Llacuna

Una llacuna és una extensió natural d'aigua estancada de poca fondària, tant si és dolça com salada.[1]

Al País Valencià i les Illes Balears, les llacunes d'aigua salina a la vora del mar normalment reben el nom d'origen àrab d'albufera, que significa "petita mar". A la Catalunya Nord, aquestes formacions s'anomenen «estanys». El corrent feble facilita la sedimentació i les ribes poden transformar-se en aiguamolls o ensorrar-se completament. Així, la Llacuna de Gallocanta al quaternari era quasi cinc vegades més gran.[2]

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llacuna Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Llacuna». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «llacuna». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Algarve

L'Algarve és una regió i antiga província més meridional de Portugal continental, amb capital a Faro. Àrea: 4.960 km². Població resident (2001): 395.208. A més de Faro i Portimao, destaquen també les poblacions d'Albufeira, Alcoutim, Aljezur, Alvor, Castro Marim, Lagoa, Lagos, Loulé, Quarteira (en el municipi de Loulé), Monchique, Olhao, Silves, Tavira i Vila Real de Santo António. La regió històrica de l'Algarve coincideix amb l'actual districte de Faro. L'Algarve limita al nord amb la regió de l'Alentejo, al sud i a l'oest amb l'oceà Atlàntic, i a l'est amb el riu Guadiana, que marca la frontera amb Espanya. L'Algarve és una regió turística que disposa de belles platges, illes i paisatges naturals. El seu punt més alt és la serra de Monchique. L'accés a la zona es pot fer per l'aeroport de Faro. A la regió de l'Algarve hi ha la llacuna de Ria Formosa, una reserva natural de més de 170 km², punt de descans i d'alimentació de centenars d'ocells.

El nom Algarve prové de Gharb al-Àndalus, nom que rebia l'actual Algarve i el baix Alentejo durant la dominació musulmana, que significa 'Àndalus occidental', ja que era la part occidental de l'Àndalus musulmana; aquests territoris avui espanyols i portuguesos eren un destacat bullidor de cultura islàmica, ciència i tecnologia a la Hispània islàmica.

Atol

Un atol és un tipus d'escull de corall.

Banda d'inestabilitat

La banda d'inestabilitat és una regió en diagonal en el diagrama HR que està ocupat per estrelles variables polsants (incloent variables RR Lyrae, variables Cepheides, variables W Virginis, variables ZZ Ceti, variables RV Tauri, variables Delta Scuti, variables SX Phoenicis i estrelles oscil·lants ràpides Ap).La banda d'inestabilitat fa contacte amb la seqüència principal a la regió de les estrelles A i F (1-2 masses solars i s'estén ca amunt gairebé verticalment (lleugerament inclinada a la dreta) fins a la zona de major lluminositat. La part inferior de la banda d'inestabilitat apareix com la Llacuna d'Hertzsprung sobre el diagrama de Hertzsprung-Russell.

Dinastia III d'Egipte

La dinastia III fou un període de l'antic Egipte. Amb aquesta dinastia s'inicia el Regne antic.

La cultura va fer un pas endavant i van sorgir les grans piràmides com a expressió de la cultura funerària egípcia.

La successió de faraons no està ben determinada i els experts no es posen d'acord en l'ordre de successió i el nombre de faraons. Tampoc no n'és clara la cronologia. La màxima situa el començament el 2775 aC i la mínima el 2650 aC, data aquesta darrera que sembla tenir més possibilitats. La duració fou entre 25 anys (molt improbable pel temps que es va necessitar per a les piràmides) i 200 anys (més de 200 dóna Manethó, seguit per Eusebi i Erastòtenes).

L'únic estudi recent n'és el de l'egipci Nabil Swelim i és molt discutit. La millor font, a part de les llistes de faraons i l'arqueologia, són les informacions extretes dels panells d'Hesira, un alt dignatari que va deixar escrita la seva vida en panells de fusta a la seva tomba a Saqqara.

L'esmentat Manethó dóna el nom de sis faraons i els seus anys de regnat:

Necherophes (28 anys)

Tosorthros (29 anys) (Erastòtenes l'anomena Sesosthros)

Thireis (7 anys)

Mecrokhris (17 anys)

Soiphis (16 anys)

Akhes (42 anys)

Tosortasis (19 anys)

Sephuris (30 anys)

Kerpheris (26 anys)El papir de Torí dóna una duració de 74 anys i en manca un faraó, i n'eren faraons:

Nebka (19 anys)

Djoserit (19 anys)

Djoserti (6 anys)

Llacuna d'informació (6 anys, 2 faraons?)

