Llibre de Job

El Llibre de Job és un dels llibres sapiencials de l'Antic Testament i explica la història de Job (en àrab Ayyub) i com va superar les proves que li va imposar Déu.

Infotaula de llibreLlibre de Job
(he) אִיוֹב
Traversi Job mocked by his wife
Llengua hebreu
Qualitat
Gènere Llibres sapiencials
Sèrie

Autor i datació

Popularment es considera que fou escrit pels volts de l'any 1473 aC per Moisès. L'antiga tradició jueva, encara que no de forma unànime, va atribuir el llibre a Moisès. El Talmud babilònic afirma: "Moisès va escriure el seu propi llibre, i els passatges referents a Balaam i Job" (Baba Bathra, 14b, 15). Però la majoria d'especialistes daten el llibre entre l'any 500 aC i l'any 250 aC. Pfeiffer, tenint en compte l'idioma arameu present en el text, el data a la darreria de la monarquia jueva. A més, la problemàtica tractada parla d'una datació fins i tot posterior, com a mínim després de les deportacions i en temps del profeta Malaquies, entre el 538 i el 330 aC.

L'evidència filològica ha demostrat que és fruit de la fusió de diverses fonts i que la major part va ser escrita entre els segles VI i V aC.

Per tant, tot i que l'autor potser era desconegut, l'obra és una mostra de sensibilitat i coneixements religiosos. L'apèndix que afegeix la traducció de la Septuaginta afirma que Job viu a Uz, entre els confins d'Idumea i Aràbia.

Malgrat que la temàtica del llibre és unitària, hi ha indicis d'una composició més complexa que es dedueix, per exemple, de l'ús de noms divins varis (Jahvè, Saddai, Eloah, Elohím). Per als erudits, les arengues de Elihú són afegides, d'una banda per la seva forma de raonament i, de l'altra, perquè el discurs anterior i posterior no les tenen en compte.

Argument

Folio 82r - Job Mocked by His Friends
Job suporta les crítiques dels seus amics.

El tema central és la qüestió de la relació entre el patiment humà i la fe en Déu, ja que Job és castigat tot i la seva bona conducta (encara que després és premiat per com ho afronta). Apareix la figura de Satanàs, que anirà creixent en pes als llibres posteriors.

L'estructura del llibre consta d'un pròleg, de les tribulacions de Job i els diàlegs amb amics que el visiten, la resposta de Déu, i un epíleg. Els amics representen diferents postures sobre la fe i el mal, que Déu desautoritza afirmant que només Job té raó: la creença en Déu ha de superar l'adversitat, sense dubtar mai.

Job 26:7

Alguns grups cristians fonamentalistes sostenen que el text de Job 26:7 confirma que la Bíblia és "inspirada per Déu", pel simple fet d'anticipar milers d'anys teories científiques no demostrades fins fa pocs segles. El text de Job afirma que "Déu estén el nord del cel damunt del buit, penja la terra sobre el no-res". Atès que a l'Antiguitat creien que la Terra era plana i sostinguda per elefants, tortugues o un gran gegant anomenat Atles, alguns creients veuen en aquest text la font divina.

Per contra, científics com Carl Sagan defensen que aquestes teories ja eren conegudes pels antics grecs. Anaximandre de Milet, al Plantilla:Segle VI, ja afirmava que la terra penjava sobre el no-res. I Eratòstenes, al Plantilla:Segle III, va descobrir que la Terra era corbada. Si s'accepta la datació del llibre que fan alguns erudits i que el situen entre el segle VI i el segle III el text de Job 26:7 seria d'origen o influència grega.

El Leviatan a Job

Job 41:1 descriu elLeviatan, una antiga criatura mítica creada el cinquè dia, segons el capítol primer del Gènesi. Alguns creuen que es tracta d'una criatura de la profunditat marina, el cocodril o, fins i tot entre les doctrines creacionistes, un dinosaure. Pot ser un dimoni sense cos espiritual descrit metafòricament. En demoniologia, és un dels guàrdies de les portes de l'infern. En hebreu modern significa "balena", però en hebreu antic significa "serp", i s'utilitza com a sinònim de "diable", tant en els Salms 74 com a Isaïes.

