Jacques Chirac

Jacques René Chirac (París, 29 de novembre de 1932 - París, 26 de setembre de 2019) va ser un polític francès, Primer Ministre de França (1974-1976; 1986-1988), alcalde de París (1977-1995), President de la República Francesa i copríncep d'Andorra (1995-2007).

Infotaula de personaJacques Chirac
Jacques Chirac (1997) (cropped)
(1997)
Biografia
Naixement (fr) Jacques René Chirac
29 novembre 1932
París
Mort 26 setembre 2019 (86 anys)
París
Lloc d'enterrament Cementiri de Montparnasse, 1 48° 50′ 17″ N, 2° 19′ 35″ E / 48.838043°N,2.326298°E
Dades personals
Religió Catolicisme
Activitat
Partit Els Republicans (2015–)
Unió per a un Moviment Popular (2002–2007)
Reagrupament per la República (1976–2002)
Unió de Demòcrates per la República (1971–1976)
Unió per la Nova República (1962–1968)
Conflicte Guerra d'Algèria
Obra
Altres
Condemnat per malversació (30 octubre 2009)
Premis
31
Signatura
Jacques Chirac Signature

IMDB: nm0158105 Allocine: 36202 Allmovie: p579961

Biografia

Es va formar al Col·legi Louis-le-Grand, al Col·legi Nacional de Ciències Polítiques i en la nord-americana Universitat Harvard. Va residir a Algèria entre 1956 i 1958, abans d'ingressar en l'Escola Nacional d'Administració (ENA) com a preparació per a la seva carrera de funcionariat superior francès. Després d'haver mostrat en la seva joventut marcada simpatia amb els comunistes, va realitzar la seva carrera política a les files de la dreta parlamentària, i es va adherir a diversos grups gaullistes.

Des de 1962, Chirac va ocupar diverses secretaries d'Estat juntament amb el primer ministre Georges Pompidou. Per suggeriment d'aquest, el 1967 es va presentar com a candidat gaullista a l'Assemblea Nacional i va passar a exercir un destacat càrrec al Ministeri d'Afers Socials. Cap a 1972, va ser ministre d'Agricultura. En morir Pompidou l'any 1974, Chirac, aleshores ministre de l'Interior, va donar suport al nou president, Valéry Giscard d'Estaing, que, malgrat no ser gaullista, el va nomenar primer ministre al maig d'aquell any. Va dimitir l'agost de 1976, queixant-se del presidencialisme de Giscard, i al final d'aquell any va fundar el seu propi partit, Reagrupament per la República (RPR). El 1977, va obtenir la majoria en les eleccions municipals de París, amb la qual cosa es va convertir en alcalde de la capital francesa, preludi de la seva primera candidatura a la presidència enfront del mateix Giscard el 1981. François Mitterrand, el candidat socialista, va aconseguir la victòria per un estret marge, iniciant un període presidencialista que va durar 14 anys (fins al maig de 1995).

Chirac era un alt funcionari jubilat del Tribunal de Comptes. Va estar casat amb Bernadeta Chodron de Courcel, amb qui tingué dues filles, Laurence i Claude.

Primer ministre

EEG-top in Den Haag vergadering ministers van Buitenlandse Zaken vergadering, Bestanddeelnr 933-6981 (cropped)
Chirac amb François Mitterrand el 1986 a La Haia

En 1986, Chirac es va convertir en primer ministre durant el període de ‘cohabitació' (en llenguatge polític, exercici del poder en un sistema presidencial, en el qual els càrrecs de cap de govern i de president són exercits per diferents partits de dreta i d'esquerra) amb el socialista Mitterrand com a president de la República. La seva arribada al poder va comportar l'aturada de les accions dels Grups Antiterroristes d'Alliberament contra militants nacionalistes a Iparralde.[1] En 1988, es va enfrontar una altra vegada amb Mitterrand en les eleccions presidencials, sent derrotat a les urnes (54% enfront del 45%). Després d'aquest fracàs, es va concentrar en la seva tasca com a alcalde de París. Quan, en les eleccions de març de 1993, les diverses forces conservadores van obtenir una àmplia majoria parlamentària, Chirac es va mantenir al marge, permetent així que Édouard Balladur es convertís en l'últim primer ministre de François Mitterrand, mentre ell es disposava a afrontar un tercer intent per a aconseguir la presidència en la primavera de 1995.

