Mil·lenni V aC

El mil·lenni V aC va abastar els anys 5000 fins al 4001 aC. Va veure la propagació de la agricultura des d'Àsia occidental per Europa del Sud i central. Les cultures urbanes a Mesopotàmia i Anatòlia van florir, desenvolupant la roda. Els ornaments de coure es van fer més comuns, marcant el començament del calcolític. La ramaderia es va estendre per tot Euràsia, fins a arribar a la Xina.

V mil·lenni a. C.
Mil·lennis mil·lenni VI aCmil·lenni V aCmil·lenni IV aC
Segles: segle L aC • segle XLIX aC
segle XLVIII aC • segle XLVII aC
segle XLVI aC • segle XLV aC
segle XLIV aC • segle XLIII aC
segle XLII aC • segle XLI aC

Esdeveniments

Invents, descobriments, introduccions

Calendaris

  • 4713 aC: L'època (origen) del període julià descrit per Joseph Justus Scaliger es va produir l'1 de gener, el dia astronòmic julià número zero.
  • 4241 aC: data de la creació del calendari egipci segons Eduard Meyer (suposada i moltes vegades desestimada), basada en els seus càlculs del cicle sotíac.[2]
  • 4750 aC: Any inicial del calendari assiri, marcant la data tradicional de la fundació de Assur, al voltant de 2000 anys abans de la data real.
  • El 23 d'octubre del 4004 aC: és la data d'inici del món (Anno Mundi del creacionisme) segons James Ussher, un arquebisbe anglicà del comtat d'Armagh (avui Irlanda del Nord) el 1650 en la seva obra "Annals de l'Antic Testament".
  • 4300 aC: Asellus Primus (Theta (θ) Bootis) es va convertir en l'estrella visible més propera al pol nord celeste; va romandre la més propera fins al 3942 aC quan va ser substituïda per Thuban.

Referències

  1. Bogucki, Peter I. The origins of human society (en anglès). Wiley-Blackwell, 1999, p. 355. ISBN 1-57718-112-3.
  2. James, Peter. Siglos de oscuridad (en castellà). Crítica, 1993, p. 35. ISBN 84-7423-576-6.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mil·lenni V aC Modifica l'enllaç a Wikidata
Bretanya

Bretanya (en bretó: Breizh; en gal·ló: Bertaèyn; en francès: Bretagne) és una nació europea, d'origen cèltic, situada sobre la costa atlàntica. Ocupa una extensa península a l'oest d'Europa de 34.023 km², la qual s'estén uns 240 quilòmetres fins a l'oceà Atlàntic, entre el canal de la Mànega al nord i el golf de Biscaia al sud. Naoned n'era la capital històrica.

Administrativament el país resta dividit entre la regió francesa de Bretanya, creada pel govern de Vichèi durant la Segona Guerra Mundial, que comprèn el 80% de l'antic ducat de Bretanya, considerat el bressol de la nació bretona. El 20% restant pertany actualment al departament del Loira Atlàntic, que forma part de la regió del País del Loira, amb capital a Naoned, la capital històrica del ducat de Bretanya.

Bulgària

Bulgària (búlgar: България, Balgària, oficialment la República de Bulgària, búlgar: Република България, Repúblika Balgària, AFI [rɛpublikɐ bɐɫɡarijɐ]) és un estat del sud-est d'Europa. Està situat a la part oriental de la península Balcànica i ocupa el 23% del seu territori. Limita amb Romania al nord, amb Sèrbia i Macedònia del Nord a l'oest, amb Grècia i Turquia al sud, i la mar Negra a l'est. La capital i la ciutat més gran n'és Sofia; altres ciutats importants són Plòvdiv, Varna, Burgàs i Russe. Amb un territori de 110.879 km², Bulgària és el 16è estat més gran d'Europa.

