Ibrahim Paixà d'Egipte

Ibrahim Paixà (vers Drama, Rumèlia, Imperi Otomà, 1789 - El Caire, 1848) fou un general, governador i virrei en funcions d'Egipte, fill de Muhàmmad Alí Paixà d'Egipte. Els rumors deien que en realitat era el seu fill adoptiu, ja que quan Muhàmmad Alí es va casar amb la seva mare Amina, que s'havia divorciat del su primer marit Tourmatzis poc abans del nou matrimoni (1787), aquesta tenia ja un fill nascut el 1786,[1] suposició reforçada per la preferència que Muhàmmad Alí va demostrar sempre pel seu altre fill Tusun (que va morir el 28 de setembre del 1816) i el fet que aquest va mantenir una constant rivalitat amb Ibrahim. No obstant a les fonts oficials Ibrahim figura com nascut el 1789, el que garantiria que era fill de Muhàmmad Alí.

Muhàmmad Alí va fer venir als seus fills Ibrahim i Tusun a Egipte el 1805; el 1806 Ibrahim fou enviat com a ostatge a la Porta en garantia del tribut promès per Muhàmmad Alí, però el govern otomà el va retornar el 1807 després que la flota anglesa hagués abandonat Alexandria, i tot seguit va rebre el títol de defterdar. El 1809 Muhàmmad Alí va fer anar a Egipte a la seva dona i els fills més petits (Ismaïl Paixà i dues germanes). Després de la matança de mamelucs a la fortalesa del Caire (1 de març de 1811) Muhàmmad Alí va enviar a Ibrahim a l'Alt Egipte, per expulsar als mamelucs que restaven cap a Núbia entre els quals el principal era Ibrahim Bey. Va sotmetre també als beduïns i va restablir el domini egipci a la regió. Les terres iltizams i wakfs foren confiscades; el cadastre de terres fou acabat el 1812. Ibrahim va governar l'Alt Egipte entre 1811 i 1816 i en aquest temps va rebre de la Porta el títol de paixà.

El 1816 el seu pare el va enviar a Aràbia per lluitar contra els wahhabites que ja havia combatut el seu germà Tusun entre 1811 i 1813 i el mateix Muhàmmad Alí del 1813 al 1815. Ibrahim va marxar a Aràbia i va obtenir diversos èxits i el 1818 va ocupar Dariyya que fou finalment destruïda. Abd-Al·lah ibn Saüd i els seus parents foren enviats presoners a Egipte. Va retornar al Caire el desembre de 1819 i el 1820 el sultà otomà el va nomenar governador de Jiddah. Entre 1820 i 1821 el seu germà petit Ismaïl Paixà va conquerir Núbia i Sennar i un cos militar egipci va arribar fins al Kordofan en una expedició destinada principalment a capturar esclaus i a obrir antigues mines d'or per finançar l'exèrcit.

El 1821 Ibrahim Paixà fou enviat al Sennar per reunir als esclaus que havien de ser enviats a Egipte, però es va posar malalt de disenteria i va retornar al Caire el començament del 1822[2]

En els anys següents va participar en la formació del nou exèrcit egipci, encarregada al militar francès Seves, conegut com a Sulayman Paixà. El 16 de gener de 1824 el sultà otomà va encomanar a Muhàmmad Alí la reconquesta de Morea que estava en mans de rebels grecs. Muhammad va enviar al seu fill Ibrahim amb forces militars organitzades segons el model francès dissenyat per Seves. El seu equipament era bo i es va apoderar fàcilment de Navarino i Tripolitsa, quedant quasi tota la península sota el seu control. El febrer del 1826 va assetjar Mesolongi, setge que va durar fins a l'abril en què la va ocupar. La Porta va refusar la intervenció de les gran potències amb el suport de Muhàmmad Alí, i llavors les flotes de Rússia, Gran Bretanya i França es van presentar al Peloponès i van destruir la flota otomana-egípcia a la batalla naval de Navarino el 20 d'octubre de 1827. L'almirall britànic Codrington es va presentar amb una flota a Alexandria i va forçar a Muhàmmad Alí a cridar al seu fill i les seves tropes. Ibrahim va desembarcar a Alexandria el 10 d'octubre de 1810.