Possibles influències

Alguns autors veuen al llibre de Job influències d'antigues obres egípcies, però especialment del poema mesopotàmic Ludlul bel nemeqi' ("Lloaré el Senyor de la Saviesa"), escrit en acadi, i que tracta del problema de l'injust patiment d'un home afligit, anomenat Shubshi-meshre-Shakkan.[1]

El assiriòleg Samuel Noah Kramer al seu llibre "History Begins at Sumer: Thirty-Nine "Firsts" in Recorded History. (1956), fa una traducció d'un text sumeri on demostra un gran paral·lelisme amb la història bíblica de Job. El Professor Kramer assenyala que la versió hebrea té influència i deriva, d'alguna manera, de la versió predecessora sumèria.

Contingut

Job Scroll

Temàtica

És evident el patiment de l'innocent. Ja des de la més remota Antiguitat els pensadors han donat voltes al complex problema de l'home bo que pateix i del dolent que és feliç. Fins i tot Plató es preocupà per aquest afer i hi donà una formulació precisa, tot i que sense trobar-hi una solució que no topés contra la filosofia i la moral.

Diversos mites grecs es refereixen a temes semblants: Prometeu és culpable, però l'enormitat del seu càstig el rebel·la; Èdip Rei pateix el càstig dels déus per un pecat que ell no era conscient d'estar cometent; Hèracles no ha pecat, però els cops dels déus l'aixafen.

En aquest llibre el protagonista és un home religiós, bo i just a qui Déu permet que Satanàs sotmeti a nombroses i terrorífiques proves. Mentre Job pateix sota les entremaliadures del Mal, tres bons amics intenten consolar-lo, i proven de convèncer-lo que si pateix és per culpa dels seus propis pecats. Job s'enutja i es defensa, car ell sap que això és una falsedat, i rebutja aquest argument amb energia. Quan apareix un quart amic que explica que el patiment tempera l'ànima i l'esperit, Job continua queixant-se'n. Finalment, Jahvè en persona es fa present, reprèn Job per no haver acceptat la Seva voluntat i per les queixes, i retorna el protagonista a la seva antiga felicitat.

Gènere literari i estil

Per alguns creients, el llibre de Job és real i vertader, així com els altres llibres bíblics. Per altres, el llibre es considera poètic. Hi ha en el text al·lusions a llocs existents en la realitat com ara Al-Amārna, i clars derivats de les tradicions orientals ja mencionades (que també s'originen normalment en fets reals). Els elements de veritat mai no poden descartar-se en la literatura bíblica d'aquest període.

Estructura

Consta d'un inici i un final força breus en prosa. El gruix del llibre (ço és, del capítol 3 al 42) és un poema. El poema alhora es divideix en els tres discursos dels amics de Job (Elifaz, Bildat i Sofar) amb les seves corresponents rèpliques. Continua després amb un altre discurs, ara d'Elihú, i els dos de Javhè.

El llibre de Job consta de cinc seccions ben diferenciades:

  • Un pròleg en prosa (capítols 1 i 2).
  • Una sèrie de discursos dramàtics que tenen lloc entre Job i tres dels seus amics, Elifaz, Bildat i Sofar (caps. 3-31).
  • Un diàleg entre Job i Elihú, un quart amic (caps. 32-37).
  • Discursos de Déu "des del si de la tempestat" (caps. 38-41).
  • Un breu epíleg en prosa (capítol 42).

El problema de la retribució al llibre de Job

Les argumentacions d'Elifaz tenen els següents passos: l'innocent no pot morir, el pecat és sempre castigat, Déu veu faltes en tothom (àdhuc Job). El càstig que Job rep és, per tant, correctiu. Les de Bildat parlen de la diversa sort que espera al just i a l'injust. I les de Sofar defensen que les faltes són castigades fins i tot si són inconscients (cf. Jb 11, 5-12).

Job es defensa afirmant contínuament la seva innocència. Tanmateix, arriba a afirmar una certa arbitrarietat que potser dirigeix l'actuació de Déu i a la qual no hi ha manera d'oposar-se.

Elihú, per la seva part, afirma que Déu prova els justos amb patiments per a educar-los i forçar-los al clamor confiat en Déu salvador.

La resposta de Jahvè dóna a entendre que no entra en el debat precisament per la seva transcendència. Se sap que hi ha una resposta, però Déu no l'ha revelat encara, i mostra sobretot la saviesa de la seva creació com a prova que no hi ha cap arbitrarietat en la seva actuació, sinó un designi misteriós que en el seu moment es donarà a conèixer.

