Lingüística

La lingüística és la ciència[1][2] que estudia la llengua natural.[3][4] Estudia totes les manifestacions de la parla humana, és a dir, l'estudi de la llengua en els vessants escrit i oral. En un sentit ampli, la lingüística és l'estudi de les llengües humanes, analitzant el que tenen en comú i el que les diferencia. Un lingüista és, per tant, una persona que estudia les llengües. En un sentit més estricte, la lingüística s'oposa a la gramàtica tradicional perquè aquesta última és normativa (o prescriptiva) mentre que l'altra és descriptiva. Mentre que la gramàtica jutja els enunciats en termes de l'adequació a una norma donada, la lingüística només descriu. El treball descriptiu es pot fer segons tres eixos principals:

  • estudis en sincronia i diacronia: l'estudi sincrònic d'una llengua s'interessa només en aquesta llengua en un moment donat de la seva història, i en un sol estat. Per contra, estudiar una llengua —o una família de llengües o una àrea lingüística— en la seva evolució històrica i els canvis estructurals que ha patit és un estudi de tipus diacrònic;
  • estudis teòrics i aplicats: la lingüística teòrica estudia la creació de les estructures que permeten la descripció individual de les llengües així com les teories que cerquen delimitar llurs constants universals;
  • estudis contextuals i independents: encara que els termes que defineixen aquesta dicotomia no s'hagin fixat amb claredat, es pot definir de la manera següent: l'estudi contextual s'enfoca en les interaccions entre la llengua i el món, mentre que l'estudi independent considera la llengua per si mateixa, independentment de les seves condicions exteriors.

Dins del camp científic, un lingüista és un terme que s'utilitza per a descriure algú que investiga sobre el terreny o empra metodologies pròpies de la lingüística per a estudiar grups lingüístics o llengües en particular. En un sentit més popular, aquest terme també s'utilitza per a referir-se a persones que parlen diversos idiomes amb fluïdesa.[5]

Infotaula ocupacióLingüística
Tipus d'ocupació
filologia
LINGÜÍSTICA
Lingüística teòrica
Fonètica
Fonologia
Lèxic
Morfologia
Sintaxi
Semàntica
Pragmàtica
Tipologia lingüística
Lingüística aplicada
Adquisició del llenguatge
Psicolingüística
Sociolingüística
Antropologia lingüística
Lingüística generativa
Lingüística cognitiva
Lingüística computacional
Lingüística descriptiva
Lingüística comparada
Etimologia
Estilística
Corpus lingüístic
Història de la lingüística

Filologia i lingüística

Amb anterioritat al segle XX, el terme filologia, que apareix referenciat en anglès l'any 1716,[6] s'usava comunament per a referir-se a la ciència del llenguatge, que llavors tenia predominantment un enfocament històric.[7] A partir de les aportacions de Ferdinand de Saussure, en què feia èmfasi en la importància de l'anàlisi sincrònica, aquest ús del terme es va transformar,[8] i el terme filologia actualment s'utilitza per a descriure l'estudi "de la gramàtica d'una llengua, la història i la tradició literària", especialment als Estats Units,[9] on no va ser mai tan popular com ho va ser en altres llocs en el sentit de considerar-la com la "ciència del llenguatge".[6]

Encara que el terme lingüista, en el sentit d'un estudiant de la llengua, es remunta en anglès a l'any 1641,[10] el terme lingüística es troba documentat per primera vegada en anglès el 1847.[10] Ara és el terme habitual usat entre els especialistes per a designar l'estudi científic del llenguatge.

Branques i especialitats de la lingüística

La lingüística s'ocupa de descriure i explicar la naturalesa del llenguatge humà. En relació amb això, sorgeixen qüestions respecte a la universalitat del llenguatge, la diversitat del llenguatge, o el procés d'aprenentatge humà dels idiomes, entre molts altres temes. Tots els éssers humans, deixant de banda els casos extrems que entren en el camp de la patologia, assoleixen la competència lingüística de parlar una llengua o signar-la -si es tracta d'una llengua de signes-, que és la que s'usa dins l'entorn on creixen i es desenvolupen, i ho fan sense una aparent necessitat d'una instrucció explícita conscient. Mentre que molts animals diferents dels éssers humans adquireixen els seus propis sistemes de comunicació, aquests animals no poden adquirir el llenguatge humà, tot i que alguns d'aquests poden aprendre a respondre fent algun ús de la llengua o, fins i tot, poden ser entrenats per a usar-la en un determinat nivell bàsic.[11]

