Guerrilla

La guerra de guerrilles o, en català antic, guerra guerrejada[1] és un tipus de confrontació en què uns irregulars dirigeixen petites i ràpides accions de combat contra un exèrcit, policia o, de vegades, altres forces insurgents. Aquestes accions poden ser independents o part d'una estratègia militar més gran.[2]

Les accions de la guerra de guerrilles es caracteritzen no per seguir els fronts de combat delimitats sinó per un tipus d'accions més assimilables al sabotatge: escaramusses, ràtzies, falses alarmes...[1]

La guerra de guerrilles es practica en situacions en les forces entre els bel·ligerants no estan equilibrades. El partit minoritari en una confrontació armada tria aquesta forma de confrontació en situacions en què el control del territori està garantit pel bàndol dominant. La guerra de guerrilles cerca desestabilitzar al bàndol més fort. Les guerrilles actuen preferentment en zones poc poblades. Selves, boscos, deserts, muntanyes.

El segle XX va veure el naixement de l'anomenada guerrilla urbana. Al llarg de la història als guerrillers se'ls ha anomenat de moltes maneres: rebels, irregulars, insurgents, maquis, partisans, mercenaris...[2] Alguns casos en concret de guerrillers són els fedayin (d'Algèria), els muyahidin (dels països àrabs) o els macheteros (d'Uruguai).

Infotaula unitat militarGuerrilla
Afrikaner Commandos2

Referències

  1. 1,0 1,1 «Tambors de guerra» (en català). recerca en acció / Xavier Renedo. [Consulta: 26 juliol 2013].
  2. 2,0 2,1 «guerrilla warfare» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 26 juliol 2013].

Vegeu també

Enllaços externs

Benicio del Toro

Benicio del Toro (San Germán, 19 de febrer de 1967) és un actor, productor, guionista i director de cinema porto-riqueny, nacionalitzat espanyol, guanyador d'un premi Oscar, i guanyador del premi al millor actor en el Festival de Canes del 2008 per la seva interpretació del famós revolucionari, Ernesto Guevara, a la cinta de Steven Soderbergh Guerrilla: The Argentine.

Castell de mota i pati

El castell de mota i pati o castell de mota era una forma primitiva de castell de fusta envoltat d'una palissada, sobre una mota o pujol artificial.

En els Països Catalans i Occitània (principalment al Rosselló i al Llenguadoc), vers l'any 1000, es començaren a construir motes de pedra, damunt de munts de terra construïts artificialment a posta per a bastir-hi el castell. El model, tot i partir dels mateixos principis del castell de mota i pati, era sensiblement diferent del model centroeuropeu i nòrdic.

Aquest tipus de construcció defensiva va desenvolupar-se al segle X quan els exèrcits tradicionals eren poc eficaços contra la guerrilla dels víkings i dels sarraïns.

La mota era la part més alta, on vivien el propietari, la seva família i els soldats. El pati era el lloc on es protegien la gent, les collites i les provisions dels voltants en temps de guerra. Una rasa envoltava tota la construcció. La mota és el precursor del castell fortificat. El pati (en francès, la basse-cour o la 'cort baixa'), que literalment era més baixa, tenia també la funció simbòlica de separar la gent noble, elevada, de la població. La combinació d'un castell i d'una masia castral juxtaposats va continuar quan els castells ja van perdre tota la funció militar en esdevenir residència de prestigi o d'estiu.

No queden gaires motes originals: les construccions de sorra i de fusta van desaparèixer en perdre la utilitat militar o van transformar-se en castells fortificats. De vegades, la forma de la mota encara apareix, com al castell de Limbricht als Països Baixos. En altres casos, el castell de mota va desaparèixer gairebé totalment i només sobreviu en la toponímia. La fotografia aèria va permetre d'identificar motes perdudes.

En terres més muntanyoses amb pujols naturals, certs pobles fortificats van desenvolupar-se a l'entorn d'un castell elevat amb la mateixa funció i estructura. A Catalunya, el castell de Castellnou dels Aspres n'és un bell exemple.

Che Guevara

Ernesto Guevara, més conegut com a Che Guevara, o simplement com a el Che, (Rosario, Argentina, 14 de juny de 1928 - La Higuera, Bolívia, 9 d'octubre de 1967) fou un polític, guerriller, escriptor i metge argentino-cubà.Fou un dels líders de la Revolució Cubana. En la dècada dels anys seixanta s'establí amb un petit grup de guerrillers a Bolívia on fou capturat i assassinat de manera clandestina per l'exèrcit bolivià amb la col·laboració de la CIA.