Problemes filosòfics i teològics plantejats

Blake Book of Job Linell set 6
El Diable cobreix Job amb pústules

Des del punt de vista de la mentalitat jueva, el problema que ofereix el llibre de Job és força complex. Per al jueu, tot el Bé i tot el Mal provenen de Déu, perquè Ell ho ha creat tot. Déu, alhora, és completament just i observa una moralitat completa. Com és possible, doncs, que sotmeti Job a l'aparent injustícia que es narra al llibre?

Correspongué, llavors, estudiar la forma en què Déu opera la Seva justícia. La resposta dels llibres bíblics és que:

  1. Déu exerceix la justícia al món real.
  2. Déu exerceix la justícia en forma col·lectiva.

En temps antics, els hebreus no creien en una vida d'ultratomba, i per tant tampoc en premis o càstigs després de la mort. Aquests conceptes es presenten per primera vegada a Macabeus i al Llibre de la Saviesa. Si bé els morts gaudeixen al Sheol d'una espècie de "semi-vida", a l'Infern dels antics jueus no s'hi discriminava els bons dels dolents. Déu, per tant, manifesta la seva justícia en aquest món.

D'altra banda, la convicció que la deïtat exerceix la justícia sobre tota la comunitat deriva, naturalment, de l'estructura social de clans que dominava la vida dels jueus primitius. També rau aquí la forta solidaritat que aglutina els jueus (pateixen plegats les penes i gaudeixen plegats la bonança). Tots els llibres sagrats obeeixen aquesta filosofia, que és molt visible al Deuteronomi, a Josuè, a Jutges, Samuel i a Primer dels Reis. Més tard, a Ezequiel, apareix entre els israelians el concepte de responsabilitats, premis i càstigs individuals.

El problema, llavors, es converteix en insoluble des del punt de vista de Job. No està patint pels pecats dels avantpassats (una forma primitiva de pecat original), ni pels dels seus amics o veïns. El diàleg amb els seus consoladors tendeix a ignorar fins i tot la intervenció demoníaca en les seves penes.

El teòleg jueu antic intentà justificar els inexplicables patiments de Job a través d'algun pecat ja oblidat o de faltes amagades i mai narrades al llibre. Des d'un punt de vista més modern, es retorna a l'acció malèfica del Diable i al concepte del lliure arbitri, condició necessària perquè es consumi l'aliança de Déu amb el Seu poble. Si el Dimoni no existís, l'Home no podria triar entre el Bé i el Mal (que Job tria parcialment en increpar Déu pel seu dolor).

Per aquestes complexitats, i per d'altres, s'ha arribat a anomenar Job "el llibre més difícil de l'Antic Testament".

Curiositats del Llibre de Job

Hi ha coneixements científics mencionats al llibre de Job que fa prop de cent anys que van comprendre's, com per exemple:

  • A Job 26:7 s'afirma que "penja la Terra del no-res", és notable que això aparegui en aquest llibre, ja que fou escrit fa aproximadament 3.500 anys, atès que a l'Antiguitat s'afirmava que la Terra era plana i era sostinguda per elefants, tortugues o un gran gegant anomenat Atles.
  • A Job 38:24 parla que la llum es pot dividir. Això és científic, comprovat i demostrable, la llum es pot dividir. Físicament es coneix com a dispersió. La llum solar es divideix i arriba als ulls humans la llum blava, raó per la qual el cel es veu blau (això va descobrir-ho el 1666 Isaac Newton).
  • L'aigua arriba a la Terra a través de la pluja, corre per les muntanyes cap als rius, torna als oceans i s'evapora, per tornar a caure com a pluja. Aquest concepte tan simple, no fou clarament reconegut per la ciència fins a l'any 1740 per Perrault i Mariotte. Job 36:27-28 identificava aquest procés de la formació de la pluja amb milers d'anys d'anticipació.
  • Job 28:25 parla del "pes" del vent. Des dels dies d'Aristòtil, a través de l'Edat mitjana i fins al Renaixement, el món científic creia que l'aire no tenia cap pes. No fou fins que l'italià Torricelli, l'any 1634, inventà el baròmetre, que es confirmà aquesta veritat científica.
  • El Llibre de Job és el primer i el que més descriu el personatge de Satanàs dins de l'Antic Testament, figura tan usual al Nou Testament.

Bibliografia

  • Cantera, F. & Iglesias, M., Sagrada Biblia, 1975,Versió crítica sobre textos hebreu, arameu i grec. 3a edició 2000, 2a impressió 2003. Madrid: B. A. C, ISBN 978-84-7914-490-6.
  • Cazelles, Henry, Introducció crítica a l'Antic Testament, 1981, Barcelona: Herder, ISBN 84-254-1085-1.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llibre de Job Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències

  1. Caminandoporlabiblia
Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebrees (també anomenades la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. La designació 'Antic Testament' prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d'Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s'obté per contraposició amb el "nou pacte" ('Nou Testament') entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l'ordre ni en els noms.

