Ideologia

Una ideologia és un conjunt d'idees sobre un sistema (econòmic, social, polític...) que pretén la seva conservació (ideologies conservadores), la seva transformació violenta o pacífica (en qualsevol cas, pot ser radical i ràpida -ideologies revolucionàries-, o incremental i lenta -ideologies reformistes-) o la restauració del sistema prèviament existent (ideologies reaccionàries).

Les ideologies solen constar d'una representació del sistema; que proporciona un punt de vista propi i particular sobre la realitat, a partir del qual s'analitza i es fa un judici, habitualment comparant-lo amb un sistema alternatiu, real o ideal; i de programes d'acció; que pretenen acostar en tant que sigui possible el sistema considerat real al sistema ideal pretès.

Les ideologies caracteritzen grups socials, institucions i moviments polítics, socials, religiosos o culturals. Expliquen la diferència de visions en política, filosofia o ètica, i condicionen moltes de les decisions de l'individu; així, es qualifica una persona de conservadora, de progressista, de relativista o de fonamentalista, per exemple. La ideologia no sempre és conscient, ja que va lligada al judici sobre els fets i els altres.

Al pensament marxista, és el sistema de valors que la classe dominant difon entre les classes subalternes per justificar el seu domini, amb la intenció que els oprimits l'interioritzin i l'assumeixin com a natural. Per exemple, dins les societats capitalistes, la idea que la propietat privada és un dret natural inalienable.

Photograph of President Reagan giving a speech at the Berlin Wall, Brandenburg Gate, Federal Republic of Germany - NARA - 198585
Ideologies enfrontades: Ronald Reagan dóna un discurs flanquejat per banderes davant del mur de Berlín, 1987. La porta de Brandenburg, al seu torn, ens recorda l'ús de l'art per justificar la construcció de l'estat, com en aquest cas Prússia-Alemanya

Orígens del nom

La seva etimologia ve del grec ("eidos", 'idea, aparença' + "logos", 'ciència, paraula').

La paraula va ser creada per Destutt de Tracy al segle XVIII (Mémoire sur la faculté de penser, 1796), i originalment denominava la «ciència que estudia les idees, el seu caràcter, origen i les lleis que les regeixen, així com les relacions amb els signes que les expressen».

Mig segle més tard, el concepte es dota d'un contingut combatiu per Karl Marx, per a qui la ideologia és el conjunt d'idees (errònies, en la seva major part); la relació amb la realitat és menys important que el seu objectiu, que és evitar que els oprimits percebin el seu estat d'opressió.

Friedrich Engels, proper a Marx, va escriure:

« La ideologia és un procés realitzat conscientment per l'així anomenat pensador, en efecte, però amb una consciència falsa »
— Carta de Engels a Mehring[1]

Des d'un punt de vista o d'altre, el concepte va adquirir un tint pejoratiu del qual no s'ha desprès. Sota aquesta concepció negativa, cada ideologia és una cosmovisió que pretén despullar l'ésser humà de la seva llibertat, submergir-lo en una mentida, convertint-lo en part d'una massa que es pretén manipular i, si triomfa, dominar. Des d'aquest punt de vista, les ideologies són eines de control social.

Sociologia i ideologia

Parlem d'ideologia quan una idea determinada és àmpliament compartida conscientment per un grup social en una societat. A vegades, és un tret fortament identitari, de manera semblant a la religió, la nació, la classe social, el sexe, partit polític, club social, incloent-hi grups petits i tancats com les sectes, o grups grans i oberts com ser partidari d'un equip de futbol... A més dels membres del grup ideològic, admeten o no que determinat individu pertanyi al grup segons comparteixi o no certs pressupostos ideològics bàsics.

La ideologia interpreta i justifica els actes personals o col·lectius dels grups o classes socials, als interessos del qual serveix, i explica la realitat d'una forma assumible i tranquil·litzadora perquè pugui mantenir la interpretació o justificació prèvia tal com estava en l'imaginari col·lectiu, independentment de la circumstància real. De l'estudi de la ideologia s'encarrega la Sociologia del coneixement, el pressupost bàsic és que les maneres de veure el món varien socialment d'una societat a una altra i dins de sectors diferents de la mateixa societat.

Saint-Simon

El comte de Saint-Simon (1760-1825)[2] va ser un dels primers a recuperar el concepte d'ideologia per tal de fer-ne un sistema filosòfic complet, completament fundat en les ciències, excloent-hi tota aportació de les religions, ja que era ateu. Va jugar un paper molt particular en la difusió de la ideologia.

Saint-Simon, molt influenciat pels ideòlegs, sobretot el doctor Jean Burdin, construeix entre 1801 i 1825 un sistema global que Pierre Musso qualifica de filosofia de les xarxes.[3] Per a Saint-Simon, les relacions dels individus en societat són, per metàfora amb la fisiologia, que era en ple desenvolupament en aquest moment, assimilables a les xarxes orgàniques dels éssers humans (xarxes sanguínies, sistema ansiós). Introdueix també la noció de capacitat de la xarxa.

La denominació de "nou cristianisme" va ser en realitat enganyosa per a un sistema que, prenent Isaac Newton com a referència suprema, pretenia reemplaçar Déu per la llei de la gravitació universal. En l'aspecte espiritual, les ciències substitueixen la religió. En l'aspecte temporal, els economistes reemplacen els polítics.

El sistema de govern ha d'incloure tres cambres, (inventors, cambra... execució).[4] Saint-Simon presenta la seva exclusiva confiança en el progrés industrial. El seu sistema era molt ple de religiositat, especialment en els darrers anys.

Recerca d'un sistema coherent (1825)

La preocupació de la recerca d'un sistema coherent que es trobava ja a l'escola dels ideòlegs, una mica oblidada per les guerres de l'imperi i per la Restauració, ressorgeix cap a 1825,[5] en el context del començament del regnat de Carles X.

La fi de l'any 1825 i l'any 1826 van ser, així, a França, un moment de reflexió sobre un sistema filosòfic global. Es pot considerar que és un període frontissa en la història de les idees. Els pensadors que van participar en aquesta reflexió van ser principalment August Comte, Barthélemy Prosper Enfantin, Charles Fourier... i probablement Félicité Robert de Lamennais, que va ser contractat en la reflexió pels catòlics.

Aquest període va iniciar un gran nombre de moviments de diferent naturalesa: ideologies, utopies, que donaran a llum llavors a les grans teories sobre el liberalisme, així com a les diferents formes de socialisme.

