Llibre de Josuè

El llibre de Josuè és el sisè de la Tanakh hebrea, i de l'Antic Testament de la Bíblia cristiana. En la Tanakh és el primer llibre dels Profetes, la secció que cobreix la història d'Israel des de la possessió de la Terra Promesa a la Captivitat Babilònica. Les tradicions jueves i cristianes admeten l'autoria del mateix Josuè, el successor de Moisès, qui va dirigir al poble d'Israel en la conquesta de la Terra Promesa, encara que els últims 5 versos hi van ser afegits pel sacerdot Finees. La crítica textual data l'escriptura efectiva del llibre entre els segles VII i VI aC.

Infotaula de llibreLlibre de Josuè
JoshuaSun Martin
Detalls de l'obra
Sèrie
JSC the battle of Jericho
Batalla de Jericó , episodi del Llibre de Josuè.

Contingut

El llibre de Josuè conté la història dels israelites des de la mort de Moisès a la mort de Josuè. Després de la mort de Moisès, Josuè, per virtut de la seva designació com a successor de Moisès, va rebre de Déu el manament de travessar el riu Jordà a l'oest, i començar la conquesta de la Terra Promesa. El llibre està dividit en tres parts:

  • La història de la conquesta de la terra (seguint el mandat de herem,[1] o anorreament de l'enemic infidel)
  • La distribució de la terra a les tribus, amb la designació de ciutats de refugi, la provisió als levites (que com a tribu sacerdotal no van rebre cap territori) i el retorn de les tribus de Rubén, Gad i la meitat de la tribu de Manassès als seus territoris designats a l'est del riu Jordà.
  • El comiat de Josuè, i la seva mort.

Anacronismes del Llibre de Josuè

El llibre de Josuè documenta la conquesta i destrucció en el segle XIII aC de les ciutats de Laquix, Debir i Hazor. Algunes d'aquestes ciutats foren en realitat devastades abans o després del segle XIII aC:

  • Jericó fou arrasada en l'edat del bronze (1550 aC).
  • La destrucció d'Ai havia ocorregut 600 anys abans.
  • L'evidència arqueològica indica que el procés de conquesta de Canaan fou llarg i completat quan David conquerí el bastió jebusita de Jerusalem a inicis del segle X aC

Anàlisi

El tema principal del llibre és la justícia de Déu amb qui li és fidel: a diferència de les plagues i tribulacions de llibres anteriors, aquí els jueus respecten els manaments divins i per tant reben la seva recompensa, en aquest cas en forma de terres.[2] La terra pot ser, però, font de conflictes, tant entre els mateixos israelites com amb els enemics, amb els quals no es mostra cap pietat. La designació de Josuè com a successor inaugura una dinastia reial i el jurament de fidelitat del seu poble remet a cerimònies de vassallatge o declaració de súbdit.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llibre de Josuè Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. J. P. U. Lilley, "Understanding the herem," Tyndale Bulletin 44 [1993] 171-173.
  2. Pressler, Carolyn (2002). Joshua, Judges and Ruth. Westminster John Knox Press.
Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebrees (també anomenades la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. La designació 'Antic Testament' prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d'Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s'obté per contraposició amb el "nou pacte" ('Nou Testament') entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l'ordre ni en els noms.

Balaam

Balaam (en hebreu בִּלְעָם) va ser un profeta i endeví citat a la Biblia al Llibre dels Nombres que va viure cap al segle XIII aC.

Era un estranger que provenia de Pethor ("a la vora del riu", és a dir l'Eufrates). La localització del topònim és incerta, però podria ser Aram-Nahrain, a l'Alta Mesopotàmia. Segons això seria un endeví mesopotàmic, però una altra tradició el fa madianita, cosa que explicaria la seva relació amb Jehovà.