President de la República

Primer mandat

Chirac va aconseguir la victòria enfront del candidat socialista Lionel Jospin i va passar a ser president de la República, en el marc d'un programa de compromís amb la unitat europea, la unió monetària europea i la lluita contra la desocupació. En aqueix mateix any, va ordenar la represa de les proves nuclears a la Polinèsia Francesa, que van acabar al gener de 1996, després de nombroses protestes nacionals i internacionals. El 9 de desembre de 1996, va signar en secret un acord militar amb el canceller alemany Helmut Kohl que suposava la coordinació entre els exèrcits dels dos països dins de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).

Va decidir convocar noves eleccions legislatives que es van celebrar el maig de l'any següent, amb l'objecte de reactivar la política social i econòmica del seu primer ministre, Alain Juppé, però els resultats obtinguts en la primera volta de les mateixes van portar a aquest a presentar la seva dimissió com a candidat a tal càrrec. La segona volta d'aquestes eleccions, celebrada l'1 de juny, va suposar una desastrosa derrota de la coalició de dretes, deixant Chirac en una situació difícil, obligat a ‘cohabitar' amb el vencedor, el socialista Lionel Jospin.

La seva actitud en la crisi internacional de febrer de 1998, contrària a l'atac nord-americà a Iraq promogut pel govern nord-americà de Bill Clinton en càstig a la negativa iraquiana a la inspecció del seu arsenal químic i biològic, va facilitar la resolució d'aquesta crisi. El 22 de febrer, el secretari general de l'Organització de les nacions Unides (ONU) Kofi Annan va aconseguir un acord amb Saddam Hussein, pel qual aquest es comprometia a complir les decisions de l'ONU. Aquest pacte va evitar l'esclat d'un conflicte després que Clinton acceptés l'abast del que s'havia pactat. Chirac va justificar la seva postura argumentant que no es podia acceptar sense permís de l'ONU una acció bèl·lica contra un Estat membre d'aquest organisme.

El 2 de maig de 1998, va participar en la cimera que es va reunir a Brussel·les als principals mandataris de la Unió Europea i va aprovar la definitiva llista dels onze països que integrarien el grup d'avantguarda de la nova moneda única europea, l'euro, França entre ells.

Segon mandat

Bush and Chirac
Chirac amb George Bush el 2001 durant una sessió del G8

Novament candidat presidencial en les eleccions celebrades, en primera volta, el 21 d'abril de 2002, el seu nom va ser el més votat a les urnes, encara que només va obtenir el 19,6% dels sufragis, seguit a escassa distància per Jean-Marie Le Pen, líder de l'ultradretà Front Nacional que va rebre el 16,86% dels vots.[2] Ambdós van concórrer a la segona volta d'aquests comicis presidencials el 5 de maig. El temor generat al país pel programa extremista de Le Pen va motivar que totes les formacions d'esquerra, centre i dreta moderada sol·licitessin el vot per a Chirac, que va aconseguir una mica més del 82% dels vots i va resultar reelegit president de la República. L'endemà va nomenar primer ministre al liberal Jean-Pierre Raffarin (pertanyent a un petit partit de centredreta, Democràcia Liberal) per a substituir Jospin (el qual havia dimitit després del seu fracàs en la primera volta), i 24 hores més tard va formar un govern integrat bàsicament per neogaullistas, la qual cosa va posar fi al període de ‘cohabitació'.

Poc després, en les mes de juny, van tenir lloc eleccions legislatives, i la denominada Unió per la Majoria Presidencial (coalició formada pel seu RPR i Democràcia Liberal) va obtenir 357 escons i, per tant, la majoria absoluta en la nova Assemblea Nacional. Davant aquests resultats, Chirac va pactar un nou executiu amb Raffarin, el qual va ser confirmat com a primer ministre. El 14 de juliol d'aquell mateix any, després de tots aquests esdeveniments electorals, Chirac va ser objecte d'un frustrat atemptat per part d'un militant d'un grup ultradretà que li va disparar durant la desfilada que tenia lloc a París amb motiu la festa nacional francesa.

En el 2003 s'erigeix com la principal figura dels opositors a la invasió d'Iraq per part dels EUA. La situació va degenerar fins a portar a França i EUA al punt més baix en les seves relacions bilaterals. Gràcies a aquesta acció Chirac va ser nomenat candidat al premi Nobel de la Pau d'aquell any.