Saintsimonisme: continuació

A la mort de Saint-Simon (1825), un politècnic, Barthélemy Prosper Enfantin, reprèn la seva doctrina.

Molt interessat pel sistema de Saint-Simon, publica amb Saint-Amand Bazard, l'Exposició de la doctrina de Saint-Simon (1829). Aquestes idees són així difoses pel moviment dit saintsimonisme (saint-simonien), sota formes transformades en el transcurs del temps:

  • el 1831, Saint-Amand Bazard es desvincula del grup liberal d'Enfantin ('cisma') i funda una branca de sensibilitat socialista, que influencia sobretot Karl Marx;
  • Lazare Hippolyte Carnot, segon fill de Lazare Carnot, col·labora en un dels diaris;
  • Michel Chevalier, saintsimonià de sensibilitat liberal, és un proper conseller de Napoleó III;
  • les idees saintsimonistes es desenvolupen en certs cercles de l'escola politècnica.

Les idees saintsimonianes tenen així una forta influència a França en la fase de desenvolupament industrial del Segon Imperi, després de la III República (revolució industrial).

S'escampen també fora de les fronteres amb la colonització d'Àfrica i de l'Orient Mitjà, de la qual Enfantin va ser l'iniciador. És així com es parla d'una ideologia colonial francesa.

Troben aplicacions pràctiques en la construcció dels ferrocarrils (estrella de Belgrand), de carreteres, de canals, i encara avui en les xarxes de telecomunicacions.[6]

Positivisme d'Auguste Comte

Auguste Comte
Auguste Comte

Auguste Comte va ser secretari de Saint-Simon del 1817 al 1824. Va deixar Saint-Simon per fundar el seu propi moviment filosòfic.

La ideologia de Comte se subdivideix en dues parts:

  • el positivisme científic

Les causes primeres són oblidades. En el Curs de filosofia positiva (1830-1842), Comte exposa la llei dels tres estats: la humanitat passa per tres estats: l'estat teològic (els déus governen el món), l'estat metafísic (entitats abstractes determinen el món), i l'estat positiu (les ciències aconsegueixen l'estat positiu).

  • el positivisme "religiós"

En aquesta fase, August Comte defineix les relacions en societat a partir de tres fonaments: l'altruisme, l'ordre i el progrés. La sociologia (reprèn el terme de Sieyès) corona les ciències anomenades positives: matemàtiques, física, química, astronomia, biologia (sistema de política positiva, 1851-1854).

El món és governat per les morts. La humanitat és un gran-ésser, mena de continuació del culte de la raó i de l'ésser suprem, del qual és el "gran sacerdot".

El positivisme tindrà una influència determinant a partir de mitjans del segle XIX sobre nombroses personalitats i en nombrosos àmbits:

  • el positivisme lògic,
  • el positivisme jurídic, que es fonamenta en el sistema de política positiva de la fase religiosa,

Origen de les ideologies

L'origen de la majoria de les ideologies es troba en un corrent filosòfic, i és una versió molt simplificada, i de vegades distorsionada, de la filosofia original, cosa que es produeix, de manera general, quan un pensament original es converteix en "-isme".[7]

Sol situar-se l'origen d'acord amb les necessitats que sustenten socialment un determinat pensament. Els primers filòsofs que van estudiar la "ideologia", els psicologistes francesos (Condillac, Cabanis, Destutt de Tracy), van situar aquesta necessitat en el "jo interior", interpretat de diverses maneres (psicologisme i psicofisiològics).

Més tard, el compromís polític de filòsofs socials (socialistes utòpics, Claude-Henri de Rouvroy, comte de Saint-Simon, Fourier, Proudhon) va situar aquestes necessitats en la vida social, cosa que va provocar el qualificatiu de "doctrinaris" pels "ideòlegs" en el seu enfrontament amb el poder, donant a la paraula un sentit pejoratiu que no ha perdut.

El sentit més elaborat d'ideologia és el de Hegel i Marx, considerant la ideologia com una "escissió de la consciència", que produeix l'alienació, bé sigui aquesta considerada com a merament dialèctica del pensament, idealisme (Hegel), o dialèctica material materialisme (Karl Marx).

Al segle XX, la ideologia és considerada com a problema de comunicació social. Per als frankfurtians, de manera especial Habermas, la ideologia expressa la violència de la dominació que distorsiona la comunicació. Aquesta distorsió és conseqüència d'una raó instrumental que produeix la ciència i la tecnologia com a eixos de la dominació social. És, doncs, necessària una hermenèutica de l'emancipació i l'alliberament. De la mateixa forma, Marcuse subratlla aquest fet en el si de les classes socials.

Karl Mannheim i Max Scheller emmarquen la ideologia en el context de la sociologia del saber. El saber emmarcat dins de la dominació política genera tal cúmul d'interessos que configura la visió del món dels grups socials. Mannheim distingeix entre ideologia parcial de tipus psicològic, i ideologia total de tipus social.

Sartre, per la seva banda, introdueix una idea d'"ideologia" completament diferent. Per a Sartre, la ideologia és fruit d'un pensador "creador", capaç de generar una manera de veure la realitat.[8]

Willard Van Orman Quine, per la seva banda, lliga la ideologia a una manera de considerar l'ontologia.[9]

A finals del segle passat, però, s'entra en una època de menysvaloració d'allò ideològic, sota el guiatge de les ideologies conservadores, de manera que alguns han proclamat "la fi de les ideologies".[10] Fins i tot, s'ha proclamat el triomf del pensament únic i la "fi de la història" o el xoc de civilitzacions.[11]

La ideologia s'ha d'estudiar en termes de la seva pròpia lògica més que en els de la filosofia que se'n deriva.

És difícil comprendre quan i en quins termes una filosofia passa a ser ideologia. Max Weber afirmava que les filosofies se seleccionen per ser ideologies, però no explica, quan, com i per què. El que sí que podem assegurar és que existeix una relació dialèctica entre les idees i les necessitats socials, i que ambdues són indispensables per a configurar una ideologia. Així, necessitats sentides pel cos social (o un grup d'aquest) poden fracassar per no tenir idees que les sustentin. Igual que hi ha idees que poden passar inadvertides per no ser rellevants per a les necessitats socials.

Marx, en la seva Crítica de la filosofia del dret, a Hegel, assenyala que "les revolucions necessiten un element passiu, una base material. Un poble només posarà per obra la teoria quant aquesta representi la realització de les seves necessitats".

