Llibre de la Saviesa

El llibre de la Saviesa o llibre de la Saviesa de Salomó és un llibre atribuït tradicionalment al rei Salomó que forma part de l'Antic Testament de la Bíblia catòlica i de l'ortodoxa, on se'l considera part dels Llibres sapiencials, després del Càntic dels Càntics i abans de la Siràcida. Catòlics i ortodoxos l'inclouen a la Bíblia dintre del Deuterocanònic mentre que els cristians protestants i els jueus exclouen els set llibres del deuterocanònic -el de la saviesa entre ells- de les seves bíblies.

El llibre, de dinou capítols, fou escrit en grec a l'època hel·lenística, possiblement vers 50 aC, segurament a Alexandria. Utilitza la Septuaginta grega com a font, i també sovint expressions habituals entre estpocs i platònics. La tradició cristiana l'atribueix al savi rei Salomó però en l'actualitat es considera que l'autor és desconegut. El tema principal és l'exaltació de la saviesa, a la qual s'accedeix a través de Déu.

Infotaula de llibreLlibre de la Saviesa
(el) faqyou
Sapientia
Manuscrit del llibre de la Saviesa del segle XIII
Tipus text sagrat
Fitxa
Llengua grec koiné
Sèrie

Dades generals

Autor

A causa d'una antiga tradició pietosa, durant molts segles l'anomenat Càntic dels Càntics, així com els Proverbis, de l'Eclesiastès, de la Saviesa i d'altres com el Llibre dels Salms, foren atribuïts a l'autoria de Salomó, personatge que cita la Bíblia com fill i successor del rei David,[1] dotat d'una gran saviesa,[2] així com d'una gran habilitat per a les relacions diplomàtiques,[3] constructor del primer gran temple a Jerusalem,[4] i també com un dels reis de totes les tribus israelites. Tanmateix, en el cas de totes aquestes obres, els estudiosos bíblics ja han determinat que aquesta atribució, gairebé segurament, no és cap altra cosa que un artifici literari, destinat a exaltar, per una banda, la gran intel·ligència llegendària del rei i, d'una altra, per tractar d'augmentar l'autoritat dels escrits, en atribuir-los a un autor conegut, il·lustre en raó de la seva reialesa, i per afegitó, notable i destacat en el camp del coneixement.

L'autor d'aquest llibre ha estat un convençut israelita pietós, profund sabedor dels texts sagrats, la història i els costums propis del seu poble.[5] Reprodueix de forma molt fidel els usos i costums propis de la litúrgia dels cultes pagans de la cultura egípcia, als quals reprova i considera no actes religiosos, sinó només pràctiques idolàtriques supersticioses.[6][7]

Data de composició

D'allò citat anteriorment, se'n pot desprendre que si l'autor era alexandrí, la data del manuscrit no pot remuntar-se a cap data anterior a la fundació d'Alexandria, el 330 aC. D'aquí en endavant, la data exacta roman en el misteri, in o hi ha cap evidència que hagi existit cap original hebreu o arameu que en pogués donar més precisions, sinó només el text grec.

Els estudiosos han determinat que el llibre fou escrit en ple període hel·lenístic, sobretot per l'harmonia que l'autor evidencia entre l'espiritualitat jueva i la mentalitat grega. Tot i que l'autor del Llibre de la Saviesa dóna mostres fefaents de no haver assimilat de cap manera profunda o substancial cap mena de doctrina filosòfica grega, sí se'l veu, en canvi, emprar en nombroses ocasions termes habituals entre els estoics i els platònics.

L'autor d'aquest llibre emprà com a fonts per a les seves conviccions els texts de la Bíblia grega de la Septuaginta. I, si bé no ho afirma d'una manera expressa, sembla suggerir en alguns passatges que els alexandrins es trobaven, en el moment en què ell escriu, duent a terme alguna mena de campanya de discriminació contra els israelites. De tal manera que no suggereix una acció de genocidi, o de neteja ètnica, sinó més aviat algunes expressions subtils d'animadversió o de menyspreu.

Problemes d'aquesta mena a l'Alexandria hel·lènica, realment començaren durant el regnat de Ptolemeu VIII. I alguns historiadors manifesten que pogueren haver-se allargat fins als regnats de Ptolemeu XII o de Cleòpatra VII. Si això és acceptat, el llibre fou compost en algun moment dels 140 anys que van de l'any 170 aC fins a l'any 30 aC. Exegetes catòlics calculen que el període més probable per datar el Llibre de la Saviesa s'estén entre els anys 80 i 50 aC.

