Monarquia

La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat. El títol amb què regnen els monarques varia segons les zones i l'estructura jurídica del seu estat. Es poden dir: reis, emperadors, tsars, kàisers, etc. A través de la història molts monarques han tingut poder absolut, de vegades sobre la base de la seva pretesa divinitat.

A l'edat mitjana la monarquia s'havia estès per tot Europa, fonamentada moltes vegades per la necessitat que un dirigent autoritari pogués convocar i dirigir les tropes necessàries per a la defensa del territori.

Així, Rei és un títol habitualment vitalici i hereditari del dirigent investit d'autoritat sobre un sol estat, nació o tribu. Els primers reis germànics eren escollits, però aquesta pràctica es va acabar amb la institució del dret de primogenitura. La primogenitura és el dret del fill més gran a heretar la propietat d'un antecessor mort, generalment el pare, i prioritzant la línia masculina. Per això, és també el dret de successió al tron del fill més gran en una monarquia.

Sota la influència del cristianisme, els monarques van començar a ser coronats i ungits per les autoritats eclesiàstiques sota la justificació del dret diví dels reis.

Actualment la majoria de monarquies són constitucionals (amb poder limitat), bàsicament com a símbols de la unitat nacional. A Europa estan vigents, en aquests moments, deu monarquies, que són les del Regne Unit (la reina del qual és també el cap d'estat del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), Espanya, els Països Baixos, Noruega, Suècia, Dinamarca, Bèlgica, Luxemburg, Mònaco i Liechtenstein.

El dret de primogenitura en la successió al tron d'una monarquia sol establir la preferència del fill sobre la filla. Per això en la corona espanyola l'hereu del tron és el Príncep Felip i no pas la Infanta Helena, que és la germana gran. Això està legislat per la Constitució Espanyola aprovada el 6 de desembre de 1978, en el seu Article 57 núm. 1.

Denmark crown
La corona és un dels símbols de la monarquia. La imatge correspon a la corona del rei Cristià IV de Dinamarca, avui dia és al Palau de Rosenborg de Copenhaguen.

Etimologia

La paraula monarca (del llatí monarcha) ve del grec μονάρχης (de μόνος, "un/singular," i ἀρχων, "líder/governant") referit (almenys pel nom) a un únic governant absolut. Amb el temps la paraula ha estat emprada per l'ús d'altres governants autocràtics o dictadors. Els usos moderns de la paraula generalment porten implícit un sistema de successions hereditari.

Evolució històrica

La monarquia en diferents civilitzacions

The Imperial Portrait of a Chinese Emperor called "Guangxu"
El penúltim emperador xinès, Guangxu, exhibia les gales intemporals de la monarquia més perdurable que hi ha hagut en la història, en aquells moments (a començaments del segle XX) en una decadència que, vista en la seva mil·lenària perspectiva, es pot considerar un parèntesi o canvi de cicle, en què la Xina comunista tindria certs trets de continuïtat.

A través de la història molts monarques han ostentat poder absolut, de vegades sobre la base de la suposada divinitat. A l'antic Egipte, per exemple, el faraó era una divinitat, igual que alguns governants orientals (despotisme oriental). En altres civilitzacions, la dualitat de poders (poder temporal i poder espiritual), feia sorgir un rei civil, com l'en sumeri, mentre que els temples eren controlats per una casta sacerdotal. La incorporació de funcions religioses a aquest dirigent temporal va acabar produint la figura de l'ensi.

A Egipte i Mesopotàmia apareixen els primers registres de noms de reis que constitueixen alguns dels primers documents històrics: Menes o Narmer, que va unificar l'Alt i el Baix Egipte al voltant del segle XXXI aC, i encapçala les llistes reials d'Egipte (tot i que hi ha un període protodinàstic o dinastia 0 anterior a la unificació, en la qual s'han conservat noms de reis i regnes de menor escala des del segle XXXII aC; i els mítics Alulim de Eridu i els reis de Kish, Uruk i Ur, encara que no és fins Mebaragesi, el 22è de Kish, que utilitza el títol real de lugal o home gran, entorn del segle XVI), quan es té més constància històrica, encara que fos considerat contemporani del mític Gilgamesh. Un altre dels primers noms de la llista de reis sumeris els quals se sol donar crèdit és Lugalzagesi d'Uruk segle XXIV aC.

El sistema imperial a la Xina, des de la Dinastía Xia segle XXI aC que va seguir als mítics Tres augustos i cinc emperadors primigenis, atorgava a l'emperador el poder suprem sota el Mandat del Cel. Molt més tard, els khans mongols, successors de Gengis Khan, van estendre aquest concepte de poder universal per tota Àsia.

Després de la inicial cultura de la vall de l'Indus, les invasions indoeuropees o àries (un concepte filològic de debatudes implicacions històriques), van imposar la civilització Vèdica i formes d'organització política i social de trets comparables a les seves corresponents entre els pobles indoeuropeus d'Europa (grecs, llatins, celtes, alemanys). La majoria dels estats de l'antiga Índia que es repartien el nord del subcontinent cap al segle VII aC eren monarquies hereditàries (Magadha, Kosala, Kuru, Gandhara i altres, fins a un nombre de setze), encara que el dret al tron, sense importar la forma d'accés, era legitimat per genealogies fictícies d'orígens divins, compostes convenientment per la casta sacerdotal (bramans). El rei havia de pertànyer a la casta chatrian (dels guerrers).

L'Amèrica precolombina va comptar amb institucions similars a la monarquia, que segons els diferents graus de desenvolupament cultural, consistia en prefactures com els cacics antillans, o en veritables imperis de rang continental, com el tahuantinsuyo dels inques o l'Imperi asteca, passant per entitats mitjanes com els regnes maies.

NarmerPalette-CloseUpOfNarmer-ROM

Detall de la Paleta de Narmer, amb el primer faraó amb una maça com a símbol del seu poder militar.

Atawallpa Pizarro tinkuy

Un agenollat Hernando Pizarro és rebut per l'inca Atahualpa, que exhibeix tot l'engalanament protocol·lari de les monarquies: està cobert per un ric tocat, porta un bàcul i està assegut al seu tron sobre una estrada, envoltat pels dignataris de la seva cort, ben armats.