Huni (24 anys)La llista d'Abidos dóna com a faraons:

Nebka

Djoserza

Teti

Llacuna d'informació

Neferkare o Neferka

Llacuna d'informacióLa llista de Saqqara dóna com a faraons:

Llacuna d'informació

Djoser

Djoser Teti

Llacuna d'informació (2 o 3 faraons?)

Nebkare

HuniI Nabib Swelin dóna entre 130 i 140 anys amb la llista següent (set faraons tenen nom d'Horus i de dos no es coneix res):

Khaba, grec Necherophes (equivalent a Nebka)

Sa, grec Sesosthros (equivalent a Djoserza o Sadjeser i a Djoser i a Djoserit)

Ba, grec Thireis (Teti a Abidos, omès a les altres dues)

Sanakht, grec Mecrochris (omès a les tres llistes)

Netjerikhet, grec Souphis (omès a les tres llistes)

Sekhemkhet, grec Tosortasis (omès a Abidos, Djoserti o Djoserteti)

Hor-? (Nebkare), grec Akhes (omès en dues llistes i Nebkare a Saqqara)

Hor-? (Neferka), grec Sephuris (omès en dues llistes i Neferkare a Abidos)

Qahedjet, grec Kerpheris (Huni, omès a Abidos)Segons Swelim, la duració fou:

Khaba, uns 20 anys

Sa, uns 20 anys

Ba, uns 7 anys

Sanakht, menys de 20 anys

Netjerikhet, uns 30 anys

Sekhemkhet, uns 15 anys

Nebkare, uns 3 anys

Neferka, uns 2 anys

Qahedjet (Huni), uns 25 anysLa cronologia seria:

Khaba (Nebka) 2650-2630 aC

Sa (Djeser) 2630-2610 aC

Ba (Teti) 2610-2600 aC

Sanakht, 2600-2585 aC

Netjerikhet (Djoser) 2585-2555 aC

Sekhemkhet (Djoserti) 2555-2540 aC

Nebkare 2540-2537 aC

Neferka 2537-2535 aC

Qahedjet (Huni) 2535-2515 aC

El Parc i la Llacuna del Poblenou

El Parc i la Llacuna del Poblenou és un barri del districte de Sant Martí de Barcelona. Des de 2006 està delimitat per la Gran Via de les Corts Catalanes, els carrers de la Llacuna, de Pere IV, d'Àvila, de Llull, de Wellington, de Pujades, de Roger de Flor, dels Almogàvers i l'avinguda Meridiana fins a la Plaça de les Glòries Catalanes.

Els nuclis originals d'aquest barri es van establir al voltant de diversos parcs, el parc de l'Estació del Nord, el parc de la Ciutadella, i la via que unia el nucli del Poblenou amb el Clot, la Llacuna. La part més propera al parc de vegades se la considera part del Fort Pius (algunes entitats de la zona conserven aquesta referència), denominació que s'estenia també per algunes illes que avui corresponen al barri de la Vila Olímpica del Poblenou.

El barri està format per dues zones diferenciades, el veïnat del Parc i l'entorn de la plaça de les Glòries

Estació de Llacuna

Llacuna (antigament anomenada Luchana) és una estació de la L4 del Metro de Barcelona situada sota el carrer Pujades al districte de Sant Martí de Barcelona.

L'estació va entrar en servei el 1977 com a part de la Línia IV i amb el nom de Luchana fins que el 1982 amb la reorganització dels números de línies i canvis de nom d'estacions va adoptar el nom actual. La particularitat del nom d'aquesta estació de metro és que es troba a l'alçada del carrer de la Ciutat de Granada, a dos carrers de distància del carrer Llacuna.

Florianópolis

Florianópolis és la capital de l'estat brasiler de Santa Catarina, nomenada així en homenatge al president Floriano Peixoto, reemplaçant la seva anterior denominació "Nossa Senhora do Desterro" (Nostra Senyora del Bandejo).