El Llibre de la Saviesa fou afegit a l'Antic Testament per les comunitats d'israelites pietosos d'Alexandria, arribant així a esdevenir en el més recent i últim dels llibres canònics de la Septuaginta.

Canonicitat

Forma part integrant del cànon ampli oriental i occidental, suport de les Bíblies pròpies de les esglésies cristianes ortodoxes, les esglésies cristianes orientals i també l'Església Catòlica llatina occidental. Aquesta darrere l'inclou entre els texts comunament tinguts per "deuterocanònics".

En no haver-hi cap original hebreu o arameu conegut d'aquest llibre, i pel fet mateix de trobar-se només a la Bíblia grega, els jueus rabínics, així com els grups protestants[5] i d'altres grups cristians amb idees diferents dels abans citats, per defecte consideraren el text apòcrif, així com els altres deuterocanònics, tot i que algunes d'elles el veuen com una lectura profitosa, i algunes Bíblies importants protestants, tals com la Bíblia de Luter, la Bíblia de Jaume I d'Anglaterra, del 1611, així com les Bíblies de Casiodor de Reina, del 1569, i de Cipriano de Valera, del 1602, recentment reeditades sota el títol La Bíblia del Segle d'Or, inclouen aquest llibre, així com els altres deuterocanònics.

En aquesta situació d'interdicció es troben d'altres llibres i escrits de la Bíblia, com Tobies, Judit, la resta d'Ester, Baruc, l'Epístola de Jeremies, la Història de Susanna, la Història de Bel i el Drac, l'Oració d'Azaries i l'Himne dels Tres Joves del Llibre de Daniel, Eclesiàstic, i Primer i Segon de Macabeus. Les esglésies cristianes ortodoxes i orientals, a més d'aquests llibres, inclouen el Salm 151 i l'Oració de Manassès, i els Llibres III, de vegades IV, d'Esdres, i III, de vegades IV, dels Macabeus, així com certs Epígrafs i Epílegs a alguns dels llibres comunament acceptats.

Les esglésies cristianes ortodoxes, orientals i catòlica reconeixen almenys alguns d'aquests llibres, com a texts sagrats divinament inspirats, i els han inclòs en totes llurs versions de la Bíblia, de manera oficial, almenys des del Sínode de Roma l'any 380 dC, essent ratificada la seva reivindicació durant els treballs del Concili de Trent, en plena efervescència de les impugnacions esgrimides contra ells per Martí Luter i els seus seguidors.

Contingut

El llibre es dirigeix als germans de raça del seu autor, jueus i israelites exiliats a Alexandria, per alertar-los de la devastació i de la ruïna moral a què es veurien reduïts en cas de deixar-se seduir pels cultes pagans, o per l'ateisme o per la manca de pietat envers el Déu dels seus pares. L'objectiu últim de Saviesa és, doncs, portar als compatriotes del redactor de nou al camí de la religió vertadera.

En època alexandrina, els jueus i israelites pietosos solien enfrontar-se, de manera contínua, a la gran seducció del paganisme grec, i de la seva relaxada conducta moral, el seu estil de vida hedonista, i les seves maneres àmplies i lliures de pensar. L'autor del llibre considera aberrant tot això sense filtre, i constantment llança invectives mordaces contra els grecs i llur forma de vida. Tracta de crear polèmica i de convertir prosèlits per a la seva causa, sense desdenyar ni tan sols els grecs que volen convertir-s'hi. Si pot aconseguir simpatitzants entre els impius i convertir-los al culte de Déu, car considerarà que la seva tasca s'acompleix d'aquesta manera.

El Llibre de la Saviesa és únic en l'Antic Testament per la profunditat i amplitud de la seva exposició doctrinal: pot considerar-se un llibre ple d'esperança i de fe, així com l'epítom, culminació i conclusió de tot el pensament religiós israelita justament anterior a Jesucrist.

Referències

  1. (Cfr. I Reyes 2:12.)
  2. (Cfr. I Reyes 4:29-34.)
  3. (Cfr. I Reyes 10:1-10.)
  4. (Cfr. I Reyes 8:20.)
  5. 5,0 5,1 Escola Bíblica de Jerusalem, Bíblia de Jerusalem, Introducció al Llibre de la Saviesa.
  6. (Cfr. el text grec de l'Antic Testament, normalment anomenat Septuaginta.)
  7. (Cfr. Saviesa 13:10-19, 14:1.31.)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llibre de la Saviesa Modifica l'enllaç a Wikidata
Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebrees (també anomenades la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. La designació 'Antic Testament' prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d'Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s'obté per contraposició amb el "nou pacte" ('Nou Testament') entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l'ordre ni en els noms.