Balak, rei de Moab, el va fer cridar quan s'enfrontava amb els hebreus que venien d'Egipte a través del Sinaí. L'endeví va anar a veure Balak, però abans havia rebut en un somni l'ordre de Jehovà de fer allò que Ell li manés. Però les seves intencions no eren sinceres, ja que sabia que el rei li donaria honors i riqueses si maleïa el poble d'Israel, encara que desafiés el poder de Déu. Jehovà es va irar i això va donar origen al conegut succés de la Burra de Balaam. L'animal es va detenir quan va aparèixer un àngel de Déu, invisible per Balaam, i va evitar que aquest el matés amb la seva espasa. Balaam molest amb la burra, la va colpejar i l'animal va començar a parlar preguntant la raó dels cops. La burra i Balaam van seguir discutint i el profeta semblava no adonar-se'n de que parlava amb el ruc. Finalment l'àngel es va fer visible i Balaam es va sotmetre a la voluntat de Jehovà i es va comprometre a transmetre al rei allò que Déu li ordenés.

Així, transformat en un profeta vertader, Balaam es veu obligat a pronunciar oracles de benedicció pel poble d'Israel, tot el contrari del que esperava el rei Balak. Al veure el campament dels israelites diu un primer oracle on explica que veu el poble instal·lat a la seva terra de promissió, poderós i ric en aigua i en béns materials. El rei de Moab, indignat pel canvi d'actitud de Balaam, ordena que se l'expulsi immediatament, però abans va fer un segon oracle: Va veure l'esplendor de la monarquia de David, al que anomena "estrella" i "governant". La tradició jueva i cristiana veuen en aquestes paraules un anunci del futur Messies, descendent del rei David. Balaam va tornar a la seva pàtria, però segons el Llibre de Josuè va ser mort per l'esquena quan els hebreus lluitaven contra els madianites que auxiliaven a Moab.

A l'art paleocristià, una representació de la Verge Maria a les Catacumbes de Priscil·la, que té al davant un personatge que assenyala una estrella, s'ha interpretat com una imatge del profeta Balaam, considerant el text de Nm 24, 15-17: «Oracle de Balaam, fill de Beor, [...] Alça's de Jacob una estrella, sorgeix d'Israel un ceptre...» que es considera que anuncia el Messies.

Dagó

Dagó (derivat de l'arrel semítica dag, que significa, peix petit) era un déu filisteu del mar. Tot sembla indicar que Dagon era el Dagan ugarític. En ugarític, Dagan seria dgn (probablement es vocalitza com Dagnu) i en accadi com Dagana. El culte a Dagan era propi dels amorreus del segle xxii aC. Dos segles després es va difondre entre assiris i babilonis. En Canaan, a aquest déu dels cereals l'hi designava amb l'apel·latiu Il (El) [literalment déu].

Tots els estudiosos estan d'acord que tant el nom com el culte de Dagó es van importar de Babilònia.

El seu nom apareix en Hebreu com דגון i se li deia Dagan, paraula relacionada amb dag, peix, el que va motivar l'errònia interpretació de Dagan (cereal) com diospez. Atès que Il era l'apel·latiu amb què es designava per antonomàsia al déu Dagan o dels cereals, entre els fenicis i sidonis la deïtat suprema El seria identificada amb Dagon.

És esmentat en la Bíblia, quan parla del déu Dagó al que van rendir culte en el temple d'Asdot (Primer llibre de Samuel 5, 1-7), o ocupant el seu temple com banys públics.

És possible que el nom que s'hagi utilitzat per denominar a tres déus diferents: un Ben Dagó, que apareix en els primers textos ugarítics en lluita contra el déu Baal; un segon Dagan, déu sumeri de la fertilitat, venerat per tot l'Orient Antic, i, finalment, en Fenícia, Dagó un déu marí, un ésser a mig fer entre home i peix. La possible confusió pot ser originada per una etimologia dubtosa. La paraula caldea dagan es tradueix per 'gra', 'blat' o 'llavor' i si es derivés de l'hebreu antic dag, significa 'peix'.