Les cultures prehistòriques organitzades van començar a desenvolupar-se sobre les actuals terres búlgares durant el període neolític. La seva història antiga va contemplar la presència de tracis, grecs, perses, celtes, romans i altres. L'aparició d'un estat búlgar unificat es remunta a l'establiment del Primer Imperi búlgar el 681 de la nostra era, que va dominar la major part dels Balcans i va funcionar com un nucli cultural per als eslaus durant l'edat mitjana. Va durar fins a l'any 1018 quan va caure sota el domini bizantí. Va renéixer amb el Segon Imperi búlgar el 1185, que arribà al punt més alt de poder i expansió territorial a la primera meitat del segle XIII, i va existir entre 1185 i 1396, quan fou vençut per l'expansió de l'Imperi otomà el 1396. El 1878, després de gairebé un segle de renaixença cultural i econòmica, rebel·lions sense èxit i conflictes diplomàtics, Bulgària va recuperar la seva condició d'estat en forma de monarquia i s'alliberà de cinc segles de domini otomà amb l'ajuda de l'Imperi rus. Els anys següents foren testimoni de diversos conflictes amb els seus veïns, cosa que va portar a Bulgària a alinear-se amb Alemanya en les dues guerres mundials. El 1946 es va convertir en un estat socialista d'un sol partit com a part del Bloc de l'Est liderat per la Unió Soviètica. Al desembre de 1989, el dominant Partit Comunista va permetre eleccions multipartidistes, que posteriorment van conduir a la transició de Bulgària a una democràcia i una economia basada en el mercat.

La població de 7,2 milions de persones de Bulgària és predominantment urbana i es concentra principalment en els centres administratius de les seves 28 províncies. En termes econòmics, Bulgària és un estat industrial l'economia del qual es basa en la producció de metalls i minerals i en el processament de matèries primeres. Un paper menor en l'economia el tenen l'agricultura i el turisme. Els principals problemes per al desenvolupament del país són els nivells molt alts de corrupció i la situació demogràfica crítica.

L'estructura política actual del país data de l'adopció d'una constitució democràtica el 1991. Bulgària és un estat unitari i una república parlamentària amb un alt grau de centralització política, administrativa i econòmica. És membre de la Unió Europea, de l'OTAN, i del Consell d'Europa; és un estat fundador de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i ha estat membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides tres vegades.

Coure

El coure (del llatí cuprum), de símbol Cu, és un element químic de nombre atòmic 29 i un dels metalls més importants. En l'època dels antics romans s'obtenia el coure principalment de Xipre (Cyprus en llatí), d'on prové el nom del metall, ja que cyprium que vol dir (metall) de Xipre, és el genitiu de Cyprus, més tard la paraula cyprium es va escurçar per quedar сuprum i d'aquí ha evolucionat al coure en català. Es tracta d'un metall de transició de coloració rogenca i de brillantor metàl·lica que, juntament amb la plata i l'or, forma part de l'anomenat grup 11 de la taula periòdica, caracteritzat perquè són els millors conductors d'electricitat. Gràcies a la seva alta conductivitat elèctrica, ductilitat i mal·leabilitat, s'ha convertit en el material més utilitzat per a fabricar cables elèctrics i altres components elèctrics i electrònics.

El coure forma part d'una quantitat molt elevada d'aliatges que generalment presenten millors propietats mecàniques, tot i que tenen una conductivitat elèctrica menor. Les més importants són conegudes amb el nom de bronzes i llautons. D'altra banda, el coure és un metall durador perquè es pot reciclar un nombre gairebé il·limitat de vegades sense que perdi les seves propietats mecàniques.

Va ser un dels primers metalls a ser utilitzat per l'ésser humà. El coure i el seu aliatge amb l'estany, el bronze, van adquirir tanta importància que els historiadors han anomenat Edat del coure i Edat del bronze a dos períodes de l'antiguitat. Encara que el seu ús va perdre relativa importància amb el desenvolupament de la siderúrgia, el coure i els seus aliatges van seguir sent emprats per fer objectes tan diversos com: monedes, campanes i canons. A partir del 1831, any en què Faraday inventà el generador elèctric, el coure es va convertir de nou en un metall estratègic en ser la primera matèria principal de cables i instal·lacions elèctriques.