Per tant, els lingüistes assumeixen que la capacitat d'adquirir i utilitzar el llenguatge és innata, fonamentada en el mateix potencial biològic dels éssers humans, un potencial similar a la capacitat de caminar. No hi ha consens, però, pel que fa a la magnitud d'aquest potencial innat o al grau específic de domini del llenguatge, el grau en què aquestes habilitats innates són específiques del llenguatge. Alguns teòrics afirmen que hi ha una elevada capacitat d'abstracció en el cervell humà, un conjunt molt gran d'ús de codis binaris, mentre que d'altres afirmen que la capacitat d'aprendre el llenguatge és un producte de la cognició humana en general. Existeix, però, un acord força generalitzat respecte al fet que no hi ha grans diferències genètiques subjacents a la diversitat que hi ha entre les llengües: un individu adquireix qualsevol llengua o llengües, independentment de la filiació o de l'origen ètnic. No obstant això, investigacions recents suggereixen que, fins i tot els febles biaixos genètics en els parlants, després de l'acció d'un determinat nombre de generacions, poden influir en l'evolució de llengües en particular, donant lloc a una distribució no aleatòria de determinats trets lingüístics arreu del món.[12]

L'objectiu central de la lingüística teòrica és caracteritzar la naturalesa de l'habilitat o domini del llenguatge humà: explicar què és el que un individu coneix quan diu conèixer una llengua i explicar com és que els individus coneixen les llengües. Tots els humans (llevat dels casos patològics específics) assoleixen dominar almenys una llengua parlada en créixer, amb cap necessitat aparent d'instrucció conscient. Altres espècies no són capaces de fer-ho. Per tant, els humans gaudeixen d'una propietat innata que els habilita per a parlar. No hi ha cap procés genètic responsable de la diferenciació entre llengües: els individus aprenen qualsevol llengua a què s'exposen de petits sense importar llur origen ètnic.

La lingüística teòrica sovint es divideix en camps d'especialitat separats i més o menys independents:

Fonètica

La fonètica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la realització dels fonemes en totes les alternatives analitzables. La fonètica general estudia els problemes teòrics plantejats per la relació entre sons i fonemes i complementa la investigació fonològica. La fonètica instrumental o experimental classifica els fonemes com a conjunts de trets constitutius mitjançant les dades fornides pels aparells de recerca. Si la recerca es produeix sobre el treball fisiològic del parlant quan emet sons, la branca corresponent és anomenada fonètica articulatòria o genètica. D'altra banda, l'estudi dels trets físics de les emissions fòniques determina la fonètica acústica o genèmica. Finalment, si s'orienta cap a la recepció de l'oient, és anomenada fonètica auditiva.

Fonologia

La fonologia és una disciplina particular de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües. Estableix quins són els fonemes d'una determinada llengua, és a dir, els sons distintius que serveixen com a trets bàsics per a diferenciar unes paraules de les altres. També estudia els fenòmens de contacte entre els sons i la seva constitució en síl·labes, mots, sintagmes i l'expressió o, en termes fonètics, l'emissió fònica normal limitada per dues pauses, investigant alhora els trets (anomenats suprasegmentals) susceptibles de comportar una modificació significativa quan es commuten: la durada, la intensitat i el to, dels quals cada llengua fa un ús particular.[13]

Morfologia

La morfologia és una disciplina particular de la lingüística que estudia l'estructura interna dels mots. La morfologia estudia la faisó en què els morfemes es combinen per a formar els lemes, ja sigui per derivació (família lèxica) composició, flexió, redoblament o afixació.

Sintaxi

Part de la gramàtica tradicional que estudia les relacions o funcions dels mots en la frase o oració; atès que la combinació dels mots per a constituir les oracions pertany al camp concret i il·limitat de la parla resulta gairebé impossible d'estructurar exhaustivament totes les combinacions possibles. L'únic que pot fer la gramàtica és donar algunes regles bàsiques sobre l'estructuració de les oracions, que ja tenia en compte la gramàtica tradicional i que ha subratllat d'una manera especial la moderna gramàtica generativa. De la posició, la relació i la funció dels mots que poden constituir aquests elements sintàctics bàsics, sorgeix llur classificació en les distintes categories gramaticals fonamentals, anomenades parts de l'oració.[14]

Semàntica

La semàntica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la paraula, concretament tot allò relacionat amb el seu significat. Analitza quins són els components del significat, com es transmet i la relació entre mots segons el que representen.

Estilística

L'estilística és una escola crítica en lingüística i teoria de la literatura que analitza l'estil d'un text qualsevol, intentant determinar els trets formals emprats en relació a la intenció de l'autor i la resposta del públic. Així, considera la coherència i cohesió de l'escrit, l'estructura, els recursos literaris, el gènere a què pertany i les convencions que aquest l'imposa, el tipus de lèxic emprat i la mena de frases usades.

Pragmàtica

La pragmàtica és una disciplina particular de la lingüística que estudia la llengua des del punt de vista de l'ús que en fan els usuaris. Un tret fonamental de l'estudi pragmàtic és la importància que hi adquireix el context com a factor essencial per a assolir la comprensió del significat. Per això, la pragmàtica s'ha relacionat sovint amb altres disciplines que tenen en compte aspectes socials com la sociolingüística, la sociologia i la psicologia.

