Jessye Norman

Jessye Norman (Augusta, 15 de setembre de 1945 - Nova York, 30 de setembre de 2019[1]) fou una cantant estatunidenca que va consolidar la seva fama tant en els escenaris d'òpera com en els seus memorables concerts i recitals. Fou una soprano dramàtica amb una majestuosa presència escènica, que rebé el sobrenom de Just Enormous per la seva poderosa veu. Entre els seus rols més destacats es poden citar els d'Aida, Casandra, Alceste i Leonora (Fidelio). L'any 2006 va rebre el premi Grammy Lifetime Achievement Award.

Infotaula de personaJessye Norman
Jessye Norman- In Conversation with Tom Hall (15977754135) (cropped)
Biografia
Naixement 15 setembre 1945
Augusta
Mort 30 setembre 2019 (74 anys)
Nova York
Grup ètnic Afroamericà
Activitat
Gènere Òpera
Veu Soprano

IMDB: nm0635525 Allocine: 28332 Allmovie: p52979
Musicbrainz: bde64de3-01d4-4ed9-afe9-88b7d9db922d Songkick: 86122 Discogs: 310388

Biografia

Va néixer a Augusta, Geòrgia (Estats Units) en el si d'una família de músics aficionats; la seva mare era pianista i el seu pare cantava en un cor local. Va estudiar a l'Escola Elemental Charles T. Walker, l'institut A. R. Johnson Junior High School, i a la Lucy C. Laney Senior High School, tots ells a Augusta.

Jessye Norman va rebre una beca per anar a la Universitat de Howard, i es va graduar el 1967 amb un títol en música, i a la Universitat de Michigan amb un "Masters Degree" el 1968. A l'any següent, va guanyar la Competició Musical Internacional ARD a Munic.

Va fer el debut operístic el 1969 com a l'Elisabeth del Tannhäuser de Richard Wagner en l'Òpera Estatal de Berlín, i en els anys següents va actuar amb diverses companyies d'òpera alemanyes i italianes. Va tornar als Estats Units per debutar en un concert professional al Lincoln Center el 1973, i va debutar el 1983 en el Metropolitan Opera a Les Troyens de Berlioz en una producció que va marcar la temporada del centenari de la companyia.

Va cantar en diversos esdeveniments públics i cerimònies de renom, com són les inauguracions presidencials de 1985 i 1997 als EUA, el 60è aniversari de la reina Isabel II, o la celebració del bicentenari de la Revolució Francesa a la Place de la Concorde (París), on va cantar La Marsellesa vestida amb un elaborat disseny amb els colors de la bandera francesa, obra del dissenyador Jean-Paul Gaultier.

A més de les seves representacions operístiques, Jessye Norman féu recitals, on interpretava àries, lieder, i espirituals. També va realitzar col·laboracions amb altres artistes; va estrenar el cicle de cançons Woman.life.song de la compositora Judith Weir, una obra encarregada pel Carnegie Hall, amb textos de Toni Morrison, Maia Angelou i Clarissa Pinkola Estés; va interpretar una selecció de música sacra de Duke Ellington; va gravar un àlbum de jazz, Jessye Norman Sings Michel Legrand; i va intervenir en el projecte de Vangelis titulat Mythodea.

La manera de ser d'aquesta cantant combinava una aparent sobrietat amb moments d'humor sorprenent, en la venerable tradició operística de les dives, fins al punt que molts consideren que fou la inspiració per al rol titular de la pel·lícula francesa de 1981, Diva.

La seva ciutat natal, Augusta, li va dedicar un amfiteatre al costat del riu a començaments dels anys 1990. Des de principis d'aquella dècada, Norman visqué a Croton-on-Hudson, Nova York, en una finca anomenada The White Gates.

Referències

  1. «Grammy-winning opera star Jessye Norman dies at 74» (en anglès). BBC, 01-10-2019.

Enllaços externs

15 de setembre

El 15 de setembre és el dos-cents cinquanta-vuitè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents cinquanta-novè en els anys de traspàs. Queden 107 dies per finalitzar l'any.

2019

2019 és l'any actual, que ha començat en dimarts en el calendari gregorià. Les Nacions Unides l'han designat com a Any Internacional de les Llengües Indígenes i Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics.

30 de setembre

El 30 de setembre és el dos-cents setanta-tresè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents setanta-quatrè en els anys de traspàs. Queden 92 dies per finalitzar l'any.