El coure té un important paper biològic en el procés de fotosíntesi de les plantes, encara que no forma part de la composició de la clorofil·la. El coure contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema immunològic i ossos, i per tant és un oligoelement essencial per a la vida humana.El coure és el tercer metall més utilitzat al món, per darrere de l'acer i l'alumini. La producció mundial de coure refinat es va estimar en 15,8 Mt el 2006, amb un dèficit del 10,7% davant la demanda mundial projectada de 17,7 Mt.Exposat a l'aire, el color roig salmó inicial varia a roig violeta per la formació d'òxid cuprós (Cu2O), per a ennegrir-se posteriorment durant la formació d'òxid cúpric (CuO). Exposat llargament a l'aire humit forma una capa adherent i impermeable de carbonat bàsic de color verd, característic de les seves sals, denominada «verdet» («pàtina» en el cas del bronze) que és verinós. Quan s'empraven cassoles de coure per a la cocció d'aliments, eren relativament freqüents les intoxicacions. El motiu és que, si els aliments es deixen refredar en la mateixa cassola, l'acció dels àcids presents en el menjar van oxidant les parets dels recipients de coure, i formen òxids que contaminen els aliments

Cultura de Kunda

La cultura de Kunda, que té les seves arrels en la cultura swideriense, fou una societat caçadora-recol·lectora mesolítica, de la zona forestal del Bàltic. Aquesta cultura es va estendre cap a l'est, a través de Letònia, Estònia, Lituània i el nord de Rússia, i data entre el mil·lenni IX aC i el mil·lenni V aC (datació basada en el carboni-14). Porta el nom de la ciutat estoniana de Kunda, uns 110 quilòmetres a l'est de Tallin, al Golf de Finlàndia, prop d'on es va descobrir el primer assentament estudiat àmpliament.La majoria dels assentaments de Kunda es troben a prop de la vora dels boscos, al costat de rius, llacs o pantans. Els ants van ser àmpliament caçats, potser amb l'ajut de gossos entrenats per a la caça. També es té proves de la cacera de foques a les costes, i de la pesca als rius. Existeix una rica indústria òssia, especialment amb relació als arts de pesca. Les eines eren decorades amb dissenys geomètrics simples, que manquen de la complexitat de les comunitats contemporànies de la cultura Maglemosià, cap al sud-oest.

La cultura de Kunda va ser succeïda per la cultura de Narva, que utilitzaven la ceràmica i mostren alguns trets de la producció d'aliments.

Cultura de Varna

La cultura de Varna pertany al final del calcolític del nord-est de Bulgària. Es data tradicionalment entre el 4400-4100 aC. És contemporània i està molt relacionada amb Gumelniţa al sud de Romania, sovint considerades com a variants locals.

La cultura es caracteritza per una ceràmica fina amb una superfície brillant i polida, probablement construïda amb un torn de terrissaire i una necròpoli rica. La necròpoli calcolítica de Varna, que conté una gran quantitat d'objectes d'or en diverses tombes, n'és la més representativa. El complex de Durankulak és un poblat neolític i una necròpoli amb aproximadament 1.200 tombes, amb nombroses troballes. Cal remarcar que els habitages estan construïts sobre una base alta de pedra.

S'han trobat 292 tombes a la necròpoli, moltes de les quals contenen sofisticats exemples de metal·lúrgia de coure i or, terrissa (prop de 600 peces, incloses les pintades d'or), eines de tall de sílex i obsidiana, granadures i petxines. El lloc va ser descobert accidentalment a l'octubre de 1972 per l'operador d'excavadora Raitxo Marínov. L'excavació de la investigació estava sota la direcció de Mihaïl Làzarov i Ivan Ivànov. Al voltant del 30% de l'àrea estimada de la necròpoli encara no ha estat excavada.