Portrait d'Ibrahim Pacha 2
Ibrahim Paixà ja gran

El 1831 Muhàmmad Alí li va encarregar la campanya de Síria. L'1 de novembre es va presentar amb les seves forces a Palestina i va derrotar a les forces locals dels paixes de Trípoli del Líban i d'Alep, a la zona de la plana de Zara al sud d'Homs; després d'un setge de sis meses va obligar a rendir-se a la ciutat d'Acre (27 de maig de 1832). Amb dues victòries successives a la rodalia d'Homs, sobre destacaments de l'exèrcit otomà dirigits per Muhammad Paixà, governador d'Alep, els dies 8 i 9 de juliol, va avançar per tota Síria; va derrotar el gros de l'exèrcit otomà dirigit per Husayn Paixà al pas de Baylan a Alexandreta (29 de juliol) i va avançar per Cilícia; va derrotar l'exèrcit de reserva otomà dirigit per Rashid Paixà a Konya (21 de desembre de 1832) i va dominar tot el sud d'Anatòlia oriental. La superioritat del seu exèrcit ben entrenat i equipat, seguint el model europeu, sobre l'exèrcit otomà, era notable. Ibrahim també es va mostrar un hàbil polític atraient a tots els sirians sota la bandera de l'alliberament del jou turc, i obtenint el suport de l'emir libanès Bashir II Shihab. Les forces d'Ibrahim van arribar fins a Kutahiya, on, sota pressió de les potències, es va signar un tractat pel qual l'Imperi Otomà cedia a Muhàmmad Alí els territoris de Palestina, Síria, Líban i Adana (Cilícia). Ibrahim fou nomenat muhassil d'Adana pel sultà, i el seu pare el va nomenar administrador general dels nous territoris.

Llavors es va intentar imposar una administració centralitzada a imitació de la que regia a Egipte, cosa que va provocar el descontentament de les poblacions variades de Palestina, Líban i Síria. Van esclatar algunes revoltes poc importants, que es van incrementar quan es va decidir el reclutament forçós i la confiscació de l'armament privat. La millora de l'estatus dels cristians va molestar a drusos i musulmans; els maronites foren utilitzats per reprimir una revolta dels drusos al Hauran (1838) cosa que va provocar efectes desastrosos en la convivència de les dues comunitats durant les següents dues dècades.

La guerra contra Turquia es va reprendre el 1839. El 24 de juny de 1839 Ibrahim va derrotar decisivament a l'exèrcit otomà dirigit per Hàfidh Paixà, a Nizib a l'oest de Biredjik. La flota otomana, manada per Fewzi Paixà, es va passar als egipcis. Llavors van intervenir les potències europees i es van iniciar negociacions que van portar al Tractat de Londres de 15 de juliol de 1840, que exigia l’evacuació egípcia de Síria i Cilícia fins a Acre. Muhàmmad Alí esperava el suport de França i va rebutjar la petició; les flotes aliades van iniciar el bloqueig de la costa siriana i egípcia, i França no va fer cap pas. Tropes aliades van desembarcar al Líban; l'almirall britànic Napier va conquerir Acre i va iniciar negociacions a Alexandria. Muhàmmad Alí va haver d'acceptar evacuar Síria (22 de novembre de 1840). El 29 de desembre de 1840 Ibrahim va sortir de Damasc amb les seves forces i passant per Gaza va entrar a Egipte (una part de l'exèrcit manat per Sulayman Paixà fou enviat per mar des d'Àqaba).

En els anys següents es va ocupar de tasques administratives a Egipte i va fer diversos viatges a Europa. El 2 de setembre de 1848, quan el seu pare fou afectat de senilitat, va assolir el govern d'Egipte, per un firman del sultà. Va morir el 10 de novembre de 1848, i el seu pare va tornar a ser posat al front del govern fins al 2 d'agost de 1849 quan va morir i el va succeir Abbas Hilmi I Paixà, nebot d'Ibrahim. Pel seu fill Ismaïl Paixà fou ancestre directe de la casa de kedivs i després sultans i reis d'Egipte.

