Llibre dels Jutges

El llibre dels Jutges (en hebreu: שֹּׁפְטִים), és el setè llibre de la Tanakh i de l'Antic Testament cristià. El títol es refereix al contingut del llibre: la història dels jutges que van liderar i van guiar els israelites després de la mort de Josuè. Durant aquest període, les noves generacions israelites es van rebel·lar contra Déu, adorant déus falsos i participant en les seves pràctiques abominables (usualment sacrificis de nens i/o prostitució). Per causa d'això, els pobles veïns els van subjugar i oprimir; finalment, els israelites van retornar a Déu, varen cridar el seu nom, i Ell hi va enviar alliberadors. Després de la llibertat, les noves generacions d'israelites es van oblidar de Déu. El cicle es repeteix diverses vegades al llarg del llibre.

Infotaula de llibreLlibre dels Jutges
Giovanni Antonio Pellegrini 001
Sèrie

Vegeu

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llibre dels Jutges Modifica l'enllaç a Wikidata
Abdon

Segons la Bíblia, Abdon va ser un dels jutges d'Israel en els temps entre la conquesta de Canaan per part dels israelites i l'època dels reis.

Apareix solament en tres versets del Llibre dels Jutges 12:13-15, on es cita que era fill d'Hil·lel, el piratonita.

Tenia quaranta fills i trenta néts i cadascun muntava el seu pollí, per tant, era d'una família acomodada. Va governar Israel durant vuit anys.

El van enterrar a la serralada dels amalequites, dins la regió d'Efraïm.

Dalila

Dalila (en hebreu דְּלִילָה, ' [la qui] va debilitar', 'va desarrelar' o 'va empobrir', de l'arrel dal, 'feble' o 'pobre') era la «dona de la Vall de Soreq» a la qual va estimar Samsó i que va ser la seva perdició en el bíblic Llibre dels Jutges (capítol 16).

Els filisteus, enemics d'Israel, es van dirigir a Dalila per descobrir el secret de la força de Samsó. Tres vegades va preguntar Dalila a Samsó el secret de la seva força i tres vegades ell li va donar una resposta falsa. La quarta li va donar l'autèntica raó (que no es tallava el cabell en compliment d'un vot a Déu) i Dalila el va trair amb els seus enemics.

Alguns consideren que una de les falses respostes donades per Samsó (que la seva força li abandonaria si el seu cabell no estava entreteixit en un teixit) és una reminiscència de l'arcà art femení de la filada, que també és inherent als mites de Penèlope, Circe i Aracne.

«Soreq» només està específicament identificat com un lloc a la història de Samsó. Jerònim esmenta un «Cafarsoreq» que era a prop de Saraa. A l'Israel modern hi ha una vall de Soreq i fins i tot una vinya de Soreq (des de 1994-1995). Tanmateix, «Soreq» és el cep al Gènesi 49:11, Isaïes 5:2 i Jeremies 2:21. Samsó havia estat dedicat des del ventre de la seva mare com nazireo, per la qual cosa tenia prohibit tocar el vi i tallar-se el cabell. Dalila pot haver estat una «dona-cep» (similar amb el mític nom grec Enone), personificant les temptacions femenines de la vida que trairien la seva dedicació nazirea.

John Milton la va presentar com a desencaminada i estúpida però amablement temptadora, molt semblant a la seva versió d'Eva, a la seva obra de 1671 Samsó Agonista.

Dèbora

Segons la Bíblia, Dèbora (en hebreu דְּבוֹרָה Dəbôrāh) fou la quarta jutgessa d'Israel i l'única dona que ocupà aquest càrrec.

Després de la mort d'Ehud, Israel fou ocupada per un rei de Canaan, que s'instal·là a Hassor i hi dominà amb mà de ferro durant vint anys.

En aquells temps la jutgessa d'Israel era la muller del benjaminita Lapidot, anomenada Dèbora. Des de casa seva judicava les disputes entre les diferents tribus d'Israel.

Un dia, va ordenar al general israelita Barac que pugés al mont Tabor i l'ocupés amb l'ajut de deu mil individus de les tribus de Zabuló i Neftalí per parar una emboscada a les tropes invasores. El general es negà a obeir fins que ella els acompanyés, ja que donaria moral a les tropes.

En topar els dos exèrcits, els israelites van matar tots els enemics. Solament va escapar el general Sisserà, que s'escapolí de la batalla i s'amagà a casa d'Hèber, pertanyent als quenites. Resultà que, estant amagat entre unes mantes, l'esposa d'Hèber, Jael, li clavà una estaca i l'assassinà.

Amb la desfeta de l'exèrcit enemic, Israel recuperà la pau i la llibertat.

Elon

Segons la Bíblia, Elon va ser un dels jutges d'Israel en els temps entre la conquesta de Canaan per part dels israelites i l'època dels reis.

Apareix solament en dos versets del Llibre dels Jutges 12:11-12, on se cita que pertanyia a la tribu de Zabuló, que va governar durant deu anys i que fou enterrat a Aialon.