Bartolomé Esteban Murillo

Bartolomé Esteban Murillo (Sevilla, batejat l'1 de gener de 1618 – 3 d'abril de 1682) fou un pintor andalús del segle XVII. Format en el naturalisme tardà, va evolucionar cap a fórmules pròpies del barroc ple amb una sensibilitat que de vegades anticipa el Rococó en algunes de les seves més peculiars i imitades creacions iconogràfiques com la Immaculada Concepció o la figura infantil del Bon Pastor. Personalitat central de l'escola sevillana, amb un elevat nombre de deixebles i seguidors que van portar la seva influència fins ben entrat el segle XVIII, va ser també el pintor espanyol més conegut i més apreciat fora d'Espanya, l'únic que Sandrart va incloure a la seva Academia picturae eruditae de 1683, amb una breu i fabulada biografia i també amb l'Autoretrat del pintor gravat per Richard Collin. Condicionat per la clientela, en la seva majoria formada per eclesiàstics, el gruix de la seva producció està format per obres de caràcter religiós, però a diferència de la resta dels grans mestres espanyols del seu temps va cultivar també la pintura de gènere de forma continuada i independent.

Còdex Ephraemi Rescriptus

El còdex Ephraemi Rescriptus (París, Biblioteca Nacional de França, grec 9; Gregory-Aland núm. C o 04, von Soden δ 3) és un manuscrit de principis del segle cinquè grec, de la Bíblia, l'últim en el grup dels quatre grans manuscrits uncials de la Bíblia grega (Sinaiticus, Alexandrinus, Vaticanus). El manuscrit és llacunós.

Deuterocanònic

Els Llibres Deuterocanònics són set llibres de l'Antic Testament que foren afegits a la Tanakh en la seva versió grega (Cànon d'Alexandria) per un grup de mestres jueus (Bíblia dels Setanta), encara que no formaven part del cànon original. Aquests llibres tampoc no van formar part del primer cànon cristià de les escriptures del segle III.Al llarg de l'edat mitjana, l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa van acceptar de facto aquests llibres. El segle XVI, els protestants s'oposaven a acceptar l'autoritat divina d'aquests llibres durant Reforma, i no els van incloure en les traduccions de la Bíblia a les llengües del poble. L'Església Catòlica va declarar, aleshores, l'autoritat i la inspiració divina d'aquests llibres i els va incorporar al cànon. Per això, s'anomenen llibres deuterocanònics, que en grec vol dir "segon cànon".

Els llibres deuterocanònics són:

Llibre de Tobies

Llibre de Judit

Addicions gregues al Llibre d'Ester

Addicions en grec al Llibre de Daniel

Llibre primer dels Macabeus

Llibre segon dels Macabeus

Llibre de la Saviesa

Siràcida

Llibre de BarucLa majoria dels jueus no accepten els llibres deuterocanònics com inspirats, i segueixen el Cànon de Palestina.

L'Església Catòlica els accepta com inspirats. En canvi, les Esglésies protestans optaren per refusar la inclusió en la Bíblia d'aquests llibres deuterocanònics, i els consideren apòcrifs. En contrast les Esglésies ortodoxes i orientals inclouen en el cànon de la Bíblia d'altres deuterocanònics, com 3 i 4 Macabeus, 3 i 4 Esdras i l'Oració de Manases, que estaven en alguns còdex de la Septuaginta, que també portaven els Salms de Salomó. L'Església Etíop accepta com deuterocanònic bíblic el Llibre d'Henoc.

Diable

El diable(en llatí Diabolus del grec διάβολος diàbolos, derivat del verb διαβάλλω « diabállô », que significa « el que divideix » o « el que desuneix » o fins i tot « el que destrueix ») és l'esperit que personifica el mal.

Al maniqueisme, el "mal" està vinculat amb el principi del "bé", l'un i altre corresponen a Déu. En la tradició judeocristiana, el "mal" i el "bé" no són iguals: els àngels caiguts eren criatures de Déu que no foren creades dolentes, però que van caure en voler ser iguals a Déu i en rebutjar-lo; ells i llur cap anomenat "el Diable" tractant de difondre el mal actuant amb les homes per la temptació. En fer-ho, el Diable ha rebutjat el bé i és la font del mal:

En l'origen del mal, l'esperit del mal al món, es representa com un aspecte que varia entre l'home i l'animal real o imaginari (ós),boc, drac, rapinyaire, etc.), tot sovint amb trets horribles i repulsius.