D'acord amb la interpretació que es creu més probable, Dagó era descrit amb cara i mans, i una part del seu cos era semblant a un peix, "el tronc de Dagó" (versicle 4). Del text rebut dels Setanta sembla que també tenia peus, encara que l'edició Swete dóna a aquest punt una lectura diferent. En la traducció grega aquesta frase es mostra amb les característiques de tenir un aspecte de brillantor polit. La descripció de la Bíblia coincideix amb aquella que es pot veure en les monedes de diverses ciutats, filistees o fenícies, en la majoria d'elles Dagó es representa com una figura composta, la part superior del cos és humana, i la inferior és de peix. D'això sembla deduir-se que Dagó era un déu-peix, fet que no sorprèn gens ni mica, ja que sembla haver estat la deïtat principal de ciutats marítimes, com ara, Asdod, Gaza (els llocs originals se suposa que estan enterrats sota les dunes de sorra que corren al llarg de la riba), Ascaló, i Arvad. En els monuments, i també probablement en el culte popular, Dagó està associat de vegades amb una deïtat femella també mitjà peix, Dèrceto o Atargatis, sovint identificades com Astarté.

Alguns especialistes, però, no donen valor a aquestes dades, i consideren que Dagó era el déu de l'agricultura. La seva opinió està basada en la següent afirmació tall bíblica: "Dagó, és a dir, espiga '[la paraula hebrea per espiga és dagan]. Es pot llegir (en Eusebio, Prep. Evang. 1, 6) que, segons una llegenda fenícia antiga, Dagó es troba en un segell que té certs senyals simbòlics amb una provisió de blat (la qual cosa el relaciona amb l'agricultura). "Dagó, després de descobrir el blat i l'arada, va ser anomenat Zeus de l'arada "(2, 16).

Apareix escrit en caràcters fenicis el nom de Baal-Dagó però no la imatge d'un peix. Sembla que el possible error és a causa d'una equivocació en el nom.

És possible qüestionar si aquests arguments tenen més valor que els que recolzen l'altra opinió; per als qui accepten la interpretació etimològica tall bíblica els sembla que el possible error és a causa d'una equivocació en el nom. També pogués admetre que en el transcurs del temps, al llarg de la riba mediterrània, es va desenvolupar una concepció i representació doble de Dagó com a resultat de la suposada doble derivació del nom.

A més, com que en hebreu se l'anomenava Dagan, paraula relacionada amb dag (peix), això hauria motivat l'errònia interpretació de Dagan (déu del cereal) com déu-peix.

La situació religiosa de Canaan era complexa tant per la influència estrangera com per l'adaptació a la vida sedentària de les tribus semítiques que van ocupar el país, el que va produir una superposició de cultes relacionats amb l'agricultura juntament amb un panteó primitiu propi de les tribus anteriors.

El panteó cananeu estava presidit per IL (El) ( Elohim en plural-hebreu), déu degà dels nòmades i, per tant, amb funcions eminentment ètiques i socials. És descrit com tolerant i benigne: rep els títols de «Pare dels déus», «rei», «pare dels homes», «creador de les criatures», «amable», «misericordiós» i «bou».

(Reduït a un otium cum dignitate, de la seva primitiva potència pro creativa simbolitzada pel toro no li queda en els textos ugarítics més que el fet de crear l'estel del matí Sahar i vespertí Sglm costat dels anomenats «déus graciosos i bells»). Baal era el seu "fill".

Per a alguns, Il (literalment, déu) era l'apel·latiu amb què es designava per antonomàsia al déu Dagan o dels cereals. El culte a Dagan era propi dels amorreus del S. XXII aC Cap a finals del segle xxi aC els elamites van ocupar la regió assiriobabilònica, van destruir els temples i quan van reconstruir les ciutats, ho van fer amb el "beneplàcit dels déus". Des de llavors, entre els assiris el déu Dagan s'equiparava al déu primigeni Anu.

