Isaïes (profeta)

Isaïes (en hebreu: ישעיהו) (transliterat: Yeshayahu), és un nom que en català es pot traduir com: Jehovà és salvació. Va ser el primer dels grans profetes d'Israel. Nascut al Segle VIII aC, probablement entre el 770 i el 760 aC, a Jerusalem, dins d'una família acomodada, estava emparentat amb la família reial (cosí d'Azaries segons la tradició talmúdica). Profetitzà durant la crisi causada per l'expansió de l'imperi assiri. Per les seves pròpies declaracions se sap que va estar casat amb una profetessa i que tingué dos fills. Va ser "profeta de la cort" al Temple de Jerusalem, i va ser sacerdot de diversos reis. Va actuar durant els regnats de Jotam (745-742 aC9, Acaz (741-726 aC) i Ezequies (725-697 aC). Va ser un període molt agitat, i el profeta hi al·ludeix en els seus escrits: la guerra sirio-efraïmita, la mort del rei assiri Teglatfalassar III, la rebel·lió del regne del Nord contra Salmanassar V, els intents independentistes d'Ezequies ajudat per Egipte, i l'amenaça a la ciutat de Jerusalem per Sennàquerib.

Se'l considera un dels profetes majors. S'estima que el ministeri profètic d'Isaïes va arribar a durar a prop de mig segle. Durant la seva primera etapa va predicar molts dels temes dels quals havia fet menció el profeta Amós, censurant el luxe excessiu de les dones de l'alta societat, condemnant la injustícia dels tribunals i atacant la corrupció dels savis i polítics. Isaïes va escriure com a mínim la primera part del llibre de la Bíblia que coneixem com a Llibre d'Isaïes. La seva obra mostra que era un gran poeta, amb estil brillant i de composició harmoniosa. Els crítics coincideixen que és l'autor dels capítols 1 a 12, 15 a 24 i 33 a 35, i es discuteix l'autoria de la resta del llibre. Els capítols 36 a 39 estan escrits en tercera persona i possiblement foren escrits per altres autors.[1]

Una de les seves profecies més conegudes va donar-la l'any 735, quan els reis d'Aram i d'Israel van fer una coalició contra Judà, i pretenien substituir el rei Acaz per un sobirà favorable a una coalició antiasiriana. El profeta va dir a Acaz que tingués fe i confiança en Jehovà, l'únic que el podria salvar. Però el rei, sense fer cas dels signes del cel, va immolar el seu fill a les divinitats paganes. Isaïes va donar aleshores l'anomenat "oracle d'Emmanuel", que més endavant va tornar a repetir al llarg del llibre. Deia que la prova de que Déu estava amb el seu poble era el naixement d'un nen a l'harem reial que es diria Emmanuel, al·ludint potser a Ezequies, el fill d'Acaz. Aquesta profecia va influir en el pensament cristià posterior que va considerar que Emmanuel seria el Messies. La incredulitat del rei i del poble van portar un càstig diví, i Samaria va ser capturada i es va arruïnar. Ezequies va voler arribar a un pacte amb Egipte per a sortir dels domini dels assiris, però Isaïes va predir que no seria possible. A la mort del rei assiri Sargon II, que s'havia apoderat de Samaria, va dir que el seu successor seria encara més terrible, però que Jerusalem se'n sortiria. En efecte, Sennàquerib, el successor, va haver de retirar-se del setge de Jerusalem a causa de diverses epidèmies al seu exèrcit i la sublevació d'algunes províncies al seu regne.

Com a profeta, Isaïes era un home inspirat per la divinitat. Entrava en èxtasi quan "la mà de Jehovà" el tocava, i unes vegades tenia visions i altres escoltava "la veu de Déu". En els seus oracles anunciava dates concretes sobre quan passarien els fets. Era el profeta de la santedat purificadora de Déu, entesa sempre com a glòria i majestat de Jehovà. El poble sempre és mostrat com a ingrat cap al seu Déu.

La part del llibre anomenat Deutero-Isaïes, que comprèn els capítols 40 a 55, està format per una sèrie de profecies destinades a donar forces als jueus desterrats a Babilònia, poc abans de què el rei Cir el Gran els permetés tornar a la seva pàtria. Els capítols 56-66 tracten de la reconstrucció del Temple.[2]

Isaiah

Icona russa del s. XVIII (Monestir de la Transfiguració, Kizhi, Carèlia)

