João Gilberto

João Gilberto Prado Pereira de Oliveira (Juazeiro, 10 de juny de 1931 - 6 de juliol de 2019) va ser un músic i cantant brasiler, considerat juntament amb Antônio Carlos Jobim com un dels creadors de la bossa nova.[1]

Infotaula de personaJoão Gilberto
Joao Gilberto
Biografia
Naixement (pt) João Gilberto Prado Pereira de Oliveira
10 juny 1931
Juazeiro
Mort 6 juliol 2019 (88 anys)
Rio de Janeiro
Activitat
Període d'activitat 1950 –  2019
Gènere artístic Bossa nova
Obra
Família

Lloc web Lloc web oficial
Twitter: Joao_Gilberto Spotify: 77ZUbcdoU5KCPHNUl8bgQy IMDB: nm0318291 iTunes: 43976 Last fm: João+Gilberto Musicbrainz: 286ec4c2-b5ca-4f85-b331-280a6d73dd14 Songkick: 447544

Biografia

Va aprendre a tocar la guitarra de manera autodidacta. L'any 1950 va emigrar a la ciutat de Rio de Janeiro, on va tenir algun èxit cantant a la banda Garotos da Lua. Després de ser expulsat de la banda per rebel·lia, va passar alguns anys sense feina, però amb la idea pertinaç de crear una nova forma d'expressió musical amb la guitarra.

El seu esforç finalment va donar resultat després de conèixer a Tom Jobim -pianista i compositor amb educació clàssica que també tocava jazz nord-americà-, amb qui comença a madurar l'estil que es va conèixer com bossa nova.

La bossa nova (nova onada) era una destil·lació del ritme de percussió i sincopat del samba, en una forma simplificada que podia ser tocada amb una guitarra sense acompanyament. S'atribueix a João Gilberto la creació d'aquest gènere. També va introduir una nova forma de cantar, a baix volum.

El 1958 es va presentar el disc Canção do Amor Demais de la cantant Elizeth Cardoso, que incloïa composicions de Jobim amb lletres de Vinícius de Moraes. Poc temps després João Gilberto va gravar el seu primer disc, anomenat Chega de Saudade. La cançó que li dóna títol al disc de Gilberto també estava en l'àlbum de Cardoso i va ser un èxit al Brasil. Aquesta obra va llançar la carrera musical de João Gilberto, i també el moviment musical Bossa Nova. A més de diverses composicions de Tom Jobim, el disc contenia diverses sambes i cançons populars dels anys 30 però arreglades amb el distintiu estil de la bossa nova.

El 1960 i 1961, Gilberto va llançar dos discs més que contenien cançons compostes per una nova generació de cantants i compositors.

Al voltant de 1962 la bossa nova ja havia estat assimilada per músics de jazz nord-americans com Stan Getz. Aquest últim va convidar a João Gilberto i Tom Jobim el 1963 perquè col·laboressin en el que va acabar convertint-se en un dels discs de fusió bossa-nova / jazz més aclamats per la crítica i més venuts de la història. Getz / Gilberto va ser publicat al març de 1964 i va obtenir el Grammy el 1965. D'aquest treball destaca la composició de Jobim / de Moraes «Garota de Ipanema» («Garota de Ipanema», en la seva versió anglesa, «The Girl from Ipanema»), que es va convertir en una cançó clàssica del pop internacional i va portar a la fama a la cantant Astrud Gilberto, per aquell temps dona de João Gilberto.

El 1968 -quan João Gilberto estava residint a Mèxic- va publicar el disc Ela é carioca. El disc João Gilberto, publicat el 1973, representa un canvi des de la creació de la bossa nova. El 1976 va ser publicat The Best of Two Worlds, amb la participació de Stan Getz i de la cantant brasilera Miúcha (Heloísa Maria Buarque d'Hollanda), germana de Chico Buarque, que s'havia convertit en esposa de João Gilberto a l'abril de 1965. El disc Amorós (1977) va tenir arranjaments del músic Claus Ogerman.

En el disc de 1981, Brasil, João Gilberto va treballar amb Gilberto Gil, Caetano Veloso i Maria Bethania, que a finals dels anys 60 havien creat el moviment Tropicalisme basant-se en la bossa nova i fusionant-la amb elements del rock. El 1991 va publicar João, un disc particular per no comptar amb cap composició de Tom Jobim i, en el seu lloc, utilitzar cançons de Caetano, Cole Porter i composicions en espanyol. El treball João Voz e Violão, publicat el 2000, va marcar un retorn als clàssics de la bossa nova i va tenir la producció musical de Caetano Veloso.