Eneolític

L'edat del coure, també anomenada calcolític (del grec χαλκός, jalkós = coure; i del grec λίθος, lithos = pedra) o eneolític (del llatí aenĕus = coure; i del grec λίθος, lithos = pedra), és un període de la prehistòria situat entre el neolític ("Nova Edat de la Pedra") i l'edat del bronze.

El coure va ser un dels primers metalls que va usar l'ésser humà, utilitzant-lo inicialment en el seu estat natural, el coure natiu, ja que desconeixia els mecanismes pels quals es podia fondre el mineral. En aquests primers temps, el modelava gràcies a les tècniques del martellejat i/o del batut en fred, de manera que aquesta fase no és considerada encara calcolítica, sinó neolítica. El perfeccionament de les tècniques ceràmiques li va permetre l'experimentació amb els processos metal·lúrgics, començant així a comprendre'ls. Quan ja els controlava, va començar a realitzar diversos aliatges amb altres minerals, i n'és el més habitual la barreja amb arsènic, primer, i la posterior amb estany, la qual va donar lloc a un nou metall, el bronze.

S'han trobat artefactes de coure al sud de Turquia i nord d'Iraq anteriors al mil·lenni VI aC, però, possiblement, havien estat treballats en fred o escalfats lleugerament per aconseguir-ne una mica de ductilitat. A la cova de Shanidar (muntanyes Zagros, Iraq), s'han trobat penjolls fets amb grans de coure en nivells corresponents al 9500 aC, és a dir, del neolític inicial. Però les primeres proves clares de fosa (assenyalades per la presència d'escòries de coure) s'han trobat a Çatalhöyük, a Anatòlia, i corresponen a un moment proper al 6000 aC. Al llarg del VI mil·lenni, apareixen més proves metal·lúrgiques per tot el sud d'Anatòlia, Iraq i els Zagros iranians, de la qual cosa s'ha deduït que el sud d'Anatòlia i el Kurdistan (zones riques en minerals de coure) van poder ser les àrees nuclears on se'n va aconseguir la fosa per primera vegada. A Egipte i als Balcans, es troben artefactes de coure natiu no fosos corresponents al mil·lenni V aC, però és durant el mil·lenni IV aC quan es va produir l'auge de la metal·lúrgia calcolítica balcànica, en un procés de característiques autòctones que va acabar per expandir-se a la Grècia continental i, posteriorment, a bona part de la resta d'Europa, gràcies a les xarxes d'intercanvi (d'objectes i idees) existents des del neolític. Al sud de la península Ibèrica, s'han detectat també processos metal·lúrgics d'origen autòcton durant el mil·lenni II aC, relacionats amb les cultures arqueològiques de los Millares i Vila Nova de São Pedro.A Amèrica, hi ha constància de la fosa del coure des de principis del mil·lenni I aC, als altiplans bolivians i peruans, fent aliatges amb plata i or des del 500 aC a les actuals Colòmbia i Perú. Gairebé sempre va servir per fabricar objectes rituals o de prestigi, i són pocs els artefactes utilitaris trobats. Només a partir de la fase cultural Chimú es va començar a utilitzar el coure arsenicat.

Europa neolítica

Europa neolítica és el període en què la tecnologia neolítica estava present a Europa, aproximadament entre 7000 aC (època aproximada de les primeres societats agrícoles a Grècia) i c. 1700 aC (començament de l'edat del bronze al nord-oest d'Europa). El Neolític se superposa als períodes Mesolític i del bronze a Europa, a mesura que els canvis culturals es van traslladar del sud-est al nord-oest, a raó d'1 km / any. A aquest últim fenomen se l'anomena expansió neolítica.La durada del Neolític varia d'un lloc a un altre, el seu final marcat per la introducció d'instruments de bronze: al sud-est d'Europa és d'uns 4.000 anys (és a dir, 7000 aC-3000 aC.) mentre que al nord-oest d'Europa és poc menys de 3.000 anys (c. 4500 aC.-1700 aC.).

Mil·lenni

Un mil·lenni és una unitat de temps, equivalent a un període de 1000 anys consecutius. Aquesta pàgina conté els enllaços als diferents mil·lennis de la història humana.