Precedit per:
Muhàmmad Alí Paixà
Valí d'Egipte i el Sudan
1848
Succeït per:
Abbàs Hilmí I
Infotaula de personaIbrahim Paixà d'Egipte
IbrahimBaja
Nom original (ar) إبراهيم محمد علي باشا
Biografia
Naixement 1789
Drama, Rumèlia, Imperi Otomà (actual Macedònia del Nord)
Mort 1848
El Caire, Imperi Otomà. (avui dia Egipte)
Lloc d'enterrament el Caire
Dades personals
Religió Sunnisme
Activitat
Ocupació Polític i militar
Rang militar general
Família
Família Dinastia de Muhàmmad Alí
Pare Muhàmmad Alí Paixà
Germans Muhàmmad Said Paixà d'Egipte

Nota

  1. G. A. Maravelea, "Sketch of the 1821 Revolution", Gamma Editions, Salònica 1959
  2. Hill, Egypt in the Sudan, Londres 1959

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ibrahim Paixà d'Egipte Modifica l'enllaç a Wikidata
  • H. Dodwell, The founder of modern Egypt, Cambridge 1931
Abbàs Hilmí I d'Egipte

Abbàs Hilmí I d'Egipte (1813 - 13 de juliol de 1854) fou valí d'Egipte del 1848 al 1854.

Fill d'Àhmad Tusun (1793-1816) i nét de Muhàmmad Alí, va succeir al seu oncle Ibrahim Paixà d'Egipte com a valí el 10 de novembre de 1848. Hostil als estrangers i a la modernització, va tancar les escoles i fàbriques obertes pel seu avi. Es va acostar al Regne de la Gran Bretanya que li va donar suport contra l'Imperi Otomà en l'aplicació del tanzimat. La Gran Bretanya va obtenir el 18 de juliol de 1851 autorització per construir un ferrocarril d'Alexandria al Caire. Retirat al Palau de Benha fou assassinat allí per dos servidors en circumstàncies mai aclarides (1854). El va succeir el seu oncle Muhàmmad Saïd.

Al-Janiya

Al-Janiya—en àrab الجانيه, al-Jāniya— és una vila palestina en la governació de Ramal·lah i al-Bireh, al centre de Cisjordània, situada 10 km al nord de Ramal·lah. Segons l'Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS), tenia una població de 1.488 habitants en 2016.

Al-Kharj

Al-Kharj (en àrab الخرج, al-Ḫarj) és una vila i capital de la governació homònima, al centre de l'Aràbia Saudita, a la província d'Al-Riyad. La població de la governació, en el seu conjunt, és de 623.394 persones, segons el cens del 2004, dels quals 75.716 són no-saudites. Kharj és una vila recent, car el mot es referia inicialment a una gran regió composta d'un cert nombre de petites viles separades, entre les quals As-Sih i Dilam, però també Sulamiyya, Yamamah, al-Hayathim, i nombroses altres petites viles i llogarets. La vila va néixer d'As-Sih. A la zona hi conflueixen nombrosos uadis, la qual cosa la converteix en una de les regions més fèrtils de l'Aràbia Saudita; té a més quatre estanys (uyun), tres a la part nord i un (Khafs Daghra) al sud.

Al-Salt

Al-Salt —en àrab السلط, as-Salṭ— és una ciutat de Jordània, centre administratiu de la part central occidental, capital de la governació de Balqa, a l'antiga carretera entre Amman i Jerusalem, 28 km a l'oest d'Amman, a l'altiplà de Balqa, entre tres turons un dels quals (Jabal al-Qala) és el lloc d'una fortalesa en ruïnes del segle XIII. La ciutat tenia el 1993 una població de 60.740 habitants. L'anomenada gran municipalitat tenia el 2006 una població de 97.000 habitants, i en 2011 ja en superava els 100.000.