La ciutat es troba a l'est de l'estat i és banyada per l'Oceà Atlàntic. Gran part (97,23%) està situada a l'illa de Santa Catarina, on es troben gairebé 100 platges, moltes en estat verge i poc conegudes pels turistes. Existeixen a més dues grans llacunes: Lagoa da Conceição (Llacuna d'aigua salada) i Lagoa do Peri (Llacuna d'aigua dolça).

Fundada en 3 de març de 1726, per colons dels Açores, actualment és un centre de comerç, serveis i turisme.

Fuente de Piedra

Fuente de Piedra és un municipi d'Andalusia, a la província de Màlaga, al costat de la Reserva Natural Llacuna de Fuente de Piedra, a 443 metres sobre el nivell del mar. Té 90,15 km² de superfície i 2.341 habitants (2007).

Kaliningrad

Kaliningrad (en rus: Калининград, en honor de Mikhaïl Kalinin nom original alemany: Königsberg) és la capital de l'óblast o província de Kaliningrad, un enclavament rus situat entre Polònia i Lituània, a la vora de la mar Bàltica. Històricament també s'ha conegut amb altres noms: en polonès Królewiec, en lituà Karaliaučius i en llatí Regiomontium. Va ser fundada el 1255 pels cavallers teutònics i el rei de Bohèmia Ottokar II sobre l'emplaçament d'un assentament dels antics prussians anomenat Tvanksta que datava de cap al 300 aC. Va ser una important ciutat portuària situada en un enclavament a la desembocadura del riu Pregel, que desemboca a la llacuna del Vístula, que comunica al seu torn amb el mar Bàltic per l'estret de Baltisk. D'aquests fundadors ve el nom de Königsberg, muntanya del rei en alemany, en honor d'Ottokar II. Va tenir significança històrica pel seu paper com una de les principals ciutats de Prússia: de fet, fou la capital de l'antiga província germànica de la Prússia Oriental i el bressol del territori prussià fins al 1945, quan fou presa pels soviètics i li canviaren el nom per l'actual Kaliningrad.

La Llacuna

La Llacuna és un municipi de la comarca de l'Anoia.

Llacuna de Kirkwood

Les llacunes de Kirkwood o buits de Kirkwood són zones del cinturó d'asteroides en què la densitat d'asteroides es veu notablement reduïda respecte a la mitjana del cinturó. Coincideixen amb òrbites els paràmetres de les quals (el seu semieix major o equivalentment el seu període orbital) guarden amb els de l'òrbita de Júpiter una raó senzilla. Es diu que les llacunes coincideixen amb les ressonàncies orbitals amb Júpiter.

Així, per exemple, asteroides que es trobin a una distància mitjana del Sol de 2,82 UA estan en ressonància 5:2 amb Júpiter, és a dir, mentre que Júpiter dóna dues revolucions al Sol, aquests asteroides donen 5 revolucions. El període de Júpiter és d'11,856525 anys × 2 = 23,71305 anys. A la distància mitjana de 2,82 UA li correspon un període de 4,735585286 anys × 5 = 23,67793 anys; veiem que la diferència és de només 0,035 anys. Un hipotètic asteroide que viatgés en aquesta òrbita cada cinc voltes coincidiria amb una aproximació màxima a Júpiter, que li causaria una atracció ressonant que acabaria per expulsar-lo d'aquesta òrbita.

Altres ressonàncies orbitals corresponen a períodes orbitals que formen fraccions molt simples amb el període orbital de Júpiter. Les ressonàncies més febles només porten a un buidament d'asteroides, mentre que altres ressonàncies més fortes causen el contrari, és a dir, la presència d'una família d'asteroides. La més famosa és la ressonància 1:1 que causa la presència dels asteroides troians en els punts de Lagrange L 4 i L 5 és a dir 60 º per davant i darrere de Júpiter.

Llacuna de Venècia

La Llacuna de Venècia (en venecià: Laguna Veneta i en italià: Laguna di Venezia) és una llacuna d'aigua salada formada pel tancament d'una badia tancada dins el Mar Adriàtic on es troba la ciutat de Venècia.

La llacuna es va formar fa uns set mil anys després que la regressió marina, conseqüència de la darrera glaciació, va inundar la plana de l'Adriàtic. El dipòsit de sediments dels rius va compensar l'enfonsament de la plana costanera i el riu Po va tendir a tancar les entrades de la marea amb tómbols.

