Mahoma

Mahoma o Muhàmmad[1] —de l'àrab محمد, Muḥammad (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en àrab)— de nom complet Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Múttalib ibn Haixim ibn Abd-Manaf ibn Qussayy —en àrab أبو القاسم محمد بن عبد الله بن عبد المطلب بن هاشم بن عبد مناف بن قصي, Abū l-Qāsim Muḥammad b. ʿAbd Allāh b. ʿAbd al-Muttalib b. Hāxim b. ʿAbd Manāf b. Quṣayy—, fou el fundador de l'islam. D'acord amb les biografies tradicionals musulmanes (anomenades sunnah en àrab), va néixer vers 570 a la Meca i morí el 8 de juny de 632 a Medina.[2] Els musulmans consideren Mahoma com el darrer profeta i missatger enviat per Déu (en àrab Al·là) per a restaurar de manera incorrupta i definitiva la fe original monoteista d'Adam, Noé, Abraham, Moisès, Jesús i altres profetes.[3][4][5][6] Alhora cap religiós, polític i militar, unificà Aràbia, la qual cosa va possibilitar les conquestes aràbigues i la creació dels posteriors imperis islàmics.

La cultura musulmana té en gran reverència a Mahoma. Després d'esmentar o escriure el seu nom, o el d'un altre profeta, com Jesús o Moisès, un musulmà afegeix La pau sia amb ell (صلى الله عليه و سلم - Sal·là Al·lahu alay-hi wa-salam). En llengües d'escriptura llatina, de vegades aquesta expressió s'indica simplement amb les inicials, de forma abreujada. Segons la creença islàmica més generalitzada, Mahoma és la persona ideal, que tot musulmà ha de prendre com a model en la seva vida; tothom ha d'adherir-se als codis ètics i morals atribuïts al Profeta perquè així ho mana Déu. Mahoma és la persona perfecta, un regal de Déu al món, que uneix l'esfera divina amb la humana, igual com l'alba uneix la nit i el dia. Malgrat això, l'islam considera igualment que Mahoma fou un simple profeta, el transmissor de la revelació però sense cap qualitat divina.[7]

La derivació del nom a Mahoma té origen cristià i medieval, en el context de les croades. Algunes teories afirmen que és una derivació de la paraula Maozim, originari dels texts d'Alvaro de Córdova (856).[8]

Infotaula de personaMahoma
en pau sigui
Dark vignette Al-Masjid AL-Nabawi Door800x600x300
Nom original (ar) أَبُو الْقَاسِمِ مُحَمَّدُ بْنُ عَبْدِ اللهِ بْنِ عَبْدِ الْمُطَّلِبِ
Biografia
Naixement (ar) مُحَمَّدٌ
26 abril 570
la Meca
Mort 8 juny 632 (62 anys)
Medina
Causa de mort Febre i cefalàlgia
  Monarca 

Dades personals
Grup ètnic Àrabs
Religió Islam
Activitat
Interessat en Alcorà
Enaltiment
Festivitat Màwlid an-Nabí
Obra
Obres destacables
Família
Família Ahl al-Bayt
Pares Abd-Al·lah ibn Abd-al-MúttalibÀmina bint Wahb
Germans sense valor
Cronologia
hègira
Signatura
Muhammad Seal

Find a Grave: 8215419

Biografia

Els primers anys

Vegeu l'article sobre l'arbre genealògic de Mahoma

Segons la tradició, Mahoma va néixer a la Meca, a la província de Hijaz (Aràbia), vers l'any 571. El seu pare, Abd-Al·lah ja havia mort quan ell va néixer, mentre que la seva mare, Àmina bint Wahb, membre del clan de Zuhra, va morir quan l'infant només tenia sis anys; aleshores se'n va fer càrrec el seu avi Abd-al-Múttalib el qual, però, va morir al cap de dos anys. Mahoma va quedar sota la tutela del seu oncle Abu-Tàlib, a qui va acompanyar en viatges comercials cap a Síria.

L'avi de Mahoma era el cap del prestigiós clan dels Hàixim, molt influent a la Meca, membre de la tribu dels Quraix; ara bé, com que segons els costums dels àrabs, els menors d'edat no tenien dret a heretar, Mahoma no va poder rebre res del patrimoni dels seus pares i dels seus avis; per això, fou pobre i per poder guanyar-se la vida va haver d'anar fent diferents oficis, entre els quals el de pastor; la seva situació social, però, va millorar quan va començar a treballar al servei d'una vídua rica anomenada Khadija bint Khuwàylid, pertanyent al clan d'Àssad, que es dedicava als negocis. Mahoma va treballar per a ella com a viatjant comercial, fins que va acabar casant-s'hi el 595; en aquell moment tenia vint-i-quatre anys i ella trenta-nou.Del matrimoni de Mahoma amb Khadija van néixer dos fills, que moriren joves, i quatre filles, de les quals la més coneguda és Fàtima az-Zahra. En vida de Khadija, morta el 619, Mahoma va mantenir-se monògam.

La Meca se'ns descriu com una ciutat mercantil formada al voltant d'un santuari anomenat la kaba, una etapa de les rutes comercials entre el Iemen i les regions mediterrànies de Gaza i Damasc, per les quals productes originaris de l'Índia i Etiòpia arribaven a la Mediterrània. La Meca era una ciutat pròspera on, tanmateix, la riquesa la monopolitzaven els membres de l'oligarquia mercantil, els quals tenien un comportament individualista que trencava els antics costums tribals, sobretot pel que fa als deures de caritat envers els necessitats.

Les revelacions

L'any 612, quan ja en tenia quaranta, al mont Hirà, prop de la Meca, Mahoma va experimentar l'aparició sobrenatural d'una veu que afirmava parlar-li en nom de Déu, que posteriorment s'identificaria amb l'arcàngel Gabriel: Llegeix! I Mahoma li contestava: Què he de llegir? I llavors l'àngel l'abraçà. I així durant tres cops, després dels quals li va recitar les següents cinc aleies: Llegeix! Recita [l'Alcorà, que ve de Déu]! En el nom del teu Senyor, que [t']ha creat! / Ha creat l'home d'un coàgul, d'un grumoll de sang. / Llegeix! Recita [l'Alcorà, que ve de Déu]! El teu Senyor és el més noble, el més Generós! / Ell ha ensenyat l'ús de la ploma, per a escriure. / Ensenyà a l'home el que ignorava! [Q.96:1-5]. Arran d'aquesta experiència Mahoma es va sentir terroritzat i trobà consol en Khadija; com que no va rebre cap més revelació, Mahoma va creure que potser estava posseït pels dimonis i es deprimí tant que li vingueren ganes de suïcidar-se, la seva estimada esposa li va dir que era impossible que Déu, Al·là, li pogués deshonorar a ell. Aquesta primera revelació la va tenir durant el mes de Ramadà, el nové mes del calendari de l'islam, concretament a la nit del Destí (Làylat Al-Qadr).

Uns tres anys després Gibril va aparèixer-se de nou a Mahoma, assegut en una cadira que se situava entre el cel i la terra, i va dir-li: Mahoma: tu ets el profeta i missatger de Déu, i jo sóc Gibril. Atemorit, Mahoma va demanar a Khadija que li tapés el cap per a no patir visions terrorífiques; aleshores la veu celestial va recitar-li: Oh tu [Mahoma], l'abrigat, el ben cobert! / Aixeca't! Avisa la gent! / Digues que és el més gran, el teu Senyor: <<Déu és el més gran que hi ha!>> / Exteriorment, tingues la roba purificada, tingues-la neta. / De la brutícia, allunya-te'n sempre, fuig! [Q.74:1-5]. L'abominació de què Mahoma havia de fugir era el politeisme que, fins aleshores, practicaven els àrabs.