Filisteu

Els filisteus (en hebreu: פלשתים felistim, en àrab : فلستيون falistiun ) van ser un poble que va envair la costa meridional de Canaan al voltant de l'època de l'arribada de les tribus d'Israel.

Gedeó

Segons la Bíblia, Jerubaal més conegut com a Gedeó (en hebreu, גִּדְעוֹן בן-יהואש Gidôn ben Yehoash (גִּדְעוֹן, Gid'on, Giḏʻôn), "destructor", "guerrer poderós") fou un jutge d'Israel qui alliberà el seu poble de l'opressió dels madianites.

Ibsan

Segons la Bíblia, Ibsan va ser jutge d'Israel. Apareix solament en tres versets del Llibre dels Jutges 12:8-10, i se'n sap ben poca cosa.

Era de la població de Betlem, però el text sagrat no especifica si era de Betlem de Galilea (pertanyent a la tribu de Zabuló) o Betlem de Judea (pertanyent a la tribu de Judà).

Va tenir molta descendència:

trenta filles, qui les va donar en matrimoni a homes de fora.

trenta fills, a qui va casar amb dones de fora.Va ser jutge d’Israel durant set anys i quan va morir, el van enterrar a Betlem.

Segons el judaisme apòcrif, Ibsan s'assimila a Booz, espòs de Rut i besavi del Rei David.

Jaïr

Segons el Llibre dels Jutges, Jaïr fou un jutge bíblic d'Israel.

Segons les Cròniques, el seu pare es deia Segub, fill d'Hesron, i pertanyia a la tribu de Judà. Com la resta de nascuts a Egipte, Segub va morir durant l'Èxode i aleshores Jaïr va quedar com a cap de casa seva. En entrar a la Terra Promesa es va instal·lar a Gilead on va arribar a comptar trenta fills, que cadascun posseïa una vila veïna.

Ja ancià i molt respectat, fou designat Jutge d'Israel. Va estar en el càrrec durant vint-i-dos anys.

Quan va morir fou enterrat a Camon.

Jeftè

Segons el Llibre dels Jutges, Jeftè va ser un jutge d'Israel que va alliberar Israel de l'ocupació per part del Regne d'Ammon.

Jephtha (Händel)

Jephtha (HWV 70) és un oratori (1751) de Georg Friedrich Händel amb un llibret del rev. Thomas Morell, basat en la història de Jeftè al Llibre dels Jutges (Capítol 11) i Jephthas sive votum - Jeptha o la Promesa (1554) de George Buchanan. Mentre escrivia Jephtha, Händel anava perdent gradualment la vista, i això demostrava que era el seu últim oratori. En la partitura autografiada, al final del cor How dark, o Lord are thy decrees va escriure "Arribat aquí el 13 de febrer de 1751, incapaç de continuar a causa de debilitar-se la vista del meu ull esquerre."

La trama de la història gira al voltant de la promesa imprudent de Jephtha al Totpoderós, si surt victoriós sacrificarà la primera criatura que trobarà en el seu retorn. I la primera que troba és la seva filla estimada Iphis. A diferència de la història Bíblica original, el sacrifici és aturat per un àngel, i Iphis només ha de dedicar la seva vida al Senyor. (En la història Bíblica, el seu pare queda sense elecció per sacrificar-la, i després d'un curt respir, el pare obedientment mata a Iphis).

L'obra mestra final de Händel fou estrenada al Covent Garden el 26 de febrer de 1752, sota la seva direcció, i amb un càsting que incloïa dues dives dels escenaris d'òpera, Giulia Frasi, l'últim prima donna de Händel des de 1749, i Caterina Galli. Es presentava sense decorats ni vestits, però es dividia en tres actes.

Aquest treball es recorda principalment per al recitatiu dramàtic Deeper, and deeper still, i l'ària Waft her, angels, thro' the skies (una de les àries més boniques de Händel). Durant el segle XIX aquestes s'interpretaven sovint de concert, com si el recitatiu directament precedís l'ària, encara que de fet els dos passatges ocorren separadament dins de l'oratori.

Llibres històrics

Els Llibres històrics de la Bíblia són una col·lecció de textos situats després del Pentateuc i abans dels Llibres sapiencials. Les narracions comprenen un període de l'antiguitat d'onze segles. Foren escrits en Hebreu excepte algunes parts en arameu del Llibre d'Esdres i del Llibre de Jeremies, i els llibres dels Macabeus, escrits en grec.

Mixné Torà

El Mixné Torà (en hebreu: משנה תורה) és un codi de lleis jueves religioses, realitzat per Maimònides, important autoritat sefardita, a qui també es coneix amb el nom del "Rambam", va ser compilat entre els anys 1170 i 1180, mentre Maimònides vivia a Egipte, és considerat com una de les majors obres legals de Maimònides, és una compilació sistemàtica de totes les opinions normatives de l'Halacà (la llei jueva), incorpora material del Talmud i els seus comentaris. Va ser escrit en un hebreu senzill, similar al de la Mixnà.