La llacuna està limitada pel riu Sile al nord i el riu Brenta al sud amb una superfície de 550 km². Un 8% de la superfície és terra ferma i inclou l'ocupada per la ciutat de Venècia i altres illes. Un 11% està coberta de forma permanent per aigua oberta anomenat canal. Aquesta llacuna és l'aiguamoll més gros de la conca del Mediterrani.La llacuna està connectada amb la mar Adriàtica per tres entrades: el Lido, Malamocco i Chioggia. Pel fet que està situada en un mar molt tancat la llacuna està subjecta a grans variacions del nivell del mar, la més extrema ocorre a la marea de la primavera i és coneguda com a acqua alta (aigua alta), que inunda Venècia de forma regular.

Aquesta llacuna va donar seguretat als seus habitants durant la fi de l'Imperi romà (especialment contra la invasió dels huns) i després va donar bones codicions pel creixement de la República de Venècia. També dóna lloc a un port (Arsenal de Venécia), a la caça i pesca i modernament a la piscicultura

L'aspecte actual de la llacuna es deu a la intervenció humana amb projectes hidràulics ja des del segle XV que frenaren l'evolució natural de la llacuna i posteriorment amb bombament d'aigua de l'aqüífer que incrementaren la subsiència. Originalment era un aiguamoll que es va anar fent habitable. Moltes de les illes petites són completament artificials.

Mar Adriàtica

La mar Adriàtica, o el mar Adriàtic, és una part de la mar Mediterrània entre les costes de la península Itàlica, al sud i a l'oest, i de la península Balcànica, al nord i a l'est, des del golf de Venècia fins al canal d'Òtranto, que la uneix amb la resta de la Mediterrània, a l'àrea anomenada mar Jònica.

La mar Adriàtica banya sis estats: Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Albània. En italià, rep el nom de Mare Adriatico; en albanès, Deti Adriatik; en bosnià i croat, Jadransko more; en montenegrí, Jadransko more o Јадранско море, i en eslovè, Jadransko morje.

El nom Adriàtic, segons alguns historiadors, deriva de la ciutat d'Adria, a la província de Rovigo, al Vèneto. Segons d'altres, derivaria d'Atria (antigament Hadria i després Hatria), ciutat molt antiga de l'Abruzzo; una altra hipòtesi el faria derivar del nom de Jader, antic nom de Zadar. Quan els romans conqueriren el nord d'Itàlia, a la fi del segle III aC, el nom ja estava consolidat. A la mar Adriàtica, hi ha diversos ports importants, entre els quals destaquen Rijeka (Fiume) i Split (Spalato) a Croàcia, Koper (Capodistria) a Eslovènia i els ports italians de Bari, Ancona, Venècia i Trieste (Trst) (que va ser la sortida marítima de l'Imperi austrohongarès a la Mediterrània).

Montserrat Trueta i Llacuna

Montserrat Trueta i Llacuna (Barcelona, 20 de març de 1932 – Barcelona, 4 de maig de 2018) fou una activista social catalana, filla del doctor Josep Trueta i Raspall i vídua de Ramon Trias Fargas, amb qui es casà el 1954 a Oxford.

Parc Natural del Delta de l'Ebre

El Parc Natural del Delta de l'Ebre es troba a la desembocadura del riu Ebre, a la província de Tarragona, a les comarques del Montsià i del Baix Ebre, a la part més meridional del Principat de Catalunya. Es va declarar espai protegit el 1983, i ampliat posteriorment el 1986 amb una extensió de 7.736 hectàrees.

Inclou els termes municipals de l'Ampolla, Amposta, Camarles, Deltebre, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d'Enveja. El delta de l'Ebre és la zona humida més gran de Catalunya i una de les més importants de l'Europa Occidental, després del parc regional de la Camarga a França i el Parc nacional de Donyana al sud d'Espanya. Rafel Balada Llasat fou el primer director del Parc Natural des dels seus inicis el 1983 fins al 2000.

Pontils

Pontils és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà, fins al 1995 anomenat Santa Perpètua de Gaià. El poble de Pontils està situat en plena vall del riu Gaià, a la cruïlla de les carreteres locals de Santa Coloma de Queralt a Esblada i de Pontils a la Llacuna. La seva població és molt baixa a causa de la despoblació, però a l'època estival augmenta bastant gràcies a les segones residències. Les poblacions veïnes més importants són Santa Coloma de Queralt, Querol i la Llacuna.