Hauria estat construïda per l'exèrcit macedoni sota Alexandre el Gran i s'anomenava Gadara. En època clàssica Regis Saltus fou un domini agrícola de la corona (segurament concedit per Septimi Sever) a la província Palestina Primera, i va acabar donant nom a la ciutat; restes de l'antic domini es van trobar el 1978. Durant l'època bizantina fou seu d'un bisbat; en aquest temps era un dels principals establiments (sinó el principal) a l'est del riu Jordà. A començaments del segle XII estava en mans dels croats i a la mort de Balduí I de Jerusalem (1118) el seu successor Balduí II va demanar la prolongació de la treva a l'atabeg de Damasc Zahir al-Din Tughtegin i aquest hi va accedir a canvi dels impostos de la ciutat i els de Jabal Awf, Hannana, al-Ghawr i al-Julan, condició rebutjada pel rei jerosolimità. Després de la batalla d'Hittin va passar a Saladí (1187) i el 1192 aquest la va cedir al seu germà al-Àdil I. El fill d'aquest Xaraf al-Din Isa hi va construir una ciutadella anomenada Ras al-Amir, que després va servir com a lloc de desterrament. El 1246 s'hi van establir refugiats khwrizmites, però la ciutat fou atacada per un tal Fakhr al-Din Ibn al-Shaykh i van haver de fugir a Karak. El 1260 fou ocupada pels mongols però recuperada per Baybars I que hi va instal·lar una guarnició. Durant l'època mameluca fou eclipsada progressivament per Amman i per Hisban.

Sota els otomans fou centre d'una nàhiya, amb una població de 168 famílies i 10 homes celibataris al segle XVI. Ibrahim Paixà d'Egipte va destruir la fortalesa segurament el 1831 (en tot cas abans de 1840) i només en queden algunes ruïnes. Al segle XIX va dependre de l'Hawran, de Karak o de Nablus; el 1895 era un qadà de la província (liwà) de Karak, que englobava les nàhiyes d'Amman, Djiza i Madaba. El 1921 va ser una de les ciutats esmentades per ser capital del regne de Transjordània, però finalment fou escollida Amman que aleshores només tenia 20.000 habitants.

Antakya

Antioquia (en turc Antakya, en grec Αντιόχεια; en àrab انطاكيا, Anṭākiyā) és una ciutat al sud de Turquia, prop de la frontera amb Síria, a la riba de l'Orontes, capital (merkez ilce) de la província de Hatay. Té 139.000 habitants (2001).

Batalla de Navarino

La batalla de Navarino va ser una batalla naval lliurada en 1827, durant la Guerra d'independència de Grècia, a Navarino (avui Pylos). Van combatre les flotes otomana i egípcia d'un costat contra les flotes combinades britànica, francesa i russa, i el triomf fou per aquesta darrera aliança.

Birecik

Birecik (en arameu Birtha que vol dir fortalesa, en grec: Βίρθα Birha, després Macedonòpolis o Makedonopolis; llatí: Birtha; àrab; al-Bīrā البيرا; kurd Bêrecûg; durant les croades Bile) és una ciutat de la província de Şanlıurfa a Turquia, a la vora de l'Eufrates, que a partir d'aquest punt és navegable, després d'unes cascades.Un pont de vaixells existia ja en època selèucida, amb una fortalesa que protegia el pas entre Zeugma a la riba dreta, fins a Birtha, sota els selèucides Apamea, a la riba esquerra. El pont va existir fins al segle xv. Birtha depenia inicialment de Zeugma però aquesta va desaparèixer mentre Birtha es va mantenir mercès a la seva fortalesa.

El 1099 va quedar en possessió del comtat d'Edessa, però després de la conquesta de la capital del comtat el 1144 els croats la van evacuar unc cins anys més tard, i la van deixar a mans dels bizantins que poc després la van perdre davant l'emir ortúquida de Mardin. Apareix com a fortalesa i ciutat destacada vers el segle xiii quan era una possessió dels mamelucs contra els mongols. Sota el sultà Kaiy Bay la van defensar dels atacs dels Ak Koyunlu d'Uzun Hasan; Kait Bay hi va estar el 1477/1478 i les fortificacions foren reforçades el 1482. Hi ha inscripcions àrabs del temps dels mamelucs entre 1277 i 1483. El 1516 va caure en mans dels otomans i inclosa al sandjak d'Urfa que era al seu torn part de l'eyalat d'Alep. Els otomans hi van tenir un petit arsenal per la seva flota fluvial de l'Eufrates. Ibrahim Paixà d'Egipte hi va obtenir una victòria sobre els turcs força prop, a Nisibe, el 24 de juny de 1839. La seva població el 1945 era de 10.800 habitants.