Nombre de Deborah

El nombre de Deborah és un nombre adimensional emprat en reologia per caracteritzar en quin grau és "fluid" un material. Fins i tot alguns materials aparentment sòlids "flueixen" si són observats durant prou temps. L'origen del nom, designat pel Professor Markus Reiner, prové d'una frase escrita per la profetessa Deborah a la Bíblia que diu "Les muntanyes fluïren davant del Senyor" (Llibre dels Jutges 5:5).

El nombre de Deborah es defineix com el quocient entre el temps de relaxació, que carateritza la fluïdesa intrínseca d'un material, i l'escala de temps característica d'un experiment (o simulació computacional) que provi la resposta del material. Com més petit és el nombre de Deborah, més fluid és el material.

L'equació és:

on

Samson (Händel)

Samson (HWV 57) és un oratori de Georg Friedrich Händel. Basat en un llibret de Newburgh Hamilton, que el basava en Samson Agonistes de John Milton, que al seu torn estava basat en la figura de Samsó al capítol 16 del Llibre dels Jutges. Samson es considera un dels millors treballs dramàtics de Händel.

Tanakh

Tanakh [תנ״ך] és un acrònim que identifica la Bíblia jueva, i coincideix en gran part amb l'Antic Testament cristià, llevat dels deuterocanònics (els llibres que no foren acceptats dins el cànon cristià sinó fins al segle XVI, és a dir: Els dos llibres del Macabeus, Judit, Tobies, Saviesa, Siràcida i Baruc; tampoc formen part de la Tanakh Bel i el dragó i Susanna, que en els deuterocanònics formen els dos últims capítols de Daniel). L'acrònim de la Tanakh està basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts del text:

Torà [תורה], que significa "llei", "ensenyament" i/o "instrucció". També és anomenat Chumash [חומש] que significa "cinc", en referència als cinc llibres de Moisès. En grec ha estat anomenat "Pentateuc".

Neviïm [נביאים], que significa "Profetes".

Ketuvim [כתובים], que significa "escrits".La Tanakh també és anomenada Mikra o Miqra [מקרא].

Teologia moral

La teologia moral és el mandat i el compliment de la veu de la consciència en el cor de cada ésser humà, de la inspiració de la naturalesa i, en definitiva (per als creients), de la veu de Déu que és la Llei divina que fa que la relació entre les persones humanes sigui la millor (per als creients) "per assolir la glòria de Déu". És, dit d'una altra manera, la part de la Teologia que estudia les accions humanes d'acord amb la seva bondat o maldat, en la mesura que fa bé al món (com Gandhi o Mare Teresa de Calcuta o fa mal).

Aquest és sens dubte, un tema molt controvertit. Hi ha molts corrents d'interpretació on difícilment es troben punts comuns. El que si cal considerar és, que la societat no podria sobreviure en un entorn on cadascú fes el que troba correcte devant els seus propis ulls: Mentir o enganyar (o fer trampa), "acceptable mentre no siguis atrapat".

Sense fonament comú de veritats absolutes qualsevol cultura esdevindrà feble i fragmentada. La teologia moral pot tenir molts absolutismes. La cultura postmoderna pot ser una cultura fragmentada sinó reconeix les veritats absolutes, ni els valors morals absoluts. Un enteniment clar d'aquesta postura portaria a concloure que aquesta és la conseqüència de la depravació de les persones. Com al llibre dels Jutges capítol 21 verset 25 on lapidàriament es declara :"... cadascú feia el que bé li semblava ".

Tolà

Segons el Llibre dels Jutges, Tolà (en hebreu תּוֹלָע בֶּן-פואה Tôlā ben Puā) fou un dels jutges bíblics d'Israel.

Només és esmentat a Jutges 10:1-2 on es diu que pertanyia a la tribu d'Issacar i era fill de Puà i nét de Dodó. Vivia a la població de Xamir, dins el territori de la tribu d'Efraïm.

Tolà fou jutge d'Israel després de la mort d'Abimèlec. Va exercir durant vint-i-tres anys fins que va morir.

Tómer Dèbora

Tómer Dèbora (en hebreu: תומר דבורה) (en català: La palmera de Dèbora) va ser escrit en hebreu a mitjans del segle XVI per Moisès Cordovero, un cabalista jueu a la ciutat de Safed, a l'Imperi Otomà. Aquest breu text tracta principalment sobre la imitació de Déu mitjançant l'adquisició de trets divins mitjançant les sefirot. La primera edició es va publicar a Venècia en 1588. Encara que no és llegit àmpliament entre els jueus avui dia, és popular en la tradició del musar, que es va centrar en el cultiu individual de les midot o les qualitats de Déu. El títol Tómer Dèbora ha estat pres del Llibre dels Jutges.

Xamgar

Segons el Llibre dels Jutges de la Bíblia, Xamgar (en hebreu שמגר בן־ענת Shamgar ben Anāt) fou el tercer jutge d'Israel.

Només és esmentat en dos versets (Jutges 3:31 i 5:6), i per això només se sap que era fill d'Anat i que va matar sis-cents filisteus amb una agullada de bous. Després d'això, Israel s'alliberà del jou dels filisteus per un bon temps.

Antic
Testament
Nou
Testament

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.