"És cert, l'arma de la crítica no pot substituir la crítica per les armes; la violència material no pot ser enderrocada sinó amb violència material. Però, també la teoria es converteix en violència material una vegada que encén les masses. La teoria és capaç de calar en les masses quan demostra ad hominem, i demostra ad hominem quan es radicalitza. Ser radical és prendre la cosa d'arrel. I per a l'ésser humà l'arrel és l'ésser humà mateix."

Tipus d'ideologia

La classificació dels diferents corrents ideològics sol realitzar-se mitjançant una tipologia segons la seva finalitat, establint-se així quatre grans categories:

  • Ideologies reaccionàries: que enyoren i volen recuperar algun tipus de sistema social, econòmic o polític passat, o algunes de les seves característiques.
  • Ideologies de l'statu quo: les que defenen i racionalitzen l'ordre econòmic, social i polític existent en un moment determinat.
  • Ideologies revolucionàries: recolzen canvis qualitatius en l'ordre econòmic, polític i social. Pretenen una transformació radical, sobtada i violenta.
  • Ideologies reformistes: afavoreixen el canvi d'una manera lenta i pacífica.

Segons l'àmbit central que cobreixen, es parla d'ideologia social, econòmica, política, religiosa... Sovint es barregen, ja que un pensament coherent tendeix a buscar els mateixos trets en els diferents camps d'acció del sistema.

Concepte marxista d'ideologia

Tal com el materialisme històric defineix el concepte, la ideologia forma part de la superestructura, juntament amb el sistema polític, la religió, l'art i el camp jurídic. Segons la interpretació clàssica, està determinada per les condicions materials de les relacions de producció o estructura econòmica i social i el reflex que produeix és l'anomenada "falsa consciència".

El paper de la ideologia, segons aquesta concepció marxista de la història, és actuar de lubricant per mantenir fluides les relacions socials, proporcionant el mínim consens social necessari mitjançant la justificació del predomini de les classes dominants i del poder polític.

Entre els marxistes que s'han dedicat a l'estudi de la ideologia, o han fet comentaris significatius sobre el tema, estan Marx i Engels, Lukács, Althusser, Gramsci, Theodor Adorno i, més recentment, Slavoj Zizek.

Malgrat que, normalment, s'acostuma a parlar d'una teoria de la ideologia homogènia del marxisme, lligada a l'esquema base-superestructura, existeixen nombroses variacions teòriques que tracten aquest tema. Alguns analistes de la teoria de la ideologia marxista, per exemple Terry Eagleton, han arribat a afirmar que en els escrits del mateix Marx existeixen teories diferents sobre el punt.

Durant l'etapa estalinista de l'URSS, el marxisme va quedar reduït al materialisme dialèctic (o diamat) i a l'anomenada concepció materialista de la història. Aquestes doctrines, codificades i poc qüestionables, eren ensenyades acadèmicament, amb una secció fins i tot en l'Acadèmia Russa de les Ciències. Per als marxistes occidentals, i especialment per als historiadors d'orientació no ortodoxa, que sol anomenar-se marxiana, sobretot a França i Anglaterra (més o menys lligats a la renovació historiogràfica de mitjans del segle XX que va suposar l'escola d'Annals), és impossible explicar la història d'una manera tan determinista. Des d'aquest punt de vista, solen trobar-se en la historiografia interpretacions de la ideologia en el sentit que la inadequació de la ideologia dominant a noves condicions o el sorgiment d'ideologies alternatives que entren en competència amb aquesta, i produeix una crisi ideològica. Així, sol admetre's que, encara que des d'un punt de vista marxista clàssic soni herètic, quan una ideologia dominant no compleix eficaçment la seva funció, fa augmentar la tensió social (lluita de classes) que contribueix a la crisi d'un mode de producció i la seva transició al següent.

Segle de les ideologies

Biblis RFE RL 01
Emissora de Ràdio Liberty d'ideologia capitalista, dirigida als països d'Europa de l'Est

Expressió del filòsof Jean Pierre Faye (1998)[12]

El terme ideologia, reservat al segle XIX al debat intel·lectual, es converteix en el segle XX en el vehicle de grans moviments socials i de pensament, sobre el suport de grans masses que són adoctrinades pels nous mitjans de comunicació, la propaganda, la violència i la repressió. En el període d'entreguerres, les ideologies polítiques enfrontades són feixisme i comunisme fonamentalment, encara que del segle XIX hagin sobreviscut el liberalisme en la seva versió democràtica (davant el qual tots dos es defineixen), el conservadorisme, el socialisme democràtic, l'anarquisme i els nacionalismes. Feminisme, pacifisme, ecologisme i els moviments per la igualtat ètnica i el reconeixement de la identitat sexual són ideologies no estrictament polítiques, amb forta vocació transformadora de la societat. El món religiós sembla estar absent de la major part de les noves visions del món (en alemany, Weltanschauung) fins al final del segle XX, quan André Malraux profetitza poc abans de morir (1976): el segle XXI serà religiós o no serà. És aviat per confirmar, però des d'aleshores el cristianisme integrista, tant catòlic com protestant i el fonamentalisme islàmic s'han renovat (personalitzats en Joan Pau II, Ronald Reagan i l'ayatollah Khomeini) i han trobat acomodament en la justificació ideològica de tota classe d'interessos, tant en els països desenvolupats (on va més enllà de l'interclassista de la democràcia cristiana de postguerra) com en els subdesenvolupats (on substitueix el tercermundisme dominant en el període de la descolonització o a la teologia de l'alliberament dels anys 1970). El mateix passa amb el nacionalisme hindú. L'europeisme o moviment europeu ha entrat en una clara crisi ideològica de la qual és símptoma la incapacitat de definició dels valors i les fronteres continentals en els debats de la Constitució europea (2005).

Pensament feble

D'altra banda, des de les dècades de 1980 i 1990, el concepte d'ideologia pateix una devaluació per la seva inadequació a nous paradigmes intel·lectuals emergents, com la desconstrucció (Jacques Derrida), o el més genèricament anomenat postmodernitat, que proposen un pensament feble (Gianni Vattimo), en certa manera una ideologia flexible i acomodar-se a les situacions de canvi desconcertant que ocorren en el període de final de segle i mil·lenni (especialment, la caiguda del mur de Berlín). En aquest context cultural, s'entén la formulació del concepte de la tercera via (Anthony Giddens), una adaptació a la globalització i el liberalisme econòmic triomfant des de posicions socialdemòcrates (el laborisme britànic de Tony Blair o, fins i tot, la presidència de Bill Clinton) que, en la pràctica, és una aproximació a moltes concepcions del conservadorisme.