Ein Siniya

Ein Siniya—en àrab عين سينيا, ʿAyn Sīniyā— és una vila palestina en la governació de Ramal·lah i al-Bireh al centre de Cisjordània, situada 10 km al nord de Ramal·lah i 1 km al nord-est de Jifna. Segons l'Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS), tenia una població de 910 habitants en 2016.

Emirat de Diriyah

L'Emirat de Diriyah, també conegut com a Primer Estat saudita (en àrab: الدولة السعودية) va ser un regne àrab de la Casa de Saüd, que entre 1744 i 1818, quan va caure a la fi de la Guerra Otomana-Wahhabi, havia aconseguit el control de la major part de la península aràbiga. Va néixer l'any 1744 (1157 AH, anno hegirae), quan l'emir de Al-Diriyya Muhàmmad ibn Saüd (nomenat «Ibn Saud») va concloure un pacte amb l'imam Muhammad ibn Abd-al-Wahhab (nomenat «Ibn Abd al-Wahhab») per promoure la doctrina d'aquest, el wahhabisme, que tenia com a objectiu tornar a l'Islam original, i unir novament les tribus nòmades d'Aràbia. El matrimoni entre el fill de Saüd, Abd-al-Aziz ibn Muhàmmad, i la filla de l'imam va ajudar a tancar el pacte entre les seves famílies.

Aquesta sobirania política i religiosa va voler purgar Aràbia de pràctiques herètiques i desviacions d'Islam ortodox com ells ho entenien. Aquest esforç conjunt va ser vist pels wahhabíes com la restauració de la creença bàsica en el Tawhid. Pràctiques com oferir oracions a figures santes o els pelegrinatges a tombes i mesquites especials, o a arbres, coves i pedres venerables, van ser suprimides sota el seu govern, i des de l'establiment d'aquest Primer Estat saudita, cap d'aquestes pràctiques ha estat observada novament a l'Aràbia Saudita. L'any 1744, tant Muhammad bin Abd Al-Wahhab com Muhàmmad ibn Saüd van fer un jurament per aconseguir el seu objectiu.

El nou estat es va estendre gradualment a una gran part de la península aràbiga, però va ser destruït per tropes de l'Imperi Otomà liderades per Ibrahim Paixà d'Egipte el 1818.

Expedició francesa a Síria

L'expedició francesa a Síria va tenir lloc entre 1860 i 1861. L'expedició tingué lloc després de l'assassinat de milers de cristians maronites, greco-ortodoxos, i melquites per part de drusos i musulmans al Mont Líban i a Damasc el juliol del juny de 1860.Síria Cele era llavors part de l'Imperi Otomà.Després de la massacre i d'una protesta internacional, l'Imperi Otomà manifestà el seu acord (3 d'agost de 1860) en l'enviament de fins a 12.000 soldats europeus per restablir ordre. Aquest acord es formalitzà posteriorment en una convenció el 5 de setembre de 1860 amb Àustria, la Gran Bretanya, França, Prússia i Rússia. França havia de proveir la meitat d'aquell nombre, i altres països havien d'enviar forces suplementàries segons les necessitats. Per legitimar la seva intervenció, França, dirigida per Napoleó III, havia estat reclamant el seu antic paper com a protectora de cristians en l'Imperi Otomà.El general Beaufort d'Hautpoul estigué a càrrec de la força expedicionària. d'Hautpoul era força experimentat i erudit en matèries relatives a l'Orient Mitjà, atès que havia servit durant els anys 1830 com a cap d'estat major per a Ibrahim Paixà d'Egipte en les campanyes egípcies a Síria. El cos expedicionari francès de 6.000, principalment de Châlons-en-Champagne, desembarcà a Beirut el 16 d'agost de 1860.Beaufort tenia instruccions de col·laborar amb les autoritats otomanes en el restabliment de l'ordre, i especialment havia de mantenir contacte amb el ministre otomà Keçecizade Fuat Paşa. Tot i que els disturbis ja havien estat reprimits per l'Imperi Otomà, el cos expedicionari francès romangué a Síria des de l'agost de 1860 al juny de 1861. Aquest períodoe fou més llarg d'allò acordat inicialment (6 mesos).El govern britànic aviat presentà objeccions a la perllongada presència francesa a Síria, atès que considerava que la pacificació havia de quedar en mans de les autoritats otomanes.Una conseqüència important de l'expedició francesa fou l'establiment de l'autonomia de Líban des de Síria, amb el nomenament per part del soldà d'un governador cristià armeni de Constantinoble, conegut amb el nom de Dawud Paixà, el 9 de juny de 1861.

