Moabites

Els moabites (moabitae, Μωαβῖται) eren un poble que segons el Gènesi estava emparentat amb els israelites i encara més amb els ammonites. Segons el Gènesi, Moab fou fill de Lot per un incest amb la seva filla gran (amb la filla petita va tenir a Ammi, ancestre dels ammonites), tingut després de la destrucció de Sodoma; segons això la paraula 'Moab' voldria dir 'Del seu pare'. Aquesta relació incestuosa els feia inferiors als israelites. Com que van barrar el pas als jueus durant l'èxode foren exclosos de la "congregació del senyor" per 10 generacions. Tot i així israelites i moabites es van barrejar sovint i el mateix rei David tenia origen en una dona moabita. Els moabites van fundar el Regne de Moab. Pels grecs els moabites foren els habitants de Moabitis (Μοαβῖτις) equivalent al Regne de Moab. Flavi Josep parla[1] dels moabites com una nació de Celesíria i esmenta les ciutats moabites conquerides per Alexandre Janeu: Hesbon, Medaba, Pel·las, i altres al nord de l'Arnon, riu que segons ell marcava el límit entre moabites i amorites.

Referències

  1. Villalba i Varneda, Pere. The Historical Method of Flavius Josephus (en anglès). Brill, 1986, p. 227. ISBN 9004076166.
Ahazià d'Israel

Segons la Bíblia, Ahazià (en hebreu, אחזיהו בן-אחאב Ahazyahu ben Ahăāb) fou el vuitè rei del Regne d'Israel, succeint el seu pare Acab.

Va regnar només dos anys durant els quals els moabites es van rebel·lar contra el jou dels israelites. Va tenir un accident a casa seva que el va deixar malferit i postrat al llit.

Allà va rebre la visita del profeta Elies, que li va recriminar que alcés altars a déus estrangers.

Poc després va morir i fou succeït pel seu germà Jehoram, ja que no tenia fills.

Ammonites (descendents d'Ammon)

Els ammonites foren una unió de tribus del Pròxim Orient del Mil·lenni II aC.

Arfaxad

En el Gènesi, capítol desè, Arfaxad (en hebreu אַרְפַּכְשָׁד בן-שֵׁם Arpakhšad ben Šēm i en àrab ارفکشاد بن سام Arfakxād ibn Sām) és el fill de Sem que va ser pare de Xèlah a l'edat de trenta-cinc anys. Després visqué quatre-cents tres anys, en què engendrà altres fills i filles que apareixen al Llibre de Jasher com Anar i Axcol.

Al llibre dels Jubileus s'anomenen dos fills més d'Arfaxad, anomenats Ura i Kesed, els fills dels quals esdevindrien els fundadors d'Ur Kasdim: I Ur, fill de Kesed, va construir la ciutat d'Ara dels caldeus, i va anomenar-la com ell mateix (Jub, 11:3)

Tradicionalment es consideren descendents d'Arfaxad els caldeus, mesopotamis del golf Pèrsic, hebreus, israelites, àrabs, beduïns, Moabites, Jordans, palestins, sabaeans i altres grups del Pròxim Orient.

En algunes versions de la Bíblia, el seu fill és Cainà, qui seria pare de Xèlah. Actualment els erudits tendeixen a considerar-ho un error i aquest Cainà seria una confusió de Quenan, fill d'Enoix.

Booz

En l'Evangeli segons sant Mateu, Booz (en hebreu בועז בן-שַׂלְמָ Bo'az ben Salmon) fou el fill de Salmon amb la seva esposa Rahab. Booz és el besavi del Rei David.

Segons el judaisme apòcrif, Booz era més conegut com a Ibsan i esdevingué jutge d'Israel durant set anys. Tots els seus seixanta fills van marxar-li de casa seva a causa d'una maledicció de Jahvè per no haver convidat a casa seva el pare de Samsó, Manóah.

Segons el Llibre de Rut pertanyia a una casa adinerada que posseïa camps de blat. Un dia, una jove va anar a espigolar als seus camps. Va preguntar qui era i li respongué que es deia Rut i que era la vídua de Mahlon, un parent de Booz que havia mort a la terra dels moabites.

