Joana la Beltraneja

Joana de Castella, dita la Beltraneja (Madrid, 28 de febrer de 1462 - Lisboa, 1530), fou infanta de Castella, princesa d'Astúries i reina consort de Portugal (1475-1479).

Infotaula de personaJoana la Beltraneja
Joana, a Excelente Senhora - The Portuguese Genealogy (Genealogia dos Reis de Portugal)
Biografia
Naixement 28 febrer 1462
Madrid
Mort 12 abril 1530 (68 anys)
Lisboa
Religió Catolicisme
Activitat
Ocupació Religiosa
Orde religiós Orde de Santa Clara
Altres
Família Dinastia Trastàmara
Cònjuge Alfons V de Portugal
Pares Enric IV de Castella i Beltrán de la CuevaJoana de Portugal i d'Aragó

Coat of Arms of the Prince of Asturias (c.1400-1468)
Joana, a Excelente Senhora - The Portuguese Genealogy (Genealogia dos Reis de Portugal)
Joana la Beltraneja

Orígens familiars

Quan nasqué era l'única filla del rei Enric IV de Castella de la seva segona esposa Joana de Portugal.

Enric IV havia estat anomenat pels seus adversaris "l'impotent", no tant per no haver tingut descendència amb la seva primera esposa, Blanca II de Navarra, sinó per ésser de domini públic l'abandó que feia de les seves obligacions conjugals.

Quan la seva segona esposa, Joana de Portugal, va donar a llum una nena, aquesta va ser atribuïda a una suposada relació adúltera de la reina amb un dels privats del monarca, Beltrán de la Cueva; aquest és el motiu pel qual la infanta castellana va tenir el sobrenom de la Beltraneja.[1]

Revoltes nobiliàries

Va ser nomenada hereva de la Corona el mateix any del seu naixement gràcies a les Corts de Toledo. Durant les revoltes nobiliàries contra Enric IV, els enemics d'aquest la van acusar d'il·legítima i van prendre partit pel germà del rei i príncep d'Astúries, l'infant Alfons de Castella, i una vegada mort aquest per la seva germana Isabel de Castella. El monarca va intentar solucionar la situació casant la seva filla Joana amb Alfons, però els nobles revoltats no ho van acceptar. Els aixecaments (1464-1468) van acabar amb el Pacte de los Toros Guisando, pel qual Enric IV reconeixia la seva germanastra Isabel de Castella com a hereva del tron, en perjudici de la seva pròpia filla.

Dos anys després, el 1470, al tenir notícia del matrimoni secret d'Isabel amb Ferran d'Aragó, va denunciar el pacte subscrit i va nomenar Joana hereva de Castella i fou nomenada Princesa d'Astúries.

El problema successori

Enric IV de Castella va morir el 1474 amb el regne dividit entre els partidaris de Joana i els d'Isabel. Joana es va casar el 30 de maig de 1475 a Plasència amb el seu oncle Alfons V de Portugal, amb l'ajuda militar del qual va intentar obtenir la corona castellana que li disputava la seva altra tieta Isabel de Castella. D'aquest matrimoni, però, no tingueren descendents.

Isabel de Castella va vèncer a la Batalla de Toro i per l'armistici del 4 de setembre de 1479, conegut com a Tractat d'Alcaçovas, Alfons i Joana van perdre totes les seves opcions al tron castellà.

Final dels seus dies

El Papa Sixt IV va decidir dissoldre la unió entre Joana i Alfons pel vincle de consanguinitat el 1479. Els Reis Catòlics van voler llavors casar Joana amb el seu fill primer i hereu l'infant Joan d'Aragó.

Joana es va oposar a casar-se amb el seu cosí, cosa que va trobar vexatòria per a la seva posició d'hereva natural. El fet d'haver de casar-se amb l'hereu d'aquella que li havia robat el tron, va fer que optés per l'opció "anti-isabelina" de les dues que se li van oferir -sense marge de maniobra- al Tractat d'Alcaçovas. Joana llavors es va enclaustrar en el Convent de Santa Clara de Coïmbra, del que va sortir uns anys més tard per a anar a establir-se a Lisboa, on va romandre fins a la seva mort, l'any 1530, fent-se anomenar sempre reina de Castella.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joana la Beltraneja Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Quintanilla Raso, M. C.; Morán Martín, Remedios. Títulos, grandes del reino y grandeza en la sociedad política: fundamentos en la Castilla Medieval (en castellà). Silex Ediciones, 2006, p.254. ISBN 8477371644.
Alfons V de Portugal

Alfons V de Portugal, dit l'Africà (Sintra 1432-1481), fou rei de Portugal (1438-1481).