També té àlbums en viu, com Live in Montreux, Prat Pereira de Oliveira, Live at Umbria Jazz, In Tòquio.

Discografia

  • 1951: Quando Você Recordar/Amar é Bom
  • 1951: Anjo Crue/Sem Ela
  • 1952: Quando Ela Sai/Meia Luz
  • 1958: Chega de Saudade/Bim Bom
  • 1958: Desafinado/Hô-bá-lá-lá
  • 1959: Chega de Saudade
  • 1960: O Amor, o Sorriso e a Flor
  • 1961: João Gilberto
  • 1962: João Gilberto Cantando as Musicás do Filme Orfeo do Carnaval
  • 1962: Boss of Bossa Nova
  • 1962: Bossa Nova at Carnegie Hall
  • 1963: The Warm World of João Gilberto
  • 1964: Getz/Gilberto amb Stan Getz
  • 1965: Herbie Mann & João Gilberto with Antônio Carlos Jobim
  • 1966: Getz/Gilberto Vol. 2 amb Stan Getz
  • 1970: João Gilberto en Mexico
  • 1973: João Gilberto
  • 1976: The Best of Two Worlds amb Stan Getz
  • 1976: Getz/Gilberto '76 amb Stan Getz (released 2016)
  • 1976: Amoroso
  • 1977: Gilberto and Jobim
  • 1980: João Gilberto Prado Pereira de Oliveira
  • 1981: Brasil (amb Caetano Veloso, Gilberto Gil i Maria Bethânia)
  • 1985: Interpreta Tom Jobim
  • 1985: Meditação
  • 1986: Live in Montreux
  • 1987: Live in Montreux
  • 1988: O Mito
  • 1990: Stan Getz meets João & Astrud Gilberto
  • 1991: João
  • 1994: Eu Sei que Vou Te Amar
  • 1996: Live at Umbria Jazz
  • 2000: João Voz e Violão
  • 2004: In Tokyo
  • 2007: For Tokyo - editat només al Japó
  • 2015: Um encontro no Au bon gourmet
  • 2016: Getz/Gilberto 76

Referències

  1. «S'ha mort João Gilberto, pare de la bossa nova». [Consulta: 6 juliol 2019].

Enllaços externs

Antônio Carlos Jobim

Antônio Carlos Jobim (Rio de Janeiro, 25 de gener de 1927 - Nova York, 8 de desembre de 1994) fou un compositor, guitarrista i pianista brasiler. Fou un dels principals impulsors de la renovació de la música popular del Brasil, que els anys seixanta abocà en la Bossa nova. Moltes de les seves composicions, entre les quals Garota de Ipanema, es feren populars arreu del món.

Astrud Gilberto

Astrud Gilberto (Bahia, 29 de març de 1940) és una cantant brasilera de bossa nova, samba i jazz. De pare alemany i mare brasilera, el seu nom de soltera era Astrud Weinert.

La seva vinculació amb el món de la música va començar quan es va casar en 1959 amb un dels primers guitarristes de bossa nova, João Gilberto. El 1963 estava acompanyant al seu espòs a Nova York mentre gravava amb el pianista i compositor Antonio Carlos Jobim i amb el saxofonista nord-americà Stan Getz un disc de fusió entre el jazz i la bossa nova. A instàncies del seu espòs, Astrud Gilberto va cantar unes estrofes i va agradar tant la seva veu que, malgrat no tenir experiència prèvia, va gravar el disc Getz/Gilberto, encara que no va figurar en els crèdits del disc. Pocs anys més tard es va separar de João Gilberto. El seu èxit cantant Garota de Ipanema la va catapultar com una de les intèrprets més conegudes d'una època d'or de la música brasilera. A partir de llavors va emergir com a nom reconeixible a tot el món i va començar una llarga carrera artística. Va enregistrar cançons en diversos idiomes. La cantant va començar a escriure cançons en els anys 70. Astrud Gilberto és també una artista pintora, i és coneguda pel seu suport als drets dels animals. Va rebre el premi "Latin Jazz USA Award for Lifetime Achievement" i va ser inclosa el 2002 al "International Latin Music Hall of Fame".

Bossa nova

La bossa nova és un tipus de música ballable originària del Brasil caracteritzada per un ritme molt marcat, un acompanyament dissonant i una línia melòdica més aviat indefinida. Derivada de la samba, neix als barris de classe mitjana de Rio de Janeiro al principi dels anys 1950 i es popularitza durant els setanta. És, per tant, un ball d'origen urbà.