Rut va explicar-li que havia vingut a viure amb la seva sogra Noemí perquè no estigués sola, ja que ella també s'havia quedat vídua. Amb el temps, Booz s'enamorà de la moabita Rut, es casaren i ella engendrà un fill, de nom Obed, que esdevindria l'avi del Rei David.

Segons el judaisme, Booz morí l'endemà de l'engendrament d'Obed.

Cananeus

Els cananeus són els habitants de Canaan.

És probable que els hicses fossin cananeus, almenys en gran part: els amorrites en serien un dels grups principals i van jugar un important paper al Canaan amb reis poderosos a Hesbon i Astaroth, i sovint el nom amorita és utilitzat com a sinònim de cananeu (dels cananeus de l'interior). Els egipcis anomenaven el Líban Amar o Amurru vers el nord a l'Orontes. Vers el 1500 aC, les terres cananees estaven dividides en dues confederacions: Megiddo i Cadeix (Kadesh).

Per tant, s'ha de considerar que els cananeus són tots els que parlen la llengua semita cananea, incloent-hi les seves variants dialectals; que la regió de Canaan, tot i que es pot aplicar a tot el Llevant, s'aplica en general als moderns Líban (en part), Israel i Palestina (els ammonites i moabites, com a parlants de dialectes derivats del cananeu, en són exclosos).

Els cananeus són esmentats en la Bíblia com una de les nacions que foren expulsades pels israelites (parlants d'hebreu, de religió després anomenada jueva). Les altres nacions foren

els hetites, els girgashites, els amorrites, els perizzites, els hivites, i els jebusites (Deuteronomi 7:1). Els cananeus són descrits com a idòlatres amb cultes associats al sexe i a la fertilitat, cosa que justificava moralment la conquesta de les seves terres.

L'antiga religiositat cananea basa el seu culte en la fertilitat. El més important és el déu de la pluja. Hi ha una tríada de déus. El déu El és el superior. El poble pateix set i la mar els fa por. El déu El envia el seu fill Baal a auxiliar la gent. Aquesta mitologia encara és viva en el cristianisme amb la Santíssima Trinitat. Els antics israelites participaven del culte a Baal i van rebre moltes pressions a causa d'això per part de profetes i reis.

Crac de Moab

El Crac de Moab o Crac dels Moabites —en àrab قلعة الكرك, Qalʿat al-Karak— fou un important castell croat a la vora de la moderna població d'al-Karak, a un turó d'uns 1000 metres. Va substituir al Crac de Montreal, més meridional, que els croats feien servir com a capital d'una baronia del regne de Jerusalem. Vegeu Senyoria de Transjordània.

La fortalesa fou iniciada el 1142 per Payen o Payan, antic cambrer del rei Folc de Jerusalem i segon senyor de Transjordània. Els francs l'anomenaven Petra deserti perquè hi situaven l'antiga Petra nabatea, tot i que és molt més al sud, i també Crac de Moab o dels Moabites. La plaça dominava el camí dels peregrins des de Damasc i el dels caravanes entre Síria i Egipte. Sota Reinald de Chatillon va representar una greu amenaça pels musulmans quan va llençar una expedició cap al Mar Roig, que finalment va fracassar.El zengita Nur al-Din primer (1170) i després Saladí la van assetjar; el 1188 es va rendir a causa de la fam al germà de Saladí, el futur al-Adil I.

Dejuni de Guedalià

El Dejuni de Guedalià (en hebreu צום גדליה : Tsom Guedalià), és un dejuni ritual jueu, que se celebra el tercer dia del mes de Tixrí, immediatament després de la festa de Roix ha-Xanà. Anomenat a la Bíblia el dejuni del setè mes. (Zacaries 8:19)Va ser instituït al retorn de l'exili de Babilònia, al segle cinquè abans de Crist, per commemorar l'assassinat del governador de Judea, Guedalià, fill d'Ahicam.

Com a resultat de la mort de Guedalià es van destruir els darrers vestigis d'autonomia de Judea, després de la conquesta babilònica molts milers de jueus van ser assassinats, i els jueus restants van ser conduïts a l'exili.