Anàlisi del discurs

L'anàlisi del discurs és una disciplina particular de la lingüística que busca analitzar el discurs com un conjunt homogeni, és a dir, transcendir el nivell habitual d'anàlisi centrat en l'oració, i les seves relacions amb el context social. Així, estudia com està construït el text, quines inferències exigeix, com es relaciona amb discursos precedents, però també la comunicació no verbal que l'acompanya i els papers socials dels interlocutors, que afecten el seu contingut.

Els temes que solen guiar les recerques són les relacions entre discurs i ideologia (dominant i oculta, incloent-hi subtemes com el racisme, la visió de gènere i d'altres), poder i cognició.

Disciplines relacionades

Algunes de les disciplines relacionades o d'especialització de la lingüística són:

  • la lingüística del desenvolupament, l'estudi del desenvolupament de l'habilitat lingüística d'un individu, en especial l'adquisició del llenguatge durant la infantesa;
  • la lingüística històrica o lingüística diacrònica, l'estudi dels canvis de la llengua;
  • la psicolingüística, l'estudi dels processos cognitius i les representacions darrere l'ús de la llengua;
  • la lingüística clínica, l'aplicació de la teoria lingüística a l'àrea de la patologia de la parla i de l'aprenentatge de la llengua;
  • la neurolingüística, l'estudi de la xarxa neuronal i els processos cerebrals en la comunicació i l'organització de la llengua;
  • la biolingüística, l'estudi dels sistemes de comunicació naturals i apresos en animals en comparació amb la llengua humana;
  • la lingüística computacional, l'estudi de les implementacions de les estructures lingüístiques en els ordinadors; i
  • la lingüística aplicada, l'estudi de la llengua i els temes relacionats en la seva aplicació diària, en especial, les polítiques lingüístiques i l'educació o ensenyament d'una llengua.

Dintre de les aplicacions de la lingüística, es pot citar l'ús de l'anàlisi del discurs per molts governs que tenen interès a verificar la nacionalitat reclamada pels sol·licitants d'asil i que no presenten la documentació necessària per a poder provar la seva afirmació.[15] Això sovint pren la forma d'una entrevista personal que es realitza en un departament d'immigració. Segons el país, aquesta entrevista es porta a terme en la llengua materna del sol·licitant d'asil amb un intèrpret, o en una llengua franca internacional, com pot ser l'anglès.[15] A Austràlia, s'utilitza el primer mètode, mentre que a Alemanya es fa servir el de la llengua franca; en canvi, als Països Baixos, s'utilitza qualsevol dels dos sistemes en funció de la llengua en qüestió. Les conclusions finals de l'anàlisi lingüística poden tenir un paper crític en la decisió del govern sobre l'estatut del refugiat que ha sol·licitat asil.[15]

Història de la lingüística

La lingüística, estudi sistemàtic de la llengua, va nàixer a l'Índia amb l'anàlisi del sànscrit. Es van formar moltes escoles a partir del segle VIII aC, que van tenir una gran activitat durant molts segles i, així, la gramàtica de Pànini esdevingué prescriptiva.

A l'Orient Mitjà, el lingüista persa Sibawayh va fer una descripció detallada i professional de la llengua àrab el 760, en la seva obra colossal Al-kitab fi al-nahw (الكتاب في النحو, el Llibre de gramàtica).

A Europa, es poden destacar figures com Marc Terenci Varró o, al final de la llatinitat, Isidor de Sevilla. Però la lingüística moderna s'inicia al pas del segle XVIII al XIX amb el comparatisme i el descobriment de l'origen comú de moltes llengües (les indoeuropees). El lingüista més important va ser el teòric Wilhelm von Humboldt, que va establir la tipologia lingüística, és a dir, els tipus de llengües, i va destacar el caràcter propi que té cada llengua i la influència d'aquesta en el pensament. Pel que fa al comparatisme, autors importants del segle XIX van ser Franz Bopp o Jacob Grimm, que va formular la que es coneix com a llei de Grimm que explica certs canvis consonàntics de les llengües germàniques a partir del seu origen indoeuropeu; també Karl Verner, que el 1822 va descobrir la llei que es dirà després la llei de Verner i que completa la llei de Grimm. En aquest moment es van redactar les primeres gramàtiques històriques científiques de moltes llengües. August Schleicher, que va crear la Stammbaumtheorie, i Johannes Schmidt, que va desenvolupar la Wellentheorie (model d'ona) el 1872. Aquests autors seguien el model positivista de les ciències naturals.

Al darrer terç de segle XIX, apareixen els neogramàtics, que aporten una concepció molt més rigorosa, desvinculen la lingüística de les ciències naturals i la situen en la psicologia i la sociologia. Hi destaquen Hermann Paul, el psicòleg Wundt, Gabelentz, etc.