Ariadne auf Naxos

Ariadne auf Naxos (Ariadna a Naxos) és una òpera en dues parts amb música de Richard Strauss i amb llibret alemany d'Hugo Von Hofmannsthal, basat en Le Bourgeois Gentilhomme (El burgés gentilhome) de Molière i el mite grec d'Ariadna i Bacus. Una primera versió va ser estrenada el 25 d'octubre de 1912 en el Kleinen Haus des Hoftheaters a Stuttgart, i la versió definitiva, el 4 d'octubre de 1916 a la Hofoper de Viena. Porta per número d'opus 60. L'òpera dura uns 130 minuts.

Colin Davis (músic)

Sir Colin Davis, CH, CBE (Weybridge, Surrey, 25 de setembre de 1927 - 14 d'abril de 2013) fou un director d'orquestra britànic.

Des Knaben Wunderhorn (Mahler)

Des Knaben wunderhorn ("el corn de l'abundància" o "el corn màgic de la joventut") és un cicle de lieder del compositor Gustav Mahler. Mahler va posar música a 12 poemes de la col·lecció recopilatòria de cançons populars que amb el mateix títol de Des Knaben Wunderhorn va ser feta entre 1805 i 1808 per Clemens Brentano i Achim von Arnim.

Els intèrprets més importants que han cantat aquesta col·lecció han sigut Dietrich Fischer-Dieskau, Hermann Prey, Elisabeth Schwarzkopf, Janet Baker, Christa Ludwig, Walter Berry, Lucia Popp, Jessye Norman, Thomas Allen, Christian Gerhaher, Sarah Connolly, Dietrich Henschel, Thomas Quasthoff i Thomas Hampson, qui va fer el 2010 una nova versió acompanyat per un conjunt de cambra.

Diva

Una diva és, en música clàssica, una cantant de renom que es caracteritza per tenir una veu excepcional. També s'utilitza el terme italià prima donna (primera dama). Les característiques tècniques són generalment una veu potent i ben projectada acompanyat d'un temperament fort. La paraula prové de l'italià diva que significa «divina».

El timbre d'una diva és d'una extraordinària bellesa (Montserrat Caballé, Renata Tebaldi) o bé molt expressiu (Maria Callas). El repertori de predilecció és sovint el bel canto tardà (Rossini) i romàntic (Bellini, Donizetti), ja que les partitures permeten enlluernar per la virtuositat requerida i la llibertat d'improvisació que es deixa a la intèrpret, oferint alhora moments de gran bellesa.

Són particularment propicis a provocar la fascinació del públic els papers imponents per la seva naturalesa històrica, com el d'Isabel I d'Anglaterra i altres grans reines, o per la seva destinació tràgica, amb heroïnes novel·lesques tals com Lucia di Lammermoor o la sacerdotessa druida Norma de Bellini.

Fins al segle XVIII, el castrato va substituir la prima donna al cor del públic. A partir de la segona meitat del segle XIX, va ser el tenor qui es va imposar com intèrpret principal de les obres líriques. La figura de la diva va conèixer una nova glòria a mitjans del segle XX amb Maria Callas, qui es va imposar amb una veu molt potent, d'una tessitura fora del comú però també per un intens joc escènic. La seva discogràfica la va protegir i va difondre la seva veu al gran públic.

Franz-Paul Decker

Franz-Paul Decker (Colònia, 26 de juny de 1923 - Montréal, 19 de maig de 2014) fou un director d'orquestra alemany de nacionalitat canadenca. Del 1986 al 1991 va ser director titular de l'Orquestra Ciutat de Barcelona i des del 1993 al 1997 principal director invitat de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Grammy a la carrera artística

El premi Grammy a la carrera artística (Grammy Lifetime Achievement Award) és entregat per The Recording Academy (oficialment, National Academy of Recording Arts and Sciences) dels Estats Units des de 1963 a "intèrprets que, durant la seva vida, han aportat contribucions creatives amb una importància artística destacada al camp de la gravació". Aquest premi és diferent del Grammy Hall of Fame, que honora gravacions específiques més que no pas individuals, i el Grammy Trustees, que honora els no-intèrprets.

Judith Weir

Judith Weir (Cambridge, 11 de maig de 1954) és una compositora escocesa reconeguda per les seves partitures de teatre musical.

Les hores (pel·lícula)

Les hores (títol original en anglès, The Hours) és una pel·lícula britànico-estatunidenca dirigida per Stephen Daldry estrenada el 2002, adaptació de la novel·la homònima de Michael Cunningham.

Pénélope

Pénélope és una òpera en tres actes amb música de Gabriel Fauré i llibret de René Fauchois, basat en l'Odissea d'Homer. Es va estrenar a la Salle Garnier de Montecarlo el 4 de març de 1913.