Quan Nabucodonosor II Rei de Babilònia, va destruir el Santuari del Temple de Jerusalem i va exiliar als jueus a Babilònia, va permetre a uns pocs jueus romandre a la terra i va nomenar Guedalià Ben Ahikam com el seu governador, molts jueus que havien fugit a Moab, el país dels moabites, i altres països veïns, van tornar a la Terra d'Israel i plantaren vinyes, i van poder gaudir d'una treva després de la repressió anterior.

El malvat rei dels Ammonites però, va enviar a un jueu traïdor; Ixmael, fill de Netanià, per assassinar a Guedalià.

En el setè mes de Tixrí, Ixmael es va trobar amb Guedalià a la ciutat de Mispà, i va ser rebut cordialment. Guedalià havia estat advertit de la intenció assassina del seu convidat, però es va negar a donar crèdit als seus informants en la creença que el seu informe era simple calúmnia.

Ismael va assassinar a Guedalià, juntament amb la majoria dels jueus que estaven amb ell, i va assassinar també a molts babilonis que estaven amb Guedalià. (Jeremies 41:3)És considerat un dejuni menor, del matí fins al vespre, excloent-hi les hores nocturnes. Si el dejuni és en dissabte, es trasllada al diumenge següent, ja que segons els preceptes del judaisme, quan és Sàbat no es pot fer dejuni. Tanmateix, quan coincideixen el Sàbat i Yom Kippur aleshores cal fer dejuni.

Hesbon

Hesbon o Heixbon (en àrab حشبون; en hebreu חשבון) fou una antiga ciutat situada a l'est del Jordà, a l'altura de Jericó, entremig dels rius Jabbok i Arnon. Pertanyia als moabites però els hi fou arrabassada pels seus veïns del nord, els amorites, poc abans de l'arribada dels israelites des d'Egipte. Fou la capital de l'estat amorita de Sihon. Ocupada pels hebreus, fou assignada a la tribu de Rubèn, però en foren expulsats pels moabites.

Alexandre Janeu la va incorporar als seus dominis.

Claudi Ptolemeu l'esmenta amb el nom d'Esbuta o Esbouta i Plini el Vell esmenta "Arabes Esbonitae" probablement referit als habitants de la ciutat. Eusebi i Jerònim l'esmenten com Esbus o Esbous. A una moneda del temps de Neró el nom apareix com Heeba; altres monedes més abundoses són del temps de Caracal·la on apareix el nom Exbou. Una eparquia es deia Esbous. A les actes del concili de Calcedònia s'esmenta una polis Esbounton.

Sota els àrabs es va dir Khosban. Modernament la comarca s'anomenà Wadi Hesban i la ciutat Husban. Hi ha les ruïnes d'un temple d'Astarte.

Hikses

Els hikses foren un poble asiàtic, probablement semita, que va governar Egipte des d'aproximadament el 1750 fins al 1550 aC.

El nom d'hikses deriva de l'egipci heqa-khase o hikau kahusul, «governants estrangers» o «governants (originaris) d'una altra terra» i el donaren els egipcis a una sèrie de reis que van governar el delta del Nil des del 1750 aC fins al 1550 aC. Eren probablement semites cananeus, potser hebreus (ancestres parcialment dels israelites), i madianites, edomites, moabites i ammonites (anomenats en conjunt pels egipcis Shasu (Shosu) i que formaven el grup cananeu del sud). La paraula heqa khase fou recollida per Manetó i convertida en la paraula grega hyksos. Generalment, s'ha aplicat com a derivada d'una paraula egípcia equivalent a «reis pastors».