Les experiències d'aquest tipus van continuar repetint-se; les veus celestials sempre insistien en l'existència d'un únic Déu i en la missió de Mahoma com a profeta. Finalment, Mahoma va convèncer-se d'assumir la condició d'enviat de Déu, i es considerà successor dels profetes enviats anteriorment als jueus (Abraham, Moisès, Jesús), El Segell dels Profetes.

A partir del 613, Mahoma va començar a predicar públicament el contingut d'aquestes revelacions. Els sahaba, companys i companyes del Profeta, en conservaren el record oralment i de tant en tant escrivien fragments petits en diferents pedres o altres superfícies fins que, vers l'any 650, ja mort Mahoma, les posaren per escrit tot el compendi de revelacions en el Llibre Sagrat de l'Alcorà, literalment la Recitació.

Aviat, Mahoma va reunir un grup de seguidors que el reconeixien com a Profeta i que s'uniren en les seves pregàries, les quals culminaren en un acte de prostració en què els fidels tocaren a terra amb el front en senyal de reconeixement de la Majestat de Déu, fet que esdevingué un acte central en l'adoració musulmana. Tothom el coneixia com a Al-Emin, que significa El molt Confiable, i es veu que fins i tot era més de fiar la seva paraula que un contracte per escrit.

A la Meca es trobaven uns tres-cents taguts o ídols de pedra, or i altres materials que adoraven els mecans i altres àrabs que venien a fer peregrinació, però Mahoma afirmava que Déu és l'única divinitat existent (No hi ha déu que mereixi ésser adorat amb excepció de Déu). La denominació de Déu pels musulmans és Al·là, que implica en el seu propi nom atributiu l'existència d'una única divinitat creadora, que es pot traduir literalment com El [Únic] Déu: Digues [Profeta]: <<Ell és Al·là, Déu, l'Únic! [Q.112:1]. El nom Al·là també implica dues coses que, a diferència del nom en les llengües romàniques, on no ocorre, no és una paraula que tingui ni gènere (tant masculí com femení) i no té una declinació en plural. En català podem escriure la paraula déu (que si es troba en gènere definit, el masculí) en femení, Deessa (o Dea) i en plural, déus (o deesses).

Mahoma atribuïa la prosperitat de la Meca a la voluntat d'Al·là, per tant els habitants de la Meca havien de mostrar-se agraïts, sent generosos amb la seva riquesa i defugint l'avarícia; Mahoma també avisava que les persones hauran de comparèixer davant Déu en el judici del Darrer Dia on, segons les seves bones obres i la seva creença en Déu, aniran al paradís, o segons les seves males obres i la seva creença a associar a Déu altres deïtats (tant déus hipotètics com associats divinitzats o com forces independents (karma, la bruixeria, l'atzar...) a l'única força veritable de Déu, que aniran a l'infern.

Molts dels seguidors de Mahoma eren fills i germans dels homes més rics de la Meca, però exclosos dels negocis lucratius. La nova religió predicada per Mahoma va ser denominada islam, que vol dir submissió a la voluntat de Déu, i els seus fidels foren denominats musulmans [muslimun], que vol dir aquells que s'han sotmès malgrat que, en un principi, l'Alcorà els definís com els creients [muminun].

L'oposició de la Meca a la prèdica de Mahoma

Maome
Il·lustració del segle XV que pertany a una còpia d'un manuscrit d'Al-Biruni. Representa Mahoma predicant a la Meca.

Aviat va sorgir a la Meca un moviment d'oposició; per una banda, els politeistes consideraven una blasfèmia que ofenia els déus l'afirmació que l'únic déu existent és Al·là; per altra, en la seva prèdica, Mahoma criticava la manera de viure dels rics comerciants, els quals intentaren atraure'l tot oferint-li una part en els seus negocis o la possibilitat de contraure matrimoni dins dels clans de l'oligarquia mercantil, ofertes que Mahoma va rebutjar.

Vers el 615, va cristal·litzar el moviment d'oposició dirigit per Abu-Jahl, que sospitava que Mahoma usés el seu missatge religiós per prendre el poder a la Meca. Hom va qüestionar algunes de les afirmacions del Profeta com ara que les persones ressuscitarien abans del Judici; va començar la persecució contra els musulmans. El 616, Abu-Jahl va decretar el boicot contra el clan de Hàixim, perquè aquests protegien Mahoma i els seus seguidors. Aquest boicot va mantenir-se durant tres anys. El 619, van morir tant Khadija com Abu-Tàlib, l'oncle de Mahoma, i aleshores, Abu-Lahab, el nou cap del clan dels Hàixim, va retirar la protecció del clan a Mahoma, el qual va intentar refugiar-se a at-Taïf, un poble a la rodalia de la Meca, però hi va ser rebutjat. Després d'haver aconseguit la protecció d'un altre clan, Mahoma va tornar a la Meca.

L'Hègira

Durant l'estiu del 621, dotze homes de Medina visitaren la Meca per dur a terme el pelegrinatge anual a la kaba; en secret, aquests pelegrins es declararen musulmans davant de Mahoma i se'n tornaren a Medina a fer propaganda de l'islam. Un any més tard, el juny del 622, un grup de setanta-cinc persones de Medina, en el qual hi havia dues dones, no sols es declararen musulmanes sinó que juraren protegir Mahoma; aquests són els dos juraments d'Al-Àqaba. Aleshores, Mahoma va demanar als seus seguidors de la Meca que es dirigissin a Medina en petits grups; segons s'explica, a la Meca van conspirar per assassinar Mahoma abans que pogués fugir, però aquest va aconseguir esmunyir-se secretament i arribà a Medina el setembre del 622.

Aquesta fugida de Mahoma de la Meca cap a Medina és allò que la tradició musulmana anomena l'hègira, paraula que es tradueix per emigració tot i que el seu significat principal és el de trencament dels llaços de parentiu. En l'islam, es compten els anys a partir del primer dia de l'any àrab en què s'esdevingué l'Hègira, que, en el còmput cristià, correspon al 16 de juliol del 622.

La Constitució de Medina

Medina estava situada en un oasi; era una ciutat agrària, on vivien alguns clans jueus, dedicats a l'agricultura. El 618, la ciutat de Medina s'havia vist sacsejada per lluites sagnants entre els clans que hi vivien; convidant Mahoma a viure a la ciutat, potser esperaven trobar algú amb autoritat que fes de mitjancer entre els clans locals.

Es conserva un document denominat la Constitució de Medina; en la forma com ens ha arribat, consisteix, en realitat, en dos documents que segurament són posteriors a l'any 627; tanmateix, els investigadors creuen que les seves disposicions són les donades per Mahoma a Medina.

Aquest document estableix la creació d'una confederació, organitzada segons els costums tradicionals dels àrabs, de nou grups: els vuit clans àrabs i els vinguts de la Meca; aquesta constitució no atorga pas cap autoritat especial a Mahoma, simplement el preàmbul parla de l'acord a què han arribat el profeta Mahoma i els musulmans de Medina, és a partir dels termes d'aquest acord que s'han de resoldre els conflictes. Els jueus no havien acceptat pas Mahoma com a profeta i, per això, a la Constitució de Medina, hi apareixen subordinats als clans àrabs.

Durant almenys cinc anys, Mahoma no va tenir cap autoritat directa sobre els membres dels altres clans, però, al final de la seva vida, el prestigi de les seves victòries militars li va conferir un poder autocràtic. Les revelacions que Mahoma va rebre a Medina sovint contenen normes legals i jurídiques per a la comunitat de musulmans, però no acostumen a tractar pas de qüestions polítiques.

Els primers cinc anys a Medina

A Medina, a Mahoma li van donar un camp i li van construir una casa, on els musulmans acudien a pregar; després de mort Mahoma, aquesta casa va esdevenir la mesquita de Medina.