Entre els fenicis i sidonis, la deïtat suprema era l'equivalent de Dagó.

I atès que a Dagó el consideraven "pare de Baal" queda encara més evident l'equivalència.Un fill del (Melqart) era el déu de Tir i sovint era anomenat el Ba'al de Tir. Un notable servidor de 'el Ba'al' va ser el rei de Sidó: Ethba'al. La Bíblia relata que Acab (Acab), rei d'Israel es va casar amb Jezabel filla d'Ethba'al, el rei dels sidonis i servidor de 'el Ba'al' (1 Reis 16:31). El culte d'aquest déu va ser prominent a Israel fins al regnat de Jehú, qui el va anul·lar (2 Reis 10:26).

El vedell d'or adorat pels hebreus va poder estar inspirat en el toro del déu El (IL), però com Baal també estava representat per un jove bou, probablement s'arribaria a una confusió d'ambdós déus.

Les cartes de Tell el-Amarna (aproximadament 1480-1450 aC) que han aportat els noms de Yamir-Dagan i Dagan-Takala, governants d'Ascaló, donen testimoni de l'antiguitat del culte a Dagó entre els habitants de Palestina. Sabem per la Bíblia que la deïtat tenia temples a Gaza (Jutges, 16, 21, 23) i Asdod (I Samuel 5, 1-7); Suposem que van existir estanys igualment en altres ciutats filistees. El culte a Dagó sembla que s'havia estès fins i tot més enllà dels confins de la seva confederació. El testimoni dels monuments és positiu per a la ciutat fenícia d'Arvad, més encara, el Llibre de Josuè esmenta dos pobles anomenats Bet Dagó, un al territori de Judà (Josuè 15, 41), i l'altre a la frontera d'Aser (Josuè 19, 27); Josep també parla d'un Dagó "més enllà de Jericó" (Antiq. Jud., XIII, 8, 1; De Bel. Jud. I, 2, 3): tots aquests noms són anteriors a la conquesta israelita, i, tret que els derivem de Dagan, testimonien una àmplia difusió del culte de Dagó al llarg de Palestina. Aquest culte es va mantenir, si més no en certes ciutats filistees, fins als últims segles aC Aquest era el cas d'Asdod, el temple de Dagon que hi era va ser cremat per Judes Macabeu (l Mac.10, 84, 11, 4).

Al contrari dels Baals que, entre els cananeus, eren deïtats essencialment locals, Dagó sembla que era considerat pels filisteus com un déu nacional (I Cròniques 10, 10). A ell li van atribuir el seu èxit en la guerra, li van donar gràcies amb grans sacrificis, davant ell s'alegraren per la captura de Sanson (Jutges 16, 23); al seu temple van portar els trofeus de les seves victòries, l'Arca (I Samuel 5, 1, 2), l'armadura, i el cap de Saül (1 Samuel 31, 9, 10; I Cròniques 10, 10).

Un baix relleu de bronze de treball assiri-fenici també suggeriria que Dagó tenia una funció prominent en les doctrines de la mort i la vida futura. Sobre el ritual del seu culte, poc es pot recollir o dels documents o de l'Escriptura. Els acords detallats per retornar l'Arca (1 Samuel 5; 6) poden haver estat inspirats més per les circumstàncies que per qualsevol cerimònia del culte a Dagó.

Posteriorment, Dagó seria denominat Ba'al Hammon pels cartaginesos.