La monarquia en la civilització occidental

Edat Antiga

L'Antiguitat clàssica, posterior als reis mítics (Minos, Agamèmnon, Príam) que podien correspondre al wànax micènic (o l'Anaxos homèric), va desenvolupar la figura del basileus grec: primer un arconte amb funcions limitades a la polis, a què es van afegir en els regnes hel·lenístics sorgits, després de la divisió de l'imperi d'Alexandre Magne els trets simbòlics i efectius del poder asiàtic de l'Imperi Persa.

Els rituals orientals, com la proskinesis o inclinació davant del rei, eren estranys tant a l'esperit democràtic com a l'aristocràtic de les polis gregues, on només la llei era el rei (nomos basileus)[1] però van ser adoptats.

La concepció de la ciutat com espai públic i de la política com la ciència del govern, subjecta a escrutini i debat públic (l' àgora), encara que fos el basileus qui l'exercís, sí que es va mantenir. La clau era la consideració del ciutadà com home lliure, mantingut per la reducció de gran part de la població a l'esclavitud (mode de producció esclavista). Per la seva banda, el rex romà, profundament desprestigiat per la República, va ser tingut com a referència, per evitar, per l'emperador romà, servir d'estirp republicana durant el principat d'August, i ja amb menys complexos amb el dominat de Dioclecià i amb la conversió al cristianisme.[2]

A la península Ibèrica, l'anomenat regne dels Tartessos va conservar noms de reis recolzats per fonts gregues, uns de mítics (Gàrgoris i Habis) i altres més versemblants (Argantoni), encara que el primer nom identificable amb un ric i poderós personatge, situat a les terres de l'occident mediterrani, seria el gegant Gerió, vinculat als treballs d'Hèrcules.

Edat Mitjana

A l'Edat Mitjana europea, la descomposició de l'Imperi Romà va comportar l'establiment de les monarquies germàniques, fonamentades en la necessitat d'un dirigent militar amb autoritat en una època d'invasions, mentre la civilització urbana clàssica es veia sotmesa a un fort procés de ruralització i descentralització, i el mode de producció esclavista se substituïa pel mode de producció feudal.

La posterior descomposició de l'Imperi Carolingi va propiciar, en bona part de l'Europa Occidental, diferents formes de monarquia feudal, mentre que en altres zones sorgien repúbliques, ciutats lliures o estats eclesiàstics. A l'Europa Central, una sèrie de dinasties germàniques recreava successives versions de l'Imperi, alhora que a l'Europa Oriental pervivia l'Imperi Romà d'Orient, ambdós oscil·lant entre la teocràcia i el cesarpapisme, mentre que l'assentament dels pobles eslaus va concloure en la formació d'altres regnes.[3]

La civilització islàmica va començar amb un poder polític i religiós concentrat en el califat que, després de la unitat inicial mantinguda fins al califat omeia, es disgrega originant una pluralitat d'estats que van buscar la seva legitimació en diferents formes de monarquia, amb estructures, segons la seva amplitud, més o menys tribals, nacionals o imperials, lligades o no, pel que fa a la successió, a una teòrica vinculació familiar amb el profeta Mahoma.

Aquestes monarquies islàmiques de vegades van aspirar a la denominació de califat, d'implicació religiosa (califa significa successor de Mahoma), consideració que fins al segle viii va mantenir com exclusiva el califat omeia de Damasc, i fins al segle X el califat Abbàssida de Bagdad, essent després desafiat pel califat de Còrdova (d'ascendència Omeia) i el Califat fatimita a Egipte, i més tard per altres, com els almohades i l'Imperi Otomà. Tot això era quan no es conformaven amb el títol més civil d'emirat.

La successió d'aquestes monarquies, ja fossin califats, emirats o altres denominacions, no es va codificar amb línies successòries estrictes de primogenitura (la successió femenina, per exemple, no es considerava), i se solia complicar en diversos casos per les intrigues dels nombrosos pretendents al tron que la poligàmia proporcionava. El sistema va demostrar ser prou flexible com per permetre l'ascensió als més alts càrrecs de personatges sense origen social nobiliari, fins i tot exesclaus (en algunes taifes andalusines), així com sostenir, sobretot en el cas del califat otomà, el govern sobre una població pluricultural i plurireligiosa.

Henri IV touche les escrouelles
Toc reial d'Enric IV de França a malalts d'escròfula (1609).

Les monarquies cristianes europees eren dinàstiques: el fill gran o el descendent home més proper hereten el tron, encara que la dinàmica expansiva i agressiva del feudalisme, les feia enormement canviants per les contínues guerres de conquesta. Obtenien la seva capacitat militar dels soldats i armes dels senyors feudals, de manera que depenien de la lleialtat de la noblesa per mantenir el seu poder; i la seva legitimitat del clergat (particularment l'orde de Cluny) encapçalat pel Papa, que no va desaprofitar les ocasions que es van presentar per propiciar l'establiment de monarquies independents, eximint-les del vassallatge a causa del Sacre Imperi Romanogermànic o al regne del qual se n'esqueixessin (cas de diversos regnes peninsulars, com el Regne de Portugal davant el Regne de Lleó). La patrimonialització de la monarquia permetia la divisió del territori en cas d'herències, i la seva fusió en cas d'enllaços matrimonials (sotmesos a especials codificacions - Llei Sàlica - i escàndols en cas de dissolució o Matrimoni morganàtic), amb tota la complexitat institucional i territorial que d'això resultava, així com els conflictes successoris que podien suscitar amb qualsevol excusa, encara que les argumentacions fossin bones. En alguns casos va conduir a l'acceptació de reines que ocupen el tron per dret propi (els regnes cristians de la península Ibèrica), o reines regents durant la minoria d'edat dels reis. Un altre resultat transcendent va ser l'allunyament de les cases reials dels pobles sobre els quals regnaven: tals extrems alimentaven la idea de la diferència substancial entre els reis i la resta dels mortals, i el prestigi de la seva sang blava, juntament amb les seves qualitats màgiques exhibides ritualment (unció real, establiment del protocol de la cort, ús del plural majestàtic, administració arbitrària de favor i la gràcia i justícia real, espectacles multitudinaris com els besamans o el toc real per a la cura de l'escròfula, etc.).

