ISBN

El número internacional normalitzat per a llibres (de l'anglès International Standard Book Number, acrònim ISBN pronunciat de vegades com «is-bin»), és un identificador únic per a publicacions escrites monogràfiques, previst per a ús comercial. Va ser creat a Anglaterra el 1966 per les llibreries i papereries britàniques. Originalment es deia Standard Book Numbering (en català, «Numeració Estàndard del Llibre») o SBN. Va ésser adoptat com a estàndard internacional ISO 2108 el 1970.[1]

A Espanya se'n va adoptar l'ús l'any 1972 a partir el Decret 2984/1972,[2] que establia l'obligatorietat d'assignar l'ISBN a totes les publicacions. Aquesta obligatorietat es va derogar amb el decret 2063/2008.[3][4]

ISBN with EAN13
Un codi ISBN-10, a dalt, i el corresponent codi de barres ISBN-13, a baix.

Quan es fa servir l'ISBN?

L'ISBN té com a objectiu el seu ús com a identificador comercial en publicacions no periòdiques, independentment del seu format. És un sistema de numeració de llibres que permet identificar un títol i una edició determinada i que permet la normalització i coordinació a nivell internacional. Aquest número pot ser llegit mecànicament, cosa que minimitza la possibilitat d'errors. Avui dia no és obligatori, però es considera essencial per a la identificació d'una publicació durant el seu emmagatzematge i distribució. L'Agència del ISBN remarca que aquest identificador no és necessari si la publicació no està destinada a la venda; tanmateix, l'Agència Internacional de l'ISBN en recomana l'ús en publicacions gratuïtes destinades a la distribució pública. Altres tipus de publicacions tenen els seus propis estàndards internacionals d'identificació. Per exemple, dins les publicacions periòdiques, com les revistes, s'utilitza l'International Standard Serial Number (en català, «Número Internacional Normalitzat de Publicacions Seriades») o (ISSN).

Estructura d'un nombre ISBN

El número d'ISBN està format per tretze dígits - ISBN-13 - (fins a finals del 2006 en constava de deu - ISBN-10 -, però es va canviar per raons de compatibilitat amb el sistema de codi de barres EAN-13 i per a augmentar la capacitat del sistema) i es divideix en cinc parts d'extensió variable separades amb guions o espais.

  1. La primera part és un prefix -978- que identifica el producte llibre. També permet l'ampliació del sistema ISBN: quan la numeració actual s'hagi acabat es començarà a fer servir el prefix 979.
  2. La segona part s'anomena identificador de grup i identifica un país, una àrea geogràfica o lingüística i pot tenir d'1 a 5 dígits. Per exemple, l'identificador d'Espanya -independentment de la llengua de publicació- és el 84, i el del grup lingüístic alemany -independent del país de publicació- és el 3.
  3. La tercera part es coneix com a prefix editorial i identifica a una editora concreta; pot tenir fins a 7 dígits.
  4. La quarta part és l'identificador de títol i correspon a una edició i a un format determinats d'un títol.
  5. La cinquena part i darrere és el dígit de comprovació, el darrer nombre de l'ISBN, i es calcula mitjançant un mòdul 11, amb ponderacions 10-2, utilitzant X en lloc de 10 quan aparegui com a dígit de comprovació.

Vegeu també

  • Pàgina especial per cercar obres a partir de l'ISBN
  • Plantilla:ISBN
  • Plantilla:OCLC

Notes i referències

  1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.310. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 1r desembre 2014].
  2. Aparició al BOE 265, de 4 de novembre de 1972, del Decret 2984/1972 "...por el que se establece la obligación de consignar en toda clase de libros y folletos el libro ISBN".
  3. Declaració de la no obligatorietat al web de l'Agència de l'ISBN
  4. Aparició al BOE-A-2009-504, de 12 de gener de 2009, del Decret 2063/2008

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: ISBN Modifica l'enllaç a Wikidata
1949

1949 (MCMXLIX) fon un any començat en dissabte,

1980

1981 (MCMLXXX) fon un any de traspàs del calendari gregorià començat en dimarts.