Una primera onada d'hikses va entrar a Egipte abans del 1800 aC i es va establir al país i, vers la meitat del segle XVIII aC, ja tenia el poder a la zona del delta (dinastia XIV) amb seu a Xois. Es pot considerar que la dinastia XIV va abraçar l'època de govern simultani de la dinastia XIII a Memfis i Itjtawi, mentre la dinastia XVI fou una dinastia vassalla (i probablement no hikse) després de la conquesta del poder per part d'una segona dinastia dels hikses (coneguda per Grans Hikses) establerta a Avaris i que va acabar per dominar tot el delta, formada per una segona onada d'emigrants cananeus. Després del 1600 aC, els hikses van arribar a Tebes, però posteriorment no van poder mantenir les seves conquestes i foren expulsats del delta per la dinastia XVII cap al 1550 aC

El seu domini fou relativament breu en el temps històric egipci, però van aportar nous elements: de caràcter militar, com l'arc i l'espasa pròpies, el cavall i el carro de combat; de caràcter religiós, amb déus cananeus (que no van imposar-hi) i conceptes religiosos. Progressivament, els hikses van quedar seduïts i culturalment absorbits pels egipcis.

La seva derrota final fou a Sharuhen, a Canaan, després d'un setge de tres anys i la completa derrota dels hikses.

Josafat

Segons la Bíblia, Josafat (en hebreu יהושפט בן-אסא Yehoshafat ben Asa) fou el quart rei de Judà.Pertanyia a la Casa de David de la tribu de Judà i era fill del rei de Judà Asà, a qui succeí, i la reina Azubà.

Quan comptava trenta-cinc anys morí el seu pare i ell fou coronat rei. Va pactar una treva indefinida amb el regne d'Israel, poc després va visitar el rei Acab d'Israel i van fer una aliança per atacar Assíria. Però van resultar derrotats i Acab fou mort.

També va lluitar contra els moabites, els ammonites i els meünites.

Josafat va intentar fer expedicions a Ofir a la recerca d'or, però no ho aconseguí mai. Va continuar el pacte d'amistat fet amb Acab durant els regnats dels fills d'aquest, Ahazià i Jehoram. Va intercedir davant el profeta Eliseu en favor d'aquest últim.

Quan va morir tenia 60 anys i fou succeït pel seu fill Joram.

Els seus fills foren:

Joram

Azarià

Jehiel

Zecariahu

Azariahu

Micael

Xefatiahu

Karak

«Karak o Al-Karak» té aquests significats:

Al-Karak (Jordània), ciutat de Jordània

Krak dels Moabites, Castell croat a Jordània

Kerak (principat), principat aiúbida establert sobre la Senyoria del Crac de Moab (s. XII)

Karak Nuh, vila de la Bekaa al Líban

Karak o Pon Gaya, estat de la confederació Gaya a Corea (42 - 562)

Karak (Pakistan), ciutat al Pakistan

Karak (Pahang), ciutat de Malàisia

Districte de Karak, districte del Pakistan, a la Província de la Frontera del Nord-oest

Governació de Karak, divisió administrativa de Jordània

Autopista de Karak, autopista de Malaísia

Te de Karak, estil de te propi dels països del Golf Pèrsic.

Llengua moabita

El moabita va ser un antic dialecte canaanita utilitzat pels moabites. Se situaven a l'oest de l'actual Jordània. S'escrivia mitjançant una variant de l'alfabet fenici.La principal font de coneixement sobre el moabita prové de l'estela de Moab, que és l'únic text extens conegut en aquest idioma. A més, es va trobar una inscripció de tres línies a Al-Karak, així com uns quants segells.

Les principals característiques que distingeixen al moabita d'altres llengües cananaanites com l'hebreu són: marca del plural -în en lloc de -îm (p. ex. mlkn, «reis» per a l'hebreu bíblic məlākîm), com ocorren en arameu i àrab; retenció de la marca del femení -at que en hebreu bíblic es redueix a -āh (p. ex. qryt, «ciutat» per a l'hebreu bíblic qiryāh, que no obsant la reté en l'estat constructe nominal: p. ex. qiryát yisrael, «ciutat d'Israel»); i retenció d'una forma verbal amb -t- infija, també trobada en àrab i accadi (p. ex. w-’ltḥm, «vaig començar a lluitar», de l'arrel lḥm).

Segons Glottolog no era un idioma diferenciat de l'hebreu.

Lot (personatge del Gènesi)

En el Gènesi, Lot (en hebreu לוֹט בן-הָרָן Lot ben Haran i en àrab لوط Lūt ibn Haran) és un fill d'Aran, germà d'Abraham, qui es va salvar de la destrucció de Sodoma i Gomorra.Lot vivia a Ur dels caldeus fins que va anar a viure a una altra terra juntament amb els seus oncles Abraham i Sara i el seu avi Tèrah. En primer lloc van anar a Egipte on, després d'alguns problemes amb nadius van haver de marxar.