En els últims segles de la Baixa Edat Mitjana, amb el declivi del feudalisme i l'aparició dels Estats Nacionals al voltant de les monarquies autoritàries, el poder territorial exercit a escala dels naixents mercats nacionals es va anar centralitzant en la figura del monarca, que no reconeixia poders superiors com havien estat els poders universals medievals (Papa i Emperador). En principi aquests governants eren recolzats per la naixent classe mitjana o burgesia, que es beneficiava de l'existència d'un govern central fort que mantingués l'ordre i una situació estable per al desenvolupament del comerç en el naixent capitalisme; cosa que no és contradictòria amb el fet que al mateix temps garantissin el predomini social de noblesa i clergat, els estaments privilegiats de l'Antic Règim.[4]

Edats moderna i contemporània

Entre els segles XVI i XVII les monarquies van augmentar les seves pretensions de concentració de poder per convertir-se en monarquia absoluta: augmentant la centralització, suprimint intermediaris entre monarca i súbdits i intentant l'exercici d'un poder sense limitacions teòriques, amb majors o menors possibilitats d'aconseguir-ho. El model històric d'això va ser la monarquia borbònica de Lluís XIV de França, mentre que la monarquia catòlica dels Habsburg espanyols va quedar com a model de monarquia autoritària, amb pretensions més limitades i més consideració a tota mena de particularismes i límits ideològics.[5]

Tant els abusos de poder com la inadequació d'aquestes pretensions a la dinàmica econòmica i social, van portar, d'una banda, a l'esclat de la contestació a aquestes concentracions de poder en forma de revoltes antifiscals, particularismes regionals i estamentals, o de l'altra, a la insatisfacció creixent de la burgesia. Tot això va contribuir a la caiguda de les monarquies absolutes de l'Europa Occidental després de successius cicles de revolucions burgeses o revolucions liberals (el primer d'ells denominat atlàntic): la Revolució anglesa en el segle xvii (1640-1688, amb un intermedi de Restauració), la Revolució francesa i les guerres de la independència americana, des de l'últim quart del XVIII fins al primer del XIX (1776 Estats Units, 1789 França, l'Amèrica continental espanyola fins a la Batalla d'Ayacucho, 1824), i els cicles revolucionaris anomenats revolució de 1820, revolució de 1830 i revolució de 1848.

Adolph-von-Menzel-Tafelrunde2

Federic II de Prusia, dèspota il·lustrat, comparteix taula amb filòsofs com Voltaire.

Hinrichtung Ludwig des XVI

Lluís XVI de França és executat a la guillotina.

1841 portrait painting of Louis Philippe I (King of the French) by Winterhalter

Lluís Felip d'Orleans, «el rei de les barricades».

Aquests processos revolucionaris van marcar fites en la limitació del poder dels reis, que ja, des de la segona meitat del segle XVIII, procurava revestir l'absolutisme d'una justificació ideològica que superava el dret diví dels reis mitjançant el que es va denominar despotisme il·lustrat, vinculat a la il·lustrada idea de progrés. En canvi, aquesta mateixa forma a l'Europa Oriental coincidia amb el moment de major concentració del poder en els reis, simultani a un procés econòmic i social de refeudalizació, que va portar a l'autocràcia tsarista a Rússia i a l'expansió de l'Imperi Austrohongarès.[6]

La idea moderna d'una monarquia limitada constitucionalment (monarquia constitucional) es va consolidar amb lentitud en la major part d'Europa, alhora que apareixien les primeres repúbliques europees modernes. Durant el segle xix el poder dels parlaments (elegits per cossos electorals progressivament ampliats), creixia al mateix ritme que disminuïa el poder dels monarques, que es va acomodar a un paper de mirall de virtuts socials meitat aristocràtiques, meitat mesocràtiques o burgeses, com el que exemplificava la Reina Victoria (matriarca que emparenta a tota la reialesa europea), incloent-hi la doble moral que ha passat a ser sinònim d'època victoriana. Hi va haver, fins i tot, trons que es van posar a subhasta i van recaure en el candidat que va demostrar major sensibilitat liberal, com l'espanyol durant la revolució de 1868 (en Amadeu de Savoia). Altres es van escindir pacíficament, a iniciativa dels seus propis súbdits, és el cas del regne de Noruega i el regne de Suècia el 1905. Alguna, com la belga, escindida revolucionàriament el 1830 de l'holandesa, això es va definir com a monarquia popular. El cas de dissolució més clara va ser el de la monarquia francesa, els partidaris, enfrontats i escindits a orleanistes i legitimistes, van ser incapaços d'aprofitar la seva victòria electoral després de la caiguda de l'imperialisme de Bonaparte (1871), el que va consolidar la III República.

Mentrestant, l'expansió imperialista de les potències europees per Àfrica, Àsia i el Pacífic, va anar fent desaparèixer (o reduint a un paper inoperant) les monarquies tradicionals d'aquests pobles.

Seculars monarquies europees, com l'Imperi Rus, el II Imperi Alemany i l'Imperi Austrohongarès, van deixar d'existir després de la Primera Guerra Mundial, quan el Tractat de Versalles i la Revolució soviètica van canviar la faç d'Europa. La fi de la Segona Guerra Mundial i la caiguda dels règims feixistes, amb els quals s'havien vinculat la monarquia italiana i, de grat o per força, les balcàniques (Albània, Iugoslàvia, Hongria, Romania i Bulgària), va suposar una nova i massiva desaparició de trons.[7]

Situació actual de les monarquies

World Monarchies
Distribució de les monarquies actuals.
  • Monarquia absoluta

  • Monarquia semiconstitucional

  • Monarquia constitucional

  • Estats de la Commonwealth en els quals el cap d'estat és el rei o reina d'Anglaterra

  • Monarquies subnacionals
  • Acostuma a insistir-se en la idea que el manteniment de la monarquia en l'actualitat, obeeix al seu paper com a símbol de la unitat nacional davant la divisió territorial, i, també, al seu poder arbitral davants dels diferents partits polítics. Quan és el cas que el règim polític és democràtic, i es reconeix la sobirania popular, el monarca passa a ser la figura en la qual s'encarna el càrrec de cap d'Estat de forma vitalícia i hereditària, amb la qual cosa el seu paper és fonamentalment simbòlic i representatiu.

