Llibre d'Ageu

El Llibre d'Ageu és un dels llibres de l'Antic Testament, dins del grup dels llibres profètics. Narra la reconstrucció del Temple de Jerusalem després de l'exili babilònic i la profecia sobre un període de pau al seu voltant, sota el regnat de Zorobabel. El llibre va ser escrit cap al 520 aC, poc després dels fets que narra, fet que fa creure a alguns estudiosos que en efecte l'autor, el profeta Ageu, conegut només per referències menors en altres llibres, va viure la reconstrucció del Temple. Es creu però que el llibre recull les seves paraules, i potser devia ser obra d'algun testimoni. En una de les seves profecies s'al·ludeix i s'elogia a Zorobabel, líder dels jueus, sota la direcció del qual i la dels summe sacerdot Josuè es van iniciar les obres de reconstrucció de la casa de Jehovà. També parla d'una futura llei sacerdotal que regularia els elements sants i impurs introduïts a l'interior del Temple, que, sens dubte, diu, sobrepassarà en esplendor a l'anterior.[1]

Infotaula de llibreLlibre d'Ageu
Аггей
Fitxa
Autor Ageu
Llengua hebreu
Dades i xifres
Sèrie
Part de profetes menors

Referències

  1. Montero, Santiago. Diccionario de adivinos, magos y astrólogos de la antigüedad. Valladolid: Trotta, 1997, p. 47. ISBN 8481641618.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llibre d'Ageu Modifica l'enllaç a Wikidata
Ageu

Segons la Bíblia, Ageu (en hebreu חַגַּי) va ser un profeta jueu, que va viure al segle VI aC en els anys de la dominació persa, que criticà durament el pessimisme del grup. És un dels dotze profetes menors. Sembla que hauria tornat a Terra Santa amb els repatriats de l'exili del 587 abans de Crist. Durant la dècada del 520 aC va escriure el Llibre d'Ageu, que forma part de l'Antic Testament. La seva activitat profètica coincideix amb el segon any del regnat del rei persa Darios el Gran. El llibre d'Esdres diu que profetitzava pels jueus de Judà i Jerusalem. Ageu fa una crida per la reconstrucció del Temple de Jerusalem, davant la indiferència generalitzada del poble hebreu. En un dels oracles dels que parla el seu llibre elogia Zorobabel, governador de Judà, que juntament amb el summe sacerdot Josuè va iniciar els treballs de reconstrucció del Temple. Fa una crida també a la regulació dels elements sants i impurs que hi havia depositats a l'interior del Temple, i espera que superi a l'anterior en magnificència.

Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebrees (també anomenades la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. La designació 'Antic Testament' prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d'Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s'obté per contraposició amb el "nou pacte" ('Nou Testament') entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l'ordre ni en els noms.

Neviïm

Els Neviïm (de l'hebreu נְבִיאִים, «Profetes») és la segona de les tres parts en què es divideix la Tanakh (la Bíblia hebrea, paral·lela a l'Antic Testament dels cristians); posterior a la Torà o Pentateuc, i anterior als Ketuvim.

Període del Segon Temple

El període del Segon Temple a la història jueva va des del 530 aC fins al 70 dC, quan existí el Segon Temple de Jerusalem. Durant aquell període es formaren les sectes dels fariseus, saduceus, essenis i zelotes. El període del Segon Temple acabà amb la Primera Guerra Judeoromana i el Setge de Jerusalem del 70 dC amb la destrucció del temple.

Després de la mort dels últims Neviïm de l'antiguitat i encara sota el domini persa, el lideratge del poble jueu estava en mans de cinc generacions successives de zugots líders. Floriren primer sota els perses (539-332 aC), després sota els grecs (332-167 aC), després sota el regne asmoneu independent (140-37 aC) i finalment sota els romans (63 aC-132 dC).

Durant aquest període, el judaisme del Segon Temple pot veure's com format per tres grans crisis i llurs resultats, atès que diversos grups de jueus varen reaccionar-hi de manera diferent. Primer vingué la destrucció del Regne de Judà (587/6 aC), quan els jueus perderen la seva independència, la seva monarquia, la seva ciutat santa i el Primer Temple; i la majoria foren enviats a l'exili a Babilònia. En conseqüència, s'enfrontaren a una crisi teològica que involucrava la naturalesa, el poder i la bondat de Déu i també foren amenaçats culturalment, racialment i cerimonialment quan foren llançats a la proximitat d'altres pobles i grups religiosos. La posterior absència de profetes reconeguts en el període els deixà sense la seva versió de guia divina en un moment en què se sentien més en necessitat de suport i direcció. La segona crisi fou la creixent influència de l'hel·lenisme en el judaisme, que culminà amb la rebel·lió dels macabeus del 167 aC. La tercera crisi fou l'ocupació romana de Judea, començant amb Pompeu i el seu saqueig de Jerusalem el 63 aC. Això inclou el nomenament d'Herodes el Gran com rei dels jueus pel Senat Romà i l'establiment del Regne Herodià de Judea, que comprèn parts del que avui és Israel, Palestina, la Franja de Gaza, Jordània, el Líban i Síria.