Ús pejoratiu del terme

En moltes ocasions, es fa servir el concepte ideologia per a desprestigiar un sistema de pensament o concepció del món (o fins i tot un autor o un text, dient d'aquests que estan ideologitzats). A diferència d'una més neutral presa de posició que expressi el punt de vista present d'una persona o un grup, davant una situació nova, després d'haver valorat les diferents opcions existents. Aquest ús pejoratiu d'ideologia, l'entén com un discurs que:

  • posseeix un conjunt de solucions preestablertes per als problemes que volgués superar;
  • és dogmàtic, i produeix un enfrontament partidista (posicions polítiques o religioses);
  • s'acompanya del proselitisme i, en graus extrems, de l'adoctrinament.

Ideologia és, per tant, el fruit del pensament sotmès al prejudici.

Dogmatisme de les ideologies

Les ideologies veuen el món com quelcom estàtic. És per aquest fet que qualsevol ideologia es veu a si mateixa com la dipositària de les idees que poden resoldre qualsevol problema de la societat, ja sigui present o futur.

Això converteix la ideologia en un dogmatisme, car es tanca a les idees dels altres com a possible font de solucions als problemes que es plantegen en el dia a dia, i n'és aquesta l'explicació total i última; el que alguns anomenen explicació ferotge.

Ideologies camí al totalitarisme

Segons assenyala el paràgraf anterior, en casos extrems, una ideologia pot portar a negar la possibilitat de dissentir, donant per veritat irrefutable els seus postulats.

Arribats a considerar la ideologia com a veritat irrefutable, s'obre el camí al totalitarisme, bé sigui de tipus polític o religiós (teocràcies).

Qualsevol que dissenteixi passa a ser un problema per a la societat, o el grup, ja que va contra la veritat dogmàtica que proclama la ideologia. Tal és el gravíssim problema que plantegen els dissidents, les faccions,[13] i sobretot les sectes.

Vegeu també

Referències

  1. La data de la carta és, per a aquesta font, de 14 de juny de 1893 Falsa consciència, Ideologies, Consciència: definicions tautològiques, metafísiques i místiques, segons la qual seguiria així:per això el seu caràcter ideològic no es manifesta immediatament, sinó a través d'un esforç analític i en el llindar d'una nova conjuntura històrica que permet comprendre la naturalesa il·lusòria de l'univers mental del període precedent. Per a aquesta altra font, que la reprodueix de manera més completa, la data és de 14 de juliol de 1893, i seria així La ideologia és un procés que s'opera per l'anomenat pensador conscientment, en efecte, però amb una consciència falsa. Les veritables forces propulsores que el mouen, romanen ignorades per a ell; d'una altra manera, no seria tal procés ideològic. S'imaginen, doncs, forces propulsors falses o aparents. Com es tracta d'un procés discursiu, dedueix el seu contingut i la seva forma del pensar pur, sigui el seu propi o el dels seus predecessors. Treballa exclusivament amb material discursiu, que accepta sense mirar, com a creació, sense buscar una altra font més allunyada i independent del pensament; per a ell, això és l'evidència mateixa, ja que per a ell tots els actes, quant els serveixi de mediador el pensament, tenen també en aquest el seu fonament últim. «Friedrich Engels: La historia de siempre - La Insignia».
  2. No confondre amb el duc de Saint-Simon autor dels cèlebres memòries
  3. Pierre Musso, Telecomunicacions i filosofia de les xarxes
  4. Per a més detalls, vegeu Pierre Muss, filosofia i la creació de xarxes de telecomunicacions
  5. Aquest any era la de la mort de Claude Henri de Rouvroy, comte de Saint-Simon (19 de maig), del qual el sistema va trobar una posteritat per l'intermediari dels seus parents i els seus antics alumnes.
  6. Pierre Musso, telecomunicacions i filosofia dels réseaux
  7. Plató-platonisme; Marx-marxisme, etc.
  8. Critique de la raison dialectique, I, 1960, pàg. 15 i seg.
  9. Notes on the Theory of Reference, a From a Logical Point of View, 1935, pàg. 131
  10. Bell, D. ( 1960)The End of Ideology: On the exhaustion of Political Idees in the Fifties
  11. Huntington, Samuel Phillips. El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial (en català). 1a ed.. Proa, 2006. ISBN 84-8437-561-7.
  12. Faye, Jean Pierre. El segle de les ideologies. Traducció de Joan Carles García-Borrón. Barcelona: Edicions del Serbal, Col·lecció "La Estrella Polar", 13, 1998. 192 p. ISBN 84-7628-254-0
  13. És molt notable l'especial odi que es genera entre les faccions que sorgeixen dins d'una mateixa ideologia, de vegades superior al rebuig de la ideologia contrària

Bibliografia

  • Karl Marx amb la col·laboració de Friedrich Engels, La ideologia alemana, 1846.
  • John B. Thompson, Studies in the Theory of Ideology, 1984, Ideology and Modern Culture. (en anglès)
  • Paul Ricœur, L'idéologie et l'utopie, 1997.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ideologia Modifica l'enllaç a Wikidata

Anarcocapitalisme

L'anarcocapitalisme és una ideologia política liberal que s'autoproclama anarquista. Per a l'anarcocapitalisme l'estat és una amenaça permanent per a la llibertat de l'individu, i per tant és aquest qui ha de defensar la seva propietat i integritat. Creuen profundament en què la seva ideologia respon a l'ordre natural del món, i que totes les formes de govern són un artifici per justificar la tirania.

Anarcofeminisme

L'anarcofeminisme, anarquisme feminista o anarquisme feministe és un corrent de pensament que combina el feminisme i l'anarquisme, veu en la dominació dels homes sobre les dones una de les primeres manifestacions jeràrquiques en les societats. El combat contra el patriarcat és, per tant, per als i les anarcofeministes part integrant de la lluita de classes i de la lluita contra l'estat. Com afirma Susan Brown: "Ja que l'anarquisme és una filosofia política oposada a tota relació de poder, és intrínsecament feminista". La seva originalitat resideix especialment en la seva visió política, i a no ser un corrent dogmàtic, per la qual cosa es poden trobar diversos plantejaments llibertaris referents al que és la dona, el feminisme i la feminitat.

