Miquees

Miquees, de l'hebreu מִיכָה Mikah (Qui com Yahvéh? Miquees 7:8). Va ser un profeta d'origen camperol de finals del segle VIII aC., provinent de Moreset (Miquees 1:14) un petit llogarret de la fèrtil plana de Sefela a uns 30 quilòmetres al sud-oest de Jerusalem. Va ser autor del llibre de la Bíblia que porta el seu nom.

La seva tasca es va realitzar en temps dels reis Jotam, Acaz i Ezequies i va ser contemporani dels profetes Isaïes (profeta), Osees i Amós. Va demostrar un gran zel pel pacte amb Yahvéh i va considerar que la infidelitat a l'amor de Déu es fa sentir en l'explotació del proïsme. Va estimar el seu poble camperol i pastoral i va veure en ell l'interès de Yahvéh. Va denunciar els rics i poderosos i els sacerdots i falsos profetes que actuaven per aconseguir poder i privilegis. Va rebutjar l'abús dels aristòcrates de Jerusalem contra la majoria del poble camperol i la instrumentalització de la religió per ocultar les injustícies socials.

La predicació de Miquees va ser de tal abast que va influir perquè Ezequies intentés algunes reformes al Regne de Judà (2Reyes 18:1-4).

Especial significat i valor representa el passatge Miq 5, 1. citat expressament en l'Evangeli segons Mateu Mat 2, 5 com a profecia del lloc del naixement del Messies, Betlem.

S'ha assenyalat que aquest passatge ha estat manipulat amb males intencions pels cristians, ja que es parla de la dinastia Betlem Efrata, no d'una ciutat, i així mateix, s'al·ludeix a un guerrer que suposadament venceria Assíria (v.6). Llavors, no és una profecia cristiana, sinó una profecia fallida sobre un guerrer jueu.

Infotaula personatgeMiquees
Micah prophet
Dades
Ocupació profeta
Naixement 737 aC
Mort 696 aC
Altres
Mestre Isaïes
Alumne Joel

Bibliografia

Certament si es tractava d'una profecia sobre un guerrer salvador aquesta va ser fallida. Ja que després del rei David no hi va haver un guerrer del seu nivell. De fet hi va haver líders que van haver de fer front a les ocupacions estrangeres però sense èxit.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miquees Modifica l'enllaç a Wikidata
15 de gener

El 15 de gener és el quinzè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 350 dies per finalitzar l'any i 351 en els anys de traspàs.

Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebrees (també anomenades la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. La designació 'Antic Testament' prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d'Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s'obté per contraposició amb el "nou pacte" ('Nou Testament') entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l'ordre ni en els noms.

Bíblia

La Bíblia és el conjunt de textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material.

Un tema al llarg de la Bíblia és l'adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d'acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu. L'exegesi o interpretació d'aquest missatge central és una branca tradicional de la teologia.

El català esdevingué, l'any 1478, la quarta llengua del món a tenir una Bíblia impresa, amb la Bíblia Valenciana. La Santa Inquisició, però, n'encetà un procés de persecució i hom arribà a dubtar de la seva existència, fins al s. XIX.Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 451 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.185 idiomes més, i porcions del text traduïdes en prop de 848 altres. En total 2.479 llengües disposen de traduccions completes o parcials del llibre.Fou també el primer llibre imprès per Gutenberg.

Fets dels Apòstols

Els Fets dels Apòstols és el cinquè llibre del Nou Testament de la Bíblia.

En principi era una part de l'Evangeli segons Lluc, però els textos se separaren abans de ser escrits els manuscrits que ens han arribat fins avui dia. Són de gran interès i valor històric.

Joel (profeta)

El profeta Joel (en hebreu יואל Yōw’êl: "Jehovà és Déu") és un dels 12 profetes menors del qual se'n sap únicament que era fill de Patuel i del regne de Judà (Joel,I,1). En la seva profecia hi ha certs trets que semblen indicar que vivia a Jerusalem, i el Pseudo-Epifani diu que era de la tribu de Rubèn i que havia nascut a Bethoron, entre Jerusalem i Cesarea.