Anglès

L'anglès o anglés ( ? i escolteu-ne la pronunciació en anglès) és la tercera llengua més parlada del món, així com la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment pel normand arran la conquesta del seu territori pel ducat de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui el veu com un dialecte.

És la primera llengua de la majoria dels habitants de diversos estats sobirans, incloent-hi el Regne Unit, els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Irlanda, Nova Zelanda i diversos països del Carib. És la tercera llengua més parlada al món com a llengua nadiua, després del xinès mandarí i el castellà. Hi ha molta gent que l'aprèn com a segona llengua i és un dels idiomes oficials de la Unió Europea, de molts estats de la Commonwealth i de les Nacions Unides, així com de moltes altres organitzacions internacionals.L'anglès va sorgir als regnes anglosaxons d'Anglaterra i el que avui dia és el sud-est d'Escòcia. Gràcies a la gran influència de Gran Bretanya i el Regne Unit entre el segle XVII i mitjans del segle XX, a través de l'Imperi Britànic, i a la influència dels Estats Units des de mitjans del segle XX, s'ha estès arreu del món i s'ha convertit en l'idioma principal de les relacions internacionals i la lingua franca de moltes regions.Històricament, l'anglès té el seu origen en una fusió de dialectes molt propers entre si, que actualment es coneixen amb el nom col·lectiu d'«anglès antic». Aquests dialectes van arribar a la costa oriental de Gran Bretanya al segle V de la mà de colons germànics (anglosaxons). Tant el nom català «anglès» com el nom nadiu English deriven del nom dels angles i, en última instància, del seu territori nadiu d'Angeln (a l'actual Schleswig-Holstein). Una part important del lèxic anglès es basa en arrels llatines, car el llatí en les seves diverses formes era la lingua franca de l'Església i de la vida intel·lectual europea. Més endavant, l'anglès va rebre la influència de l'antic nòrdic a causa de les invasions vikingues dels segles IX i X.

Al segle XI, la conquesta normanda d'Anglaterra va engegar un procés pel qual l'anglès va manllevar moltes paraules del normandofrancès i va alterar el seu vocabulari i les seves convencions ortogràfiques per fer la impressió d'una relació propera entre les llengües romàniques i allò que en aquell temps ja havia esdevingut l'anglès mitjà. El gran desplaçament vocàlic, que té el seu origen al sud d'Anglaterra durant el segle XV, és un dels esdeveniments històrics que marquen la transició de l'anglès mitjà a l'anglès modern.

A causa de l'assimilació de paraules de molts altres idiomes al llarg de la història, l'anglès d'avui en dia té un vocabulari molt extens i una ortografia complexa i irregular, especialment pel que fa a les vocals. L'anglès modern no només ha assimilat paraules d'altres llengües europees, sinó d'arreu del món. L’Oxford English Dictionary conté més de 250.000 paraules diferents, tot i que no inclou molts termes tècnics, científics i d'argot.

Budisme

El budisme és una doctrina filosòfica oriental basada en els ensenyaments de Siddharta Gautama (el Buda històric). Una branca d'aquesta doctrina esdevingué, amb el temps, un sistema religiós.Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI aC i es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d'Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Avui en dia el budisme també ha esdevingut relativament popular al món occidental. Es calcula que hi ha entre 230 i 500 milions de budistes en tot el món.

Enciclopèdia de l'Islam

L'Enciclopèdia de l'islam (Encyclopaedia of Islam) és l'enciclopèdia estàndard de la disciplina acadèmica dels estudis islàmics i la considerada de referència en llengua anglesa. Es tracta d'una enciclopèdia que tracta del món islàmic, no pas una enciclopèdia islàmica o musulmana. La majoria dels temes són del període premodern, però algunes entrades són del període contemporani.