    Aquesta definició és la que se sol identificar amb les monarquies europees, entre les quals hi ha les monarquies parlamentàries del Regne Unit, Espanya, Noruega, Suècia, Dinamarca, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. També hi ha tres microestats amb monarquia (Liechtenstein, Mònaco i Andorra) i una monarquia electiva teocràtica (Vaticà). Entre els països àrabs les monarquies tenen diferents graus d'obertura a la representació popular, major en Marroc o Jordània i molt restringida a Aràbia Saudita o els emirats del Golf Pèrsic (Kuwait, Bahrain, Qatar, Emirats Àrabs Units i Oman), Malàisia (amb monarquia rotatòria entre els diferents sultans) i Brunei; excepte els dos primers, tots els països que poden qualificar-se de petroestats,[8] i moltes vegades titllats de plutocràcies. Bhutan és l'única monarquia del subcontinent indi, després de la recent abolició de la monarquia a Nepal (2008); Japó (equiparable a les monarquies europees), Tailàndia i Cambodja són les restants monarquies d'Extrem Orient. En alguns petits estats africans (Lesotho i Swazilàndia, enclavats a la República Sudafricana) segueixen mantenint monarquies tradicionals.

    Un paper especial en les relacions internacionals és el que compleix la monarquia britànica, que manté un vincle personal amb la Commonwealth (Comunitat Britànica de Nacions), de diversos dels seus estats membres continua sent el cap d'estat titular, encara que siguin estats independents. El paper del rei d'Espanya a la Comunitat Iberoamericana de Nacions i les periòdiques reunions anomenades Cimera Iberoamericana no és comparable, ja que, en rang protocol·lari, és equivalent als altres caps d'estat.

    Un tret de les monarquies europees (de vegades considerades com una actualització o recerca de legitimació popular) ha estat la incorporació de plebeus a les famílies reials, i la continuada presència en els mitjans de comunicació de masses, incloent els escàndols propis de la premsa del cor, com el pompós casament de Grace Kelly amb Rainier III de Mònaco (1956) i els espectaculars matrimonis, el divorci i la mort de Lady Di (1981-1997). Un altre ha estat la reconsideració del paper de la dona en la monarquia, per equiparar-la amb l'home en la successió, reforma que han iniciat les monarquies nòrdiques. A Espanya s'ha arribat a consultar el Consell d'Estat la conveniència d'alterar la línia de successió al tron regulada per la Constitució de 1978.

    Kings of Sweden

    Els reis de Suècia Carles XVI Gustau i Silvia. La llei successòria Sueca ha imposat la plena igualtat d'homes i dones, amb la qual cosa la princesa hereva és la filla gran, Victòria de Suècia, precedint al seu germà i home de menor edat Carles Felip de Suècia, en contra de la tradicional prelació de l'home en les successions dinàstiques.

    Abdullah of Saudi Arabia

    Abdullah ibn Abdulaziz al-Saud, rei de l'Aràbia Saudita (2005-15), una monarquia islàmica resistent a tota mena de modernització, a part de la financera.

    Cumbre Iberoamericana 2007 - Foto oficial

    Cimera Iberoamericana del 2007 en la qual Joan Carles I (rei d'Espanya en aquell moment), va participar com a Cap d'Estat amb igual rang protocol·lari que els altres dirigents.

    Vegeu també

    Referències

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Monarquia Modifica l'enllaç a Wikidata
    1. Montesquieu cita Plutarc, que afirma que “la llei és reina de tots, mortals i immortals”, o dit de manera semblant que “la llei és una relació universal” o que “la llei és el comú”. És un antic concepte, apareix als orígens de la civilització. Plató ho recorda en el Gòrgies, citant a Píndar .[ http://www.monografias.com/trabajos/espirituleyes/espirituleyes.shtmlAssaig sobre "L'esperit de les lleis"], José Edgar Morales Chávez
    2. Perry Anderson Transiciones de la Antigüedad al Feudalismo
    3. Perry Anderson Transicions de l'Antiguitat al Feudalisme
    4. Perry Anderson L'Estat absolut; Manuel Fernández Álvarez «Los Austrias mayores, ¿monarquia autoritaria o absoluta?», a Revista Studia Historica (vol. III, n.º 3 ). Salamanca: Historia Moderna, 1985.
    5. Perry Anderson L'Estat absolut; Manuel Fernández Álvarez «Els Àustries majors, ¿monarquia autoritària o absoluta ? », a Revista Studia Historica(vol. III, nº 3). Salamanca: Història Moderna, 1985
    6. Perry Anderson L'estat absolut; Eric Hobsbawm Les revolucions burgeses
    7. Eric Hobsbawm Les revolucions burgeses, L'era del capitalisme, L'Era de l'Imperi
    8. 04-2008 + eeuu_ya_no_es_gigante_imprescindible, noticia_2img, 68,68,17064. EUA ja no és el gegant imprescindible, en Negocios.com, 02.04.2008, consultat l'11 de juny de 2008: L'autoritarisme sembla inherent als "petroestats", que s'independitzen econòmicament dels seus ciutadans al no necessitar dels seus impostos per a finançar ... A 100 dòlars el barril, el valor de les reserves provades de cru dels països exportadors de petroli és de 104 bilions de dòlars, una xifra equivalent al valor conjunt de totes les accions i bons cotitzats en les borses del món. Uns 48 bilions pertanyen als països membres del Consell de Cooperació del Golf (Aràbia Saudita, Qatar, Oman, Kuwait, Bahrain i els Emirats Àrabs Units ).

    Absolutisme

    L'absolutisme fou una filosofia política característica de l'Europa d'època moderna, que propugnava que la monarquia havia de tenir un poder absolut, és a dir sense límits i sense compartir-lo, i per això anomenaren aquesta forma de govern com a monarquia absoluta.

