Hivern nuclear

L'hivern nuclear és una condició hipotètica del clima global que es creu possible després d'una guerra nuclear a gran escala. Es pensa que un temps extremadament fred pot ser causat per la detonació d'un elevat nombre d'armes nuclears, especialment sobre objectius inflamables com les ciutats, on grans concentracions de fum i sutge podrien ser injectades a l'estratosfera de la Terra.[1] El terme també s'aplica a un dels efectes posteriors a l'impacte d'un asteroide o d'una erupció d'un supervolcà.

Referències

  1. «Hivern nuclear». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Clima

El clima és el conjunt de condicions atmosfèriques que caracteritzen una regió. Segons si es refereix al món, a una regió o a una localitat concreta es parla de clima global, clima local o microclima respectivament. Per a l'estudi del clima se sol analitzar durant un període mínim de trenta anys els elements del temps: la temperatura, la humitat, la pressió, els vents, les precipitacions, etc.2018 Hi ha una sèrie de factors que poden influir sobre aquests elements: la latitud geogràfica, l'altitud del lloc o la distància que el separa de l'oceà o del mar. El clima difereix del temps atmosfèric, en què el temps atmosfèric descriu les condicions a curt termini d'aquestes variables en una regió determinada.

Colonització de Venus

La colonització de Venus, el planeta més proper a la Terra, ha estat un tema de molta especulació, tractat en moltes obres de ciència-ficció tant abans com després de l'inici de l'exploració espacial de Venus. Després del descobriment de l'hostil ambient de la superfície venusiana, l'atenció s'ha dirigit principalment cap a la colonització de la Lluna i la colonització de Mart. Recentment però, la investigació especulativa ha fet reaparèixer la viabilitat de colonitzar Venus.

Cràter de Jamanxin

El cràter de Jamanxin (Жаманшин) és un cràter d'impacte situat al Kazakhstan.

Té un diàmetre de 14 km i la seva edat va ser estimada en 900.000 ± 100.000 anys (Plistocè). El cràter s'exposa a la superfície.Es creu que el cràter de Jamanxin és el lloc de l'esdeveniment d'impacte de meteorit més recent que podria haver produït una interrupció comparable a la d'un hivern nuclear, però no va ser prou gran com per haver causat una extinció en massa.Uns treballs preliminars en la dècada de 1970 van suggerir que tan l'Elguiguitguin com el Jamanxin són la font de la dispersió d'Australàsia.

Efecte antihivernacle

L'efecte antihivernacle és un neologisme que s'usa per anomenar dos efectes diferents que descriuen un efecte de refredament de l'atmosfera de la temperatura ambiental del planeta o satèl·lit. A diferència de l'efecte hivernacle, que és comú, aquest efecte oposat és només conegut en un lloc del Sistema Solar, així com en un altre, encara que produït per un mecanisme diferent.

L'efecte hivernacle convencional es produeix perquè l'atmosfera és en gran manera transparent a la radiació solar, però en gran manera opaca a la radiació de la Terra en l'infraroig. En l'efecte antihivernacle, aquesta situació és a la inversa: l'atmosfera és opaca a la radiació solar, però deixa passar els infrarojos.

Efectes de les armes nuclears

Les explosions nuclears produeixen molts diversos tipus d'efectes tots ells tremendament destructius en tots els aspectes. Es distingeixen en dues categories: efectes immediats, o primaris, i efectes alentits o secundaris. Entre els immediats hi ha l'ona expansiva, el pols de calor, la radiació ionitzant i l'impuls electromagnètic (EMP). En el grup dels alentits hi ha els efectes sobre el clima i el medi ambient, així com el dany generalitzat a infraestructures bàsiques per a l'activitat humana. A pesar de l'espectacularitat dels primers, són els danys secundaris els que ocasionarien la major part de les morts després d'un atac nuclear. Però els danys no solament s'han de mesurar per separat, ja que en molts casos actuen efectes sinèrgics; és a dir, que un dany potencia l'altre. Per exemple, la radiació disminueix les defenses de l'organisme i, al seu torn, aguditza la possibilitat d'infecció de les ferides causades per l'explosió augmentant així la mortalitat. És precisament aquesta multitud d'efectes i sinergies el que fa de les armes nuclears les més destructives que existeixen.