La intervenció francesa ha estat descrita com una de les primeres intervencions humanitàries.

Ibrahim Paixà

Ibrahim Pasha és el nom dels següents personatges:

Ibrahim Paixà d'Egipte (Rumèlia, Imperi Otomà, 1789 - El Caire, 1848), general, governador i virrei en funcions d'Egipte.

Pargali Ibrahim Paixà (1493-1536) dit Makbul (el Favorit) i més tard Maktul (L'executat), gran visir otomà del sultà Solimà I.

Damat Ibrahim Paixà (Bòsnia c. 1550-1601), gran visir otomà (1596–97 i 1599–01).

Çandarli Ibrahim Paixà, gran visir otomà.

Çandarli (II) Ibrahim Paixà (1429-1500), gran visir otomà.

İbrahim Edhem Paşa (Quios, c. 1818 - Istanbul, 1893), gran visir otomà d'origen grec.

İbrahim Hakkı Paşa (Beshiktash, 1863 - Berlín, 1918), gran visir otomà.

Kara Ibrahim Paixà (prop de Bayburt, 1620 - Rodes, 1687), visir otomà.

Nevşehirli Damat İbrahim Paşa (Muskhara, c. 1662 - Istanbul, 1730), gran visir otomà (1718-30).

Jaffa

Jaffa, també escrita Joppa, Ioppe, Yafo o Japho —en àrab يافا, Yāfā; en hebreu יפו, Yāfō— és una ciutat a Palestina.

Morea otomana

Morea (grec: Μωρέας o Μωριάς, francès: Morée, italià: Morea, turc: Mora) era el nom de la península del Peloponès, al sud de Grècia, durant el període de l'edat mitjana i l'edat moderna. També fa referència a una província bizantina de la regió, coneguda com a Despotat de Morea.

Nablus

Nablus —en àrab نابلس, Nābulus; en hebreu שכם, Xekhem— és una important ciutat de Cisjordània amb més de 300.000 habitants. Se situa aproximadament seixanta-tres quilòmetres al nord de Jerusalem. Els seus habitants són principalment palestins, i entre aquells hi prop de 300 samaritans. El principal lloc sant d'aquests, el Mont Garizim, domina en efecte la ciutat. La ciutat acull llocs sants musulmans, cristians, samaritans i jueus.

Nizip

Nizip (en àrab: نصيبين, Nisibis o Nasibin al-Rum, en kurd: Belqîs) és una ciutat i districte de la província de Gaziantep a Turquia. La població el 2009 era de 94.835 habitants. És a 45 km de Gaziantep, a 95 km de Şanlıurfa, i a 35 km de Karkamış (Carquemix), i està propera a les antigues ciutats romanes de Zeugma i Rumkale (que vol dir castell romà). Pel seu nom es confon amb Nisibis perquè el nom antic d'aquesta era Nisibin. Nizip està propera a l'Eufrates mentre Nisibis és propera al Tigris.

Saitopólemos

Saitopólemos és una celebració habitual que té lugar en la ciutat grega de Kalamata durant la Pasqua. Segons la llegenda, les seves arrels es remunten a la Guerra d'Independència grega de la dècada de 1820, a una batalla que els grecs van tenir contra l'exèrcit del sultà Ibrahim Paixà d'Egipte. Tanmateix, aquesta explicació no està del tot acceptada. La tradició romàntica grega del segle XIX utilitza per col·locar el naixement de la majoria dels costums grecs el període de l'ocupació turca (1453-1821). El millor argument en contra de l'opinió tradicional és el fet que la celebració es realitza durant la setmana per Pasqua, mentre que la majoria dels historiadors coincideixen que els esdeveniments de les cançons tradicionals es refereixen a què no va succeir durant aquesta època de l'any.