    Intel·lectualment aquest pensament el van formalitzar com a tal diversos filòsofs durant el segle XVI i XVII. Un dels primers fou Jean Bodin (1530-1596) que proposava una monarquia sense limitacions jurídiques (però sí les religioses) a qui tots els súbdits havien de retre obediència (però admetia que aquest sistema podia degenerar en una tirania). El teòric més important per definir l'absolutisme fou l'anglès Thomas Hobbes (1588-1679). Ell considerava que els humans en estat natural són dolents i lluiten entre ells per sobreposar-se els uns damunt dels altres; per això considerava necessari que renunciessin a la seva llibertat en favor d'un ens sobirà omnipotent que vetllés pel benestar general. Finalment l'influent clergue Bossuet (1627-1704) va aportar la teoria de l'origen diví de la monarquia francesa durant l'enfrontament que aquesta mantenia amb el Papa de Roma sobre qui devia obediència a qui, teoria que després van reivindicar totes les monarquies (i posteriorment algunes dictadures, admiradores de l'absolutisme). Alguns pensadors sostenien que, com que el rei és escollit per Déu, el monarca ha de tenir en l'exercici de les seves funcions els mateixos límits que la divinitat, és a dir, cap.

    Tot i que l'absolutisme teòric no va imposar-se plenament, les monarquies van utilitzar els seus diversos arguments i les necessitats creades per les guerres continuades de l'època moderna per reforçar la seva capacitat de mobilització i concentració de recursos militars, fiscals i burocràtics. Paral·lelament els corrents jurídics admiradors del dret romà justificaren també la monarquia absoluta en nom del dret públic, en contraposició dels vells drets feudals privats.L'oració "Tot pel poble però sense el poble" fou el lema que adoptaren els intel·lectuals partidaris de la monarquia absoluta que creien sincerament en un bon govern incontestable que apliqués les mesures més convenients pel bé general, però sense que la societat tingués drets polítics per evitar les lluites entre grups. Aquest corrent de pensament s'anomenava despotisme il·lustrat.

    L'absolutisme -un dels pals de paller de la societat d'antic règim- donà nom al concepte de Monarquia absoluta (o autoritària) que va ser la forma de govern característica de les monarquies europees dels segles XVI, XVII i XVIII. Els trets característics i fonamentals de tota monarquia absoluta són dos:

    La creença en una monarquia de dret diví: Els defensors de l'absolutisme sostenien que el rei havia rebut el poder directament de Déu, raó per la qual ningú no podia contradir la seva voluntat. Oposar-se als designis del monarca era una ofensa directa a Déu i era només a ell a qui el rei havia de retre comptes.

    L'existència d'un poder il·limitat dels reis, pel qual els monarques concentraven tots els poders en la seva persona (els quals posteriorment Montesquieu classificaria en el legislatiu (fer lleis), l'executiu (dirigir el govern) i el judicial (aplicar justícia).Per tot plegat és habitual que els historiadors es refereixin a aquestes monarquies com a Monarquies absolutes de dret diví atès que amb aquesta designació es recullen alhora les dues característiques bàsiques que acabem de citar. Tradicionalment s'ha considerat que el monarca absolut per excel·lència fou Lluís XIV, anomenat el Rei Sol.

    La complexitat organitzativa de les monarquies absolutes féu del tot necessària la creació d'una complexa xarxa diplomàtica i burocràtica connectada al monarca per fer complir les seves decisions. Aquest fet establia el precedent de la centralització de l'estat modern.

    Constitució Espanyola de 1812

    La Constitució de 1812 o Constitució de Cadis (oficialment: Constitució política de la Monarquia espanyola) fou la norma fonamental de la Monarquia espanyola redactada per les Corts de Cadis el 1812, reunides a Cadis, sota l'assetjament dels francesos. Fou de caràcter liberal i va ser coneguda com "La Pepa", pel fet d'haver-se aprovat el dia de sant Josep. La constitució establia la sobirania en la Nació (no ja en el rei), la monarquia constitucional, la separació de poders, la limitació del rei, el sufragi universal masculí indirecte, la llibertat d'impremta, la llibertat d'indústria i el dret de propietat, entre altres. El text establia que la religió de la nació espanyola és la catòlica i prohibia de manera expressa l'exercici de qualsevol altra, i el rei ho continuava essent "por la gracia de Dios y la Constitución". De la mateixa manera, aquest text constitucional no va reconèixer cap dret per a les dones, ni tan sols el de ciutadania La mateixa paraula "dona" apareix escrita una sola vegada, dins una citació accessòria de l'article 22.

    Decrets de Nova Planta

    Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l'inici del seu regnat —el primer decret és del 1701, i el darrer del 1719— que implantaren el règim absolutista a la Monarquia d'Espanya. Amb totes aquestes lleis el monarca borbònic s'arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví. Fins aleshores la Monarquia d'Espanya s'havia governat mitjançant un sistema de consells deliberatius i col·legiats –règim polisinodial–, que amb els decrets de Nova Planta quedà extingit i s'imposà un nou règim de secretaries d'Estat —executiu i jeràrquic— que es fonamentava en darrer terme en la «reial voluntat» del monarca com a font de tota sobirania.

    Aquestes lleis absolutistes provocaren —entre altres causes—, que el 1705 els estats de la Corona d'Aragó s'aixequessin en armes contra Felip V proclamant com a nou monarca espanyol a Carles d'Àustria, fet que provocà que la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715) —fins aleshores només una guerra internacional—, es convertís en una guerra civil entre territoris espanyols. Però al llarg de la guerra les tropes fidels a Felip V reconqueriren els estats de la Corona d'Aragó —el regne de València i el regne d'Aragó caigueren el 1707, Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715—, i aleshores Felip V invocant el «dret de conquesta», acusant-los de «rebel·lió», i manifestant la voluntat de «reduir tots els seus regnes a les lleis de Castella», abolí els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d'Aragó, quedant derogades també les institucions constitucionals que fins aleshores havien compartit amb els monarques espanyols la sobirania.