Behemot

El Behemot (en hebreu: בהמות, Behemot, B'hemot) és una criatura que apareix al Llibre de Job, a l'Antic Testament. És un animal herbívor de grans dimensions i força, que junt amb el Leviatan són presentats com els animals més poderosos de la creació.

L'origen de la paraula podria ser la forma plural de בהמה (bəhēmāh ("animal")). Podria tractar-se d'un cas de pluralis excellentiae, un recurs hebreu per expressar grandesa pluralitzant un nom, indicant així que el Behemot és el més gran dels animals.

De forma metafòrica, el nom s'ha fet servir per designar entitats extremadament grans o poderoses.

El text del Llibre de Job que hi fa referència (Job 40:15,24) és el següent:

Fixa't en el monstre behemot; igual que tu és criatura meva; menja l'herba com el bou.

Quina força té als lloms, quin vigor en els músculs del seu ventre!

Alça la cua estesa, com un cedre, té els nervis de les cuixes ben trenats.

Els seus ossos són canons de bronze, i ferro forjat les costelles.

És l'obra mestra de Déu, i només jo, que l'he fet, el domino.

Les muntanyes li forneixen la pastura, els animals feréstecs juguen al seu voltant.

S'alça dins els lotus espinosos i s'amaga als canyissars dels aiguamolls.

Els lotus espinosos li fan ombra i l'envolten els salzes del torrent.

Si la riuada l'envesteix, no s'hi amoïna, no es mou ni amb l'aigua fins al musell.

Però algú se li enfrontarà i el capturarà, li travessarà els narius amb uns argolla!

Bíblia

La Bíblia és el conjunt de textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material.

Un tema al llarg de la Bíblia és l'adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d'acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu. L'exegesi o interpretació d'aquest missatge central és una branca tradicional de la teologia.

El català esdevingué, l'any 1478, la quarta llengua del món a tenir una Bíblia impresa, amb la Bíblia Valenciana. La Santa Inquisició, però, n'encetà un procés de persecució i hom arribà a dubtar de la seva existència, fins al s. XIX.Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 451 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.185 idiomes més, i porcions del text traduïdes en prop de 848 altres. En total 2.479 llengües disposen de traduccions completes o parcials del llibre.Fou també el primer llibre imprès per Gutenberg.

Cel (religió)

El Cel és un concepte que es pot referir a cels físics, el firmament de l'atmosfera o a l'expansió de l'univers.

En el sentit que té en algunes religions, filosofies i tendències espirituals, el cel és un concepte del més enllà i especialment en la religió queda definit com el lloc on viuen els déus, els àngels i les ànimes humanes.

Els qui creuen en el cel afirmen que aquest o l'infern és el destí final en el més enllà per a molts o tots els humans.

Dimoni

Un dimoni és un esperit sobrenatural. Originàriament, la paraula ve del grec δαίμων, daimon, que designa un esperit molt savi, però no malèfic, contràriament a l'accepció que té en la majoria de cultures per influència religiosa. Més tard a Grècia s'utilitzà per a esperits malèfics com benèfics, com per exemple per a referir-se a l'esfinx, les harpies i Eurínome. Es troba present en quasi totes les religions del món.Els estudis antropològics sobre les creences en dimonis conclouen que l'origen d'aquestes creences és la por instintiva cap a l'estrany i el desconegut. Aquests estudis destaquen que la majoria de religions no tenen una figura demoníaca única que personifique el mal, sinó que es troba a les religions monoteistes.

Francesc Pujols i Morgades

Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 11 d'agost de 1882 - Martorell, 13 de febrer de 1962) fou un escriptor i filòsof català.

Guspira

Una guspira, espurna o purna és una partícula incandescent. Les guspires poden ser produïdes per la pirotècnia, per la metal·lúrgia o com un subproducte dels incendis especialment quan es crema la fusta.