D'entre els emigrants, és a dir, els que havien vingut de la Meca amb Mahoma, alguns van dedicar-se al comerç al mercat local, dirigit per clans jueus, mentre que d'altres, amb l'aprovació de Mahoma, van dedicar-se a assaltar caravanes de mercaders de la Meca que es dirigien cap a Síria; Mahoma mateix va dirigir tres d'aquests assalts el 623, que fracassaren perquè algun traïdor va avisar els mercaders de la Meca. Finalment, el gener del 624, un petit escamot va ser enviat cap a l'est, amb ordres de dirigir-se a Nakhla, a prop de la Meca, per atacar una caravana procedent del Iemen; l'èxit d'aquest atac, dut a terme contrariant els costums religiosos sobre seguretat, va fer que a la Meca s'adonessin del perill que representava Mahoma.

Moltes tribus beduïnes s'uniren a Mahoma i es convertiren a l'islam atretes pel botí resultant dels atacs a les caravanes de mercaders. Malgrat tots els intents que féu per aconseguir-ho, els jueus no volgueren acceptar la doctrina de Mahoma.

Després de la victòria de Nakhlah, Mahoma va canviar la seva política envers els jueus; va deixar de fer-los concessions per intentar aconseguir que el reconeguessin com a profeta i va prendre certes mesures com ara ordenar als fidels musulmans que deixessin de pregar mirant cap a Jerusalem, tal com fins aleshores ho havien fet, i comencessin a pregar en direcció a la Meca, com d'ençà de llavors ha estat el ritu musulmà.

Pel març del 624, Mahoma va dirigir un escamot de tres-cents treze homes per assaltar una rica caravana de la Meca que tornava de Síria; la caravana, dirigida per Abu-Sufyan ibn Harb, el cap del clan dels Omeia, va eludir els musulmans desviant-se de la ruta; ara bé, Abu Jahl, el cap del clan dels Banu Makhzum, va voler posar fi al bandidatge de Mahoma i la seva banda; per això, va marxar amb una troba de 1450 homes per atacar-lo, cosa que va donar lloc a la batalla de Badr (15 de març del 624); en aquesta batalla, entre els soldats de la Meca va haver-hi setanta morts, entre les quals el mateix Abu Jahl, i setanta presoners,[9] mentre que només van morir catorze musulmans. Mahoma va interpretar aquest resultat com una confirmació divina de la seva condició de Profeta, i els musulmans celebraren la victòria amb joia i alegria. Després d'aquesta victòria, a Medina foren assassinades tota una sèrie de persones que havien expressat el seu desacord amb Mahoma escrivint poemes satírics ridiculitzant-lo; fou aleshores que Mahoma va expulsar de la ciutat el clan jueu que controlava el mercat de Medina.

Segons explica la tradició, Kab ibn al-Àixraf era un jueu que havia conspirat per matar Mahoma així com havia cantat cançons burlesques sobre les dones musulmanes. Mahoma va demanar si algú estava disposat a matar-lo. Segons Ibn Hixam, un cronista musulmà dels primers temps, Mahoma va autoritzar Muhàmmad ibn Màslama, que s'havia ofert com a voluntari per assassinar el jueu, a mentir i enganyar per dur a terme la seva missió. A més, Mahoma va usar el cas de Kab ibn al-Àixraf com a pretext per donar l'ordre de matar i perseguir tots els jueus.

En una altra ocasió, després d'haver sotmès un poble jueu, com ho era el clan dels Bani Qurayza, Mahoma va ordenar que tots els homes adults (entre set-centes i mil persones) fossin decapitats a la plaça; les dones i les criatures foren venudes com a esclaus i el poble va ser arrasat.

Els matrimonis de Mahoma

Enfortit en la seva condició d'autòcrata per la victòria de Badr, Mahoma va afirmar la seva posició mitjançant una política matrimonial: va casar les seves filles Fàtima amb Alí ibn Abi-Tàlib (futur califa) i Umm-Kulthum bint Muhàmmad amb Uthman ibn Affan, que en el futur també esdevindria califa. Mahoma mateix va casar-se amb Hafsa bint Úmar, filla d'Úmar, l'anterior marit de la qual havia estat un dels soldats musulmans morts a Badr, i amb Àïxa bint Abi-Bakr, filla d'Abu-Bakr, qui, a la mort de Mahoma, esdevindria califa; en el moment de celebrar-se el matrimoni, Àïxa només tenia sis anys i el matrimoni fou consumat tres anys més tard, quan Àïxa tenia nou anys; aquesta edat infantil d'Àïxa en el moment de consumar el seu matrimoni amb Mahoma, qui ja devia tenir cinquanta-tres anys, ens ve demostrada per alguns hadits. Àïxa, segons la tradició, fou, després de Khadija, l'esposa preferida del Profeta.

Mahoma va arribar a tenir fins a setze esposes. L'islam permet els homes tenir quatre dones; ara bé, Mahoma va explicar revelacions en què Déu l'autoritzava a ell especialment a superar el nombre de quatre esposes; a més de les seves setze esposes, Mahoma va tenir dues concubines-esclaves i va gaudir dels favors de quatre dones que se li lliuraren en acte de devoció. Després de la victòria dels musulmans a la batalla de Khàybar, on hi foren morts el seu marit i tota la seva família, una dona anomenada Safiyya fou sortejada com a botí de guerra entre la tropa musulmana; ara bé, en saber de la seva incomparable bellesa, Mahoma ordenà que Safiyya li fos concedida a ell com a esposa. Rayhana, una noia jueva, fou també un botí de guerra que Mahoma aconseguí després de la victòria sobre els Banu Quraydha. La setena esposa de Mahoma fou Zàynab; en un principi, ella estava casada amb Zayd, fill adoptiu del Profeta; ara bé, Mahoma se'n va enamorar i després d'aconseguir que Zayd se'n divorciés, ell s'hi va casar; aquest fet va causar escàndol entre els àrabs; Mahoma va resoldre la situació revelant un missatge de Déu autoritzant el casament del Profeta amb Zàynab.

Maria la Copta fou un regal que el governador d'Egipte féu a Mahoma; ara bé, Maria va refusar convertir-se a l'islam i va romandre fidel al cristianisme, la seva religió; per això, Mahoma no s'hi va casar i es va limitar a tenir-la com a concubina-esclava.

En diferents ocasions, Mahoma aconsellava als homes musulmans casar-se amb dones atractives ja fos per la seva riquesa, bellesa o per la possibilitat de convertir-les a l'islam.

Esposes oficials

Altres esposes

La batalla d'Uhud

Aquell mateix any de 624, Mahoma va aconseguir algunes victòries atacant tribus nòmades que li eren hostils; ara bé, Abu Sufian de la Meca va entrar a l'oasi de Medina amb uns tres mil homes; Mahoma tenia la possibilitat de refugiar-se en unes fortaleses inexpugnables existents a Medina, ara bé, això hauria significat permetre als de la Meca destruir les collites dels camps sembrats més enllà de les muralles de Medina, per això, Mahoma va haver de sortir a enfrontar-se amb Abu Sufian; la batalla entre els dos exèrcits, esdevinguda el 19 de març de 625 als turons d'Uhud,[10] va tenir un resultat incert; després de la batalla d'Uhud, en la qual no havia estat vençut però tampoc no havia derrotat els mecans, Mahoma va témer que Déu no hagués abandonat els musulmans i la seva fe va experimentar uns moments de dubte, que aviat va saber superar per tornar a infondre confiança en els seus seguidors.

