Llibre de Judit

El Llibre de Judit (יהודית, ‘La jueva’) és un llibre deuterocanònic inclòs a la Bíblia dels Setanta (LXX), així com a l'Antic Testament catòlic i ortodox, protagonitzat per l'heroïna del mateix nom. Ubicat entre els llibres de Tobies i Ester a la Bíblia catòlica, és considerat no canònic per les versions protestants, així com als textos del judaisme, per les inexactituds històriques del llibre.

Infotaula de llibreLlibre de Judit
Judith decapitando Holofernes
Judit decapita Holofernes, d'Artemisia Gentileschi
Tipus obra literària
Llengua hebreu
Característiques
Sèrie

Argument

Judit-an-der-Tafel
Judit a la taula d'Holofernes, de Lucas Cranach el Vell, s. XV)

El llibre conta la història d'una vídua hebrea, Judit filla de Merarí, en plena guerra d'Israel contra l'exèrcit assiri. De belles faccions, alta educació i enorme pietat, zel religiós i passió patriòtica, Judit descobrix que el general invasor, Holofernes, s'ha enamorat d'ella. Acompanyada de la seua criada, la vídua descendeix de la seua ciutat murallada i assetjada per l'exèrcit estranger, Betulia, i, enganyant el militar per fer-li creure que està enamorada d'ell, aconsegueix entrar a la seua tenda de campanya. Una vegada allà, en lloc de cedir als seus reclams galants, l'embriaga. Quan Holofernes cau adormit, Judit li talla el cap, sembrant la confusió en l'exèrcit d'Assíria i obtenint d'esta manera la victòria per a Israel.

Autor i època

L'autor del Llibre de Judit és desconegut. No es coneix amb exactitud la data del llibre. Tanmateix, s'especula que Judit va ser escrit en temps dels Macabeus (a mitjans del segle II aC)

El llibre de Judit va ser originàriament escrit en hebreu. Les seues versions més antigues són traduccions gregues, i no se n'han conservat en l'idioma original; l'hebreu original es revela en els detalls de redacció i vocabulari. Les versions existents en idioma hebreu són medievals, o bé idèntiques a la traducció grega, o bé són versions més breus que contradiuen la versió més llarga en molts detalls concrets de la història.

Gènere a què pertany

Judit con la cabeza de Holofernes, por Cristofano Allori
Judit amb el cap d'Holofernes, de Cristofano Allori, 1613 (Royal Collection, Londres)

Judit és una «novel·la històrica hebrea», gènere literari ja extint que, fent ús de recursos presos de la novel·la històrica, complia una clara funció de narració edificant d'exaltació del patriotisme i la religiositat pietosa. Si en veritat va ser compost en l'època macabea, llavors el seu objectiu era impulsar la resistència dels jueus contra els seus invasors per mitjà de la narració de l'heroica i arriscada gesta d'una heroïna del passat en semblants circumstàncies.

Inexactituds històriques del llibre

Concentrat en l'aspecte religiós de la lluita de Judit i en el paper que complix Déu en la victòria israelita, l'autor es despreocupa de les precisions històriques. És també molt possible que haja acumulat deliberadament inexactituds, a fi de desapegar l'episodi narrat d'un context històric precís i convertir-lo en una peça intemporal i més abstracta. Esta deliberada falta de preocupació sobre el context s'evidencia ja en el mer començament de Judit: «L'any dotzé del regnat de Nabucodonosor, que va regnar sobre els assiris en la gran ciutat de Nínive...» (Jdt 1:1). Nabucodonosor no va ser rei dels assiris sinó dels seus enemics els caldeus, i no va regnar a Nínive sinó a Babilònia. Nínive no existia ja en els temps de Nabucodonosor, ja que havia estat destruïda per son pare, Nabopolassar de Babilònia.

Els editors de l'Enciclopèdia Jueua identifiquen el campament d'Holofernes amb la ciutat de Siquem. Els assiris, en lloc de tractar de forçar el pas, posen setge a la ciutat de Betulia i tallen el seu subministrament d'aigua. Encara que Nabucodonosor va conquerir Judà en la realitat, a la descripció del llibre de Judit no ocorre així.

Sentit religiós

L'autor intenta provar, per damunt de tot, la intervenció de Déu en l'alliberament de Betulia. Dit d'una altra forma, tot el llibre es referix al mode en què Déu pot utilitzar un instrument humà (Judit en este cas) per a obtindre el resultat perseguit.