Al final del segle XIX també apareixen els estudis de dialectologia i geografia lingüística que feren valdre les formes dialectals del moment, fins aleshores menystingudes, ja que es valoraven les llengües literàries i antigues. Fruit de la geografia lingüística foren obres importants com els grans atles lingüístics que s'han continuat elaborant fins al segle XX i XXI (tot i que actualment, lògicament, amb mitjans moderns). Són obres emblemàtiques l'Atles Lingüístic de França de Jules Gilliéron o el d'Itàlia i Suïssa de Karl Jaberg i Jakob Jud.

Encara s'inicien en el segle XIX i es desenvolupen en el segle XX moltes grans obres lexicogràfiques d'orientació etimològica: el Deutsches Wörterbuch dels germans Grimm per les llengües germàniques, el Romanisches Etymologisches Wörterbuch (1935) de Wilhelm Meyer-Lübke (que havia anat precedit del Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen (Bonn 1853) de Diez) o els més moderns Französisches Etymologisches Wörterbuch de Walther von Wartburg pel gal·loromànic o les obres lexicogràfiques de Joan Coromines.

Ferdinand de Saussure és el principal fundador de la lingüística estructural moderna; considera la llengua com un sistema de signes, i estableix les famoses dicotomies llengua/parla, sincronia/diacronia, relacions paradigmàtiques/sintagmàtiques, crea el concepte de sintagma, etc. A partir d'ell, sorgeixen les diferents escoles estructurals europees: els diferents funcionalismes: Jakobson i l'escola de Praga, Martinet, Coseriu; i el cas particular de la glossemàtica de Hjelmslev.

A Amèrica, destaquen dos corrents: el culturalista, amb Edward Sapir, capdavanter de la lingüística estructural americana, que va ser un dels principals que van explorar les relacions entre el llenguatge i l'antropologia. La seva metodologia va exercir una influència cabdal sobre els seus successors. I el corrent formalista iniciat per Leonard Bloomfield, fidel al positivisme, continuat pels distribucionalistes, i posteriorment per la gramàtica generativa de Noam Chomsky, desenvolupada sota la direcció del seu professor Zellig Harris, inspirada en la informàtica, i que va esdevenir el model dominant a partir dels anys 60 fins als 80. A partir dels 90, s'imposa la lingüista cognitiva, amb autors com Lakoff i Langacker.

Famílies lingüístiques

Una família lingüística és un grup de llengües emparentades històricament i que semblen derivar d'una llengua més antiga que, per diversificació dialectal, va donar lloc a diferents llengües, normalment inintel·ligibles entre si.

Els lingüistes han agrupat en diverses famílies lingüístiques les llengües del món, atenent criteris de similitud en la forma i el significat.[16]

  • Indoeuropeu
  • Uralo-iukaguir
  • Altaic
  • Ainu, japonès, coreà
  • Guiliak
  • Chukotia
  • Esquimo-aleuta
  • Caucàsic
  • Afroasiàtic
  • Nilo-saharià
  • Nígero-kordofanès
  • Khoisan
  • Dravídic
  • Sino-tibetà
  • Austroasiàtic
  • Daic
  • Austronèsic
  • Indo-pacífic
  • Australià
  • Amerindi
  • Llengües aïllades
    • Euskera
    • Ket
    • Buruixaski
    • Nabali
    • (Ainu)
    • (Iukaguir)
    • (Guiliak)

El conjunt de les famílies lingüístiques agrupa prop de 7.000 llengües vives actuals.[17] Segons el seu origen geogràfic, la distribució lingüística es considera:

Distribució de les llengües per àrea d'origen
Àrea Llengües "vives" Percentatge
Àfrica 2.110 30,5%
Amèrica 993 14,4%
Àsia 2.322 33,6%
Europa 234 3,4%
Pacífic 1.250 18,1%
TOTAL 6.909
Nota: Una llengua viva es defineix, en aquesta taula, com aquella que té almenys un parlant pel qual aquesta és la seva primera llengua. Una llengua que es parla en més d'un país és considerada en l'àmbit del seu país primari.
Font: Lewis, M. Paul (ed.), 2009. Ethnologue: Languages of the World, setzena edició. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia

Escoles lingüístiques

Antimentalisme

Concepció que predominava en la lingüística del final del segle XIX i del començament del XX. Pot ser resumida en les tres tesis següents:[18]

  • L'aprenentatge del llenguatge és un procés d'habituació i de condicionament per repetició.
  • Els parlants d'una llengua no tenen consciència dels recursos de què fan ús; és per això que els canvis, particularment el canvi fonètic, procedeixen d'una manera cega i sense trobar cap resistència.
  • El lingüista que estudia una llengua no es pot deixar guiar pels judicis dels parlants, i ha de descobrir ell tot sol i des de fora el sistema de la llengua.