Durant els dos anys que seguiren a la batalla d'Uhud, tant Mahoma com els dirigents de la Meca es prepararen per a un nou enfrontament. Durant l'abril de 627, Abu Sufian va dirigir un gran exèrcit de deu mil homes contra Medina; aquesta vegada, Mahoma havia ordenat recollir les collites dels camps d'extramurs i, per això, va poder refugiar-se a les fortaleses de Medina, on les forces d'Abu Sufian van assetjar-lo, fins que, després d'una nit de tempestes i vent, els mecans van decidir alçar el setge i retirar-se. Aleshores, Mahoma va atacar el clan jueu dels Qurayzah, acusats de col·laborar amb els mecans i d'intrigar contra el Profeta; després d'haver-se rendit, els homes Qurayzah foren executats i les seves dones i criatures venudes com a esclaus.

La conversió de la Meca

Siyer-i Nebi 151b
Mahoma a la Kaba, miniatura de l'obra turca Siyer-i Nebi (La vida del Profeta), realitzada cap a l'any 1580

D'ençà de l'Hègira, la Meca havia estat el principal nucli dels enemics de Mahoma; ara bé, l'objectiu del Profeta no era pas anihilar aquesta ciutat sinó guanyar-la per a l'islam; ell comprenia que els mercaders de la Meca podien proporcionar-li l'estructura administrativa necessària per a l'estat musulmà que estava bastint; a més, l'existència del santuari de la kaba donava a la Meca la condició de ciutat santa, capital religiosa dels àrabs.

Pel març del 628, Mahoma va tenir el somni d'acudir al pelegrinatge anual a la Meca; a la Meca no volien permetre de cap manera que Mahoma hi entrés; per això, el Profeta va aturar-se a al-Hudaybiyah, al límit del territori sagrat de la Meca, on, després d'uns dies de negociacions, va acordar-se permetre als musulmans fer el pelegrinatge a la Meca el 629; l'ordre en què es va realitzar la retirada dels musulmans després d'aconseguit l'acord va mostrar el control que Mahoma tenia sobre els seus seguidors; com a recompensa a la seva docilitat, Mahoma va dirigir aquests homes a atacar els jueus de l'oasi de Khàybar, situat al nord de Medina; un cop vençuts, els jueus foren autoritzats a quedar-se al seu territori, però amb la condició d'haver d'enviar cada any la meitat de la collita a Medina.[11]

Segons sembla, el creixement de l'islam anava afirmant el poder de Mahoma; a la Meca, cada vegada més gent emigrava a Medina per fer-se musulmans; per altra banda, malgrat que l'acord a què s'havia arribat amb Mahoma havia aminorat els atacs contra caravanes comercials de la Meca, aquesta ciutat continuava en declivi; poc després del tractat d'al-Hudaybiyah, Mahoma va casar-se amb Umm Habibah, una filla d'Abu Sufian i amb la vídua d'un musulmà mort a Etiòpia; segurament, aleshores Abu Sufian va començar a negociar una rendició pacífica de la Meca; segurament durant la pelegrinació del març del 629, Mahoma va reconciliar-se amb el seu oncle al-Abbas, un dels dirigents de la Meca, i va casar-se amb Maimunah, cunyada d'al-Abbas.

Pel novembre del 629, aliats de la Meca van atacar aliats de Mahoma, per la qual cosa el Profeta va considerar trencat el pacte d'al-Hudaybiyah. Pel gener del 630, Mahoma va marxar sobre la Meca[12] amb un exèrcit de deu mil homes; Abu Sufian i d'altres dirigents de la Meca anaren a trobar Mahoma per retre-li la ciutat, i el Profeta va prometre'ls una generosa amnistia, tot i que una determinada sèrie de gent va ser exclosa del perdó general, com fou el cas d'Asma ibn Marwan, una poetessa que acusava Mahoma d'haver plagiat poemes del seu pare, Marwan, per presentar-los com a versicles de l'Alcorà; Mahoma va demanar si algú estava disposat a assassinar Asma; al que es presentà dient-li que havia mort la poetessa, Mahoma l'elogià dient-li que havia servit Déu i el seu profeta. Mahoma també ordenà la mort d'un vell que havia fet comentaris irònics sobre la manera de pregar dels musulmans.

La ciutat va rendir-se sense resistència, Mahoma va entrar-hi en triomf i a la Meca molta gent es va convertir a l'islam. Mentre Mahoma era a la Meca resolent qüestions polítiques i administratives, van ser destruïts tots els ídols de la kaba, la qual, aleshores, deixà de ser un santuari pagà per esdevenir el centre mundial del culte musulmà. Per tal d'afavorir els més pobres dels seus seguidors, Mahoma va exigir diners als rics comerciants de la Meca.

El domini d'Aràbia

D'ençà de l'Hègira, Mahoma havia fet tractes amb tribus nòmades d'Aràbia; segurament, al principi aquests tractes eren simplement pactes de no-agressió; ara bé, segons va anar creixent el poder militar de Mahoma, el Profeta va posar la conversió a l'islam com a condició a aquelles tribus que volguessin establir-hi acords d'aliança per obtenir-ne protecció en contra d'altres tribus.

Mentre encara era a la Meca, Mahoma va avisar de l'atac d'una sèrie de tribus hostils i va sortir de la ciutat per combatre-les. La batalla va tenir lloc a Hunayn; els enemics foren vençuts i les seves propietats capturades i repartides com a botí; Mahoma autoritzà els seus soldats a demanar rescat per les dones i les criatures dels vençuts.

Després de la batalla d'Hunayn, Mahoma era el cabdill militar més fort d'Aràbia; per això, moltes tribus enviaren representants a Medina per demanar l'aliança amb Mahoma. Després de la derrota de l'Imperi Persa en la guerra que l'enfrontava amb l'Imperi Romà d'Orient, esdevinguda durant els anys 627 i 628, al Iemen i en alguns llocs del Golf Pèrsic, grups que havien demanat ajuda als perses contra els romans cercaren l'ajuda de Mahoma.

L'atac contra Síria

La més gran expedició militar de Mahoma s'esdevingué a finals del 630 quan va dirigir un exèrcit de trenta mil homes cap a la frontera de Síria. Algunes de les tribus sirianes eren cristianes i aliades amb els romans; per això, la inicial amistat de Mahoma amb els cristians, principalment els d'Etiòpia, va convertir-se en hostilitat. D'altra banda, en alguns llocs d'Aràbia, l'estat islàmic de Mahoma va haver de reprimir alçaments de tribus paganes; la victòria de Mahoma contra aquests rebels va deixar Aràbia unificada i va preparar les posteriors conquestes musulmanes de Síria, Pèrsia i gran part de la Mediterrània, que s'esdevingueren després de mort Mahoma.

La mort i la successió de Mahoma

Mahoma va morir a Medina el juny del 632; com que no havia deixat cap disposició successòria, la lluita pel lideratge va provocar el cisma més important de la història de l'islam.

Llegat

Ja en vida de Mahoma, l'islam va adquirir la seva característica principal: ser una religió que uneix d'una manera inseparable l'àmbit temporal amb l'espiritual, regulant tant la relació del creient amb Déu com la vida social. Per això, no sols hi ha una religió islàmica sinó també un dret islàmic (la xaria) i un estat islàmic.

Miracles atribuïts

A l'islam es presenta Mahoma simplement com un home que rep la missió de transmetre la revelació de Déu; el monoteisme radical de l'islam ha evitat sempre la divinització de Mahoma, qui proclamava que el seu únic miracle era la transmissió de l'Alcorà; ara bé, tot i així, la tradició popular li atribueix tota una sèrie de miracles i fetes de tipus sobrenatural:

  • Amb el seu dit, Mahoma va dividir la lluna
  • Algú va intentar assassinar Mahoma donant-li un tall de carn enverinada, però el mateix tall de carn va parlar avisant el Profeta de no tocar-lo
  • El tronc d'una palmera va sospirar en veure Mahoma
  • Una daina (gasela) va parlar a Mahoma
  • Mahoma no tenia ombra i de la seva suor se'n va crear la rosada
  • Làylat al-Miraj ('Nit del Viatge'): Mahoma va ascendir al Cel muntant un cavall amb ales de nom Buraq en companyia de l'arcàngel Gabriel; en el seu viatge, el Profeta va travessar les set esferes celestials i va trobar-se amb tots els profetes anteriors, fins que, finalment, va atènyer la Presència Divina. El Miraj és un fet que avui dia commemoren els musulmans.
  • El naixement de Mahoma va anar acompanyat de miracles; el seu aniversari és una festa popular. El Dia del Judici, Mahoma intercedirà davant Déu en favor de la comunitat musulmana.