Podeu veure la informació més detallada a la pàgina de segles i dècades. Per a períodes anteriors, consulteu els articles; geologia històrica, Plistocè, i Paleolític.

Els mil·lennis aC

Mil·lenni X aC

Mil·lenni IX aC

Mil·lenni VIII aC

Mil·lenni VII aC

Mil·lenni VI aC

Mil·lenni V aC

Mil·lenni IV aC

Mil·lenni III aC

Mil·lenni II aC

Mil·lenni I aC

Els mil·lennis dC

Mil·lenni I

Mil·lenni II

Mil·lenni III

Mil·lenni IV aC

El mil·lenni IV aC va abastar els anys 4000 fins al 3001 aC. Els estats, organitzacions socials suprafamiliars, van sorgint gradualment al final del mil·lenni en algunes societats, particularment a Egipte i Mesopotàmia, que es troben sota la pressió demogràfica d’una economia rural cap a una economia urbana on el treball s'especialitza, ja sigui intensificant la producció agrícola circumdant, o bé establint xarxes d'intercanvi i desenvolupant artesanies. Sorgeix una classe dirigent, que controla les activitats religioses, organitza l’emmagatzematge i la redistribució d’aliments i manté la seguretat i l’ordre mitjançant la recollida d’una part de la producció en forma d’homenatge o impost. L’aparició de escriptura en aquests sistemes d’estat inicial marca el pas de la prehistòria a la història.

Països Baixos

Els Països Baixos (neerlandès: Nederland, [ˈneːdərˌlɑnt] (?·pàg.)) són un país constituent (land) del Regne dels Països Baixos i estat membre de la Unió Europea. A més a més de ser el centre organitzatiu i administratiu del Regne, s'hi troben les seus oficials de la monarquia i les seves autoritats executives, legislatives i judicials.

Les províncies que conformen els Països Baixos estan situades al nord-oest d'Europa i limiten al nord i l'oest amb el mar del Nord, al sud amb Bèlgica i a l'est amb Alemanya. Les municipalitats especials de Bonaire, Sint Eustatius i Saba, situades al Carib, completen el territori neerlandès. El país és una de les zones més densament poblades del món i un dels estats més desenvolupats: el 2011 ocupava el tercer lloc en l'Índex de Desenvolupament Humà publicat per les Nacions Unides.Tal com indica el seu nom, el territori del país està format per terres (land) baixes (neder) de les quals aproximadament una quarta part es troba al nivell del mar o per sota seu.L'ús del nom «Holanda» per referir-se als Països Baixos en el seu conjunt és degut a la preeminència econòmica i històrica d'aquesta regió. Aquesta denominació és imprecisa, pot resultar ofensiva per als neerlandesos provinents d'altres regions del país i és comparable a l'ús incorrecte del nom «Anglaterra» per referir-se al Regne Unit.

Els Països Baixos també es confonen sovint amb la unió duanera del Benelux, formada per Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La denominació d'aquesta unió sorgeix de l'acord de cooperació intergovernamental signat el 1944.

Protoescriptura

La protoescriptura es refereix als primers sistemes d'escriptura que varen sorgir a Euràsia a principis del mil·lenni III aC, com a forma de desenvolupament basat en tradicions anteriors de sistemes simbòlics que no poden ser classificats com a escriptura pròpiament, però tenen moltes característiques molt similars a l'escriptura. Es van utilitzar els primers símbols mnemònics o ideogràfics per a transmetre informació tot i que, probablement, sense contingut lingüístic directe. Aquests sistemes varen sorgir a principis del Neolític, cap el mil·lenni VII aC.

Segle

Un segle és un període de cent anys. Aquesta pàgina conté els enllaços als diferents segles.

En català, els segles (igual que els mil·lennis) s'escriuen en xifres romanes, i mai en xifres aràbigues. Un altre error comú, que en aquest cas no és de caràcter lingüístic, és creure que els segles comencen un any abans del que realment comencen, car els segles comencen a l'any xx01 i no pas a l'any xx00. Així doncs, el segle XXI no va començar l'1 de gener del 2000, sinó l'1 de gener del 2001.