Aleshores van fer cap a Canaan però durant el viatge, hi va haver escaramusses entre pastors de Lot i pastors d'Abraham, i es van veure obligats a distanciar-se. Llavors, Lot va anar cap al mar Mort.

Es va establir a la ciutat de Sodoma. Vuit anys després, va esclatar una guerra entre Xinar, Elassar, Elam i Goïm contra Sodoma, Gomorra, Admà, Seboiïm i Sóar. Després d'unes batalles a la Vall de Sidim (actualment mar Morta), van guanyar els primers i van saquejar totes les ciutats rivals. Aleshores, Lot va ser fet presoner. Quan se n'assabentà Abraham, va organitzar una expedició en què va salvar Lot i multitud de presoners.

Segons la llegenda, el comportament dels habitants de les ciutats de Sodoma i Gomorra era pecaminós; llibertinatge, violacions, assassinats, luxúria, etc. Jahvè va decidir enviar uns àngels a observar les ciutats però els habitants van assaltar la casa de Lot, on s'estaven. Davant la multitud de gent que s'acostava a casa seva, Lot va oferir-los les seves dues filles perquè les violessin però el poble va refusar. Aquest exemplifica el concepte de Lot com "pur d'esperit" que serà salvat de les ires divines.

Poc després, Lot, la seva esposa i les dues filles fugiren de Sodoma, que veié com una tempesta de cendra, foc, llamps i trons la destruïa. La seva dona es convertí en una estàtua de sal per mirar enrere mentre es destruïa la ciutat tal com li havien prohibit els àngels. Aquesta història exemplifica la creença de la major curiositat de les dones i podria estar inspirada en el mite d'Orfeu i Eurídice.

Aleshores es van instal·lar a Sóar, una ciutat aliada de Sodoma. Poc després, Lot i les seves dues filles van marxar de Sóar i es van instal·lar a les muntanyes. Un dia, Lot es va emborratxar i les seves filles van aprofitar per mantenir relacions amb ell. Al cap de nou mesos, les dues noies van tenir fills:

la filla gran va tenir Moab, considerat l'avantpassat dels moabites

la filla petita va tenir Benammí, avantpassat dels ammonitesAixí doncs, els seus néts eren alhora els seus fills.

Moloc

Moloc és, dins la tradició bíblica, el nom d'un dels déus que adoraven diferents pobles de l'antiguitat, com els fenicis, cartaginesos, ammonites i els moabites i a qui lliuraven els seus primogènits en sacrifici, cremant-los en un braser. Se'l considerava símbol del foc que purifica i que alhora simbolitza l'esperit. També és associat a altres déus de l'antiguitat, com Baal (a vegades, fins i tot Baal Moloc) o Cronos.

Després dels descobriments recents a la ciutat de Cartago, el mot designaria més aviat el sacrifi en si mateix o molk, i no pas una divinitat que hauria estat creada per fer més comprensible l'expressió.

Quiriataim

Quiriataim (ciutat doble) fou una ciutat de Palestina a l'est del riu Jordà que pertanyia a un poble anomenat els emims, que en foren expulsats pels moabites. Després va passar als jueus i fou assignada a la tribu de Rubèn, però durant l'exili a Babilònia els moabites van recuperar la ciutat junt amb d'altres.

Flavius Josefus parla d'una ciutat amb aquest nom que estava poblada de cristians, però probablement és una ciutat diferent de la ciutat moabita i correspondria a la moderna Kureyeiat al sud del wadi Zurka, mentre l'edomita seria el llogaret d'Al-Teim, al nord del wadi Zurka, on hi ha unes ruïnes.

Regne de Moab

Moab (מוֹאָב, en assiri Mu'aba o Ma'ba o Ma'ab, en egipci Mu'ab, en grec Moabitis Μοαβῖτις) fou un regne que va existir des del segon mil·lenni abans de Crist a l'est del Jordà, al sud del Regne d'Ammon i al nord dels edomites, habitat pels moabites.