Curiositats

Duldul (Porc espí) fou el nom de la mula del profeta Mahoma. Era de color gris i la va rebre al mateix temps que l'ase Yafur (o Ufayr). La va utilitzar en les seves campanyes i era viva quan el profeta va morir. Va morir probablement a Yanbu de vella.[13]

Referències

  1. Diccionari de Religions. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació i Relacions Institucionals. Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, 2015.
  2. Elizabeth Goldman (1995), p. 63 gives 8 June 632, the dominant Islamic tradition. Many earlier, mainly non-Islamic traditions refer to him as still alive at the time of the invasion of Palestine. See Stephen J. Shoemaker,The Death of a Prophet: The End of Muhammad's Life and the Beginnings of Islam, University of Pennsylvania Press, 2011.
  3. Esposito (1998), p. 12.
  4. Esposito (2002b), pp. 4–5.
  5. Peters, F.E.. Islam: A Guide for Jews and Christians. Princeton University Press, 2003, p. 9. ISBN 0-691-11553-2.
  6. Esposito, John. Islam: The Straight Path (3rd ed.). Oxford University Press, 1998, p. 9,12. ISBN 978-0-19-511234-4.
  7. «Mahoma». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. «¿Mahoma o Muhammad?» (en castellà). [Consulta: 25 maig 2016].
  9. Davis, Paul K. 100 Decisive Battles: From Ancient Times to the Present (en anglès). Oxford University Press, 2001, p.97-98. ISBN 0195143663.
  10. Crawford, Peter. The War of the Three Gods: Romans, Persians and the Rise of Islam (en anglès). Peter Crawford, 2013, p. 83. ISBN Peter Crawford.
  11. Watt, 1956, p. 218.
  12. Phillips, Rodney J. The Muslim Empire and the Land of Gold (en anglès). Rodney J. Phillips, 2009, p.332. ISBN Rodney J. Phillips.
  13. Djahiz, Bighal, Ed. Pellat, el Caire 1955

Vegeu també

Abu-Bakr as-Siddiq

Abu-Bakr as-Siddiq —en àrab ابو بكر الصديق, Abū Bakr aṣ-Ṣiddīq— (la Meca, vers 573 - Medina, el 23 d'agost de 634) va ser un dels primers conversos a l'islam i un dels principals seguidors del profeta Mahoma. Durant la vida del Profeta va actuar com el seu amic i confident, esdevenint el seu sogre, i a la mort d'aquest es convertí en el primer califa musulmà establint el califat Raixidun, essent considerat pels sunnites el primer dels quatre "califes ortodoxos", anomenats els "ben guiats" o "raixidun". El seu califat, que durà dos anys i tres mesos (632-634), significà la consolidació i expansió de l'islam cap a Síria i l'Iraq. La seva vida personal consistí en la renúncia a tota riquesa i pompa. Es troba enterrat al costat de Mahoma i d'Úmar ibn al-Khattab a la Mesquita del Profeta de Medina.

Ahl al-Bayt

L'Ahl al-Bayt o la Gent de la Casa del Profeta —en àrab أهل البيت, Ahl al-Bayt, literalment «la Gent (o Família) de la Casa»— és una expressió islàmica que designa els components de la família del profeta Muhàmmad. Els musulmans els donen una importància especial i fins i tot els veneren, tal com és dit en l'Alcorà i en els hadits (dites i fetes del Profeta).Hi ha, però, diverses interpretacions sobre l'abast i la importància de l'Ahl al-Bayt. Per la majoria dels musulmans (els sunnites), la Casa de Muhàmmad inclou les seves mullers, la seva filla (Fàtima az-Zahra), els seus tres fills i el seu cosí i gendre Alí ibn Abi-Tàlib. Una altra interpretació hi inclou tots els parents de sang de Muhàmmad, com els Banu Hàixim o els Banu Múttalib. Pels xiïtes imamites i ismaïlites, l'Ahl al-Bayt és un concepte religiós central i els seus components són considerats com els veritables successors de Muhàmmad.

L'expressió "ahl al-bayt" ja es feia servir a Aràbia abans de l'adveniment d'islam per referir-se a una tribu, utilitzant-se específicament per a designar la família que la dirigia.

Alcorà

L'Alcorà (en àrab القرآن, al-Qur'ān, /qur'ʔaːn/, "lectura en veu alta", "recitació", "predicació") és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans, aquest llibre conté la paraula de Déu (Al·là), revelada al profeta Mahoma (Muhàmmad) per mitjà de l'arcàngel Gabriel (Jibril). Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab.

L'Alcorà és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans conté textualment la paraula de Déu i és considerat com a etern i miraculosament inimitable. En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina tot. Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab i l'estil que utilitza, proper a la poesia, va marcar profundament el desenvolupament de la literatura en aquesta llengua.

A causa d'això, en els actes religiosos islàmics es fa servir exclusivament l'àrab: es considera que quan l'Alcorà es tradueix es perd part del missatge que conté; a més, només pot ser copiat en escriptura cal·ligràfica. També es considera que cal escoltar-lo, per la qual cosa, quan se'l llegeix, s'ha de fer en veu alta. Existeixen set sistemes canònics de lectura de l'Alcorà.

Mahoma va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les van transcriure en fulles de palmera, trossos de cuir o ossos. A la mort del Profeta, l'any 632, es van començar a reunir els texts fins a quedar fixats, durant el califat d'Uthman ibn Affan (644-655), amb la forma que avui presenten: 114 capítols (sures), cadascun dividit en versicles (aleies).

L'Alcorà també és anomenat, entre altres denominacions, furqān (discriminació entre el bé i el mal), dikr (amonestació), hudā (guia) o simplement kitāb (llibre).

Tota l'obra gira al voltant del tawhid o principi de la unitat absoluta de l'existència, que queda condensat en la fórmula Lā 'ilāha 'illā Llāhu, "No hi ha més divinitat que Déu", i fins i tot Lā 'ilāha 'illāhu, "No hi ha més divinitat que Ell". Aquest és el nucli de la cosmovisió islàmica, del qual es desprèn una concepció holística de l'existència com un tot integrat.

Alí ibn Abi-Tàlib

Abu-l-Hàssan Alí ibn Abi-Tàlib al-Haiximí, més conegut simplement com a Alí ibn Abi-Tàlib —en àrab: أبو الحسن علي بن أبي طالب الهاشمي, Abū l-Ḥasan ʿAlī ibn Abī Ṭālib al-Hāximī— (La Meca, 23 d'octubre de 598 o 600 o 17 de març de 599 o 600 – Kufa, 27 de gener del 661), va ser un dels primers musulmans, quan només tenia deu o onze anys i va ser el quart califa de l'Islam (656-659). Els musulmans xiïtes el consideren el primer i únic legítim imam. Fou fill d'Abu-Tàlib i cosí del profeta Muhàmmad, que el va educar i adoptar com a fill i el va casar amb la seva filla Fàtima az-Zahrà. Quan l'hègira, Alí hauria ocupat el lloc del Profeta al seu llit, quan els que pretenien assassinar el Profeta van entrar a casa seva per matar-lo.

Va néixer cap a l'any 598. Quan tenia sis anys, va deixar la casa del seu pare i es va posar sota la protecció de Mahoma. El seu parentiu amb el Profeta incloïa la condició de cosí, fill adoptiu i gendre, pel seu casament l'any 622 amb Fàtima, filla de Mahoma i de la seva primera muller Khadija bint Khuwàylid.