Juntament amb el canceller alemany Gerhard Schröder, ha reafirmat l'eix francoalemany, en el qual els dos mandataris comparteixen posicions pel que fa a la Unió Europea i en política internacional.

Va convocar un referèndum per ratificar la Constitució europea. Celebrat el 29 de maig de 2005, els electors van rebutjar la nova constitució.

El 2 de setembre del 2005 fou hospitalitzat arran d'un petit accident vascular que n'havia afectat la vista, d'acord amb el comunicat oficial ofert pel primer ministre Dominique de Villepin l'endemà. Tanmateix, el secretisme que tradicionalment ha envoltat els problemes de salut dels presidents de la República Francesa va propiciar moltes especulacions sobre la naturalesa i gravetat reals de l'incident. Finalment, el 9 de setembre Chirac fou donat d'alta amb la recomanació de no volar durant sis setmanes (impedint, entre d'altres, la seva assistència a l'assemblea general de l'ONU).[3] Prèviament havia gaudit de bona salut malgrat haver fumat molt en el passat, i només el fet que puntualment portés un audiòfon el novembre del 2003 havia generat preocupació. El 2005 deixà el seu partit en mans de Nicolas Sarkozy.

El 17 de desembre del 2011 fou condemnat per a malversar fons públics i abús de confiança per haver creat una xarxa quan era alcalde de París i preparava la seva cursa cap a la presidència francesa. Protegit per la immunitat del càrrec de president el procés judicial s'inicià quan abandonà el càrrec el 2007. Amb aquesta xarxa havia contractat una trentena de persones que no prestaven serveis per a l'ajuntament francès, però finançat amb fons públics. Tanmateix com que no tenia antecedents penals, Chirac atacat per una demència, no va haver d'ingressar a la presó[4]

Referències

  1. Cassan, Patrick. Francia y la cuestión vasca (en castellà). Txalaparta, 1998, p. 221-222. ISBN 8481360716.
  2. «Jean-Marie Le Pen» (en castellà). Elecciones en Francia. El País, 2007. [Consulta: 20 abril 2011].
  3. «Villepin remplace Chirac au sommet de l'ONU» (en francès). TF1, 09-11-2005. [Consulta: 20 abril 2011].
  4. «Chirac, el primer president condemnat a França». Telenotícies. TV3, 15-12-2011. [Consulta: 17 desembre del 2011].

Vegeu també

A la pell de Jacques Chirac

A la pell de Jacques Chirac (títol original: Dans la peau de Jacques Chirac)és una pel·lícula francesa dirigida per Michel Royer i Karl Zero, estrenada el 2006. Aquest fals documental, o "docu-menteur", escenifica la biografia vídeo de Jacques Chirac, llavors President de la República Francesa, en un to molt crític i satíric. Ha estat doblada al català.El film aconsegueix el César al millor documental l'any 2007, en la 32a cerimònia dels César.

Acords de Dayton

Els Acords de Dayton és el nom de l'acord de pau a què s'arriba el 21 de novembre del 1995 a la base aèria de Wright-Patterson prop de la ciutat de Dayton, Ohio, als Estats Units, després de vint dies de negociació. Posaven el punt final als tres llargs anys i mig de guerra a Bòsnia, un dels conflictes armats de l'anterior República Federal Socialista de Iugoslàvia.

Els principals participants eren els presidents serbi (Slobodan Milošević), croat (Franjo Tuđman) i bosni (Alija Izetbegović), així com el negociador estatunidenc Richard Holbrooke. També hi varen assistir en representació de la UE Carl Bildt i el ministre d'assumptes exteriors de Rússia Igor Ivanov. Un participant clau en la delegació dels EUA era el general Wesley Clark (que més tard seria el comandant suprem de l'OTAN a Europa (SACEUR) el 1997). El representant militar de l'UK era el coronel David Leakey (més tard comandant de l'EUFOR el 2005).

Els acords de Dayton preveien una partició de Bòsnia i Hercegovina més o menys igualitària entre la Federació de Bòsnia i Hercegovina (croato-bosniana) i la Republika Srpska (bosniana-serbia), així com el desplegament d'una força de pau multinacional.