Beatriz Pimentel y Enríquez

Beatriz Pimentel y Enríquez (Benavente, 1416 - ?, 1490), també a vegades escrit Beatriu, va ser una aristòcrata castellana, filla dels comtes de Benavente.

Nascuda a la població de Benavente (Zamora) el 1416, Beatriz era fill de Rodrigo Pimentel, II comte de Benavente, i de la seva esposa, Leonor Enríquez.Es va casar amb l'infant Enric d'Aragó el 1442, fill de Ferran d'Antequera, duc de Villena, comte d'Empúries i mestre de l'Orde de Sant Jaume. Beatriz esdevenia la seva segona esposa. Enric va morir poc després de casar-se, el 1445 i la va deixar vídua i embarassada. Va donar a llum a un nen, Enric, que va rebre el nom del seu pare en record seu, l'hereu dels títols i estats familiars. Durant la minoria d'edat del seu fill, Beatriz es va encarregar del govern del comtat d'Empúries durant diversos anys. També va actuar en la política catalana del moment, durant la guerra civil catalana, va mantenir-se a la cort de la reina Joana Enríquez, esposa de Joan II, i va fer bones gestions a favor de l'alliberament del príncep Carles de Viana, però, malgrat tot, els dirigents catalans van fer cas omís. Vers el 1475, va acompanyar el seu fill fins a territori castellà, quan ell pretenia casar-se amb la princesa Joana la Beltraneja; ambdós van ser rebuts a Requena, però, finalment, el matrimoni no es va arribar a realitzar.Va morir el 1490, als 74 anys. Per ordre del seus fill, el seu cos, juntament amb el d'Enric, van ser traslladats al monestir de Poblet.

Corona de Castella

La Corona de Castella, com a entitat històrica, comença el 1230, any en el qual Ferran III de Castella es corona rei de Castella i rei de Lleó, el qual incloïa els vells regnes de Galícia i Astúries.

La unió entre els dos regnes ja s'havia produït en ocasions anteriors, el 1037 gràcies a Ferran I de Castella i el 1072 amb Alfons VI de Lleó per separar-se de nou el 1157, però aquesta en fou l'última i definitiva.

Enric IV de Castella

Enric IV de Castella, anomenat l'Impotent (Valladolid 1425 - Madrid 1474), fou príncep d'Astúries (1425 - 1454) i rei de Castella i Lleó (1454 - 1474).

Fadrique Álvarez de Toledo y Enríquez de Quiñones

Fadrique Álvarez de Toledo y Enríquez de Quiñones (1460-1531), II Duc d'Alba des del 1488 fou Marquès de Còria, Comte de Salvaterra i Piedrahíta i Senyor de Valdecorneja. Era fill de García Álvarez de Toledo i Carrillo de Toledo, I Duc d'Alba, i de Maria Enríquez de Quiñones i Cossines.

Fadrique va estar sempre molt vinculat als Reis Catòlics, ja que el seu pare havia intervingut activament en 1476 a la batalla de Toro, que donà la victòria a la futura Isabel I de Castella sobre la seva neboda Joana la Beltraneja, i que la seva mare era germanastra de Joana Enríquez i Fernandez de Còrdova (nascuda abans del 1431, casada el 1444), la mare de Ferran II d'Aragó.