Va participar en totes les expedicions del Profeta, com a portaestendard i dues vegades com a general, a Fadak el 627/628 i al Iemen el 632. Va lluitar en la Batalla de Badr el 624, en la campanya de Khàybar i en la Batalla d'Hunayn el 630, de manera destacada. Després de la mort del Profeta ja no va tornar a lluitar, fins a les batalles del Camell el 656 i Siffín el 657.

Emir

Un emir —de l'àrab أمير, amīr, «aquell qui ordena», «cap», «governant», alhora derivat del verb أمر, amara, «manar»— és un cap militar, governador o príncep d'un país islàmic. El títol d'emir varia de significat al llarg de la història i dels territoris: Al principi de l'Hègira el terme emir designava al cap del món islàmic. També designava i designa a tots els descendents de Mahoma. Posteriorment va convertir-se en una mena de títol mig nobiliari mig polític que encara avui dia roman a molts indrets. El país governat per un emir és un emirat. Exemples d'emirats actuals, tot i que tenen diferents formes de govern, són Kuwait, Qatar, Bahrain i els Emirats Àrabs Units. Després de la creació dels títols de sultà i rei (màlik), el títol d'emir fou desplaçat per a designar a dignitats menors o oficials militars. Amb aquest sentit militar fou utilitzat a Síria o Egipte en l'època dels aiúbides i dels mamelucs. Els emirs manaven grups de 100 homes i els emirs de la guàrdia de 1.000. Actualment també designa els prínceps de les cases reials. A l'Índia també és sinònim de ric. Emir fou també el títol d'un líder religiós d'una secta minoritària de Lahore anomenada Ahmadiyya anjuman ishaat-i Islam. Emir també és un nom propi a certes regions balcàniques (per exemple, el cineasta Emir Kusturica).

Expansió de l'islam

L'expansió de l'islam són les conquestes militars de la civilització àrab o musulmana que van fer caure l'Imperi sassànida, el nord d'Àfrica, la península Ibèrica i parts de l'Imperi Romà d'Orient. També s'inclou en aquesta denominació l'influx dels comerciants al Magrib i altres parts d'Àfrica, així com les missions fetes a les Filipines.

Des de la data en què s'inicia l'hègira (622) o era musulmana amb Mahoma fins al seu punt àlgid, aquesta expansió va passar per quatre etapes principals:

Mahoma – l'inici de l'islam (622 - 632)

Primer califat (632 - 661)

Califat omeia (661 - 750)

Califat abbàssida (750 - 1055)Durant les seves primeres dècades, l'islam es va estendre ràpidament cap al nord-est fins a Mesopotàmia i Pèrsia, i l'oest fins a Síria, Palestina i Egipte (les províncies més riques de l'Imperi Romà d'Orient). La màxima expansió de l'imperi es va aconseguir sota el califat omeia (661 - 750); iniciada per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, durant aquest període el títol de califa es va fer hereditari i la capital de l'imperi, que era a Medina, es trasllada a Damasc (Síria).

Gran campanya de Badr

L'anomenada gran campanya de Badr fou una batalla entre musulmans i mequesos que va tenir lloc a Badr el 17 de març del 624.

Hègira

L'hègira (de l'àrab, هجرة hijra, "exili", "ruptura", "separació", "emigració", també en el sentit de "ruptura de llaços") va ser la sortida dels primers companys de Mahoma de la Meca cap a l'oasi de Yathrib, antic nom de Medina. Aquest fet marca el naixement oficial de la comunitat musulmana (umma) i l'islam pren el primer dia de l'any lunar en què es va produir, el 16 de juliol del 622 com dia de l'inici del calendari musulmà.

Aquest esdeveniment va crear una ruptura fonamental amb la societat tal com era coneguda pels àrabs fins llavors. Mahoma va transformar un model social establert sobre els llaços de la sang (organització clànica), vers un model de comunitat de creients. En aquest nou model on tothom és germà, no és permès deixar en l'abandó el desproveït o el feble, com passava abans. Els clans poderosos de la Meca van fer el possible per eliminar aquesta nova proposició de societat que disminuïa el seu poder, però que era ben acceptada pels més febles.

La Meca

La Meca és una ciutat de l'oest de la península Aràbiga. Antigament es va anomenar Makoraba. En aquesta ciutat va néixer Mahoma i és la més important de totes les ciutats santes de l'islam, visitada cada any per nombrosos pelegrins.

Medina

arameu

Medina (en àrab المدينة, al-Madīna o, segons el seu nom oficial, al-Madina al-Munàwwara, en àrab المدينة المنورة, al-Madīna al Munawwara, literalment «la Ciutat Il·luminada»), també anomenada Madínat an-Nabí (en àrab مدينة ﺍﻟﻨﺒﻲ, Madīnat an-Nabī, «la Ciutat del Profeta») o Madínat Rassul Al·lah (en àrab مدينة رسول الله, Madīnat Rasūl Allāh, «la Ciutat del Missatger de Déu»), és una ciutat de la regió de l'Hijaz, a l'Aràbia Saudita, capital de la província d'Al-Madina.

Hi ha la tomba de Muhàmmad, profeta de l'islam, i és la segona ciutat santa d'aquesta religió després de la Meca.

A l'època preislàmica, els arabs l'anomenaven Yàthrib (en àrab يثرب, Yaṯrib). Claudi Ptolemeu l'anomena Lathrippa (en grec Λαθριππα). Muhàmmad li donà el títol de Tayba («Perfumada») i els omeies li deien al-Khabitha («la Bruta»). La denominació de "Medina", emperò, sorgeix poc abans del naixement de l'islam, la ciutat va ser batejada com a "Medina" pels arameus, i de seguida en varen manllevar la denominació els jueus, i dels jueus la manllevaren els àrabs, així "Medina" és una paraula d'origen arameu, l'arrel de medina aramea-hebrea és din, " llei ", i la medina en tots dos idiomes denota un lloc en el qual s'aplica un cos de llei o sistema legal determinat, és a dir, una àrea de jurisdicció política. La diferència és, però, que en hebreu aquesta àrea és gran, mentre que en arameu es limita a una ciutat.

És a 160 km de la costa de la mar Roja i a 350 km al nord de la Meca, i es va desenvolupar sobre un oasi entre les muntanyes Udud (al nord) i Ayr (al sud). Els uadis de la zona només porten aigua quan plou, però la capa freàtica és rica i abunden els pous. Quan plou molt, la part central, al-Munakha, es converteix en un llac i se sap que en alguns moments històrics la pluja va amenaçar l'estabilitat dels edificis (734 i 772).

El cens del 2004 donava una població al municipi de 994.175 habitants, dels quals 919.838 habiten a la mateixa ciutat i la resta a l'àrea urbana de la municipalitat. El 2006, tenia una població a l'entorn del milió d'habitants, la quarta del país després d'Al-Riyad, Jiddah i la Meca. La població el 2010 és d'1.102.728 habitants.

Musulmà

Un musulmà és qui professa l'islam, una religió abrahàmica monoteista basada en l'Alcorà, que els musulmans consideren la paraula literal de Déu revelada al profeta Mahoma, i, amb menor autoritat que l'Alcorà, els ensenyaments i pràctiques atribuïts tradicionalment a Mahoma. «Musulmà» (en àrab, مسلم) és una paraula àrab que significa «el que se sotmet a Déu».