Job

Job, de l'hebreu אִיּוֹב, Iyyov i en àrab أيّوب, Ayyūb, és el protagonista del Llibre de Job, profeta per als jueus i cristians (és venerat com a sant a tota la cristiandat), i profeta de Déu a l'Alcorà per als musulmans. Ha esdevingut símbol i personificació de la paciència en la cultura popular. El Llibre de Job presenta el personatge com un home just, beneït per Déu per la seva virtut. Déu i el diable parlen i el segon diu que Job estima Déu només perquè l'afavoreix i té la sort de cara. Per demostrar que no, Déu deixa que Satanàs faci el que vulgui: fa que Job perdi la seva fortuna, els seus fills, la seva salut i tot el que gaudia fins llavors. Malgrat això, Job no retreu res a Déu ni l'abandona, al contrari, confia en la seva justícia. Finalment, Job torna a la seva condició anterior i és beneït; té set fills i tres filles: Jemima (que vol dir "colom"), Keziah ("canyella") i Keren-happuch ("maquillatge de l'ull"), que foren les dones més belles del país. Va viure feliç fins als 140 anys i morí santament. Job apareix també al Llibre d'Ezequiel (14, 14-18), l'Epístola de Jaume (5, 11), a l'Alcorà, on es presenta com a profeta, i a l'apòcrif Testament de Job.

Ketuvim

Els Ketuvim (de l'hebreu כְּתוּבִים, «Escrits») és la tercera de les tres parts en què es divideix la Tanakh; després de la Torà i dels Neviïm.

Leviatan

El Leviatan (en hebreu: לִוְיָתָן, Livyatan, Liwyāṯān, "cargolat") és un monstre marí bíblic al qual es fa referència a l'Antic Testament, que sovint és identificat amb Satanàs. El terme Leviatan s'ha tornat a fer servir sovint per designar forces incontrolables o criatures de grans proporcions.

El Leviatan és mencionat en cinc ocasions a l'Antic Testament. La més extensa és la dels capítols 41 i 42 del Llibre de Job, on es descriu el monstre amb detall. Se sol representar com un drac marí de gran força i dimensions que es recargola sobre ell mateix. Té una dentadura "terrorífica" i les seves escates semblen fileres d'escuts, una al costat de l'altra i dures com la pedra.

Com que al Llibre de Job tant el leviatan com el Behemot són descrits acompanyats d'altres animals reals, com lleons, isards i corbs, alguns estudiosos han plantejat que també fossin criatures existents. L'animal que s'ha intentat equiparar amb el Leviatan és el cocodril, que també és un animal aquàtic, amb escates i gran dentadura, tot i que en hebreu modern simplement significa "balena". També, a Job 41:10 es diu que els ulls del Leviatan són com "pupil·les de l'aurora", la qual cosa podria referir-se a la imatge dels ulls del cocodril sortint de l'aigua abans de la resta del cos. El problema més gran amb aquesta interpretació és que al mateix capítol de Job el Leviatan escup foc per la boca com un drac, i que en altres capítols de la Bíblia se li atribueixen característiques més fantasioses (com per exemple la de tenir diversos caps).

A més, el Leviatan es pot interpretar també com el mar mateix. Alguns erudits ho han entès com una referència bíblica metafòrica dels temibles animals marins que terroritzaren el regne d'Israel. Uns altres el comparen amb Tiamat i altres monstres similars que van representar el mar com a enemic dels Déus, en mites de cultures properes.

Leviatan (pel·lícula de 2014)

Leviatan (en cirí·lic: Левиафан) és un drama rus del 2014 dirigit per Andrei Zviaguintsev. És una adaptació moderna del Llibre de Job, ambientada en una península del Mar de Barentsz i tracta sobre un home que lluita contra el corrupte alcalde, que pretén expropiar-li la seva casa.

L'aclamada pel·lícula del director rus fou presentada al Festival de Cinema de Canes de 2014, on va competir per la Palma d'Or i va guanyar el premi el Millor Guió, escrit per Andrei Zviaguintsev i Oleg Negin. També va guanyar el Premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa de la 72a edició dels Premis Globus d'Or i fou nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa de 2014.

Llibre dels Salms

El llibre dels Salms, Salteri o Salms és un llibre bíblic que inclou una col·lecció de 150 salms amb anotacions litúrgiques i musicals. Els textos contenen anotacions dels títols, litúrgiques i musicals, ja que estaven preparats per a ser cantats amb acompanyament musical. A la Bíblia hebrea el conjunt d'aquests textos bíblics és el primer llibre de la Tanakh, i està seguit pel Llibre de Job; mentre que a la vulgata llatina, és el segon llibre, situat entre el Llibre de Job i el Llibre dels Proverbis, entre els Llibres sapiencials.El nom prové de l'antiga versió grega (psalmoi) que inicia la col·lecció de poemes per cantar. Molts d'aquests poemes tenen indicacions de com s'han de cantar o tocar i van acompanyats per anotacions litúrgiques i musicals. També s'hi afegeixen noms propis referits als suposats autors del salm o del recull que se'ls atribueix. Els noms citats són els de Moisès, Salomó d'Israel, Assaf, els fills de Corè, Eman, Etan, Jedutun i sobretot David, considerat per la tradició com l’autor de tots els salms.