El llibre de Judit està impregnat de legalitat i patriotisme, i, concentrant la seua atenció en el drama religiós que allí es desenvolupa, l'estil i el tema que desenvolupa l'autor anònim fa que, en certa forma, el Llibre de Judit estiga emparentat amb l'Apocalipsi, que s'escriuria diversos segles després. En ambdós llibres hi ha una fera lluita entre el Bé i el Mal; el Poble de Déu es troba debilitat en aparença i pareix condemnat a l'extermini; i finalment Déu, per mitjà d'una acció inesperada i desconcertant per a tots menys per al teòleg, aconseguix que Israel obtinga la victòria.

Judit i l'art

Escultura

Firenze.PalVecchio.Donatello
Judit i Holofernes de Donatello
  • Judit i Holofernes, la famosa escultura de bronze de Donatello, porta implícit el rerefons al·legòric, ineludible a l'antic renaixement florentí, del valor de la comuna contra la tirania.

Música

Pintura

Michelangelo va pintar una Judit en el cantó de la capella Sixtina. Altres pintors italians, que van tractar el tema Botticelli, Giorgione, Tiziano, Paolo Veronese, Caravaggio, Leonello Spada, Bartolomeo Manfredi i Artemisia Gentileschi. En el nord, Lucas Cranach, Rembrandt i Peter Paul Rubens van utilitzar la història. En l'art europeu, Judit normalment va acompanyada per la seua empleada domèstica, el que ajuda a distingir-la de Salomé, que porta el cap d'una font de plata. Tanmateix, hi ha una tradició del Nord en què Judit va acompanyada per la serventa i a més porta una font de plata, el quadro d'Erwin Panofsky és pres com a exemple dels coneixements necessaris en l'estudi de la iconografia.

En el Renaixement, especialment a Alemanya hi ha un interés cap a les dones meritòries i heroïnes, quasi a la parell dels seus referents masculins. Els temes que combinen el sexe i la violència també són populars entre els col·leccionistes. Igual que Lucrècia, Judit va ser objecte d'un nombre desproporcionat d'antics gravats, a vegades es mostra despullada. Barthel Beham ha gravat tres composicions del tema, i altres poc coneguts mestres van fer diversos més. Jacopo de'Barberi, Girolamo Mocetta sobre un disseny de Mantegna. Parmigianino, i Jacques Callot també van fer còpies de la matèria. La primera impressió de reproducció de la seua obra, encarregat per Rubens va ser un gravat de Cornelius Galle de la seua violenta "gran Judith", ara en el Palazzo Barberini. Judit és una de les dones virtuoses que Van Beverwijck menciona en la seua disculpa 1639 sobre la superioritat de les dones sobre els hòmens. Judit fou representada per Eglon Van der Neer.

Judit y Holofernes, por Caravaggio

Caravaggio, Judit decapitant Holofernes

Michelangelo Buonarroti 038

Michelangelo, Judith portant el cap d'Holofernes

Gustav Klimt 039

Judit I de Gustav Klimt

Prosa i poesia

  • En el Renaixement, la història de Judit es va convertir en un exemplum de la valentia de la població local contra els governs tirànics estrangers. L'humanista dàlmata Marko Marulic (1450-1524) reformula la història de Judit en la seua obra literària renaixentista, Judita. La seua inspiració va vindre de l'heroica lluita dels croats contra els otomans a Europa.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llibre de Judit Modifica l'enllaç a Wikidata
Anatema

Anatema (del llatí anathema, i aquest del grec ἀνάθεμα, anathema) és una sentència mitjançant la qual s'expulsava un heretge del si de la comunitat religiosa; una pena encara més greu que l'excomunió. Es tracta de la màxima sanció imposada als pecadors; no sols queden exclosos dels sagraments, sinó que des d'aquest moment se'ls considera destinats a la condemnació eterna. En l'Antic Testament, en canvi, anatema es va fer servir per condemnar a l'extermini les persones o coses afectades per la maledicció atribuïda a Déu. L'adaptació del terme greco-hebreu ha portat controvèrsia entre els teòlegs per la seva dificultat i múltiples connotacions.

Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebrees (també anomenades la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. La designació 'Antic Testament' prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d'Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s'obté per contraposició amb el "nou pacte" ('Nou Testament') entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l'ordre ni en els noms.

Betulia Liberata

La Betulia Liberata és un oratori escrit per Wolfgang Amadeus Mozart l'any 1771 durant el mes que es va estar a Pàdua quan tornava de Venècia a Salzburg.