Els musulmans creuen que no hi ha més que un Déu únic i veritable que es coneix amb el nom d'Al·là. Aquest Déu és etern, transcendent, absolutament un (la doctrina del tawhid, o el monoteisme estricte o simple), i incomparable, i és autosuficient, que no engendra ni va ser engendrat. Les creences musulmanes respecte a Déu es resumeixen en el capítol 112 de l'Alcorà, conegut com a al-Ikhlas o «el capítol de la puresa». Els musulmans també creuen que l'Islam és la versió completa i universal d'una fe primordial que es va revelar en molts moments i llocs abans, incloent els profetes Abraham, Moisès i Jesús. Els musulmans sostenen que els missatges anteriors i les revelacions van ser parcialment modificats o danyats amb el temps, però consideren l'Alcorà com a inalterat i la revelació última de Déu.La majoria dels musulmans accepten com a musulmà aquell qui hagi pronunciat públicament la xahada (professió de fe) que diu: «No hi ha cap divinitat tret de Déu i Muhàmmad és el profeta de Déu». També creuen que Mahoma és el «Segell dels Profetes» i l'últim profeta. Les seves pràctiques religioses bàsiques s'enumeren en els cinc pilars de l'Islam, que, a més de la xahada, consisteixen en oracions diàries (salat), l'almoina (zakat), el dejuni durant el Ramadà (sawm), i el pelegrinatge a la Meca (hajj) almenys un cop a la vida.La majoria dels musulmans són sunnites, representant entre un 75 i 90% de tots els musulmans. El segon corrent més gran, el xiisme, representa entre un 10 i 20% dels musulmans. El país amb més musulmans és Indonèsia, on hi viu el 12,7% del món, seguit per Pakistan (11,0%), Bangla Desh (9,2%) i Egipte (4,9%). També es troben minories importants a l'Índia, Xina, Rússia, Etiòpia, Amèrica, Austràlia i a parts d'Europa. Amb prop d'1,8 mil milions de seguidors, el 26% de la població mundial, l'Islam és la segona religió més gran i una de les que creix més ràpidament del món.

Profetes a l'islam

Els profetes a l'Islam (en àrab الأنبياء في الإسلام) són aquelles persones que, segons els musulmans, Déu va escollir d'entre cada nació i en diferents períodes de la història per transmetre als homes el Seu missatge; Muhàmmad (Mahoma) seria el darrer d'aquests transmissors, el qui donaria el missatge definitiu. Cada profeta hauria predicat el mateix, és a dir, la unicitat de Déu, l'adoració d'un sol Déu, així com el fet d'evitar la idolatria i el pecat, la creença en el 'Dia de la Resurrecció' o 'Dia del Judici' i en la vida després de la mort. L'Alcorà menciona 25 profetes, però els musulmans creuen que n'hi ha hagut molts més. També creuen que si bé tots els missatgers (rassul; en àrab رسول, rasūl) de Déu són profetes (nabí; en àrab نبي, nabī), no tots els profetes són missatgers, i que d'entre aquests, n'hi ha cinc que són els "preferits de Déu": Nuh ﷺ (Noè), Ibrahim ﷺ (Abraham), Mussa ﷺ (Moisès), Issa ﷺ(Jesús) i Muhàmmad ﷺ (Mahoma).La creença en aquestes afirmacions és un dels sis articles de fe dels musulmans.

Quraix

La tribu de Quraix o de Curaix o els quraixites —en àrab قريش, Qurayx— era la tribu dominant a la Meca quan va sorgir l'islam, els membres de la qual s'encarregaven de la protecció de la Kaba. Era la tribu a la qual pertanyia el profeta Muhàmmad, però també la que va liderar l'oposició inicial a la religió islàmica. Els quraixites foren la classe dominant a l'Àndalus. Foren quraixites destacats Ibn Harma, poeta, o Mússab ibn Umayr, company de Mahoma.

Ràtzia

Una ràtzia (de l'àrab algerià ḡāyzyah غزو, "unitat de cavalleria militar", que alhora prové de ḡazwa, "batalla") és un atac ràpid i fet per sorpresa contra una base enemiga, sovint amb l'objectiu d'acaparar un botí. Practicades pels beduïns d'Aràbia en temps de Mahoma, la finalitat principal d'aquestes expedicions militars era el saqueig i agafar tresors i persones que en alguns casos podien ésser retornades a canvi d'un rescat.

Sahaba

A l'islam, els sahaba (en àrab الصحابة, aṣ-ṣaḥāba), literalment els companys, és com es coneixen els primers musulmans i musulmanes que van conèixer personalment el profeta Muhàmmad. El mot és en plural; el singular és sahabí, en masculí, i sahabiyya, en femení (صحابي, ṣaḥābī, i صحابية, ṣaḥābiyya, respectivament).

Sarraïns

Els saraquens (saraceni, Σαρακηνοί) foren una tribu d'àrabs de la part occidental d'Aràbia o del Sinaí, veïns dels nabateus. Correspondrien als madianites bíblics. El seu nom derivaria de l'àrab sharaka (fruita de l'horta). El nom es va usar a l'alta edat mitjana com a equivalent a àrab i finalment com equivalent a musulmà. Més tard, els súbdits de l'imperi que parlaven grec estengueren la paraula saraquens a tots els àrabs. Després de l'aparició de l'islam i, especialment, en l'època de les croades, el seu ús s'estengué a tots els musulmans -particularment als que envaïren Sicília i el sud de la península Itàlica. En la cronologia antiga occidental, el terme "Imperi Sarraí" fou moltes vegades usat per referir-se al primer califat àrab, governat per les dinasties omeia i abbàssida. En els texts cristians contra l'islamisme, el nom saraquens passà a tenir un significat alternatiu, basat en una probablement falsa etimologia, o sia "sens Sara" (Sara sine en llatí), al·ludint a l'episodi bíblic de la rivalitat entre Agar (mare d'Ismael, tradicionalment considerat l'ascendent primordial dels àrabs) i Sara (que engendrà, segons la tradició bíblica, els hebreus).

Sarraïns, genèricament, és el nom amb què la cristiandat anomenà als àrabs, que s'expansionaren per tot el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, l'Àsia Menor i gran part de la península Ibèrica durant l'edat mitjana. La força central d'aquesta expansió fou la religió islàmica, establerta pel profeta Mahoma en les primeres dècades del segle vii. En rigor, aquesta enorme conquesta fou la continuació de la gihad (guerra santa), declarada pel profeta. La paraula sarraí va ser introduïda a l'edat mitjana per l'església cristiana per a desprestigiar als àrabs i mossàrabs d'Al-Andalús. Sarraí té un origen negatiu. Es tracta d'un mot molt antic, propi de la llengua aramea, que es donava als habitants del desert. Precisament per això va ser el nom donat a la tribu àrab nòmada dels Banû Sarrâj, que solia dedicar-se al pillatge de les caravanes que travessaven el territori del Sinaí i el terme encara avui és entès com a sinònim de lladre.Durant els cinquanta anys posteriors a la mort de Mahoma, les tribus àrabs agrupades en l'islam conqueriren Pèrsia i la costa africana del Mediterrani. A l'Orient, assetjaren Constantinoble, però no pogueren vèncer les seves altes muralles. La seva flota de guerra fou també derrotada. A principis del segle viii, envaïren Hispània i esclafaren els visigots a la península Ibèrica, excepte el nord. El 732, avançaren per l'actual França. El cabdill dels francs, Carles Martel, els aturà a la batalla de Poitiers.

El territori conquerit pels musulmans a la península Ibèrica fou anomenat al-Àndalus, la seu del seu poder era a Còrdova, en la que es va establir primer un emirat independent i després un califat. Els califes eren cabdills civils i religiosos considerats descendents de Mahoma. La creació del califat al 929 implicà la ruptura amb Bagdad, capital de l'Imperi. Amb això, es va completar la política independentista del príncep (emir) Abd-ar-Rahman I ad-Dàkhil, que havia creat l'emirat d'al-Àndalus al radicar-se els àrabs a la península Ibèrica. L'estat àrab hispànic va conèixer un gran desenvolupament de les arts, l'arquitectura civil i religiosa, i la filosofia. Els musulmans d'al-Àndalus es mostraren tolerants amb cristians i jueus, als que consideraven "gent del Llibre", és a dir, de la mateixa arrel religiosa.