Antifeixisme

L'antifeixisme és un moviment polític contrari al feixisme.

S'associa amb la resistència política als països amb governs feixistes o nazis, tot i que també s'autodenominen antifeixistes nombrosos grups europeus i nord-americans que des de la dècada dels anys 70 s'han enfrontat, mitjançant la propaganda o la mobilització al carrer, als partits i bandes d'extrema dreta.

Per extensió, els antifeixistes contemporanis s'han enfrontat a una idea de feixisme de contons difusos i generalistes, a vegades confusa amb qualsevol exercici d'autoritat o amb formes de discriminació com l'homofòbia, el sexisme, el racisme o la restricció de les llibertats civils.

Els antifeixistes no estan circumscrits completament per una ideologia en particular, tot i que a vegades tenen llaços amb organitzacions del moviment obrer, socialistes, anarquistes o comunistes. En l'àmbit dels activistes polítics d'esquerra, l'antifeixisme ha servit de punt d'unió i col·laboració entre organitzacions marxistes-leninistes, anarquistes i militants no enquadrats partidàriament.

Centre polític

El centrisme o centre polític o és una ideologia política que es defineix per la seva retòrica centrista en oposició a les posicions d'esquerra i dreta. El seu contingut canvia segons el moment històric i el lloc, ja que depèn dels moviments polítics, ideològics i socials que sorgeixin en un indret donat. Actualment, a Espanya, correspon a la ideologia autoconsiderada ni de dretes, ni d'esquerres. El centrisme pot estar estretament relacionat amb el populisme, tot i que en l'actualitat la retòrica de centre tendeix a anomenar populistes als altres. A vegades se l'identifica amb l'anomenada tercera via, tot i que els seus orígens són anteriors.

Hi ha hagut intervals històrics al món occidental en els quals moltes persones enquestades responien considerar-se de classe mitjana, ho fossin o no, i això ha estat utilitzat a la retòrica per a voler-se autodefinir com a partit polític amb ideologia "de centre", induint a la falàcia de que respon als interessos de les classes socials situades "al centre", ni molt pobres ni molt riques, és a dir, a la classe mitjana.

Els valors i interessos que defensen els grups que es denominen centristes són a la pràctica i per definició heterogenis i d'ideologia ambigua, desconeguda o canviant. Tanmateix, cercant trets comuns als que actualment i al llarg de la història s'han autoproclamat com a tals, sembla que proposen una economia capitalista i solen defendre la religiositat, predominant al món occidental en ells la influència cristiana.

Crida Demòcrata Cristiana

Crida Demòcrata Cristiana (neerlandès Christen Democratisch Appèl CDA) és un partit polític neerlandès i fundat el 1980.

Decisió per consens

Per a la política de consens de la Viquipèdia, vegeu Viquipèdia:Consens.El consens, en sociologia, fa referència a l'acceptació d'una proposició o d'una ideologia (mitjançant un procés concret) per part d'una comunitat. Per tant, quan "hi ha hagut consens en alguna cosa" vol dir que aquesta cosa ha estat acceptada per part de la comunitat afectada.

L'acceptació, pot donar-se a partir d'unes normes a definir per la pròpia comunitat; per votació, per debat, etc. La decisió per consens és un procés de decisió que no busca únicament l'acord de la majoria dels participants, sinó que també té com a objectiu resoldre o atenuar les objeccions de la minoria, i així arribar conjuntament a la decisió més satisfactòria. Consens significa alhora el fet d'arribar a un acord general i el procés que ha fet possible arribar-hi. La presa de decisions per consens tracta fonamentalment aquest procés.

A diferència de la unanimitat, la decisió per consens no ha de ser acordada per la totalitat dels membres, sinó que ha de ser presa per la totalitat dels membres que exerceixen el vot o posicionament. D'aquesta manera les abstencions no es tenen en compte en el consens, però si en una decisió per unanimitat.

Franquisme

El franquisme va ser un règim polític autoritari i dictatorial vigent a Espanya entre 1939 i 1975, i també és anomenada com a tal la ideologia en què es basà. Basat en el lideratge del general Francisco Franco Bahamonde, el franquisme va néixer amb la victòria militar a la Guerra Civil espanyola. El seu poder es va fonamentar en el control de tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic, el Movimiento Nacional, i de l'exèrcit així com una col·laboració estreta amb l'església Catòlica. Les corts franquistes no van tenir iniciativa legislativa, perquè Franco concentrava el poder executiu i el legislatiu en un govern altament centralitzat. Es trencava així el principi de separació de poders propi d'un règim democràtic. Un potent aparell policíac que perseguia els membres dels partits i dels sindicats clandestins i un fort aparell propagandístic són dues característiques més del franquisme.

Tot plegat va configurar un règim molt personalista que no va sobreviure legalment a la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975. Tot i continuar viva la ideologia que se'n derivà així com molts personatges (fins i tot criminals de guerra i torturadors) amnistiats pel procés constitucional conegut com la transició democràtica espanyola (1978).

Segons la premsa del moment, el rei Joan Carles I, va ser l'hereu politic de Francisco Franco, encarregat de comandar l'estat i l'exèrcit Espanyol segons els criteris del moment i l'esperit del movimiento nacional.

Físic

Físic és el nom comú que se'ls dóna als científics que es dediquen a l'àrea de les ciències físiques. Aristòtil va escriure el primer tractat anomenat Física. Es pot considerar que el primer físic en estudiar les qüestions sobre el món material mitjançant la filosofia del mètode científic va ser Isaac Newton, però n'hi ha hagut molts altres físics al llarg de la història mundial, com per exemple Arquímedes. No estudien únicament la matèria sinó també l'energia.

Entre els segles XVII i XIX al món occidental es considerava que una física era una persona que estudiava teòricament la física d'una manera que van inventar i van anomenar mètode científic, seguint la ideologia de la modernitat, un cientifisme darwinista fill del cristianisme que considerava els seus enunciats com "veritats" "absolutes" i "neutres", sense ideologia ni interessos, irresponsables, incontestables i sense alternatives. Per a ells, els científics en general, i en particular els físics, estaven desvinculats de la societat i de la tecnologia. La natura, seguint la Bíblia, era quelcom que "l'home" disposava per a ser "descobert" i utilitzat. L'enginyeria aplicava els "avanços" físics, de manera separada i també irresponsable, i la societat "progressava" sempre a millor, sense poder de decisió i assumint que tot era bo per a ella i, que si no era així, nous avenços ho arreglarien.A partir del segle XX, especialment del desenvolupament de la bomba d'hidrogen, es considera que es trenquen fronteres i que existeix un "teixit sense costures" al qual la física, la tecnologia i la societat estan íntimament relacionades, i on les físiques treballen sempre al servei d'una ideologia i política -política econòmica, majoritàriament, al món capitalista (modernitat líquida)- determinada, sent responsables directes dels seus usos primaris i dels secundaris que en puguin aparéixen en qualsevol lloc i temps.