Còdex Sinaiticus

El Codex Sinaiticus és un manuscrit uncial del segle IV de la Bíblia grega, escrit entre el 330 al 350. Originalment contenia la totalitat d'ambdós Testaments, però solament han arribat fins als nostre dies trossos de l'Antic Testament grec o Septuaginta, la totalitat del Nou Testament, l'Epístola de Bernabé, i fragments del Pastor d'Hermes (el que suggereix que aquests últims dos textos podrien haver estat considerats part del cànon bíblic pels editors del còdex).

El còdex està dividit en quatre trossos desiguals: 347 fulles a la Biblioteca Britànica de Londres, 12 fulls i 14 fragments al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, 43 fulls a la Biblioteca de la Universitat de Leipzig, i fragments de 3 fulls a la Biblioteca Nacional Russa a Sant Petersburg.

Deuterocanònic

Els Llibres Deuterocanònics són set llibres de l'Antic Testament que foren afegits a la Tanakh en la seva versió grega (Cànon d'Alexandria) per un grup de mestres jueus (Bíblia dels Setanta), encara que no formaven part del cànon original. Aquests llibres tampoc no van formar part del primer cànon cristià de les escriptures del segle III.Al llarg de l'edat mitjana, l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa van acceptar de facto aquests llibres. El segle XVI, els protestants s'oposaven a acceptar l'autoritat divina d'aquests llibres durant Reforma, i no els van incloure en les traduccions de la Bíblia a les llengües del poble. L'Església Catòlica va declarar, aleshores, l'autoritat i la inspiració divina d'aquests llibres i els va incorporar al cànon. Per això, s'anomenen llibres deuterocanònics, que en grec vol dir "segon cànon".

Els llibres deuterocanònics són:

Llibre de Tobies

Llibre de Judit

Addicions gregues al Llibre d'Ester

Addicions en grec al Llibre de Daniel

Llibre primer dels Macabeus

Llibre segon dels Macabeus

Llibre de la Saviesa

Siràcida

Llibre de BarucLa majoria dels jueus no accepten els llibres deuterocanònics com inspirats, i segueixen el Cànon de Palestina.

L'Església Catòlica els accepta com inspirats. En canvi, les Esglésies protestans optaren per refusar la inclusió en la Bíblia d'aquests llibres deuterocanònics, i els consideren apòcrifs. En contrast les Esglésies ortodoxes i orientals inclouen en el cànon de la Bíblia d'altres deuterocanònics, com 3 i 4 Macabeus, 3 i 4 Esdras i l'Oració de Manases, que estaven en alguns còdex de la Septuaginta, que també portaven els Salms de Salomó. L'Església Etíop accepta com deuterocanònic bíblic el Llibre d'Henoc.

Giuditta

Giuditta és una òpera, una tragèdia melodramàtica bíblica, en tres actes amb música del compositor Achille Peri sobre un llibret de l'escriptor Marco Marcelliano Marcello, estrenada al teatre La Scala de Milà el 26 de març de 1860.

Holofernes

Holofernes (en hebreu, הולופרנס) fou un general assiri a les ordres de Nabucodonosor. Apareix als llibres Deuterocanònics, concretament al Llibre de Judit de la Bíblia.El rei de Babilònia Nabucodonosor II va enviar Holofernes per venjar-se dels pobles de l'oest que no havien volgut ajudar el seu regne. El general va assetjar la ciutat de Betúlia i de poc més que la ciutat no es va rendir. Va ser salvada per Judit, una bonica vídua jueva que es va introduir al campament assetjant d'Holofernes i el va seduir. Llavors fou quan Judit va decapitar el general mentre estava begut. Ella va tornar a Betúlia amb el cap del general i els jueus van vèncer els enemics.

La decapitació d'Holofernes per part de Judit ha estat objecte de representació en moltes obres d'art, entre les quals cal destacar les obres de Donatello, Sandro Botticelli, Andrea Mantegna, Giorgione, Lucas Cranach el Vell, Caravaggio, Tiziano, Antonio de Pereda, Goya, Horace Vernet, Gustav Klimt, Artemisia Gentileschi, Jan Sanders van Hemessen o Hermann-Paul.

La història també va inspirar un poema medieval anglosaxó antic, l'oratori de Mozart Betulia Liberata i una opereta de Jacob Pavlovitch Adler, entre altres representacions.