S'han esmerçat 40 anys en completar l'obra. Cada article està escrit per un reconegut especialista en el tema.

Abasta articles sobre destacats musulmans de qualsevol edat i país, sobre tribus i dinasties, sobre oficis i ciències, d'institucions polítiques i religioses, de geografia, etnografia, flora i fauna de diversos països i sobre la història, llocs i monuments de les principals poblacions i ciutats. En la seva visió geogràfica i històrica abasta els antics imperis araboislàmics i els països islàmics d'Iran, Àsia Central, el subcontinent Indi, Indonèsia, l'Imperi Otomà i els altres països islàmics. L'editor principal és Martijn Theodoor Houtsma.

La primera edició va ser publicada, de 1913 a 1938, en anglès, alemany i francès per l'editorial neerlandesa Brill en quatre volums més un suplement. Com que quasi tota va ser escrita per europeus, reflecteix el punt de vista occidental sobre el món islàmic.

Una edició resumida es va editar el 1953 (SEI). Parcialment va ser traduïda a l'àrab, turc i urdu. La segona edició va començar a preparar-se el 1954 i es va acabar el 2005 i està disponible en anglès i francès. Incorpora articles d'estudiosos musulmans.

Des de 1999 se'n pot consultar la versió electrònica

Església Catòlica Romana

L'Església catòlica, també coneguda com Església catòlica romana, és l'església més gran del món cristià. En formen part més de mil milions de membres, que representen més de la meitat de tots els cristians. i més d'una sisena part de la població del món. L'Església Catòlica és una comunió dels occidentals, o esglésies de ritu llatí, i de 22 esglésies orientals catòliques autònomes, anomenades esglésies particulars, amb un total de 2.795 diòcesis l'any 2008. La màxima autoritat de l'Església en els assumptes terrenals de la fe, la moral i de governabilitat és el Bisbe de Roma, també anomenat Papa.L'Església Catòlica Romana estableix l'origen de la successió apostòlica del papa amb Sant Pere i els apòstols. Actualment, el papa és Francesc, que és el que té l'autoritat suprema en col·laboració amb el Col·legi dels Bisbes, dels quals n'és el cap. La comunitat catòlica es compon d'un ministeri ordenat i dels laics, i els membres d'ambdós grups poden pertànyer a l'organització de comunitats religioses.L'Església defineix la seva missió de difondre l'evangeli de Jesucrist, l'administració dels sagraments i l'exercici de la caritat. Opera en programes socials i institucions d'arreu del món, incloent-hi les escoles catòliques, universitats, hospitals, missions i centres d'acollida, així com ajudes a les famílies, pobres, ancians i malalts.Amb una història que abasta gairebé dos mil anys, l'Església és "la institució més antiga i més gran del món", i ha tingut un paper prominent en la història de la civilització occidental, almenys des del segle iv. Al segle xi, una divisió important, que s'ha anomenat el Gran Cisma, es va produir entre cristianisme oriental i occidental. D'aquestes esglésies orientals, les que van mantenir o restablir la comunió amb el Papa són conegudes com a Esglésies Catòliques Orientals, mentre que les que segueixen sent independents de l'autoritat papal són conegudes com a ortodoxes. Al segle xvi, en part com a resposta a l'ascens de la Reforma Protestant, l'Església comença el seu propi procés substancial de la reforma i renovació, conegut com la Contrareforma.