La celebració es realitza a l'Estadi Metropolità de Kalamata, on els participants es divideixen entre 10 a 15 equips. Cada equip consta de 15 a 30 persones, nens a la seva majoria o joves. La preparació per a l'esdeveniment comença setmanes abans de les festes de Pasqua quan els joves preparen les seves «saites» per a l'esdeveniment. La saita és un objecte circular ple de material inflamable. Quan comença la celebració els jugadors encenen les seves saites i l'estadi s'il·lumina amb el llum de les flames. El costum aixeca controvèrsies perquè és molt perillosa. Els mitjans de comunicació grecs s'han mostrat molt crítiques, i s'ha demanat el seu acabament. Però els veïns insisteixen que el costum és una tradició que van heretar dels seus avantpassats. L'alcalde de Kalamata i el sacerdot superior han recolzat l'esdeveniment.

Siirt

Siirt —en àrab سِعِرْد, Siʿrad; en armeni Սղերդ, Sġerd; en kurd Sêrt; en siríac ܣܥܪܬ, Siʿreth; en turc otomà سعرد, Siird o Isird— és una ciutat del sud-est de Turquia, capital de la província homònima. Es troba a la riba del Botan. La població està barrejada de turcs, kurds, assiris i àrabs. Al cens del 2009 la població era de 129.188 habitants.

Süleymanlı

Süleymanlı (armeni: Զեյթուն (Zeyt'un o Ulnia de vegades Keg "el poblet"), Zeitun, Zeytun, Zeytunfimis o Zeytünfimis, turc otoma Zeytun), és una ciutat de Turquia a la província de Kahramanmaraş. Està situada al curs superior del Jayhan o Ceyhan en un turó escarpat coronat per una fortalesa otomana.

Zeytun s'esmenta al segle xii en poder d'un tal Aplgharib (Abd al-Karib?) que governava a Fornos, al sud-oest en temps de Lleó I d'Armènia Menor, però no torna a aparèixer fins al segle xiv quan el regne d'Armènia Menor va caure finalment en mans dels mamelucs (1375). El sacerdot Alishan va trobar una menció de Zeytun el 1526, quan parle d'un bisbe de nom Narsès de la vila de Zethun. El 1699 Pau d'Alep l'anomena Zaytun i diu que era armènia; fins al 1864 els habitants van gaudir d'autonomia; el 1819 es van revoltar pels alts impostos però van ser dominats ràpidament; en els anys 1830 van resistir a Ibrahim Paixà d'Egipte; el 1862 hi va haver disturbis que van durar fins al 1872 i altre cop es van reproduir del 1878 al 1884; a l'estiu del 1876 la residència del governador fou cremada (reconstruïda el 1877). El 22 de setembre de 1884 i 26 de juliol de 1887 la ciutat va patir incendis que en van afectar a una gran part, i gairebé va quedar destruïda. El 1890 en una epidèmia de verola van morir uns 400 nens i això va portar a nous conflictes. El 1895-1896 es van produir les primers matances sistemàtiques d'armenis: el governador de Marash va assetjar la vila on s'havien refugiat 15.000 armenis de la rodalia, esgotats per bombardejo, fam i epidèmies, i sense armes; només la intervenció dels europeus va evitar que fossin tots massacrats; llavors es va concedir un caimacan (governador) cristià. A la I Guerra Mundial les matances van tornar i els armenis que van sobreviure van fugir a Síria o altres llocs i la vila va passar a ser turca.

Vers 1880 la població de Zaytun i el seu districte era de 36.000 habitants dels quals 27.500 eren armenis i 8-300 turcs; era seu d'un bisbat armeni. Al final de l'Imperi Otomà fou una kada de la província (abans sandjak) de Marash, passant després a la de Kahramanmaraş. Avui dia només té uns centenars d'habitants.

Tractat de Balta Liman

Els Tractats de Balta Liman van ser dos pactes signats a Balta Liman, prop d'Istanbul sent l'Imperi Otomà un dels signants.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.