El 1475 col·laborà com a mecenes en la construcció de l'Església Parroquial Nostra Senyora del Castell de Macotera com a mostra d'agraïment a diversos soldats locals que col·laboraren en la reconquesta de les terres pertanyents al duc. Participà en la conquesta de Granada, i després, essent ja duc, estigué al capdavant de les tropes que lluitaren contra els francesos al Rosselló el 1503. Quan Ferran el Catòlic, actuant com regent de Castella, es decidí a envair i prendre el Regne de Navarra emparat en una bula del papa Juli II, posà al comandament dels seus exèrcits el duc d'Alba, el qual acomplí en només dues setmanes la missió militar encomanada, degut en gran part que Pamplona era beamontesa (1512), si per ella s'entén que l'objectiu era la conquesta de la part del regne que actualment forma part de l'estat espanyol i no de la seva totalitat. En recompensa fou nomenat capità general d'Andalusia i duc de Huèscar (1513), títol i possessions que incorporà als de la Casa d'Alba. Fou membre del Consell d'Estat amb Carles I de Castella, a qui acompanyà a Alemanya, Flandes i Itàlia, i el qual a més l'atorgà el 1520 la grandesa de l'estat espanyol i el condecorà amb el Toisó d'Or.

Es casà amb Isabel de Zúnyiga (1470 - després del 1520), comtessa de Sevilla, el 1480 del matrimoni dels quals varen néixer cinc fills, dels que García, el primogènit, estava destinat a succeir-lo en la línia dinàstica. Però mort aquest abans que el seu pare no tingué ocasió d'heretar el títol, cosa que féu després Ferran Álvarez de Toledo i Piementel, III duc d'Alba, nét de D. Fadrique.

Els seus fills foren:

Leonor Álvarez de Toledo, casada amb Rodrigo Portocarrero.

Garcia Álvarez de Toledo y Zúñiga (?-1512), marquès de Còria, casat amb Beatriz Pimentel i tenint:

Catalina Álvarez de Toledo y Pimentel, casada amb Diego Enríquez de Velasco, III comte d'Alba de Liste, vidu de la seva tieta Aldonça.

Maria Álvarez de Toledo y Pimentel, casada amb el seu cosí Enrique Enríquez de Toledo, IV comte d'Alba de Liste.

Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d'Alba.

Pedro Álvarez de Toledo y Zúñiga (?-1560), virrei de Nàpols, casat amb Maria Osorio-Pimentel, marquesa de Vilafranca, tenint:

Garcia Álvarez de Toledo y Osorio, marquès de Vilafranca i duc de Fernandina, casat amb Vittoria Colonna, filla del duc de Paliano.

Leonor Álvarez de Toledo y Pimentel-Osorio (1522-1562), casada amb Cosme I Medici, gran duc de Toscana (1519-1574).

Aldonça Leonor Álvarez de Toledo y Zúñiga, casada amb Diego Enríquez de Velasco, III comte d'Alba de Liste.

Ferran el Catòlic

Ferran el Catòlic (Sos, Regne d'Aragó, 10 de març de 1452 - Madrigalejo, Regne de Castella, 23 de gener de 1516) fou un dels Reis Catòlics, juntament amb Isabel de Castella. Dit també II d'Aragó, València, Mallorca i Barcelona, III de Sicília, V de Castella i I de Navarra per ser rei d'aquests regnes. Ostentà els títols de comte de Ribagorça (1458 - 1469), duc de Montblanc (1458-1479), príncep de Girona (1461 - 1479), rei de Sicília (1468 - 1516), rei d'Aragó, de València, de Mallorca i comte de Barcelona (1479- 1516), rei de Castella (1474 - 1504), de Sardenya (1479 - 1516), de Nàpols (1504 - 1516), regent de Castella (1507 - 1516) i rei de Navarra (1512 - 1515).

Guerra Civil castellana

«Guerra Civil castellana o Guerra Civil castellana» té aquests significats:

Primera Guerra Civil castellana (1366-1369), guerra entre Pere I de Castella i el seu medi germà Enric

Segona Guerra de Successió castellana (1475-1479), guerra entre Joana la Beltraneja i la seva tia Isabel

Guerra de Successió de Castella

La Guerra de Successió de Castella, també coneguda per Guerra de Beltraneja, fou una guerra que va tenir lloc a la corona de Castella per determinar la successió d’aquesta. El conflicte caldria situar-lo entre el 1475 i el 1479, i els seus actors foren Joana la Beltraneja, filla del fallit monarca Enric IV de Castella, més conegut com a “l’Impotent”, contra els partidaris d’Isabel, germanastra del fallit rei. La guerra va tenir un marcat caràcter internacional perquè Isabel estava casada amb Ferran, el successor posterior d’Aragó, i Joana, per la seva banda, va casar-se amb el rei Alfons V de Portugal. França també hi va intervenir donant suport a Portugal per tal d’evitar el triomf d’Aragó, amb qui mantenia conflictes militars a Itàlia i al Rosselló.