L'existència d'una entitat que representa la personificació del mal en tots els seus aspectes i que combina les funcions d'un mestre de l'inframón, destructor del cosmos i responsables dels pitjors aspectes de la humanitat sembla haver aparegut amb el monoteisme. El desenvolupament de la figura original manlleva, nogensmenys, aspectes de les religions politeistes practicades a l'Orient Mitjà i les influències a què els autors de la Bíblia van ser sotmesos.

Evangeli apòcrif de Joan

El Llibre Secret de Joan o Evangeli Apòcrif de Joan és un text d'ensenyances gnòstiques del segle II, al qual se li ha donat un context cristià. Descriu una aparició de Jesús donant informació privada a l'apòstol Joan després que Crist pugés al cel. Junt amb l'Evangeli de Maria Magdalena i el Llibre de la Saviesa de Jesucrist, pertany a la col·lecció dels papirs coptes (egipcis) de Berlín. Existeixen dues versions més d'aquest manuscrit, una llarga i l'altra curta, conservades a la col·lecció dels Manuscrits de Nag Hammadi.

Francesco Boaretti

Francesco Boaretti (Masi, Pàdua, 1748 - Venècia, 1799), fou un professor, hel·lenista i traductor venecià. Traduí del grec a l'italià cinc tragèdies d'Eurípides, Les Traquínies de Sòfocles, l'himne homèric a Demèter; i, de l'hebreu, l'Eclesiastés, el Llibre de la Saviesa i els Salms. Feu una versió en vènet de la Ilíada d'Homer, en ottava rima, amb el títol d'Omero in Lombardia, publicada a Venècia en dos volums el 1788.

Fundació Bíblica Catalana

La Fundació Bíblica Catalana és una institució dedicada a la publicació en català de llibres bíblics. Començà amb el moviment bíblic de la primera meitat del segle xx i la Fundació Sant Damas, estructurada per Miquel d'Esplugues. El 1922 passà a ser Fundació Bíblica Catalana gràcies al suport econòmic de Francesc Cambó.Del 1928 al 1948, publicà en quinze volums i traduïda de l'hebreu i del grec, una versió catalana completa de la Bíblia, de gran qualitat literària. El 1968, una nova versió, que simplificava el llenguatge de la primera, fou editada en un sol volum.L'any 1999 amb el nom de Col·lecció Bíblica Catalana i Col·lecció Hebraico-Catalana, s’integrà a la Institució Cambó.

Jaume Arnella i París

Jaume Arnella i París (Barcelona, 1943) és un cantant i folklorista català.

Literatura georgiana

La literatura georgiana és la literatura feta en georgià a l'actual Geòrgia.

Llengües de l'Imperi Romà

El llatí i el grec antic eren les principals llengües de l'Imperi Romà, però també hi coexistien altres llengües que eren importants a escala regional. La llengua dels antics romans era el llatí, que funcionava com a «llengua de poder». El llatí era omnipresent a l'Imperi Romà, com a llengua de la justícia a l'Imperi Romà d'Occident i com a llengua de l'exèrcit a tots els territoris. A partir del moment que tots els habitants nascuts lliures dins l'Imperi van assumir universalment la ciutadania, el 212 dC, un bon nombre de ciutadans romans devia desconèixer el llatí, tot i que s'esperava que aconseguissin, com a mínim, unes nocions bàsiques de l'idioma, amb què el llatí es va mantenir com una marca de «romanitat».El grec koiné s'havia convertit en la llengua vehicular del Mediterrani oriental i fins i tot de l'Àsia menor a conseqüència de les conquestes d'Alexandre el Gran. La «frontera lingüística» se situava a la península dels Balcans, separant el llatí, a l'oest, del grec, a l'est. Els romans amb una certa formació, particularment aquells de l'elit governant, estudiaven grec i, sovint, aconseguien un alt nivell de fluïdesa en aquesta llengua, que els era útil per a les comunicacions diplomàtiques amb la part oriental, fins i tot dins de les mateixes fronteres de l'Imperi. L'ús internacional del grec va ser una de les condicions que van afavorir l'expansió del cristianisme, com es pot veure en l'elecció de la llengua grega a l'hora de redactar les Epístoles Paulines, o pel seu ús en els concilis ecumènics de l'Imperi Romà cristià. Amb la dissolució de l'Imperi de l'oest, el grec es va convertir en la llengua dominant de l'Imperi Romà d'Orient, posteriorment conegut com a Imperi Bizantí.