En la bossa nova es fonen patrons rítmics típicament brasilers amb els suaus arranjaments del jazz de la Costa Oest dels Estats Units. El pas de la samba a la bossa nova es produeix gràcies a la confluència de múltiples factors, i Vinícius de Moraes en serà un dels artífexs. També Tom Jobim, amb qui entra en contacte arran d'una pel·lícula (Orfeo negro), João Gilberto i un seguit de músics que visiten l'apartament de Nara Leâo a Copacabana per tal d'assajar una samba més culta i sofisticada. El resultat d'aquests encontres és l'àlbum de João Gilberto Chega de saudade, contemporani de composicions de Newton Mendoça com ara "Desafinado" i "Samba de uma nota só", i "O barquinho" de Roberto Menescal.

Al començament dels 60, arriba als Estats Units a través, principalment, de Charlie Byrd i de João Gilberto, i un concert al Carnegie Hall de Nova York (1962), amb alguns dels més importants bossanovistes del moment liderats per João Gilberto, acaba d'obrir-li les portes.

Si la bossa havia pres elements del jazz, el jazz la incorpora, al mateix temps, al seu repertori. Així, cançons com "Mais que nada" de Jorge Ben o "Garota de Ipanema" (1964) de Vinícius de Moraes i Tom Jobim acaben donant la volta al món.

El ball s'estén ràpidament pels Estats Units i comença a ser ensenyat per les escoles d'Arthur Murray com a ball de parella. Es balla amb passos curts, genolls flexionats i un suau balanceig de malucs. Cada compàs consta de quatre temps i el ball es construeix amb passos frontals, laterals i balanceigs, acompanyats sempre d'un suau moviment de malucs.

Caetano Veloso

Caetano Emanuel Viana Teles Veloso (Santo Amaro da Purificação, Estat de Bahia, 7 d'agost de 1942) és un dels compositors i cantants brasilers més influents. A finals de la dècada del 1960 va impulsar, junt amb Gilberto Gil, el moviment tropicalista, que va marcar per sempre més la MPB (música popular brasilera), obrint-la a la música Pop sense renunciar a la personalitat cultural brasilera, associant-la al moviment hippie, i utilitzant-la com a eina de transformació social i política. El seu llançament a l'escenari brasiler va ser promogut per la seva germana Maria Bethânia.

Carlinhos Brown

Carlinhos Brown és el nom artístic d'Antonio Carlos Santos de Freitas (Salvador de Bahia, 23 de novembre de 1962), cantant, percussionista, compositor, productor i agitador cultural brasiler.

Chega de Saudade

Chega de Saudade (pronunciació en portuguès: 'ʃega dʒi saw'dadʒi) (publicada com a No More Blues en la versió anglesa) fou la primera cançó de bossa nova que sortí a la llum a finals de la dècada dels 50 (1958) i que donà impuls a aquest nou estil. La música va ser composta per Antonio Carlos Jobim i la lletra per Vinícius de Moraes. La versió que en va fer João Gilberto és la més famosa.

Gal Costa

Maria da Graça Costa Penna Burgos, coneguda com a Gal Costa (26 de setembre de 1945, Salvador de Bahia) és una cantant Brasilera de Música Popular Brasilera.

Gal Costa va néixer a Barra, un dels barris més tradicionals de Salvador. Als 10 anys, Gal va fer amistat amb les germanes Sandra i Andréia Dedé Gadelha, futures esposes dels compositors i cantants Gilberto Gil i Caetano Veloso, respectivament. Amb 14 anys se li va desvetllar l'interès per la Bossa Nova en sentir João Gilberto cantant Chega de Saudade a la ràdio. Als 18 coneix Caetano Veloso a través de Andréia Gadelha, i s'inicia entre ells una profunda amistat que encara dura.

Gilberto Gil

Gilberto Passos Gil Moreira (Salvador, 26 de juny de 1942), més conegut com a Gilberto Gil, és un cantant, guitarrista, i compositor brasiler, conegut tant per la seva innovació musical com pel seu compromís polític. Del 2003 al 2008, va exercir com ministre de Cultura del Brasil en l'administració del president Luiz Inácio Lula da Silva. L'estil musical de Gil incorpora una gamma eclèctica d'influències, incloent-hi música rock, gèneres brasilers fins i tot Samba, música africana i reggae.

Gil va començar a tocar música quan era petit i encara era un adolescent quan es va unir a la seva primera banda. Va començar la seva carrera en la bossa nova, i després va arribar a escriure cançons que reflecteixen un enfocament en la presa de consciència política i l'activisme social. Va ser una figura clau tant en la Música Popular Brasilera (MPB) i Tropicalia com en els moviments de la dècada de 1960, al costat d'artistes com Caetano Veloso. El règim militar brasiler que assolí el poder l'any 1964 va veure tant Gil com Veloso com una amenaça i se'ls va demanar que abandonessin el país. Gil es va traslladar a Londres, però va tornar a l'Estat de Bahia el 1972 i va continuar la seva carrera musical, així com el treball com a polític i defensor del medi ambient.