Llibres sapiencials

Els llibres poètics i sapiencials són un grup de llibres bíblics de l'Antic Testament. Els llibres pròpiament sapiencials són el Llibre de Job, el Llibre dels Proverbis, l'Eclesiastès, l'Eclesiàstic i el Llibre de la Saviesa, mentre que els pròpiament poètics són el Llibre dels Salms i el Càntic dels Càntics.La literatura sapiencial apareix com un nou gènere literari en el poble jueu després de la desaparició dels profetes i el retorn de l'exili a Babilònia, fruit de la situació política i religiosa del moment. Intenten transmetre ensenyaments didàctics a través de textos poètics, i sovint s'atribueixen a grans personatges de la història del poble d'Israel. No es tractava d'un coneixement teòric, sinó que eren concebuts com una realitat que implicava una determinada manera de viure.

Ludlul bel nemeqi

Ludlul bel nemeqi, o "Lloaré al Senyor de la Saviesa" anomenat també el Job babilònic, és un poema mesopotàmic escrit en acadi que es preocupa pel problema de l'injust patiment d'un home afligit, anomenat Shubshi-meshre-Shakkan. El protagonista és turmentat, però no sap per què. Ell ha estat fidel en totes les seves funcions als déus. S'especula que potser el que és bo per l'home és dolent pels déus, i viceversa. És en última instància, alliberat dels seus sofriments.

El poema va ser escrit en quatre tauletes en forma canònica, formada per més de 400 línies. D'acord amb William Moran, el treball és un himne d'acció de gràcies a Marduk per a la recuperació d'una malaltia.

El poema fou publicat per W. G. Lambert l'any 1960 i reimprès el 1996).

Luis de León

Fray Luis de León (Belmonte, Regne de Castella, 1528 – Madrigal de las Altas Torres, 1591) va ser un religiós i escriptor del Renaixement espanyol. En la seva obra literària excel·leix principalment la poesia religiosa i la prosa mística.

Cap a 1541 o 1542 Luis ingressa en l'Orde de Sant Agustí, i es doctorarà més tard en teologia. Entre els seus professors va haver-hi Melchor Cano i Domingo de Soto. El 1561 competeix per una càtedra vacant de teologia a Salamanca, i finalment va guanyar la plaça amb el seu talent.

Va ensenyar filologia a la universitat de Salamanca, on va ser acusat per haver traduït parts de la Bíblia i comentar-la, de manera que es va jutjar poc ortodoxa, el Llibre de Job i el Càntic dels càntics. El març de 1572 va ser detingut per la Inquisició i empresonat a Valladolid. Els principals càrrecs que es tenien contra seu eren haver fet ús dels textos originals hebreus de la Bíblia i no de la Vulgata, que n'era el text oficial de l'Església; i la seva traducció i al castellà i comentari del Càntic dels càntics.

Durant cinc anys, fray Luis roman empresonat sense conèixer a penes les causes del seu tancament. Allí escriurà alguns poemes famosos, com el que comença així:

En 1576 surt lliure del procés i pronunciarà al seu retorn a la càtedra de Salamanca la famosa frase "Decíamos ayer...", que indica el seu triomf sobre els enemics.

A la seva obra literària predominen els temes ascètics, en una lloança cap a la solitud i el recés fora del món que permet elevar l'ànima. Molts poemes es dediquen als tòpics del beatus ille o el locus amoenus, on la natura apareix com la salvació per a la persona que viu a ciutat. Apareixen elements de la mitologia grecollatina cristianitzats i personatges bíblics tractats com a déus pagans. Usa la mètrica clàssica d'inspiració italiana, especialment l'estrofa de la lira (inspirant-se en les Odes d'Horaci).

També va escriure, entre d'altres, La perfecta casada, un manual en prosa sobre el paper de la dona al matrimoni, de gran èxit a la seva època i Los nombres de Cristo, obra de gran altura teològica i que és un model de prosa castellana.