Estructuralisme

Corrent de la lingüística que concep les llengües com a conjunt d'elements interrelacionats. L'estructuralisme es manifestà com a mètode ja madur a partir de les tesis presentades al Primer Congrés de Lingüistes de la Haia (1928) i al Primer Congrés de Filòlegs Eslaus de Praga (1929) pel grup de lingüistes que formaven part de l'anomenat Cercle Lingüístic de Praga i que s'inspiraren en Ferdinand de Saussure i Jan Ignacy Baudouin de Courtenay.[19]

El moviment proliferà aviat en tot un grapat d'escoles (Cercle Lingüístic de Copenhaguen, Escola de Nova York, etc.). Si per als neogramàtics la lingüística era història de la llengua, per als estructuralistes és sobretot la descripció d'una llengua ara i aquí.[19]

L'estructuralisme proposa el relacionisme (no interessa el fet, sinó les relacions entre els fets, el sistema), i el funcionalisme (segons l'anomenat principi estructural del sistema fonològic, les unitats de la llengua es defineixen per la seva funció en el cos de la llengua).[19]

Gramàtica generativa

Tendència de la lingüística iniciada per Noam Chomsky el 1957 (en el seu llibre Syntactic Structures) i entesa com a reacció enfront de l'estructuralisme de l'escola de Bloomfield. Segons Chomsky, l'estudi de l'actuació —l'anàlisi del corpus lingüístic— no permet el coneixement del sistema en el qual aquella es basa. Per això, afegeix a l'estudi del corpus lingüístic la introspecció que l'escola de Bloomfield rebutjava i en la qual el lingüista és el seu mateix informant. Chomsky parteix de la frase com la màxima unitat lingüística. La gramàtica d'una llengua conté un sistema de regles que permet de formar —generar— el conjunt de totes les frases possibles en aquesta llengua, i el seu domini és de la competència del parlant; el conjunt de totes les frases que hom pot generar en una llengua és infinit. Un sistema finit de regles permet al parlant de generar un nombre infinit de frases i de comprendre-les, fins i tot aquelles que encara no ha sentit mai.[20]

Lingüistes importants

Grimm
Els germans Grimm
(Jacob i Wilhelm)

Centres de recerca lingüística

Vegeu també

Portal

Portal: Lingüística

Referències

  1. Fromkin, Victoria; Bruce Hayes; Susan Curtiss, Anna Szabolcsi, Tim Stowell, Donca Steriade. Linguistics: An Introduction to Linguistic Theory. Oxford: Blackwell, 2000, p. 3. ISBN 0631197117.
  2. Martinet, André. Elements of General Linguistics. Tr. Elisabeth Palmer (Studies in General Linguistics, vol. i.). London: Faber, 1960, p. 15.
  3. Halliday, Michael A. K.; Jonathan Webster. On Language and Linguistics. Continuum International Publishing Group, 2006, p. vii. ISBN 0826488242.
  4. Greenberg, Joseph «Linguistics and ethnology». Southwestern Journal of Anthropology, 4, 1948, pàg. 140–47.
  5. «Linguist». A: The American Heritage Dictionary of the English Language. Houghton Mifflin Harcourt, 2000. ISBN 978-0395825174.
  6. 6,0 6,1 Online Etymological Dictionary: philology
  7. McMahon, A. M. S.. Understanding Language Change. Cambridge University Press, 1994, p. 19. ISBN 0-521-44665-1.
  8. McMahon, A. M. S.. Understanding Language Change. Cambridge University Press, 1994, p. 9. ISBN 0-521-44665-1.
  9. A. Morpurgo Davies Hist. Linguistics (1998) 4 I. 22.
  10. 10,0 10,1 Online Etymological Dictionary: linguist
  11. "Animal Language Article" a Santafe.edu
  12. Dediu, D. & Ladd, D.R. (2007). "Linguistic tone is related to the population frequency of the adaptive haplogroups of two brain size genes", ASPM and Microcephalin, PNAS 104:10944-10949; el sumari es pot consultar següent enllaç. (en anglès)
  13. «fonologia» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 agost 2010].
  14. «sintaxi» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 agost 2010].
  15. 15,0 15,1 15,2 Eades, Diana «Applied Linguistics and Language Analysis in Asylum Seeker Cases». Applied Linguistics, 26, 4, 2005, pàg. 503–526. DOI: 10.1093/applin/ami021.
  16. JUNYENT, C. (1989),Les llengües del món. Ecolingüística. Barcelona: Empúries (Biblioteca Universal Empúries, 38)
  17. Lewis, M. Paul (ed.), 2009. Ethnologue: Languages of the World, setzena edició. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia.
  18. «Antimentalisme» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 agost 2010].
  19. 19,0 19,1 19,2 «estructuralisme» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 agost 2010].
  20. «gramàtica generativa» (en català). l'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 15 agost 2010].