    D'aquesta manera la Monarquia d'Espanya, que s'havia forjat com una monarquia composta per l'agregació de diferents i diversos estats moderns per la via matrimonial, quedà reduïda a un únic, uniforme i centralitzat corpus jurisdiccional, legislatiu i polític basat en les lleis de Castella i supeditat —absolutament— al monarca borbònic de qui emanava, en darrera instància, tota font de sobirania; només en quedaren al marge els territoris de Navarra, País Basc i Aran, que per la seva fidelitat a la Casa de Borbó obtingueren el privilegi de preservar el seu estatus jurídic i polític anterior a la guerra —els drets històrics—.Aquest conjunt de lleis pren el nom genèric de Decrets de Nova Planta a partir d'uns reials decrets específics que establien una «Nova Planta» –nova estructura– a les institucions constitucionals anteriors a la guerra a fi que fossin reduïdes com a instruments per a implantar l'absolutisme. La Monarquia Absoluta Borbònica resultant fou organitzada territorialment en 21 províncies, dividides al seu torn en corregiments. Als estats de la Corona d'Aragó la Nova Planta de les reials audiències posà aquestes institucions judicials sota l'autoritat dels Capitans Generals de l'Exèrcit, de manera que aquestes esdevingueren les institucions d'administració territorial borbòniques a través de les quals s'executava la «reial voluntat» del monarca resident a Madrid. Parell a la seva funció executiva, les Reials Audiències continuaren desenvolupant la seva tasca pròpiament judicial aplicant el dret civil propi, excepció feta de València, on s'instaurà el dret civil castellà.

    La primera reivindicació dels extints estats de la Corona d'Aragó denunciant el règim absolutista resultat de la Nova Planta fou el memorial de greuges anomenat Representació (1760). Els Decrets de Nova Planta que implantaren l'absolutisme a la monarquia espanyola quedaren derogats quan col·lapsà l'Antic règim absolutista i es posà fi definitivament a la Monarquia Absoluta Borbònica (1833) un segle després de la seva imposició, quedant instaurat el Regne constitucional d'Espanya; la derogació dels decrets de Nova Planta i del règim absolutista fou ratificada legalment per la Constitució Espanyola de 1837. Si des de l'edat mitjana i la modernitat històrica la sobirania havia estat compartida entre el monarca i el regne a través de les Corts, i després del 1714 amb els Decrets de Nova Planta el monarca s'havia apoderat absolutament de la sobirania al llarg de tot un segle, amb la Constitució Espanyola de 1837 la sobirania retornava finalment i definitivament a la nació, quedant consagrat a partir d'aleshores el principi de la sobirania nacional.

    Això no obstant, però, l'establiment d'un estat liberal no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels altres estats de la Corona d'Aragó, sinó que consagraren el Regne constitucional d'Espanya com un règim polític únic, uniforme i centralitzat, herència directa de l'antiga Monarquia Absolutista Borbònica, i que només reconeix a una única nació, la Nació Espanyola. Al llarg del segle XX s'assajaren diversos mètodes de descentralització administrativa com ara la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat republicana, però no fou fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l'aprovació dels Estatus d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de descentralització politicoadministrativa en comunitats autònomes, sempre basat en darrera instància en què la sobirania emana d'una única i uniforme Nació Espanyola ja des del 1812, ratificada el 1837, i actualment vigent des del 1978 —excepció feta dels territoris amb drets històrics—. Així doncs, malgrat que els decrets de Nova Planta quedaren abolits per les constitucions espanyoles i la sobirania retornà al poble després d'un segle de règim absolutista, els estats de la Corona d'Aragó mai no han recuperat la seva pròpia sobirania que els fou llevada entre el 1707 i el 1714 per la força de les armes, ni les seves institucions de govern han recuperat la seva potestas suprema que emanava d'aquesta sobirania.

    Dinastia borbònica

    La dinastia borbònica, o la Casa de Borbó (en francès: dynastie des Bourbons o maison de Bourbon), és un conjunt de dinasties sorgides de la casa ducal de Borbó, originària de la localitat francesa de Borbó. Els membres d'aquesta dinastia foren principalment reis de França (1589-1792, 1814-1830), del Regne de les Dues Sicílies (1735-1860) i del Ducat de Parma (1731-1860), entre altres títols que ostentaren. També van ser i encara ho és la casa regnant a Espanya (1700-1868, 1874-1931, 1975~) i la del Gran Ducat de Luxemburg (des de 1964). Tanmateix l'únic monarca avui dia que té com a primer cognom el de Borbó és Felip VI d'Espanya.

    Felip IV de Castella

    Felip IV de Castella, III d'Aragó i de Portugal, dit el Gran o el Rei Planeta (Valladolid, 8 d'abril de 1605 - Madrid, 1665) fou monarca d'Espanya (1621-1665). El seu regnat va estar marcat pel validatge de Gaspar de Guzmán, comte-duc Olivares, que va intentar reformar la monarquia per aconseguir una major unitat dels països on aquesta monarquia regnava, a partir de castellanitzar-los en tots els àmbits. Això, sumat als problemes en la política externa, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys, produirà una sèrie de conflictes interns a la monarquia, principalment la revolta catalana i la portuguesa, però n'hi hagué en altres territoris de la monarquia, cosa que demostra l'esgotament que aquesta monarquia va patir en el segle xvii.

    Ferran el Catòlic

    Ferran el Catòlic (Sos, Regne d'Aragó, 10 de març de 1452 - Madrigalejo, Regne de Castella, 23 de gener de 1516) fou un dels Reis Catòlics, juntament amb Isabel de Castella. Dit també II d'Aragó, València, Mallorca i Barcelona, III de Sicília, V de Castella i I de Navarra per ser rei d'aquests regnes. Ostentà els títols de comte de Ribagorça (1458 - 1469), duc de Montblanc (1458-1479), príncep de Girona (1461 - 1479), rei de Sicília (1468 - 1516), rei d'Aragó, de València, de Mallorca i comte de Barcelona (1479- 1516), rei de Castella (1474 - 1504), de Sardenya (1479 - 1516), de Nàpols (1504 - 1516), regent de Castella (1507 - 1516) i rei de Navarra (1512 - 1515).