Judaisme ortodox

El judaisme ortodox és una de les grans branques de la religió jueva, junt amb el judaisme conservador (masortí) i el judaisme reformista. Es distingeix d'elles per la seva adhesió rigorosa a la llei jueva (halacà). Tanmateix, la manca d'una autoritat doctrinal central, permet una certa variació en la pràctica religiosa.

D'acord amb la seva actitud envers la cultura contemporània, el judaisme ortodox es divideix de manera informal en el judaisme ortodox modern, un moviment que cerca adequar fins a cert punt les seves pràctiques i estudis amb la situació social contemporània, encara que és ferm amb els afers que estan relacionats l'halacà (la llei jueva), el sionisme religiós, un moviment que uneix el judaisme ortodox modern amb la ideologia del sionisme, i el jueus ultraortodoxes (haredim), que rebutjen quansevol innovació contrària a les ensenyançes religioses de la Torà.

Les divisions doctrinals en aquest sentit no s'hi van fixar fins prop del segle XVIII, que sota l'influx de la il·lustració jueva uns certs sectors de la comunitat jueva van rebutjar la segregació imposada per les pràctiques religioses convencionals i van cercar integrar-se -malgrat l'aleshores dominant antisemitisme- a les comunitats nacionals, replantejant en termes moltes vegades racionalistes, les tradicions i les creences religioses. El rebuig a aquest moviment va definir l'ortodòxia. L'ortodòxia és un moviment creat en el segle XIX en contra dels rabins i dirigents que assajaven maneres de fer compatible el judaisme i la modernitat.

Llibre d'Abdies

El llibre d'Abdies, escrit pel profeta menor Abdies al segle IX aC, és un llibre de l'Antic Testament, el més breu de tots. Narra la destrucció d'Edom, enemic d'Israel, com a prova del poder diví quan el poble jueu li és fidel. El llibre ha atret els estudiosos de la Bíblia per la menció de llocs aparentment anacrònics.

Llibre de Joel

El llibre de Joel forma part de l'Antic Testament, dins dels grup dels profetes. Es considera que fou escrit pel profeta Joel. La data de composició no està clara per les al·lusions històriques a diferents èpoques i perquè el nom Joel és força comú, però estaria compresa entre els segles VIII i IV aC. Narra la profecia d'una plaga de llagostes que afectarà les collites per la mala conducta del poble jueu, que ha de demanar perdó a Déu per conjurar el perill. Posteriorment fa una profecia sobre un futur més llunyà sobre el judici final i l'arribada del Paradís a la Terra, llegida com un anunci de la vinguda del Messies.

Llibre de Miquees

El llibre de Miquees és un dels llibres profètics de l'Antic Testament, escrit al segle VIII aC. En ell, Miquees es lamenta de la idolatria que professen alguns habitants d'Israel, que està provocant la desgràcia del poble jueu i critica

l'opressió sobre els petits pastors i camperols. Assenyala els problemes socials i dirigeix atacs duríssims contra les classes privilegiades i els rics propietaris. També fa retret als profetes professionals que només vaticinen allò que convé econòmicament als rics. L'acció sembla ser contemporània a les invasions assíries i l'auge del culte als seus déus. Els estudiosos estan dividits sobre la redacció del llibre, que podria ser obra de diversos autors tret dels tres primers capítols, que semblen ser escrits directament per Miquees.

Llibre de Nehemies

El llibre de Nehemies és un llibre de l'Antic Testament que segueix al Llibre d'Esdres i en continua la història. De fet, l'alternança entre la primera i le tercera persona han portat als estudiosos a afirmar que podria haver estat escrit per ambdós, Esdres i Nehemies (si els noms representen els personatges reals), ja que els llibres de Nehemies i d'Esdres eren un únic volum indivisible fins al segle XV, quan es van separar en dos. El llibre de Nehemies ha estat anomenat també llibre II d'Esdres i el conjunt dels dos llibres d'Esdres. La data de composició estaria al voltant del 430 aC.

El llibre, en forma de recull, se centra en els fets històrics dels jueus al seu retorn de la deportació babilònica, amb especial èmfasi en els canvis de govern i la reconstrucció de Jerusalem (i del temple). L'autor argumenta a favor de la teocràcia i de la unió de tots els jueus, així com reivindica la figura del rei David.