Estatunidencs

Els estatunidencs, que hom anomena més sovint, tot i que impròpiament, americans o nord-americans, són un grup humà heterogeni definit bàsicament pel fet de ser nacionals o ciutadans dels Estats Units d'Amèrica. Tot i que la majoria dels americans són alhora "nacionals" i "ciutadans", algunes persones amb doble nacionalitat, expatriats i estrangers amb permís de residència permanent també es poden considerar nacionals americans. Els Estats Units són la pàtria de persones d'origens ètnics molt diversos. Per tant, ni des de la perspectiva cultural, ni als ulls de la llei, no es considera que la nacionalitat estatunidenca es correspongui amb una raça o ètnia, sinó amb la ciutadania i la lleialtat permanent cap al país.Els parlants d'anglès, i sovint també els parlants d'altres llengües, solen anomenar "americans" a la gent dels Estats Units. Això deriva de l'ús original d'aquest mot en anglès, és a dir els "anglesos de les Tretze Colònies americanes" per oposició als "anglesos d'Anglaterra". Tanmateix, el mot "americans" també es pot referir als naturals de tot el continent americà.

Japonès

El japonès o japonés (日本語 nihongo o nippongo, en japonès) és una llengua parlada per uns 130 milions de persones al Japó, les comunitats d'emigrants japonesos, especialment al Perú i al Brasil i a l'illa d'Angaur a la República de Palau. Un tret característic del japonès és el seu complex sistema honorífic de cortesia (keigo, 敬語 literalment "llengua de respecte") que reflecteix la naturalesa de la societat japonesa, i que compta amb formes verbals i un vocabulari particular per indicar l'estatus relatiu del parlant, l'interlocutor i les persones esmentades a la conversa.

El japonès és un idioma de difícil filiació, forma part de les llengües japòniques però la seva relació amb altres llengües és discutida, se n'han proposat algunes classificacions però cap no ha estat acceptada unànimement. Per a alguns lingüistes el japonès està relacionat amb el coreà (aquesta hipòtesi està àmpliament reconeguda) i el manxú, d'altres lingüistes mantenen una teoria que relacionaria el japonès amb les llengües altaiques, i alguns pocs la consideren emparentada amb les llengües austronèsies. Actualment acostuma a ser classificada com a llengua aïllada. És una llengua aglutinant amb un nombre relativament petit de sons i un sistema d'accent tonal amb significat lèxic. El japonès té una estructura basada en mores.

Japó

El Japó (en japonès 日本, Nihon o Nippon; oficialment 日本国, Nihon-koku o Nipon-koku o Estat del Japó) és un país insular de l'Àsia Oriental. Localitzat a l'oceà Pacífic, està situat a l'est de la República Popular de la Xina, Corea i Rússia, i s'estén des del mar d'Okhotsk al nord, al Mar de la Xina Oriental al sud. Els caràcters kanji que conformen el nom del Japó signifiquen "origen del sol", per la qual cosa, sovint s'identifica al Japó com la "Terra del sol naixent".

El Japó comprèn unes 3.400 illes, de les quals les més grans són Honshu, Hokkaido, Kyushu i Shikoku, les quals representen el 97% de la superfície total del país, sense comptar les masses d'aigua. La majoria de les illes són muntanyoses o volcàniques; el punt més alt del Japó, el Mont Fuji és un volcà. El Japó és el desè país més poblat del món, amb 128 milions d'habitants estimats el 2007. L'àrea metropolitana de Tòquio, que inclou la ciutat capital de Tòquio i moltes altres prefectures, és la més gran del món, amb més de 30 milions de residents.

Les illes del Japó van estar habitades des del període Paleolític Superior. Les primeres mencions escrites es troben a llibres de la història de la Xina del segle I.Des de la promulgació de la constitució de 1947, el Japó ha mantingut la seua estructura com a monarquia constitucional unitària, amb un emperador com a cap d'Estat i un parlament electe democràticament. Com a potència econòmica, el Japó té el tercer Producte interior brut més gran del món. És membre de les Nacions Unides, el G8, el G4, i l'APEC. És el quart exportador i el sisè importador més gran del món, i un líder mundial en tecnologia.

Jesús de Natzaret

Jesús (en grec Ἰησοῦς; 7-2 aC – 30-33 dC), també anomenat Jesús de Natzaret, és la figura central del Cristianisme, on també se l'anomena Fill de Déu. El cristianisme sosté que Jesús fou el Messies anunciat a l'Antic Testament i s'hi refereix com a Jesucrist, nom que també es fa servir en contexts no cristians com a sinònim de Jesús de Natzaret.