Galilea

Galilea (en llatí Galilaea, en Grec Galilaia, en hebreu hagalil-הגליל, en àrab al-jaleel-الجليل; significa circuit) és una ampla regió situada al nord d'Israel, tradicionalment dividida en tres parts:

Alta Galilea

Baixa Galilea

Galilea occidental, també dita La costa Nord d'Israel

Gehenna

Gehenna (de l'hebreu גי-הנם Gue-Hinnom o גי בן הנם gue ben Hinnom, literalment «Vall d'Hinnom» o «del fill d'Hinnom»); en grec γεένα; en llatí Gehenna) és un terme que es fa servir com a sinònim de l'infern, tant en el cristianisme com en l'islam. Es troba per primera vegada en les seves dues versions, tant de Gue-Hinnom com de Gue ben Hinnom, al Llibre de Josuè, 18:16, com a part de la frontera entre les tribus de Judea i de Benjamí. La traducció del nom a la Septuaginta és Γαίεννα (pronunciat Guéenna).

La ciutat antiga de Jerusalem limita a la part occidental i sud amb la Vall d'Hinnom i a l'est per la de Josafat. Sembla que, en temps del rei Josies, la Vall d'Hinnom era el lloc on es practicaven els sacrificis humans de Moloc, que havien introduït els ritus pagans dels fenicis i cananeus. El profeta Jeremies (7:31; 19:5) condemna aquesta pràctica que es feia a la Vall d'Hinnom.

Hebreu tiberià

L'hebreu tiberià és una tradició oral de la pronunciació de formes antigues de l'hebreu, sobretot l'hebreu de la Tanakh escrita pels membres de l'escola masorètica de la comunitat jueva de Tiberíades, a l'edat mitjana, a començaments del segle VIII. Empra diacrítics anomenats niqqud per a les vocals i signes afegits a les lletres de l'alfabet tradicional. Si bé aquests símbols començaren a emprar-se a principis de l'edat mitjana, la tradició oral que reflecteixen és molt més antiga.

El sistema tiberià de vocalització de la Tanakh representa la seva pròpia tradició oral. Unes altres dues tradicions locals crearen sistemes d'escriptura al mateix període temporal. El sistema «Terra d'Israel» no tingué cap influència històrica, però el sistema «babilònic» fou dominant en algunes àrees durant alguns segles, i encara en queden testimonis. A diferència del sistema tiberià, que normalment col·loca els símbols de vocals sota les lletres hebrees, el sistema babilònic les emplaça a sobre les lletres.

Si bé inicialment fou emprat per reflectir la forma tradicional de la lectura de la Tanakh, posteriorment fou aplicat a altres texts, i emprat de manera comuna pels jueus amb diferents tradicions per a la lectura de l'hebreu.

Josuè

Segons la Bíblia, Josuè, fill de Nun, fou el successor de Moisès com a guia del poble d'Israel, els dirigí en la conquesta de la Terra promesa després de la sortida d'Egipte i de quaranta anys vivint al desert.

Kefar Tapúah

Kefar Tapúah (en hebreu: כפר תפוח) (en català: El poble de les pomes) és una assentament israelià en la regió de Judea i Samaria, va ser fundat l'any 1978. Està al costat d'una de les principals cruïlles de carretera de la regió. El mes de desembre de l'any 2015, la vila tenia una població de 1.036 habitants. La comunitat internacional considera com a il·legals sota la llei internacional tots els assentaments de la Cisjordània ocupada, però el govern israelià no comparteix aquesta opinió. El poble està situat prop de l'indret arqueològic de Tapúah, que apareix en la Bíblia en el llibre de Josuè, capítol 12, com una de les primeres 31 ciutats conquerides per Josuè i les Tribus d'Israel. El llibre de Josuè 17:8 situa a Tapúah a la frontera entre el territori dels fills de Josep, les tribus de Manassès i d' Efraïm.

Llibres històrics

Els Llibres històrics de la Bíblia són una col·lecció de textos situats després del Pentateuc i abans dels Llibres sapiencials. Les narracions comprenen un període de l'antiguitat d'onze segles. Foren escrits en Hebreu excepte algunes parts en arameu del Llibre d'Esdres i del Llibre de Jeremies, i els llibres dels Macabeus, escrits en grec.