Va ser un dels principals impulsors de la reforma dels ordes religiosos, d'acord amb les directrius del Concili de Trent. Concretament, va promoure la reforma de l'Orde de Sant Agustí, acordada en el capítol general de l'orde de 1588. Per encàrrec del capítol, va redactar les constitucions i estatuts de la nova congregació reformada, que donaria lloc als agustins recol·lectes, avui orde religiós diferenciat. Aquestes constitucions, titulades Forma de vivir van ser aprovades el 1589 i van servir com a norma de conducta per a l'orde i com a model per a altres reformes similars.

Saadia Gaon

Saadia ben Yosef al-Fayumi (Egipte, 892 - Babilònia, 942) Va ser un prominent rabí, filòsof i exegeta jueu del període dels gueonim. Saadia és conegut pels seus escrits sobre gramàtica hebrea, filosofia i halakhà (llei tradicional). El seu pensament és el primer intent sistemàtic d'integrar la teologia jueva amb components de la filosofia grega, combinació coneguda com a kalam jueu. Saadia va ser molt actiu en l'oposició al caraisme.El nom Saadia, és pel que sembla l'equivalent hebreu del seu nom àrab, Saïd. En un acròstic de la introducció hebrea al seu primer treball, l'Agrón, ell es diu Said Ben Yosef, però més tard ell va signar com a Saadia. Gaon és un càrrec honorífic.La seva educació fou dirigida per diversos rabins ortodoxes i pel caraïta Salmon ben-Jerucham. Vers l'any 928 fou cridat a Sora (Babilonia) per David ben Zakkay I, exarca o governador de la comunitat dels jueus d'aquella ciutat, el qual el nomenà gaó o director de l'escola talmúdica, càrrec que li donava, a més, la categoria de cap espiritual. Dotat d'un caràcter enèrgic i pur de costums, aviat s'enfrontà amb el mencionat David, per negar-se a signar una sentència en un plet de successió que Saadias considerava injusta. Excomunicat i desposseït del càrrec per David, es retirà a Bagdad el 933; però al cap d'alguns anys ambdós arribaren a un acord, i el 937 fou reposat en el seu càrrec de gaó, en el qual hi continuà fins a la seva mort, ocorreguda a Sora l'any 942.

L'obra més celebrada de Saadias és Kitab al-Amanat wal-l'tiḳadat, Sefer ha-emunoth o Emunoth ve-Deoth (Lleis de la fe i de la raó, o Llibre se les religions i dels dogmes), que va ser escrita el 934. consta de 10 parts, que tracten de l'existència del Creador, de la seva unitat, dels manaments, de l'obediència, del mèrit i del demèrit, de l'anima i de la mort, de la resurrecció, del Messies, de la vida futura i la moral practica. L'obra que és un continu ataca contra el Cristianisme, és el primer intent de sistematització de la ideologia filosofo-religiosa del judaisme; fou escrita en àrab i traduïda dues vegades a l'hebreu; una d'aquestes traduccions, la més famosa, és la de Judà Ibn Tibon el 1186, i fou publicada per primera vegada a Constantinoble el 1562 (hi ha edicions d'Amsterdam, 1648 i 1670); l'altra és deguda al rabí Lleó ben Jeminis (Benseeb) (Berlín, 1789). hi ha edicions de Fische (Leipzig, 1859) i de Sluky (Varsòvia, 1864, i Cracòvia, 1880), i traducció alemanya de Fürst (Leipzig, 1845) i de Rh. Bloch (Munic, 1879), que comprèn la introducció i la cosmologia. El text àrab fou publicat per Landauer (Leyden, 1880). una traducció dels dos capítols, Vom Gebot und Verbot, pot veure's en l'obra d'Engelkemper Die religionsphilosophische Lehre Saadja Gaons ueber die heiligen Schriften (Beitr.z.Philos, d. Mittelalt., IV, 4, Münster, 1903).

Saadias, a més, va compondre, una sèrie de polèmics tractats, desgraciadament perduts, i dels quals se'n sap que un anava dirigit contra el fundador del caraisme, Anan, i una altra contra Hisiathabalki, que havia atacat l'autenticitat del relat bíblic. Per contra, ens resten, fragments d'?Agron, diccionari hebreu que contenia una doble llista de termes, ordenats per les lletres inicials i finals, destinat a facilitar als poetes acròstics i rimes, i d'una altra obra titulada Galouy o el desterrat, espècie de justificació personal i doctrinal contra les inculpacions que li dirigiren els seus adversaris. Ambdós foren editats per Harkavy (Sant Petersburg, 1891).