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lingüística Modifica l'enllaç a Wikidata

Antropòleg

Ser antropòloga és una professió de qui estudia antropologia, és a dir, és qui estudia l'ésser humà des d'una perspectiva biològica (antropologia física), arqueològica, lingüística i/o cultural. Els antropòlegs han aconseguit resoldre dubtes sobre la natura humana respecte la seua herència biològica.Els antropòlegs poden trobar-se majoritàriament en l'àmbit de l'ensenyança superior. També hi ha antropòlegs treballant en museus i en àmbits del sector públic i privat: assessorant en àmbits com l'educació, la salut, l'agricultura, les relacions personals i ètniques i en la direcció d'empreses multinacionals. Aquests àmbits no acadèmics són l'ocupació de l'antropologia aplicada, la qual requereix coneixements en estadística, llenguatges de programació i altres. L'antropologia aplicada és una subdisciplina de l'antropologia cultural (i en molts altres casos de la lingüística, l'arqueologia i la física) que s'ha posat en pràctica especialment després de la Segona guerra mundial.Molts antropòlegs sense doctorat tendeixen a treballar exclusivament com a investigadors i no a l'ensenyança. Aquells que solament investiguen no solen ser considerats facultatius. La mediana de salari dels antropòlegs del 2015 era de 62.220 dòlars americans.

Corrupció

La corrupció (del llatí corruptio) és l'alteració perjudicial de la substància d'alguna cosa o persona. Referida a algú en concret, suposa induir-lo a actuar il·legalment o pervertir-lo. Penalment, s'identifica amb els delictes de prevaricació, suborn i negociacions prohibides als funcionaris.

Escriptura

L'escriptura és un mètode de comunicació humana que es realitza mitjançant signes visuals que constitueixen un sistema, que pot o no expressar sense ambigüitat tot el que pot dir una llengua determinada. El domini de l'escriptura i la lectura associada s'anomena alfabetisme. La persona que es dedica professionalment a escriure és escriptora i l'art d'escriure és la literatura.Es pot escriure usant diverses eines, sobre diferents suports i empleant varis mètodes, tècniques i tecnologies. Per exemple, la taquigrafia és una escriptura abreviada d'execució idealment a la mateixa velocitat amb què es parla, igual que el llenguatge SMS; i la mecanografia és una manera d'escriure mitjançant un teclat o una màquina d'escriure, permetent, com la impremta, diverses tipografies i, de vegades, produint errates. La grafologia pretén revelar la personalitat d'una persona a partir de la seva escriptura a mà.

Etimologia

L'etimologia és la ciència de la lingüística que estudia l'origen i l'evolució de les paraules: quan van entrar en la llengua, de quina font, i la manera en què llur forma i llur significat ha canviat, de manera que el sentit actual pot ser diferent a l'original (en contra de la fal·làcia etimològica).

En les llengües amb una història escrita abundant, l'etimologia fa servir la filologia, l'estudi de la manera en què les paraules canvien de cultura en cultura a través del temps. No obstant això, els etimòlegs també utilitzen els mètodes de la lingüística comparativa per a reconstruir la informació sobre les llengües que són massa velles i de les quals no existeix cap informació directa (com l'escriptura) coneguda. En analitzar les llengües relacionades amb la tècnica coneguda com el mètode comparatiu, els lingüistes realitzen inferències sobre la llengua mare o antecessora i el seu vocabulari. Així, s'han trobat paraules arrel fins i tot de llengües antigues de la família de l'indoeuropeu. Encara que la recerca etimològica, originalment, es va desenvolupar a partir de la tradició filològica, en l'actualitat la majoria de la recerca etimològica es realitza en famílies de llengües de les quals hi ha poc o cap documentació.

La paraula etimologia prové del grec ἔτυμον (étymon, significat veritable, de etymos veritable) i λόγος (lógos, paraula o tractat). El terme es va utilitzar per a referir-se originalment a la recerca del significat suposadament "original" o "veritable" de les paraules, basat en principis que en l'actualitat són rebutjats pels lingüistes contemporanis i considerats no científics. El segle XIX va suposar la consolidació de l'etimologia, si bé l'interès per l'origen dels mots ja està present en els textos clàssics.

Família lingüística

Una família lingüística és un grup de llengües emparentades històricament i que semblen derivar d'una llengua més antiga que per diversificació dialectal va donar lloc a diferents llengües, normalment inintel·ligibles entre si. En sentit estricte, una família de llengües és una unitat filogenètica, és a dir, tots els seus membres deriven d'un ancestre comú. Si la llengua comuna no està provada sinó solament reconstruïda, es parla de protollengua.

ISO 639

ISO 639 és un conjunt d'estàndards relacionats amb la representació dels noms de llengües i famílies lingüístiques redactat per l'Organització Internacional per a l'Estandardització (ISO). També va ser el nom de l'estàndard original, aprovat el 1967 (com a ISO 639/R) i retirat el 2002. El conjunt ISO 639 consisteix en sis parts diferents.

Idioma

Una llengua o idioma és un sistema de comunicació (verbal o per senyals) propi d'una comunitat humana. Tot i que sovint s'empren erròniament a sinònims, no és el mateix una llengua o idioma que el llenguatge, que és un concepte molt més general que inclou les llengües i altres mitjans d'expressió i comunicació.