Milton Nascimento

Milton Nascimento (Rio de Janeiro, 26 d'octubre de 1942), també conegut com a Bituca, és un cantant, compositor i guitarrista brasiler. És un dels representants més notables de la música popular brasilera, amb un estil molt personal a cavall de la bossa nova, el jazz i el pop-rock. Tot i haver nascut a Rio de Janeiro, es considera a si mateix mineiro, és a dir de l'estat de Minas Gerais, on es va traslladar de petit. És reconegut també per la seva implicació en favor dels pobles indígenes, del medi ambient i dels desfavorits.

Novos Baianos

Novos Baianos va ser un grup brasiler de rock i música popular brasilera de Bahia format als anys 60 i que gaudí d'èxit al llarg de la major part dels 70. Els seus components eren Paulinho Boca de Cantor, Pepeu Gomes, Moraes Moreira, Dadi, Galvão, Jorginho, Baixinho, Bolacha i Baby Consuelo, avui coneguda com a Baby do Brasil.

Inicialment el seu so era una fusió de rock psicodelic amb sons tradicional folclorics brasilers i llatins, un estil que és prou evident en l'àlbum É Ferro na Boneca (1970). La seva música va començar a tendir més cap a la música popular brasilera, particularment degut a la influència de João Gilberto, qui sovint visitava el grup. El seu àlbum de 1972 Acabou Chorare conté el gran clàssic Preta Pretinha. El grup tenia un marcat aspecte hippie i, el mateix any, es van moure a una comunitat a Jacarepaguá. Van deixar Som Livre i s'uniren a la marca Continental el 1973. El grup va publicar gravacions fins que es van separar el 1978.

El 2007 Acabou Chorare fou triat per la revista Rolling Stone com el millor àlbum brasiler de tots els temps.

Que reste-t-il de nos amours?

Que reste-t-il de nos amours? (en català: Què en resta, del nostre amor?) és una cançó molt coneguda de Charles Trenet, enregistrada per primera vegada l'any 1942, La música és Léo Chauliac i Charles Trenet. Trenet també n'és l'autor de la lletra.

Infinitat d'intèrprets n'han fet la seva versió, entre els quals destaquen: Dalida, Françoise Hardy-Alain Bashung, Françoise Kucheida, Gloria Lasso, João Gilberto, Lucienne Boyer, Ornella Vanoni,...

L'any 1999, Franco Battiato en va fer una versió italiana: Che cosa resta. La cançó es va fer servir a la pel·lícula de François Truffaut Baisers volés.

Rio de Janeiro

Rio de Janeiro ("Riu de Gener") és la capital de l'estat de Rio de Janeiro i la segona ciutat més poblada de Brasil, després de São Paulo. La població és de 6,4 milions el 2013, i la seva àrea metropolitana té una població de 13 milions.

Famosa per les platges turístiques de Copacabana i Ipanema, per l'estàtua gegant de Crist (el Crist Redemptor) a la muntanya Pão de Açúcar ("Pa de Sucre"), i per la famosa celebració del Carnaval cada any.

També és un gran centre de comerç, serveis i indústries, i té dos ports importants per a exportacions i importacions: el port de Rio de Janeiro, localitzat a la badia de Guanabara (a l'est de la ciutat), i el port de Sepetiba localitzat a la badia de Sepetiba, a l'oest.

L'Estadi de Maracanã ha estat la seu de la final de la Copa del Món de Futbol de 2014 i de 1950, i de la Copa Confederacions 2013. Ha estat la seu dels Jocs Panamericans del 2007, i de la Jornada Mundial de la Joventut del 2013.

L'estiu de 2016 acollirà els Jocs Olimpícs d'estiu de la XXXI Olimpíada, després d'haver estat escollida per davant de Madrid, Tòquio i Chicago a la cimera del Comitè Olímpic Internacional (CIO) celebrada el 2 d'octubre del 2009.

Està inscrita a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 2012

amb el nom Rio de Janeiro: Paisatges Carioques entre la muntanya i el mar.

Salvador (Brasil)

Salvador o Salvador de Bahia (nom complet en portuguès, São Salvador da Baía de Todos os Santos), és una ciutat de la costa nord-est del Brasil i capital de l'estat de Bahia. Durant molt temps fou denominada amb el nom del seu estat.

