Mondariz-Balneario

Mondariz-Balneario és un petit municipi de la província de Pontevedra a Galícia. Pertany a la comarca d'O Condado. Limita al nord i est amb Mondariz i al sud i oest amb Ponteareas.

Infotaula de geografia políticaMondariz-Balneario
Escudo de Mondariz-Balneario
Balneario de Mondariz - Pontevedra

Localització
Situacion Mondariz-Balneario
 42° 13′ 11″ N, 8° 28′ 17″ O / 42.2197049°N,8.47137618481°O
EstatEspanya
AutonomiaGalícia
ProvínciaPontevedra
Població
Total 618 (2018)
• Densitat 257,5 hab/km²
Predom. ling. gallec
Geografia
Superfície 2,4 km²
Altitud 758 m
Limita amb
Organització política
Identificador descriptiu
Codi postal 36890
Fus horari
UTC+01:00
Codi de municipi INE 36031
Altres

Lloc web Lloc web

Història

Al terme municipal hi ha restes d'un poblat castreny al Coto de Cividade. De l'època de la romanització es conserven restes d'una calçada sobre el riu Tea.

El municipi està situat a prop del castell de Sobroso, motiu pel qual la font de Gándara rebia la visita de nobles. Segons la tradició, el 1282 es van casar a la capella de San Pedro el rei Dionís de Portugal amb la infanta Elisabet d'Aragó.

Durant l'Antic Règim la zona pertanyia a la província de Tui, una de les set del Regne de Galícia. Després de la reforma administrativa, el 30 de novembre de 1833 la jurisdicció de Sobroso va passar a pertànyer a la província de Pontevedra. El lloc pertanyia encara a la parròquia de Mondariz, fins que el 1904 es va crear la parròquia de Troncoso.

A principis del segle XX l'empresari Enrique Peinador va promoure la recuperació de la font de Gándara i la creació del balneari, que aviat es va convertir en un lloc freqüentat per la burgesia.

El 30 de novembre de 1924, amb el nom d'A Nosa Señora de Lourdes, la parròquia de Troncoso va passar a formar un municipi independent, canviant el seu nom pel de Mondariz-Balneario. El 17 d'abril de 1925 el rei Alfons XIII va concedir a la vila el títol de "Molt Hospitalària".

Entitats de població

El municipi està format per una única parròquia, Mondariz-Balneario, que està formada per cinc entitats de població:

  • O Escobeiro
  • Mondariz-Balneario
  • O Pazo
  • San Pedro
  • Troncoso

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mondariz-Balneario Modifica l'enllaç a Wikidata
Ana Matnadze

Ana Matnadze (en Georgià:ანა მათნაძე, 20 de febrer de 1983) és una jugadora d'escacs catalana nascuda a Telavi (Geòrgia) que ostenta els títols de Gran Mestre Femení (2002) i Mestre Internacional (2006).

A la llista d'Elo de la FIDE de l'agost de 2016, hi tenia un Elo de 2355 punts, cosa que en feia la jugadora número 2 de l'estat espanyol i la 175 del món. El seu màxim Elo va ser de 2447 punts, a la llista de gener de 2012 (posició 1541 al rànquing mundial).

Iván Salgado López

Iván Salgado López (Ourense, 29 de maig de 1991), és un jugador d'escacs gallec, que té el títol de Gran Mestre des de 2008. Ha estat el primer gallec de la història en assolir aquest títol.A la llista d'Elo de la FIDE de juny de 2019, hi tenia un Elo de 2596 punts, cosa que en feia el jugador número 6 (en actiu) de l'estat espanyol. El seu màxim Elo va ser de 2638 punts, a la llista d'agost de 2012 (posició 131 al rànquing mundial).

José Fernando Cuenca Jiménez

José Fernando Cuenca Jiménez, més conegut com a Pepe Cuenca (Granada, 17 de març de 1987), és un jugador d'escacs andalús que té el títol de Gran Mestre des del 2015.A la llista d'Elo de la FIDE del desembre de 2016, hi tenia un Elo de 2496 punts, cosa que en feia el jugador número 25 (en actiu) de l'estat espanyol, i el número 835 del rànquing mundial. El seu màxim Elo va ser de 2541 punts, a la llista d'agost de 2016 (posició 494 al rànquing mundial).A banda de la seva carrera escaquística, José Cuenca és també llicenciat en Enginyeria de Camins, Canals i Ports, a més d'haver fet un doctorat en matemàtiques.

Parla amb fluïdesa diverses llengües, entre les quals destaquen el català, l'anglès, l'alemany, l'italià i el portuguès.

José Cuenca és també un recurrent comentarista i analista d'escacs d'elit, treballant amb Chess24 des 2015. Amb la seva forma de comentar, on s'ha adaptat als escacs una simbologia pròpia d'altres esports, ha creat un estil propi que ha captivat a milers de nous aficionats als escacs, realitzant una gran tasca en favor de la difusió de l'esport.