Izquierda Republicana

Izquierda Republicana (IR) és un partit polític espanyol, fundat l'abril del 1934 amb la unió d'Acción Republicana de Manuel Azaña, el Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i l'ORGA de Santiago Casares Quiroga. El secretari general és Isabelo Herreros.

Marxisme

El marxisme és el conjunt de doctrines polítiques, econòmiques i filosòfiques encunyades pels pensadors alemanys Karl Marx i Friedrich Engels. La multitud d'aspectes que aquesta comprèn fa que pràcticament no existeixi branca de les ciències humanes sense la seva escola de pensament marxista. L'anàlisi marxista es caracteritza per un enfocament materialista i dialèctic del món. L'aplicació d'aquesta doctrina en el camp del Socialisme inicià un nou corrent ideològic anomenat socialisme marxista, que cresqué durant tota la segona meitat del segle XIX i s'anà situant al poder al llarg del segle XX, tant a través de les seves múltiples versions socialdemòcrates com comunistes.

Milícia

Una milícia és un grup paramilitar format per ciutadans que s'uneixen per tal d'oferir serveis de defensa a un territori o a una ideologia.

Misogínia

Misogínia prové del grec μισογυνία, i significa 'odi a la dona'. La misogínia doncs es defineix com l'odi o l'aversió cap a les dones.

D'acord amb la teoria feminista, la misogínia pot manifestar-se de diverses maneres, que inclouen denigració, discriminació, violència contra la dona, cultura de la violació i l'objectificació sexual de la dona.La misogínia va existir en moltes de les mitologies del món antic, així com en algunes de les religions. A més, molts dels pensadors més influents de la filosofia occidental han estat catalogats com a misògins.

Moviment Ibèric d'Alliberament

El Moviment Ibèric d'Alliberament (en castellà: Movimiento Ibérico de Liberación, MIL) o MIL-Grupos Autónomos de Combate, va ser un grup autònom actiu durant els inicis dels anys setanta a Catalunya.

Movimiento Nacional

El Movimiento Nacional és la denominació del conjunt de forces polítiques que es van adherir a l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936 i van constituir posteriorment el partit únic del règim franquista (FET y de las JONS).

Els seus principis, totalitaris i feixistes, proclamats en la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional del 1958, constituïen la ideologia oficial de la dictadura de Francisco Franco (aquest era el cap suprem de l'organització).

L'excap de l'Estat espanyol, el Rei Joan Carles I, va jurar en la seva coronació el complir i actuar segons les Leyes Fundamentales del Reino, entre les que estava inclosa la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional. Va ser oficialment abolit l'abril del 1977.

Nacionalisme

El nacionalisme és un corrent de pensament que propugna la nació com una de les bases del desenvolupament de la humanitat, tant en termes polítics com culturals. Es plasmà com a ideologia política i moviment social ja durant el segle xvii, es consolidà amb un corpus teòric durant el segle XVIII i esdevingué el corrent polític hegemònic durant el segle XIX. S'han oposat a aquest corrent de pensament diverses doctrines polítiques al llarg de la història com ara l'absolutisme i les monarquies plurinacionals durant el segle xvii i XVIII, els corrents de pensament individualista -anarquisme- i les ideologies de classe -socialisme, comunisme- durant el segle XIX i XX, i avui en dia les idees defensores de la globalització -cosmopolitisme, capitalisme global, governament mundial-.

Existeix un debat significatiu sobre quin és l'origen històric de les nacions, no obstant això existeix un consens gairebé total entre els especialistes en situar que el nacionalisme, com a mínim com a una ideologia i un moviment social, és un fenomen modern originat a Europa. Precisament l'on i el quan emergí el nacionalisme és difícil de determinar, però el seu desenvolupament és de prop referit a l'estat modern i a l'empenta per la sobirania popular arribà de la mà de la revolució francesa a finals del segle XVIII. Des d'aquell moment, el nacionalisme s'ha convertit en una de les forces polítiques i socials més significatives de la història, potser la majoria notablement influenciades en essència o a causa de la Primera Guerra Mundial i especialment de la Segona Guerra Mundial amb l'ascens del feixisme, una ideologia nacionalista radical i autoritària.Com a ideologia, el nacionalisme sosté que "la gent" en la doctrina de la sobirania popular és la nació, i com a resultat només els estats-nacions fundats en el principi de determinació nacional són legítims. Ja que la majoria d'estats són multinacionals, o com a mínim hi ha més d'un grup de persones que reclamen l'estatus de nacionalitat, en molts casos provoca que la recerca nacionalista d'autonomia provoqui un conflicte entre la gent i estats que ha derivat en guerres (tant internes com externes), secessions; i en casos extrems, en genocidis.

El nacionalisme és un fenomen social important en el món, com les banderes nacionals, els himnes nacionals i les divisions nacionals, que són exemples 'banals' d'un nacionalisme que sovint és mentalment involuntari. A més a més, alguns acadèmics sostenen que el nacionalisme com a sentiment o forma de cultura, a vegades descrita com a 'nacionalitat' per evitar la reputació desenllustrada de la ideologia, és la fundació social de la societat moderna. La industrialització, la democratització, i el suport per a la redistribució econòmica ha estat parcialment atribuït al context social compartit i a la solidaritat que el nacionalisme proveeix.Tot i que el nacionalisme en el fons es basa a donar suport a la nació pròpia, nacionalistes d'estats diferents poden fàcilment cooperar l'un amb l'altre per donar suport a la creença mundial que tots els grups tenen el dret a tenir les seves pròpies nacions.

No obstant això, el nacionalisme segueix sent un tema candent de disputes en el qual hi ha poc consens en general. L'exemple més clar d'oposició al nacionalisme és el cosmopolitisme, que inclou a vegades membres de grups com liberals, marxistes i anarquistes, però fins i tot els mateixos nacionalistes sovint estan en desacord en les seves pròpies virtuts, i és habitual que els nacionalistes d'una persuasió denigrin les aspiracions d'altres per raons tant ètiques com estratègiques. Una de les qüestions que no són tema de disputa és que hi ha pocs o cap fenomen social que hagi estat tan durador en el món modern com el nacionalisme.