L'emissió inicial d'energia es produeix en un 80% o més en forma de raigs gamma però aquests són ràpidament absorbits i dispersats en la seva majoria per l'aire en poc més d'un microsegon, convertint la radiació gamma en radiació tèrmica (pols tèrmic) i energia cinètica (ona de xoc) que són en realitat els dos efectes dominants en els moments inicials de l'explosió. La resta de l'energia s'allibera en forma de radiació alentida (pluja radioactiva) i no sempre se sol comptar a l'hora de mesurar el rendiment de l'explosió. Les explosions a gran altitud produeixen un major flux de radiació extrema a causa de la menor densitat de l'aire (els fotons troben menys oposició) i, consegüentment es genera una menor ona expansiva.

Durant un temps abans de la invenció de la bomba, alguns científics van creure que la seva detonació en superfície podria provocar la ignició de l'atmosfera terrestre, generant-se una reacció en cadena global en la qual els àtoms de nitrogen s'unirien per a formar carboni i oxigen. Aquest fet aviat es va demostrar impossible, ja que les densitats necessàries perquè es produeixin aquestes reaccions han de ser molt més elevades que les atmosfèriques i si bé és possible que hi hagi reaccions addicionals de fusió en el cor de l'explosió aquestes no aporten energia suficient per a amplificar i propagar la reacció nuclear a la resta de l'atmosfera i la producció d'elements pesants cessa de seguida. Malgrat tot, aquesta idea persisteix en l'actualitat com una remor malentesa entre molta gent.

Explosions nuclears fins a la data:

2 bombes atòmiques han estat detonades en estat de guerra.

S'han realitzat al voltant de 2.000 proves nuclears.

27 de les quals han estat realitzades per a construcció.Nota: Totes les xifres que es donen a continuació, si no s'especifica el contrari, es referiran a un atac típic contra ciutats mitjançant un artefacte termonuclear de 20Mt.ADVERTIMENT: Per a saber què fer i com actuar enfront d'un atac nuclear imminent, vegeu Protecció civil enfront d'un atac nuclear

Extinció de la humanitat

L'extinció de la humanitat és la possibilitat que l'espècie humana desaparegui. S'han formulat hipòtesis sobre com podria passar aquest esdeveniment. La majoria de visions són catastrofistes, en contrast amb els que creuen que els humans desapareixeran perquè es crearà una nova raça híbrida amb tecnologia, una variant de l'evolució natural, o amb els que pensen que aquesta extinció és desitjable, com els membres del Moviment per l'Extinció Humana Voluntària. Per últim hi ha qui pensa que l'extinció es deurà a la simple selecció natural quan surtin altres animals més aptes, com ha passat amb altres homínids.

Stephen Hawking afirmà el 2017 que si els humans no abandonen el planeta Terra en menys de 100 anys (l'any 2117 aproximadament) s'extingiran.

Freeciv

Freeciv és un videojoc d'estratègia per torns, inspirat en el joc Civilization. És de programari lliure i és llicenciat sota la GNU GPL a més de ser gratuït. El Freeciv és programat en C i és mantingut per un equip de programadors i informàtics d'arreu del món.

Guerra nuclear

La guerra nuclear és un tipus de guerra que es duu a terme mitjançant l'ús d'armes nuclears, una classe d'arma de destrucció massiva. Pot tractar-se d'una "guerra nuclear limitada" o una "guerra nuclear total". Aquest tipus de conflagració té les seves pròpies teories, estratègies, tàctiques i conceptes, diferents de les de la guerra convencional, que han anat variant al llarg de les dècades. Pot lliurar-se en terra, mar, aire, l'espai i fins i tot en el subsòl, a distintes escales, amb mitjans molt diferents.

S'ha postulat que, en una guerra nuclear total, la radiació i el canvi climàtic producte de la mateixa deixarien l'atmosfera de la Terra molt afectada i possiblement l'espècie humana i la resta d'éssers vius del món sofririen els efectes d'un hivern nuclear. Els supervivents haurien de realitzar la reconstrucció de les infraestructures del planeta en unes condicions molt difícils. La flora i la fauna es veurien afectades per centenars de mutacions.