Neviïm

Els Neviïm (de l'hebreu נְבִיאִים, «Profetes») és la segona de les tres parts en què es divideix la Tanakh (la Bíblia hebrea, paral·lela a l'Antic Testament dels cristians); posterior a la Torà o Pentateuc, i anterior als Ketuvim.

Quèdeix de Neftalí

Quèdeix de Neftalí fou un lloc de Palestina a l'actual regió fronterera entre Israel i el Líban, on actualment hi ha el quibuts Malquià.

El llibre de Josuè l'esmenta com a una fortalesa dels cananeus que fou conquerida pels israelites de Moisès (que van matar al seu rei) i atribuïda a la tribu de Neftalí. Més tard va passar als levites i fou classificada com a ciutat de refugi junt amb Xekhem (Siquem) i Quiriat-Arbà (Hebron). Fou conquerida al segle viii aC per Tiglatpileser III que va deportar als seus habitants a Assíria. Al segle V, sota els perses, fou capital del districte de l'Alta Galilea, depenent del governador de Tir. Entre el 145 i el 143 aC fou conquerida pel macabeu Jonatan expulsant a les forces del selèucida Demetri I Soter i va quedar quasi despoblada.

Hi va néixer Tobies. Flavi Josep l'esmenta com un lloc fronterer entre Galilea i Tir.

Correspon a la moderna Hulet Banias o Kedes. A la segona meitat del segle xx s'hi va establir un quibuts jueu.

Samaritans

Els samaritans (etnònim: Xomronim, que significa "l'observador" o "el que vigila") són els membres d'una comunitat etnico-religiosa originada de la barreja entre la població autòctona israelita de Samaria i els colons introduïts pels assiris després de la destrucció de la ciutat (722 aC) provinents de Babilònia, Cut, Avà, Hemat i Sefarvaim. Són un poble diferenciat dels israelites; són un grup d'individus que es defineixen a si mateixos com descendents dels antics israelites, i que viuen a Israel i alguns al territori de l'Autoritat Nacional Palestina, a Cisjordània. La seva religió s'anomena samaritanisme. El nom, utilitzat també com a gentilici, es dóna als habitants de Samaria.

Després de la invasió i ocupació assíria de Samaria al segle VIII aC els habitants de la zona foren deportats i a la regió es van establir nous habitants, àrabs, sirians i de Mesopotàmia, que barrejats amb els que van quedar al lloc van originar la nació dels samaritans.

Els samaritans ofereixen la paradoxa de ser alhora un dels grups més petits del món, ja que l'any 2007 eren només 712 persones, i els que tenen la història escrita més antiga, ja que la seva existència s'esmenta en el primer mil·lenni aC, a Samaria. Ells van dominar la regió, l'actual nord d'Israel, fins al segle VI.

La seva religió, com el judaisme, es basa en el Pentateuc. No obstant això, a diferència d'aquest, es nega la centralitat religiosa de Jerusalem. Van aparèixer abans del judaisme rabínic, i no tenen rabins, ni accepten el Talmud del judaisme ortodox. Els samaritans també neguen els llibres de la Bíblia hebrea posteriors al Pentateuc (els llibres dels profetes i llibres hagiògrafs).

Ells no es consideren jueus, sinó com els descendents dels antics israelites de l'antic regne de Samaria. En canvi, els jueus ortodoxos els consideren com a descendents de poblacions estrangeres (colons assiris de l'antiguitat) que van adoptar una versió il·legítima de la religió jueva, i com a tal es neguen a considerar-los com a jueus o, fins i tot, com a descendents dels antics israelites. Són reconeguts com a jueus per l'Estat d'Israel. A la Bíblia hi ha referències a la mala relació entre jueus i samaritans, com per exemple a la Paràbola del bon samarità.