Isabel I de Castella

Isabel I de Castella o Isabel la Catòlica (Madrigal de las Altas Torres, Regne de Castella, 22 d'abril de 1451 - Medina del Campo, 26 de novembre de 1504) fou reina de Castella (1474-1504), reina consort de Sicília (1469-1504) i d'Aragó (1479-1504).

Joana de Portugal i d'Aragó

Joana de Portugal ( Almada, Portugal 1439 - Madrid 1475 ), infanta de Portugal i reina consort de Castella (1455-1474).

Jordi de Lencastre

Jordi de Lencastre (Abrantes, 1481 - Setúbal, 1550), duc de Coïmbra.

Llista de reines de Portugal

La llista de les reines de Portugal inclou, bàsicament, les esposes dels monarques de Portugal, tot i que algunes també van exercir personalment el poder.

Dinastia Borgonya

1146 - 1157: Mafalda de Savoia, esposa d'Alfons I el Conqueridor

1185 - 1198: Dolça de Barcelona, esposa de Sanç I el Poblador

1211 - 1220: Urraca de Castella, esposa d'Alfons II el Gras

1239 - 1246: Mencía López de Haro, esposa de Sanç II el Pietòs

1248 - 1253: Matilda II de Bolonya, primera esposa d'Alfons III el de Boulogne

1253 - 1279: Beatriu de Castella, segona esposa d'Alfons III el de Boulogne

1282 - 1325: Elisabet d'Aragó (Santa Elisabet de Portugal), esposa de Dionís I el Just

1325 - 1357: Beatriu de Castella, esposa d'Alfons IV el Brau

1360: Agnès de Castro, esposa de Pere I el Cruel, reina després de morir

1371 - 1383: Elionor Telles de Menezes, esposa de Ferran I el Bell

1383 - 1385: Beatriu de Portugal, esposa de Joan I de CastellaDinastia Avís

1387 - 1415: Felipa de Lancaster, esposa de Joan I el Gran

1433 - 1438: Elionor d'Aragó, esposa d'Eduard I l'Eloqüent

1447 - 1455: Isabel de Coïmbra, primera esposa d'Alfons V l'Africà

1475 - 1481: Joana la Beltraneja, segona esposa d'Alfons V l'Africà

1481 - 1495: Elionor de Viseu, esposa de Joan II el Príncep Perfecte

1497 - 1498: Isabel d'Aragó, primera esposa de Manuel I l'Afortunat

1500 - 1517: Maria d'Aragó, segona esposa de Manuel I l'Afortunat

1518 - 1521: Elionor d'Habsburg, tercera esposa de Manuel I l'Afortunat

1525 - 1557: Caterina d'Habsburg, esposa de Joan III el PiadósDinastia Habsburg

1580: Anna d'Àustria, esposa de Felip I el Prudent

1599 - 1621: Margarida d'Àustria, esposa de Felip II el Piadòs

1621 - 1640: Isabel de Borbó, esposa de Felip III el GranDinastia Bragança

1640 - 1656: Lluïsa de Guzmán, esposa de Joan IV l'Afortunat

1666 - 1668: Maria Francesca de Savoia-Nemours, esposa d'Alfons VI el Victoriós

1683: Maria Francesca de Savoia-Nemours, esposa de Pere II el Pacífic

1687 - 1699: Maria Sofia de Neuburg, esposa de Pere II el Pacífic

1708 - 1750: Maria Anna d'Àustria, esposa de Joan V el Magnànim

1750 - 1777: Maria Anna Victòria de Borbó, esposa de Josep I el Reformador

1777 - 1816: Maria I de Portugal, reina de iure, esposa de Pere III de Portugal

1816 - 1826: Carlota Joaquima d'Espanya, esposa de Joan VI el Clement

1826: Maria Leopoldina d'Àustria, esposa de Pere IV el Rei Soldat

1826 - 1853: Maria II de Portugal, reina de iure, esposa de Ferran de Saxònia-Coburg Gotha