Salatiel

Segons l'Antic Testament, Salatiel o Xealtiel (en hebreu שְׁאַלְתִּיאֵל בן-יהויכין Shə’altî’ēl ben Yehoyakhin) fou el fill primogènit del rei de Judà Jeconies, que fou deportat a Babilònia per Nabucodonosor II.

El seu avi Joiaquim era rei de Judà amb el permís de Babilònia, que havia ocupat el regne. Un dia es va rebel·lar però fou aplastat per l'exèrcit de Nabucodonosor II.

Aleshores, el tron fou ofert al príncep hereu Jeconies a canvi d'una promesa de no-sublevació. Les tropes babilòniques van saquejar Jerusalem poc després i es van produir enfrontaments entre els soldats i la població que acabaren quan Nabucodonosor II va decidir deportar a Babilònia disset mil jueus: el rei Jeconies i tota la família reial, tots els oficials i tots els notables, els artesans i els serrallers, els guerrers experimentats i els homes sabis. Tan sols a la gent més pobra se li va permetre quedar-se a les seves llars.

D'aquesta manera, Salatiel, príncep hereu del regne de Judà visqué a Babilònia en condicions pèssimes durant els trenta-set anys que el seu pare Jeconies fou tancat al calabós.

Segons els Evangelis, Salatiel fou pare de Zorobabel. En canvi, en el Llibre de les Cròniques, Zorobabel seria fill de Pedaià i, per tant, nebot de Salatiel.

Alguns estudiosos de la Bíblia opinen que la confusió prové del fet que, tal com era costum en l'antiguitat, un home es casava amb la vídua el seu germà. Segons la Bíblia, Pedaià es va casar amb la vídua del seu germà Salatiel i adoptaria Zorobabel com a fill seu.

Tanakh

Tanakh [תנ״ך] és un acrònim que identifica la Bíblia jueva, i coincideix en gran part amb l'Antic Testament cristià, llevat dels deuterocanònics (els llibres que no foren acceptats dins el cànon cristià sinó fins al segle XVI, és a dir: Els dos llibres del Macabeus, Judit, Tobies, Saviesa, Siràcida i Baruc; tampoc formen part de la Tanakh Bel i el dragó i Susanna, que en els deuterocanònics formen els dos últims capítols de Daniel). L'acrònim de la Tanakh està basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts del text:

Torà [תורה], que significa "llei", "ensenyament" i/o "instrucció". També és anomenat Chumash [חומש] que significa "cinc", en referència als cinc llibres de Moisès. En grec ha estat anomenat "Pentateuc".

Neviïm [נביאים], que significa "Profetes".

Ketuvim [כתובים], que significa "escrits".La Tanakh també és anomenada Mikra o Miqra [מקרא].

Zorobabel

Segons la Bíblia, Zorobabel (en hebreu זְרֻבָּבֶל בן-שְׁאַלְתִּיאֵל Zərubbāvel ben Shə’altî’ēl) fou el líder del poble jueu que va retornar a Jerusalem després de la deportació a Babilònia per part de Nabucodonosor II.

En l'evangeli segons sant Mateu, Zorobabel és el fill de Salatiel i el pare d'Abihud. En canvi, Cròniques (3:19) el fa fill de Pedaià, germà de Salatiel. Alguns estudiosos de la Bíblia opinen que la confusió prové d'un matrimoni levirat, tal com era costum en l'antiguitat, un home es casava amb la viuda el seu germà. Així, Pedaià es casaria amb la viuda del seu germà Salatiel i adoptaria Zorobabel com a fill seu.

Sigui com sigui, Zorobabel era nét del rei de Judà Jeconies i va dirigir la tribu de Judà i la tribu de Benjamí durant el seu retorn a Judea, després de la deportació a Babilònia. Després d'instal·lar-se a Jerusalem va començar la direcció de les obres de reconstrucció del Temple de Jerusalem.

Els descendents de Zorobabel serien:

Meixul·lam

Hananià, al seu torn pare de:

Pelatià

Jeixaià

Refaià

Arnan

Obadià

Xecanià, que va tenir:

Xemaià

Hatuix

Igal

Baríah

Nearià, pare de:

Elioenai, que fou pare de:

Odaviahu

Eliaxib

Pelaià

Acub

Johanan

Delaià

Ananí

Ezequies

Azricam

Xafat

Haixubà

Óhel

Berequià

Hassadià

Juixab-Hèssed

Xelomit, l'única filla.

Abihud, no esmentat a l'Antic Testament però sí a la Genealogia de Jesús de l'Evangeli segons sant Mateu. Així, sembla que Abihud seria un descendent de Zorobabel més que no pas un fill seu.Existeix un llibre apòcrif anomenat Apocalipsi de Zorobabel suposadament dictat per ell.

Antic
Testament
Nou
Testament

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.