Dijon mosesbrunnen2

Escultura de Claus Sluter (s. XV), al Pou de Moisès de Dijon

Infotaula de personasant Isaïes
Isaiah-Michelangelo
Fresc de Miquel Àngel (Roma, Capella Sixtina)
Nom original (he) יְשַׁעְיָהוּ
Biografia
Naixement Hebreu:יְשַׁעְיָהוּ(Yəšaʿyáhu, "Déu és salvació"); grec: Ἠσαΐας (Ēsaiās)
S. VIII aC.
Palestina
Mort ca. 698 aC (segons algunes tradicions, martiritzat)
Palestina
Lloc d'enterrament Desconegut (una tradició islàmica afirma que és a Imamzadeh Isma’il (Mausoleu d'Ismail i Mesquita d'Isaïes), a Isfahan, Iran) 
Religió Judaisme
Activitat
Ocupació Profeta i escriba
Professors Amós
Alumnes Miquees
profeta
Celebració Església Catòlica, Església Ortodoxa, esglésies orientals, esglésies protestants, Islam
Canonització Antiga
Festivitat 9 de maig (catòlics i ortodoxos (calendari julià, corresponent al 22 de maig gregorià); 3 d'abril (ortodoxos, maronites i melquites); 6 de juliol (armenis)
Esdeveniment significatiu Autor del Llibre d'Isaïes
Iconografia Amb un rotlle, com a profeta
Família

Musicbrainz: 5e66c130-fa18-4828-8840-d6c3a8e999fb

Referències

  1. La Mar Adams, L. «A Scientific Analysis of Isaiah Authorship». A: Isaiah and the Prophets: Inspired Voices from the Old Testament (en anglès). Religious Studies Center, 1984, p. 151–164.
  2. Montero, Santiago. Diccionario de adivinos, magos y astrólogos de la antigüedad. Valladolid: Trotta, 1997, p. 173-176. ISBN 8481641618.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isaïes Modifica l'enllaç a Wikidata
19 de juliol

El 19 de juliol és el dos-centè dia de l'any del calendari gregorià i el cent dos-cents primer en els anys de traspàs. Queden 165 dies per finalitzar l'any.

22 de maig

El 22 de maig és el cent quaranta-dosè dia de l'any del calendari gregorià i el cent quaranta-tresè en els anys de traspàs. Queden 223 dies per a finalitzar l'any.

6 de juliol

El 6 de juliol és el cent vuitanta-setè dia de l'any del calendari gregorià i el cent vuitanta-vuitè en els anys de traspàs. Queden 178 dies per finalitzar l'any.

9 de maig

El 9 de maig és el cent vint-i-novè dia de l'any del calendari gregorià i el cent trentè en els anys de traspàs. Queden 236 dies per finalitzar l'any.

Església de Santa Maria de Rubió

L'Església de Santa Maria de Rubió està situada al poble de Rubió a l'alta Anoia, al peu del castell de Rubió. L'església ha exercit les funcions parroquials des dels seus orígens en el segle XI fins a l'actualitat.

L'edifici actual va ser construït entre 1275 i 1300, substituint una església anterior que s'esmenta en documents medievals des del 1082. La construcció fou a petició dels senyors de Castelloló, potser enterrats a la zona del presbiteri.

L'església estava integrada amb les estructures del castell i formava part de les seves construccions defensives. La coberta superior culmina en un ampli terrat envoltat d'un mur fortificat, des del que s'accedeix a una torre-campanar situada a l'angle sud-oest.

L'Església de Santa Maria de Rubió és un temple d'estil gòtic. La planta rectangular té una única nau coberta amb doble volta de creueria, i presenta als vèrtexs dues claus de volta esculpides amb l'Anyell Pasqual i un petit Pantocràtor. Els arcs arrenquen de mènsules esculpides: Sant Joaquim i Santa Anna al presbiteri, escuts heràldics dels Castellolí a l'arc total central i l'àliga de Sant Joan amb un escut, a la zona del cor. La nau central té a banda i banda sengles capelles laterals de volta ogival i coberta de creueria.

Situades a l'angle nord-est hi ha la sagristia i una capella, també d'estil gòtic. La resta de capelles van ser obertes entre els contraforts en els segles XVI i XVII, coincidint amb la construcció del tercer pis, el campanar i el cor. Al llarg dels segles XVI i XVIII, i al segle XX, l'església sofrí diverses restauracions. L'última va ser duta a terme entre 1985 i 1989 sota la direcció de J. Asarta.

En el mur nord de l'església hi ha la portalada principal de tradició romànica. Construïda a finals del segle XIII], es compon d'arquivoltes de mig punt que arrenquen de columnes aparellades amb capitells esculpits amb motius vegetals i zoomòrfics. Pels seus trets estilístics, l'obra es vincula a l'escola de Lleida. Aquesta portalada fou restaurada l'any 1989.

En el mur sud es conserva un reduït portal secundari, amb forma d'arc de mig punt, adovellat i motllurat

L'any 1985-86 es feren unes excavacions que van posar al descobert sota el paviment de la nau de l'església dos camps de sitges, utilitzades per emmagatzemar cereals, i que ja devien ser emprades amb anterioritat a l'edificació del temple. El més antic dels dos, del segle X, apareixia cobert amb una capa de cendres, pel que es creu que fou abandonat a causa d'una destrucció bèl·lica. Seguidament s'hi obriren unes sitges que estigueren en ús fins a la construcció del temple romànic.