Pràcticament tots els actuals estudiosos de l'antiguitat estan d'acord que el Jesús històric va existir encara que les investigacions sobre la recerca del Jesús històric han evidenciat que no hi ha consens en la fiabilitat històrica dels relats evangèlics i que el grau de seguiment que va tenir el Jesús bíblic fos el mateix que el que va tenir el Jesús històric. La majoria dels estudiosos estan d'acord que Jesús era un predicador jueu de Galilea, que fou batejat per Joan el Baptista, i fou crucificat a Jerusalem sota les ordres del governador romà, Ponç Pilat. Els erudits han construït diversos retrats literaris del Jesús històric que sovint el representen com el líder d'un moviment apocalíptic, el Messies, un sanador carismàtic, un filòsof savi o un igualitarista que volia impulsar reformes socials. Per elaborar la cronologia de la vida de Jesús, els erudits han relacionat les dades del Nou Testament amb les fonts històriques no cristianes.

Els cristians creuen que Jesús va ser concebut per l'Esperit Sant, va tenir un naixement virginal, va fer miracles, va fundar l'Església Cristiana, va morir crucificat com un sacrifici d'expiació, va ressuscitar després de la mort, i va ascendir al cel, des d'on tornarà a venir. La gran majoria dels cristians adoren a Jesús com l'encarnació del Fill de Déu, la segona de les Persones de la Santíssima Trinitat.

A l'islam, Jesús (normalment transcrit com a Isa), és considerat un dels profetes de Déu més importants i el Masih o Messies. Per als musulmans, Jesús és un profeta i missatger de l'islam que va néixer d'una verge, però a diferència dels cristians no el consideren Déu ni sostenen que fos víctima d'una crucifixió. Els jueus rebutgen que Jesús fos el Messies esperat, al·legant que no complia les profecies messiàniques de la Tanakh.

Logotip

El logotip (del grec λόγος, paraula, i τύπος, tipus), també conegut com a logo, és un signe gràfic, distintiu o

emblema utilitzat per entitats comercials, organitzacions o individus amb l'objectiu de facilitar o promoure el reconeixement públic instantani d'un producte, servei o empresa.

Els logotips poden ser figuratius, abstractes, tipogràfics o una combinació d'aquests a través d'una composició d'imatges

(símbols o icones) i / o text que inclogui el nom de l'organització. Quan un logotip només disposa de tipografia rep el nom de monograma.

El logotip és un dels elements que constitueixen la identitat gràfica d'una marca.

Mamífers

Els mamífers (Mammalia) són una classe de vertebrats que es caracteritzen principalment pel seu pelatge i per alimentar les cries amb llet secretada per glàndules mamàries. N'hi ha unes 6.400 espècies a tot el món, que es distribueixen en tres infraclasses: els prototeris (Prototheria), els metateris (Metatheria) i els euteris (Eutheria), que inclouen els humans. La seva mida va des del ratpenat de nas porcí (30–40 mm i 2 g) fins al rorqual blau (33 m i 181 t).

A banda dels monotremes, tots els mamífers donen a llum cries vives en lloc de pondre ous. La majoria tenen dents especialitzades. El grup més gran de mamífers, els euteris, es caracteritza per desenvolupar una placenta durant la gestació. El cervell dels mamífers regula un sistema endotèrmic i un aparell circulatori que inclou un cor amb quatre cambres. Les mames són una altra característica important dels mamífers i es troben a l'origen del seu nom científic, que deriva del llatí mamma.

Filogenèticament, el clade Mammalia es defineix com a tots els descendents de l'avantpassat comú més recent dels monotremes (equidnes i ornitorrincs) i els teris (marsupials i placentaris). Això significa que alguns grups de «mamífers» extints no pertanyen al grup terminal Mammalia, tot i que la majoria d'ells presenten totes les característiques típiques d'aquest grup. Sovint se'ls classifica en el clade sense categoria dels mamaliaformes.