Com que la comunicació, a les societats antigues, era predominantment oral, és difícil determinar l'abast en què les llengües locals o regionals van seguir essent parlades o utilitzades per a altres propòsits, durant el període de domini romà. No obstant això, hi ha inscripcions i referències en textos grecs i llatins que demostren l'existència d'altres llenguatges, així com la necessitat d'utilitzar traductors. Per exemple, el púnic, el copte, l'arameu o el siríac han deixat un volum significant d'epigrafia i literatura que ha sobreviscut fins avui en dia. Les llengües cèltiques eren parlades a bona part de l'Europa occidental, i tot i que l'educació oral celta va deixar pocs registres escrits, l'epigrafia dels pobles cèltics és limitada però no infreqüent. Les llengües germàniques de l'Imperi no han deixat gairebé cap text o inscripció, amb l'excepció del gòtic. El multilingüisme va contribuir a la «triangulació cultural» per la qual un individu que no era ni grec ni romà podia construir-se una identitat mitjançant els processos de romanització i hel·lenització.Després de la descentralització del poder polític, durant l'antiguitat tardana, el llatí es va desenvolupar localment en branques o dialectes, que més endavant es convertirien en les llengües romàniques, com ara el català, el castellà, el francès o l'italià. A començament del segle XXI, la primera o segona llengua de més de mil milions de persones deriva del llatí. El llatí mateix s'ha mantingut com a mitjà internacional d'expressió per part de la diplomàcia i per al desenvolupament intel·lectual identificat amb el renaixement humanista, des del segle XVII, així com en el llenguatge legal i en l'Església Catòlica, i fins al dia d'avui.

Llibre de Job

El Llibre de Job és un dels llibres sapiencials de l'Antic Testament i explica la història de Job (en àrab Ayyub) i com va superar les proves que li va imposar Déu.

Llibres sapiencials

Els llibres poètics i sapiencials són un grup de llibres bíblics de l'Antic Testament. Els llibres pròpiament sapiencials són el Llibre de Job, el Llibre dels Proverbis, l'Eclesiastès, l'Eclesiàstic i el Llibre de la Saviesa, mentre que els pròpiament poètics són el Llibre dels Salms i el Càntic dels Càntics.La literatura sapiencial apareix com un nou gènere literari en el poble jueu després de la desaparició dels profetes i el retorn de l'exili a Babilònia, fruit de la situació política i religiosa del moment. Intenten transmetre ensenyaments didàctics a través de textos poètics, i sovint s'atribueixen a grans personatges de la història del poble d'Israel. No es tractava d'un coneixement teòric, sinó que eren concebuts com una realitat que implicava una determinada manera de viure.

Nefilim

Els Nefilim (en hebreu הנּפלים, nefilim, "els caiguts") són, en la Bíblia i altres escrits religiosos jueus i cristians primerencs, un poble de gegants o titans fills dels "fills de Déu" (בני האלהים,bené ha-Elohim ) i les "filles de l'home" esmentats a Gènesi 6:1-4. Segons la traducció, el terme nefilim s'ha traduït a vegades per "gegants", "titans" o s'ha deixat en l'original hebreu.

Pels arameus, el terme Nephila es referia específicament a la constel·lació d'Orió, i així els Nefilim serien descendents mig divins d'aquesta constel·lació.

Septuaginta

La Septuaginta, també coneguda com la Bíblia dels Setanta o simplement LXX és la traducció de la Bíblia hebrea o Tanakh al grec koiné entre els segles III i I aC a Alexandria, en l'actualitat, Egipte. És la primera de moltes traduccions antigues de la Bíblia hebrea a la llengua grega, la lingua franca del Mediterrani oriental des dels temps d'Alexandre Magne. La paraula septuaginta, que significa setanta en llatí i es deriva de la tradició que setanta o setanta-dos erudits jueus traduïren el Pentateuc (o la Torà) de l'hebreu al grec per a Ptolemeu II Filadelf, entre el 285 i el 246 aC.La Septuaginta era altament respectada des de temps antics, Filó d'Alexandria i Flavi Josep atribuïren inspiració divina als seus autors. A més de ser el fonament de les versions llatines antigues de la Bíblia, la Septuaginta també fou el fonament de les versions eslavòniques, sirohexapla (però no pas en la Peixitta), armènia, georgiana i copta de l'Antic Testament. La Septuaginta ha estat molt important al llarg de la història cristiana des dels temps de l'Església primitiva, en ser citada fins i tot als escrits dels pares apostòlics, als evangelis i les epístoles. És la Bíblia que devien usar Jesucrist i els seus deixebles.