Bé que formalment van ser signats definitivament a París el 14 de desembre de 1995, aquests acords han passat a la història amb el nom d'acords de Dayton.

Les negociacions s'iniciaven després dels esforços de pau previs infructuosos, de l'operació militar croata de l'agost de 1995 anomenada operació tempesta i les seves seqüeles, i de l'ofensiva militar bosniana-croata contra la Republika Srpska, d'acord amb les Forces d'Operació Deliberada de l'OTAN. També era recent la massacre a la zona segura de Srebrenica, i les acusacions contra els caps militars i líders governamentals serbis davant el ICTY. Durant els mesos de setembre i octubre d'aquell any, la comunitat internacional (especialment els EUA i Rússia), exercien una intensa pressió als líders dels tres costats per assistir a les negociacions a Dayton, Ohio.

El lloc llunyà i segur s'escollia en un intent de restringir l'habilitat dels participants per negociar en els mitjans de comunicació més que a la taula de negociació.

Després d'haver estat inicialitzat a Dayton, l'acord complet i formal era signat a París, França, el 14 de desembre de 1995, assistint a l'acte el president francès Jacques Chirac, el president nord-americà Bill Clinton, el primer ministre anglès John Major, el canceller alemany Helmut Kohl i el primer ministre rus Viktor Chernomyrdin. És per aquest motiu que el nom oficial dels acords de Dayton és l'Acord Marc General per a Pau a Bòsnia i Hercegovina (GFAP) o el Protocol de París.

L'acord considerava les divisions polítiques de Bòsnia i Hercegovina i la seva estructura de govern. El component clau era el traçat de la Línia de Delimitació Interentitat.

En l'acord també s'hi definia l'àmplia gamma d'organitzacions internacionals que controlarien, supervisarien, i en definitiva implementarien els components de l'acord. Dirigit per l'OTAN, l'IFOR (Força d'Implementació) era responsable d'implementar aspectes militars de l'acord i va ser desplegada el 20 de desembre de 1995, fent-se càrrec de les forces de l'UNPROFOR.

Alain Juppé

Alain Marie Juppé (Lo Mont, Aquitània 1945) és un polític francès, Primer Ministre de França entre 1995 i 1997.

Era membre del cos d'inspectors de finances, i el 1976 fou nomenat cap del gabinet del primer ministre Jacques Chirac, però no fou elegit parlamentari pel Rassemblement pour la République (RPR) fins al 1978, per un breu període, i posteriorment ho ha estat des del 1984 fins ara. Ha ocupat diversos càrrecs de govern. Fou secretari d'estat per a economia i finances des del 1978 i ministre d'afers estrangers des del 1993, fins que el 18 de maig de 1995 fou nomenat primer ministre pel nou president de la República, Jacques Chirac.

Ocupà el càrrec de president del seu partit (RPR) des de l'octubre del 1995, però el juny del 1996 Juppé anuncià l'abandó del projecte de reforma econòmica, la seva iniciativa més ambiciosa, després d'una llarga vaga dels funcionaris. El novembre hagué de fer front a la mobilització dels camioners, que provocà la paralització del transport de mercaderies per carretera a gran part de l'Europa occidental.

Considerat ferm defensor de les seves idees d'ajustament econòmic per tal de convergir amb Europa, la decisió del president Chirac d'avançar les eleccions legislatives al maig-juny del 1997 tingué a veure amb la necessitat de recuperar el pla Juppé. La victòria del Partit Socialista en la primera volta d'aquestes eleccions, al maig, forçà la seva dimissió i fou substituït com a primer ministre pel socialista Lionel Jospin, que guanyà finalment en la segona volta. Al juny del 1997, Juppé anuncià que no es presentaria a la reelecció com a líder de l'RPR.

Al juny del 2002 fou designat president de la Unió per un Moviment Popular, formació de dreta que incloïa el seu partit, i que el mateix mes havia guanyat les eleccions generals com a Unió per un Moviment Popular. Dimití d'aquest càrrec el juliol del 2004, quan fou condemnat per un delicte de corrupció de l'època en què Chirac fou alcalde de París.