Septuaginta

La Septuaginta, també coneguda com la Bíblia dels Setanta o simplement LXX és la traducció de la Bíblia hebrea o Tanakh al grec koiné entre els segles III i I aC a Alexandria, en l'actualitat, Egipte. És la primera de moltes traduccions antigues de la Bíblia hebrea a la llengua grega, la lingua franca del Mediterrani oriental des dels temps d'Alexandre Magne. La paraula septuaginta, que significa setanta en llatí i es deriva de la tradició que setanta o setanta-dos erudits jueus traduïren el Pentateuc (o la Torà) de l'hebreu al grec per a Ptolemeu II Filadelf, entre el 285 i el 246 aC.La Septuaginta era altament respectada des de temps antics, Filó d'Alexandria i Flavi Josep atribuïren inspiració divina als seus autors. A més de ser el fonament de les versions llatines antigues de la Bíblia, la Septuaginta també fou el fonament de les versions eslavòniques, sirohexapla (però no pas en la Peixitta), armènia, georgiana i copta de l'Antic Testament. La Septuaginta ha estat molt important al llarg de la història cristiana des dels temps de l'Església primitiva, en ser citada fins i tot als escrits dels pares apostòlics, als evangelis i les epístoles. És la Bíblia que devien usar Jesucrist i els seus deixebles.

La Septuagina sí que inclou alguns llibres que no es troben a la Bíblia hebrea o Tanakh del concili de Jamnia, la qual cosa fa pensar que sí que formaren part del primer cànon cristià i que els Concilis de Florència i de Trento validaren i que és l'oficial a l'Església Catòlica Romana (aquests llibres són els coneguts com a deuterocanònics).

Setge

Un setge és l'acció militar que consisteix a envoltar amb gent armada un lloc per combatre'l, privar-lo de comunicacions i apoderar-se'n. Posar setge implica el bloqueig militar prolongat d'una fortalesa, que sol anar acompanyat de l'assalt d'aquesta, amb l'objectiu de la seva conquesta mitjançant la força o el desgast. Té lloc quan un atacant es troba amb una ciutat o fortalesa que rebutja la rendició i no pot ser presa fàcilment mitjançant un assalt frontal. Normalment comporta la marrada de l'objectiu i el bloqueig de les línies d'abastament, si cal, ajudats amb maquinària de setge, bombardeig d'artilleria i la construcció de túnels subterranis per reduir les fortificacions. El terme prové del llatí sĕdĭcum, "seient", derivat de sĕdēre, "seure".En la història, els setges probablement sorgeixen paral·lelament al desenvolupament de les ciutats i els grans centres de població. Les ciutats antigues d'Orient Mitjà, per exemple, ja mostren restes arqueològiques de muralles fortificades. Durant el període dels Regnes Combatents a la Xina, hi ha proves tant textuals com arqueològiques de setges prolongats i de l'ús de màquines de setge contra els defensors de la ciutat.

Durant el Renaixement i a l'edat moderna, els setges van dominar la forma de guerra a Europa fins al punt que Leonardo da Vinci, per exemple, va guanyar gran part del seu renom mitjançant el disseny de fortificacions en el seu estudi. Les campanyes medievals generalment es dissenyaven mitjançant una successió de setges. Tanmateix, a l'era napoleònica, l'ús cada vegada major de canons molt poderosos va anar reduint el valor de les fortificacions, de manera que ja en els temps moderns, les trinxeres van substituir a les muralles, i els búnquers van substituir als castells. Ja al segle xx la importància del setge clàssic va anar declinant a causa de l'arribada de la guerra mòbil. Una fortificació concreta va deixar de ser tan decisiva com ho era abans i, per això, tot i que encara es produeixen setges concrets, ja no són tan importants ni tan comuns com ho van ser abans, donats els canvis en els mitjans de guerra, i sobretot per la facilitat amb què avui en dia es poden dirigir grans volums de poder destructiu contra un sol objectiu estàtic.