Nom teòfor

Un nom teòfor és un nom propi que fa referència a la divinitat. Aquests noms propis els trobem en totes les cultures. Alguns cognoms catalans d'origen medieval són d'aquesta mena:

De Déu (generalment escrit "Dedeu"): aplicat a un infant considerat un do de Déu.

Deó: del cognom francès "Déon", adaptació del llatí "Deum".

Déu-lo-féu (generalment escrit "Deulofeu"): s'aplicava a persones sense pares coneguts.

Deusdat: grafia aglutinada de "Deus dat", és a dir, "donat per Déu"; equival a Déu-lo'm-dé i es correspon a l'espanyol "Diosdado" i al francès "Dieudoné".

Déu-lo'm-dé (generalment escrit "Deulonder"): significa "Déu me'l va donar" i es devia aplicar a un infant molt desitjat.

Déus-lo'm-dé (generalment escrit "Deuslomdé"): variant de l'anterior.

Dellonder (a vegades escrit "Dellunder"): variant dels anteriors.

Déu-lo-sal (generalment escrit "Deulosal"): nom d'auguri que significa "Déu el salvi".

Déu-lo-vol (generalment escrit "Deulovol"): és un nom d'auguri de vida santa o com a recordança del crit dels participants a la primera croada; significa "Déu el vol", i té un equivalent francès: "Dieuleveult".

Déu-nos-ajut (generalment escrit "Deunosajut"): nom d'auguri que significa "Déu ens ajudi".

Deusovol: grafia aglutinada de "Deus ho vol"; equival a "Déu-lo-vol".

Dodat: equival a "Deusdat".

Dóna-Déu: (generalment escrit "Donadeu"): significa "do de Déu" i es devia aplicar a un infant molt desitjat.

Donadiu: variant de "Dóna-Déu".Casos dubtosos:

Deu: potser prové de "deu", font, i no pas de Déu, malgrat que el fet que es diguin amb e tancada fa pensar el contrari.

Masdeu: forma aglutinada de "Mas" i "Deu".Els noms teòfors també eren molt abundants en l'antroponímia hebrea pel fet que aquest poble, a més de ser profundament religiós, era dels pocs de l'antiguitat estrictament monoteista. Aquests noms han arribat als nostres dies usats com a prenoms cristians i ocasionalment com a cognoms.

Alguns dels possibles noms teòfors hebreus són al·lusius a divinitats paganes, com Ester (a la deessa babilònica Istar), Maria (que pot venir de l'egipci i voler dir "estimada d'Ammó" i Melquisedec, "el déu Melek és just". Però la majoria fan referència al Déu únic.

N'hi ha que expressen agraïment, com aquests: Amós, que prové d'Amasya, significa "Jahvè ha sostingut"; Anna, nom derivat d'Annanies i que vol dir "Déu ens beneficia", Llàtzer i Eliseu (amb les variants Elisa i Elisabet, que en català esdevé Isabel) signifiquen "Déu ens ha ajudat"; Isaí i la variant Jessè, Jessica (la forma femenina), vol dir "home de Jahvè", és a dir "home de Déu"; Isaïes "Déu tiba"; Jesús, el nom de Crist, era la forma aramea de Josuè (l'arameu -llengua encara parlada avui dia- era l'hebreu de la seva època, modern en relació a l'hebreu dels primers llibres de l'Antic Testament) i vol dir "Déu és salut" (la variant Joshua, la més propera a l'hebreu (J(eh)oshua) és molt corrent en els països anglosaxons); Joaquim, "Jahvè construirà"; Jonatan, "Déu dóna"; Josafat, "Déu jutja"; Josies, "Déu guareix"; Jaire, "(Déu) vulgui lluir"; Jafet, "Déu li dóni espai"; Osees, "Déu socore"; Joan (i la variant russa Ivan) vol dir "Déu és propici" o bé "Déu s'ha compadit"; Malaquies, "el rei Déu"; Mateu, Maties i Macià, que n'és una variant catalana, també present com a cognom (a vegades escrit erròniament "Masià")- vol dir "Déu dóna" (tot i que també podria voler dir "home de Déu" o "fidel a Déu"); Miquees, que prové de Mikaya, significa "qui com Jahvè"; Nahum, que prové de Nehemya, "Jahvè consola"; Simeó, "Déu m'ha escoltat", que és el que va exclamar sa mare Lia en parir-lo (tot i que segons altres vol dir "complidor"); Sofonies, "Jahvè ha guardat"; Zebedeu, "regal de Déu", Zacaries, i la variant Zaqueu, "Déu se'n recorda".