    Imperi Austrohongarès

    L'Imperi Austrohongarès o simplement Àustria-Hongria (en alemany: Österreich-Ungarn, en hongarès: Osztrák-Magyar Monarchia) fou un estat dual existent a Europa entre els anys 1867 i 1918, fruit de la unió del Regne d'Hongria i l'Imperi d'Àustria amb l'Ausgleich o Compromís austrohongarès. Segons aquest acord, els dos estats passaven a formar una monarquia dual sota el domini de la dinastia dels Habsburg, que passaven a ser emperadors d'Àustria i reis d'Hongria. No existia una ciutadania única comuna a tot l'Imperi sinó que era en funció del Regne o Imperi al qual pertanyien. L'únic que compartien eren les finances, l'exèrcit i la política exterior. Per la resta, els dos estats actuaven formalment com a estats independents amb seu governamental a cadascuna de les seves respectives capitals, Viena i Budapest. Aquesta monarquia s'anomenava oficialment Els Regnes i Territoris representats al Consell Imperial i els Territoris de la Corona de Sant Esteve. També era coneguda com la Monarquia Dual o Monarquia Imperial i Reial (en alemany: "Die im Reichsrat vertretenen Königreiche und Länder und die Länder der Heiligen Ungarischen Stephanskrone"; en hongarès: "A Birodalmi Tanácsban képviselt királyságok és országok és a Magyar Szent Korona országai").

    El 1914 tenia una extensió de 675.936 km² essent el segon estat més extens d'Europa després de l'Imperi Rus. La població total el 1910 era lleugeramnet superior als 52.000.000 d'habitants i era el tercer estat més poblat del continent després de l'Imperi Rus i del II Reich alemany. La capital, Viena, va passar de 440.000 habitants l'any 1840 a 2.200.000 poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, i fou la quarta ciutat més gran d'Europa.

    Àustria-Hongria va crear-se el 1867 arran d'un compromís entre la noblesa d'Hongria i l'emperador Francesc Josep I d'Àustria per tal de mantenir l'antic Imperi d'Àustria, establert el 1806, després de l'abolició del Sacre Imperi romanogermànic per part de Napoleó. Durant els seus cinquanta anys d'existència, l'imperi va viure una època de ràpid creixement econòmic i de modernització, i també de reformes polítiques liberals. El principal problema foren les reivindicacions nacionals dels pobles que el formaven.

    Els emperadors austrohongaresos foren:

    Francesc Josep I d'Àustria (1848-1916)

    Carles I d'Àustria i IV d'Hongria (1916-1918)L'Imperi austrohongarès va desaparèixer arran de la seva derrota a la Primera Guerra mundial, i actualment està repartit entre els següents estats europeus: Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro. Les regions del Trentino (Itàlia)-Alto Adige/Tirol del Sud formen part d'Itàlia); el Bànat repartit entre Sèrbia, Romania i Hongria; Transsilvània de Romania; la Galítsia de Polònia) i Rutènia i la part oriental de Galítsia (l'actual ciutat de Lvov, anomenada Lemberg en el temps per l'Imperi, a l'actual Ucraïna.

    Llista de monarques britànics

    Els monarques britànics són aquells que han governat en algun dels dos regnes més importants de la Gran Bretanya, Escòcia i Anglaterra, o a la unió d'aquestes dues corones amb Irlanda primer i Irlanda del Nord després, formant el Regne Unit (de Gran Bretanya i Irlanda del Nord).

    Marroc

    El Marroc (en àrab: المغرب, al-Maḡrib, i en amazic: Amarruk / Murakuc), oficialment el Regne del Marroc, és un estat del nord d'Àfrica. Limita amb l'oceà Atlàntic a l'oest, amb l'estret de Gibraltar, la mar Mediterrània i les ciutats autònomes espanyoles de Ceuta i Melilla al nord, amb Algèria a l'est i amb el Sàhara occidental i Mauritània al sud. El Marroc fou l'únic estat africà que no pertanyia a la Unió Africana fins al 30 de gener de 2017, data en què s'hi incorporà. Així mateix, és membre de la Lliga Àrab, de la Unió del Magrib Àrab, de la Francofonia, de l'Organització de la Conferència Islàmica, del Diàleg Mediterrani, i del Grup dels 77.

    Monarca

    Un Monarca és la persona que governa una monarquia, una forma d'estat (en oposició a la República) i una forma de govern en la qual una entitat política és governada o controlada per un individu que, en la majoria de casos, ha rebut aquesta funció per herència i l'exercirà de per vida o fins a l'abdicació. Els monarques poden ser autòcrates -monarquia absoluta- o caps d'estat cerimonials amb auctoritas però sense potestas de govern, la qual és exercida pel parlament -monarquia constitucional-. El monarca pot tenir qualsevol dignitat (títol) -rei, duc, comte, etc- o reunir-ne múltiples en la seva mateixa persona. Històricament els monarques han estat governants absoluts, però la majoria dels monarques actual són caps d'estat cerimonials. La paraula «monarca» prové del grec monos archein que significa «únic governant» i feia referència a un governant absolut de l'Antiga Grècia.

    Monarquia absoluta

    La monarquia absoluta és un tipus de monarquia basada en el principi que el sobirà (rei, emperador, tzar…) ostenta el poder absolut, és diferència de formes més recents com ara la monarquia constitucional o parlamentària.

    En la monarquia absoluta no existeix cap divisió de poders, ja que la font d'ells és el mateix sobirà i aquest no ha de respondre davant ningú pels seus actes. Encara que el poder judicial hagi pogut tenir en el decurs de la història d'aquests tipus de règims una autonomia relativa en relació amb el sobirà –a diferència dels poders executiu i legislatiu… que per definició són el sobirà en persona– el dèspota podia canviar les decisions o dictàmens dels tribunals en última instància, o bé reformar les lleis per a la seva necessitat o desig.

    Es caracteritza per una absència de cap constitució o codi de lleis per sobre de l'autoritat del sobirà (el sobirà és l'única font de legalitat) i de cap mena de forma d'oposició legalitzada. El monarca absolut té el total poder sobre l'aristocràcia i els exèrcits (només ell pot aixecar exèrcits). De vegades també té connivència amb el poder religiós, control sobre els grups religiosos, i preeminència sobre el ritual dominant (cesaropapisme).