La seva festa major és el primer cap de setmana d'agost i els edificis d'interès són l'església de Pontils amb una portalada romànica i interior gòtic i el castell de Pontils que està en ruïnes, i a la serra del Montclar hi ha l'ermita de Sant Miquel de Montclar, a prop de les restes del castell de Montclar des d'on es gaudeix d'una vista panoràmica.

A més de Pontils, està format pels agregats de Santa Perpètua de Gaià, Vallespinosa, Seguer, Vilaperdius, Valldeperes i Montalegre. El municipi també comprèn el santuari de Sant Magí de la Brufaganya, objecte de romiatge de devots.

Riu Gaià

El Gaià és un riu de les comarques de Tarragona. Neix prop de Santa Coloma de Queralt, als contraforts de la Depressió Central, i recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Serra de Queralt. Creua la Serralada Prelitoral Catalana, més concretament el Bloc del Gaià, i passa pel conjunt cistercenc del monestir de Santes Creus. Travessa la Serralada Litoral per l'estret del Cardenal, en el qual s'hi ha construït el pantà del Catllar, inaugurat el 1975, que permet a Repsol, propietària de l'embassament, aprofitar les aigües per a la indústria petroquímica del Camp de Tarragona. En conseqüència, els seus últims 11 km finals els baixa sec majoritàriament durant tot l'any, ja que el pantà la reté tota, destruint en gran part el ecosistema que albergava espècies amenaçades com el barb cua-roig. En l'actualitat, es destinen projectes per a la seva recuperació, tot i que segueix sense flux d'aigua.

Desaigua prop d'Altafulla, sota el castell de Tamarit, a la comarca del Tarragonès. A la desembocadura forma una llacuna separada del mar per una barra de sorra. Aquesta llacuna i els seus voltants formen part de la Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Desembocadura del Gaià.

La vall del riu Gaià conté una altíssima densitat de fortificacions medievals construïdes als segles X i XI, quan la zona feia de frontera entre el comtat de Barcelona i Al-Àndalus.

Riu de Foix

El riu de Foix és un riu de Catalunya. Neix a la Serra d'Ancosa, a la Serralada Prelitoral al terme municipal de la Llacuna, creua la depressió prelitoral i la Serralada Litoral per desembocar al Mediterrani a Cubelles (Garraf). El seu règim hídric és típicament mediterrani amb variacions estacionals molt acusades.

En el seu recorregut destaca el pantà de Foix, que va ser inaugurat el 1928 i es troba al municipi de Castellet i la Gornal. Aquest embassament permet aprofitar les aigües del riu de Foix, de manera que aigües avall el riu és sec la major part de l'any.

La desembocadura del riu de Foix, a Cubelles, forma una zona d'espais humits de gran atractiu en aquest municipi.

Venècia

Venècia (en vènet: Venèsia, en italià: Venezia) és una ciutat del nord d'Itàlia, capital de la regió del Vèneto i de la ciutat metropolitana homònima. La seva població és de 266.181 habitants (anomenats venecians), en un municipi de 421 km² del qual depèn la ciutat de Mestre, a terra ferma, i les illes de Murano, Burano i altres de menors. Limita amb els municipis de Campagna Lupia, Cavallino-Treporti, Chioggia, Jesolo, Marcon, Martellago, Mira, Mogliano Veneto (TV), Musile di Piave, Quarto d'Altino, Scorzè i Spinea.

La ciutat sorgeix sobre la llacuna de Venècia, dins el golf de Venècia, al nord-oest del mar Adriàtic. Està situada a una latitud de 45° 26′ nord i una longitud de 12° 19′ est.

La ciutat ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El patró de la ciutat és Sant Marc (25 d'abril). La festa del poble vènet se celebra, però, el dia 25 de març, data de la fundació de la ciutat.

Venècia és famosa avui dia pels seus certàmens internacionals com la Mostra de Cinema i la Biennal, i també per la Regata Històrica, que té lloc el primer diumenge de setembre.

Hidrografia
Basses
Piscines
Tolls
Biota
Ecosistemes
Temes relacionats

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.