Fauré es va sentir inspirat a escriure l'òpera després d'una trobada amb la soprano Lucienne Bréval el 1907. Ella també va recomanar a Fauchois com a llibretista. El treball en la partitura va ser lent a causa dels compromisos docents de Fauré al Conservatori de París. Per aquest motiu, el compositor va demanar a Fauchois que reduís el llibret de cinc a tres actes, i que tallés el personatge del fill d'Ulisses, Telémaco. Fauré va acabar l'òpera a Lugano el 31 d'agost de 1912.

Salvador Gratacòs i Nadal

Salvador Gratacòs i Nadal (1928 - 2003) va ser un flautista català.Era fill del flautista Esteve Gratacòs i Roca i va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu amb el mestre Joan Carceller i al Conservatori Municipal de Música de Barcelona amb els mestres Joan Balcells i Rafael Gálvez. Entre 1959 i 1961 rebé diverses beques del govern francès i de la Fundació March per estudiar a París amb Jean-Pierre Rampal, artista amb qui posteriorment col·laborà en nombroses actuacions.

A partir de 1962 actuà en nombrosos països europeus (Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Suïssa...) com a solista amb conjunts com l'Orquestra Ciutat de Barcelona, Solistes de Barcelona, Orquestra de Cambra Catalana, Orquestra de la RTVE, Orquestra Nacional de España, I Solisti de Veneti, Orquestra de Cambra Franz Liszt de Budapest, Müncher Kammerorchester, Orchestre de Chambre d'Auvergne, Orquestra de Cambra d'Ekaterinburg, Orquestra de Lausana, Camerata de France, Ensemble Intercomtemporain,... amb directors com Antoni Ros Marbà, Enrique García Asensio, Xavier Güell, Klaus Bernbacher, Mario Rossi, Sergiu Celibidache, Carl Melles, Sergiu Comissiona, Pierre Boulez, Claudio Scimone... Actuà com a solista al costat d'alguns dels flautistes més rellevants de les generacions anteriors i posteriors a la seva com Jean Pierre Rampal (en concerts per a dues flautes de Vivaldi, Cimarosa, Bach, Devienne... en l'estrena i enregistrament del Concert per a dues flautes i orquestra de Xavier Benguerel i en programes de música barroca de dues flautes amb clavicèmbal), Aurèle Nicolet o Alain Marion. Col·labora també amb Robert Veyron-Lacroix (Integral de les Sonates de J.S.Bach), Nicanor Zabaleta, Lilly Laskine, Jessye Norman, Narciso Yepes, Giselle Herbert, Janet Paulus, Armando Marrossu, Àngel Soler, Pere Vallribera, Antonio Arias, Jun Kanno, Gonçal Comellas, Marçal Cervera, Janos Rolla, Evgeni Gratch, Eva Graubin, Paul Cortese, Peter Thiemann, Jordi Reguant, el Quartet Parrenin, el Trio Ciutat de Barcelona o el Cuarteto Clásico de Madrid. El 1967 guanyà per oposició la plaça de solista de l'Orquestra Ciutat de Barcelona, càrrec que ocupà fins al 1989; amb membres de l'orquestra formà el "Quintet de Vent de Barcelona". En els anys 60 i 70 participà en nombroses estrenes i primeres audicions de música contemporània dins del Festival Internacional de Música de Barcelona col·laborant amb músics com la cantant Anna Ricci, el pianista Carles Santos o el percussionista Siegfried Fink. Estrenà obres de X. Benguerel, J.Soler, M.Valls, J.Cercós, J.Homs, C.Passolas, K.Haschagen... La seva discografia inclou el Concert per a dues flautes de X. Benguerel (amb J.P. Rampal), Sonatina i Quetzacotal de J.Soler, quartets de Mozart i Introducció i Allegro de Ravel amb el Quartet Parrenin, Juli Panyella i Giselle Herbert. Realitzà enregistraments per a RTVE, RNE, Hannover, Stuttgart, RIAS... A mitjans dels anys 60, col·laborà amb la discogràfica Edigsa i fou director artístic dels primers enregistraments de Joan Manuel Serrat.

Entre 1969 i 1992 va ser catedràtic de flauta del Conservatori Superior de Música del Liceu, al Centre Internacional d'Estudis Musicals de Vallvidrera i posteriorment a l'Escola de Música J.P.Carrero de Barcelona. Fou professor als Cursos Internacionals de Cervera i Vilaller.

Soprano dramàtica

En la classificació de les veus humanes, la soprano dramàtica és un tipus de soprano que es diferencia de les altres per posseir un timbre més ple, més ample i amb uns bons greus. La seva tessitura és menys aguda, encara que és capaç de cobrir-ne gairebé tres octaves. Posseeix uns greus més rics que la soprano lírica-spinto.

Exemples de soprano dramàtica són Birgit Nilsson, Jessye Norman.