    Monarquia constitucional

    Una monarquia constitucional és una forma de govern monàrquica establerta sota un sistema constitucional que reconeix un monarca electe o hereditari com a cap d'estat. Les monarquies constitucionals modernes sovint implementen el concepte de trias politica o "separació de poders" en què el monarca és el cap de la branca executiva o té només un paper cerimonial o simbòlic. En les democràcies representatives que són monarquies constitucionals, com ara el Regne Unit i Espanya, el rei és considerat el cap d'estat, però, és el primer ministre o el president del govern, electe democràticament per mitjà de les eleccions directes o indirectes, el cap de govern.

    En el seu sistema de govern, les monarquies constitucionals no difereixen gens de les democràcies parlamentàries, llevat del fet que el cap d'estat no és un càrrec d'elecció popular, sinó hereditari. El funcionament de les institucions governamentals i la separació de poders, sovint és idèntic a les democràcies parlamentaris, i per tant, les monarquies constitucionals en són una categoria.

    Monarquia d'Espanya

    La Monarquia d'Espanya, Monarquia Universal o Les Espanyes fou la monarquia formada pel conjunt de territoris que compartien el mateix monarca de la Casa d'Àustria entre el segle xvi i el segle xviii. En la historiografia contemporània s'empra l'expressió Monarquia Hispànica.

    Regne d'Aragó

    El Regne d'Aragó (en aragonès: Reino d'Aragón) naix el 1035 de la unió dels comtats d'Aragó, Sobrarb i Ribagorça en la figura de Ramir I.

    Regne de França

    El Regne de França fou el sistema polític de la regió de l'actual França entre l'edat mitjana (s. IX) i l'edat moderna (final del s. XVIII) -la darrera corresponent al període conegut com l'antic règim- i precedeix la proclamació de la Primera República Francesa. Després de la partició en tres de l'Imperi carolingi -el Regnum Francorum (751-843)-, es constituí la Francia Occidentalis (843-987), que amb l'ascens al tron d'Hug Capet el 987 esdevingué el Regne de França. Va ser el 1204 que la paraula França significa, per primera vegada, el territori sobre el qual exerceix l'autoritat del rei dels francs, que llavors va començar a anomenar-se de manera esporàdica rei de França. El sistema de la monarquia feudal, a poc a poc, dóna pas a una monarquia absoluta que va assolir l'apogeu als segles XVII i XVIII. El 1791, després de la Revolució Francesa, fineix el sistema de monarquia absoluta, i el Regne de França esdevé una monarquia constitucional. Menys d'un any després, la Primera República Francesa hi fou proclamada.

    República

    Una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble en què els ciutadans tenen el dret al vot la qual cosa dóna al govern el fonament de legitimitat i sobirania. Sovint, les monarquies i les repúbliques es descriuen com a conceptes mútuament excloents. En aquest sentit les monarquies constitucionals, encara que amb sistemes electorals democràtics no són repúbliques, atès que el màxim sobirà executiu, amb poders limitats o merament cerimonials, no hi és elegit democràticament pel poble. De vegades les dictadures s'han anomenat "repúbliques" només per designar que el poder no recau sobre un monarca.

    Restauració borbònica

    Per veure sobre la Restauració borbònica a França, vegeu Restauració francesaLa Restauració borbònica fou el període de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que posà fi a la Primera República Espanyola, i la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931.

    El pronunciament de Martínez Campos el 29 de desembre de l'any 1874 a la ciutat de Sagunt restablí la Monarquia Espanyola i la dinastia borbònica en el fill d'Isabel II, el rei Alfons XII d'Espanya.

    El període es va caracteritzar per una certa estabilitat institucional, la conformació d'un model liberal de l'Estat i la incorporació dels moviments socials i polítics, fruit de la revolució industrial.

    En aquest sistema podem distingir tres etapes: una de preconstitucional fins a l'aprovació de la constitució de 1876, una altra de constitucional fins a la suspensió de garanties i la instauració del Directori militar en l'etapa coneguda com la dictadura de Miguel Primo de Rivera que s'inicia l'any 1923 i acabà el dia 14 d'abril de l'any 1931.

    Revolució Francesa

    La Revolució Francesa (1789 – 1799) es considera que el model de revolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.

    En acabar el segle XVIII, el regne de França, com la major part d'Europa, estava sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societat estamental fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la vella estructura de classes. Així doncs, les classes socials quedaven dividides entre privilegiats (rei, noblesa i clergat), i els no privilegiats (burgesia, pagesos, etc). En aquest context es produeix un seguit de revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim.

    La primera etapa revolucionària, la de la Monarquia constitucional (1789-1792), succeí quan els membres del Tercer Estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic Règim i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp i a París, revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent, el 1791, aprovà la primera constitució.

    La segona etapa va ser la de la Convenció Republicana (1792-1794). Els problemes econòmics, socials i polítics se sumaren a l'oposició de la monarquia i l'aristocràcia, i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república. El rei Lluís XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal, amb l'excepció del violent període jacobí.

    La darrera etapa, la del Directori (1795-1799) va consolidar el poder de la burgesia que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el qual finalitza el període revolucionari.

    Virrei

    Un virrei és un oficial reial que governa un país o província en nom i representació del monarca. El terme es deriva del prefix llatí vice-, que significa "en lloc de", i el català rei. Una virreina, pot ser tant la dona que governa un país o província en nom i representació del rei, com la dona del rei. Sovint, encara que no sempre, el territori o província governat per un virrei es coneix com a virregnat.

    El títol el trobem al segle XIV a un document en llatí de Pere Terç (1381). A mitjans de segle XVI, s'introduí el mot virrei derivat del mot "visrei" ja emprat almenys el segle XV que va acabar per substituir totalment el de lloctinent, i del català passaria al castellà "visorey" En els documents catalans en llatí del segle XV (1428) s'emprava el terme "vice rex" per referirse al virrei de Sicília.L'al·lusió etimològica dóna a entendre que la posició del virrei és superior a qualsevol altre càrrec oficial, siguin capitans o governadors-generals. En alguns casos, el títol i l'ofici del virrei, era reservat als membres d'una dinastia regnant, i en d'altres qualsevol persona de la noblesa podia ocupar el càrrec, per designació del rei.

    Heraldic Royal Crown (Common).svg
    Monarquia
    Conceptes
    principals
    Tipus
    Història
    Conceptes
    relacionats

    En altres idiomes

    This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
    Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
    Images, videos and audio are available under their respective licenses.