província de Conca, 30 de març de 1941) és un polític espanyol. De família camperola, és parent de José María Grimaldos, el Cepa, un dels protagonistes del crim de Conca. Estudià al Seminari Menor de Leganés, va ser ordenat frare agustí al Monestir d'El Escorial. Després fou enviat a Irlanda i es llicencià en filologia anglesa a la Universitat de Cambridge i a la Universitat de Londres. Durant la transició democràtica va conèixer la que seria la seva esposa, penjà els hàbits i després de col·laborar un temps amb el Partido Socialista Popular ingressà al PSOE, del que el 1979 en fou membre de la Comissió Executiva Provincial, i a la FETE-UGT. Després treballà com a professor de batxillerat i com a traductor per la Universitat Complutense de Madrid.

A les eleccions generals espanyoles de 1982 fou escollit senador per la província de Conca, i formà part de la Comissió d'afer exteriors, de manera que el 1983 fou nomenat relator davant el Consell d'Europa per als refugiats llatinoamericans. Fou elegit diputat a les eleccions al Parlament Europeu de 1987 i de 1986 a 1989 fou president de la Delegació per a les relacions amb Iugoslàvia.A les eleccions autonòmiques de 1991 fou elegit diputat a les Corts de Castella-la Manxa, de les que en fou vicepresident primer de 1991 a 1993 i senador designat per la comunitat autònoma de 1993 a 1995. Posteriorment es dedicà a la docència fins que el 2004 fou nomenat sotsdelegat del govern a la província de Conca, càrrec que ocupà fins al 2008, quan decidí retirar-se de la política.

La conjura de El Escorial

La conjura de El Escorial és una pel·lícula espanyola dirigida per Antonio del Real.

Luis de Carvajal (pintor)

Luis de Carvajal (1556-1607) va ser un pintor manierista espanyol.

Nasqué a Toledo, es va formar amb Juan de Villoldo, anant després a Roma, on està documentat el 1577 com membreo de l'Acadèmia de Sant Lluc. Retornat a Toledo, un any després va pintar el retrat de l'arquebisbe Bartolomé de Carranza per a la sèrie de retrats de la sala capitular de la seva catedral. Per influència del seu germanastre, l'esculptor Juan Bautista Monegro, entra a trèballar al serveio de Felip II en les obres de decoració del Monestir d'El Escorial. Carvajal serà un dels impulsors peninsulars del naturalisme, també, de l'obra de Jacopo Bassano i de Tizià, s'anirà desvinculant del manierisme romà.

Des de 1583 se'l troba establert a Madrid amb importants encàrrecs a Madrid i Toledo. A la seva mort, ocorreguda a Madrid el 1607, estava teballant en les decoracions al fresc del Palau del Pardo.

Manuel de León

Manuel de León (Segòvia, finals del segle XVI - El Escorial, 23 d'agost de 1632) fou un músic espanyol del Renaixement molt versat en l'art del contrapunt, i artista completament format abans de vestir l'hàbit religiós.Fou nomenat mestre de capella del Reial Monestir, deixant el seu nom a gran fama. A l'època del seu ingrés en l'orde un seu germà era mestre de capella de la catedral de Segòvia. De les seves composicions, les que assoliren més fama, i de les que en fa mèrit l'historiador del Monestir d'El Escorial, fra Francisco de los Santos, fou els Motets que va compondre per a Setmana Santa. D'aquests un, Domine Jesuchriste, a quatre veus, es divulgà en la part de València, on se'l troba atribuït als més grans dels mestres del segle d'or espanyol, entre ells el de Vitòria. Manuel de León és un excellent contrapuntista, de tècnica molt sòlida, però destaca per sobre de tot la unció rústica de les seves obres. Aquestes estan compostes a quatre i vuit veus, i es conserven a l'Arxiu de Música del reial Monestir de San Lorenzo d'El Escorial. En algunes de les obres se li dóna el nom de Pedro, el que podria donar origen a creure que es tracta d'una altra compositor. És error de copista.

Mare de Déu del Roser (Murillo)

Mare de Déu del Roser és una pintura a l'oli sobre llenç realitzatda pel pintor sevillà Bartolomé Esteban Murillo entre els anys 1650 i 1655. Es troba a la col·lecció permanent del Museu del Prado (Madrid) i està inventariada amb el número P00975. Anteriorment va estar al Monestir d'El Escorial –pel que també se la coneix com a Virgen de El Escorial– i al Palau Reial de Madrid. Versions similars a la que s'exhibeix al museu del Prado n'hi ha altres tres, repartides per diferents museus.