Democràcia Liberal

Democràcia Liberal (DL) fou un partit polític francès, creat el 24 de juny de 1997, successor del Partit Republicà de 1977, alhora successor dels Republicans Independents de Valéry Giscard d'Estaing. En fou nomenat president Alain Madelin i secretari Gilles de Robien. El seu programa econòmic és ultraliberal, defensa l'abandó progressiu de la intervenció estatal en nombrosos sectors econòmics, i conservador en política.

Inicialment ea una secció d'UDF, però se'n separà quan decideix donar suport, després de les eleccions regionals franceses de 1998, a l'elecció de presidents regionals d'UDF amb vot del FN (Jacques Blanc, Jean-Pierre Soisson, Charles Baur i Charles Millon). El 25 de maig de 1998 un grup de 30 diputats d'UDF a l'Assemblea Nacional Francesa se'n separen i formen un grup parlamentari propi, Democràcia Liberal i Independents: Nicole Ameline, François d'Aubert, Sylvia Bassot, Dominique Bussereau, Roland Blum (adhesió el 3 de juny de 1998), Pierre Cardo, Antoine Carré, Pascal Clément, Georges Colombier, Bernard Deflesselles, Francis Delattre (retornà al grup UDF-Alliance el 15 de novembre de 2000), Franck Dhersin, Laurent Dominati, Dominique Dord (adhesió el 27 de maig de 1998), Renaud Dutreil (adhesió le 27 maig de 1998), Charles Ehrmann, Nicolas Forissier (adhesió el 27 de maig de 1998), Gilbert Gantier (adhesió el 29 de maig 1998), Claude Gatignol, Claude Goasguen (adhesió el 26 de maig de 1998 i retorna a UDF-Alliance el 26 de novembre), François Goulard, Pierre Hellier (adhesió el 27 de maig de 1998), Michel Herbillon (adhesió el 27 de maig de 1998), Philippe Houillon, Denis Jacquat (adhesió el 27 de maig de 1998), Aimé Kergueris, Marc Laffineur, Jean-Claude Lenoir, Pierre Lequiller, Alain Madelin, Jean-François Mattéi (adhesió el 27 de maig de 1998), Michel Meylan, Alain Moyne-Bressand, Yves Nicolin (adhesió el 3 de juny de 1998), Bernard Perrut, Jean Proriol (adhesió el 10 de juny de 1998), Marcelle Ramonet, Jean Rigaud, Jean Roatta, José Rossi, Joël Sarlot, Guy Teissier, Philippe Vasseur, Gérard Voisin i 2 propers: Paul Patriarche i Jean-Pierre Soisson (adhesió el 3 de novembre de 1999). José Rossi serà president del grup fins al 2000. A final de legislatura tenia 43 diputats.

El 22 desembre de 2000 designa Alain Madelin com a candidat a les eleccions presidencials franceses de 2002. Obté 3,91% i 1.113.484 vots, però no passa a segona volta i decideix donar suport al candidat Jacques Chirac. El seu vicepresident, Jean-Pierre Raffarin, seria nomenat primer ministre. A les eleccions legislatives franceses de 2002 s'uneix a RPR i dissidents d'UDF per a formar la Unió per a la Majoria Presidencial, germe del que seria posteriorment l'UMP.

Eleccions legislatives franceses de 1997

Les eleccions legislatives franceses de 1997 es van dur a terme el 25 de maig i 1 de juny de 1997. El resultat fou una aclaparadora victòria de l'esquerra, i Lionel Jospin formarà govern amb l'anomenada Gauche plurielle. Es produeix una nova cohabitació política entre un govern d'esquerres i el president de dreta Jacques Chirac.

Eleccions legislatives franceses de 2002

Les eleccions legislatives franceses de 2002 es van dur a terme el 9 i 16 de juny de 2002. Les va convocar Jacques Chirac després de guanyar les eleccions presidencials franceses de 2002, i hi va concórrer amb la Unió per la Majoria Presidencial, que després es transformà en Unió pel Moviment Popular (UMP).

Eleccions presidencials franceses de 1988

Les eleccións presidencials franceses de 1988 es van celebrar el 24 d'abril de 1988, i com que cap dels candidats va obtenir la majoria absoluta es va dur a terme una segona volta el 8 de maig d'aquest mateix any, resultant vencedor François Mittérrand.

Eleccions presidencials franceses de 1995

Les eleccións presidencials franceses de 1995 es van celebrar el 23 d'abril de 1995, i com que cap dels candidats va obtenir la majoria absoluta es va dur a terme una segona volta el 7 de maig d'aquest mateix any, resultant vencedor Jacques Chirac.