José Pérula y de la Parra

José Pérula y de la Parra (Sesma, Navarra, 1830 - Mondariz-Balneario, Pontevedra, 1881) fou un general carlí navarrès.

Per haver figurat en classe de capità en la partida dels cèlebres Hierros, que el 1855 s'aixecà en favor de Carles a la serra de Burgos fou condemnat per un consell de guerra, a servir vuit anys a l'illa de Cuba com a soldat ras, però el 1858 fou amnistiat i tornà a Espanya poc temps abans de declarar-se la guerra d'Àfrica.

Assentà plaça en qualitat de voluntari de cavalleria i anà a l'Àfrica, distingint-se per la seva bravura i mereixen en recompensa la creu de Sant Ferran, i com a oficial dels terços bascos. El comte de Montemolin li agraí amb el grau de capità de cavalleria pel desembarcament carlí de Sant Carles de la Ràpita als que no assistí, i en vista del fracàs que va tenir aquell intent, es retirà a Corella, on exercí durant alguns anys el càrrec de notari públic.

Quan esclatà la Revolució de Setembre (1868) marxà a Donostia amb el comte Heredia-Spinola i s'oferí a lluitar en defensa d'Isabel II d'Espanya, mentre la reina romania a Espanya, i en veure-la marxar, passà a l'estranger; a París oferí l'espasa a en Carles, assistí a l'Assemblea de Vevey, i el 21 d'abril de 1872, iniciada la tercera guerra carlina es llençà a campanya amb el general carlí Diaz de Rada; es va batre heroicament a Oroquieta, Puente la Reina i Unzué, i no adherint-se al conveni d'Amorebieta pactat pels biscaïns, emigrà a França amb En Carles, el qual premià els seus serveis amb l'ascens a coronel.

El 21 de desembre del mateix any tornà a penetrar a Espanya amb Ollo i Argonz, i als tres dies entrava a Sesma, rendint-se la seva guarnició i apoderant-se d'armes i bagatges, i a Lizarra feu el mateix. Assistí a les accions de Salinas de Oro, Munarriz, Ulibarri, Caparroso, Villafranca i Olcoz, sostenint-se amb una força il·lusoria de cavalleria contra diverses columnes enemigues.

A principis de 1873 s'uní a la fructífera excursió de Antonio Dorregaray y Dominguera a Biscaia; batent-se a Miravalles i Elejabeitia i organitzà el primer regiment de cavalleria regular que tingué l'exèrcit carlí del Nord. Assistí a la batalla de Monreal, burlà la persecució de Moriones, i amb tan sols quatre companyies i un esquadró emprengué una agosarada expedició a la Rioja; va recórrer en breu temps gran part de les províncies de Logronyo, Burgos i Àlaba, desarmant nombroses guarnicions: retronà a Navarra sense perdre un sol home; assistí a les accions d'Allo, a l'atac i rendició de Lizarra i a la batalla de Montejurra, i quan el general Ollo emprengué el setge de Bilbao, protegí a Lizarra, lliurant freqüents escaramusses conra forces superiors a les seves, mereixen per aquests fets l'ascens a brigadier.

Novament es distingí en les batalles d'Abárzuza i Oteiza, i en l'expedició de Calahorra, en la qual féu 100 presoners i s'apoderà de 300 fusells, pel qual hagué de passar pel mig de dos cossos d'exèrcit republicans. En les accions del Carrascal guanyà la gran creu roja del Mèrit Militar, distingint-se després d'una manera notable en les jornades glorioses, pels carlistes, de Biurrun i Monte San Juan i Lácar, en la que guanyà la faixa de mariscal de camp.

Des de llavors Pérula figurà en primera línia en el camp carlí, desenvolupant els càrrecs més honorífics i també compromesos: al grau de comandant general de Navarra s'uní el juliol de 1875 el de general en cap de l'exèrcit carlista basconavarrès en substitució del general Mendiry. Pérula inaugurà el seu comandament en cap amb la desgraciada batalla de Zumelzu en el comtat de Treviño, però fou més afortunat en els combats de Lumbier.

Vençut després pel general Quesada en la línia Miravalles-Oricáin, Pérula presentà, i li'n fou admesa, la dimissió del generalat en cap, passant a desenvolupar fins al final de la campanya la comandància general de Navarra. Malgrat que en el desenvolupament d'aquesta Pérula refusà als liberals a Santa Barbara de Mañeru el 30 de gener de 1876 i operà amb habilitat a Navarra durant el següent mes de febrer, es féu sospitós de traïció, degut, sens dubte, a certs moviments de les seves tropes, sense motiu aparent, i que s'ha d'atribuir més aviat a l'atabalament, doncs la vida modesta, i fins i tot precària i plena d'estretors que portà en Pérula a l'emigració a Madrid i a l'Havana, on, per a poder viure, hagué d'acceptar un pobre destí civil, que no va poder desenvolupar sinó un breu temps per motius de salut, no justifica més bé el dictat de traïdor que li donaren alguns dels seus correligionaris.