Fins al moment, l'única batalla nuclear de la història ha estat el bombardeig estratègic de les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels Estats Units, que van conduir a finalitzar la Segona Guerra Mundial. Aquestes dues bombes van causar entorn de 200.000 morts i un nombre encara major de ferits i afectats, la majoria civils. Malgrat això, l'escàs nombre i reduïda potència d'aquestes armes primitives no permeten col·legir els resultats d'una guerra nuclear a gran escala amb armament contemporani.

Alguns autors apunten que una guerra nuclear a gran escala equivaldria a un esdeveniment lligat a l'extinció. Sense arribar a aquest extrem, existeixen pocs dubtes sobre la seva capacitat per a aniquilar pobles, nacions i models de civilització sencers, amb centenars i fins i tot milers de milions de baixes.

La possibilitat d'una destrucció completa de la civilització humana a conseqüència de la guerra nuclear va inspirar també el moviment pacifista contemporani, a partir dels treballs del Comitè d'Emergència dels Científics Atòmics, compost per nombroses personalitats que havien participat en el desenvolupament de les primeres armes d'aquest tipus i eren plenament conscients de les seves possibilitats aniquil·ladores. Entre aquests, es comptaven Albert Einstein, Harold C. Urey, Linus Pauling i Leó Szilárd.

A causa del seu enorme poder devastador, les armes nuclears han estat freqüentment objecte de nombrosos tractats i negociacions internacionals, i estan subjectes a règims de vigilància, protecció i inspecció especials.

La guerra nuclear és un recurs utilitzat comunament en la literatura de ciència-ficció que es va posar de moda durant la Guerra Freda a causa de la tensió entre les dues superpotències, ambdues posseïdores d'armes nuclears, el que va derivar en multitud de relats en els quals les armes nuclears i els seus efectes eren les protagonistes. L'aparent inevitabilitat d'aquest conflicte en cas d'un enfrontament entre grans potències ha conduït a moltes persones a considerar que "guerra nuclear" i "Tercera Guerra Mundial" són sinònims en la pràctica.

La guerra nuclear ha inspirat també a nombrosos autors i artistes com a símbol del mal, l'abús de la raó d'estat, la violència, la mort o la destrucció absoluta.

Història de les armes nuclears

La història de les armes nuclears relata el desenvolupament de les armes nuclears. Les armes nuclears són dispositius que posseeixen un enorme potencial destructiu que utilitza l'energia derivada de la fissió nuclear o reaccions de fusió nuclear. Començant amb els avenços científics de la dècada de 1930, que va fer possible el seu desenvolupament, mitjançant la continuació de la carrera d'armaments nuclears i les proves nuclears de la Guerra Freda, i, finalment, amb les qüestions de la proliferació i el possible ús de terrorisme a principis de segle XXI.

Hivern volcànic

Un hivern volcànic és una baixada de la temperatura provocada per cendra volcànica i gotes d'àcid sulfúric, degudes a una forta erupció volcànica, presents en l'atmosfera i reflectint els raigs del Sol.

James B. Pollack

James B. Pollack (9 de juliol de 1938 - 13 de juny de 1994) va ser un astrofísic nord-americà que va treballar al Centre va ser un astrofísic estatunidenc que va treballar a l'Ames Research Center de la NASA.

Pollack va néixer el 9 de juliol de 1938, i va ser criat en Woodmere, Long Island per una família jueva que treballava en el negoci de peces de vestir per a dones. Va ser el millor estudiant de l'escola secundària i es va graduar de la Universitat de Princeton el 1960. Després va obtenir el màster en física nuclear a la Universitat de Califòrnia, Berkeley el 1962 i el seu doctorat a Harvard el 1965, on va ser estudiant de Carl Sagan. Era obertament gai. Dorion Sagan va explicar com el seu pare va venir a la defensa de l'amant de Pollack en un problema amb l'obtenció del tractament a la sala d'urgències del servei de salut de la universitat.Pollack es va especialitzar en ciències atmosfèriques, especialment en les atmosferes de Mart i Venus. Va investigar la possibilitat de terraformar Mart, l'extinció dels dinosaures i la possibilitat d'un hivern nuclear des dels anys 80 del segle XX amb Christopher McKay i Sagan. El treball de Pollack et al. (1996) sobre la formació dels planetes gegants ("paradigma d'acreció del nucli") es veu avui com el model estàndard.Va explorar el temps a Mart amb dades de la nau Mariner 9 i la missió Viking. Sobre això va basar simulacions informàtiques de vents, tempestes i el clima general d'aquest planeta. Una visió general de la biografia científica de Pollack es dóna en la conferència commemorativa "James B. Pollack: un pioner en Stardust per a la investigació de planetesimals" celebrat en un Simposi de l'Astronomical Society of the Pacific de 1996.