La seva capital fou Dibon (moderna Dhiban). Els rius Arnon, Dimon o Dibon i Nimrin eren dins els seus límits. El mont Nebot, famós en la història de Moisès, també era al seu territori.

Estava dividit en tres districtes: al sud de l'Arnon (anomenat "Camp de Moab"), al nord de l'Arnon, enfront de Jericó, i els turons de Gilead (anomenat "Terra de Moab"); i el tercer al sud a la vora del Jordà.

Rut

Segons la Bíblia, Rut fou una dona pertanyent als moabites protagonista del llibre de Rut. Fou la besàvia del Rei David.

En temps dels jutges d'Israel, un home de la tribu de Judà anomenat Elimèlec se'n va anar a viure a Moab amb la seva esposa Noemí i els seus dos fills Mahlon i Quilion. Allà, els dos joves es casaren amb dues dones moabites, Rut i Orpà, respectivament.

Deu anys més tard, els tres homes de la família havien mort i Noemí, ja gran, va decidir tornar al seu poble de Betlem. Orpà es va acomiadar emocionada però Rut va decidir acompanyar-la i instal·lar-se amb ella.

Un dia, Rut va anar a espigolar als camps i va conèixer Booz, parent de la seva sogra Noemí. Un temps després, Booz i Rut es van casar i van tenir un fill, Obed, qui seria l'avi del rei David.

Ruta dels Reis

El camí dels Reis va ser una ruta comercial de vital importància per al Creixent Fèrtil, que unia el Nil amb l'Eufrates creuant la península del Sinaí i el llevant mediterrani. La seva importància estratègica està en el fons de les guerres entre els diferents imperis, Egipte, hittites o Assíria, i possiblement en les que van mantenir el Regne d'Israel i el de Judà.

Una de les referències més antigues al camí dels Reis està en Nombres, 20, 17: “Així que et demanem que ens deixis passar pel teu territori. No passarem a través de camps sembrats o de vinyes, ni beurem l'aigua dels pous; anirem al llarg del camí del rei, sense desviar-nos a dreta o esquerra fins que hàgim passat a través del teu territori”.

Senyoria de Transjordània

La senyoria de Transjordània o del Crac de Moab (Senyoria del Crac dels Moabites, també Krak de Moab o dels Moabites, després Kerak o al-Karak) fou una baronia dels croats establerta com una de les que formaven el regne el regne de Jerusalem poc després de la conquesta de la zona pels croats als fatimites el 1118.

La baronia fou confiada a Roman de Puy (1118-1126) que la va perdre i fou concedida a l'antic cambrer del rei Folc (l'encarregat de servir els vins), Payen (1126-1147), a canvi de Nablús; Payen fou qui va construir el castell (1142) que garantia el domini sobre tota la regió i el control de peregrions i caravanes. Fins aleshores el castell principal havia estat el Crac de Montreal (Shawbak) més al sud. Altres castells de la baronia foren: Vallem de Messa (àrab Wuayra), Traphyla (àrab Tafila), Ahamant (àrab Amman) i Celle (àrab Qusayr Sila). Felip de Nabús, oncle de Payen, va heretar la senyoria el 1161 i al morir va deixar una filla, Estebaneta o Estefania, casada tres vegades, la primera amb Hendrid II de Toron i després amb Miles.

El 1170 la fortalesa principal fou atacada pel zengita Nur al-Din però sense continuïtat. La segona nissaga de barons es va extingir en línia masculina el 1174 i va passar a la baronessa Estebaneta de Milly (1174-1188) casada el 1176 amb Renaud de Châtillon el Llop (príncep d'Antioquia del 1153 al 1163) que va governar del 1176 al 1187 i va fer una expedició cap a Aràbia que finalment no va reeixir i va ser executat personalment per Saladí. A la seva mort el 1187 la baronessa es va cassar amb Humfred de Toron. Saladí va assetjar la fortalesa que es va rendir per gana al seu germà (després al-Adil I) el 1188. El mateix 1188 i el 1189 es van rendir les altres fortaleses. La senyoria va passar als aiubites.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.