Nazisme

.

El nazisme o nacionalsocialisme (de l'alemany Nationalsozialismus; AFI: [nɑt͡si̯oˈnɑːlzot͡si̯ɑˌlɪsmʊs]) és la ideologia i pràctiques del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) d'Adolf Hitler; i les polítiques adoptades pel govern de l'Alemanya Nazi a partir del 1933 fins al 1945, un període també conegut com a Tercer Reich. El nom oficial alemany del partit era Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP). El nacionalsocialisme estava relacionat amb el feixisme, per bé que alguns autors l'han considerat la versió més radical i violenta d'aquest, sobretot per les consideracions racistes, especialment antisemites. Alguns altres elements definidors d'aquesta ideologia són l'antiparlamentarisme, el nacionalisme ètnic, l'oposició al liberalisme social, polític i econòmic, l'anticomunisme, la ideologia de sang i sòl o l'eugenèsia de «vida no mereixedora de vida» que va culminar en l'Holocaust.

El terme nazi (en alemany, AFI: [nɑt͡si̯]) fou encunyat per primer cop pel ministre de propaganda Joseph Goebbels, que el va fer servir per a referir-se als membres del seu partit, el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), durant un dels seus discursos. Per extensió, la paraula nazi va començar a utilitzar-se amb tot el que es relacionava amb el règim i la ideologia nacionalsocialistes. El discurs nazi promulgava la conquesta de Lebensraum ("espai vital") per a la raça ària al mateix temps que la desaparició de tots els individus, grups i ètnies considerats indesitjables al Tercer Reich, que va culminar en genocidi a gran escala, amb la creació de camps de concentració i camps d'extermini. L'extermini industrial dels jueus és una característica exclusiva del nazisme, comparat amb els altres totalitarismes, amb què comparteix nogensmenys l'antisemitisme, el racisme, el colonialisme, la contra-il·lustració. Altres totalitarismes van utilitzar aquesta única diferència entre el nazisme en una temptativa de rehabilitar, per exemple el feixisme italià.A Alemanya la rebel·lió contra el racionalisme va donar origen, entre altres coses, a una varietat d'associacions que promovien una tornada a visions romantitzades del passat alemany, en la qual cosa Richard Wagner va tenir alguna influència i una societat ocultista i semisecreta, la Societat Thule —basada en l'ariosofia i primers a usar l'esvàstica en el context de l'època— que va patrocinar el Partit Obrer Alemany (DAP), més tard transformat per Hitler en el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany.

A l'anterior s'ha suggerit que cal agregar factors específicament alemanys. Malgrat que Maurice Duverger considera tals consideracions pocs convincents a fi d'explicar el desenvolupament del nazisme, s'ha afirmat que no es pot explicar el nazisme sense considerar el seu origen. També s'ha suggerit entre els factors que expliquen aquest origen s'ha d'esmentar una tradició cultural (volkgeist), que es remunta a personatges tals Lorenz von Stein i Bismarck— en la qual l'Estat adquiria poders dictatorials, demandant ordre, disciplina i control social estricte a fi de garantir el creixement i el benestar econòmic de la població. "L'obra de Hitler no va constituir una singularitat, sinó que es va inscriure en una tradició alemanya de pensament que ha malinterpretat la tríade de valors de la Revolució francesa de 1789: "Llibertat, igualtat i fraternitat". Ha existit un menyspreu cap a la llibertat, que ha estat associada a riscos i pors, de manera que aquesta no és anhelada per molts alemanys. No s'ha buscat la igualtat davant la llei, sinó la igualtat social amb polítiques de redistribució de riquesa i cerca de seguretat que ja havien començat amb la "revolució des de dalt" del canceller Otto von Bismarck (1815-1898). Hitler va continuar aquesta línia quan va arribar al poder".Aquesta tradició es transforma, sota la influència de personatges tals com Ernst Forsthoff, jurista conservador de gran influència, qui, a partir del període de la República de Weimar, postula que els individus estan subordinats sia a l'«Estat absolut» o al «Volk», sota la direcció d'un líder o Führer. Forsthoff ha estat molt criticat a Alemanya com sent un dels juristes que va legitimar l'Estat nazi. No obstant això, no va ser un membre oficial d'aquest partit i fins i tot la seva càtedra va ser prohibida per la Gestapo. Després de la guerra, Forsthoff va canviar la seva posició al fet que els individus estan sotmesos a la demandes de la tecnologia i va tenir una participació destacada com a representant de la tendència “conservativa radical” al gran debat en aquest país sobre el paper de la llei en el context de la constitució que es proposava.El nazisme transforma, sense molta dificultat, aquest culte per força del més fort que és l'ari en un antisemitisme pur i simple, utilitzant la preexistent llegenda d'una conspiració jueva per prendre el control mundial (vegeu Nou Ordre Mundial (conspiració) i Els protocols dels savis de Sion) per explicar la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial: l'exèrcit d'aquest país va ser traït i «apunyalat a l'esquena» (vegeu Llegenda de la punyalada per l'esquena) pels bolxevics i jueus. Aquesta «traïció» s'estén al govern socialdemòcrata de la República de Weimar que permet ara que aquests mateixos jueus i altres financers es beneficiïn de la inflació, i altres problemes que afecten als alemanys. Adduint a més que molts dels principals líders comunistes són també jueus, assimilen tots dos conceptes en una gran «conspiració judeo-marxista». Per exemple, Pablo Jiménez Cores cita a Hitler: «em vaig convertir en un fanàtic antisemita, ja que havia esbrinat que el jueu abraçava l'obra de Marx -teoria de la conspiració judeo-marxista- indicant que: la doctrina jueva del marxista rebutjava el principi aristocràtic de la naturalesa i en lloc de l'etern privilegi de la força i energia, col·loca el seu munt i pes mort de nombres. D'aquesta sort, nega el valor de l'individu.... i combat la importància de la nacionalitat i de la raça... sent l'únic resultat per als habitants d'aquesta terra... la ruïna»»El nazisme es concreta com una ideologia totalitària d'índole feixista en la mesura en què es caracteritza per donar una importància central i absoluta a l'Estat —a partir del qual s'ha d'organitzar tota activitat nacional (vegeu Gleichschaltung)— representat o encarnat i sota la direcció o lideratge d'un cabdill suprem, en aquest cas Hitler, i per proposar un racisme, nacionalisme i imperialisme visceral que ha de portar a conquerir els pobles que es considerin inferiors (vegeu Lebensraum). A partir de 1926, Hitler va centralitzar de forma creixent la capacitat de decisions en el partit. Els dirigents locals i regionals i altres càrrecs no eren elegits, sinó nomenats, d'acord amb el Führerprinzip (‘principi d'autoritat’) directament per Hitler, i a ell responien, demandant, al seu torn, obediència absoluta dels seus subordinats. El poder i autoritat emanava del capdavanter, no de la base.