El llinatge mamiferoide divergí del llinatge sauròpsid a la fi del període Carbonífer. Els sauròpsids acabaren evolucionant en els rèptils i ocells d'avui en dia, mentre que la branca sinàpsida acabà conduint als mamífers. Els primers mamaliaformes aparegueren al període Triàsic, mentre que els autèntics mamífers sorgiren durant el Juràssic.

Oceà Índic

L'oceà Índic (en àrab, Bahr al-Hind) és la tercera massa d'aigua més gran del món, i cobreix aproximadament el 20% de la superfície de la Terra. Està limitat al nord pel sud de l'Àsia, a l'oest per la península Aràbiga i l'Àfrica, a l'est per la península de Malacca, les illes de la Sonda i Austràlia, i al sud per l'Antàrtida. Està separada de l'oceà Atlàntic pel meridià 20 graus est, al sud de l'Àfrica, i de l'oceà Pacífic pel meridià 147 graus est. El punt més septentrional de l'oceà Índic és situat aproximadament als 30 graus nord de latitud, al golf Pèrsic. L'oceà fa aproximadament 10.000 km d'ample entre les puntes meridionals de l'Àfrica i d'Austràlia; la seva àrea és de 73.556.000 km², incloent-hi la mar Roja i el golf Pèrsic. El volum de l'oceà s'estima en 292.131.000 km3. Petites illes en puntegen les vores continentals.

Els estats independents de l'Índic són Madagascar (abans República Malgaixa), la quarta illa més gran del món; les Comores, les Seychelles, les Maldives, Maurici i Sri Lanka. Indonèsia el voreja. La importància de l'oceà com a ruta de trànsit entre Àsia i Àfrica n'ha fet un focus de conflictes. A causa de la seva extensió, de tota manera, cap nació l'ha dominat amb èxit fins a l'inici del segle XIX, quan Anglaterra en controlava la majoria de la terra perimetral. És l'únic oceà que porta el nom d'un país: l'Índia.

Peixos

Els peixos són animals vertebrats que no són membres del grup dels tetràpodes (els vertebrats terrestres amb quatre potes de tipus quiridi). L'especialitat de la zoologia que s'ocupa específicament dels peixos es diu Ictiologia.

El grup dels peixos és un tàxon parafilètic, és a dir, un calaix de sastre definida per l'exclusió d'un tàxon (els tetràpodes) d'un altre de major (els vertebrats), i no per la possessió de característiques derivades comunes. Com és propi dels primers vertebrats, són aquàtics i, a diferència del que observem en els tetràpodes, la respiració es produeix per brànquies (excepte els dipnous o peixos pulmonats, que fan ús d'un principi de pulmó) situades en clivelles de la faringe. La locomoció es basa en una forma hidrodinàmica, amb moviments laterals del cos auxiliats per extremitats que són aletes. El grup és molt heterogeni i inclou formes tan dispars com les lamprees, els taurons o les tonyines, totalitzant prop de 30.000 espècies.

S'ha descobert que els peixos mostren signes d'intel·ligència.

Periodista

Un periodista és una persona que es dedica professionalment al periodisme. La seva feina consisteix a recopilar i difondre informació sobre esdeveniments actuals, la gent, les tendències i els problemes.

Els tipus de periodisme poden ser molts: periodisme científic, periodisme digital, premsa salmó, fotoperiodisme, etc. Els fets que un periodista porta al públic són significatius en àmbits com la política, l'economia o la cultura. Això li dóna un poder als periodistes (per aquest motiu la professió és sovint descrita com el quart poder, en al·lusió als tres poders constitucionals) en el procés de la formació de l'opinió pública i en la influència que la revelació d'aquests fets pot tenir en les postures d'aquest públic.