Els segles anteriors al segle I porten el sufix aC ("abans de Crist"). Igual que no hi ha cap any 0, tampoc no existeix cap segle 0, i es passa directament del segle I aC al segle I. En els casos en què hi pugui haver confusió, els segles posteriors a Crist poden portar el sufix dC ("després de Crist"), per tal d'evitar ambigüitats.

En història de l'art, els segles posteriors al segle XI també es poden denominar pel seu nom en italià, que sovint es fa servir com a metàfora per referir-se a l'estil artístic que es va desenvolupar en aquella època: el Duecento, el Trecento, el Quattrocento, etc.

Sudan

El Sudan (en àrab السودان, as-Sūdān; oficialment República del Sudan) és un estat sobirà de la part nord-oriental de l'Àfrica. Limita amb Egipte al nord, amb la mar Roja al nord-est, amb Eritrea i Etiòpia a l'est, amb Sudan del Sud al sud, amb la República Centreafricana al sud-oest, amb el Txad a l'oest i amb Líbia al nord-oest. La seva capital és Khartum. El riu més llarg del món, el Nil divideix el país en una part occidental i una d'oriental.Sudan és la llar d'una de les civilitzacions principals contínues més antigues del món, amb assentaments històrics i urbans que es remunten a l'any 3000 aC. Els sudanesos tenen una llarga història que s'estén des de l'antiguitat, que s'entrellaça amb la història d'Egipte, amb el qual estigué unit políticament en diversos períodes. Després d'independitzar-se del Regne Unit el 1956, Sudan sofrí una guerra civil que es perllongà durant 17 anys i que fou seguida per conflictes ètnics, religiosos i econòmics entre els sudanesos del nord (amb arrels àrabs i núbies) i els nilòtics cristians i animistes del sud de Sudan. Això conduí a una segona guerra civil el 1983, i a causa dels continus conflictes polítics i militars, Sudan fou sotmès per un cop d'estat sense morts dut a terme pel coronel Omar al-Bashir el 1989, que seguidament es proclamà President de Sudan.Aleshores, Sudan experimentà un gran creixement econòmic, implementant reformes macroeconòmiques i acabant finalment la guerra civil amb l'adopció d'una nova constitució l'any 2005, que donà als grups rebels del sud una autonomia limitada que finalment conduí a un referèndum per la independència el 2011. Sent ric en recursos naturals entre els quals destaca el petroli, l'economia del Sudan és actualment una de les economies amb el creixement més ràpid del món. La República Popular de la Xina i Rússia són els socis comercials més grans del Sudan.

Terrissa

La terrissa, anomenada cantereria a molts indrets del País Valencià i les Terres de l'Ebre, és l'objecte o conjunt d'objectes, tals com olles, càntirs, gerres, perols, cassoles o tests, fets de terra argilosa afaiçonada quan és molla i pastada, i després cuita. La manca d'esmalts i vernissos, el tipus de terra, la coloració rogenca que li donen després de la cocció els derivats de ferro i, sobretot, la destinació a l'ús domèstic, en fan una categoria especial dins la ceràmica. La terrissa es distingeix, d'una banda, dels productes artístics com són les ceràmiques, terracotes, porcellanes, i rajoles de València, i de l'altra, de les peces de terra cuita sortides de la bòbila, o de productes com la vaixella fina coneguda amb el nom de pisa.La peça més antiga que es coneix és un atuell del període Jōmon de prehistòria del Japó (10000 aC i 8000 aC), peça que actualment s'exposa al Museu Nacional de Tòquio. El seu nom li ve donat per les marques de corda amb les que està decorada. Existeixen trossos de terrissa trobats al sud de la Xina i amb el mètode del carboni 14 s'ha datat i es creu que és un material elaborat entre els 14000 anys aC i el 9000 anys aC.

Mil·lennis
dC
aC

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.