Mondariz

Mondariz és un municipi de la província de Pontevedra, a Galícia. Pertany a la comarca d'O Condado.

O Condado

O Condado és una comarca de Galícia, el sud de la província de Pontevedra. Limita al nord i a l'oest amb la comarca de Vigo, a l'est amb A Paradanta i al sud amb el districte de Viana do Castelo (Portugal). La componen els municipis següents:

As Neves

Mondariz

Mondariz-Balneario

Salvaterra de Miño

Ponteareas

Parròquies de Galícia

Una parròquia o parròquia civil és una divisió administrativa de Galícia com a entitat col·lectiva de població inferior al consello o municipi. Segons el Nomenclátor oficial da Xunta, a Galícia hi ha 3.771 parròquies civils que tenen el seu origen en les parròquies eclesiàstiques gallegues.

Ponteareas

Ponteareas és un municipi de la Província de Pontevedra a Galícia. Pertany a la Comarca do Condado. Limita, al nord, amb Mos, Mondariz-Balneario i Mondariz; al sud, amb Salvaterra de Miño, Salceda de Caselas i As Neves; a l'est, amb Covelo; i a l'oest, amb Mos, O Porriño i Salceda de Caselas.

Premi Xerais

El Premi Xerais és un premi literari que concedeix l'editorial Edicións Xerais de Galícia a una novel·la escrita en gallec des de 1984. A partir de 1988 el jurat del premi va incloure lectors no professionals i el lliurament del premi es realitza en una ciutat diferent conjuntament amb el Premi Merlín de literatura infantil i juvenil. A partir de l'edició de 2006, el guardó es va acompanyar també del Caixa Galícia de literatura juvenil, de manera que el Merlín va quedar restringit a la infantil. A més, l'editorial concedeix un premi Xerais a la cooperació en la labor editorial.

El premi, que és únic i pot quedar desert, està dotat amb 15.000 euros en l'actualitat. En la primera edició tenia una quantia de 500.000 pessetes (3.000 euros). La data de lliurament sol ser en la setmana de la festivitat del Sant Joan, en el solstici d'estiu.

Riu Tea

El Tea és un riu gallec del sud de la província de Pontevedra, afluent del riu Miño, que travessa la comarca d'O Condado.

Neix de la confluència de dos rierols, un dels quals neix a la part sud de la serra d'O Suído, a uns 900 metres d'altitud, i l'altre al Faro de Avión, a 940 metres. Banya els municipis de Covelo, Mondariz, Mondariz-Balneario, Ponteareas i Salvaterra de Miño, on desemboca al riu Miño després de 50 km de recorregut.

És un riu de característic règim pluvial, amb un cabal mitjà de 17,5 m³/s. Entre els seus afluents destaquen l'Alén, per la dreta, que hi desemboca a la muntanya. Ja en el curs baix rep les aigües de l'Uma, per l'esquerra.

Està declarat lloc d'importància comunitària (LIC).

Sancho Gracia

Félix Ángel Sancho Gracia, de nom artístic Sancho Gracia (Madrid, 27 de setembre de 1936 − Madrid, 8 d'agost de 2012), fou un actor espanyol.

Va ser un rellevant i popular actor de cinema, televisió i teatre que va participar en moltes pel·lícules en la seva extensa carrera artística, així com en multitud d'obres de teatre. Els seus treballs per a la televisió el van fer molt popular, especialment la seva interpretació de Curro Jiménez en la sèrie televisiva del mateix títol, encara que altres com Los tres mosqueteros, Los camioneros o La máscara negra també foren molt reeixides.

Participà també en les pel·lícules Montoyas y Tarantos (1989), dirigida per Vicente Escrivá, i El crimen del padre Amaro (2002), de Carlos Carrera, que foren seleccionades per als Oscars en representació d'Espanya i Mèxic respectivament.

Va ser candidat al Goya a la millor interpretació masculina en 2002 pel seu treball en 800 balas, dirigida per Álex de la Iglesia. L'Associació de Crítics de Nova York el va premiar per la seva participació en la pel·lícula El crimen del padre Amaro al febrer de 2003, i va ser guardonat amb el premi Calabuch d'Honor a tota una carrera en el Festival Internacional de Cinema de Peníscola, de cinema de comèdia, aquest mateix any.

Va estar molt vinculat amb Uruguai, on va residir des de 1947 fins a 1963, i on va començar la seva carrera d'actor a l'ombra de Margarita Xirgu. Va ser agregat cultural honorari d'Uruguai a Espanya des de gener de 1991 fins a la seva defunció.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.