La Septuagina sí que inclou alguns llibres que no es troben a la Bíblia hebrea o Tanakh del concili de Jamnia, la qual cosa fa pensar que sí que formaren part del primer cànon cristià i que els Concilis de Florència i de Trento validaren i que és l'oficial a l'Església Catòlica Romana (aquests llibres són els coneguts com a deuterocanònics).

Sofia (saviesa)

Sofia (del grec Σoφíα, 'saviesa') és un terme central en la filosofia hel·lenística, el platonisme, el gnosticisme, el cristianisme ortodox, el cristianisme esotèric, així com en la mística cristiana. La sofiologia és un concepte filosòfic pel que fa a la saviesa, així com un concepte teològic sobre la saviesa de Déu.

Sulkhan-Saba Orbeliani

Sulkhan-Saba Orbeliani (georgià სულხან-საბა-ორბელიანი) (Tandzia, Geòrgia, 1658- Moscou 1728) fou un príncep, monjo i escriptor georgià. Era monjo del monestir de David-Garedja, i el 1692 es convertí al catolicisme.

Fou tutor del fufur rei Vakhtang VI de Kartli i el 1713 formà part d'una ambaixada georgiana als Estats Pontificis i França, tot entrevistant-se amb el papa Climent XI i el rei Lluís XIV de França. Més tard fou hostigat per l'església ortodoxa georgiana, raó per la qual el 1724 hagué d'exiliar-se a Rússia, on va morir.

És autor de Sitquiskona (Diccionari georgià), primera gramàtica i lèxic georgians moderns, així com el llibre de caràcter filosòfic სიბრძნე სიცრუისა (Dsigni Sibrzne-Sikruisa Llibre de la Saviesa i la Mentida), i მოგზაურობა ევროპაში (Mogzavroba Evropashi Viatge a Europa).

Virtuts cardinals

Les virtuts cardinals són aquelles virtuts considerades més importants per a la tradició del cristianisme, encarregades de guiar la bona conducta. Tradicionalment hi ha quatre virtuts cardinals:

Prudència - Capacitat per a atendre, en obrar, a totes les circumstàncies del cas, a les conseqüències probables de l'acció, a fi de regular la seva conducta, evitar les faltes.

Justícia - per la qual hom té com a guia la veritat i és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret. Es pot interpretar com la moderació pròpia entre egoisme i els lleis i necessitats d'altres.

Temprança - autocontrol que practica abstenció i moderació

Fortitud - assegura la fermesa en les dificultats i la constància en la cerca del bé, arribant, fins i tot, a la capacitat d'acceptar l'eventual sacrifici de la pròpia vida por una causa justa.Creades a partir de l'esquema de Plató (vegeu Protagoras 330b, que també inclou la pietat (hosiotes) ) i adaptat per Sant Ambròs, Agustí d'Hipona, i Tomàs d'Aquino (vegeu Summa Theologica II(I).61). El terme "cardinal" prové del llatí cardo o frontissa; les virtuts cardinals s'anomenen així perquè són frontisses en les quals es sosté la porta de la vida moral.

Plató les identificava amb les classes de la ciutat descrita dins La República, i amb les facultats de l'home. La Temprança estava associada amb les classes que productives, els pagesos i artesans, i amb els apetits animals; la Fortitud amb els guerrers i amb l'element animat en l'home; la Prudència amb els governants i amb la raó i la Justícia, fora del sistema de classes i divisions humà, i governa la relació pròpia entre les altres tres.

De Plató pot haver estat incorporat a la filosofia jueva; al deuterocanònic llibre de la saviesa (8:7): "O si un estima la justícia els fruits de les seves accions són virtuts; Perquè ensenya moderació i prudència, justícia i fortitud, i res en la vida no és més útil per a l'home." (segle i aC)

Es va traslladar al cristianisme, on sant Agustí les resumia dient:

Aquestes virtuts "cardinals" no són igual a les virtuts teologals: fe, esperança, i caritat (vegeu 1 Coríntis 13). Juntes, formen el que es coneix com les "set virtuts cardinals", també congudes com les virtuts celestials.

Antic
Testament
Nou
Testament

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.