Pòstumament, s'ha convertit en un símbol d'abast mundial; pels seus partidaris simbolitza la lluita contra les injustícies socials o la rebel·lió i l'esperit incorruptible, mentre que pels seus detractors és vist com un assassí en massa i un criminal, acusant-lo, a més a més, d'una nefasta gestió com a Ministre d'Indústria del govern cubà. El contorn del seu rostre, obtingut a partir d'una foto d'Alberto Korda, ha estat denominada com "la fotografia i la icona gràfica més famosa del segle XX" segons l'Institut d'Art de Maryland.

Commi

Commi (en llatí Commius) va ser rei dels atrèbats, nomenat per Juli Cèsar.

Commi era un dels ambaixadors gals enviats a Cèsar, que el va fer rei. Cèsar confiava en la seva lleialtat i el va enviar a Britània amb un cos de cavalleria, però va ser capturat pels britons i carregat de cadenes. Després de la derrota britona va ser alliberat i enviat a demanar la pau.L'any 53 aC servia a Cèsar contra els menapis, quedant al càrrec de la cavalleria per mantenir l'ordre després de la seva revolta, Però el 52 aC, quan es va formar una gran aliança de gals per aixecar el setge d'Alèsia, Commi es va unir als gals i va obtenir un alt comandament.Tit Labiè va provar d'assassinar-lo l'hivern del 52 al 51 aC sense èxit. L'any 51 aC dirigia la confederació dels bel·lòvacs i les tribus veïnes. Quan els atrèbats van ser sotmesos va seguir dirigint una guerrilla contra Roma, però va perdre la major part dels seus homes i finalment es va sotmetre a Marc Antoni.

Emboscada

Una emboscada és una tàctica militar consistent en un atac basat en la sorpresa sobre un element enemic que es troba en moviment o ocupant una posició de manera temporal.

És una tàctica habitual en la guerrilla, ja que amb poques unitats es poden infligir danys considerables, perquè el bàndol sorprès requereix temps per a preparar-se pel combat i/o protegir-se dels atacs. L'emboscada és una estratègia de caça per a molts depredadors que en comptes d'anar a cercar la presa simplement aguaiten amagats que l'aliment aparegui.

Fanzine

Un fanzine (de fanatic i magazine) és una publicació temàtica amateur realitzada per aficionats.

El desenvolupament d'aquesta activitat no sol anar acompanyat d'interessos econòmics, i el fet de dependre del temps i l'esforç desinteressat dels seus creadors, fa que normalment no durin gaire. És possible que si el treball realitzat és sobre un camp molt específic del qual no hi ha resposta oficial o competència, es puga mantenir cobrint un buit i fins i tot professionalitzar-lo.

Un fanzine que ha passat a editar-se amb mitjans professionals es denomina prozine. Si hi ha un equip darrere de la seva publicació professionalitzat i arriba a obtenir beneficis, parlem ja d'una revista com a tal, encara que no hi hagi un grup editorial en això, una distribució nacional o internacional o una correcta gestió per establir el seu ISBN.

El desenvolupament dels fanzines està lligat al dels mitjans d'edició de baix cost. Es deu a la multicopista i la fotocopiadora (que també han estat i són suports per a tota classe de fullets, pasquins i fulls volants revolucionaris i contraculturals).

Els problemes endèmics dels fanzines són: la seva dependència de les ganes desinteressades dels seus col·laboradors, en una feina no remunerada que s'ha d'obtenir del temps lliure; i els seus problemes per distribuir-se arribant al seu públic potencial. Els seus avantatges indiscutibles és comptar amb grans especialistes en la seva matèria, publicant de forma lliure i directa sense lligams ni interessos envers tercers.

Grans fites de la història del fanzine i el seu esperit són la generació d'autors underground dels anys 1960 i 1970 nord-americans i el text disponible a la xarxa en format copyleft. Sense el concepte del fanzine aquestes revolucions culturals no haurien estat possibles.

Aquest esperit crític resistent a la producció cultural de masses també el trobem a la comunicació de guerrilla, i algunes accions de l'artivisme van lligades a fanzines.