Si fracassa l'acció militar directa, els setges sovint poden ser decidits per la manca d'aigua o queviures, o per l'aparició de malalties epidèmiques, que poden afligir tant a l'atacant com al defensor.

Taffuh

Taffuh —en àrab تفّوح, Taffūḥ— és una municipi palestí de la governació d'Hebron, a Cisjordània, situat 8 kilòmetres a l'oest d'Hebron. Segons l'Oficina Central Palestina d'Estadístiques tenia una població de 13.995 habitants el 2016.

Tanakh

Tanakh [תנ״ך] és un acrònim que identifica la Bíblia jueva, i coincideix en gran part amb l'Antic Testament cristià, llevat dels deuterocanònics (els llibres que no foren acceptats dins el cànon cristià sinó fins al segle XVI, és a dir: Els dos llibres del Macabeus, Judit, Tobies, Saviesa, Siràcida i Baruc; tampoc formen part de la Tanakh Bel i el dragó i Susanna, que en els deuterocanònics formen els dos últims capítols de Daniel). L'acrònim de la Tanakh està basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts del text:

Torà [תורה], que significa "llei", "ensenyament" i/o "instrucció". També és anomenat Chumash [חומש] que significa "cinc", en referència als cinc llibres de Moisès. En grec ha estat anomenat "Pentateuc".

Neviïm [נביאים], que significa "Profetes".

Ketuvim [כתובים], que significa "escrits".La Tanakh també és anomenada Mikra o Miqra [מקרא].

Vidal Simeó

Vidal Simeó, jueu català del segle XV, va ser l'últim rabí de la comunitat hebrea de Santa Coloma de Queralt.

Originari de la vila d'Agramunt (Urgell), el trobem documentat per primera vegada a Santa Coloma de Queralt el 1473.

A banda del seu càrrec religiós, es dedicà principalment al comerç de cereals i a diverses transaccions econòmiques, com la compravenda de terrenys i el lloguer de cases. El 1491 rebé d'un jueu de Talavera (Regne de Castella), en compensació per un préstec de 48 sous barcelonesos, un volum dels Primers Profetes, un llibre de Josuè i quatre llibres dels Reis, impresos sobre paper en llengua hebrea.

El 17 de juliol de 1492, decretada ja l’expulsió dels jueus dels regnes de la península Ibèrica, Vidal Simeó fundà, amb els diners obtinguts de la venda obligada de les seves propietats i de la liquidació dels seus interessos, una Almoina per a subvenir a les necessitats dels pobres (cristians) de la vila de Santa Coloma de Queralt. En nomenà administradors els colomins Francesc Aguiló i Joan Çavit, disposant que, en morir aquests, l'administració passés a la comunitat de preveres de la vila. Joan Segura i Valls, en la seva Història de Santa Coloma de Queralt, ens reporta un fragment del document de fundació d'aquesta institució benèfica: «Jo, Vidal Simeó, jueu de Santa Coloma, en atenció a què durant la meva estada en aquesta vila, tant en general com en particular he estat tingut, honrat i tractat, no com a jueu, sinó talment com si hagués estat un germà cristià en tot i per tot, per qual tractament estic obligat a correspondre-hi: per tant...» (p. 211).

A finals de l'estiu de 1492, Vidal Simeó emprengué, amb els seus coreligionaris, el camí de l'exili forçós decretat pels reis catòlics Ferran i Isabel.

Xa'alvim

Xa'alvim (en hebreu: שעלבים) és un quibuts religiós que està situat al districte central d'Israel, Xa'alvim és un dels dos únics kibutzim que estan afiliats amb el partit polític Poalei Agudat Yisrael (sent l'altre el kibutz Hafetz Haim). El poble està situat prop de la ciutat de Modiin-Maccabim-Reut, i està sota la jurisdicció del Consell Regional de Guézer. L'any 2016, el poble tenia una població de 1.769 habitants.

Antic
Testament
Nou
Testament

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.