Eleccions presidencials franceses de 2002

Les eleccions presidencials franceses de 2002 van consistir en una primera volta el 21 d'abril de 2002, i una segona entre els dos candidats més votats (Jacques Chirac i Jean-Marie Le Pen) el 5 de maig de 2002. Aquestes eleccions van atreure l'atenció del món a causa de la inesperada aparició en la segona volta del candidat ultradretà Le Pen. Encara que el seu partit, el Front Nacional, es descriu a si mateix com a conservador el seu discurs dur duu a molts analistes a qualificar-lo com d'extrema dreta.

En els mesos anteriors a les eleccions la campanya s'havia centrat en afers d'ordre públic, amb una atenció especial a la criminalitat juvenil, especialment entre els joves d'origen estranger. Lionel Jospin era en aquell moment Primer Ministre; el govern de Jospin era criticat per l'oposició per la seva tebiesa amb el crim. Hi ha qui considera que algunes informacions alarmistes de TF1 i altres mitjans van ressaltar més del degut la pretesa onada de crims.

La primera ronda de les eleccions va suposar una sorpresa per a molts observadors, ja que aquests esperaven una segona volta entre Chirac i Jospin. Altres observadors ja havien apuntat a la possibilitat que Jospin quedés fora de la segona volta donada la igualtat entre els candidats, la seva mala campanya i l'alt grau d'indecisos. La pobra imatge que va projectar Jospin unit a la dispersió del vot en l'esquerra a gran nombre de candidats va significar que Le Pen fos qui s'enfrontés a Chirac en la segona volta. L'elecció va produir el qüestionament del sistema de doble volta per part dels perdedors i també va aixecar preocupació a causa de l'apatia i a la manera que l'esquerra s'havia fragmentat.

Com a conseqüència dels totalment democràtics resultats es va estendre entre els perdedors una gran commoció, i més d'un milió de persones van prendre part en marxes per a expressar la seva oposició a les idees de Le Pen. Un dels lemes d'aquests manifestants era: "avergonyit de ser francès", en al·lusió a l'eslògan de campanya del Front Nacional: "orgullós de ser francès". Les protestes van començar la nit del 21 d'abril i van continuar durant els dies:

24 d'abril: 60.000 persones es manifesten contra l'èxit de Le Pen.

25 d'abril: 250.000 persones es manifesten contra l'èxit de Le Pen.

26 d'abril: 200.000 persones es manifesten contra l'èxit de Le Pen (45.000 d'elles a París).

1 de maig, aproximadament 20.000 persones acudeixen a la celebració anual del Front Nacional a París en honor de Joana d'Arc i com suport a Jean-Marie Le Pen.

L'elecció entre Chirac, acusat d'alguns escàndols de corrupció durant la seva etapa com alcalde de París però que es beneficiava del dret d'immunitat presidencial, i Le Pen, un nacionalista freqüentment acusat de racisme i antisemitisme, va ser per a molts molt dura. Es van realitzar propostes com anar a votar amb una pinça en el nas per a expressar el disgust de votar Chirac, però això podria ser il·legal, ja que està prohibit anunciar el vot propi dintre del recinte de votació. Chirac va derrotar Le Pen amb un resultat aclaparador.

Eleccions presidencials franceses de 2007

Les eleccions presidencials franceses de 2007 es van programar per al dia 22 d'abril de 2007 (1a volta) i per al dia 6 de maig de 2007 (2a volta), amb la intenció d'elegir un nou president de la República Francesa, càrrec que ocupava Jacques Chirac des del 17 de maig de 1995.

Els Republicans (França)

Els Republicans (en francès: Les Républicains; LR) és un partit polític francès de centredreta, sent un dels dos principals partits polítics contemporanis al país, juntament amb el centre-esquerra Partit Socialista (PS). Els Republicans va ser fundat el 30 de maig de 2015, com un canvi de nom de la Unió per un Moviment Popular (UMP), agrupació de centredreta fundada pel president Jacques Chirac.El president dels Republicans, Nicolas Sarkozy, va ser President de França entre 2007 i 2012, sent derrotat pel socialista François Hollande en l'elecció presidencial de 2012. Els Republicans és membre del Partit Popular Europeu (PPE), la Internacional Demòcrata de Centre (IDC) i la Unió Internacional Demòcrata (IDU).