Tota llengua intenta representar el món mitjançant les paraules i la seva combinació en frases. Les regles de combinació, la formació de nous mots i el que ells signifiquen, són l'objecte d'estudi de la lingüística. Les llengües naturals, a diferència de les artificials o llenguatges formals, presenten sovint ambigüitats, ja que reflecteixen la manera de veure el món d'un grup de parlants.

En total hi ha unes sis mil llengües diferents, però es calcula que prop de la meitat desapareixerà durant el segle XXI per la manca de transmissió generacional de la llengua materna i la pressió política d'altres idiomes. Totes les llengües són llengües orals, algunes a més de la parla poden ser escrites. La disciplina que estudia les llengües és la lingüística.

Lingüista

Un lingüista és una persona experta, l'àrea primària d'estudi, afició i recerca de la qual és la lingüística i el funcionament del llenguatge. En altres mots, és una persona que contribueix amb nou coneixement al camp d'estudi de la lingüística. Pot ser un filòleg si té formació universitària. Molts rebutgen el títol perquè l'associen a la filologia del segle XIX, centrada en el comparatisme, o a teories canòniques de la Història de la literatura. Per aquesta raó s'estimen més el terme lingüista, més neutre.

Llengua oficial

La llengua oficial o idioma oficial d'un país és l'idioma que s'adopta com a propi i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d'altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.

És usual en molts països que convisquin diversos idiomes oficials en diversos graus de relació: igualtat (en països bilingües, trilingües...), diglòssia (quan un idioma predomina clarament sobre l'altre i és protegit, tot i el caràcter oficial dels dos), compartimentació (quan s'usa una llengua per a determinats afers oficials o l'altre per a altres diferents o quan un idioma nadiu conviu amb les llengües imposades amb el colonialisme).

Viccionari

Llengües indoeuropees

Les llengües indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga llengua reconstruïda per l'historiocomparatisme i que hom anomena protoindoeuropeu. Inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. Per vicissituds històriques, però, s'han estès a tots els continents, i predominen també clarament a Amèrica i Oceania. El català pertany, entre moltes d'altres, a aquesta família lingüística. També hi pertanyen les llengües següents amb més de 50 milions de parlants: alemany, anglès, bengalí, castellà, francès, gujarati, hindi, italià, persa, portuguès i rus.

Llista d'idiomes per nombre de parlants natius

Aquest article és una llista de les llengües actuals de món amb més parlant ordenades per nombre de parlants natius segons un estudi d'Ethnologue de 2013.

Noam Chomsky

Avram Noam Chomsky (Filadèlfia, 7 de desembre del 1928) és un científic, lingüista, filòsof i professor nord-americà, emèrit de lingüística, a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT).A Chomsky, se li atribueix la creació de la teoria de gramàtica generativa, sovint considerada la contribució més significativa en el camp de la lingüística teòrica del segle XX. També va ajudar en l'impuls de la revolució cognitiva en psicologia amb la seva revisió de l'obra de B. F. Skinner Conducta Verbal, que va qüestionar l'apropament conductista a l'estudi de la ment i del llenguatge predominant en els anys 50. La seva visió naturalista en l'estudi del llenguatge també ha afectat la filosofia del llenguatge i la filosofia de la ment (vegeu Gilbert Harman, Jerry Fodor). A Chomsky, també li és atribuït l'establiment de l'anomenada jerarquia de Chomsky, una classificació dels llenguatges formals en termes del seu poder generatiu.

A més del seu treball lingüístic, Chomsky és àmpliament conegut pel seu activisme polític, i per la seva crítica a la política exterior dels Estats Units d'Amèrica i d'altres governs. Chomsky es descriu a ell mateix com un socialista llibertari, un simpatitzant de l'anarcosindicalisme, i sovint és considerat una peça clau intel·lectual en la branca esquerrana de la política dels EUA.

Segons l'Arts and Humanities Citation Index (Índex de cites d'arts i d'humanitats), entre 1980 i 1992, Chomsky fou citat com una font amb més freqüència que cap altre autor, i fou la vuitena font més citada de totes.

Optimot

Optimot, consultes lingüístiques, és un servei que ofereix la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans i el Centre de Terminologia TERMCAT. Consta d'un cercador d'informació lingüística que ajuda a resoldre dubtes sobre la llengua catalana. Per mitjà de l'Optimot es poden consultar de manera integrada diferents fonts. Quan les opcions de cerca que ofereix l'Optimot no resolen el dubte lingüístic, es pot accedir a un servei d'atenció personalitzada.

TERMCAT

El Termcat és un consorci públic català creat el 1985 amb la finalitat de garantir el desenvolupament i la integració de la terminologia catalana per a l'elaboració de recursos terminològics, la normalització de neologismes i l'assessorament terminològic, en un diàleg permanent amb usuaris ordinaris i especialistes. Des del 1998, els seus avisos terminològics són d'aplicació obligatòria en les publicacions científiques i tècniques de l'administració pública de Catalunya. Els neologismes aprovats es publiquen al Diari Oficial.