Actualment, mitjans com a Internet i la facilitat per a maquetar a HTML han facilitat la distribució i el format, per la qual cosa l'edició de fanzines s'ha estès a la xarxa. Aquest tipus de fanzines electrònics es denomina ezine.

No obstant això, el fanzine no és només una manera de difondre uns continguts; també té una estètica pròpia molt característica propera a alguns corrents artístics. Els contrastos impactants del blanc i el negre per saturació de tòner, les deformacions o el difuminat són efectes que han fascinat molts creadors d'obra gràfica. Entre d'altres, actualment podem trobar com a exponent d'aquest interès artístic en el fanzine al grup Accneo.

Altres fanzines: Fanhunter, Amaniaco, Universeven, Mondo Lirondo...

La Fanzinoteca és un projecte autogestionat amb seu a Barcelona i també un mòdul ambulant. Es tracta d'un projecte a mig camí entre la col·lecció, l'arxiu i l'espai de consulta de fanzines i edicions similars. Funciona com a lloc de trobada i com a espai de reflexió al voltant del món de les micropublicacions. Es desenvolupa des del desig de fer valer aquest format editorial com a paradigma de pràctica cultural lliure, autogestionada, mutant i diversa que resisteix a l’obsolescència tecnològica.

Front Polisario

El Polisario o Front Polisario (en àrab, جبهة البوليزاريو), acrònim abreujat de Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro (Wādī ad-Dahab), és un moviment polític i militar del Sàhara Occidental.

El Polisario és el successor de l'Organització d'Avantguarda per a l'Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro dels anys 1960, dirigit per Basiri, assassinat per l'exèrcit espanyol durant la dictadura de Franco.

Un grup d'estudiants, liderats per Mustafà Said Al-Uali, conforma el Polisario el 10 de maig de 1973 amb el propòsit d'arribar a la independència del territori, primer del domini espanyol i després del marroquí i maurità. El dia 20 inicien els primers enfrontaments armats, combats basats en una estratègia de guerra de guerrilles, la primera organitzada en un desert.

Amb els pactes de 1975, la guerrilla continua combatent als països veïns que s'havien repartit el territori; conclou el 5 d'agost de 1979 que Mauritània cedís la seva part del Sàhara Occidental al Polisario, però això no és reconegut pel Marroc, que s'annexiona aquesta zona.

Des de 1975, l'organització s'estaciona a Tindouf, territori algerià. El mateix any les Nacions Unides reconeixen el moviment. El febrer de 1976 el Polisario proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) amb un govern a l'exili. La RASD és membre de l'OUA. Ha estat reconeguda com a estat per 66 països, la majoria africans o llatinoamericans. Altres estats no reconeixen el Sàhara Occidental però sí el Polisario com a representant del poble sahrauí.

Els combats continuen fins al 6 de setembre de 1991, dia en què s'acorda l'alto el foc després de la creació dels murs marroquins.

La MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) és l'organisme encarregat de vetllar per l'alto el foc i preparar un referèndum, el qual encara no ha tingut lloc.

El Polisario controla la part occidental del territori a l'altre costat dels murs (un total de vuit), tot i que el territori està pràcticament deshabitat i les seves tropes estan estacionades a Algèria.

A Tindouf es troben organitzats els camps de refugiats sahrauís. Fins fa poc tenien sota el seu poder uns 500 soldats marroquins com a presoners de guerra, alguns des de fa més de 20 anys, tot i que van ser alliberats incondicionalment com un gest de bona voluntat. Al Marroc fou censurada tota informació sobre aquest alliberament, ja que la monarquia alauita mai no ha reconegut l'existència de presoners marroquins en mans del Polisario.

El suport tradicional de Líbia i Algèria ha disminuït.

Guerra d'Indoxina

La guerra d'Indoxina (1946-1954) es produí a la Indoxina francesa, després de la derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial.

Aprofitant un buit de poder que les tropes britàniques amb prou feines aconseguien omplir, els guerrillers comunistes del Viet Minh van prendre el poder i van proclamar la independència del que avui és el Vietnam (setembre de 1945). Les autoritats colonials franceses, però, es van negar en rodó a pactar amb el líder comunista Ho Chi Minh. Els francesos van restaurar el poder colonial i van instal·lar-hi com a cap de govern titella l'emperador Bao-Dai.