Judit

Judit (en hebreu: יהודית, "jueva") és un personatge bíblic, protagonista del Llibre de Judit, relat deuterocanònic de l'Antic Testament del cànon bíblic catòlic i ortodox. Tot i ésser un personatge fictici, és venerat com a santa en diverses confessions cristianes.

Judit amb el cap d'Holofernes

Judit amb el cap d'Holofernes o Judit decapitant a Holofernes és un episodi bíblic i un tema artístic relativament freqüent en l'art cristià. Apareix en el Llibre de Judit, un dels deuterocanònics; i ha estat representat en més de 114 pintures i escultures.Judit, una bella vídua jueva de la qual està enamorat Holofernes, el general assiri que està a punt de destruir la ciutat de Betúlia, entra amb ell a la seva tenda i, aprofitant-se que ha quedat inconscient per haver begut en excés, li decapita amb seva pròpia espasa i fuig emportant-se el cap en una cistella, bossa o sarró. En les representacions artístiques sol aparèixer la figura d'una vella criada ajudant a Judit.

Els artistes han escollit entre dues possibles escenes:

la de la decapitació, amb Holofernes jaient en un llit,

la de l'heroïna emportant-se el cap.Un vitrall de començament del segle xvi narra la història de forma seqüencial, representant dues escenes: en la primera i major Judit i Holofernes festegen en un banquet; en la segona i menor Judit i la criada porten el cap d'Holofernes en un sac, deixant el cos decapitat enrere.

Boticelli va representar les «Històries de Judit» en un díptic que mostra dues escenes simultànies: el Retorn de Judit a Betúlia i el Descobriment del cadàver d'Holofernes.

Més prolixa és la selecció d'escenes dels vitralls de la Santa Capella de París (segle xiii) o d'una sèrie de tapissos flamencs de la segona meitat del segle xvi (església de San Esteban de Burgos), que narra la totalitat de la història en deu obres: L'exèrcit de Nabucodonosor, L'avanç de l'exèrcit assiri, Escena bèl·lica, Arriba la guerra a Judà, Judit davant Holofernes, El banquet d'Holofernes, La decapitació d'Holofernes, Retorn a Betúlia i Judit mostra el cap d'Holofernes.La utilització de la figura de la criada és un útil recurs iconogràfic per distingir el tema d'un altre similar: el de Salomé amb el cap de Joan Baptista, en què la dona (perversa en aquest cas) ha d'aparèixer sola, o davant del rei Herodes; a més en aquest cas el cap del Baptista s'exhibeix en una safata platejada.També hi ha una tradició de representació, en l'art del nord d'Europa, en què Judit compta amb una minyona i amb una altra figura que carrega amb el cap; el que va merèixer atenció del iconògraf Erwin Panofsky, com un exemple de la complexitat del seu camp d'estudi.

En el Renaixement nòrdic el tema és un exemple comú de «dona poderosa» o «dona forta». La feminitat sexualitzada o erotitzada de Judit és d'interès per a molts artistes i tractadistes, especialment per la seva combinació problemàtica amb la violència masculinizadora (en alguns casos interpretada com a «castradora») i per la seva relativa ambigüitat moral (és una heroïna proposta com a model de comportament, tot i que obté la seva victòria amb els seus «armes de dona» a través de l'engany, aprofitant els vicis de l'enemic en contra d'aquest). Judit és una de les «dones virtuoses» que Van Beverwijck esmenta en la seva apologia de la superioritat de la dona sobre l'home (1639).

Judit i Holofernes

Judit i Holofernes és un quadre de la pintora italiana Artemisia Gentileschi, filla del pintor toscà Orazio Gentileschi. Mostra l'escena bíblica, relatada en el Llibre de Judit, en què la vídua hebrea Judit decapita el general assiri Holofernes. El quadre va ser executat cap a 1612-1613. Es tracta d'una pintura a l'oli sobre llenç, que mesura 158,8 cm d'alt i 125,5 cm d'amplada. Actualment es conserva al Museu de Capodimonte a Nàpols (Itàlia).