Margarida d'Àustria (reina d'Espanya)

Margarida d'Àustria i de Baviera (Graz, Àustria, 25 de desembre de 1584 - Monestir d'El Escorial, Castella, 3 d'octubre de 1611) fou una arxiduquessa d'Àustria, que esdevingué monarca consort d'Espanya (1599-1611) pel seu matrimoni amb el rei Felip III de Castella, de qui fou l'única esposa.

Com a reina d'Espanya va tenir gran influència en els afers polítics. Fou la líder d'un cercle de dones a la cort, que defensà el posicionament d'Espanya i la seva política en favor dels països catòlics i de la dinastia dels Habsburg, sent també la líder del partit pro-austríac. En aquest sentit, s'enfrontà a la influència del privat de Felip III, el duc de Lerma, amb idees contràries a la reina, considerà que Espanya havia de dur a terme una política pròpia.

Miguel García (compositor)

Miguel García també conegut com a Fra Basilio fou un religiós cistercenc pertanyent al convent de San Basilio a Madrid del segle XVIII. Es tenen molt poques dades d'ell, i es desconeixen també els llocs exactes i les dates concretes del seu naixement o mort. Es sap que fou guitarrista, organista i compositor que desenvolupà entre finals dels segle XVIII i principis del XIX. És autor de nombroses composicions per a guitarra. Arribà a ser organista del Monestir d'El Escorial.

Dedicà gran part de la seva vida a l'ensenyança de la música sota la protecció de la reina Maria Lluïsa. Va promoure l'art de tocar la guitarra restablint la tècnica del puntejat i augmentà a una sisena corda i a una altra més greu que més es deixà d'utilitzar, el tradicional número de cinc cordes d'aquest instrument.

Sant Andreu (Ribera)

Sant Andreu és un quadre del pintor valencià Josep de Ribera. Està realitzat en oli sobre llenç. Mesura 123 cm d'alçada i 95 cm d'amplada. Va ser pintat cap a 1631. Es troba en el Museu del Prado, Madrid, Espanya. Aquesta obra va estar en el Monestir d'El Escorial.

És un exemple del tenebrisme de la primera època de José de Ribera, amb marcats contrastos entre les zones il·luminades i les ombrívoles.

La pintura presenta una figura aïllada, Andreu apòstol. La llum li cau des de l'esquerra, violentament. La figura està representada amb gran realisme. Per a aquest tipus de quadres, Ribera copiava models del natural, com els propis pescadors de Nàpols.

Representa a l'apòstol Andreu abraçat a la creu en forma d'aspa del seu martiri. A la mà, porta un ham amb un peix, recordant el seu ofici de pescador. Queden fortament il·luminats el rostre i el tors nu del sant.

Teresa de Cartagena

Teresa de Cartagena va ser una religiosa nascuda entre 1420 i 1435 a Burgos.Formava part del si d'una família de classe alta amb diversos membres relacionats amb el bisbat de la mateixa ciutat. La seva popularitat, així com excepcionalitat resideix a ser considerada la primera escriptora en llengua castellana del 1400, destacant la qualitat de les obres que se'n conserven. Se l'ha arribat a definir com “la prosista preeminent de les lletres castellanes” de l'Edat Mitjana. No obstant això, també s'ha considerat que “no es pot defensar que Teresa de Cartagena sigui una escriptora autèntica […] per la manca d'un instrument verbal cohesiu, per falta de retòrica”. Aquesta última opinió, avui dia, no és la més acceptada i, per aquest motiu, es considera a Teresa de Cartagena una digna predecessora de la Santa homònima.De Teresa de Cartagena se'n conserven dos tractats de reflexió religiosa escrits a la segona meitat del segle XV. El primer, Arboleda dels malalts, i el segon, Admiració de les obres de Déu, tots dos van ser copiats per Pedro Lópes de Trigo el 1481. Els dos textos es troben dins d'un còdex, al costat de dues obres més de diferent autor, conservat a la Biblioteca del Monestir d'El Escorial.

Ángel Custodio Vega y Rodríguez

Ángel Custodio Vega y Rodríguez O.S.A. (Canales, 6 de juny de 1894 - Monestir d'El Escorial, 21 de desembre de 1972) va ser un escriptor, humanista i frare agustí espanyol, editor de les obres de fra Fray Luis de León i altres escriptors ascètics i místics.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.