Inicialment, els francesos pensaven que la guerrilla comunista vietnamita no era un adversari que calgués tenir en compte seriosament. Durant la Segona Guerra Mundial les guerrilles havien demostrat ser un element tàctic gens menyspreable, però encara no es pensava en la possibilitat que un exèrcit no regular pogués guanyar una campanya per ell mateix. Calgué esperar uns quants anys per a apreciar la capacitat estratègica d'un exèrcit guerriller. La gran lliçó va arribar amb la guerra civil xinesa, que va acabar el 1949 amb l'aclaparadora victòria comunista després d'una campanya de dos anys.

El Viêt Minh va rebre ajuda de la Xina comunista i va començar a posar en perill l'exèrcit colonial francès. A París, els governs de la Quarta República Francesa es negaven a enviar soldats de lleva a Indoxina, i com a resultat, la sagnia d'efectius de les unitats professionals d'elit (la Legió Estrangera, els paracaigudistes o els regiments colonials) va suscitar queixes entre els estaments militars.

La davallada final va arribar el 1954, quan l'Alt Comandament francès, mitjançant el llançament de paracaigudistes, va intentar establir una potent base avançada en un lloc anomenat Dien Bien Phu, en ple centre del territori dominat pel Viet Minh. Però van ser els comunistes els que van aixafar les unitats d'elit de l'exèrcit francès i davant la magnitud de la derrota a la batalla de Dien Bien Phu, i després que els nord-americans desestimessin la utilització d'armes atòmiques per a ajudar-los, els francesos van decidir accedir immediatament a una conferència de pau (Ginebra, 1954) que va posar fi a la primera guerra d'Indoxina.

D'aquesta conferència, en van sorgir dos estats vietnamites: un al nord, comunista, i un altre al sud, formalment liberal, que continuava estant regit per l'emperador Bao-Dai.

Guerrilla urbana

La guerrilla urbana és un tipus específic de tàctiques de guerrilla aparegut en la segona meitat del segle XX que es caracteritza per desenvolupar-se en un ambient urbà com a part d'una estratègia coordinada de lluita militar, moltes vegades de naturalesa anticolonial o revolucionària.

Jineologia

La jineologia o feminisme kurd, és una forma de feminisme i igualtat de gènere advocada per Sakiné Canciz i Abdullah Öcalan, líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i de la Confederació Democràtica del Kurdistan (KCK).

En kurd, Jineolojî, significa 'ciència de les dones' i la paraula jin significa 'dona', però també prové de l'arrel jiyan, que significa 'vida'.La Jineologia és una de les ideologies oficials de la Federació de Síria del Nord-Rojava; és un principi fonamental del Partit de la Unió Democràtica (PYD), integrat al KCK, que actualment centra la revolució social kurda a Rojava.

La guerrilla

La Guerrilla és una co-producció cinematogràfica de 1973 entre Espanya i França dirigida per Rafael Gil i protagonitzada per Francisco Rabal, Jacques Destoop i Julia Saly. L'argument és extret d'una novel·la d'Azorín.

Maquis

Els maquis van ser els grups armats que van operar en territori espanyol, especialment a la serralada Cantàbrica, als Pirineus, a Catalunya, País Valencià, Aragó i Andalusia, després de la Guerra civil per oposar-se a la institucionalització del règim franquista.

Maquisard

A França, els maquisards o maquis van ser persones que, amagades a les regions poc poblades, boscos o muntanyes, van lluitar amb tècniques de guerrilla junt a la resistència francesa contra l'ocupació alemanya d'aquest país durant la Segona Guerra Mundial. Van participar també a algunes grans operacions, com per exemple a l'Operació Overlord ajudant a pertorbar les comunicacions alemanyes.

Els maquisards eren també una via d'evasió pels que fugien des d'Alemanya i pels pilots britànics als quals havien abatut el seu avió. Especialment al sud i est de França aquests refugiats podien viure en clandestinitat gràcies a la bona voluntat dels habitants de les petites poblacions rurals i de masies aïllades, que els acollien i amagaven. La ideologia dels maquis era molt diversa, i abraçava tot l'espectre des del comunisme al nacionalisme de l'extrema dreta.

S'organitzaven en petites cèl·lules locals, com per exemple els "maquis de Riumas" o "els maquis de la Torreta". Sembla que algunes d'aquestes cèl·lules estaven compostes íntegrament per guerrillers espanyols que havien lluitat al bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola.