Es troba a una península de la costa de l'Oceà Atlàntic al costat de la Bahia de Todos os Santos. És el port exportador de major volum i el centre de la regió metropolitana del Recôncavo Baiano. La seva població era, el 2002, de 2.540.000 habitants, el que la converteix en la tercera ciutat més gran del Brasil.

La ciutat està divida en la Cidade Baixa i la Cidade Alta unides per l'elevador Lacerda. En destaca el Pelourinho situat a la Cidade Alta.

Culturalment cal anomenar el seu Carnaval.

Samba (música)

La samba és una de les formes musicals d'arrels africanes més populars del Brasil. Les arrels de la samba es remunten a l'Àfrica, principalment Angola. La paraula és i rituall probablement originari del nom angoleny semba, un ritme religiós centenari. No s'ha de confondre la samba amb la zamba, un estil musical de Riu de la Plata totalment diferent.

La samba probablement va sorgir a Bahia, on fins avui guarda tota una tocada i ritmes propis i, amb la transferència de gran quantitat d'esclaus per a les plantacions de cafè a l'estat de Rio, a aquest va guanyar nous contorns, instruments i història propis, de tal manera que, com un gènere musical, apunten el seu sorgiment al començament del segle xx, a la ciutat de Rio de Janeiro (la capital brasilera d'aleshores). Molts investigadors apunten el ritme com una sintesi del «maxixe», del «lundú» i de la «modinha». El terme «escola de samba» és originari d'aquest període de formació del gènere, va ser adoptant perr grans grups de sambistes en un intent de guanyar acceptació per a les seves manifestacions artístiques; el «morro» era el terreny on la samba naixia i l'escola donava als músics un sentit de legitimitat i organització que permetia trencar amb les barreres socials.

La samba-amaxixado Pelo telefone, de domini públic però registrat per Donga i Mauro Almeida, és considerat el primer enregistrament, encara que Bahiano i Ernesto Nazaré haguessin enregistrat per a la Casa Édison ja el 1903. El seu gran èxit va portar el gènere més enllà dels morros. Als 1930, uns músics liderats per Ismael Silva van fundar, al veïnat del barri d'Estácio de Sá, la primera escola, Deixa Falar. Van transformar el gènere perquè s'adeqüés millor a la desfilada de carnaval. En aquella mateixa època, un personatge va ser molt important per a la popularització de la samba: Noel Rosa. Noel és responsable de la unió de la samba del morro amb el de l'asfalt. És considerat el primer cronista da música popular brasilera. Llavors, la ràdio va difondre la popularitat de la samba per tot el país i, amb el suport del president Getúlio Vargas va guanyar status de música oficial del Brasil. Als anys següents, l'art es va desenvolupar en diverses direccions, de la samba canção a les bateries d'escoles de samba. Un dels nous estils va ser la bossa nova, creada per membres de la classe mitjana, entre ells João Gilberto i Antonio Carlos Jobim.

Als anys seixanta del segle passat, els músics de la bossa nova van iniciar un moviment de rescat dels grans mestres de la samba. Molts artistes van ser descoberts pel gran públic del moment. Noms com Cartola, Nélson Cavaquinho, Zé Keti e Clementina de Jesus van gravar els seus primers discos. Als setanta la samba se sentia molt a les ràdios. Compositors i cantants com Martinho da Vila, Bezerra da Silva, Clara Nunes i Beth Carvalho dominaven les llistes d'èxits. Al començament dels vuitanta, després d'un període d'oblit, on les ràdios eren dominades per la música de discoteca i pel rock brasiler, la samba va reaparèixer a l'escenari brasiler amb un nou moviment, anomenat «pagode». Nascut als suburbis carioques, el pagode era una samba renovada, que utilitzava nous instruments, com el banjo i el tam-tam i un llenguatge més popular. Els noms més famosos van ser Zeca Pagodinho, Almir Guineto, Grupo Fundo de Quintal, Jorge Aragão i Jovelina Pérola Negra. Actualment, la samba és un dels gèneres musicals més populars al Brasil.

Vinícius de Moraes

Marcus Vinícius da Cruz e Mello de Moraes (Rio de Janeiro, 19 d'octubre de 1913 - 9 de juliol de 1980) fou un poeta, cantautor, compositor i escriptor brasiler. Format en dret i en literatura anglesa, és considerat com un del pioners de la bossa nova juntament amb Tom Jobim. La seva obra més coneguda fou la peça dramàtica Orfeu da Conceição (1956), origen del film Orfeo Negro. Les seves obres poètiques més notables són Forma e exegese (1935), Livro de sonetos (1957) i Para viver um grande amor (1962). El 1949 publicà a Barcelona el llibre Pátria minha.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.