Va ser destinatari del Premi Gerard P. Kuiper el 1989 per un notable assoliment de la vida en el camp de la ciència planetària. Pollack va morir el 1994 a partir d'una rara forma de càncer espinal, als 55 anys.

Un cràter a Mart va ser nomenat en el seu honor.

Moviment antinuclear

El moviment antinuclear és un moviment social que s'oposa a diverses tecnologies nuclears. Alguns grups d'acció directa, grups ecologistes i organitzacions professionals s'han identificat amb el moviment tant a nivell local, com nacional, i internacional. Els grups antinuclears més importants inclouen la Campanya per al Desarmament Nuclear, Amics de la Terra, Greenpeace i l'Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear. L'objectiu inicial del moviment va ser el desarmament nuclear, tot i que des de finals de 1960 l'oposició ha inclòs l'ús de l'energia nuclear. Molts grups antinuclears s'oposen tant a l'energia nuclear com a les armes nuclears. La formació dels partits verds en els anys 1970 i 1980 va ser sovint el resultat directe de la lluita antinuclear.Hi ha hagut moltes manifestacions i protestes antinuclears de grans dimensions. Una de les més grans es va produir al juliol de 1977 a Bilbao, amb unes 200.000 persones. Després de l'accident de Three Mile Island, el 1979, es va celebrar una protesta antinuclear a la ciutat de Nova York, amb la participació de 200.000 persones. El 1981, la major manifestació antinuclear d'Alemanya es va dur a terme per protestar contra la central nuclear de Brokdorf, a l'oest d'Hamburg, prop de 100.000 persones es van trobar cara a cara amb 10.000 agents de policia. La protesta antinuclear més gran va tenir lloc el 12 de juny de 1982, quan un milió de persones es van manifestar a la ciutat de Nova York en contra de les armes nuclears. La protesta de 1983 contra les armes nuclears de Berlín Occidental va aplegar prop de 600.000 participants. Al maig de 1986, arran de la catàstrofe de Txernòbil, s'estima que entre 150.000 i 200.000 persones es van manifestar a Roma per protestar contra el programa nuclear italià.

Durant molts anys, després de la catàstrofe de Txernòbil, l'energia nuclear estava fora de l'agenda política en la majoria dels països, i el moviment antinuclear semblava haver guanyat el pols i amb alguns grups antinuclears desmantellats. Però en els anys 2000, arran de les activitats de relacions públiques de la indústria nuclear, els avenços en els dissenys de reactors nuclears, i les preocupacions sobre el canvi climàtic, les qüestions d'energia nuclear va tornar en les discussions de la política energètica d'alguns països. Però l'accident nuclear japonès, el 2011, va sotragar el renaixement de la indústria de l'energia nuclear i va reviure les passions antinuclears a tot el món, posant els governs a la defensiva. A partir del 2011, països com Austràlia, Àustria, Dinamarca, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Portugal, Israel, Malàisia, Nova Zelanda i Noruega continuen oposant-se a l'energia nuclear. Alemanya i Suïssa estan eliminant l'energia nuclear.

Paradoxa de Fermi

La paradoxa de Fermi és una paradoxa física que sorgeix de la contradicció entre la possibilitat que hagin aparegut un gran nombre de civilitzacions tecnològicament avançades a l'univers i el fet constatat que només es coneix civilització a la Terra.