Altres dels noms teòfors feien referència a la divinitat mateixa, com Jeremies, que vol dir "Déu", o a algun dels atributs de la divinitat, com passa amb Tobies, que significa "Déu és bo"; o Elies, que equival a una curiosa tautologia "Déu és Déu"; d'altres consisteixen en una pregària, com Josep, que significa "renovi'm (Déu) la família" (mots que va dir sa mare Raquel en parir-lo).

Hi ha noms teòfors que inclouen de forma explícita el nom de Déu. Són els que acaben en El (el terme semític que significa "Déu", d'on ve també la denominació àrab Al·là). En aquest cas es troben el nom dels tres arcàngels: Miquel, vol dir "Déu és just", Rafael, "Déu ha guarit" i Gabriel, "home de Déu" o "força de Déu". Altres noms amb la mateixa terminació són Emmanuel (d'on deriven Manuel i els hipocorístics Manel i "Manolo"), el nom de Jesús segons l'àngel anunciador, i que significa "Déu és amb nosaltres"; Ezequiel, "Déu enforteix"; Ismael "Déu tiba" o "Déu escolta"; Israel ("força de Déu"); Daniel, "Dan de Déu" (Dan, el nom del cinquè fill de Jacob, significa "Déu m'ha fet justícia, amb aquest fill"); Samuel, "Déu escolta" (tot i que no se sap del cert), i finalment Joel, "Jahvè és Déu".

A banda dels prenoms teòfors d'origen hebreu, també n'hi ha algun d'escadusser d'origen llatí, tant cristià -d'origen tardà, possiblement medieval- com pagà. Un exemple del primer cas és "Amadeu", que significa "que ama Déu".

En el segon cas tenim diversos noms que malgrat l'origen pagà ens arriben a través del santoral; tots s'originen en el fet de posar l'infant al qual s'imposaven sota la protecció d'algun dels déus o deesses:

Veneri: sota la protecció de Venus.

Martí, Marçal (i les variants Marçà, Marcià, Marciau), Marc (i les variants Marcel, Marcel·lí, Marcel·lià, Marcolí, Marcús), Marció (i Marcionil·la) i Marçol: sota la protecció de Mart.

Jovita (que és tant nom d'home com de dona): sota la protecció de Júpiter.

Sadurní: sota la protecció de Saturn.Val a dir que alguns d'aquests prenoms han esdevingut cognoms: Martí, Marçal (a vegades escrit Marsal), Marc (generalment escrit March) i Sadurní.

També entrarien en aquest grup els prenoms que són els dels mateixos noms dels déus pagans:

romans: Diana, Júpiter, Venus

grecs: Zeus

fenicis: Tanit

Pentateuc

El Pentateuc, també conegut com la Torà, són els cinc primers llibres de la Bíblia o de la Tanakh תָּנָ"ךְ (la Bíblia Hebrea). Conjunt integrat a l'Antic Testament cristià, també se'l coneix com els Cinc Llibres de Moisès i, en la traducció de l'hebreu al grec en la Septuaginta, com a Pentateuc. No obstant això, sovint els jueus també es refereixen a tota la revelació i els ensenyaments jueus com la Torà.

Primer llibre de les Cròniques

El Primer llibre de les Cròniques és un llibre de l'Antic Testament que narra la vida dels regnes d'Israel. Forma un tot unitari amb el Segon llibre de les Cròniques, la divisió es deu només a l'extensió del text. La crònica, d'autor desconegut però escrita probablement al segle IV o principis del III aC, se centra en l'ascens al poder de David i el seu regnat però amb un accent religiós absent d'altres llibres com el Primer llibre dels Reis. L'objectiu central del llibre és mostrar la unitat del judaisme i exhortar a la veneració de Déu.