L'església de Santa Maria de Rubió és tot un referent del municipi. Fins i tot, l'escut municipal de Rubió actual té com a element central un castell de guies (vermell heràldic) sobremuntat amb un muntat d'argent, acompanyat d'una flor de lis també d'argent, atribut de la Verge Maria, patrona de la localitat.

Isaïes

«Isaïes» té aquests significats:

Llibre d'Isaïes

Biografies:

Isaïes (profeta), profeta del s. VIII aC

Isaïes d'Egipte (s. I/IV?), religiós romà

Isaïes de Xipre (s. XV), escriptor religiós romà d'Orient

Deutero-Isaïes, autor anònim que va escriure els capítols 40 al 55 del Llibre d'Isaïes

Pare Isaïes escriptor cristià de textos ascètics del segle IV

Llista de reis llegendaris de Britània

La següent llista dels Reis llegendaris de Britània apareix en el llibre Historia Regum Britanniae escrit pel monjo gal·lès Geoffrey de Monmouth el 1136.

Estava basat en tradicions gal·leses, angleses, dels cornovis, etc. i en la Historia Britonum, document del segle IX. En aquest llibre, s'intentava construir un vincle entre el príncep de Troia Enees i els primers reis de Britània i Gal·les. De fet, se sap que historiadors renaixentistes, com John Bale i Raphael Holinshed, van agafar una llista de reis celtes i els van utilitzar com a reis de Britània i la Gàl·lia.

Els primers reis descrits són extrets d'un document que descriu els viatges de Noè per Europa (atribuït a l'historiador babilonia del segle III aC Berosus el Caldeu), però que actualment es considera una falsificació molt posterior. En la Bíblia (Gen, 10:5), es diu que "Jàfet es va traslladar a les illes dels gentils", (illes gregues, britàniques, etc. segons les versions).

La llista es considera fictícia i, tot i que alguns dels noms estan basats en personatges reals, la immensa majoria no tenen base històrica.

Martí Domínguez Barberà

Martí Domínguez Barberà (Algemesí, 21 de juny de 1908 - València, 10 d'agost de 1984) periodista polifacètic que va conrear tots els gèneres literaris, des del teatre a la novel·la, passant per l'assaig, la poesia, l'oratòria i el periodisme.

Fou una persona preocupada per fer present la fe en la cultura. Els dos referents vitals i indeslligables que guien la seua biografia i la seua obra literària són la valencianitat i la fe cristiana. El seu discurs València, la gran silenciada, pronunciat el 16 de març de 1958, en el marc de la commoció que patí València per la Gran Riuada de València de 1957, és considerat un referent del valencianisme del segle XX i li va costar el càrrec com a director del diari Las Provincias.

Miquees

Miquees, de l'hebreu מִיכָה Mikah (Qui com Yahvéh? Miquees 7:8). Va ser un profeta d'origen camperol de finals del segle VIII aC., provinent de Moreset (Miquees 1:14) un petit llogarret de la fèrtil plana de Sefela a uns 30 quilòmetres al sud-oest de Jerusalem. Va ser autor del llibre de la Bíblia que porta el seu nom.

La seva tasca es va realitzar en temps dels reis Jotam, Acaz i Ezequies i va ser contemporani dels profetes Isaïes (profeta), Osees i Amós. Va demostrar un gran zel pel pacte amb Yahvéh i va considerar que la infidelitat a l'amor de Déu es fa sentir en l'explotació del proïsme. Va estimar el seu poble camperol i pastoral i va veure en ell l'interès de Yahvéh. Va denunciar els rics i poderosos i els sacerdots i falsos profetes que actuaven per aconseguir poder i privilegis. Va rebutjar l'abús dels aristòcrates de Jerusalem contra la majoria del poble camperol i la instrumentalització de la religió per ocultar les injustícies socials.

La predicació de Miquees va ser de tal abast que va influir perquè Ezequies intentés algunes reformes al Regne de Judà (2Reyes 18:1-4).

Especial significat i valor representa el passatge Miq 5, 1. citat expressament en l'Evangeli segons Mateu Mat 2, 5 com a profecia del lloc del naixement del Messies, Betlem.

S'ha assenyalat que aquest passatge ha estat manipulat amb males intencions pels cristians, ja que es parla de la dinastia Betlem Efrata, no d'una ciutat, i així mateix, s'al·ludeix a un guerrer que suposadament venceria Assíria (v.6). Llavors, no és una profecia cristiana, sinó una profecia fallida sobre un guerrer jueu.

Retaule de Santa Maria de Rubió

El Retaule de Santa Maria de Rubió és un conjunt pictòric de característiques formals italogòtiques realitzat a la segona meitat del segle XIV. Tradicionalment s'ha atribuït a un mestre anònim, identificat com el Mestre de Rubió. Actualment es troba repartit entre l'església de Santa Maria de Rubió, on es conserva el cos principal del retaule, i el Museu Episcopal de Vic, que custòdia la predel·la.

Comuns
No jueus
Judaisme
Cristianisme

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.