Patriarcat

El patriarcat és un concepte antropològic que descriu una organització social i cultural en la qual la totalitat de les relacions socials està estructurada pel domini de l'home. La seva ideologia inclou una valoració desigual entre homes i dones, establint que ells són superiors i elles inferiors. La teoria del patriarcat va ser una de les primeres teories feministes.El patriarcat és el poder, públic o privat, de l'home sobre la dona. Es tracta d'una repartició de poder, que defineix valor diferent a diferents persones (vegeu jerarquia) i a la que uns estan per sobre de tota la resta. En un sistema patriarcal, el masclisme indica el que cal ser, sentir, pensar i fer per no baixar esglaons a la piràmide del poder. La paraula "masclisme" es va crear per a designar qualsevol tipus d'opinió, disposició o pràctica que diferencia de manera negativa el fet de ser dona. No arremet únicament sobre les dones sinó també als homes que pels seus gustos, manera de ser o de fer no compleixen les normes i comportaments suposadament adscrits als "homes" o a la "masculinitat" estàndard (rol masculí) d'una comunitat o societat.El terme patriarcat també s'utilitza en els sistemes jeràrquics d'algunes esglésies dirigides únicament per homes, com ara l'Església Ortodoxa Grega i l'Església Ortodoxa Russa, i en sistemes socials familiars en què els pares tenen autoritat suprema de llurs famílies, en què els membres mascles de la societat predominen en les posicions de poder i en què la posició de més poder serà ostentada per un mascle. El cas contrari s'anomena matriarcat. Finalment, el terme patriarcat en l'actualitat sovint s'utilitza de manera pejorativa per descriure un ordre polític escleròtic i immòbil.

Política

La política (del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat") és el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per a realitzar una acció en un grup determinat. Aquesta noció precedeix la societat humana. Es tracta de "les relacions socials que involucren l'autoritat o el poder, i fa referència a la regulació d'una unitat política, i als mètodes i les tàctiques utilitzades per a formular i aplicar polítiques. També pot ser entesa com l'activitat dels que procuren obtenir el poder, retenir o la intimidació a un fi que es vincula al bé o amb l'interès general o del poble.Tot i que s'aplica habitualment als governs, el comportament polític també s'observa en les institucions acadèmiques, empresarials, religioses i d'altres. La paraula prové del grec polis, que significa ciutat; la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups.

Les ciències polítiques són la disciplina de les ciències socials que estudien el comportament polític i que examinen l'adquisició i l'aplicació del poder, així com l'habilitat per imposar la voluntat d'una persona o un grup sobre una altra. Els acadèmics d'aquesta disciplina són els politòlegs. Els politòlegs analitzen les eleccions, l'opinió pública, les activitats institucionals (com operen els cossos legislatius i la importància relativa de les diverses fonts del poder polític), les ideologies dels grups polítics, i la forma en què els polítics exerceixen la seva influència.

Socialdemocràcia

La socialdemocràcia (també anomenada democràcia social o reformisme) és una ideologia política que defensa la intervenció econòmica i social per promoure la justícia social en el marc d'una economia capitalista, amb un règim polític que inclou la negociació col·lectiva, la democràcia representativa, mesures per la distribució de la riquesa, i la regulació de l'economia segons l'interès general i l'estat del benestar. Per tant, l'objectiu de la socialdemocràcia és crear les condicions, dins d'una societat capitalista, per aconseguir més democràcia, igualitarisme i solidaritat; i sovint s'associa amb el conjunt de polítiques socioeconòmiques que s'han fet famoses al nord i l'oest d'Europa durant l'última meitat del segle XX (particularment el model escandinau dels països nòrdics).L'origen de la socialdemocràcia es va originar en una ideologia política que proposava una transició evolutiva i pacífica del capitalisme al socialisme fent servir processos polítics establerts, en contrast amb l'estratègia revolucionària de transició associada altres corrents socialistes. La socialdemocràcia se separà del comunisme arran del suport dels partits socialdemòcrates als respectius estats i el seu colonialisme durant la primera Guerra Mundial, en contrast amb l'oposició de comunistes i anarquistes a aquesta. Més tard, als inicis de la postguerra a l'Europa Occidental, els partits social democràtics van rebutjar el model polític i econòmic estalinista que tenia la Unió Soviètica, i es van comprometre a seguir una via alternativa per arribar al socialisme o a una entesa entre el capitalisme i el socialisme. En aquest període, els socialdemòcrates van adoptar una economia mixta basada en el predomini de la propietat privada, amb només una minoria de serveis essencials sota propietat pública. Degut a això, la socialdemocràcia es va associar amb l'economia keynesiana, l'intervencionisme estatal i l'estat del benestar, i abandonà l'antic objectiu de substituir el sistema capitalista (factor de mercat, propietat privada i treball pagat) per un sistema econòmic socialista qualitativament diferent.La socialdemocràcia moderna es caracteritza per un compromís amb les polítiques que frenin la desigualtat, l'opressió de grups infraprivilegiats, i la pobresa; incloent el suport a l'accés universal als serveis públics com la cura d'ancians, la cura infantil, l'educació, l'atenció sanitària i l'assegurança laboral. El moviment socialdemòcrata també té fortes connexions amb el moviment obrer i els sindicats, i dóna suport al dret a la negociació col·lectiva pels treballadors i també a mesures per estendre la presa de decisions de forma democràtica més enllà de la política, particularment en l'esfera econòmica, en forma de cogestió per treballadors i altres actors econòmics. Sovint s'associen els partits socialdemòcrates amb la tercera via, una ideologia que es va desenvolupar als anys noranta i que aparentment vol fusionar l'economia de dretes amb les polítiques de benestar socialdemocràtiques, malgrat que alguns analistes han categoritzat la tercera via dins del moviment neoliberal.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.