La pintura Judit i Holofernes, impressiona per la violència de l'escena que representa, i ha estat interpretada en clau psicològica i psicoanalítica, com un desig de venjança respecte a la violència que ella havia sofert, violada, enganyada i denigrada per Agostino Tassi. Quan va denunciar el fet, el tribunal la va torturar -a ell no el van castigar- per a verificar el seu testimoni.Artemisia va pintar una segona versió de Giuditta che decapita Oloferne (Judit i Holofernes), més gran que la versió de Nàpols i que avui es troba a la Galleria degli Uffizi a Florència. Aquesta Judit i Holofernes o Degollació d'Holofernes és considerada la seva obra mestra. Ella posa els seus mateixos trets al rostre de Judit (fàcilment identificables al seu Autorretrat amb llaüt (1617-1618)), atribuint a Holofernes els de Tassi (Agostino Tassi la va violar l'any 1612). La foscor i violència gràfica d'aquesta obra, la fredor amb què Judit decapita a Holofernes, s'atribueixen a la seva violació i al procés humiliant que la va seguir. Per la cronològica amb el procés, alguns historiadors d'art han estimat veure, a l'escena de terrible violència el desig de venjança respecte a la violació soferta.

És evident en aquesta pintura la influència de Caravaggio.

El quadre evoca no solament la cruesa de la decapitació, sinó la mateixa actitud de l'heroïna bíblica, la Judit de Caravaggio al Palau Barberini, fins al punt que és difícil pensar que Artemisia no havia tingut forma de conèixer aquesta obra.

Judit i Holofernes (Donatello)

Judit i Holofernes és una escultura de bronze (236 cm d'altura sense pedestal) realitzada per Donatello cap al final de la seva carrera, entre 1453 i 1457. Des del 1988 es conserva a la Sala dels Lliris del Palazzo Vecchio a Florència. Donatello va ser el primer escultor, des de les escultures antigues, a realitzar un disseny individual i lliure d'estructures arquitectòniques. Com al David i el monument a Gattamelata, a Judit i Holofernes crea per primera vegada un grup de figures físicament en tres dimensions.

Judit i Holofernes (Mantegna)

Judit i Holofernes és una pintura de l'artista italià renaixentista Andrea Mantegna, realitzat al voltant de 1495, que representa la decapitació d'Holofernes per Judit.

Judita

Judita (1521) és el nom d'un poema croat del segle XVI escrit per Marko Marulić basat en l'episodi narrat en el Llibre de Judit de la Bíblia.

Juditha triumphans

Juditha triumphans devicta Holofernis barbàrie, RV 644, (en català, "Judit triomfa sobre la barbàrie d'Holofernes"), és un oratori, subtitulat pel seu propi autor com a Sacrum militare oratorium (oratori sacre militar), compost per Antonio Vivaldi a Venècia l'any 1716. El llibret, escrit en llatí per Giacomo Cassetti, es basa en el Llibre de Judit, un text apòcrif per a hebreus i protestants però canònic per als catòlics. Va ser estrenat el novembre d'aquell mateix any a l'Ospedale della Pietà, institució per a la qual Vivaldi va treballar durant vint anys de la seva vida, de manera discontínua, com a responsable de la formació musical de les noies òrfenes i de la composició del repertori per als habituals concerts de la institució. Aquest fet justifica dues de les característiques principals de l'oratori: que tots els papers estiguin destinats a dones i una aclaparant varietat tímbrica, ja que el compositor es va valer de la rica col·lecció instrumental que posseïa l'orquestra de la Pietà.

És l'únic oratori de Vivaldi que ens ha arribat de forma completa, conservant-se incomplets altres tres dels quals s'ha perdut la música:

La vittoria navale predetta dal Santo Pontifice Pio V Ghisilieri, RV 782 (Vicenza, ca. 1713).

Moyses Deus pharaonis, RV 643 (Venècia, 1714).

L’adorazione delli tre magi al bambino Gesù, RV 645 (Milà, 9 de gener de 1722).Consta de 25 àries da capo, que amb freqüència utilitzen instruments obligats, i cinc parts de cor enllaçats pels seus respectius recitatius i recitatius acompanyats. Precisa d'una plantilla vocal de cinc veus femenines més el cor i una distribució orquestral extraordinàriament rica amb instruments que no prenien part de manera habitual en òperes o oratoris, com la mandolina o el chalumeau. L'original que ha arribat fins a nosaltres, descobert en la dècada de 1920, no conté la típica simfonia inicial, la qual cosa no significa que no existís, ja que era una pràctica habitual conservar-la de forma independent per poder reutilitzar-la en altres situacions si era necessari.

L'oratori posseeix un important rerefons polític que explota a consciència, ja que va ser escrita per celebrar la victòria sobre els turcs després d'una llarga contesa entre la República de Venècia i l'Imperi Otomà, que va finalitzar amb la signatura de la denominada Pau de Passarowitz, el 1716. Aquest caire militar explica, amb independència de l'extraordinària qualitat de la seva música, l'èxit excel·lent que va obtenir l'obra en la seva estrena.