Fou un notable comentarista i exegeta, que es proposà donar una versió àrab de la Bíblia, amb l'objecte de posar a l'abast del poble les veritats dels llibres sagrats i el precaucionava a la vegada contra els errors de la caraïtes i dels seus mateixos corre-legionaris. Vessà, a aquest efecte, el Pentateuc i els llibres d'Isaïes, Rut i Daniel, els Salms, els Proverbis, el Càntic dels Càntics i el Llibre de Job. La traducció del Pentateuc s'inserí en les Poliglotes de París i Londres; la del llibre d'Isaïes fou publicada per Derenbourg en la Zeits. f. Altestam. Wissenrchf. (1889 i 1890); la de Rut per Perity en Monasch. Des Judentums (1899); dels ?Salms, una col·lecció de 21 per Margalies (Breslau, 1884), i del 73 al 89 per Galliner (Berlín 1903), i la del llibre de Job, a Altona el 1889.

Saadias, va escriure i va acabar l'any 931, el Comentari del Sefer Yesira, o Llibre de la creació, que publicà Mayer-Lambert amb traducció francesa (París, 1891). El 1892, amb motiu del mil·lenari del naixement d'aquest escriptor, s'emprengué a París una edició de les seves Obres per J. I H. Darenbourg, Joel Müller, Lambert i d'altres.

Els mèrits de Saadias en la història de la cultura hebraica són extraordinaris. És el primer jueu que va escriure sobre matèries gramaticals; el Llibre de la llengua no s'ha pogut trobar, però les obres mencionades justifiquen plenament aquella denominació. Ensems fou un gran teòleg, filòleg i exegeta. Des de la seva joventut es mostrà tan enemic del racionalisme com de la superstició; fou l'adversari més formidable que va tenir el caraisme en el segle X, representat en al persona David ibn Merwan. Contra ell demostrà que la llei escrita implica la llei oral o tradició, l'autoritat de la qual aquella secta refusava. Enfront els filòsofs de la pura especulació Saadias va sostenir la perfecta harmonia entre la raó i les ensenyances bíbliques. Per a ell, la raó ensenya les mateixes veritats que la Revelació, però aquella, per proves i conceptes, tarda encara molt a arribar a les dites veritats, i la Religió ve en el seu auxili, anticipants se'ls hi. Admet, a més, Saadias algunes doctrines què, malgrat no estan gaire conformes amb la raó, tampoc s'oposen absolutament amb ella, com la resurrecció dels cossos. En canvi, refusa, certes creences que en la seva època s'havien introduït entre els seus compatriotes, com la metempsicosi. També nega l'existència de Satan o de l'àngel dolent. Afirma, per contra, la creació d'ex nihilo, producte de la sola voluntat divina, i la llibertat del lliure albir, que demostra fundant-se en els sentits, la raó, la Sagrada Escriptura i la tradició.

Les obres d'aquest autor també són molt útils per a conèixer l'estat de la filosofia en el seu temps entre els jueus.

Satan

Satanàs és la denominació d'un personatge bíblic considerat com el príncep dels dimonis. Se l'assimila amb Belial, Beelzebub o Llucifer.

Tanakh

Tanakh [תנ״ך] és un acrònim que identifica la Bíblia jueva, i coincideix en gran part amb l'Antic Testament cristià, llevat dels deuterocanònics (els llibres que no foren acceptats dins el cànon cristià sinó fins al segle XVI, és a dir: Els dos llibres del Macabeus, Judit, Tobies, Saviesa, Siràcida i Baruc; tampoc formen part de la Tanakh Bel i el dragó i Susanna, que en els deuterocanònics formen els dos últims capítols de Daniel). L'acrònim de la Tanakh està basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts del text:

Torà [תורה], que significa "llei", "ensenyament" i/o "instrucció". També és anomenat Chumash [חומש] que significa "cinc", en referència als cinc llibres de Moisès. En grec ha estat anomenat "Pentateuc".

Neviïm [נביאים], que significa "Profetes".

Ketuvim [כתובים], que significa "escrits".La Tanakh també és anomenada Mikra o Miqra [מקרא].

Zarq Perfet

Zarq Perfet fou un poeta jueu de la segona meitat del segle XIV que probablement morí a Barcelona a principis del segle XV. Compongué, el 1364, una paràfrasi en poesia al llibre de Job, en la qual sobretot exposa el tema del pecat i el càstig. El 1406 consta com a conseller de l'aljama jueva de Castelló d'Empúries.

Antic
Testament
Nou
Testament

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.