Rabí

En el judaisme, un rabí (en hebreu רַבִּי, rabbí, pronunciat ribbí per alguns sefardites; de l'hebreu רָב, «gran») és un mestre o doctor de la llei jueva. El terme s'usa, juntament amb el de hakham o «savi» (en hebreu חָכָם), per denominar els savis jueus.En hebreu l'expressió significa «mon mestre» o, més literalment, «mon major,» ja que el sufix pronominal -í denota possessiu de primera persona singular. Existeix igualment el terme rabenu, en hebreu רַבֵּינוּ, que denota el possessiu de primera persona plural.

Segon llibre de les Cròniques

El Segon llibre de les Cròniques és un llibre de l'Antic Testament que formava un tot unitari amb el Primer llibre de les Cròniques, escindit en dues meitats per l'extensió del text. Se centra en els fets des de la mort del rei David fins a l'alliberament del poble jueu després de l'exili a Babilònia i el seu objectiu és exaltar la unitat del judaisme i justificar amb lleis divines les decisions dels governants. És el darrer llibre del cànon jueu, mentre que precedeix el Llibre d'Esdres en l'ordenació catòlica.

Segon llibre dels Reis

El Segon llibre dels Reis és un llibre de l'Antic Testament que segueix al Primer llibre dels Reis, amb el qual formava originàriament una unitat. En ell s'explica la història dels regnes d'Israel i Judà des de la mort del rei Salomó (de forma paralel·la). L'objectiu fonamental, però, no és fer un relat històric fidel sinó explicar com el poble jueu viu la llei divina, encarnada simbòlicament en el Temple. Això justifica que el final del llibre, que narra justament la destrucció dels regnes, sigui tan breu malgrat la transcendència de l'assumpte: és només una conseqüència, conclusió de la tesi principal que s'ha de romandre fidel a la fe o sobrevenen càstigs.

Siràcida

El llibre de Siràcida, o simplement Siràcida, també conegut com a llibre de l'Eclesiàstic (que cal no confondre amb l'Eclesiastès), és un text de l'antic testament, inspirat en la Septuaginta i inclòs a les bíblies catòliques i ortodoxes. Com els altres llibres del Deuterocanònic, no es troba a les bíblies cristianes protestants ni als texts jueus.

El nom o sobrenom de «l'Eclesiàstic» fa referència al fet que aquest llibre s'usava a les primeres assemblees (en llatí, ecclesia) cristianes. D'altra banda, el nom de «Siràcida» fa referència a l'autor, Jesús de Sira, que és l'únic autor considerat identificable dels textos de l'Antic Testament, i que hauria escrit el llibre en hebreu prop del 196 aC-175 aC. Va ser traduït al grec en Egipte cap al 132 aC.

Consta de 51 capítols, que com els altres llibres sapiencials tracten sobre temes diversos de saviesa popular.

Tanakh

Tanakh [תנ״ך] és un acrònim que identifica la Bíblia jueva, i coincideix en gran part amb l'Antic Testament cristià, llevat dels deuterocanònics (els llibres que no foren acceptats dins el cànon cristià sinó fins al segle XVI, és a dir: Els dos llibres del Macabeus, Judit, Tobies, Saviesa, Siràcida i Baruc; tampoc formen part de la Tanakh Bel i el dragó i Susanna, que en els deuterocanònics formen els dos últims capítols de Daniel). L'acrònim de la Tanakh està basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts del text:

Torà [תורה], que significa "llei", "ensenyament" i/o "instrucció". També és anomenat Chumash [חומש] que significa "cinc", en referència als cinc llibres de Moisès. En grec ha estat anomenat "Pentateuc".

Neviïm [נביאים], que significa "Profetes".

Ketuvim [כתובים], que significa "escrits".La Tanakh també és anomenada Mikra o Miqra [מקרא].

Comuns
No jueus
Judaisme
Cristianisme

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.