François Mitterrand

François Maurice Adrien Marie Mitterrand pronúncia (?·pàg.) (Jarnac, França, 26 d'octubre de 1916 - París, 8 de gener de 1996) fou un polític francès que va esdevenir el 21è president de la República francesa i copríncep d'Andorra entre 1981 i 1995, en el mandat més longeu de la història de la República francesa.

Gaullisme

El gaullisme és l'ideari polític inspirat en el de l'ex-president francès Charles de Gaulle. Tot i que se sol relacionar el gaullisme amb la dreta (Georges Pompidou i Jacques Chirac són potser dos dels gaullistes més coneguts internacionalment) també existeixen gaullismes més socials o d'esquerres. Fora de França se sol relacionar també amb el nacionalisme francès i amb l'intervencionisme de França a la política internacional o d'altres països. A més de nacionalista i socialment conservador, se sol considerar també populista, basat en el carisma de de Gaulle.

Actualment, l'antic partit gaullista RPR forma part del partit de dretes Unió pel Moviment Popular (UMP), liderat per Nicolas Sarkozy.

L'emblema del gaullisme és la creu patriarcal, amb dues bandes horitzontals, la de sota més llarga, que és coneguda com a creu de Lorena, tot i que aquesta en principi, estrictament parlant, té les dues bandes de la mateixa longitud.

Nicolas Sarkozy

Nicolas Sarkozy (?·pàg.) (París, 28 de gener de 1955) és un polític francès, president de la República francesa i copríncep d'Andorra entre 2007 i 2012, va ser ministre de l'Interior (2005-2007), en el govern de Dominique de Villepin. Des de 2005, és el president del partit polític conservador Els Republicans). El setembre de 2014 va anunciar el retorn a la primera línia política.

Raymond Barre

Raymond Barre (Saint-Denis, illa de la Reunió, 1924 – París, 2007) fou un economista i polític francès de centredreta que fou Primer Ministre de França entre 1976 i 1981.

Reagrupament per la República

Reagrupament per la República (francès, Rassemblement pour la République, RPR) és un partit polític francès de dreta que reivindica el neo-gaullisme, una forma de fer política inspirada per Charles de Gaulle i la Resistència durant la Segona Guerra Mundial. Fou creat el 1976 sota l'impuls de Jacques Chirac, aleshores en conflicte personal (però no ideològic) amb el president de la República amb els Republicans independents, Valéry Giscard d'Estaing, i és considerat com l'equivalent francès del Partit Conservador britànic. Es va dissoldre dins l'UMP el 2002.

TF1

TF1 és un canal generalista privat de televisió francès, que emet a França (tot i que també es pot veure a Bèlgica, Suïssa, Luxemburg i Andorra). És el canal amb més audiència del seu país.

Fundada el 1935, és la cadena de televisió més antiga de França. Va ser una cadena pública des de la seva fundació fins a l'any 1987, quan el govern del Primer ministre Jacques Chirac va decidir privatitzar-la. La cadena pertany al grup Groupe TF1, amb capital majoritari del grup Bouygues.

Unió de Demòcrates per la República

La Unió de Demòcrates per la República (Union des Démocrates pour la République, UDR) fou un partit polític francès de caràcter gaullista que va tenir activitat entre 1967, quan va prendre el testimoni de la Unió per la Nova República, i el 1976, quan es va transformar en Reagrupament per la República.

Unió per a un Moviment Popular

L’Unió per un Moviment Popular (en francès Union pour un mouvement populaire - UMP) era un partit polític francès de dretes, anomenat a la seva creació com a Unió per a la Majoria presidencial (Union pour la majorité présidentielle), en vistes de donar suport a la candidatura del president Jacques Chirac a les eleccions del 2002. El partit era membre del Partit Popular Europeu, i també de la Unió Democràtica Internacional, fòrum dels partits conservadors a l'escala mundial. L'any 2009, amb objecte de les eleccions al parlament europeu, la branca sarkozista de la UMP va crear el Comité per a la Majoria Presidencial. El partit va passar a ser Els Republicans (Les Républicains) el 30 de maig de 2015.

Alcaldes de París
1789-1794
1848
1870-1871
Des de 1977

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.