Alguns personatges creats per a la veu de soprano dramàtica són:

Ludwig van Beethoven, Fidelio: Leonora

Giuseppe Verdi, Machbeth: Lady Macbeth

Giuseppe Verdi, La forza del destino: Leonora

Giacomo Puccini, Turandot: Turandot

Richard Strauss, Elektra: Elektra

Richard Wagner, Tristan und Isolde: Isolda

Richard Wagner, Die Walküre: Brunilda

Théâtre du Châtelet

El Teatre del Châtelet és un teatre situat a la plaça Place du Châtelet del 1r districte de París, inaugurat l'any 1862. Actualment el seu director és Jean-Luc Choplin, des de 2006, i la seva programació consta principalment de comèdies musicals, òperes, concerts clàssics, jazz, recitals i dansa. Acull des de 2002 la cerimònia dels Premis César del cinema francès. El Teatre del Châtelet és membre de la Xarxa Europea per a sensibilització de l'òpera i la dansa (RESEO).

Vicenç Sardinero

Vicenç Sardinero i Puerto (Barcelona, 12 de gener de 1937 - Villafranca del Castillo, Madrid, 9 de febrer de 2002) va ser un baríton català, una de les millors veus de la seva tessitura en el tercer quart del segle XX.

Va ser alumne del mestre Jaume Francisco Puig. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 1964-65 com a Escamillo a l'òpera Carmen de Bizet. L'any 1965 va guanyar el III Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, començant una brillant carrera per tot el món.

L'any 1967 debutà al Teatro alla Scala com a Enrico a Lucia di Lammermoor i també al Covent Garden de Londres. El 1968 debutà a la New York City Opera amb Il barbiere di Siviglia i Pagliacci, i el 1977, va cantar al Metropolitan Opera House de Nova York com a Marcello a La bohème, amb Ileana Cotrubas, Katia Ricciarelli i Renata Scotto, i Josep Carreras i Justino Díaz, dirigits per James Levine.

Va cantar nombroses representacions al Liceu i excel·lí en el repertori verdià i puccinià, a més de ser un dels grans barítons de sarsuela.

Entre els seus enregistraments, hi ha: L'amico Fritz (amb Luciano Pavarotti i Mirella Freni, Gianandrea Gavazzeni, 1968), Manon Lescaut (amb Montserrat Caballé i Plácido Domingo, 1971), Un giorno di regno (amb Jessye Norman, Fiorenza Cossotto i Carreras, 1973), La bohème (Georg Solti, 1973), Lucia di Lammermoor (amb Caballé, Carreras and Samuel Ramey, 1976), Edgar (amb Scotto i Carlo Bergonzi, 1977), a més de moltes sarsueles.

Morí després d'una llarga malaltia. Fou incinerat al cementiri de La Almudena (Madrid).

Wladimiro Ganzarolli

Wladimiro Ganzarolli (Venècia, 9 de gener de 1932 - 14 de gener de 2010) va ser un cantant d'òpera italià baix-baríton, especialment associat als rols de Mozart i Rossini.

Belcantista reconegut i mozartià quan gairebé ningú interpretava al geni de Salzburg, la seva poderosa veu d'autèntic baríton va triomfar en els millors teatres. Ganzarolli va ser un dels artistes preferits dels públics de la Scala de Milà, l'Òpera de Viena o el Teatro Colón (Buenos Aires), teatres en els que va obtenir sonors èxits en rols tan diversos com Figaro,

Leporello, Guglielmo, Mephistophélè, Dulcamara, Ali Baba, Cardillac, Sulpice o Nevers. També va participar assíduament al Festival d'Ais de Provença, on va formar una parella emblemàtica amb Teresa Berganza.

Va ser home d'àmplia cultura i formació, el que va transmetre en les seves incisives interpretacions, en què cada paraula, cada frase, constituïa una bella i intel·ligent via d'expressivitat i d'aprofundiment en l'aspecte musical i teatral dels seus personatges. Lorin Maazel, que va treballar en diverses ocasions amb Ganzarolli, recorda el seu Leporello de Don Giovanni com una cosa "inoblidable". "Era poderós, fosc en concepte (un rebel social) i amb veu dominant i brillant.

El seu important llegat discogràfic queda en la memòria al costat dels cantants amb els quals compartir escena. Entre ells, Jessye Norman, Mirella Freni, Tito Gobbi, Pilar Lorengar, Montserrat Caballé, Luigi Alva, Teresa Berganza, Plácido Domingo, Katia Ricciarelli, Ielena Obraztsova, Luciano Pavarotti, Nicolai Ghiaurov o Joan Sutherland.

Morí als 78 anys al Piemont i estava casat amb Helga Schmidt, intendent del Palau de les Arts de València.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.