L'edat de l'univers i el gran nombre d'estels només a la nostra galàxia, juntament amb l'equació de Drake per a estimar el nombre de civilitzacions extraterrestres amb les quals eventualment podríem posar-nos en contacte, semblen implicar que la vida extraterrestre intel·ligent no hauria de ser extremadament rara. Ara bé, si hi ha un gran nombre de civilitzacions extraterrestres, per què no en tenim cap prova, com sondes, naus espacials o transmissions de ràdio? El físic Enrico Fermi es demanava «On són, doncs?». La paradoxa es pot formular més precisament com:

La creença que l'univers conté moltes civilitzacions tecnològicament avançades, combinada amb la nostra manca de proves observacionals per a donar suport a aquesta idea, és inconsistent. O bé la premissa és incorrecta —i, per tant, la vida intel·ligent és molt més escassa que no creiem— o bé les observacions actuals són incompletes —simplement, encara no les hem detectades— o bé els nostres mètodes de recerca són incorrectes; no estem cercant els indicadors correctes.Aquells que creuen que la manca d'una prova clara és un argument conclusiu per a la no-existència de civilitzacions extraterrestres avançades a una distància de la Terra que permeti la comunicació, es refereixen a aquesta manca de proves com el principi de Fermi. Sociològicament, és interessant de notar que la formulació de la paradoxa va sorgir en una època en què en Fermi estava treballant en el projecte Manhattan, la finalitat del qual era el desenvolupament de la bomba atòmica. La resposta de Fermi a la seva paradoxa és que tota civilització avançada desenvolupa, amb la seva tecnologia, el potencial d'exterminar-se si mateixa, tal com considerava que estava passant en la seva època. El fet de no trobar altres civilitzacions extraterrestres implicava per a ell un tràgic destí per a la humanitat.

Tempesta de sorra a Austràlia de 2009

La Tempesta de sorra i pols a Austràlia del 2009 va ocórrer a l'est d'Austràlia el 22 i 23 de setembre de 2009. Canberra, la capital australiana, la va experimentar el dia 22 de setembre. el dia abans havia arribat a ciutats de la costa est com Sydney i Brisbane.

La tempesta de sorra va ser descrita pel Servei meteorològic d'Austràlia com un esdeveniment força increïble que havia estat el pitjor en l'estat de Nova Gal·les del Sud en setanta anys. La tempesta feia més de 500 km d'ample i 1.000 km de llarg i va cobrir dotzenes de poblacions en dos estats australians. Les estimacions apunten que durant el màxim de la tempesta el continent australià perdia 75.000 tones de pols per hora. El color intens (marró i després groc) i la baixada de les temperatures portaven a la comparació amb un "hivern nuclear" o el planeta Mart i molta gent alarmada van trucar a les autoritats per aquesta raó. Segons les autoritats, la causa de la tempesta de sorra i pols va ser una intensa zona de baixes pressions que recollí molta pols de l'interior del continent que és molt àrid. La tempesta de pols i sorra coincidí amb condicions de vent extremades a les ciutats d'Adelaida i Melbourne. Aquestes condicions meteorològiques extremes a Austràlia van tenir un ressò mundial.

Trama (pel·lícula)

Trama (Threads, en anglès « els fils », es podria traduir el títol de la pel·lícula per fills del destí) és un fals documental post-apocalíptic de la BBC estrenat en forma de telefilm el 1984. Escrit per Barry Hines i dirigida per Mick Jackson, Trama va ser rodada entre el final de 1983 i el començament de 1984.

Trama descriu els efectes d'una guerra nuclear al Regne Unit i les seves conseqüències sobre la població de la ciutat de Sheffield, després d'un intercanvi creixent de míssils intercontinentals entre la URSS i els Estats Units, en el context de la destrucció mútua assegurada de la guerra freda.

Rodada amb un pressupost de 250.000-350.000 lliures, la pel·lícula ha estat la primera del seu gènere a dibuixar un hivern nuclear. Alguns comentadors han parlat de Trama com « la pel·lícula que s'apropa més a la representació de tot l'horror de la guerra nuclear i de les seves conseqüències, així com de l'impacte catastròfic que l'esdeveniment tindria sobre la civilització humana ». Ha estat comparat a l'antic programa La Bomba (The War Game) produïda a Gran Bretanya en els anys 1960 i el seu contemporani El Dia de després, un telefilm d'ABC de 1983 que presenta un guió similar als Estats Units.

Threads va aconseguir quatre BAFTA en la cerimònia dels British Academy Film Awards de 1985. Segons els crèdits del final, Carl Sagan va ser un dels consultors tècnics.Ha estat doblada al català

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.