El naixement de la cultura d'al-Àndalus fou producte de les divisions internes del món musulmà, principalment entre els xiïtes i els sunnites. Les seves divergències eren de caràcter religiós i polític. Comprenien des de l'herència espiritual de Mahoma fins a qui devien ser reconeguts com a califes. Els xiïtes es feren forts a Egipte i Iraq. Els sunnites tingueren el seu màxim bastió precisament al regne musulmà d'al-Àndalus.

En el segle xi, els musulmans dominaven l'Orient Mitjà i eren forts al territori de l'actual Turquia. Els cristians occidentals iniciaren contra ells una sèrie de campanyes militars conegudes com a croades, perquè el seu objectiu era recuperar el Sant Sepulcre (el temple on va ser sepultat Crist), i amb ell, Jerusalem i tota Palestina. La primera croada, a l'acabament del segle XI, aconseguí el seu objectiu. El líder sarraí Saladí dominà Síria i Egipte i va reconquerir Jerusalem al segle XII.

Des del segle XI, al-Àndalus estava dividida en faccions que guerrejaven entre elles, procés què facilità el principi de la lenta reconquesta cristiana, acabada el segle XV pels reis de Castella i Aragó.

Les actuals nacions del món àrab nasqueren de les campanyes dels sarraïns, també anomenats moros, durant tota l'alta edat mitjana. És a dir, foren el fruit de l'expansió d'unes tribus nòmades a les que Mahoma assolí unir sota l'escut d'una religió i llançar-les a la conquesta, com un mode d'estendre el poder de l'islam.

Segle VII

El segle VII és el període que va des de l'any 601 fins al 700 i està marcat per l'expansió de l'islam, que va provocar la redefinició política i territorial del món medieval. La nova religió va ser fundada i codificada per Mahoma a partir de l'any 622.

Voltaire

François Marie Arouet (París, 21 de novembre del 1694 – 30 de maig del 1778), dit Voltaire, fou un escriptor i filòsof francès del segle de les llums. Va marcar el segle XVIII i va ocupar un lloc particular en la memòria col·lectiva dels francesos. Amb ell, s'inicia la figura de l'intel·lectual compromès al servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament. Fou elegit membre de l'Acadèmia francesa el 1746.

Símbol de la Il·lustració, cap de fila del partit filosòfic, el seu nom resta associat al seu combat pel progrés, la tolerància i contra «la infàmia», nom que va donar al fanatisme religiós. Era, tanmateix, deista i el seu ideal era el d'una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs». Va actuar, d'altra banda, amb les elits avançades de l'Europa de la Il·lustració servint-se de la seva immensa notorietat i prenent, ell sol, la defensa de les víctimes de la intolerància religiosa i de l'arbitrarietat en afers que s'han fet cèlebres (afer Calas, Sirven, el cavaller de La Barre, comte de Lally...).

De la seva imponent obra literària, es llegeixen avui essencialment els seus escrits «filosòfics» en prosa: contes i novel·les (Càndid és la seva obra més cèlebre), Cartes angleses, Diccionari filosòfic i la seva correspondència. El seu teatre, les seves poesies èpiques, les seves obres històriques, que van fer d'ell un dels escriptors francesos més cèlebres al segle XVIII, són avui àmpliament negligides o ignorades. La reputació de Voltaire sembla, com el seu estil, marcada per l'elegància i la precisió, i sovint al servei d'una ironia mordaç.

Al llarg de la seva vida, Voltaire va freqüentar "els grans" i va afalagar els monarques, sense dissimular el seu menyspreu pel poble, però també va estar subjecte a la ingerència del poder, que l'acabaria empresonant a la Bastilla i el va obligar a l'exili a Anglaterra o als afores de París. El 1749, després de la mort d'Émilie du Châtelet, amb qui havia mantingut una relació agitada de quinze anys, va anar al tribunal de Prússia, però, decebut en les seves esperances de jugar un gran paper amb Frederic el Gran a Berlín, es va empipar amb ell després de tres anys, i deixà Berlín el 1753. Es va refugiar una mica més tard a les Delícies, a Suïssa, prop de Ginebra, abans de guanyar-se el 1759 una heretat a Ferney, a la frontera francoginebrina, a l'abric dels poderosos. Va treure profit de la propietat i va fer de Ferney un centre de cultura preuat a tota Europa. No va tornar a París fins al 1778, ovacionat pel poble. Va morir als 84 anys.

Voltaire era un amant del luxe, els plaers de la taula i de la conversa, que considerava, junt amb el teatre, com una de les formes més reeixides de la vida en societat. Preocupat per la seva capacitat material per a garantir la seva llibertat i la seva independència, va acumular una fortuna considerable en operacions especulatives, la qual cosa li va permetre d'instal·lar-se el 1759 al castell de Ferney envoltat d'una cort de bons esperits. Era, no obstant això, un cerca-raons, i de vegades feroç, contra els seus adversaris, com per exemple amb Jean-Jacques Rousseau.

Considerat per la Revolució Francesa -amb el seu adversari Jean-Jacques Rousseau- com un precursor (va entrar al Panteó el 1791, el segon després de Mirabeau), fou celebrat per la Tercera República francesa. Durant el segle XIX, el seu pensament va alimentar les passions antagonistes dels adversaris i defensors de la laïcitat de l'estat i de l'escola pública, més enllà de l'esperit de la Il·lustració.

Úmar ibn al-Khattab

Úmar ibn al-Khattab, també anomenat Úmar I o Úmar el Gran —en àrab: عمر بن الخطاب, Umar ibn al-Ḫattāb— (la Meca, vers el 581 - Medina, 4 de novembre de 644), va ser entre els anys 634 a 644 el segon califa de l'Islam, successor d'Abu-Bakr as-Siddiq, i primer califa a dur el títol d'amir al-muminín ('príncep dels creients'). Durant el seu mandat es va fixar la data de l'hègira al 16 de juliol de 622, iniciant-se així el calendari musulmà. Fou un expert jurista, i fou reconegut pel seu tractament com a iguals entre musulmans i no musulmans, fet que li va valer el títol d'al-Faruq ('Aquell que distingeix entre el bé i el mal') i la seva casa com a Dar-al-Àdal ('casa de la Justícia').

Sota el seu regnat, l'Imperi islàmic es va expandir a un ritme sense precedents: annexà tot l'Imperi sassànida i més de dos terços de l'Imperi Romà d'Orient. La seva capacitat legislativa, el seu ferm compromís polític i el control administratiu propicià la ràpida expansió del seu imperi. Coordinà brillantment múltiples atacs, en diferents fronts, contra l'Imperi sassànida, fet que produí la seva conquesta en menys de dos anys, va marcar la seva reputació com un gran líder polític i militar. Així mateix, Úmar permeté, per primer cop en 500 anys des de l'expulsió dels jueus de Terra Santa, que aquests poguessin practicar la seva religió lliurement i viure a Jerusalem.

Religiosament, la figura d'Úmar és controvertida: mentre que per als musulmans sunnites Úmar és un dels quatre califes ben guiats successors de Mahoma, per als musulmans xiïtes és un usurpador del califat que havia de correspondre a Alí ibn Abi-Tàlib. Segons les creences xiïtes, Fàtima az-Zahrà, esposa d'Alí i filla de Mahoma, va ser violada per Úmar i es creu que l'esdeveniment fou la causa de l'avortament de Fàtima, el qual conduí aquesta vers la seva mort poc després.

Creences i pràctiques
Texts i lleis
Escoles jurídiques
Corrents de l'islam
Història
Islam sociopolític
Altres nocions

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.