Terres de l'Ebre

Les Terres de l'Ebre és una regió que aplega les comarques meridionals de Catalunya: el Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta i la Ribera d'Ebre. El seu accident geogràfic més característic és el curs baix del riu Ebre. És un dels vuit àmbits funcionals territorials de Catalunya, dels quals és el setè per població. L'any 2017 tenia 179.508 habitants.Les localitats amb més habitants són: Tortosa, Amposta, Sant Carles de la Ràpita, Deltebre i Alcanar. Tenen un pes representatiu, també, Gandesa i Móra d'Ebre, com a capitals de les comarques de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre.

Universitat Pompeu Fabra

La Universitat Pompeu Fabra (UPF), creada el 18 de juny de 1990, és una universitat pública situada a Barcelona. El 2010, va obtenir la qualificació de Campus d'Excel·lència Internacional del ministeri d'Educació. Segons el rànquing Times Higher Education, la UPF és una de les set universitats joves del món que progressa més ràpidament i també figura com la universitat espanyola més eficient i la més productiva segons diversos rànquings de referència.

La UPF estructura els seus estudis entorn tres campus i tres àmbits de coneixement:

Ciències socials i humanes (campus de la Ciutadella)

Ciències i tecnologies de la informació i la comunicació (campus de la Comunicació)

Ciències de la salut i de la vida (campus del Mar)La universitat ofereix aquests ensenyaments a través de set facultats (Humanitats, Ciències de la Salut i de la Vida, Economia i Empresa, Ciències Polítiques i Socials, Comunicació, Dret, Traducció i Ciències del Llenguatge;); una Escola d'Enginyeria i vuit departaments (Economia i Empresa, Dret, Ciències Polítiques i Socials, Humanitats, Ciències Experimentals i de la Salut, Tecnologies de la Informació i les Comunicacions, Comunicació, Traducció i Ciències del Llenguatge). També compta amb quatre centres adscrits o vinculats (Escola Superior de Comerç Internacional -ESCI-, ELISAVA Escola Superior de Disseny, Escola Superior d’Infermeria del Mar -ESIM- i els centres de la Fundació Tecnocampus Mataró-Maresme); tres plataformes de postgrau (Barcelona School of Management -BSM-, Institut Barcelona d’Estudis Internacionals -IBEI-, Barcelona Graduate School of Economics -Barcelona GSE-) que complementen la seva oferta formativa.

Universitat de València

La Universitat de València va ser fundada l'any 1499 sota el nom d'Estudi General i és, a més de la universitat més antiga del País Valencià, una de les més importants i amb més llarga tradició a l'estat espanyol. S'organitza entorn de quatre campus principals (situats a l'avinguda de Blasco Ibáñez, l'avinguda dels Tarongers, a Burjassot-Paterna, i a Ontinyent, a més de diverses extensions, delegacions i centres adscrits, com ara Gandia. La Universitat de València compta, a més, amb emplaçaments com l'edifici de la Nau, el Jardí Botànic, o el Palau de Cerveró on es donen cita, sovint, congressos, trobades i exposicions diverses.En l'actualitat té aproximadament 55.000 alumnes entre totes les seues titulacions, i és així la universitat més gran en nombre d'alumnes de les 7 que conformen el sistema universitari del País Valencià (comptant també les 2 universitats privades de l'autonomia) i la setena en l'àmbit estatal. Així mateix té prop de 1.700 empleats d'Administració i Serveis i més de 3.500 docents i investigadors.

La Universitat de València se situa entre les quatre més destacades d'Espanya en el camp de l'R+D+I, amb 18 instituts universitaris d'investigació (3 d'ells centres mixts amb el Consell Superior d'Investigacions Científiques). És de destacar el Parc Científic de la Universitat de València, en el qual se situen grups d'investigació juntament amb el viver d'empreses de base tecnològica, i empreses spin-off de la mateixa universitat i altres externes. És reconeguda com una de les universitats espanyoles més capdavanteres en l'àmbit investigador.

Des d'abril de 2018, la rectora és Maria Vicenta Mestre Escrivà.

Vocabulari

El vocabulari o lèxic és el conjunt de paraules d'un llenguatge, que pot ser artístic o també el d'una llengua o idioma. En aquest darrer context, també s'usa per designar el nombre de mots coneguts per una persona, una comunitat o que apareixen en un text concret.Dins la lingüística, és objecte d'estudi de la lexicologia, semàntica, la pragmàtica i la lexicografia. Però com que les paraules són el vehicle de comunicació del pensament o, segons algunes teories, fins i tot l'estructura mateixa del pensament, són estudiades per la filosofia (especialment la filosofia del llenguatge), la psicologia i altres disciplines. L'adquisició del vocabulari es produeix des dels primers mesos de vida, quan l'infant aprèn a parlar i no s'interromp si prossegueix el contacte amb una llengua donada.

Principals camps de les ciències socials

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.