El manuscrit de la composició està preservat en els folis 209-302 bis del volum Foà 28 de la Biblioteca Nacional de Torí. El frontispici de la partitura amb el títol s'ha perdut (igual que la simfonia inicial). La seva primera representació ja en avançat el segle XX fou l'any 1939, a Siena, encara que després va tornar a caure en l'oblit durant mig segle.

Llibres apòcrifs

Els llibres apòcrifs són el conjunt de textos que no formen part del cànon de la Bíblia, però que es van produir durant el mateix període i amb un estil similar i que se solen estudiar quan es vol conèixer bé la Bíblia. La majoria dels llibres apòcrifs contenen doctrines que foren declarades heretgia per algunes esglésies cristianes.No hi ha cap discrepància en relació amb els llibres del Nou Testament que es consideren apòcrifs per les diverses branques del cristianisme. No obstant això, el protestantisme sol considerar apòcrifs els llibres deuterocanònics de l'Antic Testament, que l'Església Catòlica va declarar part del cànon i inspirats per Déu després de la Reforma Protestant. Els llibres de l'Antic Testament que són considerats apòcrifs pel catolicisme són anomenats «pseudògrafs» pels protestants, i tampoc no els accepten dintre del seu cànon.

Llibres històrics

Els Llibres històrics de la Bíblia són una col·lecció de textos situats després del Pentateuc i abans dels Llibres sapiencials. Les narracions comprenen un període de l'antiguitat d'onze segles. Foren escrits en Hebreu excepte algunes parts en arameu del Llibre d'Esdres i del Llibre de Jeremies, i els llibres dels Macabeus, escrits en grec.

Llista de composicions de Wolfgang Amadeus Mozart

Aquesta és una llista selectiva de les obres de Wolfgang Amadeus Mozart, que s'agrupen per tipus de composicions. El catàleg Köchel conté una relació completa però sense cap agrupació i ordenada cronològicament.

Wolfgang Amadeus Mozart fou un compositor molt prolífic i va escriure en molts gèneres musicals diferents. Potser la seva obra més coneguda són les òperes, els concerts per a piano, les sonates per a piano, les simfonies i els quartets de corda. Mozart va escriure també moltes obres per a piano sol, música de cambra, misses i altres obres sacres. A més, va compondre nombroses danses, divertiments i diverses formes de música per a l'entreteniment.

Sobre la numeració de les composicions de Mozart cal fer algunes consideracions prèvies:

La indicació «K.» (o «KV.») es refereix al Köchel Verzeichnis (catàleg Köchel), és a dir, el catàleg (més o menys) cronològic que ordena les obres per data de composició que va elaborar Ludwig von Köchel. Aquest catàleg ha estat modificat en diverses ocasions, el que aporta una certa desorientació pel que fa a diversos numeracions K.

Les composicions de Mozart que s'enumeren a continuació s'agrupen per temes, és a dir, segons el tipus d'obra. No tots els grups temàtics de les obres de Mozart tenen una numeració diferenciada: Köchel numera les simfonies del número 1 al 41, els concerts per a piano del número 1 a 27 (deixant de banda algunes transcripcions primerenques de Mozart) i alguns altres grups d'obres (les sonates per a violí, les sonates per a piano, les serenates, etc.). Però per la majoria de la música de cambra i la música vocal no hi ha cap numeració; o almenys no n'hi ha cap d'acceptada.

Poques composicions de Mozart tenen un número d'opus, ja que relativament poques de les seves composicions foren publicades en vida del compositor; de manera que numeració les seves composicions pel nombre d'opus resulta poc pràctic.

Tota pulchra es

Tota pulchra es és una antiga oració catòlica escrita segurament al segle IV. És una de les cinc antífones per als psalms de les segones vespres de la festivitat de la Immaculada Concepció (8 de desembre). El text és pres en part del Llibre de Judit i en part del Càntic dels càntics.

Aquesta oració ha servit com a inspiració per a molts compositors al llarg dels segles, entre els quals es pot citar per exemple Robert Schumann, Anton Bruckner, Pau Casals, Maurice Duruflé o James MacMillan.

Antic
Testament
Nou
Testament
Jesús de Natzaret
Història
Teologia cristiana
Escriptures
Divisions
Ritus i costums
Cultura i societat

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.