Amb la revolució digital sorgiren tres maneres de fer periodisme: el periodisme tradicional, el periodisme participatiu (vist en l'anomenada Web 2.0, on els ciutadans generen els seus propis canals de distribució, com, per exemple, el blog), i el periodisme ciutadà, que és utilitzat pels mitjans tradicionals que demanen de la ciutadania compartir amb els mitjans notícies que ocorren en el seu entorn amb informes d'àudio, fotos o vídeos.

Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, abreujat Unió Soviètica, i en sigles, URSS (en rus: Союз Советских Социалистических Республик, transcrit: Soiuz Sovétskikh Sotsialistítxeskikh Respúblik AFI /sɐˈjus sɐˈvʲɛtskʲɪx sətsɨəlʲɪsˈtʲitɕɪskʲɪx rʲɪˈspublʲɪk / ( ? i escolteu-ne la pronunciació en rus); abreujat en rus: Советский Союз, transcrit: Sovetski Soiuz; en sigles en rus: СССР, transcrit: SSSR), o la Rússia Soviètica va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991 sobre el territori d'allò que havia estat l'Imperi Rus. Una manera més informal i simplificada emprada pels seus residents per anomenar-la era la Unió (Soiuz). Era una confederació constitucional d'estats socialistes basada en la ideologia comunista. La Unió Soviètica tenia un sistema polític de partit únic, dominat pel Partit Comunista fins al 1990.L'URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, el 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics van prendre el poder. La seva fundació va ser el desembre de 1922 quan la RSFS de Rússia s'uní a les repúbliques d'Ucraïna, Bielorússia i Transcaucàsia. Després de la mort de Vladímir Lenin, el primer líder soviètic, el poder va quedar consolidat en Ióssif Stalin, qui portà a terme una industrialització massiva per tot el país amb una economia planificada i una gran repressió política.

El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política.

Durant la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va ser envaïda per l'Alemanya Nazi al juny de 1941, malgrat haver signat un pacte de no-agressió. Després de quatre anys de guerra, la Unió Soviètica emergí com una de les dues superpotències mundials, estenent la seva influència principalment a l'Europa Oriental, dominant l'agenda global de la política econòmica, els afers exteriors, operacions militars, intercanvis culturals, progressos científics (incloent-hi l'inici de l'exploració espacial) i l'esport (incloent-hi els Jocs Olímpics). La Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits del Bloc Oriental van formar una de les dues faccions de la Guerra Freda de l'era de la postguerra, en una prolongada lluita global ideològica i política contra els Estats Units i els seus aliats del Bloc Occidental. En última instància, el bloc soviètic va perdre finalment la guerra, havent estat colpejada per l'estancament econòmic i per la lluita política interior i exterior. Des de l'any 1988, Mikhaïl Gorbatxov, el darrer líder soviètic, intentà reformar el país mitjançant les seves polítiques de perestroika i glasnost, però la Unió Soviètica es col·lapsà i es dissolgué al desembre de 1991 després d'un intent de cop d'estat. Des de llavors, la Federació Russa ha exercit els seus drets i complert les seves obligacions.

Índex

L’índex (o, en cas d'ambigüitat, índex alfabètic o índex analític) és una llista alfabètica dels termes significatius que apareixen en un document (o conjunt de documents), tot indicant la pàgina o pàgines on figuren. L'índex sorgí històricament com a element integrant del llibre imprès, però també hi ha índexs conjunts de diverses obres o de conjunts d'obres; per exemple, els índexs periòdics i cumulatius de les publicacions en sèrie.En el cas dels llibres, l'índex va col·locat sempre al final (darrere seu només s'admet el colofó). En el llibre hi pot haver un sol índex o bé diversos d'especialitzats; per exemple: índex onomàstic, índex toponomàstic, índex temàtic o ideològic, índex d'autors i obres citats, etc.

En estudis acadèmics, manuals pràctics, etc., l'índex és un element indispensable per a recuperar la informació amb comoditat i rapidesa.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.