Milícia

Una milícia és un grup paramilitar format per ciutadans que s'uneixen per tal d'oferir serveis de defensa a un territori o a una ideologia.

Sant Feliu de Buixalleu

Sant Feliu de Buixalleu és un municipi de la comarca de la Selva. Forma part de la subcomarca del Baix Montseny.

El topònim està documentat al segle xi com Bursoleu o Bursolevi. En els fogatges del segle xv surt Boixalleu i al segle xvi com Bosseleu. En els primers censos del segle xix es va registrar Buxalleu. El 1937 es va canviar a Buixalleu de la Selva, recuperant el franquisme el nom de San Feliu de Buxalleu no canviat fins a la dècada del 1980. El topònim podria provenir de l'àrab al-bursa, «lloc pelat».

Sri Lanka

Sri Lanka és un estat asiàtic de tradició mil·lenària famós per ser un puntal de saviesa en l'antiguitat i per ser avui un dels països més densament poblats. Abans del 1972 era conegut amb el nom de Ceilan. És un país insular situat al sud-est de l'Índia a l'Àsia. Originalment conegut com a Heladiva, està habitada per més de vint milions de persones. L'illa va ser coneguda en l'antiguitat com Lanka, Lankadvīpa, Simoundou, Taprobane, Serendib i Selan. Va ser denominada popularment com l'«illa dels mil noms». Durant la seva colonització, l'illa va prendre el nom, en anglès, de Ceylon, que es va continuar utilitzant posteriorment. La seva particular forma i la seva proximitat a l'Índia van fer que l'anomenessin la «Llàgrima de l'Índia».

Per la seva ubicació en el camí de les principals rutes marítimes, Sri Lanka és un vincle naval estratègic entre l'Àsia occidental i el sud-est asiàtic, i ha estat un centre de la religió i la cultura budista de l'antiguitat. Avui en dia és un país multireligiós i multiètnic, en el qual gairebé un terç de la població és seguidor de religions diferents del budisme, especialment l'hinduisme, el cristianisme i l'islam. La comunitat singalesa és majoria. Els tàmils, que es concentren al nord i a l'est de l'illa, constitueixen la minoria ètnica més important. Altres comunitats inclouen els musulmans àrabs, malais i els burghers.

Famosa per la producció i exportació de te, el cafè, el cautxú i el coco, Sri Lanka compta amb una progressiva i moderna economia industrial i el més alt ingrés per càpita a l'Àsia meridional. La bellesa natural de Sri Lanka en els boscos tropicals, platges i el paisatge, així com el seu ric patrimoni cultural, la converteixen en un destinació turística de fama mundial.

Després de més de dos mil anys de governs locals per regnes, parts de Sri Lanka van ser colonitzades per Portugal i els Països Baixos a partir del segle XVI, abans que el control de tot el país fos cedit a l'Imperi britànic el 1815. Durant la Segona Guerra Mundial, Sri Lanka va servir com una base important per a les forces aliades en la lluita contra l'Imperi japonès. Un moviment polític nacionalista va sorgir al país a principis del segle XX per tal d'obtenir la independència política, que va ser finalment concedida pels britànics després de les negociacions de pau el 1948.

La història de Sri Lanka ha estat marcada durant més de dues dècades per un conflicte ètnic entre el govern nacional i el moviment insurgent Tigres d'Alliberament de l'Eelam Tamil (Liberation Tigers of Tamil Eelam o LTTE en anglès). A principi del 2002 els dos bàndols en conflicte van acordar un alto el foc, el qual va ser trencat en reiterades oportunitats per ambdues parts. A principi del 2009 el govern nacional va iniciar una ofensiva contra els Tigres que va durar diversos mesos i va resultar en l'aniquilació de la guerrilla i la mort dels seus alts comandaments, però a un altíssim cost de vides civils.

Àfrica Occidental Portuguesa

Àfrica Occidental Portuguesa o Angola (oficialment, Estado da África Ocidental o Angola Portuguesa, després elevada a Província Ultramarina de Angola l'11 de juny de 1951 i, finalment, Estado de Angola en 1972) és el nom comú pel qual fou conegut la colònia portuguesa a la costa d'Àfrica Occidental en diferents èpoques. Després de la guerra contra la metròpoli en 1975 esdevingué República Popular d'Angola i després República d'Angola.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.