1851 - 1866: Adelaida de Löwenstein, esposa de Miquel I l'Usurpador, reina a l'exiliDinastia Saxònia-Coburg Gotha o Dinastia Bragança-Wettin

1858 - 1859: Estefania de Hohenzollern, esposa de Pere V el que dóna esperança

1861 - 1889: Maria Pia de Savoia, esposa de Lluís I el Popular

1889 - 1908: Amèlia d'Orleans, esposa de Carles I el Màrtir

1913 - 1932: Augusta Victòria de Hohenzollern, esposa de Manuel I el Patriota, reina a l'exili

Llista de reis de Galícia

El Regne de Galícia s'origina a conseqüència de la divisió que el rei Alfons III d'Astúries fa del Regne d'Astúries entre els seus fills. Així Garcia rep el Regne de Lleó, Ordoni rep Galícia, i Fuela rep Astúries.

Orde de Sant Jaume

L'Orde de Sant Jaume o Orde de Sant Jaume de l'Espasa (també conegut impròpiament, per influència castellana, com a Orde de Santiago) és un orde religiós i militar castellanolleonès instituït per Alfons VIII de Castella i aprovat pel papa Alexandre III mitjançant una butlla atorgada el 5 de juliol de 1175. Es convertí en l'orde militar més important i prestigiós de la Corona de Castella i de tot Espanya. Avui és un orde de cavalleria.

Pedro González de Mendoza

Pedro González de Mendoza (Guadalajara, 3 de maig de 1428 - Guadalajara, 11 de gener de 1495) va ésser eclesiàstic i polític castellà, un dels millors exemples del pas del món medieval al modern, al llarg del segle XV. Fou el cinquè fill d'Íñigo López de Mendoza, el primer marquès de Santillana, i de la seva esposa Catalina de Figueroa. Pedro González fou predestinat a la carrera eclesiàstica des del seu naixement.

Príncep d'Astúries

El títol príncep d'Astúries, de fet actualment princesa d'Astúries per la seva actual titular, és un dels títols de l'hereu de la corona espanyola, juntament amb els altres tradicionalment atribuïts als hereus dels antics territoris de la Corona d'Aragó: príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer; i del Regne de Navarra: príncep de Viana.

La titular actual és Elionor de Borbó i Ortiz.

Regne de Portugal

El Regne de Portugal fou un estat situat a l'oest de la península Ibèrica entre els segles XII i XX, moment en el qual es convertí en la Primera República de Portugal mitjançant la revolució del 5 d'octubre de 1910.

Tractat d'Alcaçovas

El Tractat d'Alcaçovas fou un tractat de pau entre el Regne de Portugal i els sobirans dels regnes Castella, Aragó, i Sicília, signat a la localitat portuguesa d'Alcaçovas el 4 de setembre de 1479 i entrà en vigor posteriorment, quan fou ratificat a Toledo el 6 de març de 1480. Mitjançant aquest tractat:

es posa fi a les hostilitats i dóna inici a les bones relacions entre els Regnes de Castella i de Portugal després de la Segona Guerra de Successió castellana.

Alfons V de Portugal renuncia al tron de Castella.

el casament de la infanta Isabel d'Aragó amb el príncep Alfons de Portugal, fill del príncep Joan de Portugal.

el casament de Joana la Beltraneja amb l'infant hereu dels Regnes de les Espanyes, infant Joan d'Aragó o bé ingressar en un convent portuguès renunciant als seus drets i títols castellans. Joana la Beltraneja va escollir finalment aquesta última opció, restant reclosa fins a la seva mort el 1530.

es reparteixen la influència marítima a l'Atlàntic entre Espanya i Portugal. Així Portugal tindrà l'hegemonia marítima per sota del paral·lel de La Gomera direcció a les illes de Cap Verd, donant a Espanya la sobirania de les Illes Canàries, que no es va fer efectiva fins al 1496 amb la conquesta de Tenerife.

es reparteix el Regne de Fes, governat per la dinastia wattàssida entre els Regnes de Castella i de Portugal, delimitant les zones castellana i portuguesa.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.